dissabte, 31 de desembre del 2005

Alzira i cap d'any

A l'hospital d'Alzira. M'he passat la primera setmana de moscosos a l'hospital d'Alzira, que a ma mare li s'ha trencat el «ballaor de l'anca», que diuen, o una cosa semblant. Unes plaquetes de titani i avant, diuen els metges. (I alguna queixa al Síndic de Greuges també caurà, per alguns cartellets que hi ha només en espanyol.) Ara espere refer-me amb un priorat (El Tancat, 1998), un xampany català (Sumarroca) i una mica de pernil ibèric. Com diuen els anglesos, here today, gone tomorrow.

dimecres, 21 de desembre del 2005

Jutjant l'Amy i l'administració

Judging Amy
Em sap greu, però ho he de reconéixer: estic engantxat a Jutjant l'Amy (TV3. Tít. or.: Judging Amy).

Hi han descrit Espanya: toros, Quixot, flamenco, sangria, olives... i pols. Això mirant un anunci d'una agència de viatges prop del jutjat. I l'Amy al·lucinava fent castells en Espanya, que diuen.

Mentrestant, em queda per contar l'aventura dels navegadors Mozilla i Mozilla Firefox en les Corts, la futura provisió interina de dos llocs de treball i les comissions de treball en l'AVL, que hauríem d'haver caducat, però que encara duren.

Pel que fa al primer cas, estic recopilant informació sobre la llegenda que narren els informàtics sobre la impossibilitat d'instal·lar navegadors diferents de l'IE de Microsoft en el proxy de la Generalitat i altres impossibilitats inversemblants amb què em despatxen els informàtics. És evident que l'ànsia de poder personal afecta els racons menys esperats de l'administració.

diumenge, 18 de desembre del 2005

José Antonio i el nacionalisme comú

El duro de Franco.

Em sembla que podríem dir que actualment els partits espanyols (PP, PSOE, IU, etc.) no es diuen «nacionalistes», a pesar que ho són amb molta més intensitat a voltes que els qui s'hi denominen —com el mateix bnv, nom que no m'ha agradat mai—, i potser no es diuen «nacionalistes» perquè, com dia José Antonio Primo de Rivera:


«Per això, nosaltres ens sentim units indestructiblement a Espanya, perquè volem participar en el seu destí; i no som nacionalistes, perquè ser nacionalista és una pura bestiesa; és implantar els ressorts espirituals més pregons sobre un motiu físic, sobre una mera circumstància física; nosaltres no som nacionalistes, perquè el nacionalisme és l'individualisme dels pobles; som..., ja ho vaig dir a Salamanca una altra vegada, som espanyols, que és una de les poques coses serioses que es poden ser en el món.» (Madrid, 17.11.1935)


En canvi, jo no sóc nacionalista perquè no tinc eixa inflamació de l'ésser, fent una versió del que dia Joan Fuster. Però s'esdevé que les lliçons d'aquells temps sembla que es troben encara en el moll dels ossos d'aquella dreta i part de l'esquerra (impolítiques) que van decidir que no calia fer cap catarsi de la dictadura a la democràcia, sistemes que queden així lligats en línia genealògica natural, amb menyspreu de l'ètica i la justícia, cosa que ja hem patit en l'educació que ens han donat, que patim en la pobra vida política que tenim i que patirem encara més si no ho esmenem, per exemple, obrint les fosses dels camps, dels erms i de les vores dels cementeris i recuperant-ne el record i la veritat d'aquells fets. Ai, però que conste que els sentiments no hi tenen res a vore, que són tota una altra cosa.

Altrament, com que encara no ho hem fet, qualsevol polític petulant no tan sols es pensa que té dret al privilegi del càrrec i del benefici, sinó que fins i tot hi té la gràcia de Déu que encunyava el vell dictador. I, amb tot, encara hi ha bertsolaris al País Basc, com ens mostra el telenotícies de TV3.

dimarts, 13 de desembre del 2005

Wistle-blower i navegadors d'Internet

Pa amb tomàquet.
Wistle-blower , he descobert la meua vocació. Xiular per a avisar, no per dissimular.

Torne a encomanar el Houaiss, a vore si esta vegada funciona la compra a través de l'empresa Saraiva.br.

La revista Índex, número 13, dóna més problemes del compte. El xic d'ICC+ no s'explica per què hi ha exemplars que ixen correctament de la màquina i altres on les lletres es mouen del lloc. Misteri, i espere que no tinga res a vore amb la proposta (i estudi) per als incoatius que fa l'Abelard Saragossà en l'article que publiquem. Són coses que passen, que les lletres ballen i que ens perpetren sense més trellat en el 1993 una proposta irregular i irreal, que ens la tornen a confirmar en el 1996, fins i tot contra la revisió que havia fet Enric Valor, seguint la lògica històrica i dels fets —en tinc les proves, que m'han arribat a les mans en fotocòpia—. Res, si no ho apanyem abans, Lacreu i Saldanya fossilitzaran les seus propostes d'incoatius quan el català al País Valencià siga la llengua del Salt i poca cosa més.

Els informàtics de les Corts tenen mania als navegadors Mozilla i Mozilla Firefox. No saben si pot portar problemes, no saben si pot ser atacat per virus, no saben si és compatible amb el Panda, no saben... És a dir, atac preventiu davant el dubte. Com que no saben, el recurs fàcil, la prohibició; però no faran l'esforç d'esbrinar la veritat i millorar els recursos a disposició dels funcionaris per tal de fer una administració millor, perquè pugam treballar amb professionalitat. Eixa deu ser l'educació moderna que potser han rebut i que difonen els soi-disants liberals: el dogma preventiu.

I això que Diderot deia: «La superstition est plus injurieuse à Dieu que l'athéisme».

dimarts, 6 de desembre del 2005

Guzzanti ens retrata i altres models de res

Marc Parrot: Mentider Ahir a migdia, sense dinar, vam vore Viva Zapatero! de Sabina Guzzanti . Més que un colp a la panxa, va ser un inesperat retrat del País Valencià, perquè es veu que tots els països amb corruptela assentada s'assemblen, contràriament al que dia la referència literària. Un molt bon documental on ens retratem tant en el govern com en l'oposició que (no) tenim i que va posar els fonaments de la misèria actual, tant de la LRAU com de la cultura, la llengua o l'RTVV. És clar, les declaracions de Joan Ignasi Pla no ens ajuden a pensar que ens podríem allunyar de la mateixa misèria intel·lectual, allà on ens porten Zaplana, Camps o Maluenda. Mentres escric açò, Empar Marco fa la crònica al telenotícies de l'aparició d'un llibre sobre cal·ligrafia editat per Campgràfic, editorial valenciana que només té en valencià el títol i la suposada militància d'alguns dels seus membres. Com per exemple el que apareix un moment en les imàtgens, Xavier Llopis Bauset, antic company del dogv, aventurer editorial amb Fèlix Bella —antic cap de producció i martiri de traductors del dogv— i alegres companyons dels sous de l'administració del Partit Popular, el primer assessorant el conseller Blasco Castany, i el segon ocupant llocs de treball allà on les amistats dangereuses són més interessants; ara, al Muvim. Diners, de tort fan veritat...

diumenge, 4 de desembre del 2005

Ipod i gramàtica de l'AVL

Senyal només en espanyol a València
Estic enjogassat amb el nou Ipod així que no he fet massa cas de la nova gramàtica que ens han aprovat els de l'AVL. Només algun detallet que agafat al vol, com que hi recullen cullc, però anormalitzant encara l'estat dels incoatius, perquè és clar que no estem encara en una situació de normalitat.

Bé, l'anormalitat és evident només sentint parlar els dirigents del PP com els consellers Font de Mora o González Pons. Això sí, el nom de la llengua l'esborraran ells a soles de tant de llepar-lo. En canvi, fer les coses normalment en valencià, com si fóra una llengua realment oficial, i ara!, això seria poc menys que tindre un mínim de dignitat! I d'això no en van sobrats, com podem apreciar en qualsevol actuació que duguen a terme, tant si és Terra Mítica —eixe mite que ens arruïna el país per gràcia de Zaplana— com si és un simple senyal de trànsit.

La cosa de l'Ipod i el Linux encara no està massa integrada, però anem fent camí i amb l'Ubuntu 5.10 hi ha una comunicació correcta i bastant simple. Ara només he de mirar en quin format m'hi clave el Tirant lo Blanch...

dijous, 1 de desembre del 2005

Subvencions, aniversari d'Emili i Índex 13

La llista real de les subvencions de la Generalitat de Catalunya [veg.] desmunta qualsevol paradeta ideològica respecte dels diners que reben algunes associacions o empreses. La cosa és parar la mà. Que si Tirant lo Blanc 20.000 euros, però hi ha la fotracada d'euros (125.000 per a Acció Cultural) que reben els ens on col·labora Eliseu Climent —i algunes persones més com jo mateix. Ho comenta Enric Gil en el Diari Parlem per barallar-se una estona amb Toni Cucarella, que li respon. Vaja, bon ambient.

D'altra banda, Saraiva.br em diu que té problemes amb la meua targeta de crèdit i no m'envia l'Houaiss. Ho hauré de tornar a intentar després de consultar-ho amb La Caixa.

Finalment, l'Emili diu que ix poc per ací, però com que dimarts va ser el seu aniversari, doncs, l'esmente i el felicite. Ara que sembla que ja torna a tindre taula fixa —a més de la gata—, em comenten que s'ha asserenat.

Per tancar-ho, assenyale que dimarts vaig arreplegar el número 13 de la revista Índex de la CDLPV. Ara cal que tècnics i acadèmics reflexionen sobre els incoatius, més enllà de les dèries del costum.

Hui he tingut un dia pesat, que he hagut de transcriure Justo Nieto, conseller d'Empresa i altres divagacions. M'ha costat déu i ajuda descobrir si dia «más duros» o «maduros». Era la segona, però l'accent de Cartagena es veu que no ho diferencia.

dissabte, 26 de novembre del 2005

Trobada a ca n'AVL i Ubuntu 5.10

L'estació del Nord de València
Volia escriure abans alguna cosa que ara no recorde, i ara només puc començar per la trobada de tècnics lingüístics a l'AVL, la segona. El mateix resultat que l'any passat, és a dir, poc més que una concentració de companys, amics i coneguts, però sense traure finalment res a carregador més enllà que cal canviar el sistema, ja que el format de la trobada, pensat per a l'any passat com a «presa de contacte», ha mostrat que no dóna per a més. Així els ho vaig comentar a Manuel Pérez Saldanya i a Honorat Ros i Pardo, i ja vaig comprovar que a l'Honorat no li feia massa gràcia abandonar les seues exposicions «magistrals» de les gràfiques acolorides de les enquestes sobre l'ús del valencià. Menys encara, tenint en compte que les aprofita per a llançar proclames buides però incendiàries directament adreçades «a la premsa» present. Hem d'evitar que l'any que ve ens explique els formatgets de nou, paraula de ratolí!

Vaig fer la meua comunicació, la penúltima de la vesprada, però a banda d'una lectura ben veloç —ja que els tècnics podien llegir l'escrit— no hi va haver preguntes, com era la tònica general del dia, i no vaig pensar d'aprofitar el temps de què disposava per a insistir en algun dels punts del meu escrit. Al final, la cosa acaba amb alguna xarradeta en l'almorzar o el dinar, amb un exemplar del Llibre blanc del valencià i esperant que l'AVL es decidixca a moure's més activament en la relació que hauria de tindre amb els tècnics. A l'altra més, doncs.

Canviant de tema, m'he firat el Diccionario panhispánico de dudas, que dic jo que hauria de ser més gruixut si era panhispànic, però, vaja, ja està bé. Hi inclouen coses que no apareixen encara en el DRAE d'Internet, i això indica una deficiència del funcionament de la RAE en la xarxa. Ja ho resoldran, supose.

I, canviant encara més, m'he instal·lat la nova versió del Linux (l'Ubuntu 5.10), amb la qual cosa he perdut coses de la versió anterior, però ara el so de l'ordinador em funciona i crec que hi ha novetats en el funcionament que milloren, encara que al principi puguen semblar més mareig que altra cosa. Espere familiaritzar-m'hi prompte i traure més suc de les possibilitats que té per a les coses dels webs.

Per acabar, com a notícia curiosa de la setmana, «Otros 69 guardias civiles se diploman en valenciano» (El País, 22.11.2005 dt.), que no és una notícia relacionada amb el sexe —crec—, tot i que hi haja la llengua i el 69 pel mig. Ferran Bono (el periodista) comenta:


«També el general en cap de la VI Zona de la Guàrdia Civil, Cristóbal Santandreu, parla valencià. Bé, allò que en la seua terra anomenen mallorquí i "en l'Estatut balear, català", va dir. Encara que "la denominació és el menys important", postil·là. Allò important és "poder servir la ciutadania en la llengua pròpia; que es produïxca una proximitat entre la Guàrdia Civil i la ciutadania", va afegir amb el seu accent mallorquí.»


Deu ser guàrdia civil, però per una vegada la llengua no és la víctima de l'imperi espanyol. Això i el corfbol català, són indicis d'alguna normalitat, encara que la selecció catalana d'hoquei sobre patins no haja estat admesa amb caràcter oficial. Total, que guanyarien els mundials és cosa sabuda.

dijous, 17 de novembre del 2005

¿El PP es «normalitza» en ultra?


«La referència a l'assumpte que féu el popular Ricardo Costa va tindre dos aspectes: el primer es va traduir en l'acusació als socialistes d'usar el transfuguisme com a arma política. El segon —en un intent de reivindicar per al PP l'espai polític que reclama el partit ultra que acull el trànsfuga—, es va plasmar en una inusual intervenció en valencià, llengua que Costa no utilitza mai.» (Juanjo García del Moral, El País, 17.11.2005 dj.)


És a dir, que podríem pensar que la ideologia afecta la llengua del diputat: és de dretes, però per a demostrar que encara ho és més, que és ultra, parla en català, cosa que no fa mai. No sé si té massa trellat la cosa. Ara, no m'estranyaria que al polític li agradaria que ho pensàrem, que el valencià és cosa de fatxes —i no com fins ara, que feia progre.

Bé, no deixa de ser una manipulació eventual i fantasiosa de la realitat, tal com acostumen a fer. (Podeu consultar la taula sobre la llengua dels diputats valencians.) I mentrestant Maragall i Camps parlen en català a Brussel·les. El que també ha quedat clar és qui pretenia ser el plus ultra en este cas: el molt honorable valencià, que diferenciava vés a saber per què la llengua universal d'Espanya i la resta de llengües autonòmiques autòctones.

En resum, ja era hora que consideraren que el català els és útil en la vida. Llàstima que només arriben a la demagògia, a la mercantilització política dels sentiments.

dimarts, 15 de novembre del 2005

Mala política (lingüística) al País Valencià

A les Corts ja ha passat la comissió dedicada als pressupostos de l'any que ve. Res de destacable, més enllà de les mateixes crítiques i escridassades de sempre. La mecànica parlamentària està tan avariada com correspon al sistema que hem heretat de la transició a la democràcia. I només perquè hi ha el que anomenen trànsfugues de tant en tant —molt de tant en tant a les Corts— queda en evidència que això no és normal, que la llei no escrita de la «disciplina de partit» no és una pràctica masoquista, sinó sàdica i adreçada al poble que pretenen representar.

Tenint en compte la tasca que fan —alguns en fan, altres lluïxen modelets—, i que tot depén dels ditets que alce el cap de colla, podem assegurar que en la pràctica hi ha poca cosa més que un segrest de la voluntat política per a ús partidista, una oligarquia quasi, la «classe» política. Al capdavall, la majoria dels diputats es comporten amb la seguretat que només han d'assegurar-se la reelecció en la llista del seu partit i no han de retre comptes als ciutadans.

I ara va i apareix un trànsfuga, un heterodox en altres temps, pensaríem... Però només és algú que vol fer creure que té parer propi i que dóna una mostra mínima de vida en l'erm partidari —per destrellatada vida que ens puga semblar la ideologia de la tal Coalición Valenciana, coalitzats en l'odi—, perquè, ai, no havia mostrat mai disconformitat en cap votació, no s'havia fet notar amb una veu pròpia. És a dir, un oportunisme més sense cap pretensió positiva per a la societat.

Em deixe de reflexions d'un nivell que em supera i baixe a les coses que em trobe. Abelard Saragossà té l'amabilitat d'enviar-me la segona edició de la seua Gramàtica valenciana raonada i popular, el mateix dia que l'AVL m'envia el Llibre blanc de l'ús del valencià. Fets contradictoris, una gramàtica per als catalanoparlants del País Valencià i una enquesta que mostra que estem de rebaixes de patrimoni lingüístic. L'única dada que m'ha fet gràcia és que hi ha vora un 10 % de la població que s'informa a través de TV3. Vaja, hi ha personal amb un cert criteri, a pesar de les badades de l'Elionor, infanta d'Espanya, i els despropòsits de Lo Cartanyà.

I, finalment, renove la meua queixa al Síndic de Greuges sobre la retolació asistemàtica i discriminatòria del complex esportiu «Abastos». Com sempre, sembla que li envien els escrits al síndic i este s'hi conforma. Però el complex continua sense aplicar-hi cap criteri coherent de gestió lingüística. Com que és un tret general de l'administració valenciana, no sé de què em queixe. Per exemple, arrossegue una queixa des de fa un any pels pressupostos del 2005, la Conselleria no fa ni cas del síndic, el síndic no pren mesures i els pressupostos del 2006 tornen a estar només en espanyol en el web de la Conselleria d'Economia. Eixos mos han de salvar les «senyes d'identitat» que diuen. Són clares les seues senyes d'identitat...

dilluns, 14 de novembre del 2005

Germà Colón i la llibertat de consciència

M'escriu Marta Prat que ha aparegut un treball (en què ella participa) que estava esperant: Germà Colón: les llengües romàniques juntes i contrastades / Gloria Claveria i Cristina Buenafuentes (ed.). — Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2005. — 143 p. ; 23 cm + 1 disc òptic (CD-ROM). — (Cuadernos de Filología; 5). — ISBN 84-490-2388-2. Li agraïxc l'avís i comprove que encara no està mot difós en les llibreries. Haurem d'esperar, però és una gran notícia.

Parlant d'esperar, no ho vaig fer més i em vaig firar de La Casa del Llibre de València el Novo dicionário Aurélio da língua portuguesa, que el Sérgio (de Machadada) m'havia dit que era un bon diccionari, tot i que ell preferia l'Houaiss. Veig que en portugués tampoc es dóna l'accepció que ha adquirit en català el castellanisme averiguar* 'arreglar, ordenar, preparar' (i una altra, segons Joan Mascarell: 'estar excessivament pendent d'algú'. Per exemple: «Ma mare sempre m'està averiguant: no em deixa mai tranquil!»), segons estem discutint en la llista Migjorn.

Respecte de les Corts, hi ha notícia: tenim trànsfuga del PP a Coalición Valenciana —que no sé si té denominació en valencià—. El personatge és Francisco Javier Tomás Puchol. I el mot trànsfuga segons l'Aurélio té les accepcions següents: «1. Pessoa que em tempo de guerra deserta de suas fileiras para passar às do inimigo; desertor. 2. P. ext. Pessoa que abandona os seus deveres ou o seu partido. 3. Pessoa que muda de religião.» Bé, doncs, tenint en compte que la política al País Valencià va poc més enllà d'un exercici de demagògia futbolera o religiosa —la mateixa irracionalitat amb resultats diversos—, podem preveure que no hi valen raons ni per al viatger ideològic ni per als seus antics companys.

Al capdavall, no s'ha mogut massa, més aviat ha aclarit el panorama sobre el que realment hi ha per eixe cantó de la política: oportunisme, demagògia, dogmatisme i debilitats totalitàries. Estos caràcters són els que feien la manifestació anticatalana fa uns dies, poc abans que els col·legues del pp la feren a Madrid contra la llibertat de consciència en l'educació i en la societat, tot i que ells en dien no sé què de la llibertat religiosa, com si llibertat i religió no foren per a ells conceptes contradictoris.

En canvi, tot un altre exemple és el que trobem en l'obra de Germà Colón.

dissabte, 12 de novembre del 2005

La llegibilitat i l'enveja de l'espanyol

La llegibilitat en el meu escriptori

El meu amic Emili em comunica, poc abans del recital del Lluís Llach i el Feliu Ventura* a València, que faig faltes. Molt agraït, per tindre la santa paciència de llegir açò —encara que siga per damunt damunt—, i per detectar els errors i avisar. D'ara en avant editaré els texts amb l'Abiword (o amb l'OpenOffice) que tenen el fons gris que m'agrada i que no em crema tant els ulls com el fons blanc de l'editor del Blogger. Certament, això dels fons blancs en l'ordinador allà on hi ha escrits que pretenen ser llegits, és una cosa que no entenc. Supose que els autors no els deuen llegir en el web, ja que si ho feren s'adonarien que és bastant poc saludable, per no dir impossible, aguantar els ulls oberts davant la claredat de la pantalla.
* 14.01.2005: ací havia escrit jo «Formosa», per vici que tinc. M'avisa l'Emili de l'error.

Ho he discutit alguna volta, però he topat amb el tòpic de la llegibilitat en paper —que és ben certa, tot i que matisable, ja que hi preferixc els fons groguencs— aplicada acríticament a la pantalla de l'ordinador. Fa temps que vullc documentar-me en este tema amb autors que es dediquen a fer webs, però encara no he trobat el moment.

Sobre el recital, només puc dir que el Feliu Formosa té possibilitats com a compositor i com a cantant. En esta faceta, espere que defuja definitivament —i l'exemple del Llach pot ser clau— la tendència a una patètica mel·lifluositat que sol afectar alguns cantants suposadament «sensibles». A més, té colps amagats com una cançó d'inspiració àrab, molt animosa i engrescadora.

He acabat finalment els PDF del número 13 d'Índex i espere que per a la trobada del dia 24 a ca n'AVL la cosa ja estarà repartida. Si les coses anaren mitjanament bé, la cosa hauria de fer algun efecte —encara que fóra a la llarga—. Ja ho vorem.

Si els acadèmics de l'AVL aplicaren a la seua tasca alguna de les idees fonamentals que podem aïllar en el text del president de Xile, Ricardo Lagos («Contra los reduccionismos», El País, 10.11.2005 dj.), em sembla que el resultat de la seua tasca seria molt més positiu. Així:

«Per això busquem una democràcia de la qual ens pugam sentir orgullosos; aconseguir la participació dels ciutadans en tot el cicle que va de la discussió de l'agenda pública als programes de govern i al disseny, gestió i avaluació de les polítiques públiques.
[...]
Per altra part, la discussió pública també s'emprobrix com a resultat de la renúncia a l'ús del raonament per grups o sectors que preferixen posicions apriorístiques, o que adopten posicions nihilistes. En la pràctica, eixos es sumen als qui sempre desconfiaren de la raó.
[...]
Resistir als reduccionismes de l'enteniment és una tasca necessària per a que ells, amb el pretext de facilitar l'administració de la realitat, el que fan és emprobrir la visió que en tenim. Amb el pretext de la prudència, els reduccionismes ens immobilitzen.»

I, a més, els acadèmics haurien d'afegir al seu bagul de reflexions inicials, abans d'acabar de compondre la gramàtica «normativa» valenciana que sembla que ens amenaça, algunes frases lúcides d'autors hispanoparlants —no valencians, és clar—:

«López Morales denuncià l'exclusió que encara hui patixen aquells que no parlen castellà —"un 12 % de peruans no saben que ho són perquè només parlen meinara* o quítxua"—.» (El País, 09.11.2005 dc.)
* Això de «meinara» deu ser una errada en lloc de «aimara».

«El Diccionario panhispánico de dudas és una obra normativa, però no tancada a una única i inapel·lable solució. "És un llibre pedagògic en què el que hem pretés, sobretot, és raonar per què sorgix el dubte i com es pot resoldre, afirma García de la Concha.» (El País, 10.11.2005 dj.)

Això sí, fa enveja vore com l'article que acabe de citar es titulava «El gran acuerdo para la unidad del idioma», i no han botat els de Requena, Villargordo del Cabriel o Villena, ni tan sols Francisco Camps o Julio de España, per a defendre's de la imposició d'uns Països Panhispànics. És clar, Julio de España només veu un perill en la llengua dels altres, la dels valencians catalanoparlants, com es notà quan es posà fet un bou en assabentar-se que la Universitat d'Alacant havia firmat un conveni amb l'IEC (El País, 08.11.2005 dt.). Va rectificar més tard, però la cosa li semblava com a mínim «inoportuna». Si fóra per ell, a l'any del batre, si no este, l'altre.

dilluns, 7 de novembre del 2005

Elionor espanyola i catalanoparlants sense estat

No he pogut avançar en massa coses este cap de setmana. Me l'he passat editant el número 13 de l'Índex, cosa que entre el Word i l'OpenOffice.org permeten i entrebanquen alhora i diversament de mil maneres diferents. Al final, ja tinc els PDF fets. El contingut?, doncs, quasi únicament l'article d'Abelard Saragossà sobre la morfologia dels incoatius. A algú li pegarà tort. I una citació de Josep Giner que explica massa coses sobre l'actitud d'alguns companys de viatge en açò de l'ecologia lingüística i política: «Alguns volen partir d'allà on volen arribar», cosa que diríem impossible i ben contraproduent.

Altres poques coses, com que els lingüistes de TV3 —un col·lectiu desconegut, però amb algun personatge bastant prepotent, diria jo— han decidit que cal dir-li Leonor i no Elionor a la filla dels prínceps espanyols, segons han comentat ara en El Club (TV3), el programa on havien mantingut viva la forma Elionor. M'és ben igual, però els raonaments per a aplicar un nom que contradiu l'estat actual de la llengua es poden explicar per un republicanisme de fons —com comentava algú en la llista Zèfir— que els feia sentir la monarquia com una cosa carrinclona o passada d'època, talment com la forma medieval catalana Leonor; o per un servilisme destinat a l'espanyolització de la llengua. Els dos extrems es toquen, malauradament.

I este cap de setmana un bon article de Fernando Savater en El País (05.11.2005 ds.), «La laicidad explicada a los niños», on el Savater es recupera de les seues neures antinacionalistes (antinacionalisme bastant desenfocat, segons el meu parer) i es permet un article molt recomanable sobre la democràcia i la religió:

En sentir-los sembla com si els valors dels pares, siguen els valors que siguen, han de resultar sagrats, mentres que els de la societat democràtica no poden explicar-se sense incórrer en una manipulació de les ments poc menys que totalitària. [...] L'il·lustrat Condorcet arribà a dir que ni tan sols els drets humans poden ensenyar-se com si estigueren escrits en unes taules baixades dels cels.


Esta volta sí, gràcies a Fernando Savater per la reflexió i per la posició ètica.

Contràriament, ahuquen de manera racista Eto'o al camp de Getafe i mostren cartells contra els catalans, però al PP (valencià o espanyol) es veu que això no l'afecta esta volta. És més, dissatbe passat corria una manifestació per València contra els catalans expressament, convocada no pel PP, però per un antic assessor de Zaplana —i amb la participació d'un antic regidor dels socialistes valencians—. I l'església madrilenya i espanyola repartint ideari sobre la unitat d'Espanya, amb Rouco al cap i sense el suport dels bisbes catalans.

Tot i que continuar amb el relat d'eixos fets o d'altres de semblants pot fer creure que s'acosta una guerra civil o cosa pareguda, no hem de perdre de vista que tot és una impostura i un abús dels recursos demagògics habituals. La realitat que hi subjau és la malíccia que té la dreta per haver perdut el poder a Espanya a mans d'algú tan normal i persona com Zapatero (i no en sóc cap devot ni votant). A més, això ajuda a emmascarar els assumptes de la corrupció política i financera relacionada amb la construcció que ofega el País Valencià mediambientalment, econòmicament i políticament de nord a sud.

Au, ho deixe, que he de repassar els PDF una altra volta.

dilluns, 31 d’octubre del 2005

La professionalitat i el servilisme «innocent»

Poc de temps he tingut per a res. Estic engrescat amb la correcció de l'article d'Abelard Saragossà per al pròxim número de la revista Índex (el 13). L'article tracta les formes verbals incoatives valencianes tan maltractades i mal tractades. L'Abelard evidencia el que són tabús i dogmes i el que són fets i propostes raonades i racionals (antigues i modernes), versemblantment positives. La perspectiva, però, és que alguns companys lingüistes continuen preferint els dogmes amb què es senten còmodes. Poca professionalitat.

L'altra del dia és l'article de l'Alfons Garcia que es fa ressò de la nova passa de censura que afecta l'administració del Consell de la Generalitat, una grip aviària diríem, per l'abast intel·lectualment gallinaci dels afectats. Per sort, esta volta la majoria dels tècnics lingüístics han sabut comportar-se amb dignitat.

I dic que la majoria, perquè m'he assabentat que hi ha algun company que diu preferir viure tranquil i no tindre problemes. És clar, eixos «tranquils i innocents» fan encara més mal, perquè solen ser, a més, uns hipòcrites quan comenten les ingerències polítiques en la nostra faena, però van fent la faena bruta. Així, amb eixos sicaris tan disposats a caure bé, les manipulacions iŀlegítimes i irracionals dels càrrecs polítics no necessiten ni provar d'imposar mesures iŀlegals o com a mínim denunciables, ja que el «company» se'ls avança i els fa la faena servilment, que no professionalment.

D'això precisament tracta la meua comunicació a la pròxima trobada de l'AVL (24 de novembre). Espere xafar-los algun ull de poll a eixos tan còmodament «innocents».

dissabte, 29 d’octubre del 2005

La demagògia habitual pel broc gros

He estat molt afaenat amb els diputats esta setmana carregada de demagògia antidemocràtica en les actuacions estel·lars de Serafín Castellano, Francesc Camps, Esteban González i fins i tot Rita Barberà al ple del seu ajuntament —que hauria de ser el nostre, el de tots els valencians. L'excusa ha estat una frase de Joel Joan al Camp Nou dissabte sobre els Països Catalans lliures. Es veu que els valencianets esmentats preferixen que no ho siguen, de lliures.

En canvi, que el PP rebutge a les Corts que els funcionaris valencians hagen de saber valencià va en el sentit de respectar la llengua i el «sentiment» —eixe gran argument polític— dels valencians. Sobretot els sentiments tan valencians dels dirigents del PP.


No he pogut prendre les notes suficients sobre l'aparició de les versions valencianes en Internet dels diaris Levante, Información i Las Provincias. Més val això que una punyada en l'ull, que diuen.

D'altra banda, els companys de la Franja aconseguixen internacionalitzar la seua situació de minorització lingüística accentuada pels poders polítics «democràtics» espanyols.

Finalment, copie una anotació que m'ha enviat el company Sérgio (Machadada) sobre disputes ortogràfiques del portugués:

O nosso conflito com Portugal é bem amplo: por exemplo, usamos trema (diérese) para indicar o u pronunciado nos grupos que e qui como em pingüim, argüir, qüinqüênio, freqüencia, que é um dos usos pelo que vi, bem próximo do catalão e até do espanhol. Em Portugal, simplesmente não se usa. Alguns jornais «moderninhos» cá no Brasil também aboliram-na por conta própria. Faço um adendo, pois pode ser que você tenha visto nos meus textos algumas palavras com trema separando hiato como païs ou aïnda, mas esses são usos meus, eu escrevo dessa maneira no meu blogue, digamos assim, por licença literária, mas o Sistema Ortográfico de 1943, antes da reforma de 1971 o permitia como uso facultatico, em 1971, aboliu-se.


Queden coses al tinter. Potser més tard.

dissabte, 22 d’octubre del 2005

Llum brasilera i foscor a les Corts

Transcriptor primitiu atabalat pel que escriu.
He passat una setmaneta traquil·la, afaenat amb els nostres diputats parladors —sentint com Maluenda rajava més del compte sobre els contractes secrets amb Julio Iglesias, ei!— i tenint un diàleg interlingüístic ben agradable amb el blogaire Sérgio de Machadada, que m'ha fet una petita descripció de l'estat de les llengües del Brasil que reproduïxc (els errors que hi puga haver són meus, per no saber-ho corregir):

Quanto a diversidade lingüística do nosso território nacional, é uma questão muito relativa, visto que mais de 99% são de língua-mãe portuguesa. O porcento restante inclui sim muita coisa, como por exemplo, as centenas de línguas indígenas divididas em três troncos (se não me falha a memória), faladas esparsamente pelo território todo.

No Sul e Sudeste, regiões mais industrializadas e muito urbanizadas, essas línguas estão em vias de extinção; estão elas fora das áreas urbanas e enquistadas por aldeolas pequeninas. A maior variedade e diversidade está na Região Norte (composta pelos estados do Amapá, Amazonas, Tocantins, Pará, Acre, Rondônia e Roraima), principalmente os grupos mais isolados pela Floresta Amazônica e com pouco contacto com o homem branco.

Há a questão do tupi-guarani, que tal como o conhecemos hoje, era a chamada língua franca, muito usada e difundida na época da Colônia, e proibida pelo Marquês de Pombal (político português) no final do século XVIII. Há muitos povos indígenas que usam esse tupi, mas que não é sua língua original, perdida no tempo e no descaso, ainda pelo detalhe de uma porcentagem mínima de todas essas línguas indígenas estarem com uma gramática compilada, visto que eram todas ágrafas.

Há aïnda os curiosos enclaves (prodígios lingüísticos da imigração) que se formaram pela vinda de muitos imigrantes europeus. Em Pomerode (estado de Santa Catarina, região Sul) a população mais antiga ainda conserva o pomerano, língua germânica que nem mais é falada na Europa, tanto que recentemente passou na Televisão Cultura (o canal de televisão público de São Paulo) um documentário onde especialistas da Universidade Livre de Berlim vieram estudar o pomerano cá. Em Serafina Correa (estado do Rio Grande do Sul) há uma população de origem vêneta (italiana) onde aïnda pode-se sentir o vêneto tal como era no começo do século.

Mesmo o português, a variedade dos acentos e vocabulários é grande. O sotaque lusitano não tem representação no Brasil; em São Paulo (onde nasci e moro) há forte influência italiana na entonação e parcialmente em vocabulário, isso porque, em 1920, 80% da população da cidade era italiana, evidentemente que a cidade cresceu muito e hoje essa população é pouca e na maioria idosa, mas há uma estimativa do Consulado-Geral Italiano em São Paulo que cerca de 5 milhões de pessoas na área urbana sejam oriundi, ou seja, descendentes de italianos.

Nós falamos mais rápido que os cariocas (habitantes do Rio de Janeiro, que é o acento brasileiro mais conhecido no exterior), não temos chiantes terminais, como fazem os cariocas no final das palavras em plural, o nosso -s final é como o do catalão, temos algumas vogais abertas em algumas palavras que no resto do païs se fazem fechadas como em homem, Antônio; e (aí sim em todo o território) redução de o final em u (se átono) e de e em i. Oriundos de colônias germânicas, abundantes no interior dos Estados Sulinos (Rio Grande do Sul, Santa Catarina e Paraná) têm a tendência de não reduzi-los.


Per a acabar la setmana, però, el refresquet del segon esborrany d'RLT de les Corts, on no tan sols no han fet quasi cas de res del que vam dir del primer esborrany, sinó que fins i tot fan saltar els transcriptors correctors de l'administració especial, on ens havien situat ben correctament i inesperadament, a la general, on no tenim res que ens hi associe. El debat serà ardu, doncs, més del que ens pensàvem, si tenim en compte que totes estes disquisicions estan molt lluny dels interessos de molts funcionaris —amb comandament en plaça o quasi, com l'última discussió que vaig tindre amb un cap de coses diverses— que aspiren a augmentar el seu poder amb la manipulació i el menyspreu professional dels altres. Com cita Soledad Gallego-Díaz (El País, 21.10.2005 dv.):


[E]ls únics que pareixen immunes al decaïment de l'ànim són els que un periodista nord-americà denominava «fanàtics del conservadorisme». Per a ells no hi ha desconcert ni periodes baixos. La seua gran ocasió sempre és el desànim dels altres. Llavors extrauen forces del seu fanatisme per a «acostar les flames on només calia llum», com els retreia Víctor Hugo.


Una reinterpretació del mite de l'estupidesa que mai no descansa. I tant que ho fa!, sobre els nostres caps.

dilluns, 17 d’octubre del 2005

La dièresi, els dígrafs i les randes

Les randes de la llengua a la plaça Redona de València.
Me se va passar ahir d'escriure res, perquè vaig estar dinant a la Vall i vaig apuntar quatre coses en la llibreta que porte damunt, que ja tenia un temps abandonada, substituïda pels diaris electrònics.

Només constataré que a un company de la llista Migjorn li s'ha entravessat la forma verbal agraïxc (i semblants) perquè considera que no hi ha cap norma que permeta posar una dièresi en el dígraf ix per a representar que la lletra i és una vocal. He tractat de convéncer-lo que estava posant el carro davant els bous, perquè si la i sona, és impossible que hi haja un dígraf , i pel mateix motiu cal aplicar-hi les normes d'accentuació i de la dièresi. Tanmateix, com que ell espera la norma que li pemeta passar d'una fantasia a la realitat, doncs, ho té pelut. No li va valdre per a res ni que Fabra en 1918 escrivira «traduïx»!

Hui comprove que una de les coses que li feia gràcia a Alcover —tan oposat a les normes de Fabra— era que ell havia sentit ben clara la i en «seixanta poblacions de València i Alacant, a tot el Maestrat, Castelló de la Plana, Tortosa, Ribera d'Ebre, Priorat, Camp de Tarragona i en un gran nombre de comarques occidentals, "que constitueixen més de mig territori de la llengua"» (Mila Sagarra, Història de l'ortografia catalana, 1985, pàg. 350).

D'altra banda, pel que fa a la transcripció cortesana, començarà demà a ple ritme, que hi haurà ple i comissions esta setmana. Les meues fitxes sobre les maneres de parlar dels diputats s'amplien a poc a poc. L'últim dia vaig recollir que Mundo Alberto (benicarlando), que havia apuntat que dia «nosaltres» sistemàticament, em va assoltar «natros». Com a curiositat, un dia vaig enxampar Maluenda Verdú (monoverí) dient «tanmateix» —ho he de revisar, que ara no estic segur que no fóra «nogensmenys»; [18.10.2005] ho acabe de revisar: era «doncs»—. Bé, l'estudi em sembla que promet ser interessant. O entretingut, si més no.

dissabte, 8 d’octubre del 2005

Els patriotes i l'escepticisme meliorista

Presentació de Crim de Germania a l'Fnac de València - 07.10.2005 dv. Soledad Gallego-Díaz, articulista d'El País que em sembla habitualment encertada i equànime, ressalta al final del seu article del dia 1 d'octubre del 2005:
Simplement, perquè, tal com va explicar Manuel Azaña i recordà ahir la socialista Manuela de Madre (va ser l'única cosa que digué en castellà): «No n'hi ha prou amb ser patriota. A més, cal encertar.»

No sé, me se van quedar els dos detalls, la frase sobre els patriotes i la remarca sobre la llengua. Molt assenyadament i sense escandalitzar-se va indicar que al parlament català els diputats parlen en espanyol quan volen; i sembla que poc o gens. He volgut suposar que és perquè hi encerten, en això. Ara només falta que l'exemple es generalitze i pugam callar en espanyol a les Corts de les Espanyes.

Tant com em fixe en alguns detalls i, en canvi, m'he perdut la magna inauguració del Màzinguer de Calatrava que farà d'òpera a València. Ara, estranyament he coincidit amb el noticiari de Canal 9 i he sentit vergonya tipus Bananas de Woody Allen o no hay que avergonzarse de ser ricos que deien els de les tupinades dels anys huitanta. En realitat, la vergonya no és únicament per l'esguerro, sinó pel tractament periodístic «addicte al règim». ¡Present(e)s!

Pel que fa a la setmana laboral, mos hem retrobat definitivament amb l'activitat parlamentària. He pogut comprovar que els diputats no van al logopeda. Com que estic obligat a escoltar les seues intervencions públiques més atentament del que mai haguera pensat, em passe les cintes gravades pel cervell com qui sent la banda sonora d'una pel·lícula o altra: hi ha qui a voltes recorda el Groucho Marx de «la part contractant» (Mundo Alberto en alguna actuació especialment embolicada) i qui quasi té més mots crossa que paraules (Ribó i Canut: «concretament», «ens ha semblat» i altres recurrències habituals).

La nova cap del servei de publicacions, per variar (¡de veres!), tira pel cantó de l'eficàcia i ja ha previst que tingam una impressora en xarxa, que comprem un moble per als llibres i que es faça prompte el concurs per al buit que deixarà de nou el coordinador. Problemes senzills i normals gestionats de manera simple i ràpida: potser el sindicat de buròcrates fonamentalistes (¿els bufos, diríem?) encara li muntarà una vaga.

Per cert, parlant de bufos, he tingut accés a uns papers d'unes proves fetes alguna volta a les Corts: gloriosa la manera com hi van conculcar els principis de l'administració pública democràtica (igualtat, mèrit i capacitat, per si hi ha qui no els recorda). Pensar que això havia passat era fàcil, però haver-ho vist ha resultat pornogràfic.

Finalment, només deixaré constància que dimecres passat el programa Ací Pintem Tots d'Info TV va entrevistar Josep Lozano Lerma (reedició definitiva de Crim de Germania en què he fet suggeriments diversos, tot i que encara s'hi ha colat un «Alfòndec» enlloc de «Alfàndec» que m'ha deixat «astarnuït», com dien a la Vall) i Eugeni Sempere Reig (segona edició de Valencià en perill d'extinció). Unes entrevistes amb un presentador en rodatge, unes preguntes encertades i una respostes interessants i entretingudes. Una televisió de qualitat a pesar de les precarietats. A més, amenitzat amb cançons de Xavi Moreno (de Benifairó de la Valldigna), que té molt bona veu, un ritme bastant encertat, però un excés de tendència al gorgorisme cantautoral, que supose que podrà corregir fàcilment si topa amb un bon productor.

Per cert, i com a cloenda ja, l'amic Josep Lozano va fer ús d'una expressió lapidària amb què signe els meus missatges de correu: «escepticisme meliorista». He d'assenyalar que ho vaig collir del diccionari de filosofia del Ferrater Mora després que un companys em retragueren que només hi haguera escepticisme. Amb escepticisme meliorista, doncs.

dissabte, 1 d’octubre del 2005

La dièresi amb un canut

Esta setmana ja s'ha produït —divendres— la provisió interina del lloc de cap de Publicacions. La Mesa de les Corts ha fet cas del reglament i fet ús de la borsa de treball —eixes borses que no caduquen mai, a pesar que no es fan oposicions; però això és un altre tema— i ha col·locat la traductora que hauria d'haver segut la cap fa quinze anys. Per ara ha anat fent els trasllat amb tranquil·litat des de l'altra banda del servei i deu estar avaluant què pot canviar i què pot aprofitar del llegat que ha rebut.

Per altra banda, el coordinador de transcriptors no ve este dilluns, i per tal que pugam acabar el ple que estem transcrivint amb un mínim de cohesió, va tindre la pensada d'improvisar una reunió per a passar-mos un full amb algunes de les errades que més sovintegen en les transcripcions. (Un full amb errors, també cal dir-ho). M'ofén —no personalment, sinó professionalment— descobrir que hi ha qui no sap posar la dièresi amb un canut o que no s'ha assabentat que el diputat Maluenda diu «auia» en lloc de «aigua» —tots dos recollits el Diccionari valencià, (ed. Bromera, 1996)— i més encara que el coordinador escampe eixe desficaci en un full sense dir-li a la persona responsable que menys males cares i més responsabilitat professional de tècnic/ca lingüístic/ca que és molt a pesar seu.

El mal és que el lloc que ocupa el coordinador no supera el llindar psicològic mínim de remuneració superior que permet assumir responsabilitats i tindre discussions professionals amb els companys suposadament coordinats. Tanmateix, no és disculpa si no hi ha reivindicació d'eixe greuge. I no n'hi ha.

Arteta i la poca ètica


Pel que fa a altres temes, cal conservar en la memòria —per a res de bo, és clar— l'article d'Aurelio Arteta «Cooficiales porque sí» (El País, 26.09.2005 dl.) que com ja anuncia el títol va de no dir res de trellat, però de voler tindre raó «perquè sí». Vaig escriure una carta a El País, més per esbravar-me que perquè veja que siga raonable dir-li res a tot un catedràtic de filosofia moral i política que insinua que potser és «demasiado tarde para el debido regreso», però que no aclarix si vol tornar a 1975, 1939, 1707 o a alguna altra caverna, quan ell devia ser feliç amb les llengües d'Espanya, Portugal, Andorra, França i Itàlia prohibides, totes llevat d'una.

Per compensar, Moisés Naím (El País, 28.09.2005 dc.) en «Cuando lo normal es raro»:
En temps com estos, en què els valors han esdevingut tan habituals en la retòrica política, és important estar molt alerta davant la possibilitat que les nostres opinions, plans i decisions es fonamenten en suposicions falses sobre allò que és normal. Quan això ocorre, els valors conduïxen a males decisions i no a una major claredat moral.


Estatuts


Per cert, tenim estatut català. Un referent i un consol per als valencians que encara aspirem a tindre un País Valencià i no una llicència per a matar urbanitzar, eufemisme que encobrix les pràctiques mafioses més diverses.

diumenge, 25 de setembre del 2005

Pose peu fiter al mig del corredor de les Corts

Segurament hauríem de fer una llista de coses que hem d'aprendre quan tenim alguna oportunitat, com, per exemple, discutir sense alterar-mos, argumentar en lloc d'insultar i saber vore que les bones intencions no són suficient, si no van acompanyades de bons resultats. Respecte de l'últim cas he sentit últimament que algú és un «bon xicot», cosa que sembla que excuse la seua ineficàcia. ¿Coses de l'administració pública o vici judeocristià?

Despús-ahir, per exemple, vaig aprendre a llegir l'article 8 de la Llei 9/1987 estatal, que allà on diu «uno y otras» no es referix a persones sinó al reglament i les seues modificacions. La veritat és que vaig pensar més que fóra una errada que no això. No sé, però diria que s'han botat algun principi bàsic de la redacció de les lleis: ser clars i no induir a confusió.

Tanmateix, si reconec esportivament l'error, seré aquell que no va saber llegir l'article 8... ¡Quina creu! Però, vaja, això de «fer com fan» no és el meu plantejament vital, així que alguns companys poden continuar gaudint de la seua presumptuosa infalibilitat. Mentrestant jo m'hauré d'aplicar allò que reclame: saber esmenar-me i millorar, que no és cosa senzilla, però és necessari.

Tot això té relació també amb el fet que dimecres passat vaig tindre una llarga conversa de tres hores amb el cap de Producció. Tot va començar amb una discussió arran d'una resposta prepotent i innecessària del cap quan li vaig demanar si podíem escanejar amb la nova màquina fotocopiadora que havia instal·lat. La resposta va ser que no, ¡perquè ell considerava que no teníem per què escanejar res! Sense més.

Naturalment, potser l'edat, potser la reflexió, potser per evitar mals majors —ara que ens hem desempallegat de l'estil autoritari del cap de Publicacions jubilat—, com que no m'esperava este rebrot de l'arbitrarietat tan a prop, vaig demanar explicacions per una decisió injustificada que limitava les nostres possibilitats d'utilitzar un aparell del Servei de Publicacions.

La cosa va iniciar-se suggerint-me que li demanara per escrit què volia jo escanejar, ¡com si ell tinguera res a dir sobre el que necessite en la meua faena! El fet és que vam aguantar els dos al mig del corredor i la discussió inicial va derivar en conversa, una volta ell es va llevar de damunt l'autoritarisme inicial —amb l'excusa habitual del mal dia, els mals moments, les males relacions personals que tot ho envisquen—, amb la qual cosa ni vam almorzar ni vam fer el café de les dotze.

Bé, resulta que sí que podem escanejar —com contradictòriament havia reconegut en recordar-li que hi havia dos escàners més al servei, però que no estaven en xarxa—, però que no sap encara si la màquina estarà preparada per a usar-la així en xarxa, ja que l'està gestionant en coordinació amb els serveis d'Informàtica i de Manteniment. Al capdavall, animal de Déu, algun argument tenia, tot i que tan poc fonamentat que li calia amagar l'explicació darrere una cara agra.

Finalment, canviant de tema, descobrixc que no tan sols hi havia un intent de calcar l'espanyol hacer hincapié amb fer parapeu, , sinó que una colleta de companys valencians de la Transició s'havien aficionat a fer peu fiter, expressió viva a Mallorca amb un altre significat, però que per mediació de l'erudit de Cullera Pereperes havia circulat amb el significat canviat en un àmbit limitat i com a expressió còmplice de Rafa Juan, Josep Lozano, Josep Nogués o Vicent Soler. Es pensaven que la cosa tenia fonament o tradició, però sembla més aviat que és una mala interpretació, no sé si de l'erudit cullerot o del propagador Rafa Juan.

I, per cloure del tot, esta setmana no he actualitzat massa les fitxes de la CDLPV, perquè he estat afaenat amb els termes nous de la Neoloteca i amb els codis ISO 639 dels noms de les llengües. I, per acabar-ho d'adobar, el company Sorolla em demana que l'esborre del missatge setmanal de novetats que envie els divendres. És una cosa que no acabe d'entendre: ¿quina molèstia suposa rebre debades un missatge d'informació lingüística els divendres? Quan se n'esborrà Colomina vaig entendre que s'havia ofés per algun comentari en alguna llista, però els altres casos em deixen desconcertat. Hi ha gent per a tot.

diumenge, 18 de setembre del 2005

La quiralitat i González Pons

Un company ens demana assessorament sobre una nova tupinada a Nules en la provisió del tècnic lingüístic temporal. Documentem i animem el company, però el desànim és inevitable.

Fa un any ja hi vaig interposar un recurs de reposició contra la convocatòria anterior. Silenci desestimador. Ara afecta realment un interessat, que assistix sorprés a l'auge del «candidat» i únic beneficiari de la mà del tribunal. Recursos són amors...

Tinc poc més a dir. M'he hagut de reinstal·lar l'Ubuntu. Ara és el 5.04, versió Hoary Hedgehog. Malauradament, sembla que el so del sistema no em funcionarà fins que no ho torne a reinstal·lar en una versió nova —la del mes que ve. He consultat Google, però no hi he trobat la solució.

I quant al .cat, el demanarem només siga possible, tot esperant el .pv que reclama el Bloc, que serà quan Espanya recupere Portugal i ens deixe anar en compensació. Per dissort, només aconseguirem ser independents si cap periodista és capaç de preguntar-li a González Pons per a què reclamava fa uns anys el .val i ara fa exercicis permanents de demagògia i xenofòbia per a ments simples —que és com te se queda la ment si fas massa cas de la informació institucional que emet el PP—. Periodistes, acudiu!

Cristóbal Viedma confirma una sospita en El País (17.09.2005 dc.), parlant de la quiralitat, «la diferència entre esquerra i dreta pot ser mortal», però parla de molècules, de la talidomida, de les rèpliques reflectides, perquè la mà dreta no és igual que l'esquerra, és especular, s'hi oposa, és incompatible. Citant l'Alícia de Lewis Carroll, «potser la llet de l'espill no és bona per a beure». Massa voltes travessem l'espill.

dilluns, 12 de setembre del 2005

Temps de canvis i huracans

Rere les branques

Comencen els canvis. En primer lloc, l'escrit a la comissió de seguiment del reglament de selecció d'interins —increada encara— amb les propostes per a les futures provisions interines. L'adrece a la comissió de seguiment, al lletrat major, a la cap de personal, al cap del servei econòmic i al consell de personal. Al poc de rebre-ho, el cap del servei econòmic em telefona perquè li ho explique més detalladament. Dialoguem, això sí que ho té; ja vorem més avant si ens hem entés.

El coordinador de transcriptors ocupa de nou el seu lloc, ja que ha tornat la traductora que estava de baixa. A més, també torna l'OGP —que fa indegudament tasques d'edició— ja que també li s'ha acabat la interinitat d'arxivera. El cap de producció mou les seues peces, sospite, en un diàleg extens amb la futura cap de publicacions interina al mig del corredor. Estic segur que notarà la diferència entre la cap i el capsigrany.

I, finalment, els transcriptors correctors fem la nostra reunió aclaridora. Evidentment, davant de la nova situació, i amb l'RLT pendent, cal que tingam clar què som, què volem i com és millor no enfocar les coses. N'hi han dos transcriptors correctors de vacances, però açò només és la primera reunió. En farem més, però en esta ja hem aclarit bastant quins són els greuges que la desorganització del servei ens provoca, problemes que caldrà enfrontar de manera directa i ape·lant al funcionament normal i regular de l'administració, començant per les tasques d'edició que ens tenen segrestades anormalment.

D'altra banda, comprove que els noms dels huracans apareixen en redona en els diaris anglesos, francesos i italians. En canvi, els catalans i la major part dels espanyols els escriuen en cursiva. Estic fent la fitxa corresponent. Com que he fet saltar la llebre del fantasiós «fer parapeu» que consigna Eugeni Reig, Josep Lozano em comenta que un company de les Corts també feia servir una expressió —amb el sentit de 'recalcar, fer èmfasi'— que tampoc no he documentat: «fer peu fiter»*. El DCVB diu: «Posar peu fiter: posar-se ben ferm damunt els peus, de manera que sigui difícil de moure o de tombar (Mall.); fig., disposar-se a no cedir. «Volien fer-me dir que sí, però em vaig posar peu fiter i no en sortiren amb la seva». I crec que no és el mateix que em comenta Josep.

dissabte, 10 de setembre del 2005

L'art de desagradar

No insistiré amb allò de la taca de magrana. El que és segur és que JLM, l'assetjador jubilat, s'ha adonat perfectament que no ens mereixem que se'ns adrece verbalment —ara només fa uns quants gestos d'excusa quan travessa per les nostres converses com una moscarda que entra per la finestra. Ja flitarem, si cal.

D'altra banda, ahir es reunia la Mesa de les Corts i, per les notícies que tenim, sembla que han decidit fer ús del procediment reglamentari per a cobrir el lloc de cap de Publicacions amb la persona que fa quinze anys va quedar en segon lloc en les oposicions, unes oposicions que és vox populi —és a dir, un rumor consistent— a què devien el resultat final que van donar, allà quan les alegres majories dels companyons del psoe amb presidència de García Miralles. La situació ara, per tant, és alegre i un pèl amarga alhora, ja que una persona qualificada arriba al lloc que hauria d'haver ocupat, però ho fa en interinitat i amb una nova relació de llocs de treball (rlt) pendent, on s'insinua que volen convertir a lloc de lliure designació el de cap del Servei de Publicacions. Els sindicats i els treballadors hi tenim molt a dir encara.

Satisfacció a mitges, doncs, eixe és el nostre món fucionarial. Sembla que estiga prohibit fer les coses correctament amb normalitat, com si fóra allò natural i indefugible. És a dir respectant els principis d'igualtat, mèrit, capacitat i publicitat. En esta ocasió, ateses la caramboles orgàniques, ja n'hi ha gent pensant que ens podem «estalviar» un concurs de provisió de llocs, ja que la tornada d'una baixa, fa recórrer els llocs, però el nomenament de la nova cap provoca uns efectes pareguts als de la baixa que ara s'acaba. El matís és que quan hi ha canvis d'este tipus els qui gestionen els procediments no haurien de pensar que «no cal» fer de nou concursos, i menys si hi ha recursos i protestes contra les actuacions dels tribunals de valoració.

Bé, esperem que en este cas ocórrega el mateix que en el cas del primer concurs per a proveir interinament el lloc de coordinador de transcriptors, on la previsió encertada va ser la que exposàrem els treballadors contra algun criteri suposadament més informat. Ara bé, si arriben a llegir-se el document que presentaré dilluns, el tribunal hauria de tindre un criteri més sòlid i encertat sobre el que estan valorant.

Diu Fernando Savater en el seu article «El arte de desagradar» (El País, 07.09.2005 dc.) que l'única cosa roín del conformisme és que a voltes decau i es transforma en resignació. De moment, no em resigne del tot.

dijous, 8 de setembre del 2005

Comunicat d'urgència

La taca de magrana no se n'acaba d'anar. Poc després de les dotze, després del poliol, quan em pensava que podria escriure un comentari més directe a les neurones relacionat amb l'aprovació del futbol mixt a Andalusia o la ridiculesa d'un conseller valencià que en el ple de l'aigua (30.08.2005) va dir,

«¿Dónde vamos? ¿Cada uno tiene que tener su agua en su casa? ¿Volvemos a la época de tener la cisterna y la que llueve la ponemos en la cisterna? ¿Esa es la sostenibilidad que ustedes buscan? ¡Es una locura total! ¡Es una incoherencia total! ¡Es insolidaridad total!»

sense la més mínima vergonya i sense que els diaris en digueren res: un conseller no vol que els ciutadans siguen responsables i col·laboren a estalviar aigua!

Doncs, això, quan em pensava que escriuria alguna cosa sobre això, ja tornem a tindre per ací, altra volta regirant els mateixos calaixos que ahir, el senyor JLM, supose que amb l'ego reconfortat després del dinar d'ahir amb alguns companys «seus» (i acòlits) del Servei de Publicacions.

Estem descobrint que el seu retrat es pot reconstruir amb la lectura de L'assetjament moral a la feina de Marie-France Hirigoyen: en molts aspectes, com si l'haguera conegut. A JLM i, malauradament, a algú més, que van en colla...

dimecres, 7 de setembre del 2005

Ací pau i allà glòria: adéu, JLM.

Més milacres de la guerra, amb déu al teu costat...Ja hem superat l'última batalla. Com estava previst la transcripció de les cintes del ple de l'aigua s'ha fet a partir de dilluns, dia de la jubilació del cap de Publicacions, el senyor JLM. Doncs, sí, l'hem hagut de llevar amb dissolvent, perquè dimarts va demostrar que costaria més d'anar-se'n que una taca de magrana.

Dilluns

Va avisar imperativament la coordinadora dilluns, al final del matí, que dimarts li deixara les cintes, que passaria a última hora a revisar-les —i no cal que m'estenga ara sobre les faenes impròpies que feia este cap de Publicacions, amb una intenció ben concreta i infantil: amagar el que no feia—. Per cert, se'n va anar sense acomiadar-se, sense dir que es jubilava, sense dir res de res, vull dir, sense dir-nos res als transcriptors correctors. En canvi, sé que sí que va parlar amb algú que ell considerara de suficient nivell per a rebre les seues paraules.

Dimarts

Doncs, això, dimarts de matí, abans de les deu, vet-lo entrar, «bon dia», amb el mòbil en la mà, tan natural com qualsevol altre dia de faena —si no fóra que entra més tard—. S'asseu, regira papers, calaixos... Per un moment em pense que només ve a arreplegar les poques coses que li podien quedar al despatx. Quin pensament! Sense dir-nos res, agafa la primera cinta d'una companya, que només per provar havia entrat a preguntar-li si li la deixava. És dir, pel que respecta a mosatros, la condemna serà d'un dia més.

Com que no tenim ganes de discutir amb ell, atés el tracte que ens dispensa, dimarts ja, l'endemà de tot, quan ja està jubilat, li deixem les cintes a la coordinadora, en un altre despatx. Doncs, el sarrompo, tement-se la nostra resposta, no ens demana les cintes, però li les agafa a la coordinadora —que el deixa fer per no discutir—. Tanmateix, a mitjan matí, quan ja m'he informat al Departament de Personal que està jubilat i que, per tant, no pot estar treballant, és a dir, tractant d'humiliar-mos més encara —que era una part important de la seua dedicació en esta vida—, té lloc la seua clavada de pota.

Una companya ahuixa el senyor JLM

JLM, el cap de Publicacions jubilat, fa una pregunta fingint incomprensió a una companya pel corredor, una pregunta innocent sobre una paraula d'una transcripció que no acabava d'entendre. La companya, per descuit, respon amb normalitat laboral al seu cap de Publicacions. Llavors s'ha assegut i s'ha sentit manipulada, s'ha adonat que la pregunta «innocent» pretenia revenjar-se del fet que no li havíem dut les cintes a ell, amb la pregunta ens repassava pels morros que estava revisant-nos la faena encara hui, que no érem ningú fins que ell no ho volguera.

La companya ha comptat fins a set-cents setanta i se n'ha entrat a aclarir-li a la cara quatre coses —és a dir, a fer el que JLM pretenia evitar: parlar clar—, que ja no és funcionari i que no ha estat normal el seu comportament envers ella —ni envers la resta de transcriptors correctors— fins ara, al cap dels anys, ni ara tampoc, quan encara no ens ha dit res de res de tots els canvis que hi ha hagut al servei —després d'haver dit el dia de l'última discussió amb ell, que havia comés un error no dient-nos-en res, quasi amb llàgrimes als ulls—, quan encara no ens ha dit que s'ha jubilat, quan ja no deuria estar safunyant res de la faena del Servei de Publicacions, ja que ha deixat de ser funcionari. JLM ha intentat no entendre-ho fins que la companya ha insistit suficientment perquè no se'n poguera desentendre. Ha dit: «No sabia que et molestava, però, si et molesta, deixe ja de repassar les cintes. Jo només estava fent-li un favor a una persona....». Seria prou al·lucinant, si no fóra que encara n'hi ha més.

Crida el cap dels Serveis Econòmics perquè l'escorte fins a la porta. Ni tan sols diu adéu. I comença a explicar per ahí que ell ens estava fent un favor, ajudant, però que una companya s'ha ofés i se'n va. És a dir, en la seua versió de la història, de la vida, som puces molestes i insignificants, i continua fent com si ignorara que li hem mostrat per activa i per passiva que érem tècnics lingüístics i que volíem que ens tractara amb professionalitat. Per una li entra i per l'altra li ix.

Hui dimecres

Encara ha vingut hui JLM, «eixe senyor jubilat», poc després de les dotze. Ha entrar directament a xarrar amb els traductors correctors desentenent-se de la resta. Hem eixit a fer-nos el poliol de les dotze. Quan hem tornat, encara regirava pel seu despatx. Uns minutets de buscar les quatre coses que li quedaven —de les poques que havia acumulat, intel·lectualment parlant— i ha eixit: «Au, adéu!», a mi; quatre passes, silenci, mínima aturada, gest i mirada cap a la companya que li havia reclamat la seua falta de professionalitat la vespra, com per començar a parlar, sanglot mínim, «adéu!». Bon vent!

Hui, «companys» més afavorits per JLM, li fan un dinar d'homenatge. Res a dir, perquè a cada u li va com li va, i li va millor si sap posar-se en el seu lloc —que és un dels errors dels transcriptors correctors fins no fa massa—, però espere que estos «companys» no dubten que la nostra absència als homenatges a este senyor està ben justificada, que en tenim motiu!, com diuen.

dissabte, 3 de setembre del 2005

Temps de canvis

Vidrieres a Bretanya: els milacres de la guerra
Evidentment, als dos dies encara no havia començat la gravació de les cintes del ple de l'aigua —no de l'estalvi d'aigua, sinó del transport i consum, naturalment—. Hi ha encara molt de personal de vacances a les Corts. Dilluns tindrem les paraules dels diputats en les cintes de quinze minuts. Dilluns, l'últim dia de faena del cap de Publicacions, que es jubila... I que es jubilarà sense haver-nos comunicat que hi ha nova coordinadora, sense haver dit res sobre si el concurs per a proveir el seu lloc de transcriptora està tramitant-se, sense haver-nos dit ni tan sols que es jubila... Evidentment, parle només dels transcriptors, l'últim esglaó de la roda de la seua maquinària mental.

S'acosten, doncs, temps de canvis. Hi haurà cap de Publicacions interina, haurem de reajustar els espais si aconseguim que els transcriptors facen les seues funcions sense que l'ogp —que ara ha volat a millors destinacions interines— aprofite no sé quin privilegi per a taponar-nos la millora laboral. Vorem també si la coordinadora interina aconseguix tindre dos espais de treball, el despatx del corredor per a treballar i el seu lloc actual per a socialitzar-se. O tempora...

I altres baralles inútils a què ens convoquen, com la pugna per aconseguir cadires ergonòmiques, l'arbitrarietat en els concursos o que es resolguen les deficiències de seguretat i salut laboral, en pròxims episodis.

dimecres, 31 d’agost del 2005

Transcriure sense pedals

Les lleis de Murphy aquelles es veu que són principis administratius. Podia passar i ha passat. El pp ha programat encara en agost —fet inhabitual— un ple de les Corts al palau de la Generalitat per a suar i fer demagògia amb l'aigua. Així els ha eixit, suat.

Ara ve l'aplicació del principi administratiu: els procediments nous han d'aportar víctimes a l'altar de l'eficàcia. Així, mos toca a mosatros transcriure els parlaments, i tanmateix, sembla que l'administració cortesana ha oblidat —el meu cap, principalment— abans d'eliminar les gravadores de les cintetes que mos alimenten (veg. 28.05.2005) que calia que els serveis que treballen en la reproducció de la tasca parlamentària estigueren coordinats per a fer servir el nou sistema de gravació digitalitzada —Sèneca em sembla que es diu la novetat. Mos han vingut —el cap sense badar boca— amb un cd amb arxius de so que algú suposava que podríem transcriure escoltant-ho amb el Real Player o programa semblant i sense pedals. No sé per què no han «pensat» que ho podíem reproduir en aquareles!

«Toca, toca —els hem dit— torneu a endollar la gravadora i feu-mos unes cintetes, que la cosa és molt més simple». La bona és que la gravadora està ja al magatzem de Paterna i no podran dur-la fins demà. Encara gràcies que el magatzem no han de fer-lo a Tabarca, de moment.

Vet ací un gos, vet ací un gat, i el cap repetint «no sé com serà, ara vindrà tal i vos ho explicarà». Eixe és el resultat del paripé de les reunions que han dut al llarg de l'any. Cal dir que deu estar atabalat per la faena, ja que ahir li vaig demanar per la provisió de lloc que deixa una transcriptora provisionalment vacant. Em va fer una cara de cadàver per a confirmar-me que s'estava seguint el procés per a ocupar el lloc, que em va confirmar que el que li demanava li sonava a procediment regulat i normalitzat, cosa que sabem que és tabú en els casos que no produïxquen benefici material per a algun «beneficiat».

Demà, setembre. Torna la paperassa.

diumenge, 28 d’agost del 2005

Agost, a pesar de tot

Gara, la gateta d'Emili
Sí, a pesar de tot, continua sent agost. I no deu ser un consol, sinó més aviat una predicció depriment. En la primera setmana hem pogut copsar que la tasca d'esmenar i insistir davant la nostra administració cortesana serà llarga i frustrant en moltes ocasions —no en totes, ei!

La setmana que ve deu tocar demanar-li al nostre cap si ha previst la provisió del lloc de transcriptora correctora que deixarà la nova coordinadora interina. M'ensume que tota l'energia espasmòdica que va dur a convocar una provisió interina del lloc d'un traductor que havia d'estar fora quinze dies —procés que deu haver caducat ja, atés que el traductor s'ha reincorporat—, doncs, això, eixe impuls sense objectiu deu haver-se convertit en una part d'eixa massa grisa desconeguda que compon l'Univers.

Altrament, he rebut una resposta ben amable d'Enric Sòria sobre els comentaris i les esmenes que li vaig enviar arran de la lectura del seu últim llibre (La lentitud del mar; veg. 19.08.2005). Em discutix algunes correccions, però, vaja, amb això també vivim, discutint. Quan esbrine quina és la seua adreça directa li confirmaré algunes coses —més encara si ja he fet la fitxa corresponent al sinó exceptiu, que porta més d'un any de retard.

Vaja, i encara que estem en agost s'acosta un ple al palau de la Generalitat de Camps. Per a escarotar el galliner, segurament. O els galls dindis —que no he trobat enlloc que siguen invariables al nombre, tot i que Google dóna 99 «galls dindi» contra 66 «galls dindis». A més, usen la concordança de nombre Josep M. Espinàs (Viatge al Pirineu de Lleida) i Josep M. de Sagarra (La ruta blava), que són veus prou autoritzades.

Ah, i abans que s'acabe l'agost, salut i força a tutti quanti que hagen descobert este petit anecdotari: no sé com s'ho ha fet l'Emili per a localitzar-lo.

dilluns, 22 d’agost del 2005

Primer dia de faena

Torne a les Corts a les huit del matí. La primera topada inesperada és amb el meu cap de servei, que hauria d'estar de vacances i que es jubila definitivament al mes que ve, encara que sembla que no ho té gens present. Una companya diu que caldrà que li facen una ordre d'allunyament!

La segona topada és amb el resultat del concurs per al coordinador de transcriptors. Resultat previsible, però incoherent amb el criteri aplicat en el concurs d'arxivers, és a dir, es veu que ara tocava fer tot el contrari. Mos boten les alarmes i preparem un primer recurs contra l'arbitrarietat d'alguns funcionaris, que és l'arrel de tota la seua potestas legal. També hi ha la previsió per a demà de l'escrit a la increada comissió de seguiment de l'aplicació del reglament de provisió de llocs, on demanarem les pertinents reformes d'un reglament que convida a gitar-se en lloc d'a reciclar-se.

No hi ha hagut més topades. Només que mos enterem del ple per al dia 30 al palau de la Generalitat. Encara no hi ha el sistema de transmissió informàtica de les cintes, tinc els navegadors per actualitzar, el servidor d'Eresmas no em funciona i no puc modificar les fitxes, no han pogut traure la caixa de distribució de la xarxa informàtica al corredor, una fotocopiadora empaquetada espera que el cap de Producció torne de vacances per a instal·lar-la, un debat un mica desenfocat sobre si és «legítim» el dia següent quan volem dir 'l'endemà'... No saben que hi ha encara més possibilitats, com diuen en llenguatge jurídic espanyol: «el dia immediat posterior»! I molta gent encara de vacances.

Agost, encara.

divendres, 19 d’agost del 2005

Agost encara, i tornem a la faena

Dilluns que ve, malauradament, s'acaba el període anual dedicat a la gresca i la xerinola: les vacances. Un viatge a Bretanya amb l'últim diari d'Enric Sòria (La lentitud del mar: li n'he d'enviar algun comentari i alguna esmena), uns quants llibres llegits, fotos, múltiples visites a supermercats diversos i diverses provatures perquè el Windows no em deixara tirat a la tornada.

En eixe sentit, ara faig anar l'Ubuntu, que vaig aconseguint configurar a poc a poc. Per exemple, si anava lent amb la connexió a Internet, ara ja funciona millor, després de configurar el pppconfig, amb el «sudo pon [nom de la connexió]». Anem descobrint les peculiaritats i possibilitats del Linux.

D'altra banda, ara toca tornar a l'enfrontament permanent amb les altes instàncies per a aconseguir el que hauria de ser el mínim democràtic imprescindible en la nostra administració cortesana. Són els vicis que arrosseguem d'ètiques poc evolucionades com la que transmet la jerarquia catòlica al nostre país o la que es desprén de les fal·làcies neoliberals que tan fàcilment es fan córrer pels mecanismes funcionarials —en allò que interessa, és clar, com totes les fal·làcies, que són al gust del poderós que les promou.

Hi ha pendents els assumptes dels concursos d'arxiver o de traductor. El primer que hauria de dur algú davant els jutjats i el segon que hauria d'haver caducat abans de començar. Ja vorem. A més, la negociació sindicals de la nova relació de llocs de treball; la publicació del web de les Corts «valencianes» en valencià! —a més de l'espanyol imperiós; la renovació de les cadires «de tortura» dels funcionaris que treballen asseguts (que tant féu riure un periodista de Las Provincias) i més coses que aniran eixint del bagul a vessar de les mancances.

Estos dos dies miraré d'acaber un llibre preparatori per al que ve: Mentiras. Viaje de un periodista a la desinformación de Xavier Mas de Xaxàs, regal d'aniversari que em va fer molt encertadament l'Emili Morales, company de batalletes al dogv.

  • Una mica de crítica al llibre del Mas de Xaxàs.

dijous, 18 d’agost del 2005

Català i valencià gràficament encavallats

Hi ha una company, Andreu (de Meliana), que seguint una idea de Xavi Castillo (www.potdeplom.com) descriu així el seu diari (andreun1.blogspot.com/):

«Aquest blog és bilingüe: tots els textos estan en català i valencià. Cada paraula escrita en català la segueix la seva traducció al valencià. Però per problemes de format he reduït l'espai entre les lletres i les paraules. Donant com a lloc la superposició de paraules. Espere que aquest format no impedisca la lectura.»

Una idea molt ben trobada.

Afegiré que m'he llegit hui Control lingüístic o caos de Vicent Pitarch i Almela (1996). Al cap de nou anys és cosa bonica de vore com han canviat algunes coses en el sentit que demanava el Vicent Pitarch, tot i que encara no podem assegurar que algunes millores no tinguen la seua part nociva. Per exemple, al Congrés espanyol els socialistes catalans i valencians encara callen en català i parlen en espanyol en la tribuna. La seua visió de la normalitat democràtica és ben estranya lingüísticament parlant.

dimecres, 17 d’agost del 2005

El valencianisme, diu un llibre

Breizh
He acabat ara mateix el llibre Tradició i modernitat en el valencianisme de Benito Sanz i Miquel Nadal. Satisfet de la lectura i insatisfet del resultat històric del que es preveia de «construcció nacionalitària», deixe constància d'uns pocs fragments del llibre:

«L'impacte de la derrota de 1977 transformarà el nacionalisme en un signe insensible, amb el llenguatge perdut en la terra estranya del poder.» (pàg. 268)

«La derrota de la transició reforçarà en el nacionalisme un pancatalanisme miop, segregat des del prejudici políticament estèril i irresponsable de la catalanitat arqueològica que proporcionarà el guió i els personatges per a la manipulació.» (pàg. 269)

«El comportament entrista del pspv, a més, habituarà els afectats per la sensibilitat nacionalista a comportar-se electoralment amb un doble llenguatge.» (pàg. 271)

«Del catàleg semàntic de les idees amb èxit comunicatiu no participarà el valencianisme, mentre continue sent associat al conflicte i la confusió. Les societats acaben optant per la seguretat i la certesa.» (pàg. 282)

I n'hi han moltes més, per a molts cabassos. És a dir, no anem amb les mans buides si volem «refer país», millorar el país que fem.

dilluns, 15 d’agost del 2005

Vacances a Breizh, novament

Ploumanac'h
Hem estat de vacances —altra volta a Breizh, com en diuen els bretons— i he estat prou desconnectat de tot, llevat d'alguns fragments de la nostra petita història valenciana, ja que m'he permés llegir La lentitud del mar de l'Enric Sòria Parra, un dietari ben recomanable.

Quan torne, després d'haver vist en pell bretona diversos recordatoris del que tant coneixem, autoodi i processos d'alienament lingüístic i cultural, em tope amb la mateixa València de sempre. No sé per què sempre que torne d'algun viatge espere trobar alguna millora en la nostra vida política, social i ciutadana. No sé per què, realment.

Finalment, i per no engrescar-me massa en este primer escrit postviatger, tope en l'ordinador amb els típics problemes insolubles del Windows, i amb els diversos entrebancs que la meua ignorància informàtica em provoca amb el Mandrake 9.2 —que sembla que s'haja suïcidat—, l'Ubuntu, que no arriba on jo vullc, i el MandrakeMove, una mica antic, però més funcional del que em pensava, que em salva de moment.

Poca cosa més: el de Mil Ranas que mos ignora i mos mira amb mala cara, al mercat les picotes semblen de plàstic i a la Vall continua sense haver-hi panells solars a l'Ajuntament o carril bici per a anar a la mar. Per acabar-ho d'adobar lligc Sobre la nació dels valencians del Joan Francesc Mira i Casterà i Tradició i modernitat en el valencianisme de Benito Sanz Díaz i Miquel Nadal Tàrrega. Ja calia.

dissabte, 16 de juliol del 2005

Perfumeries Júlia, per compensar Mil Ranas.


Al carrer de Russafa de València: botigues retolades en valencià. Posted by Picasa

¿Mil Ranas s'esforçaran per entendre el català?

Avís

Les setmanes passen i ja hem arribat a les vacances. Com a prèvia de la necessitat de fugir cap a Bretanya, descobrim que a Mil Ranas, la botiga de la roba Skunk Funk que hi ha a València, a la banda de darrere de Santa Caterina, fent cantó, el dependent, si el deixes córrer, fa de feixista espanyol disfressat de progre canuter. Almenys aixina es va comportar dijous quan hi vam entrar per buscar-li una falda a Illa.

Ni més ni menys que li va dir a Takse que li costava un cert esforç entendre-la, per la qual cosa millor que li parlara en espanyol. Takse, en detectar una actitud hostil i petulant, li va preguntar si és que no l'atendria si continuava amb el seu bell catalanesc, i ell va assoltar en un exemplar discurs imperatiu —que em va recordar algunes monges o retors d'infantesa— que ho entendria perfectament a partir d'ara perquè li parlaríem en castellà. Sorpresa i desconcert majúsculs! Takse va demanar pel preu de la falda, i ell va insitir en el to: «Al precio te debes estar refiriendo...». He d'afegir una broma que vaig intentar fer sobre les virtuds preventives contra l'Alzheimer del poliglotisme. Fent cara de no voler-la entendre va reconvertir-ho en una pregunta: no ho havia entés bé, però si havia estat un insult, doncs...

Em vaig plantar i li vaig dir que jo sí que entenia perfectament que m'estava amenaçant. En eixe moment Takse va dir que millor que ho deixem córrer i no mirem més faldes. Ell va assentir ràpidament, adduint a més que no tenia faldes de la talla que li demanàvem, però llavors vaig demanar el llibre de reclamacions. ¡Oli en un llum!

Hi havia faldes, no calia arribar tan llunt, hi havia hagut un malentés, que ells ho rebien tot del País Basc, que imagina't que al País Basc no sé què (en tenen d'imaginació, però els fa por!), no tenia els fulls de reclamacions ací, però el demanaria a la botiga del carrer de la Corretgeria (Dos Mil Ranas), etc. Ara ens entenia —com adés—, però ara sense protestar d'eixe suposat gran esforç intel·lectual —que amb una mica d'ironia cruel podríem no posar en dubte.

A partir d'un quart d'hora esperant i veient que a pesar de comprar-li la falda —ja que ens havia trobat la talla que volíem— esperàvem el llibre de reclamacions, va baixar del bou espanyol que portava enganxat a les neurones. Excuses, mals rotllos del dia, malentesos, etc.

Vam eixir al carrer, per parlar amb més comoditat. I amb tantes excuses i quasi súpliques, vam vore que havíem arribat al punt de poder recalcar que nosaltres també pactàvem un acord, a pesar de tindre raons per al contrari, perquè acceptàvem el seu penediment. Que ens havia entés al 80% —i en canvi jo només l'entenia al 60%, si he de tindre en compte la seua expressió ideològica—, i algun altre comentari sobre el tarannà de cadascú, que ell no era el que havia representat, que havia comés un error i ho reconeixia. No sé si va entendre que per a nosaltres no era gens agradable haver reclamar els nostres drets ciutadans cada minut del dia.

Un altra dia ho comprovarem, i qui siga que lligga açò, doncs, pot fer-hi un volt.

diumenge, 10 de juliol del 2005

Abelard Saragossà i la ciència al nostre país

Esta setmana hem fet el curset d'estiu amb l'Abelard Saragossà. Quin repàs! Vullc dir que mos hem enterat de la poca consistència científica de la nostra formació i fins i tot de la producció lingüística que mos hem engolit al llarg dels anys. I aixina anem encara, sense poder definir amb claredat què és una lletra, un fonema o un misteriós grafema!, ¿què n'hem de dir dels subjectes i els predicats o de la gradació dels demostratius? Complicacions inútils, a això ens hem avesat contínuament. Per exemple, ¿què és una «unitat mínima»? Doncs, això, una unitat, i prou. ¡I n'hi ha d'adorns d'eixe tipus!

A més, dijous, sopant amb un socialista suposadament progressista, mos explica la seua concepció del procediment electoral i de representació política que hauríem de tenir al País Valencià: res de disciplina de vot a les Corts, circumscripcions electorals més reduïdes i obtenció del 5% dels vots... a tot el País Valencià! I això últim? Doncs, per impedir l'«Alicantón». És a dir, no hi ha cap motivació positiva, sinó per manipular els vots contra algú. I algú que ja els va bé com a excusa.

Així, doncs, uns usen l'espantall del perill català que mos furta l'aigua i la Geperudeta, i uns altres es veu que pretenen trobar una alternativa igualment demagògica i productiva en l'«Alicantón». Meravellós, això és la política democràtica progressista, sí, senyor! —com dirien l'Ovidi i l'Albert Om. Encara en diria política ecològica d'un procediment que a més d'eliminar les plagues de la creïlla es carregue les oronelles. Aixina, si a més d'impedir no sé quin Alicantón suposadament nociu —que eixa és una altra, vés i identifica de què parla—, si mos carreguen les alternatives al psoe, doncs, un efecte col·lateral assumible, supose. Com dia aquell, jo era un badoc, i el que he vist m'ha fet badoc i mig.

En un altre camp, el Jordi Colomina me se queixa que l'anomenem «el Colomina» en Migjorn, i no sé si pel to d'algun missatge meu en què demostrava jo un cert desacord polític amb ell. Com a represàlia —així ho veig— decidix que l'esborre de la llista de receptors del missatge setmanal de les novetats de les fitxes. El 5 de maig del 2003 em va agrair que li ho enviara; el 5 de juliol del 2005 em diu que són «interessants» —ho diu entre cometes— però que no li interessen. ¡Quin país tenim!

Finalment, descobrixc en la segona edició del llibre d'Eugeni Reig, acabadeta de traure, un fantàstic «fer parapeu». Interrogue l'Eugeni, però no m'ho sap documentar mínimament, i tot són referències vagues a Francesc Ferrer Pastor o a un company seu de l'Alqueria de la Comtessa. Això últim és imperdonable, ¡el poble de mon pare! Ma mare no en sap res del parapeu. Li dic a l'Eugeni que espere que no caigam en el «valencià en perill de traducció».

divendres, 1 de juliol del 2005

Estatut barat a un país

He passat la setmana entre paperets per ací i per allà i converses sindicals. I final amb traca: nou Estatut de llanderola, tal com li pertoca a un país que tria dirigents amb l'ànima de sopa, ensopida. Com dia aquell, esperem que arribe un dia que dure anys.

Per les Corts, a més dels desgavells habituals del president De España amb el micro o del diputat Maluenda Verdú criticant els transcriptors pels errors que ell comet, el cap de Publicacions, arran de l'espenta que li vam donar perquè convocara la suplència del coordinador, ha decidit convocar ara una baixa d'un mes. És a dir, abans no arribava i ara se'n passa. Això és eficàcia!

Una conversa amb la secretària de la comissió de valoració del concurs d'arxivers servix perquè em mire fins al moll del cervell dient-me que ells no actuaven amb secretisme, tal com ens havia explicat, i que els mecanismes eren els mecanismes. Es veu que li agrada perdre's en les excusatio non petita.

Poca cosa més. Només alguna frustració inesperada que m'han provocat unes companyes que considerava més equànimes i raonables. Una decepció, causada per una fantasia malatissa meua. Unes mirades no em podien assegurar que una persona fóra progessista i equànime fins i tot en allò que seria injust que se n'aprofitara de manera egoista. És a dir, és bonic reclamar la justícia i la igualtat quan ets el dèbil, el perseguit —com en el cas dels drets dels homosexuals—. Tanmateix, si pots aprofitar alguna ocasió de privilegiar-te laboralment...

I tanque amb novetats d'Abelard Saragossà: ara ja considera possible una construcció barata a —jo continue amb el meu (i de Taksenet) barat a. Puix ho raona, vejam-ho. La setmana que ve curset d'estiu amb ell.

dilluns, 27 de juny del 2005

El bou de la Vall parla clar en valencià!


El bou de la Vall demana la vida per al Xúquer. (Per l'altra banda: «PP Lladres».)

Llistes públiques i informes angoixats

Bona notícia de matí a les Corts: la comissió de valoració ha decidit fer cas de la meua sol·licitud i ha publicat la llista amb els resultats del concurs d'arxivers. Bravo! La cosa ha costat una setmana de converses i un escrit indignat per registre que els vaig enviar quan vaig vore que parlant no trauria trellat.

Ara, com a delegat sindical de l'stapv he fet un comunicat a tot el personal de les Corts agraint el canvi de criteri i esperant que eixa línia de transparència continue i siga la tònica general. És a dir, xafant ulls de poll, pensarà algú.

Finalment, com a coronació del dia, el meu cap atrafegat i angoixat perquè havia de fer un informe per a permetre'ns acudir als cursos d'estiu de la Conselleria de Cultura (un curs de l'Abelard Saragossà). No penjaré el suposat informe, perquè hi ha coses que fan més vergonya que servei —diríem—, però deixe constància que el fa en castellà, ell que pretengué fer-me creure el primer dia meu de treball —desembre del 2000— que allà tot es feia en valencià. Sort que tanta asseveració em va assegurar en tot el contrari. Això a banda, vore'l desorientat per quatre ratlles que havia d'escriure ha estat un esquetx (segons el Cercaterm; en anglés: sketch) propi de Dinamita del Tricicle.

Líders en prostíbuls: ¡nou èxit de «trau la llengua»!


«Som líders» es sent cantar en els clubs, himne oficial dels discursos de Zaplana i Camps. (El País, dv. 24.06.2005)

divendres, 24 de juny del 2005

Ens trauen la llengua del mig a la Valldigna

Tinc el diari una mica abandonat, després que Font de Mora i González Pons ens tragueren la llengua descaradament. Segurament el cansament que produïx haver-los de patir és difícilment reparable.

De fet, que la cosa de traure la llengua tenia a vore amb una burla no va costar gens de comprovar. Al mateix monestir de la Valldigna, divendres passat —i la previsió és que s'ha de repetir—, l'endemà mateix, com aquell qui diu, en eixe cresol de no sé quin país en què vol convertir-lo camps, els organitzadors de la Generalitat d'uns actes culturals sobre «les tres cultures» jueva, cristiana i musulmana, van tindre la llengua fluixa de demanar-los als ponents —historiadors i escriptors valencians— que feren les intervencions en espanyol perquè hi havia públic forà. El més trist és que l'atac d'autoodi va ser fulminant i els ponents van intervindre en espanyol.

Qui era eixe públic forà? Senzillament, la claca que havien aconseguit els organitzadors perquè l'acte cultural resultara un èxit d'assistència: entrepà i autobús = excursió de la tercera edat. D'on venien? És ben igual, no? Potser de Toixa, de Requena o d'Aiora. La cosa és que el tema dels moriscos els sonava a xinés per molt en espanyol que els ho feren. I és que es tractava d'aconseguir un èxit com fóra, una audiència sotmesa i captiva, principalment. Com a prova per a la posteritat, el llibret de l'acte, Multaqa, en espanyol llegible tot (amb algunes cosetes en valencià gris clar i amb lletra cursiva). Som això, un adorn en cursiva.

D'altra banda, a les Corts resolen el concurs d'arxivers amb l'opacitat més absoluta i amb greus símptomes d'arbitrarietat, que comencen perquè el lletrat major s'inventa una reforma del reglament de provisió de llocs amb personal interí. Anem reclamant, doncs, i a l'hora d'escriure estes ratlles és un patiment pensar-hi.