dilluns, 29 d’octubre del 2007

Inapetents valencians

L'inapetent Soria Mora
No fa encara massa dies va dimitir Joan Ignasi Pla com a secretari general del PSOE valencià. Fa menys dies algú lloava —crec que en El Punt— la política lingüística que mantenia i aplicava. En canvi, a través d'El Temps algú comentava que Pla va dir, poc abans de la roda de premsa en què anunciava la dimissió, que parlaria en català, i que ja s'apanyarien els mitjans si volien traduir-ho. El comentari tenia una fonament: la seua pràctica lingüística com a dirigent polític, bastant erràtica i confusa.

La veritat és que sentir-lo dimitir en valencià em va sorprendre, perquè jo em pensava que això era la normalitat, però ell mateix havia dut la seua pràctica cap a una normalitat diferent: alternava les llengües sense cap criteri, llevat que el criteri fóra demostrar que el valencià no és una llengua servixca per a tot, sinó que només servixca com a element decoratiu o com a recurs dialèctic quan no n'hi han arguments.

Eixa és la mateixa proposta que fan des del pp Francisco Camps Ortiz o el diputat Soria Mora. Este va tindre el seu moment de glòria enfront d'Ángeles Gloria Marcos Martí —dels dits als fets: les paperetes electorals portaven el seu nom en castellà— quan la diputada d'Esquerra Unida li va retraure:

Que [vosté] segurament no coneix ni estima ni utilitza la nostra llengua.

No va tardar gens Soria Mora en respondre-li:

Jo conec perfectament la nostra llengua, parle en valencià, parle en castellà. El que m’agrada de la Comunitat Valenciana és que no passe com passà fa tres setmanes a Catalunya, a on tiraren a un professional de la televisió o de la ràdio pública catalana perquè no parlava con volien determinades persones.

Afortunadament, senyora Marcos, estem en una comunitat on se pot parlar castellà o valencià sense que ningú te diga res, i per això la gent se sent còmoda en esta comunitat.

I vaig a continuar parlant en castellà, perquè m’apetix, només per això.

Si deixem córrer la seua neura amb els catalunyesos o la referència a Peri Rossi i el seu oblit del que el pp valencià fa en Canal 9 i del refrany que diu «Tant put un all com cent cabeces», observem que a Soria Mora no li apetix parlar en valencià quan ha de tractar qüestions de trellat, només ho fa si es tracta de fer un numeret per a presumir.

Però això ja ho sabíem. El que no sabíem és que calguera donar-li l'ocasió de demostrar cap adhesió amorosa a cap llengua. I eixe és un vici de la diputada d'Esquerra Unida (i d'altres companys seus), que aconseguixen culpabilitzar les víctimes i victimitzar els agressors. Això sí, la diputada sempre diu «palés» en un moment o altre. Es veu que amb eixa parauleta ho té tot resolt.

En canvi, anant aixina, puga ser que el dia que les enquestes diguen que tot el País Valencià coneix el valencià —a l'any del batre...—, ningú no el parle ni l'escriga. Tal com el diputat Soria Mora, perquè no els apetirà.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

¿Els països es renoven?

Detall de la nova font Majerit
El diari El País va estrenar ahir un nou format. Entre les novetats més importants, a més del color, molt de color —i de l'accent en la capçalera—, una nova font tipogràfica, Majerit (que crec que té a vore alguna cosa amb Madrid), dissenyada per Mario Feliciano. No glossarem la nova font fent tantes sinestèsies com és costum a l'hora de parlar de tipografia, però podem dir que ens ha semblat un pèl més clara que la Times Roman i que hem pogut comprovar com unes mínimes variacions de tinta per ací i per allà provoquen un canvi de percepció i una millora de la lectura. En canvi altres detallets, com el pal sec entre dos línies per als autors de les notícies m'han semblat un tret decebedor i acosta eixa part al text de consum ràpid. Potser és cosa del meu vici llibresc.

Del contingut del diari no puc dir que haja variat en cap sentit: són més o menys les mateixes persones i la mateixa línia editorial amb qui quasi mai no estic massa d'acord, però que em permeten distingir les opinions de la informació, amb el valor afegit que ells mateixos diuen tindre eixe principi d'actuació i que saben que no el complixen tant com caldria.

En resum, que continuaré llegint-lo quasi cada dia, ja que no he trobat cap alternativa més raonable.

(Per cert, jo no he tingut res a vore amb la dimissió de Joan Ignasi Pla. Semblava que no se n'anava ni amb aigua calenta i ja veus, ha plegat veles amb una bufadeta a l'orella. ¿Els països es renoven?)

dijous, 18 d’octubre del 2007

Al valencià, ni aigua...

El valencià, amagat per Francisco Camps
Diuen que ha dit Francisco Camps Ortiz, el president actual de la Generalitat valenciana:

«Per tant, he parlat de la nostra llengua i vaig a parlar de les nostres necessitats d'aigua, on tampoc tenim al nostre costat al Govern d'Espanya, que també és qüestió de recordar. [...]

»Tenim un problema, i és que el nostre interlocutor vàlid, que és l'estat, que és el govern de la nació, no està defensant, ni en matèria d'aigua ni en matèria de cultura ni en matèria, també, d'inversions en infraestructures el nostre pes i les nostres necessitats. I el govern de La Generalitat, a través de la fundació València-regió europea, a través de les presències contínues dels nostres consellers, dels membres del govern, i també a través de la meua presència parlant amb comissaris europeus, amb el president de la Comissió Europea, en el Comité de les Regions, estem fent una defensa constant dels interessos de la Comunitat Valenciana al si de les institucions europees.»

Així, busquem quina fundació és eixa que diu el president i trobem: Fundación Comunidad Valenciana-Región Europea, única denominació que apareix en la capçalera del web.

Polsem la bandereta valenciana i busquem més, perquè el valencià, sempre cal buscar-lo, no està mai a la vista: ni la presentació ni el programa cultural de la fundació ni moltes altres de les seccions tenen versió en valencià.

És a dir, el castellà està defés, en castellà està tot, hi ha d'estar tot. Però el valencià està defés amb la marginació. Tant com diu defendre'l Francisco Camps, eixa és la proporció inversa de la realitat: en valencià només hi ha algunes seccions per casualitat, amagades, com si tingueren vergonya de la llengua del país. Eixa és l'exhibició i la defensa de les senyes d'identitat que fa Camps Ortiz: l'ocultació del valencià i la vergonya d'usar-lo amb normalitat, com una llengua normal i útil.

Com sol ser habitual en molts dirigents del PP, Francisco Camps és un de tants piròmans bombers. Contra el que féu la senyora de Valladolid davant de Carod-Rovira, ell ha dissimulat una mica el seu mateix desinterés per la llengua dels valencians, ja que ha fet l'esforç de parlar-lo —¡i en públic!— alguna vegada, sempre per a fer demagògia, que és l'única utilitat que li troba, pel que sembla.

divendres, 12 d’octubre del 2007

El dia del Geyper Man espanyol


Hui, el dia de la raça —encara—, la «hispanitat» esmola espases i fiblons amb un amor de pedra picada per les seues víctimes. Les divergències, les alternatives, els sentiments aliens, les nacionalitats diferents: hui no tenen opció ni raó. Tal com dia José Antonio Primo de Rivera:

Així, no tot poble ni tot agregat de pobles és una nació, sinó només aquells que complixen un destí històric diferenciat en allò universal. (Tret de Lenguaje y política, Miguel Ángel Rebollo Torío, ed. Fernando Torres, 1978)

Això deu ser el que reclama hui Mariano Rajoy (pp) en la seua manifestació pública d'espanyolisme, una nació pròpia. Caldria buscar en els catàlegs dels Airgam Boys o dels Clicks, a vore si en queden, perquè es veu que no en té prou amb els Geyper Man amb què s'entreté, que senten la paraula ... —n'hi han tantes— i trauen el Maluenda cridant «¡traïdors!» per ací i per allà.

D'altra banda, i quant a altres patriotismes més culturals, la Fira del Llibre de Frankfurt ha donat una mostra de la capacitat organitzadora dels catalans i de la cultura i la llengua que compartim amb ells i que també representem amb escriptors i artistes (Carles Santos o Miquel Gil, entre els més visibles). La Generalitat valenciana també hi ha participat, tangenciament, amb la col·laboració de l'AVL.

Una curiositat de l'espectacle d'inauguració de la fira va ser un moment en què aparegué projectada una foto de Ramon Masats que resultava ser la imatge que decorava l'etiqueta de vi Valderiz 2001 (Ribera del Duero) amb que vaig festejar un meu aniversari. Singular i universal, que diuen.

Finalment, hui ha estat un dia per a pensar en Brassens: «La musique qui marche au pas, cela ne m'intéresse pas.»

dimecres, 3 d’octubre del 2007

Paraules i paraules a les Corts

El braç eclesiàstic (Vicent Requena, 1593)
Es veu que una de les paraules del començament de temporada parlamentària, principalment per part dels diputats del Partit Popular, és l'adjectiu conscient. No sé si es tracta d'una consigna o d'un tic del qui escriu els discursos, però m'ha semblat detectar-la més del que és habitual. Deu tractar-se d'alguna decisió de nivell propagandístic que deu tindre alguna intenció que, per ara, desconec.

Fa uns anys que ens hem hagut d'engolir que els governants de tota mena —però la cosa era especialment patètica quan ho dia Zaplana— explicaren els seus «esforços» pressupostaris o econòmics. És a dir, es veu que volien i volen fer creure que acaben baldats gastant-se els diners de tots pel nostre bé. Com a esforç, ho trobe limitat, però sí que provoquen molt de cansament.

Finalment, un diputat, Luna González (psoe), ha tingut una miqueta del coratge i la serenor que no abunda per a retraure-li, en una rèplica a un Costa Climent (pp) pujat de to, el vocabulari que havia fet servir i que era del tipus lti més típic de Maluenda Verdú, que és a qui caldria adreçar-se realment. Ha dit el diputat Luna González:


Però si que em preocupa el que vostè denomina «èmfasi» en el debat. Jo, l'èmfasi, li'l toleraré sempre. El que em costa més treball acceptar són termes com mentides, falsedats, enganys, greuges, enveges, hipocresia... Això és el que deixa anar vosté en aquest debat i el que vénen deixant anar vostés en els últims mesos en la comunitat autònoma valenciana.

Mire, la democràcia, per a creure-se-la de debò, cal respectar l'adversari, cal entendre que l'adversari també aporta una mica als nostres arguments, que l'adversari té la seua pròpia legitimitat, té els seus criteris, i que els seus criteris són tan vàlids com els nostres. No és possible construir una societat democràtica des de la permanent deslegitimació de l'adversari, que és el que vostés vénen fent, en els últims mesos sobretot, des de la permanent acusació que l'adversari traïx, que l'adversari agravia i ofén, que l'adversari té enveja…


Ho ha fet sense citar Maluenda Verdú, però deixant clar els eixos sobre els quals es mou (i que Klemperer haguera recollit, sens dubte, en el seu llibre). Per fi. I tot és començar.

dilluns, 1 d’octubre del 2007

La dona sectorial

La dona sectorial
Potser m'hi fixe massa, però he sentit que Juan Gabriel Cotino Ferrer, vicepresident tercer del Consell i conseller de Benestar Social, ha dit:


Des dels inicis del 2005 s'ha vingut implantant un model de qualitat que afecta el sector de persones majors, menors, discapacitats, malalts mentals i dona.


M'esmussa pensar en el benestar social d'eixa «dona» situada en un «sector de persones». La «dona», part d'una política sectorial. No d'una política general com deu ser la de l'home, atés que este no en té cap de pròpia i discriminada. M'esmussa, doncs, més encara que quan diu que «no hem d’oblidar que formem part d’una nació, una única Espanya.»