Vaja, açò sembla que funciona. Començaré a utilitzar l'ScribeFire amb un comentari que tinc aparcat damunt la taula fa uns dies. La qüestió es desenvolupa en El País entre el reportatge sobre el concert dels Rolling Stones, que publicà Santiago Segurola («Los Stones derriban los tópicos»), un fragment del de J. J. Aznárez «España pinta poco aquí» (24.06.2007) i la notícia de les preses de possessió dels nous ministres espanyols «Cambio de cartera y de piropos en cuatro ministerios» (10.07.2007).
El primer, Segurola, ressenya l'actuació dels Stones i, pel que vaig vore en TV3 —i potser va ser la televisió catalana la inductora del mal pensament que tinc—, va tindre la sensibilitat lingüística suficient per a evitar-los als espanyols un ensurt quant a l'estat de la unitat «increbantable» de la seua pàtria:
Enmig, Mick Jagger dirigia les operacions amb els seus innombrables recursos, inclòs un espanyol acceptable que utilitzà per a saludar el públic i manifestar que sí, que la nit era estupenda, que s'ho passava molt bé i que allò funcionava de meravella.
És a dir, el vídeo de promoció del concert i les paraules de l'inici del concert, en què Mick Jagger parlava en català, van ser convenientment ignorats o maquillats pel filtre emocional de Segurola.
El segon, Aznárez, immers en una altra realitat lingüística, també troba ocasió de mostrar la idiosincràsia dels altres nacionalistes:
Les posicions d'anv-hb no obstant, son ben conegudes. El replegament dels regidors els va semblar correcte. «Mantenen obertes les portes de l'ajuntament per a formar un consistori d'acord amb la voluntad popular», va declarar Urruzunu. Però l'aferrissament de la voluntat popular és, en ocasions, descoratjador:
— ¿Té hora, per favor?
— Arratsaldeko ordu bat erdiak dira [la 1.30 de la vesprada].
— Perdone, no entenc èuscar.
— Doncs, aprén.
I rebla el clau —que vol entrar per la cabota, indubtablement— el nou ministre César Antonio Molina:
La nostra cultura és universal, no de províncies. Representa 500 milions de persones gràcies a la nostra llengua comuna, que té darrere grans escriptors, artistes, cineastes... Hem de ser el motor de totes les persones que parlen i s'expressen en espanyol.
És a dir, després de la qüestió dels escriptors catalans o catalunyesos que havien d'anar a Frankfurt —on sempre oblidaven els escriptors que viuen a Catalunya i que escriuen en francés, anglés, italià i altres llengües del món—, ara el ministre dels espanyols canvia el joc de cartes i de confusions i la cultura sí, ara sí, pot anar unida a una llengua — i només una—, i són la mateixa cultura a les Filipines, a Miami o a Almendralejo.
Al capdavall, dubtem sobre si és que són espanyols o és que són homes —mascles— i tot això té a vore amb una educació per a, diríem, un autoodi regirat. Sortosament, el senyal de prohibició d'aparcament que hi havia a Gandia, davant de l'ajuntament, no té eixos complexos, és igualitari i és català i internacional, tal com hauríem d'aprendre a ser cada dia una mica.
Powered by ScribeFire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada