dijous, 19 d’octubre de 2017

Les porres amb la bandera

Pel riu, dimarts passat, note el cansament i els bessons castigats per les picades dels insectes que mos acompanyen enguany —no deuen ser mosquits com els de sempre—: 07:14 + 07:16 + 07:11 + 07:18. Des del riu també es veuen algunes de les banderes d'Espanya que hi ha qui penja als balcons. Estan festejant o reivindicant algun nacionalisme excessiu i qüestionable... Són aixina, els nacionalismes.

Eixa bandera, certament, no representa precisament els drets humans, la terra dels refugiats, la solidaritat entre els pobles, la pluralitat lingüística i cultural ni res semblant. De moment, continua sent una ensenya essencialment agressiva i imperativa, tal com la política nacionalista que més utilitza eixe símbol. Per tant, sospitem que, tenint en compte que són les banderes oficials de l'estat, no és una reivindicació social, sinó la reiteració d'una obvietat, una militància a l'ofensiva contra la dissensió i la diversitat.

Acabe de fer els estiraments i me'n puge a casa. No he penjat mai cap bandera al balcó. Una volta, ja fa uns anys, aquell cartell contra la guerra de l'Iraq. La bandera espanyola, ai, tampoc servix contra les guerres. Ara bé, si penge un cartell contra les porrades de les forces policials, hi haurà la banderet que lluïxen els de les porres en l'uniforme. ¿Veus de què va eixa bandera?

dimecres, 18 d’octubre de 2017

El tel financer

L'art de la intoxicació m'està afectant, m'entela els ulls i les idees. Ja no sóc capaç de creure que existixquen Andorra, Hawaii, Guernsey, Hong Kong o Singapur. Ni tan sols Malta o Mallorca resulten ja creïbles. Només són realitat els intercanvis financers i els comptes bancaris. La Unió Europea és un termini fix, i haurem de vore si mos el prorroguen.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Conviccions infames

Has de llegir cada cosa... i és realment interessant fer-ho, perquè això fa que poses en contrast les teues idees, hipòtesis i conviccions. Després d'haver fet el contrast i la reflexió, les derogues i les canvies o les reforces. La cosa és deixar-se dur pels sentiments fins que topen amb les idees i els valors. Els sentiments van bé per a la ficció, però la realitat s'ha de gestionar renunciant a les neures, les devocions, els prejudicis i les malíccies. També quan els ídols de la legalitat i el nacionalisme estatal —que es pretén democràcia absoluta— pertorben les mentalitats i les apreciacions i fan que el que consideren raonable deixe de tindre relació amb la democràcia i siga tan sols coartada per a imposar la legalitat i el poder.

Recorde encara que em va semblar realment infame l'article de Félix Ovejero i Alejandro Molina «¿Dónde está la desproporción?» (02.10.2017): no van esperar ni unes setmanes per a reflexionar, ho van fer amb les porrades encara calentes! Certament, tal com diuen mostrant algun prejudici inevitable: «un antidisturbis no és un filòsof de la paraula», però es suposa que acceptem la violència legítima de la democràcia per a actuar contra els violents, no contra els votants; contra els «enemics» que maltracten o atempten contra els ciutadans, no contra els seus ciutadans pacífics, encara que estiguen debatent i provocant un conflicte legal.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Sedicions imprescindibles

Fa una dècada el polític del Partit Popular Feijóo de l'oposició declarava, segons Infolibre: «Con nosotros no moría gente en los incendios». Enguany, el governant Feijóo ha de comptar els morts en els incendis, quatre de moment, els mateixos que fa deu anys.

Manuel Valls, antic primer ministre francés, declara sobre la violència policial en Catalunya, segons Eldiario.es: «Las imágenes conmovieron pero no hubo muertos».

L'elaboració o la justificació de decisions polítiques sobre els morts pot ser un imponderable, una necessitat davant la pèrdua de vides, com una manera de compensar-les o com un reconeiximent de la desraó que les provoca. Ara bé, l'actuació política «com a conseqüència» és una actitud ben retorta políticament, cínicament —i voldria dir que ben poc democràticament— quan hi ha polítics que «demanen» que hi haja morts tant per a fer partidisme electoral com per a acceptar o permetre llibertats, drets o processos que la legalitat —o la «raó» d'estat— encara no preveu.

Ara mateix els tribunals estatals espanyols han decidit empresonar els presidents de l'anc i d'Òmnium Cultural. No hi ha morts, hi ha colpejats, un xic ha perdut la visió d'un ull, i ara hi ha empresonats. Les llibertats d'expressió i manifestació són «sedicions» imprescindibles per la justícia.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Cita dominical / 465: Marta Meneu Borja

Mirant les prohibicions.
Ací, a la meua terra, fa anys que no se'ns permet sintonitzar TV3 ni tan sols per a suplir la manca televisiva en la nostra llengua.
Marta Meneu Borja, «Carta al poble català», Diari La Veu, 05.10.2017.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Desinformar-se u mateix

«Desinformar-se» a consciència i pontificar (veg. Muñoz Molina ahir), eixe és un dels mètodes. Per tant, fingixen que s'ofenen quan els mostren les absurditats i els depropòsits que diuen o escriuen. Ara, per a demuntar-ho tot, no cal anar a les dades, sinó jugar amb l'exageració del que puguen insinuar i la minimització, el menyspreu, dels fets, a més de l'elevació a categoria del que només és anecdòtic.
Un film català als Oscar convalida la glotofàgia maldestra espanyolista. Una presència ridícula de les dones en els àmbits de decisió social i polític mos homologa amb no sé qui, que ja no maten tants bous en les places convalida el fet que hi vagen els jutges i governants com si fóra una «festa» presentable... Ah, la més grossa, en Espanya no arriba al 13 % d'immigrants i deporten i expulsen iŀlegalment els pobres de la frontera, però això ja és suficient per a homologar-mos com a suecs (19 %).
En fi, qui no es consola és perquè no vol, abans les votacions democràtiques no existien i ara les impossibiliten a porrades. Anem millorant.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Tornar a Flandes

La maquinària de l'«a por ellos, oé» està en marxa en els fronts asocials, polítics i judicials. Els terços de Flandes diu que van desfilar ahir. Satisfan els seus instints amb falsificacions de la derrota i acusen els altres de voler crear un país de fracassos. No accepten que la resistència i la frustració mereixquen un país democràtic i pacífic. Ràbia i sang sense raons, ho van fer i voldrien tornar-hi.

dijous, 12 d’octubre de 2017

La legalitat a porrades

La ciència-ficció deu haver predit quasi totes les diverses maneres com acabarà la humanitat. I continuen voltent fer-mos creure que els relats èpics patrioters són un horitzó de possibilitats diferent, com ara que «fora de la llei no hi ha democràcia» que repetixen com si es cregueren realment que estan diguent res de trellat. Saben que és una frase enganyosa i per això la utilitzen. Democràcia n'hi pot haver o no, fora de la llei; en canvi, qui pretén que les porrades impedixca la democràcia, per il·legal que siga eixa democràcia, no està reconstruint la legalitat, sinó tractant de desfer la democràcia. El xic agredit per la violència policial ha perdut la visió de l'ull.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Un pèl de frustració

Un pèl de frustració, sí. Però també és cert que no podien esperar arribar a port a colp d'eufòries i somnis allunats. Això sempre comença espitosament, però després ve l'abaixó i cal uns quants analgèsics de rutina burocràtica. La satisfacció, dins de la frustració, és haver aclarit gran part d'un camí democràtic poc explorat per ací. És una faenassa impagable que no poden menysprear ara només perquè el miratge d'una llibertat èpica s'haja transformat en una grisa mostra de la llibertat democràtica quotidiana. A més, hem vist que els límits i entrebancs els posen uns governants d'un estat on encara cueja l'autoritarisme del passat i de les oligarquies actuals.

Per tant, la banda sonora d'estos dies podrien ser les cançons de Xavi Sarrià, Aspencat, La Gossa Sorda, Obrint Pas i uns quants més (per no recular als precedessors més intensos encara), perquè omplin els somnis i l'ànim, però no són una recepta per a organitzar la societat. Són himnes per a cohesionar un país, activar la societat, mantindre l'esperit de comunitat, però la societat democràtica s'ha d'articular en la prosa dels dies de faena i dels conflictes identitaris i ideològics. Ara calia triar entre l'èpica del desastre i el gris del caminet dels assajos de felicitat.

La frustració és una de tantes derrotes que s'han d'acabar superant. Amb música, més encara.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Sense disturbis

No s'independentitzen hui. Algú deu haver descansat. Pense que si molts foren realment conseqüents amb la democràcia i la separació de poders, no hauríem d'haver patit els ensurts militaristes i la violència policial: es suposa que per a dirimir legalitats i iŀlegalitats hi ha els tribunals. La democràcia, per tant, es garantix i es demostra amb les urnes i no amb l'exaltació infame de les porres i les bales de goma contra votants discutibles i discutits. Si la democràcia fóra cosa només de demòcrates, els tribunals tindrien la força coercitiva de la llei contra els que es situen pacíficament fora de la legalitat.

Altrament, l'ús dels antidisturbis contra les persones que pacíficament cometen una suposada iŀlegalitat demostra que la democràcia no és només cosa de demòcrates, sinó també de dirigents que tenen una concepció atàvica, essencialista i xenòfoba de la vida en comú, que es pensen que existixen les pàtries i les nacions com a veritats objectives («unitats indissolubles» arriben a dir en les seues fantasies constitucionalitzades) i no com el que són, instruments polítics imperfectes que hem heretat i que cal anar superant. Una manera de superar-ho era anar cap a la Unió Europea (la «nostra estelada» que va dir Josep Borrell ahir), fins que els representants polítics d'oligarquies econòmiques van decidir ressuscitar esperits llegendaris per a exaltar sentiments noveŀlescs i religiosos amb què dividir i enfrontar ciutadans que podien acostar-se massa racionalment a la competència i la coŀlaboració productives i equitatives.

Els ha pegat per dir que no volen més fronteres, que treballen per eliminar-les, però es preocupen més aviat d'alçar-les a porrades: contra els immigrants pobres, contra els refugiats més pobres, contra els ciutadans rebels. Pel sedàs només passen els comptes bancaris i els diners negres. Sense disturbis.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Passa la bola

Ara els ha pegat a alguns programes informatius per dedicar-se a desmentir les boles i infundis que circulen per la xarxa. Trobe que haurien de preocupar-se més per la informació que han de difondre i provar a no jugar a la desinformació interessada, que d'això també en trobem un poc massa, perquè les boles no se les acabaran mai. Si s'hi posen, n'eixirien monogràfics interminables.

Estos dies era cosa de vora com es comentava la diferència entre una activitat «suspesa» per un tribunal i una activitat «iŀlegal», no hi havia manera d'aclarir si la «suspensió» implicava la «iŀlegalitat» o no, o si la «iŀlegalitat» la decidien els policies i els qui els enviaven —que tampoc no aclaríem si eren els fiscals o els jutges— i no les sentències judicials... I això per no entrar a aclarir quina manifestació guanya perquè hi van molts o perquè hi van els bons —es veu que ara una mani és un sistema més recomanable que els referèndums— o si és igual defendre's de la violència policial que atacar els policies que vigilen un acte on no són necessàriament aplaudits.

Alça els peus, que passa la bola, tal com es diu. A voltes són tan grosses que les hem de botar.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Cita dominical / 464: Santiago Ahuanojinou Zannou

Mirant els països que estimem.
Haurien de dir-mos què és el que els agrada de Catalunya per a obstinar-se tant en que es quede a Espanya, bé i de Galícia i del País Basc... Al segle XXI les coses no són perquè sí.
Santiago Ahuanojinou Zannou, «Una llamada al diálogo», Eldiario.es, 05.10.2017.

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Per baix de la unitat

Per sort hi ha periodistes que estan disposats a deslliurar-se de la dependència retòrica del capital nacionalista espanyol: «La unidad de España no es el principal problema». Va bé desintoxicar alguna neurona mirant-s'ho sense militar en bandositats ideològiques.

divendres, 6 d’octubre de 2017

La bugada franquista

Les bases ideològiques i sociològiques dels dirigents del Partit Popular espanyol són les que són, el franquisme, vaja. Per això, encara que hagen passat quaranta anys ja —quan jo era menut això era un eternitat, quaranta anys una quantitat de temps que em semblava que em traslladava fantasiosament a l'edat mitjana—, eixe fonament que ha sostingut posicions econòmiques, socials i polítiques de privilegi també durant la democràcia, els fa amagar darrere un tel ideològic d'ignorància innocent que el franquisme és la pervivència de la versió espanyola dels règims de Hitler i Mussolini.

I arriben al paroxisme de la manipulació ideològica quan utilitzen exemples de criminals, antisocials i antidemocràtics: citen els nazis en lloc de citar els franquistes... És a dir, practiquen alhora la xenofòbia i la manipulació històrica. Sí, xenofòbia, perquè per a posar exemples de criminals «espanyols», que és el que pretenia el portaveu del Partit Popular en el parlament espanyol, Rafael Hernando , fa uns dies, no calia recórrer als alemanys, sinó que en tenim un bon muntó a Espanya que van passar del franquisme a la democràcia indemnes i blanquejats sense despentinar-se gràcies al detergent de la transició. I continuem rentant eixa bugada.

dijous, 5 d’octubre de 2017

La droga de la nació

Els comentaris que feen algunes de les persones agredides per la policia i la guàrdia civil diumenge passat a Catalunya em van fer recordar un llibre, un documental, uns quants articles i alguna notícia que comentaven el descobriment que els soldats del règim nazi prenien drogues (metanfetamina) per a aprofitar els seus efectes estimulants.
Veig que hi deu haver alguna altra explicació per a entendre les agressions policials contra persones que només provaven a votar en un acte social pacífic i democràtic (alerta, que podia ser democràtic i iŀlegal alhora: ho haurien d'aclarir els jutges, no els polítics), com ara problemes d'empatia, falta de preparació (social i democràtica), ideologies socialment nocives, odis viscerals, fanatismes diversos... Em sembla que l'«obediència deguda» no és admissible en actes aixina en forces que supose que pretenen «defendre» la democràcia. Diu que els veien els ulls dilatats i carregats d'odi. No ho sé, no ho vaig vore, però tenint en compte la falta de raonaments i la incapacitat de ser equànime dels qui els havien enviat, les drogues podrien ser una última explicació desesperada abans d'admetre que, simplement, és que «raonen» aixina. I això de «raonar» va entre cometes...

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Devolucions en calent

Ara que els tribunals europeus han condemnat l'Estat espanyol..., és a dir, els successius governs que han practicat les «devolucions en calent», eufemisme que devia denotar que s'enduien algun colp de regal, no entenem massa bé a on pretenien, els policies, guàrdies civil i polítics que ho aplaudixen, tornar calents els votants del referèndum més o menys irregular i molt qüestionable de diumenge passat, si no fóra que qui pega la garrotada ja no té legitimitat per a determinar com s'ha de regular una autodeterminació, una independència o un amor «patriòtic» de segles.

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Repressió formulista

Mirant i sentint les declaracions polítiques d'ahir i hui, em sembla que els periodistes no els fan als governants algunes preguntes bàsiques que convindria que els polítics aclariren sistemàticament, d'entrada, com un mantra. No els costaria gens, només un petit afegit als formulismes i retoricismes habituals. Els periodistes els podrien demanar abans que res, ben educadament: ¿esteu mentint? ¿Mentiu conscientment i per pròpia voluntat? ¿Direu la veritat o donareu una versió interessada?

Seria interessant que les respongueren, perquè solen ser qüestions sobreenteses i és possible que això provoque un error de percepció. Una volta les hagen respost, ja podem saber el valor de la resta que diran. Al capdavall, si els les fan, eixos polítics sempre podrien dir que ningú els ha demanat si mentien, l'error seria dels qui sobreentenen que ells diuen cap veritat. Ah, per donar un poc més de dramatisme —i d'utilitat, qui sap—, tal com fan en les peŀlícules, els periodistes els haurien de xiuxiuejar: «Si esteu en perill, amenaçats per algú que vos està mirant o escoltant, toqueu-vos el lòbul de l'orella.» Vés a saber si no salvarien algun polític segrestat o extorsionat per alguna secta partidista.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

L'àlbum de fotos boniques sobre Catalunya

Estic buscant l'àlbum d'imatges boniques de Catalunya en Pinterest titulat «violència policial suposadament democràtica», a més d'un altre de «fingixen que són demòcrates però són governants sense escrúpols». Segur que, per completar-ho, n'hi ha encara un altre sobre governants histriònics, que fan riure, on deuen haver posat fotos de Donald Trump, Jesús Gil, Jordi Pujol, Silvio Berlusconi, Esperanza Aguirre, fins i tot eixa cara que fa Mariano Rajoy amb els ulls oberts i un somriure beatífic... Però eixe és l'error en què mos fan caure, perquè el seu posat histriònic és tan sols un recurs més de l'engany i la mentira que pretenen transmetre. Com ara la que estan posant els membres del govern espanyol, quan diuen que consideren que era «proporcionat» trencar portes i finestres, maltractar i ferir persones pacífiques, tot per a mirar d'impedir que votaren en un referèndum que —segons ells mateixos— no tenia cap valor legal.

Deu ser això, ja sabem què pensen fer el dia que tinga valor legal. ¿No seran de goma?


Nota: classifique açò amb l'etiqueta «corrupció» perquè, a pesar que pensem que va de democràcia, va sobretot dels diners de les oligarquies.


  • Pel riu, faig un petit esforç i però el cronòmetre me se despista: 07:10 + 07:28 + ... + 07:15.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Cita dominical / 463: Agustí Calvet i Pascual, Gaziel

Mirant cap a Espanya.

He de confessar francament que, si Espanya és això, si per a ser bon espanyol cal estimar això, jo no he estat, no sóc ni podré ser mai espanyol, mal que em matessin.

Agustí Calvet i Pascual, Gaziel, Obres completes.

dissabte, 30 de setembre de 2017

No haver-hi i no deixar que n'hi haja

Un ministre espanyol ix a explicar tot el que no "n'hi ha" que garantixca el quasi nonat referèndum sobre el desig d'independència dels catalunyesos respecte a Espanya.
Em sorprén que el ministre no es penge les medalles que tant han fet per meréixer. Fa un repàs del que no "n'hi ha": no n'hi ha sindicatura electoral, no n'hi ha campanya, no n'hi ha cens, no n'hi han urnes, no n'hi han locals de votació, no hi n'ha convocatòria clara... Un munt de coses diu que no "n'hi han" per tal que es puga considerar un referèndum amb garanties... El que sorprén és que hauria d'haver dit "hem aconseguit que no n'hi haja" o "hem impedit que hi haja", segons com ho vullga fer de simple o embolicat.
Perquè si no "n'hi ha" res de tot això que diu, no és demèrit dels que han intentat que "n'hi haguera" sinó "mèrit" d'un govern espanyol que entén els referèndums i la democràcia no com a instruments per a resoldre conflictes pacíficament sinó com a entitats sobrenaturals que cal adorar però que no estan a disposició dels ciutadans sinó només a disposició del "poder" legal.
Sabem que els fonaments democràtics del Partit Popular són febles perquè provenen de la democràcia orgànica franquista (que encara lluïx en façanes i mirades interessades) i de la justificació electoral. I ara han convertit la possibilitat d'una anàlisi amb dades, debat i opinió ciutadana en una santificació d'una legalitat opcional que pretenen complir només per a impedir que els catalans "decidixquen" però no, per exemple, per a complir amb els refugiats i immigrants. Trobe que si els catalans decidiren fugir en barques, en lloc d'acollir-los com a refugiats, els deixarien enmig de la mar. Perquè pareix que se'n poden anar, mentres no s'emporten pacíficament i democràticament amb ells el seu país. El seu, el de Mariano Rajoy i "cierra Espanya". Es veu que els estats democràtics només es poden crear amb guerres. Croades, si convé.

divendres, 29 de setembre de 2017

La música dels dies que vindran

L'endemà dels atemptats de Barcelona i Cambrils d'este estiu, la cadena SER va «descobrir» («redescobrir», vaja, que ja ho sabien, però no en fan cas) que existia la música en català, i mos en van posar una bona mostra. Era cosa de vore..., de sentir-ho, més aviat. Ja els ha passat la neura catalanera i han tornat per on solien, música en anglés o en espanyol, i no ixen d'ahí. Ni deixen entrar, diríem. Esta setmana, amb la perspectiva engrescada del diumenge d'«empastre» democràtic monumental que es produirà en Catalunya, m'ha pegat per recuperar i ampliar estos dies la meua llista d'Spotify de música en català.

No crec que me se passe la neura, ixca com ixca el resultat, perquè no passaré de l'amor que ofega a l'odi que ignora. Al cap i a la fi, les meues «pàtries» són les meues llengües, començant per la meua varietat valenciana vallera cantada amb accents diversos.

dijous, 28 de setembre de 2017

Desapegat en xarxa

Ma uela em dia que era un desapegat, cosa que sap bé la resta de la meua família, sobretot perquè no em veuen el pèl i perquè sóc molt car de vore, que també diuen. De fet, practique eixe aïllament multitudinari amb tanta devoció que no tinc compte de Whatsapp (sí que faig anar el Hangouts, segurament perquè hi ha pocs que l'utilitzen) ni de Twitter.

En canvi, sí que en tinc en Facebook, però hi entre d'any en any. De fet, no sé massa com funciona ni per a què aprofita. A més, cada volta que hi entre —d'any en any, com dic— veig que tinc invitacions d'amistat de gent que conec però sobretot de persones que no sé qui són. A més, també hi ha invitacions que no he llegit que fan referència a actes ben caducats i complits, com ara quan els de la meua «quinta» d'escola o institut van fer una trobada en la Vall. El meu antic company Cebolla em va avisar, però ho acabe de vore hui. També em va avisar Francesc per correu electrònic: vaig perdre de vista el missatge i me se va oblidar. Tampoc hi haguera anat. M'agradaria vore-ho per un forat, però no estic fet per a eixes retrobades que sé que sempre acabaran tocant eixe tendre que fa mal.

A banda dels petits contactes humans de cada dia, la meua capacitat de socialització, doncs, es compon de missatges, comentaris i escrits fent anar amb el Gmail, el Blogger, el Wordpress i l'Outlook de la faena. Llàstima que les reunions sindicals encara les hem de fer com si vixquérem en el segle XVIII, amb despotisme iŀlustrat inclòs, si convé.

dimecres, 27 de setembre de 2017

Producte de proximitat

Dubte que la tàctica que havia adoptat últimament siga massa eficient: ara solc enviar ressenyes i comentaris per la xarxa sobre els restaurants i els hotels on he estat i deixe sempre un comentari sobre la disponibilitat que tenen respecte a l'ús del valencià. De moment, en general, he pogut assenyalar molta disponibilitat, amabilitat i capacitat verbal, però molta incongruència i mancança en els escrits.

Naturalment, hi ha uns casos molt cridaners: molts dels restauradors i hotelers sensibles per la cultura, l'entorn, la natura, el comerç just, els productes de proximitat, l'ecologia en general, pareix que no vegen que el valencià és un dels «productes» de la zona, un fenomen de la «natura» humana, un producte de «més proximitat, impossible», un factor essencial en l'ecologia lingüística i social del país.

Sembla que caldrà picar prou encara eixe clau fins desfer-ne la cabota. Mentrestant, per cert, també hi ha el Troballengua, que pot ser útil en eixe sentit.

dimarts, 26 de setembre de 2017

Desficacis legals i injusts

La legalitat és ben estranya, participa en la persecució dels rohingyes en Myanmar (antiga Birmània), en algunes injustícies que es cometen amb els interins en l'administració pública espanyola, en la injustícia de les clàusules sol, fins que la sentència de l'afer Bosman va fer que la canviaren, la situació d'alguns esportistes estrangers en la Unió Europea era legal i injusta... I tot això que es vea que era i és injust a una hora de camí —l'esclavitud, la discrminació de les dones, el treball infantil...—, doncs, era legal.

Escriure desficacis és legal, però sovint és ben injust. I aixina anem carregant-mos el medi ambient, amb legalitats i injustícies. El govern espanyol, que impedix legalment la promoció de l'autoconsum elèctric, és injust amb la natura i els ciutadans. Per no parlar de referèndums.

dilluns, 25 de setembre de 2017

De tots els pobles i del Kurdistan

Li estan molt de rebombori a la resposta de Carles Puigdemont a Jordi Évole quant a la votació sobre el Kurdistan i altres països en el parlament de Catalunya, però no sembla que els periodistes —sembla que ni tan sols l'equip Salvados— tenen clar que cal documentar i contextualitzar millor els fets. El Kurdistan deu estar tenint una repercussió mai vista en les xarxes arran d'això. Espere que algú es preocupe per «descobrir» què degué passar en el parlament, per si de cas el vot contrari de Puigdemont no era una demostració més de la incoherència que tenen tots els nacionalistes llevat dels propis.

N'he sentit l'explicació que fea l'alcalde de Tortosa, Ferran Bel, entrevistat pel programa Más Vale Tarde de Mamen Mendizábal. Per a la reflexió sobre què consideren important els mitjans queda el fet que en les notícies han continuant insistint en la possible incoherència de Puigdemont sense donar opció de vore si els fets no són tan simples. És possible que Javi Sánchez dona alguna pista útila en la seua informació «Recordamos a Puigdemont y a Évole por qué CiU votó "en contra" de un Kurdistán independiente» (Vanity Fair, 25.09.2017 ):

Va votar en contra de la forma i els temps (primer la llei de política exterior, després ja cada cas) que proposava ICV per a això. I va demanar a canvi reconéixer el dret a l'autodeterminació «i als drets coŀlectius dels pobles».

Certament, pregunta trampa i resposta poc acurada o poc hàbil. Els nacionalistes no són necessàriament incoherents.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Cita dominical / 462: Karl Marx

Mirant el valor d'ús.
Qualsevol que siga la forma social de la riquesa, els valors d'ús constituïxen sempre el seu contingut, que en un primer moment resulta indiferent a eixa forma.
Karl Marx, Zur Kritik des Politischen Oekonomie, a partir de la traducció en castellà de Javier Merino.

dissabte, 23 de setembre de 2017

El centre del nucli de Mart

El govern espanyol triplicarà les dietes dels policies que destine a Catalunya per a reprimir la possibilitat d'un referèndum. Aprofiten l'ocasió, doncs, per a guanyar-se'ls per la butjaca i que no protesten per no tindre armilles antibales. Al cap i a la fi, no fan falta armilles per a parar els vots. I quan els tornen a destinar a les coses «normals» de la repressió democràtica, com ara la lluita contra les màfies de la construcció, de la prostitució, del terrorisme del signe que siga, si tanta falta els feen les armilles, que se les paguen amb les dietes extres estes de reprimir drets i votacions.

Eixa és la «legalitat» que tant han descobert alguns que es troba al centre de la democràcia. Tal com fan en l'anunci de la ràdio, si això és aixina, el centre de la democràcia està prop del nucli de Mart, perquè per ací hem vist com conculcaven la legalitat des del govern i el partit del govern, que fan riure (i vergonya alhora, tal com he assenyalat en altres ocasions) les cares que posen quan parlen d'això Mariano Rajoy, Soraya Sáenz o el mateix ministre Zoido.

No cal renunciar al referèndum (com demanava Mónica Oltra), no tindria massa sentit no acabar la festa, vistos els preparatius tan emotius, però ja que no serà conforme el volien fer, haurà d'arribar l'hora de fer-ne un de bo, bonic, legal i efectiu. La cosa seria que la resta d'«espanyols» (entre cometes, perquè no mos han consultat si ho som o voldríem ser una altra cosa, com ara ibèrics, o europeus, per ampliar les referències i les mentalitats) començàrem a preparar-lo també, per tal que la democràcia no continue depenent de falòrnies romàntiques i falsàries com la «unitat» i la «pàtria», sinó de les quatre coses que cal per a anar avançant pel camí de la democràcia que mai no arriben del tot com voldríem.


  • Anem fent pel circuit de muntanya: 14:02.

divendres, 22 de setembre de 2017

Reconnexió televisiva

Això de la desconnexió de Catalunya mos ha fet «reconnectar» amb la tv3, que no véem gens des que només la rebem per la xarxa, sobretot perquè és la versió «internacional», és a dir, .cat. Curiosament, la fantasiosa «indissoluble unitat de la nació espanyola» es va dissoldre fa anys com un terròs de gel un dia de ponentada davant dels interessos de les oligarquies polítiques, financeres i empresarials, que impedixen que impedixen que eixa comunió simbòlica siga alguna cosa més que una espanyolitat lligada a la imposició lingüística i cultural.
Podien haver-ho fet bé, però els va interessar més arribar al despropòsit nacionalista.

dijous, 21 de setembre de 2017

Més democràcia per al futur

És una exageració dir que ja no hi haja democràcia a Catalunya, al País Valencià o a Espanya, és una exageració dir que uns o altres se l'han carregada. Una democràcia de llanderola seria si ja haguera deixat de ser vigent. De moment, n'hi ha. I n'hi ha també conflictes (un de ben gros, però de caràcter nacionalista, no tant de perill per a la democràcia), perquè la democràcia també és això, conflictes, debats i pactes.

Dit això, la democràcia també pot tindre més o menys qualitat, o més o menys mals usos. Un partit polític que es finança il·legalment i aprofita eixa posició econòmica i social iŀlegítima; un ministre que utilitza el seu poder per a espiar els rivals polítics o per a afavorir els seus familiars, socis i amics; algú que indulta delinqüents per partidisme; un president que reduïx la separació de poders en lloc d'ampliar-la... Doncs, la qualitat de la democràcia va baixant. Però continua havent-ne.

Amb els canvis polítics que hem tingut últimament, pots participar en els pressupostos en molts ajuntaments. Més democràcia (però no necessàriament més bona inversió). Pots proposar lleis o ordenances amb menys facilitat: més democràcia (però no necessàriament normes millors)... És a dir, si no hi ha hagut més millores és perquè els ciutadans no han votat les forces polítiques que les proposaven i també perquè les forces polítiques que no les proposaven, a més, tracten d'impedir-les.

En el cas del referèndum sobre si els catalans volen ser o no ser independents, una democràcia millor l'haguera regulat i afavorit. Una democràcia de menys qualitat, com la que tenim, permet que uns demòcrates preferixquen «menys» democràcia i aprofiten els mitjans d'un passat encara menys democràtic per a imposar un futur que no necessàriament és millor del que podria ser si facilitàrem les consultes en llocs d'impedir-les. Però els càlculs electorals, socials i econòmics que reclama el capitalisme d'amiguets no és compatible amb la participació ciutadana, sobretot si en lloc de submissa o esclava és democràtica. Amb un referèndum homologable i just, amb independència o sense, hi haurà més democràcia. Però el futur no necessàriament serà millor. Ni pitjor.