dijous, 28 de desembre de 2006

Dels Borja a açò, passant per Suècia

Palau Ducal de Gandia, d'aquells Borja
Decididament és temporada de faena i de poc temps per a estes ratlles espasmòdiques. Entre les correccions, l'escaneig i la lectura del correu habitual, el temps vola.

Amb tot, tenia alguna cosa a apuntar. Hi ha la indignació de sentir tot un conseller dit Maragall (d'Educació) usant l'anècdota de dos nois d'Olot que no sabien prou de castellà com es veu que cal saber si vols sobreviure en este estat. És a dir, en lloc de vore que anem bé, perquè han pogut viure en català sense cap problema, ha premut l'accelerador cap a Burgos: cal un decret que ens impose més castellà. I Madrid i la ministra Cabrera tenien la solució. En canvi, a Burgos continuen sense saber-ne ni pruna de català, de gallec o de basc. O potser és que ja els havia arribat la dita que diu que «Espanya serà catalana o no serà»?

D'altra banda, dos anècdotes més sobre l'oblit o la manipulació de la realitat. El suec Kristian Lundberg va escriure la crítica d'un llibre que encara no s'havia escrit (El País, 21.12.2006 dj.). I tenia una raó ben clara: «la seua antipatia envers Mattsson» —l'escriptora Britt-Marie Mattsson— «[era] el que l'havia mogut a avançar-se». Amb tot, va fer una bona ressenya, pel que diuen. Llàstima que la realitat li xafara la guitarra.

I, més a prop i en sentit contrari, el Centre d'Informació i Documentació Jurídic i Administratiu (CIDAJ) de la Generalitat valenciana publica el text reformat de l'Estatut d'autonomia valencià, però omet una disposició derogatòria. No és casual, naturalment, tal com informa el diari Levante (21.12.2006):


Denúncia de la Intersindical Valenciana



El Consell elimina la polèmica clàusula derogatòria de l'Estatut en la versió oficial de la pàgina web

La disposició esborrada d'Internet posava en qüestió la vigència de la Carta Magna

Julia Ruiz, València

La polèmica disposició derogatòria del nou Estatut d'Autonomia que per a alguns juristes posa en qüestió la seua pròpia vigència ha deixat de ser un problema en Internet. La versió oficial de la Carta Magna que apareix en la web oficial de la Generalitat no inclou la citada clàusula que sí apareix en el text que va ser publicat el passat 11 d'abril en el Boletín Oficial del Estado (boe).

L'avís ho va donar ahir la Intersindical Valenciana que va qualificar el fet com «molt greu», ja que suposa «falsejar la normativa». Es tracta, afig, d'una «operació de reescriptura de la història que no té gens que envejar a la novel·la 1984, de George Orwell, o les fotos trucades del règim estalinista de l'URSS».

«Desafortunada»

Com en el seu moment va avançar Levante-emv, la polèmica disposició dóna per derogada la Carta Autonòmica de 1982 malgrat que formalment el nou Estatut és un text que reforma l'anterior. Si aquest últim ha estat derogat la conseqüència seria que no hi ha Estatut. El mateix president del Consell Jurídic Consultiu (CJC), Vicente Garrido, va considerar a títol personal «desafortunada» la clàusula derogatòria, encara que va mantenir que la incorrecció no tenia conseqüències jurídiques.

El Consell de la Generalitat va menysprear en el seu moment les crítiques que des de diversos àmbits es van abocar per considerar el text una «nyap». No obstant això, és significatiu que en el repertori legislatiu del Centre d'Informació i Documentació Juridicoadministratiu de la Generalitat (cidaj) del web de la Generalitat només es faça esment de la clàusula en el preàmbul i desaparega després en l'articulat. La Intersindical va recordar que a partir de gener el dogv es publicarà únicament per Internet i va recordar que l'obligació de la Generalitat de donar informació veraç.


Bé, ací puc dir que tinc alguna cosa a vore amb la notícia, atés que em vaig adonar de l'omissió per casualitat i vaig avisar els companys, perquè em va semblar ben estrany, atés que les Corts sí que havien publicat la clàusula en la publicació que ens havien distribuït.

A pesar d'això, no crec que calguera citar Orwell o el règim soviètic, la cosa no té eixe nivell, per sort, encara.

dijous, 21 de desembre de 2006

Palau Ducal i Arrop a Gandia

Bon Nadal sindical
Tot i que els de Blogger diuen que ja no estan en fase beta, m'espere una miqueta a canviar-me al nou servei.

Aprofite una felicitació rebuda de l'STAPV, perquè crec que està ben trobada, i em servix per a il·lustrar esta entrada.

Com que faig poca cosa més que calfar-me el cap en les correccions d'un diccionari, tinc poc a dir de la vida exterior. Però alguna cosa hi ha, com el dinar esplèndid que ens va obsequiar l'Emili a l'Arrop (Gandia). Delicadeses modernes i tradicionals i molt bon tracte. Cap estridència pretenciosa. I un vidre de la finestra de la cuina gravat amb la recepta de l'arrop, que ens arrelava a la terra. En resum, excel·lent. I a prop d'allí, una botiga amb productes del Comtat, per aprofitar el viatge. I, naturalment, passem per ca Tano i carreguem alguns trossos d'entrepans diversos.

Abans d'això, visita guiada al palau Ducal. La guia (Ana) tenia un problema de llengua, i és que no sabia parlar en valencià, tot i que l'entenia. Es va afectar una mica quan li vam dir que volíem la guia en valencià, però la cosa té remei, no?: que n'aprenga. Al final, no hi havia ningú més i ens la va fer ella. Després, amb les presses, se'ns va oblidar deixar una queixa o suggeriment en eixe sentit. Hi haurem de tornar.

El palau té alguns racons fantàstics, dignes de relat gòtic o de novel·la romàntica, segons els llocs, la sala de balls o de jocs i l'oratori. Manises antigues, poques restes de mobiliari i una història densa.

I acabe assenyalant que note un cert enfit ja de felicitacions de Nadal. Hi ha molta gent que ha descobert enguany la seua vena poètica o artística, cosa que inevitablement pot dur al suïcidi d'alguns. Esperem que la passa siga lleu. Amb tot, recomane aquesta de la Universitat Jaume I.

dimecres, 13 de desembre de 2006

La nit és llarga, la nit

Guarderia amb vigilància ben visible.
Els meus silencis s'allarguen massa, però escriure alguna cosa que no siga simplement per omplir el buit em resulta una mica difícil esta temporada de tardor.

A pesar d'això, i com que no puc deixar passar l'òbit diumenge passat d'un personatge, que no sé si va ser persona o no, que va cometre els crims que ens fan inhumans. Així que, en la mort d'Augusto Pinochet Ugarte (1915-2006), li podem dedicar un poema de Joan Brossa (que ens ha recuperat Pere d'Invasió subtil) que tant li va escaure al seu col·lega Francisco Franco Bahamonde, que ens han ensenyat que no hem de descansar en la seua pau:



FINAL!

—Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!


20 de novembre de 1975

diumenge, 3 de desembre de 2006

Concursos de silencis

Vigilant els silencis bretons.
Dec estar molt afaenat o molt mal organitzat, i m'incline més per la segona possibilitat. Què hi farem!

Entre les poques coses ressenyables de la setmana, que s'ha cobert interinament el lloc 3413 de transcriptor corrector a les Corts. La cosa té un cert delicte, ja que no hi ha hagut cap problema que el concurs el guanyara la mateixa persona que havia guanyat el concurs per al lloc 3410 de transcriptor corrector fet no fa massa. Com que el lloc 3413 té una previsió d'interinitat de més llarga durada, doncs, la mateixa persona va decidir fer el canvi. És natural.

El que no és tan natural és que no ixqueren els dos concursos alhora, i menys encara que ixquera abans a concurs la vacant que es va produir més tard. I la cosa del delicte és que si no ens haguérem informat legalment i sindicalment, la responsable de temes de personal pretenia convéncer el concursant en qüestió que no es podia presentar al concurs altra volta, perquè n'ocupava un interinament... Com que ja ens coneixem, vam mig somriure per la persistència d'alguns funcionaris a actuar contra els funcionaris que consideren de menys categoria, en un exercici de his master's voice genuflex.

Bé, igaul que un dia no podia eixir el lloc a concurs i a l'endemà va eixir sense cap problema, un dia un company no podia concursar, però presentà els papers, concursà sense cap problema i guanyà. El mal és que no podrem mai observar en la mirada de la funcionària malconsellera —per no dir-ne una de més grossa— un tel de penediment o de vergonya. La processó li deu anar per dins, dic jo.

I, clar, en este exercici que faig contra alguns silencis, he de citar les paraules de Federico Mayor Zaragoza (El País, 30.11.2006):

L'administració de Bush ha promogut l'aprovació d'una norma —encara que esperem que el Tribunal Suprem dels Estats Units evitarà este despropòsit— per la qual es suprimix respecta a certs detinguts la protecció de l'habeas corpus, una de les grans conquestes de la humanitat i un dels pilars de la democràcia. I silenci. En contra del que caldria esperar, no s'ha produït la resposta immediata i severa de tantes institucions i persones que ho haurien de fer i, sobretot, per part de la Unió Europea. La callada per resposta. Guantànamo, vols «secrets»... Silenci. Quin munt d'esdeveniments nocius podrian evitar-se si hom parlara a temps! Ho va advertir Martin Luther King: «Les nostres vides comencen a acabar-se el dia que guardem silenci sobre les coses que realment importen».

En el passat espanyol, Quevedo —«No he de callar por más que con el dedo...»— i Garcilaso de la Vega —«Yo que tanto callar ya no podía...»— expressaren el deure de parlar. En la meua experiència —ho he comentat en moltes ocasions— hi ha un silenci pitjor que el dels silenciats, dels que no parlen perquè no poden o no saben: és el silenci dels silenciosos, dels que callen quan poden parlar i quan han de parlar. [...]


Potser perquè arrossegue algun silenci indegut —pagat, penedit i corregit públicament— de poca importància real, vaig aprendre que hem de saber triar las paraules, però que també cal saber fer els silencis. Com en la música.

Sobre això del silenci, en té més coses escrites Federico Mayor Zaragoza, també ben interessants.

Dit això, faig un silenci amb una altra citació:

Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir. (Joan Fuster, Diccionari per a ociosos, «Silenci»; tret de Diccionari de citacions catalanes de Rosa Vallverdú i Raimon Pavia)

dijous, 30 de novembre de 2006

Aniversari, govern, memòria i llibres

Far bretó de sant Mateu nocturn
Hui —encara 29 de novembre per a mi— Emili ha fet anys i panys. Felicitat, gresca i xerinola! I un far de tortada d'aniversari.

Dit això, poc queda per dir. Nou govern català amb deu hòmens i quatre dones, cosa que indica que, per començar, no anem bé en paritat. La Tura continua, ara en justícia. Continuarà, doncs, en el Polònia.

Demà segurament em duran una ampliació de memòria per al Cube, amb la qual cosa potser em posaré a gestionar el WordPress que m'oferix Lycos per a gestionar els blocs. Estic en plena migració o ampliació de possibilitats dels webs que administre i és període d'actualització mental més que res.

A causa d'unes correccions que m'he carregat al coll només tinc temps de comprar llibres, però no de llegir-los, i em trobe una mica assedegat de lectures, tot i que hi ha els articles d'Argullol, Zgustovà o Carlos Fuentes en El País. Casualment, he fet una adquisició interessant, i deixe una mostra d'una de les cites que conté:

Els llibres diuen el que diu l'autor, però la mesura en què el llibre serà fèrtil depén del lector. (José Jiménez Lozano, EPS, 16.02.2003)

dissabte, 25 de novembre de 2006

Si ho diu Carme Junyent...

Carme Junyent / Foto: J. Torres.


«Pel que fa al País Valencià, contradic moltes de les teories que hi ha. Ho tenen molt malament políticament, ja ho sabem; a les capitals la llengua està desapareixent, però també són ciutats Gandia, Sueca o Alcoi i en aquestes ciutats es parla valencià a tot arreu. Jo diria que proporcionalment, en l'ús espontani, a molts dels llocs, el valencià s'utilitza més que a segons quines ciutats de Catalunya. Les dades també ens diuen que, pel que fa a la transmissió lingüística, el català no està tan malament al País Valencià.»

«[...] Encara avui, a Menorca el català es transmet un 74 %. Nosaltres hem anat alimentant un miratge sobre l'oficialitat de la llengua, però l'oficialitat no fa que una llengua visqui, no assegura res. Possiblement, un dels grans errors de la política lingüística catalana ha estat pensar que ens funcionaria la mateixa política lingüística que ha anat bé a les llengües oficials: la política que s'ha aplicat al francès, al castellà o a l'anglès. I no és així. Ara, ja ho sabem. Ja t'ho he dit abans: el que fa que una llengua se salvi és la transmissió i l'ús.» (Carme Junyent, El Punt, 415, 17-23.11.2006, entrevista de Xavier Cortadellas)

dilluns, 20 de novembre de 2006

Silencis el dia del Tirant

Silenci bretó.
Hui és dia senyalat perquè en 1490 es publicà el Tirant lo Blanc, i per una volta que he caigut en la data en què vixc, doncs, en deixe constància.

Entre correccions que vaig fent i transcripcions a dojo, ha aparegut el constipat, que em té el cap un poc espés. Per sort he fet un gol antològic al futbet —a voltes jo mateix m'ho he de reconéixer també—, encara que no he mort el virus del constipat, que és la finalitat principal de pegar eixes suades darrere de la pilota.

Volia escriure una cosa sobre els silencis eloqüents, però ara no tinc tant de temps com necessitaria per a detallar què vull dir. Tanmateix, en deixe una mostra: sap ningú per què hi ha qui diu una cosa, fa la contrària i pretén que sobre el silenci de la seua actuació romanga el soroll de les seues paraules?

Ja sé que sóc una mica asbtrús, però és que no pretenc assenyalar ningú amb el dit, perquè això també és fer molt de soroll per a res. Només diré que conec qui es molesta quan sent que unes paraules d'algú deixen en evidència l'actuació o la discordança entre el que diu i el que fa l'al·ludit. Fins i tot encara que es tracte d'una al·lusió sense que hi haja referència directa o explícita, només descripció ajustada i evident —postser massa.

El que és greu del cas és que qui es molesta no pretenga l'esmena de qui feia les al·lusions perquè hi haja cap error en la descripció, sinó que vol tornar a tapar el quadre, vol que continue el silenci.

I per a demostrar que les citacions no sempre són recomanables, agafe el Diccionari de citacions i frases de renom de José-Guillermo Arróniz Hidalgo (editorial Claret, 1997) i en copie una de Marc Porci Cató, el Vell o el Censor, citació que serà grata per a aquells que volen que sigam esclaus dels seus silencis:

La primera virtut és la de refrenar la llengua; i és gairebé un déu qui, a pesar de tenir raó, sap callar.



Referències:

  • Marc Porci Cató en la GEC.

diumenge, 19 de novembre de 2006

La gramàtica, l'estaca i la raó

Moguda i evanescència del Llach i companyia.
Ha tornat a passar una setmana des de l'anterior anotació. Ara deu ser cosa del constipat, que ja tocava, a banda de la pujada de faena arran de l'activitat inusual que hi ha a l'hemicicle.

Únicament puc ressenyar que esta setmana no hi ha hagut futbet, que hi ha un increment interessant d'articles sobre el sexisme en la societat en les planes del diari El País, que el Cube treballa bé, que Lluís Llach s'ha acomiadat de València als 58 anys (amb L'Estaca) i que vaig fent.

L'altra novetat —que fa por— és que s'ha presentat la Gramàtica normativa valenciana de l'AVL. Dic que fa por, perquè el que hauria de ser una eina de consulta i de guia per als tècnics lingüístics de l'administració del Consell de la Generalitat, supose que es convertirà en un instrument de tortura contra eixa colla funcionarial tan abnegada.

No dubte de la capacitat de la majoria dels companys i companyes lingüistes per a saber posar-se en el seu lloc professional, però m'inquieta que la concepció de faena dels tècnics que tenen els polítics i el ressò lamentable d'eixa concepció en la mentalitat d'alguns tècnics, pot provocar que tornem a sentir les interpretacions més destarotades dels que diu o deixa de dir l'AVL. Sobretot si tenim en compte que crec que l'AVL s'ha comportat a l'hora de fer la gramàtica com si fóra la institució depositària de la veritat absoluta en matèries relacionades amb la llengua i sense consultar amb els professionals que cada dia de l'any estan fent servir i tractant de millorar les eines amb què treballen.

Ja vam vore com sense encomanar-se a cap déu ni a cap diable l'AVL dictaminava —en el DOPV— que calia escriure amb majúscula els «imposts»... Caram! Llavors tenim que el carneratge, la lleuda, estoratge, real de la sal i altres taxes i tributs, ara calia escriure'ls en majúscula. I per si el criteri no fóra prou discutible, hi afigen al final de la prescripció un «etc.» meravellós que deixa les portes obertes a qualsevol il·luminació.

Realment, fa ràbia, com cantava Llach en una de les cançons que ja no canta i que m'agrada excessivament, El jorn dels miserables. O, com escrivia Espriu (La pell de brau, XLVI):

Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.



Referència per a citacions:

  • Diccionari de citacions catalanes a cura de Rosa Vallverdú i Raimon Pavia, Edicions 62, 2002.

diumenge, 12 de novembre de 2006

...que ix el sol

Caragol, caragol, trau les banyes...
Dec estar afaenat en tantes coses que quasi no tinc temps de posar-me a omplir este bloc amb alguna nota mínimament acceptable.

Per començar, s'ha apaivagat la tempesta en un got d'aigua que van provocar en la llista InfoMigjorn uns navegants que suren i suren en l'administració pública valenciana. Han quedat retratats. Però no únicament ells, sinó segurament la percepció que tenen de la seua faena alguns tècnics lingüístics en l'administració del Consell de la Generalitat valenciana —de la pròpia i de la dels companys i companyes.

La conflictivització de l'ús del català al País Valencià no la descobrirem ara. Però l'abast tan ample i profund del sentiment de culpa en la mentalitat dels catalanoparlants valencians és una qüestió que no tan sols no s'ha encarat, sinó que moltes vegades s'ha agreujat des dels mateixos sectors que volien «defendre» alguns orígens o identats indefugibles.

En el camp dels tècnics lingüístics, de fet, la situació actual del fenomen em sembla que deu tindre més a vore amb el paternalisme amb què es va tractar la gestió lingüística en l'etapa socialista que amb l'agressió més o menys directa que ha patit en l'etapa del Partit Popular. El paternalisme té eixes coses, que crea monstres, ja que es tracta d'un somni de la raó infantil. Pot ser que quan hajam creixcut una miqueta més —professionalment parlant— mos podrem aclarir una mica les idees.

Encara recorde una reunió amb un alt càrrec socialista que volia convéncer un tècnics lingüístics encara joneguets —devia ser cap al 1994— que l'Ajuntament de València havia oficialitzat alguna vegada eixa denominació —en aquell moment ja hi governava el pp—. Ell tampoc no devia saber ben bé per què no ho havien fet mai això a la «capital» del nostre petit país, però la seua posició política no passava per lamentar l'error, sinó per compensar-ho simbòlicament des de la publicació que ell volia controlar a distància (el dogv). I encara continuem aixina, remenant l'accent del topònim, però sense que el consistori haja oficialitzat res. Un gran pas simbòlic, sí senyor! En això mos quedarem: herois o màrtirs del simbolisme, segons siga més convenient.

En canvi, la Universitat de València va decidir que tindria eixe nom nom a oficial, i aixina apareix en el dogv, però amb la seguretat que han fet el que calia —a pesar que al dogv també es va discutir el tema, a causa del garbuix de criteris encavallats i inconsistents que no era fàcil resoldre.

Al capdavall, la majoria dels tècnics lingüístics de l'administració del Consell de la Generalitat valenciana ha adquirit una mica més consciència professional, s'ha mobilitzat i ha aconseguit una requalificació laboral, i fa front de tant en tant a les pressions il·legítimes d'alguns càrrecs polítics que, periòdicament, necessiten mostrar la seua decidida actuació a l'hora d'escarotar el vesper del amants de les essències patriòtiques que es destil·len en la llengua. Al remat, si no fóra per alguns borinots —continuant amb els insectes— que fan més nosa que servei, la cosa no és tan difícil com vore's el tos.

A falta de criteris consistents, el dogv és una bona mostra de la convivència de diverses voluntats tècniques més o menys raonades o raonables. Per exemple, el del 10.11.2006. Això sí, mentres algú no decidixca acceptar d'aplicar-hi la censura periòdica que li (de)manen.


diumenge, 5 de novembre de 2006

Cabòries i boires

Cavallets en la boira.
Diu Emili que no entén les meues cabòries amb el Mac OS X i amb el Cube i que escriga alguna cosa que siga una mica més comprensible i de trellat. Com que d'això últim sempre n'estem més mancats del que caldria, no sé si aconseguiré dir-ne alguna de bona. En tot cas, tot és posar-s'hi.

Per exemple, ara mateix em ve al cap que en la llista InfoMigjorn hi ha hagut un episodi entre còmic i desagradable a costa de la consideració en què tenen alguns tècnics lingüístics la faena pròpia. El fet que ha oscil·lat entre l'humor i el mal gust ha estat que uns ofesos aparents s'han identificat —quan ningú n'havia donat els noms, només les malifetes; ja ho diuen: «si endevines què porte, te'n done un xanglot»— i a més ho han fet per confirmar la dita «per fondo que es faça el foc, el fum sempre respira». Herois sense causa que, al capdavall, fa temps que passen els hiverns al costat d'un bon braseret. Certament, també diuen «hi ha batalls on hi ha campanes», a pesar que fa temps que vaig assumir que hi haja qui pense que sóc «l'estampa de l'heretgia». veg. [1] [2] [3] [4]

Estes coses i altres m'han portat un cert mareig, però un missatge amic del Vigilant del Far, una aspirina i Scoop de Woody Allen m'han permés reprendre les meues activitats badoques habituals. Per exemple, esta setmana procuraré esbrinar a on diuen paps en lloc de galteres, què són realment els adverbis —segons una guia impagable d'Abelard Saragossà— i espere que alguna cosa més que sentir per enèsima vegada Pérez i Martí dient algun «a vènit» inexplicable o algun «ens sembla molt important» de Ribó i Canut. I no són les pitjors coses que podem sentir en la cambra de representació política dels valencians, com ja he comentat alguna vegada.

D'altra banda, la pel·lícula Scoop que la crítica de El País m'havia pronosticat fluixa, m'ha agradat quasi tant com Matchpoint, amb molt bones xarrades aci i allà i una actuació deliciosa de Scarlett Johansson. Deu ser això, que caldria que les crítiques sempre foren roïns, amb la qual cosa la predisposició negativa sempre podria eixir corregida del cinema.

Per cert, al País Valencià, no podem vore Scoop en català... Ho dic per si els Ciutadans eixos que han tret tres escons en les eleccions catalanes tenen ganes d'indignar-se per la persecució a què som sotmesos els ciutadans provisionalment bilingües de per ací. Potser ens ho podran resoldre allà dalt, atés que ací això no ho podem deixar en mans dels nostres polítics —bé, ara me n'he passat, que allà també ho tenen que ho assolen a badalls, segons vam comprovar en l'última estada buscant una pel·lícula en català per Barcelona.

Finalment, si escrius per correu electrònic al restaurant Riff de València et responen en la teua llengua, comportament que no mantenen els cambrers en el local mateix. Amb tot, t'entenen i t'atenen d'allò més bé. D'això, l'Emili sí que en sap alguna cosa.


Referències dels refranys i dites

  • Tots els refranys catalans. 25.000 refranys d'arreu de les terres catalanes d'Anna Parés i Puntas, Barcelona, ed. Edicions 62/El Punt, 2000.

  • Fraseologia popular inspirada en el món agrícola i religiós de Josep Lluís Sanxis i Forriols, València, ed. Edicions Brosquil, 2002.

dijous, 26 d’octubre de 2006

Personalitzacions: AVL i Mac OS X

Lluis Llach a Fraga.
Ja ens han renovat la direcció de l'AVL, i els arraps i les maganxes han mostrat la cara més trista de la lingüística valenciana. Diguem-ne lingüística, atés que associar-ho tot a la política (al partidisme) ara mateix em sembla un recurs compensatori massa banal.

La presidenta repetix en el càrrec, amb l'ajuda de les pressions del president de la Generlitat, Francisco Camps Ortiz (PP), segons apreciació de l'altre candidat, Emili Casanova Herrero, que ha lamentat l'ocasió perduda per a «despolititzar» la institució. Això de «despolititzar» és una cosa que tampoc caldria fer: simplement canviar de política. Perquè la política és essencial en totes les qüestions públiques.

La reelecció d'Ascensión Figueres no és que siga mal símptoma, sinó que és la continuació del procés de malaltia infantil —diríem— que encara rosega l'entitat. Una pallola que no acabem de passar. Si ens entretenim amb els símils biològics, esperem que el curs natural tinga alguna virtut en estes coses humanes, és a dir, artificioses. Per exemple, l'elecció de Manel Pérez Saldanya és un cas d'artifici, atés que ha passat d'oposar-se a la creació de la institució a ser-ne secretari. La natura fa el seu curs.

En un altre tema menys interessant, intentant condicionar-me el Cube per a les faenes habituals (Mac OS X 10.3.9), tope amb un obstacle bastant molest: no hi ha manera de poder canviar el color de fons general de l'ordinador i de les aplicacions. Per exemple, no aconsguixc que em mostre els colors que he decidit per a l'ordinador (tal com puc fer en Windows) en Word. Li he d'assignar color a cada document, cosa que modifica el document. En canvi, en Windows és una opció de visualització ben pràctica que faig servir per canviar els fons blancs —que em cremen els ulls— per un avorrit to verdós que no em molesta gens.

Si hi ha algun lector per ací i en sap res, espere que m'ho indique. El Mac OS X és agradable en moltes coses, però en altres té un comportament angoixant propi de l'AVL, diríem.

Finalment, per compensar que no tenia imatges del Llach a Montcada (01.10.2006 dg.), penge un bonic cartell sobre la seua actuació a Fraga (a l'Aragó, país veí que continua discriminant els seus ciutadans catalanoparlants).

dimecres, 18 d’octubre de 2006

¿Dimissions a la sueca per València?

Cecilia Stegoe Chiló i Maria Borelius: dones, sueques, que dimitixen.
Digué el president de la Generalitat Valenciana Francisco E. Camps Ortiz en el debat sobre l'estat de la comunitat del 2006 (Diari de Sessions, núm. 154; ho traduïxc de l'espanyol):


I parlant d'educació i qualitat cal recordar que el valencià s'aprén en l'escola, a més d'en les famílies. És en els col·leges i instituts on major esforç social estem fent per l'ensenyament en valencià i del valencià. Esta és l'aposta de tota la societat valenciana per recuperar el seu ús social fonamentalment en el sistema educatiu. Em satisfà poder dir que este és un dels grans èxits del poble valencià. Les xifres són eloqüents: des de 1995 s'han incrementat un 130% els alumnes que estudien en valencià en els centres educatius de la nostra comunitat. Mentres que en 1995 només estudiaven 74.277 alumnes en valencià en les 1.074 línies existents, este curs ho faran 170.000 estudiants en més de 2.500 línies distribuïdes en més de 1.000 centres.


En canvi, no va dir res del que podien fer eixa mínima part de jóvens que aprenen el valencià a l'escola quan ixen dels centres esducatius. És cert que el major «esforç» (eixe eufemisme!) que estan fent és als centres educatius, atés que només hi ha cinema en espanyol, l'administració només funciona plenament en espanyol, la policia només funciona plenament en espanyol, els ciutadans valencians no tenen garantit el dret a rebre els serveis públics i privats en la seua llengua, ja que que l'administració no ha procurat que el mercat respecte els drets lingüístics dels ciutadans —excepte els dels ciutadans castellans.

¿Per a què, per tant, tant de suposat «esforç» del senyor Camps i companyia? Per a res. Per a lluir la seua demagògia únicament. Ai, si un moviment tectònic ens acostara una mica a Suècia, quina gelor i quina neteja...

divendres, 13 d’octubre de 2006

Incompatibilitats i discriminacions

El peix al Mercat Central de València
Ja tinc algunes andròmines més sobre la taula amb les quals he actualitzat les possibilitats del Cube: un iMic de Griffin i un concentrador de Belkin (dissenyat per al Mac Mini), que em permeten tindre so i connectar bona cosa més de perifèrics. Li he hagut de fer unes potetes al Cube per tal de poder-ho connectar tot més o menys ordenadament.

L'únic problema del Mac, en general, i ja ho he assumit com a cosa tradicional, són incompatibilitats de caràcters tant en Word com en HTML que fan que apareguen coses estranyes en les pàgines. Supose que amb un poc de paciència ho podré aclarir —tot i que hi ha coses que no tenen solució en temes de compatibilitat entre sistemes operatius. Per exemple, tinc un disc dur extern IOmega que actualment només em funciona amb Linux, i no tinc ni idea de la causa.

Tota esta narració de tecnologia casolana no té més interés que mostrar una de les milanta formes amb què el temps que empresonem s'allibera lentament per a l'eternitat.

Per cert, els comerciants del Mercat Central de València també vénen per Internet. Però només en castellà! Per què deu ser que discriminen els valencians? Puga ser que pel mateix motiu que uns representants sindicals minoritaris són capaços d'aprovar un reglament de consell de personal —pels dos terços legals exigits per als quals encara eren necessaris— que fixa que la reforma del reglament es podrà aprovar simplement amb la majoria absoluta, per a la qual cosa ja no són necessaris.

La vida, que té coses molt estranyes, com un disseny fantàstic i una incomoditat manifesta en el cas de les connexions del Cube.

dijous, 5 d’octubre de 2006

Un diputat de Benissanó

Benissanó
Tinc un moment entre cinta i cinta per a esventegar-me després de sentir les quatre coses mal rosegades sobre la llengua que ha dit el diputat Serafín Castellano (PP de Benissanó) en el rebuig de la moció de censura socialista. Ells —els dirigents del PP— que tant s'estimen el seu «idioma valencià» i, com es pot vore a Benissanó mateix (octubre 2006: únicament en espanyol), prediquen amb l'exemple, que és la millor prèdica:

Benisanó posee tal riqueza histórica y monumental, que esta página no es sino una introducción con la que tentar a quienes, imbuidos de curiosidad y ganas de disfrutar de nuestra cultura más señera, recorren los pueblos y ciudades de nuestras tierras valencianas. Con esta página tratamos de contribuir de manera decisiva a un mejor conocimiento de nuestra localidad.


¿I pretenen enganyar encara a algú amb eixa fira? És evident que sí i resulta trist comprovar que a voltes fins i tot ho aconseguixen. Per sort, tot això és fum de botja (i de bojos).

diumenge, 1 d’octubre de 2006

Lluís Llach a Montcada: la faena de la llengua

title="Què
Divendres passat Lluís Llach féu un molt bon recital a Montcada (Horta Nord). El cantant diu que es retira a poc a poc, però ningú sabria dir per què, si tenim en compte la qualitat de les seues actuacions. És clar, els músics que van a el Llach em semblen fantàstics i els arranjaments de les peces em resulta sorprenent cada vegada. Fins i tot el vici de mormolar emfàticament fragments de la cançó quasi s'ha reduït als llocs on el recurs té algun sentit. Decididament, ens haurem de plantejar anar a veure'l a París este novembre que ve.

Quant al públic assistent, hi havia un predomini de nostàlgics dels seus principis ètics o dels temps passats en què fórem valents —a més de joves amb samarretes d'Obrint Pas—. Això dels principis és una afirmació agosarada causada per petites experiències personals, però espere que només s'ofenga qui tinga motius, perquè també hi havia companys i companyes amb coses dites i fetes per a millorar la nostra societat. Naturalment, l'Enric Morera (BNV) no sé encara on classificar-lo.

Podria comentar ara coses que es diuen sobre les eleccions a l'AVL, però com que es diu de tot, i poc de bo, només puc assenyalar que si es conformara un equip amb Emili Casanova Herrero i Manel Pérez Saldanya, crec que la cosa tindria molt de trellat —encara que l'oposició blavosa interna seria ben sensible—. Espere que l'equip que siga es prenga més seriosament la vitalitat actual del català al País Valencià —que, com podem observar a la foto, per a l'ajuntament de Rita Barberá, el valencià no aprofita ni per a aventures americanes ni per passetjar-hi per damunt.

Finalment, apunte ací que demà tinc una cita per a una faeneta interessant amb un diccionari escolar. Com que es tracta de treballar amb un antic professor meu de bàsica, la cosa té connotacions especials, més encara tractant-se de diccionaris, tema que m'interessa especialment.

dilluns, 25 de setembre de 2006

Rijkaard, Ikea i els lingüistes valencians


Continue atrafegat, ara actualitzant-me el Mac Cube que vaig trobar en un contenidor al mes de maig. Ja li he actualitzat tot el sistema operatiu Mac OS X (10.3.9). Ara caldrà que el pose en producció. La veritat és que és un ordinador bonic i silenciós. La pega és que no té eixida normal de so, però ja he vist que hi ha diverses possibilitats per a resoldre això.

Quant a altres coses que m'ocupen, a més de la preocupació per si Eto'o aprén a reaccionar d'una manera menys «espanyola» quan l'interroguen en català, he descobert que a quinze quilòmetres de Múrcia anant cap a Molina de Segura hi ha un cartell lluminós de la DGT que ja parla en català. Meravella! Tant com li va costar a Pere Navarro —director general— disposar el mínim bàsic de tractament lingüístic habitual en qualsevol democràcia tirant a justa i ara ja ho tenim a Múrcia i tot. Deuen ser coses de l'Ikea, que ha fet augmentar tant el trànsit valencià cap a la zona, encara que no sé per què els bons senyors i senyores suecs no repartixen els catàlegs en català al País Valencià —que jo sàpia, només ho han fet en castellà. Potser són rampells com els d'Eto'o. Sort en tenim de Rijkaard.

D'altra banda, hem iniciat el camí del bloc Diari per a tècnics lingüístics, una bitàcola (o un blog) per a navegar en les faenes lingüístiques. És una eina que pretén que els socis i sòcies de la CDLPV tinguen un lloc de trobada comú i periòdic on intercanviar o esbombar projectes i comentaris. Espere que gent de tanta lletra i tanta escola tinguen alguna cosa a dir-se reflexivament i de manera positiva per a tots. Certament, entre el col·lectiu de tècnics lingüístics valencians ja sé que hi ha molta varietat de registres i de proses o rimes per a dir-se el nom del porc. Espere que pugam fer un pas en un altre sentit.

dimarts, 19 de setembre de 2006

Els canvis valencians

Valencians per algun canvi.

Hui he recordat una carta que els vaig enviar (28.06.2006) als de Valencians pel Canvi arran d'un manifest seu que no he firmat, a pesar de la bona companyia que hi ha entre els firmants. Com és natural, per un comentari destrellatat meu no havien de modificar el manifest, però, és clar, espere que el pròxim manifest els ixca més redó —almenys quant a la meua concepció de l'esfericitat.



Ja m'agradaria firmar el manifest de Valencians pel Canvi, però hi ha dos expressions --no en són moltes-- que em semblen desencertades i que em fan dubtar del fons real de la reflexió que feu.

Una és:

[...] “defensa de la llengua valenciana” i el domini creixent del castellà en tots els àmbits públics i institucionals.

En eixa expressió s'acumulen, com a mínim, dos errors d'apreciació. El primer, que la llengua valenciana tinga res de negatiu, ja que, a més, critiqueu que la defenguen --entre cometes, ja ho sé.

El segon error és la referència al castellà com a llengua dominant, poderosa, que són trets positius, referències incoherents amb el missatge que es suposa que voleu transmetre. A més, implica la intenció de criminalitzar l'auge d'una llengua, cosa que és molt evident que no consideraríeu negativa si es predicara d'una altra llengua.

L'expressió correcta seria una cosa semblant a:

[...] la manipulació i l'exaltació partidistes i testimonials de la llengua valenciana enfront del foment encobert del castellà com a llengua única dels àmbits públics i institucionals.

La segona expressió que considere errònia és la vindicació del «nacionalisme polític valencià», expressió que conté una voluntat de reclusió de la reflexió política d'èmfasi o gènesi «valenciana» en una incapacitació per limitació localista, per irritació ontològica o per xenofòbia de baixa intensitat.

I dic tot això conscient que les primeres víctimes inconscients de la difusió d'eixes percepcions són els mateixos partits o sectors polítics i socials que usen eixe terme per a identificar-se.

Una aplicació una mica més atenta i acurada d'allò que aprenem llegint els llibres sobre els llenguatges dels moviments totalitaris (per exemple, LTI de Victor Klemperer) ens podria donar unes claus ben clares amb què començar a variar la nostra cultura política.

Si volem millorar el país, hauríem de poder descriure'l d'una altra manera, tal com el veiem, tal com el volem vore i no com ens els descriuen els amos del llenguatge (com dia Humpty Dumpty).

A pesar de tot, moltes gràcies per la tasca de reflexió que hem engegat i disculpeu-me la impertinència.

dijous, 14 de setembre de 2006

Que ploga en setembre!

Dacsa per a una samarreta protesta.
Ha passat ja una setmana des de l'anterior missatge, buit que m'ha sorprés, perquè em pensava que no feia tant que havia apuntat alguna cosa. Es veu que he tingut poques coses a ressenyar. Potser únicament que hem tornat a visitar l'Ikea de Múrcia (València - Múrcia: 232 km per l'interior del país).

Parlant de murcians i del «Agua para todos» que pots llegir arribant-hi per la carretera, cartells penjats en vessants de muntanyes en procés d'urbanització immisericorde —i no sé si deuen voler l'aigua per fer-hi aiguamolls o per a conrear arròs o dacsa, que hi tenen tot el dret del món, és clar—, hi vaig estar el dia que feien una missa per a demanar-Li que ploga. Naturalment, en són d'espavilats els retors: a fe que no fan les rogatives al mes de juliol! Només convindria que indicaren en algun lloc o en algun moment —tal com fan els meteoròlegs de Canal 9— alguna cosa com «pregària avalada per l'Institut Meteorològic Nacional», amb la qual cosa sabríem que tenen el suport de la ciència i no és només oportunisme espiritual i polític.

Quant a altres coses, no estic llegint ara massa, poc més que el diari (El País, que és un mal menor) on apareixia ahir una notícia sobre Bèlgica («Las dos caras de la extrema derecha belga» d'Ana Carbajosa) i un mapa sobre la «fragmentació» belga. La gràcia era que la fragmentació era deguda a les llengües, però a la periodista no li se va acudir pensar que Bèlgica era un estat travat sobre la diversitat lingüística. En què devia estar pensant la periodista: en el respecte a la diversitat lingüística dels ciutadans o en el problema que suposen els ciutadans que parlen una altra llengua que no és la pròpia? Naturalment, ès fàcil localitzar el prejudici.

Per cert, i per acabar, parlant de cohesions lingüístiques, tenim el català a la Unió Europea, però encara no és llengua apta per al parlament espanyol. Eixa és realment la «fúria espanyola» i no els crits de l'escandalós Montes. Per cert, La Sexta també retransmet el futbol en català. A la sisena, la vençuda.

dijous, 7 de setembre de 2006

Carla Bruni i GoEar

Música amb GoEar
He copiat un codi que em servix per a dos coses, per a recordar com es poden enganxar cançons directament i com a mostra d'una cançó que m'agrada molt (sense fer massa cas de la lletra, és clar): Quelqu'un m'a dit de Carla Bruni. (Per cert, també té enllaçada la cançó el company d'El Cadafal.)

Vaja, és una manera d'aprofitar els serveis de GoEar.com.

I no tinc cap referència erudita més per a hui.

dissabte, 2 de setembre de 2006

Propaganda quotidiana

Performatius bretons a Brest.

Encara no l'he acabat, però donaré tres fragments escollits del llibre d'Eric Hazan que estic llegint, LQR. La propagande du quotidien:

Fer promoció de la societat civil, sempre presentada com a íntegra, eficaç, desinteressada, és admetre al mateix temps la decrepitud d'una «política» establida sobre els jocs parlamentaris i l'activitat dels partits, és reconéixer que els «representants del poble» no representen ja res que puga ser conegut. [Pàg. 67]

Les paraules i sintagmes que feren llavors [11.09.2001] aparició en l'LQR, les modificacions de forma i sobretot de sentit d'expressions antigues, tota eixa deriva tindrà potser un impacte que durarà més que els decrets, ordres i lleis, abrogables d'un dia per a l'altre. Els fets del llenguatge són més cabuts que els altres, i sobretot són performatius: quan apareixen, revelen tendències que contribuïxen de seguida a reforçar, i contaminen mitjançant ones successives altres medis, altres castes, altres mitjans. [Pàg. 84]

Coneixíem els judeoboltxevics, els hitloerotrotskistes, però els arabomusulmans? L'èxit de la fórmula descansa en primer lloc en la ignorància dels francesos, molts dels quals estan conveçuts que els turcs i els iranians són àrabs i que tots els àrabs són musulmans. [Pàg. 84]

dimarts, 29 d’agost de 2006

El bretó cantat

La vall dels vallers bretons.

Els bretons també tenen música en bretó. I tot i que si escoltes Radio Kerne pots pensar que la música bretona és bastant pesadeta i repetitiva, buscant una mica per la secció de discs de Dialogues (a Brest) vaig poder escoltar —a més de l'últim de Jack Johnson o de Johnny Cash— diversos discs de música bretona. Al final, hi havia coses que m'agradaven: Denez Prigent i Nolwenn Korbell. També vaig carregar alguna cosa d'Alan Stivell (Alan Cochevelou), tot i que encara no l'he acabat de digerir.

La curiositat del bretó a França és —tan malament com està la seua supervivència— que el guitarrista i cantant Dan Ar Abraz (Daniel Le Bras) va representar França al Festival d'Eurovisió del 1996 (amb la cançó Diwanit Bugale).

diumenge, 27 d’agost de 2006

Problemes i configuracions

El pare Blogger a voltes falla.
Hui, diumenge, tinc alguns problemes per a escriure en Blogger, així que potser apareix alguna entrada amb codis estranys o amb alguna data mal posada. Per exemple, l'entrada «Vacances i altres entitats concretes» és de hui mateix —encara que l'hauria d'haver publicada ahir—, però el Blogger li dóna la data que tenia com a esborrany i per ara no ho puc modificar.

Tenint en compte eixos problemes, que els administradors de Blogger ja coneixien (001 java.io.IOException: No space left on), he recorregut al Thunderbird per a enviar les noves entrades i la cosa ha tingut un cert èxit. O potser ha estat coincidència.

D'altra banda, com que encara estic acostumant-me al nou Ubuntu, encara no he instal·lat totes les coses que solc usar. Ara, per exemple, he instal·lat el corrector Myspell català (i, ja posats, francés, portugués i italià). Ara m'hauria de configurar les llistes d'enllaços dels navegadors i la configuració local dels webs que gestione.

dijous, 24 d’agost de 2006

Vacances i altres entitats concretes

Sí, a Ploumanac'h.

Ja fa una setmana que hem deixat les vacances arrere. Els diputats han fet una comissió falsa que ha tingut conclusions oficials indecents sobre l'accident del metro de València, per a vergonya pública valenciana, una vegada més.

Per a més escarni, podem llegir el dictamen de la comissió en el Butlletí oficial de les Corts Valencianes número 218, del 9 d'agost del 2006 [PDF], més o menys correctament redactat en castellà i traduït a un català mentirós farcit d'errors ortogràfics i lingüístics, estil conegut i molt del gust d'alguns diputats amb un autoodi valencianer directament proporcional a les seues exaltacions intestinals de valencianerisme.

M'han comentat que Ferraro Sebastiá, per donar algun nom prototípic, li demanà al seu col·lega Maluenda Verdú un intèrpret per a la intervenció d'un gestor públic que va dir que parlaria en «valencià del nord» (eixa denominació simpaticota amb què els catalunyesos denominen la llengua que compartim). Maluenda no hi va accedir: per a la pròxima, només caldrà que Ferraro —i tots els afectats de la mateixa síndrome— escolten atentament el compareixent mirant-lo reflectit en un «espill», una «traducció» simultània perfecta i nítida.

I això ens hem trobat en tornar a ca n'autonomia.

Altrament, sí, les vacances a Ploumanac'h i altres llocs. Llargues passetjades per la costa bretona i alguna cervesa acceptable com la Tonerre de Brest. A més d'això, retorn a Saint Mathieu, a la cuina excel·lent de Philippe Corre i els preus excessius i inabastables dels vins en tots els restaurants. Quant al bretó, només en l'emissora de ràdio Kerne, en les retolacions viàries i en la retolació exterior del Super U. De parlants, ni un. De fet, en la festa marinera de Plumanac'h, que es fa una vegada cada sis anys en un poble diferent, hi havia un grup de cantants mariners, però només cantaven en francés (galleg, crec que en diuen els bretons).

Naturalment, a més, un dia de visita a Dialogues, la gran llibreria de Brest, que realment es mereix una setmana de retir espiritual interior. Els llibres que no vaig voler carregar llavors, per Internet, com l'obra fonamental de Grotius, que era un pèl gruixuda. I a Brest mateix, La maison du bonheur al cinema, una comedieta previsible però entretinguda, on vam observar que els francesos riuen baixet; i jo, que també sóc discret, estava baquejant-me.

Quant a França, els conductors no estan tan ansiosos com altres anys i els francesos són uns romancers molt cerimoniosos per a tot. Un espectacle permanent de salutacions, disculpes i comiats. Deu ser un grau de civilització que encara no ens ha arribat.

D'altra banda, he assatjat diversos programes de gestió de continguts —LifeType, Dotclear, SPIP, Bamboo i algun altre— i m'he quedat per a un projecte nou (Eines per a tècnics lingüístics, encara en fase de disseny i sense adreça) amb el WordPress que he aconseguit instal·lar de manera bastant simple i agradable —si ho compare amb els altres— en el servidor Lycos.es.

I l'altra de l'estiu ha segut la nova versió de l'Ubuntu (6.06, Drapper Drake), que no sé per què no actualitza l'anterior, sinó que cal reinstal·lar-ho tot. Tal com la versió anterior, té un funcionament correcte. A més, conté millores, tot i que continua sense indicar de manera directa com cal fer per connectar-se a Internet —és una cosa que tampoc entenc—; o l'altra és que acabat d'instal·lar calia fer una actualització de no sé quants megues, cosa que pot despacienciar una mica. Per cert, cal tindre tots els depòsits del Synaptic connectats per tal de poder trobar les versions correctes de Lame, si vols convertir a Mp3.

Finalment, faig recompte d'unes poques lectures d'estiu:

  • Memòries del subsòl de Fiòdor Dostoievski
  • Histoire de la langue bretonne de Fañch Broudic
  • Contacte i contrast de llengües i dialectes de Joan Veny i Clar
  • Manual de edición literaria y no literaria de Leslie T. Sharpe i Irene Gunther

Comentaris marginals sobre les lectures: el de Dostoievski em resultà interessant cap al final; el bretó té la lletra «ñ» en el seu alfabet, lletra que servix per a indicar la nasalització de la vocal anterior; quant a la traducció argentina del llibre d'edició, està plena de «luego que» (i sense cap después que). I, és clar, el llibre de Joan Veny, que és una passetjada necessària per les relacions del català amb llengües veïnes (amb apunts molt útils sobre castellanismes, gal·licismes, mossarabismes —encara!— i aragonesismes).

Finalment, parlant de llibres, l'AVL ha perpetrat el Diccionari ortogràfic i de pronunciació valencià (dopv), una obra ortogràfica que els acadèmics pretenen normativa, però que torna a cometre un delicte d'un estil Humpty Dumpty: sabem que tenen el poder, però no sabem què volen dir. És a dir, posen els bous davant del carro (¿o potser és al revés?) i pretenen que escrivim «correctament» paraules que tenen un significat desconegut per a mosatros: ¿què volen dir «xiste», «nombre», «nombrar» o «llevar»? ¿En quina llengua? ¿En quin país?

A banda d'això, l'AVL s'ha permés dictaminar normativament també sobre majúscules i minúscules o sobre la cursiva, la negreta i altres detallets estètics. A banda dels meus desacords en algun punt, trobe que tornen a caure en algun excés que altre: fan prescriptiu el que únicament hauria de ser recomanació; no indiquen per què es desvien d'altres criteris usuals; i inclouen algun misteriós «etc.» quan donen una norma. Per exemple:

o) Les entitats abstractes instituïdes, impostos, etc.:

Quantes coses poden arribar a cabre en eixe etcètera! A més, amb majúscules —diuen— ¿«Impost sobre la Renda de les Persones Físiques»? I, doncs, «fogatge», «maridatge», «bovatge» i tants altres fins a arribar a l'«ecotaxa» o la «quota d'abonament»... ¿amb majúscula inicial!?

Després d'haver enviat a l'AVL una queixa perquè intervingueren davant la directora general de Promoció Lingüística, que fa servir en la seua correspondència publicitat de la Copa de l'Amèrica únicament en castellà, em contestaren enviant-me el logo en valencià —potser per si vull decorar la nevera—. Ells sí que em pareixen una entitat abstracta i un impost no sé si majúscul o minúscul, però sovint —rima fàcil— ridícul.

Finalment, un detall que hauria de servir per a l'AVL i per a la política lingüística: és més fàcil sentir parlar en valencià en l'Ikea de Múrcia que en alguns grans magatzems de València. Previsiblement, si retolen en àrab les carreteres, prompte retolaran en valencià els centres comercials de Múrcia, i el català serà el factor de cohesió d'aquell «Levante» persistent.

diumenge, 6 d’agost de 2006

Breizh altra volta

Vacances a Bretanya.
Com que encara no tinc portàtil ni mòbil ni he trobat llocs on connectar-me a Bretanya, que és on torne a fer vacances enguany, doncs, això:

Faig vacances fins al 26 d'agost

Malauradament, ara torne a estar en València, on fa una calor que bada les penyes.

dissabte, 15 de juliol de 2006

El significat de causes i conseqüències

Causes i conseqüències.
Sabem que els fets no signifiquen, però que cal analitzar les causes dels fets, que eixes sí que signifiquen. Un accident que provoca 41 morts a la línia 1 del metro de València (ja en són 43), és una tragèdia, però no significa res, és una dada més, un recompte segurament innecessari, perquè per a l'estadística només cal la unitat, el fet. En canvi, per a la significació fan falta els precedents, simples o complexos.

I, així, ¿on està el significat? Doncs, en les causes, ¿no? En les responsabilitats o les irresponsabilitats de la gestió. Les responsabilitats s'han d'assumir respecte de la gestió prèvia, respecte de la previsió. No hi havia en la línia 1 el sistema de fre automàtic que havien instaŀlat en altres línies. Crec que, tenint en compte la possibilitat que hi haguera un accident amb greus conseqüències, cal que els gestors públics ens expliquen per què van decidir invertir els diners en altres projectes. Resultat de la seua gestió: palaus, paelles descomunals en el riu Túria, propaganda a dojo; i pregant perquè la línia de tren més insegura no tinguera cap accident.

Causes i conseqüències. Zidane li pega una cabotada a Materazzi en la final del mundial de futbol. ¿La causa són els insults de Materazzi? Diria que no. La causa de la cabotada és una educació determinada que fa pensar a un individu o a un país que tenen legitimitat per a exercir la violència davant un ús del seu dret d'expressió —que és el que féu Materazzi—. Pel que sembla, un ús del dret d'expressió que podem qualificar de punible, sancionable. Qui ho havia d'haver sancionat? Doncs, l'àrbitre, sense violència, amb una targeta de colorets.

En canvi, Vidal-Beneyto ens sorprén (El País, 14.07.2006 dv.):

Que no es considere acceptable en este cas [l'ús de la violència] suposa fer prevaldre els interessos professionals-corporatius, de condició reglamentària, sobre els valors eticofamiliars vinculats a la persona. ¿Per què ningú no ha elogiat que Zidane haja sacrificat la glòria del seu comiat, el punt zenital de la seua carrera i la seua imatge de marca a la lleialtat d'uns principis i a uns afectes per a ell innegociables?

És clar, si en el mateix diari llegim la crònica de Dan Bilefsky sobre els suïcidis induïts —o els assassinats disfressats de suïcidis— de xiques en famílies turques amb la pretensió de «netejar» l'honor de la nissaga, doncs, encara hauríem d'agrair el gest de Zidane, una cabotada i prou. Zidane no va induir Materazzi a suïcidar-se ni el va lapidar. Això sí, Materazzi no és una dona i —aixina va el món— pot anar insultant per la vida vestit amb calça curta o despullat, actituds que en famílies de les esmentades per Vidal-Beneyto, amb «uns principis i uns afectes innegociables», que n'hi han a Turquia o a València mateix, podrien causar molt d'honor i de víctimes mortals.

Al País Valencià queda clar, doncs, que si un gestor públic actua a la perfecció —segons la seua falta d'autocrítica els fa dir— i com a resultat de la seua actuació hi han 43 morts, no hi ha cap déu professional que l'obligue a suïcidar-se i ni tan sols a explicar per què no van insta#320;lar el sistema de seguretat que protegix del mateix perill els viatgers de la línia 3, però que van decidir ajornar per als de la línia 1 quan la van remodelar. Els dirigents públics de la mateixa corda ens explicaran les virtuts de la seua gestió i demanaran la dimissió dels qui —diuen, sense complexos morals— fan ús polític dels morts. Ells no en fa ús polític, ni tan sols per a això els interessen les víctimes de la seua gestió, perquè els interessa més, molt més, el seu poder, mantenir-s'hi.

En canvi, i fent un salt que no ho és tant, podem començar a intuir que Cristòfor Colom era català. Els indicis són, en el mateix exemplar d'El País, quasi definitius: «Un document revela la crueltat de Colom en el seu govern d'Amèrica»; a més, hi ha la seua «enorme avarícia». Podem avançar, per tant, que les proves sobre l'ADN de la família el deuen haver emparentat amb la branca catalana dels Colom. Ara ja podem traure els draps bruts amagats per la història a Simancas. (Bé, ara m'he cregut massa perspicaç.)

Per cert, Cristòfor Colom enllaça amb determinades concepcions de l'honor que porten a pegar cabotades o a barbaritats pitjors:

«Bartolomé, germà de Colom, s'enfadà i ordenà que li tallaren la llengua a la dona [per haver menyspreat Colom]. Abans la van passejar nua pels carrers damunt d'un ase, Cristòfor va felicitar el seu germà per haver actuat en defensa de l'honor familiar.»

Finalment, hem enllaçat en un mateix exemplar de diari la supèrbia i la presumpció personal o coŀlectiva en àmbits diferents, a més del menyspreu dels procediments democràtics d'aquells que es pensen que tenen dret a ser jutge i part en les nostres vides. N'hi ha com els israelians, que mantenen en coma Ariel Sharon però volen posar el punt final dels palestins.

dilluns, 10 de juliol de 2006

Estats de la matèria

Mongetes cap al cel de València
Encara a propòsit del papa de Roma, podem comprendre que el cap d'un estat no democràtic que discrimina les dones i no ha signat la declaració de drets humans, doncs, devia trobar-se ben a gust usant Mercerdes i allotjat al palau episcopal valencià on li havien preparat unes quantes cambres per a ell i el seu seguici. Per sort —i degué ser un esglai per a l'arquebisbe García Gasco—, li se va ocórrer de dir una frase en valencià. Amb eixa veta de cristianisme lingüístic ens haurem de conformar.

Quant a altres coses de cristians i devots, doncs, bona gent que ha vist uns pocs cartells de «Jo no t'espere» per València, cosa que deu haver alegrat uns quants jóvens d'eixes famílies nombroses que passejaven per València. Tot i les disfresses motxilleres, les munions que s'ajuntaven als bars dinaven tal com feien els parroquians habituals i bevien cervesa com és costum. El detall és que els vam vore agrair-li la taula al bon Déu.

Al final, despesa pública indecent, turisme espiritual convencional i un Ratzinger més contemporitzador que els seus bisbes valencians i espanyols i que tota la penya oligàrquica del PP (que no és teocràtica i que simula que és democràtica).

Quant al curset d'Abelard Saragossà, poques coses a dir, excepte que la simplicitat de la reflexió lingüística és veu que és complicada d'aconseguir, sobretot si pretenem convertir la normativa en esoterisme. Per a evitar-ho, se'ns va aclarir una mica més el panorama a partir del verb haver locatiu català (amb pinzellades d'espanyol). [Fitxa]

Com dia la cançó: «Anirem tots cap al cel amb les mans ben netes!».

dimecres, 5 de juliol de 2006

Esperar sense desesperació

El cel pot esperar!
Doncs, sí, encara me se va oblidar diumenge passat parlar d'una visita que se'ns acosta amb senyals desfavorables en el cel.

Dilluns van morir quaranta-una persones a València en un accident de la línia 1 del metro. Naturalment, no és que fóra simplement un accident del tot fortuït, perquè hi ha molts factors que han ajudat a fer que el tren descarrilara i bolcara. Principalment, que no hi haguera en eixa línia els sistemes de fre i d'emergència que eviten estos desastres però que les altres línies del metro sí que tenen insta#320;lats. És a dir, podem considerar que l'accident ha ocorregut allà on era possible, amb la qual cosa hi ha un greu error de gestió que hauria de tindre responsables.

El fet és que ara hi ha quaranta-una persones mortes. Entre elles, el conductor del metro (i la interventora), a qui l'administració veu fàcil carregar-li un error humà. Els errors són humans, és cert, i precisament per això s'insta#320;len els sistemes que eviten que un descuit o una imprudència del conductor provoque víctimes entre els passatgers. Si la línia 1 del metro de València no disposava d'eixos sistemes, és evident de qui ha segut l'«error humà».

Amb això i uns ràpids funerals l'endemà, el PP valencià tracta de resoldre mitjançant un expedient sumaríssim les responsabilitats, amb la pressa sobrevinguda de la visita del papa de Roma per a este cap de setmana. Més encara, després de sentir les paraules de l'arquebisbe García Gasco en la missa de dimarts a la catedral de València, en què plagiava Benet XVI i es preguntava per on estava Déu quan triomfava el Mal a València —ell tampoc preguntarà on estaven els diners dels frens que no s'havien insta#320;lat...—, no sabem ben bé qui ens visita, atés que això no semblen senyals de l'acostament del bon Déu.

Més aviat, tenint en compte els preparatius dels dirigents del PP que governen les administracions, s'acosten diverses coses alhora:

  1. Una atracció turística de primera magnitud.
  2. Un líder religiós davant el qual els càrrecs democràtics s'agenollen si molt convé per als seus càlculs electorals.
  3. Un espectacle artístic multidisciplinari.
  4. Una gran oportunitat de despesa pública en benefici privat (espiritual o mundà).
  5. Una oportunitat per a la depredació ideològica.


I podríem afegir-ne encara més. Per exemple, el locutor de Canal dient que havien d'acudir a la missa de la catedral «el president del Govern, el president Francisco Camps i el president del PP, Mariano Rajoy». És a dir, el primer president de no sé quin govern no té nom? Periodisme objectiu, periodisme amb objectiu clar.

Per sort, a Europa ens aproven que pugam ser atesos en català en les institucions de la Unió Europea. [TV3] A pesar del veto d'Alejo Vidal-Quadras i de la resta dels populars... És a dir, que hi ha catalans i valencians del PP que consideren que els seus conciutadans no tenen dret a ser atesos en la seua llengua a les institucions europees. I tant que ho pensen, si ni tan sols creuen que hagueren de tindre-hi dret al País Valencià!, cosa que demostren cada dia, per exemple, en l'última tramesa de la meua queixa al Síndic de Greuges que han respost els de la Conselleria d'Hisenda: en castellà i sense resoldre res de res. Hauria d'esperar que la síndica en funcions, Emilia Caballero, s'adonara de la presa de pèl, però trobe que serà més efectiu que li ho recorde.

Finalment, només em queda per citar una notícia d'El País: «Los sordos catalanes piden una lengua de signos propia». El cas és que el títol es desmentix en el cos de la notícia, perquè els catalans (i valencians) ja la tenim, eixa llengua de signes. Només els ha faltat dir que ho demanaven «a crits» i hi hagueren posat el floc.

Com dien aquells: «Il n'est pire sourd que celui qui ne veut pas entendre», per si algú es pensava que el refrany era propi dels espanyols; i ni tan sol dels francesos: «There's none so deaf as those who will not hear».

diumenge, 2 de juliol de 2006

L'estat de l'STAPV i de les coses

Tren buit cap al Tibidabo
Hui hauria de tindre coses a dir, però m'he quedat tan de pasta de moniato amb les incidències de les eleccions sindicals a les Corts que la resta s'ha fet molt relativa.

Sobretot hi havia rondant des de feia dies la disposició derogatòria de la Llei orgànica 1/2006, de reforma de la Llei orgànica 5/1982:

Queda derogada la Ley Orgánica 5/1982, de 1 de julio, de Estatuto de Autonomía de la Comunitat Valenciana, así como la Ley Orgánica 4/1991, de 13 de marzo, y la Ley Orgánica 5/1994, de 24 de marzo.


Doncs, això, d'una forma increïble la llei de reforma deroga la llei reformada, amb la qual cosa ara no sabria dir sinó que, finalment, la Generalitat i tots els poders autonòmics s'han convertit en els fantasmes o els hologrames del nostre país, tal com havíem intuït que podia passar.

Només cal que Francisco Camps (PP) es pose un llast de cadena i bola al peu per a que la representació siga plenament eficaç —amb Zaplana i Lerma ex machina, si es vol, i Olivas d'angelet negre de Machín...

A banda d'això, hem quedat segons al futbet i almenys Portugal arriba a semifinals del mundial, per ara. És a dir, al final ens queda Portugal!

Esta setmana que ve espere tindre una mica de desintoxicació gràcies al curset d'estiu d'Abelard Saragossà (sobre el verb haver locatiu). De totes formes, hauré de telefonar a l'STAPV per vore si la no-inclusió de la fotocòpia del DNI en el vot sindical per correu és una causa de nul·litat tan definitiva —en les eleccions del 2003 hi va haver més permisivitat en un cas igual—. Sembla una ximpleria, però ho fa ben patètic que caigueren en eixe error la cap de llista de l'STAPV i la que tancava la llista de titulars; més encara, eixos dos vots perduts ens lleven un delegat —que s'emporta CC OO—. Al capdavall, la fam i la gana de menjar davant la majoria absoluta inversemblant —però certa— d'UGT.

La secció sindical haurà de fer més d'un pensament,sobre el passat i sobre el futur. I ja per al futur, he creat un diari sindical —de la secció de l'STAPV— i espere que aviat n'òbriguen CC OO i UGT. Ei, no és un desig retòric!

Finalment, des del país que es dibuixa entre les urbanitzacions, la sequera, l'aigua de la mar salada i totes estes coses, una dita francesa:

Cent livres de mélancolie ne payent un sou de dettes.

dijous, 22 de juny de 2006

Sépia, oposicions i eleccions

L'Isma i la sépia.
Li escric a l'Isma, el de la cuina de TV3, perquè es va corregir i va tornar a començar amb el mot «sépia». Li explique que totes són bones, «sépia», «sèpia» i «sípia».

En canvi, no avise als del Telenotícies que les ZEPA no tenen cap interdental inicial en català, que dic jo que el corresponsal de la zona de Tortosa això ho havia de saber, però, vaja, eixos lapsus els cometen fins i tot acadèmics de l'AVL! Bé, això era una broma. La que passa és que em sembla que alguns lingüistes del Telenotícies i de TV3 en general tenen la pell molt fina o peguen en dogmàtics, vaja. Ho dic per alguns comentaris que hem intercanviat alguna volta o per alguns silencis amb què s'expressen.

I canvie de tema. Ja he registrat el currículum per al concurs de l'oposició de TMPL. Crec que tindré prou punts per aconseguir la plaça. I els comptes són uns altres, si eixe és el cas: ¿perdre diners o provar a treballar en alguna cosa que, en principi, potser m'interessa més que transcriure les perorates buides dels parlamentaris valencians? Ai, ai...

I passa això ara que vénen les eleccions sindicals i que la secció de l'STAPV hem fet una llista amb disgust d'alguns. Sóc el tercer de la llista, és a dir, vaig bastant d'amagat, i m'ho retrauen perquè el secretari de la secció havia d'anar en segon lloc, com a mínim... Bé, no és eixa la impressió que tenim en la secció, perquè som capaços d'assumir la diversitat i tractem d'incorporar diversos col·lectius en la llista. Ja vorem si ens equivoquem, però la cosa no serà greu; com a mínim, ho serà només com l'actuació de la llista anterior.

Sona Silvio Rodríguez en l'Ipod: «Búsquenme la buena mano, necesito el curador. Después de haber sido hermano es muy triste ser señor».

diumenge, 18 de juny de 2006

Puntuacions

Signes de puntuació a la catedral de València.
Ha guanyat el sí a l'estatut català, diuen els primer sondejos de TV3. Vixca, doncs, la voluntat popular... Vull dir, la voluntat del poble catalunyés. Ara mateix, vegent els representants polítics, doncs, el que toca, tots han guanyat, amb el sí, amb el no i amb el tot el contrari. Això és un manament del manual dels nostres polítics i no mereix més comentaris.

Sí que el mereix el fet que he aprovat el segon examen de TMPL de l'administració del Consell de la Generalitat Valenciana. Ara falta només el concurs de mèrits —que suposa un quaranta per cent de la nota final— i sabré si tinc plaça de TMPL. Si eixe fóra el cas, vindria el maldecap de pensar què faig. En canvi, hi ha companys i companyes que no han arribat al final. Esperem que la pròxima vegada no tarde deu anys.

D'altra banda, discutim ara en Migjorn si les salutacions inicials de les cartes s'han de separar del text amb dos punts —com diuen els manuals que és tradició— o amb coma —com sembla que és el que correspon al cas dels vocatius—. Mire els llibres que tinc per casa i veig que la majoria usen els dos punts per a separar eixe paràgraf, i que fins i tot hi ha qui ho fa sense canvi de paràgraf. Com a dada més significativa, la primera pàgina de Bearn de Llorenç Villalonga: «Benvolgut amic:¶».

Pel que fa a altres llengües, en francés la norma és la coma i el paràgraf següent començat amb majúscula; la collistaire Ester Borràs comenta que en alemany usen la coma, però mantenen la minúscula inicial en el paràgraf següent; observe que en portugués (gallec inclòs) usen el punt.

Diria que és bastant clar que no és simplement una cosa d'anàlisi lingüística, sinó d'anàlisi documental i de consistència i senzillesa en l'ús dels signes: com que la coma no tanca paràgrafs, crec que és millor escriure-hi dos punts. Poca cosa més, tot i que, a més, hi ha la tradició —diuen. En faré una fitxa, si me'n recorde i tinc temps.

Canviant de tema, ma mare troba emocionant El codi Da Vinci de Dan Brown, però massa fantasiós i poc consistent. Entretingut. Ara ha vist que tinc alguns volums de Proust i ha decidit que provarà a llegir-se'ls a continuació. Crec que no ho trobarà tan «emocionant».

Em queda per comentar el fragment del ple de dijous passat en què el conseller Font de Mora Turón (PP) suggerix que Cardona (EU) és un nazi. En qualsevol de les versions del país que hauríem de voler, eixos personatges que banalitzen les tragèdies humanes i les ideologies assassines —com el conseller i algun company seu diputat— haurien de dimitir i serien sancionats per obscenitat ideològica injuriosa. Tant si parlen en català com si ho fan vore.


Étienne Dolet parlait des deux-points comme d'un signe « suspendu et non du tout fini ». Longtemps, il a été utilisé comme une virgule renforcée. (Rolande Causse, La langue française fait signe(s), 1998, pàg. 211)

diumenge, 11 de juny de 2006

Diumenge miscel·lani

Sant Miquel dels Reis, seu de l'AVL.
No tinc massa grans coses a dir. Els companys d'informàtica m'han canviat l'ordinador. Ara tinc un HP Pentium 4 amb no sé quants gigues de tot, pantalla plana TFT de 17 polzades i Windows XP Professional. Ai, no hi ha hagut mans que m'instal·laren el Mozilla o el Firefox, però per compensar, com que necessite una utilitat semblant al DownThemAll, m'han instal·lat el HTTrack. És a dir, ja vorem si per no posar-me el Firefox m'ompliran l'ordinador de programes.

De més a més, no m'han pogut instal·lar el Microsoft Photo Editor que s'havien descuidat i els he reclamat. Dóna un error quan te n'ixes de la sessió de l'administrador. Per a suplir-lo m'han instal·lat el Gimp, que deu ser millor, però que fins que m'hi acabe d'acostumar em donarà algun maldecap que altre.

Pel que fa a altres coses més plaents, puc dir que al restaurant La Sucursal que hi ha a l'IVAM es prenen les coses seriosament i amb professionalitat, i que tot estava deliciós divendres passat dinant. Hi ha una bona carta de vins, amb el doble de preu habitual de la botella que trobes en el celler. Vam tastar un sirà de Son Bordils (d'Inca; etiquetat en català), que va resultar acceptable de preu, amb cos i una bonica llàgrima, i molt més agradable segons anava airejant-se. [Nota econòmica: restaurant: 22 € / celler: 9,95 €]

I pel cantó de les novetats molt agradables, l'últim disc de Miguel Poveda, Desglaç, on canta poemes en català de diversos poetes com Jacint Verdaguer, Josep Piera o Maria Mercè Marçal; Madeleine Peyroux, Careless love, que canta jazz i altres variants amb una veu que ressona profundament i que té un ritme aborronador; i l'últim de Bruce Springsteen, We shall overcome: the Seeger sessions, que és emocionant i engrescador de cap a cap. Una pobra crítica extasiada, diríem.

Quant a les Corts valencianeres, s'acosten eleccions sindicals, després de la recusació del consell de personal —cosa mai vista en la Generalitat, crec—. Naturalment, els impulsors de la recusació han descobert que és més senzill destruir que construir res i s'han separat amigablement. Llancem algunes ofertes per a treballar conjuntament, però es veu difícil la cosa. De moment, la secció de l'STAPV tenim clar que cal fer canvis respecte de la llista anterior, no tant per la recusació o la situació en què havia acabat el consell de personal, sinó pel funcionament pobre i negatiu de la secció internament i externa. Vorem si aclarim les coses.

I pel que fa als TMPL de la Generalitat, hi ha el procés de correcció del segon i últim examen en marxa. Com sol passar, hi ha discussions internes i es comenta que hi ha hagut ja alguna discussió en el si del tribunal a causa d'unes signatures en uns exàmens. S'havien d'anul·lar per tant els exàmens, tal com ens van avisar a l'hora de fer-los que passaria si algú signava en el mateix examen, però algun membre del tribunal no ho acabava de tindre clar i proposava donar-los com a bons. Al final crec que es va resoldre per votació que quedaven anul·lats. Al capdavall, comentaris que es fan en totes les oposicions. Espere que no calga impugnar res.

A més, s'ha aprovat la plantilla definitiva de l'AVL, on s'indica que els llocs dels tècnics lingüístics es proveiran per concurs. Amb això i amb la possibilitat del teletreball que ha aparegut en els diaris, que sembla que engresca el personal, s'aireja una mica l'ambient. Si més no algunes il·lusions.

Finalment, mentres sona Albert Pla en l'Ipod, cloc amb una citació on es fa evident que no molestarien gens els signes d'interrogació inicials:

«Caldrà encara recordar l'obvietat que, en qualsevol camp del coneixement, i també en el del món social, la llibertat relativa d'avançar hipòtesis heurístiques no significa que es puguen afirmar coses sobre aquest món social únicament perquè fóra agradable pensar que les coses pogueren ser així, o encara perquè en una actitud màgica hom pense forçar la realitat enunciant-la prèviament a la seua manera?» (J.-L. Pitarch, Control lingüístic o caos, 1996, pàg. 233)

dimecres, 7 de juny de 2006

Manel Garcia Grau

Manel Garcia Grau.
No res, m'assabente ahir de la mort —dilluns— de Manel Garcia Grau. Encara tinc pendent de llegir el seu llibre Polítiques (i) lingüístiques, però em ve al cap la claredat dels seus poemes, que ara no trobe. No el coneixia personalment. Em queda en el record que tenia una escriptura clara, raonable i profunda.



  • Escriptors en llengua catalana
  • Notícia de Vilaweb (05.06.2006 dl.)
  • dimecres, 31 de maig de 2006

    Parlar, parlar... i dir

    Esclat cultural a València.
    Faig un curs sobre com parlar en públic amb èxit. Es veu que el que més em falla són els nervis, perquè pels gestos no m'han dit que ho faça malament. Amb molt més públic i molta més capacitat, ahir la Terribas (La Nit al Dia, TV3) va entrevistar i acorralar el Zaplana («eixe ego»): per fi el periodisme de veritat ens ajuda a reconéixer la part tètrica de la política, «que cortava o coração» (Aurélio, s. v. tétrico, citació de Júlio Ribeiro). I això no és tot, la Terribas entrevista hui el Zapatero a la Moncloa: professionalitat, criteri i ètica. Això hauria de ser la nació.

    En canvi, jo havia de fer hui una trista exposició d'uns deu minuts i tenia previst relatar (amb suport d'imatges) un viatge que vaig fer a París fa dos anys, però davant el fet que els companys funcionaris no tan sols desconeixien què eren els transcriptors correctors, sinó que no els acabava d'entrar en el cap quina mena de faena féiem —qui coneix les Corts?—, doncs, he canviat el tema i he fet una descripció de la nostra professió prescindible i extingible. Em sembla que s'han enterat una mica més de què va la cosa.

    D'altra banda, els informàtics de les Corts han decidit canviar-me l'ordinador, així que no sé si serà el pròxim conflicte que tindré per allà, ja que no confie que hagen fet cas del missatge de fa uns mesos en què els avisava que volia mantindre el meu teclat actual si era possible; si no, que me'n proporcionaren un de clar, que els negres em confonen i no els veig bé. I quant al Mozilla o al Firefox, cap esperança, més enllà de mirar de fer arribar els meus papers o els meus arguments allà on els prejudicis i el menyspreu professional no siguen invencibles.

    Per cert, de prejudicis n'hi ha de negatius i de positius, que és una cosa que convé tindre present, com ens ha fet observar Javier Ferrero en el curset sobre saber parlar en públic. Certament, un prejudici positiu ajuda molt més per a estes coses; però, en tant que prejudici, la part negativa deu estar fotent algú o alguna raó que desconeixem.

    I així, ja ho dia Ciceró (Epistulae ad familiares): «Stultorum plena sunt omnia».

    diumenge, 28 de maig de 2006

    El pensament i les magdalenes

    Molt per a recordar. París.
    Des del dimecres 17 de maig, quan el Barça mos va donar una alegria majúscula al cap de setze anys, he anat tan atrafegat que no he pogut actualitzar estes notes minúscules.

    He estat elaborant la «guia docent» d'una assignatura que m'han convidat a impartir en un màster de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Cosa mai vista, això de les guies docents: molta palla benintencionada i un maldecap considerable. Tot siga per la convergència universitària i formativa europea. Al capdavall, es tracta que parle des del meu punt de vista pràctic de tècnic lingüístic, aspecte que el professorat d'universitat no té gens apamat.

    I parlant del professorat universitari, veig que Abelard Saragossà no participa en eixe màster, i, segons em comenta, la seua absència té més a vore amb tripijocs acadèmics que amb un excés de faena que li ho impedixca. No sé massa bé quin és l'ambientet que hi ha per eixos departaments de déu, però quasi diria que s'acosta massa al que respirem per les Corts d'enveges infantils i desraons invencibles. Ai, al regne de la raó hi ha molt de prejudici.

    De més a més, per les Corts valencianes, arran de la meua sol·licitud de l'acta del concurs de coordinador -ra de transcriptors correctors, com que hi vaig deixar anar en l'apartat de motivacions innecessàries arguments que els membres del tribunal preferirien no haver de llegir, crec que em miren amb molt bons ulls per les Corts. Han vist que sóc una persona seriosa, a pesar de les samarretes que duc que tant contrasten amb els sacs d'Yves Saint Laurent o els mocadors de Loewe.

    La veritat és que ara mateixa hauria de poder escriure moltes coses, però ahir vaig fer una troballa que m'ha compensat el mal record del bac definitiu que es va pegar la meu Nikon Coolpix 3.2: un Power Mac G4 Cube. És cert que el model és ja una mica antic, en termes de temps informàtic, però l'objecte és bonic i me se multipliquen les possibilitats d'ús per a estes coses d'Internet. Només cal que li amplie la memòria amb els DIMM del meu anterior iMac. A vore si li van bé.

    I ara tan sols em queda resoldre amb una cita esta represa. En trie una d'eixe pou que és el diccionari portugués Aurélio (s. v. pensar): «Pensar exige dedicação integral» (Guilherme Figueiredo, Despropósitos, p. 43).

    dimecres, 17 de maig de 2006

    Doncs, això, n'hem aprés!

    La Copa d'Europa, diríem!

    DownThemAll!

    Colp tècnic cobre Coromines.
    Hui toca guanyar o perdre la Copa d'Europa amb el Barça, així que no estem per a massa cerimònies. Constate però que em fa falta el DownThemAll per a Mozilla però no n'hi ha. A més, com que utilitze el Linux, he d'usar una versió antiga compatible amb el meu Firefox 1.0.8. És una de les «gràcies» que els capos —ell i ella— d'informàtica de les Corts valencianes no ens permeten, perquè «han decidit com a política general» que hem d'usar l'Internet Explorer, encara que això no ens ajude gens en la faena, encara que això siga contrari a les nostres necessitats de tècnics lingüístics.

    El que és més greu encara és que no puc buscar l'empara de ningú davant esta prepotència entomològica. Ni la cap de Publicacions interina, ni el lletrat major ni el síndic de greuges! Eixa la professionalitat de la nostra administració pública valenciana.

    Així, doncs, com que pretenc decarregar-me un diccionari de neologismes espanyol (Diccionario de neologismos on line), ho he de fer a casa, amb tota la facilitat i la rapidesa que els informàtics de les Corts han decidit negar-mos... ¿per què?

    Ja sé que pot semblar que estic negre o que exagere, però assegure que sóc ben moderat i equànime. Si no els ho haguera demanat amb informes tècnics raonats i justificats, en converses, apel·lant a les necessitats professionals, no diria el que dic. Però com que ho he fet i s'han torcat els mocs amb els meus papers —sí, els mocs, com els xiquets que agafen un batistot— i això també s'esdevé en altres departaments de la casa —com comentava pel que fa al concurs de coordinador -ra de transcriptors correctors—, doncs, deixe córrer en este diari ocasional i oportunista la sensació d'impotència i l'agror que estes coses et deixen en la boca.

    D'altra banda, recorde ara que no he comentat res del segon examen de les oposicions de tècnic mitjà de promoció lingüística de l'administració del Consell de la Generalitat Valenciana que vam fer dissabte passat a l'aulari sud del Campus dels Tarongers de la Universitat de València. ¿Com ho diria?: la prova és un arreglet per als interins, però queda la sensació que si eixe és el nivell que es suposa que hem de demostrar per a ser tècnics lingüístics de la Generalitat, doncs, estem molt llunt de la professionalització que hauríem de reclamar amb més convicció i conseqüències. Bé, és cert, això ho reclamem uns quants només.

    Com escrivia Virgili: «Di meliora piis» ('Que els déus donen millor destí als pietosos').

    dimarts, 16 de maig de 2006

    La transcripció del menyspreu

    La promoció de les llengües castellanes.
    Naturalment, l'han tornada a fer a les Corts. El concurs de coordinador -ra de transcriptors s'ha saldat amb el menyspreu professional habitual respecte del nostre lloc de treball i respecte dels escrits que vaig presentar prèviament a tots els membres del tribunal, a la (increada) comissió de seguiment, al lletrat major i a la cap del Servei de Publicacions. Justet el que m'esperava.

    A pesar de les pràctiques rutinàries, gelatinoses i solemnes amb què es prenen un procediment administratiu tan clar i discret com hauria de ser este concurs tancat als transcriptors correctors, el resultat no ha estat desastrós perquè la causalitat és més poderosa que la inèrcia mandrosa de la incompetència utilitària. Vullc dir, que ha guanyat qui havia de guanyar, tot i que que han puntuat com sempre, com no haurien de puntuar mai.

    I hui precisament feia jo de coordinador, en eixos torns que portem des de fa uns mesos. I clar, comprove el que ja sé, que la poca vergonya és una «qualitat» ben útil en l'administració pública de les Corts valencianes: hi ha qui pretén ser coordinadora i no sap encara distingir entre ho i lo. Sense complexos, com aquell.

    No sé ara què volia comentar sobre temes d'abast més general, però trobe per damunt la taula la carta de la secretària autonòmica de Cultura i Política Lingüística, Concepció Gómez Ocaña. Deu pertànyer al grup eixe de persones que tant fan i tant es preocupen per la gestió lingüística al nostre país. Com a exemple, la publicitat de la Copa de l'Amèrica baix, a la dreta de la carta, en espanyol únicament: «Comunidad sede». Està ben clara la seua política lingüística!

    I no tinc res més al sarró hui, excepte una cita de Denis Diderot: «Les passions destruïxen més prejudicis que la filosofia».