S'acaben les vacances i encara no he acabat el llibret sobre Einstein que van traure amb la revista Mètode: Albert Einstein. El seu segle i la seua ciència, de José Adolfo de Azcárraga (traducció suposada i anònima, potser de Josep Agustí Campos). Takse, en canvi, ha acabat Nosaltres exvalencians, que ha trobat molt —massa— lleugeret i on els comentaris sobre Eliseu Climent no aclarixen el problema que hi tenen els autors, només comentaris per damunt damunt, sense alternatives ni propostes. El més fluix —i vol llegir-se La solsida— és el de Rafael Arnal, potser perquè parla de qüestions que toquen Taksenet una mica de llunt. De moment, diu que repassarà el tros de Toni Mollà.
A més, en un altre camp, Taksenet ha devorat Dissabte d'Ian McEwan, que jo podria resumir pel meu compte: els pèls dels nas i de les orelles són conseqüència de la coagulació de la testosterona, i m'estalvie el comentari sobre el fet que això siga una mostra de «declivi». A banda d'això, Taksenet l'ha trobat interessant —i no colpidor, que això és Primo Levi.
Jo, en canvi, continue editant a pas de tortuga —ex-libris oblige: deu capítols, per ara— una versió internàutica del Tirant lo Blanch (moltes gràcies, Hauf!). Quan l'acabe de llançar a la xarxa serà plenament ucrònica. Ai, aixina ens entretenim alguns. Per sort, esta setmana tenim dos partits de futbet!
En un altre terreny, alguna altra cosa solta, com els articles que retalle d'El País, esta setmana amb una carta d'Aurelio Arteta replicant-li al Branchadell. Si els valencians donàrem validesa general a les reflexions del bon senyor Arteta, hauríem de denunciar el govern valencià actual del PP per genocidi cultural! Com que les reflexions sobre política lingüística d'Arteta no tenen el valor que li s'hauria de suposar a l'autor, doncs, produïxen una barreja d'angoixa intel·lectual i tedi, molt de tedi, bàsicament. Al capdavall, és molt millor que un dels defectes que tinguen a retraure de la política lingüística en Catalunya siga, a més d'una falsedat, un exemple majúscul d'hipocresia (i cinisme sense complexos):
«I les dades que l'espanyol està allí oficialment arraconat no solament abunden i són notòries. L'última al meu abast és que l'Ajuntament de Barcelona acaba de remetre als veïns una nota sobre recollida de mobles escrita en català, anglés, francés, àrab i urdu.»
Ahí tens els ous, Joana! Naturalment, si el paperet és real —i no valide pel meu compte eixa actuació que desconec—, estaríem davant d'un cas com un cabàs des del punt de vista espanyol del senyor Arteta: els catalans actuen al seu territori amb el català com fan els madrilenys o els sevillans amb l'espanyol als seus territoris propis!
L'angoixa intel·lectual que provoquen els comentaris d'Arteta provenen de la sospita que albirem del món que voldria crear el catedràtic de filosofia moral per als catalanoparlants (i altres alienoparlants de l'estat). És com allò de la llibertat i el catolicisme: lliures per a abraçar la fe, lliures per a ser «autènticament espanyols».
En certa manera, la resposta a la carta d'Arteta l'havia llançada la vespra en el mateix diari, sense saber-ho, Eduard J. Verger en criticar l'afirmació d'Antonio Ortega —crític literari— que Las ocasiones d'Eugenio Montale apareixien «per primera vegada en Espanya» en l'editorial Igitur (2005). L'afirmació, però, no era certa, ja que el llibre havia estat publicat en 1987 en català en l'editorial Gregal:
«Les reflexions i conclusions a què invita l'error, referents als binomis centre-perifèria, visibilitat-ocultació, prepotència-relegació, temeritat-prudència, espanyol-català, etcètera, són bastant òbvies.»
I tant! Amb tot, com assenyala Blaise Pascal: «Ni la contradicció és marca de falsedat, ni la no-contradicció és marca de veritat».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada