Altres poques coses, com que els lingüistes de TV3 —un col·lectiu desconegut, però amb algun personatge bastant prepotent, diria jo— han decidit que cal dir-li Leonor i no Elionor a la filla dels prínceps espanyols, segons han comentat ara en El Club (TV3), el programa on havien mantingut viva la forma Elionor. M'és ben igual, però els raonaments per a aplicar un nom que contradiu l'estat actual de la llengua es poden explicar per un republicanisme de fons —com comentava algú en la llista Zèfir— que els feia sentir la monarquia com una cosa carrinclona o passada d'època, talment com la forma medieval catalana Leonor; o per un servilisme destinat a l'espanyolització de la llengua. Els dos extrems es toquen, malauradament.
I este cap de setmana un bon article de Fernando Savater en El País (05.11.2005 ds.), «La laicidad explicada a los niños», on el Savater es recupera de les seues neures antinacionalistes (antinacionalisme bastant desenfocat, segons el meu parer) i es permet un article molt recomanable sobre la democràcia i la religió:
En sentir-los sembla com si els valors dels pares, siguen els valors que siguen, han de resultar sagrats, mentres que els de la societat democràtica no poden explicar-se sense incórrer en una manipulació de les ments poc menys que totalitària. [...] L'il·lustrat Condorcet arribà a dir que ni tan sols els drets humans poden ensenyar-se com si estigueren escrits en unes taules baixades dels cels.
Esta volta sí, gràcies a Fernando Savater per la reflexió i per la posició ètica.
Contràriament, ahuquen de manera racista Eto'o al camp de Getafe i mostren cartells contra els catalans, però al PP (valencià o espanyol) es veu que això no l'afecta esta volta. És més, dissatbe passat corria una manifestació per València contra els catalans expressament, convocada no pel PP, però per un antic assessor de Zaplana —i amb la participació d'un antic regidor dels socialistes valencians—. I l'església madrilenya i espanyola repartint ideari sobre la unitat d'Espanya, amb Rouco al cap i sense el suport dels bisbes catalans.
Tot i que continuar amb el relat d'eixos fets o d'altres de semblants pot fer creure que s'acosta una guerra civil o cosa pareguda, no hem de perdre de vista que tot és una impostura i un abús dels recursos demagògics habituals. La realitat que hi subjau és la malíccia que té la dreta per haver perdut el poder a Espanya a mans d'algú tan normal i persona com Zapatero (i no en sóc cap devot ni votant). A més, això ajuda a emmascarar els assumptes de la corrupció política i financera relacionada amb la construcció que ofega el País Valencià mediambientalment, econòmicament i políticament de nord a sud.
Au, ho deixe, que he de repassar els PDF una altra volta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada