divendres, 29 de febrer del 2008

Insults cortesans, terminologia i pressuposts


El futbet no m'ha curat el costipat, aixina que vaig un poc al ralentí esta setmana.

Encara no ha aparegut el ds de les Corts en què Hernández Mateo (pp) insultava de manera eufemística la diputada Albiol Guzmán (Compromís), que li buscava les cosconelles econòmiques i ètiques —d'ètiques no en deu tindre, atés el que va respondre el diputat del pp—. Ara tenen l'embolic a can Corts, ja que el diputat Maluenda Verdú (pp) —que troba traïdors entre els seus col·legues diputats com qui troba aigua en la mar... ¡Ai!, ¡he dit «aigua»!— volia fer desaparéixer eixe fragment de la sessió. El mal és que no queda clar per on haurien de tallar, tot i que sí que tenim ben clar per on pretenen retallar les paraules de Marina Albiol. (Per cert, busque el tall en Youtube, però no sembla que l'hagen penjat. Sí que està, però en el web de les Corts, més o menys en el punt 01:45:35.)

Quant a coses de terminologia, em baixe el GesTerm que ha oferit el Termcat, faig una prova a vore què fa, però no li veig massa utilitat. És un entorn en Java per a manejar termes, però que no sembla que permeta l'exportació a un format més pràctic. Deu ser que no ho acabe d'entendre. Crec que continuaré amb les macros de Word, que alleugerixen tots estos processos de conversió.

D'altra banda, descobrim que hi ha una discordança entres els pressuposts de la Generalitat aprovats per les Corts i la partida de la línia corresponent a les subvencions als ajuntaments per a la promoció de l'ús del valencià. En la línia T3167 dels pressuposts hi han 460.000 euros, però en l'ordre que ha publicat la conselleria en el docv només n'hi han 450.000. Hem demanat ja a Vicent Satorres —o a qui corresponga— que ens aclarixca el ball de xifres.

Esta setmana m'he posat artistes similars a Nina Simone en Last.fm. He descobert, entre altres, Fiona Apple. I ara torna a sonar Nancy Sinatra, bang, bang...

dimarts, 26 de febrer del 2008

La propaganda, els acudits i la xenofòbia

Isaura Navarro, l'endemà de la vespra
Un col·lega pretén engrescar el seu gremi, o puga ser que només la seua llista d'adreces, amb una proposta per a les votacions del 9 de març. Com que em sembla que qualsevol vot és tan útil com qualsevol altre, em deixe arrossegar per la propaganda electoral i reproduïxc la crida, amb la convicció que tot podria millorar, però que això serà l'endemà de la vespra.

Quant a estes coses del fes el que dic i no el que faig, repasse el diari i veig dos notícies del diari El País de dimecres 20 de febrer:


ciu vincula el permís de residència a saber català




Ja sabem que això ho proposa la «federació nacionalista», terme que estic disposat a admetre que no m'agrada, però encara m'agrada menys en l'ús que en fan els mitjans, perquè entenc que el que diuen nacionalisme sempre és això lleig que criden els altres —aquells que no criden «por España», com feia Javier Bardem: no he llegit que tinguera cap tic nacionalista en arreplegar l'Oscar—. Per sort, Sami Naïr (traducció al castellà de José Luis Sánchez Silva; i meua al català) escriu en el mateix diari («Immigració: evitar el racisme i la demagògia»):


Per a integrar-se en les millors condicions, els immigrants han de dominar l'idioma del país d'acollida. Tot el món està d'acord en això, començant pels mateixos interessats. És, naturalment, en eixe país on cal organitzar cursos.


La natura de les idees polítiques de la dreta i d'una suposada esquerra —no sabem ben bé què volen dir alguns que es qualifiquen d'esquerres— es troba arrelada en els interessos capitalistes més primaris enviscats d'administració pública predemocràtica, com ara la poltrona i el privilegi de la irresponsabilitat. És per això que si hi ha tants ajuntaments socialistes i pepers que ni tan sols han fixat els perfils lingüístics en les relacions de llocs de treball, se'ns fa difícil pensar que hagen pensat en un país on els ciutadans —immigrants tots d'algun lloc— poden viure en valencià, si més no.

I ahir encara tocava Rajoy desesperadament la tecla de la demagògia, quan li replicava a Zapatero una cosa com «lo cierto es que no pueden estudiar en castellano». Ara es tractaria, doncs, segons el registrador de la propietat, d'estudiar en i no tan sols de saber-ne. Però, ¿està parlant de llengües o d'una altra cosa que no vol dir ni en castellà? Ja ho diuen que això de la xenofòbia comença pels acudits sobre cambrers, alemanys i registradors de la propietat. Cantava Nacy Sinatra: «Bang, bang, my baby shot me down.»

dijous, 21 de febrer del 2008

Les persones que són conegudes per la professió de les mares

Marina Albiol, després de l'insult
Ho deixe escrit, perquè està gravat en vídeo, però no sé si apareixerà en el Diari de Sessions —tot i que se n'ha fet ressò Panorama-Actual.com—. Un diputat (Hernández Mateo - pp) li diu a una diputada (Albiol Guzmán - Compromís) en el ple de les Corts valencianes del 20 de febrer del 2008:

— [...] Si no, me tendré que ver en la obligación de decirle que usted parece muy bien una de esas personas que se le conoce por la profesión de su madre.


Més avant, quan Marina Albiol demana que li retire l'ofensa, li torna a dir:

— Sí, en el mismo tono, yo no sé por qué se tiene que ofender nadie. Si yo he dicho las palabras que he dicho, no sé si es hija de la costurera, de la comadrona o de la médica. Así que, ¡allá usted, señora!


Marí Olano, el diputat que amenaçava
La veritat és que això de persones conegudes per la professió de la mare m'havia quedat bastant inintel·ligible, ja que no em moc en eixos ambients en què les paraules afectives són cabró o —ergo— fill de puta, en aquell pati de col·lege on es movia José Marí Olano —també diputat del pp—. Hi he caigut posant-me en la pell d'Hernández Mateo, i espere que això no em deixe recialles. Però si jo haguera segut Marina Albiol, li haguera demanat un aclariment al diputat popular, principalment no de la professió de ma mare —la meua n'ha tingut diverses en esta vida, la seua no ho sé—, sinó del mètode d'enriquiment que abans havia assenyalat la diputada i que el diputat no ha discutit. Segons Marina Albiol:


— Ens preocupa la perícia que ha demostrat un altre diputat, o que sembla..., o que presumptament ha demostrat un altre diputat d'aquesta cambra —la diputada diu «càmera», però ho aclarim per a la posteritat—, Pedro Ángel Hernández Mateo, per guanyar diners, aconseguir una plusvàlua de 5,2 milions d'euros amb la compravenda d'una finca que només li n'havia costat 180.000.


Eixos són els negocis dels obrers que defén Mariano Rajoy, que es veu que s'alcen ben matí per a fer totes eixes plusvàlues, sense llum ni taquígrafs, per cert, i insultant als que pregunten. I diuen que preguntar no és ofendre.

dimecres, 20 de febrer del 2008

Oronelles parlamentàries i Alícia en terres valencianes

Alícia en terra de meravelles
Tornen una mica com oronelles despistades els diputats a les Corts. Mentres han estat fora, poc hem pogut avançar en la millora de la institució. Ajudes socials per ací, calendari parlamentari per allà i poca cosa més. La reforma de l'rlt, la del reglament de selecció d'interins, els perfils lingüístics, la comissió de salut laboral, el nou programari de gestió de les transcripcions, els concursos, les oposicions... Tot empantanegat. O quasi tot, perquè sembla que dilluns es llevaran de damunt ja l'obra del bar i el restaurant. Nunc est bibendum.

D'altra banda, la conversió a WordPress ha funcionat —assenyale que els arxius del Termcat s'han de passar pel bloc de notes, perquè sempre n'hi ha algun retorn de paràgraf que té alguna codificació—, però el que no funciona massa bé és la pujada dels arxius amb els termes al servidor gratuït. Costa déu i ajuda fer-li engolir els arxius i sembla que hages d'anar empapussant-lo. L'última que m'ha fet ara és que, després d'afegir termes, quan torne a carregar l'arxiu, me n'esborra; o també, no afig res i em diu que ja està tot fet i que «query count = 40», que no sé què vol dir. En l'última pujada hem passat dels 374 al 414 termes. Ara vorem en la següent què passa (he d'arribar als 1.690). Vora un quart d'hora pujant i, total, agarra sis termes nous. En fi, és el que n'hi ha.

Finalment, detecte una diputada socialista —encara no sé quina— que pronuncia «mentida» i els possessiu amb v. L'escola té coses estranyes, perquè, per contra, cita el títol i el contingut del llibre Alícia en terra de meravelles (o Alícia al país de les meravelles, segons una altra traducció) en castellà. Això, és el que n'hi ha.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Els òrfens del masclisme i el peix de les dones

La mare d'òrfens a peixcar i el peix al cove
Dissabte passat el diari El País (16.02.2008) irritava una miqueta prou perquè reflectia el cinisme futboler que s'ha instal·lat en la versió valenciana —i espanyola— de la política. Titulava molt bé Joaquín Ferrandis:


L'edat mitjana s'imposa a la igualtat


El Consell recupera una institució tutelar de menors de matriu masculina


JOAQUÍN FERRANDIS - València - 16.02.2008

[...]

I si eixe càrrec l'ocupa una dona, li diran Mare d'Òrfens? La pregunta va causar ahir l'estupor del vicepresident primer del Consell, Vicente Rambla, malgrat que el debat sobre la igualtat entre homes i dones i la polèmica sobre el model de família està de plena vigència. De fet, la denominació de la institució respon al model patriarcal vigent en la València medieval. La persona que ocupava aquest càrrec tenia l'encàrrec de «procurar a l'orfe treball i salari digne i residència segura i honesta» i complia una funció social juntament amb altres institucions com el Procurador dels miserables.

«"Mare d'Òrfens" no era una institució, el que és important és la figura», va respondre Rambla, que va reconéixer que la denominació del lloc serà masculina, encara que qui l'ocupe siga una dona. El Consell diu que el projecte de llei «està en sintonia amb la tradició historicovalenciana».


No ens pronunciem, doncs, sobre el procurador/ra dels miserables, però sí que detectem la misèria intel·lectual, democràtica i ètica d'un govern valencià, el de Francisco Camps i del pp actual, immers en un deliri feudal extemporani i equidistant entre la democràcia i altres règims polítics més o menys teològics.

Bussejant en eixa ona, qualsevol dia mos recuperaran l'alberga —puga ser que en urbanisme—, el dret d'aventures —en interior— o fins i tot el dret de cuixa —¿en benestar social o en ciutadania?—, perquè el que els importa és «la figura», és a dir, l'aparença, el fingiment, però no els drets i els fets. Una mica com ha passat al Palmar, on, al cap de 750 anys, han abolit finalment la discriminació sexual per a peixcar en l'Albufera, perquè la peixca no dóna un duro, és clar. Tal com diu Ignacio Zafra en el mateix diari:


En realitat, admet l'un i l'altre bàndol, fa temps que la peixca en l'Albufera va deixar de ser un mitjà per a guanyar-se la vida en el Palmar, a causa de la contaminació i de la reducció del nombre de peixos.


Malauradament, ja dia Maquiavel que això de la imatge és el que importa a la condició humana. Amb tot, si hi ha humans que saben superar eixa suposada condició fisiològica, segur que la condició humana també és això altre, aconseguir amb el trellat les raons que el cor no entén.

dissabte, 16 de febrer del 2008

La macro i la solitud


Els maldecaps que m'ha donat durant la setmana la macro i l'exportació a WordPress de la terminologia del Termcat i sembla que Timtranslates [1] i [2] ho havia resolt d'una altra manera, segurament més pràctica. Bé, cada u fa el que pot.

D'altra banda, hem vist La soledad de Jaime Rosales. Hem conclòs que no enteníem el Goya a l'actor revelació, excepte que no hi haguera a qui donar-li'l. Quant a la «polivisió», un detallet tècnic que no ens ha suggerit res de trellat, però que quedava bé com a efecte visual. Segurament, si ho fera Tarantino, seria un detall de culte. Quant a la pel·lícula, en general, Takse s'avorria una mica. A mi, en canvi, m'ha semblat —en l'estil del meu comentari sobre L'home manuscrit— que Jaime Rosales ha arriscat buidant d'artificis de guió la narració i que ha eixit avant, en molta part gràcies a les actuacions de les actrius principals. Els silencis no m'han resultat reflex de la buidor de concepció o de poca pràctica de diàleg, com he trobat en altres pel·lícules, sinó silencis consistents i naturals. Em diu Takse que en francés això són plages douces. Doncs, això, un ventet suau a vora mar —on també visita la morts—, difícil de repetir o d'imitar, arriscat i aconseguit.

Per acabar, gol al futbet, cosa que em descarrega d'altres neures.

dijous, 14 de febrer del 2008

Macro de Visual Basic

Una mà grossa al mig de la plaça de la Mare de Déu
He estat tota la setmana embolicat fent una macro que em resolguera la importació de la terminologia oberta del Termcat a un format assimilable del WordPress. Això m'ha fet reviscolar les convencions del Wordbasic i assimilar-ne algunes de Visual Basic, dos llenguatges que no he acabat mai de practicar correctament. Vaig fent artesanalment, però, i tinc la mà unflada de tant de teclejar.

Per exemple, la descoberta més grossa ha segut aconseguir que el Visual Basic fera un bucle que tinguera un punt d'escapament. La solució apareixia en una pàgina molt interessant per a estes coses (Word-VBA Code Samples) que m'ha resolt la qüestió. Vet ací una «meravella» (dins del meu estil barroer):


Dim NÚMERO
Dim Número_$
On Error GoTo -1: On Error GoTo eixir
NÚMERO = 144
On Error GoTo -1: On Error GoTo eixir

NÚMERO:
Do Until ActiveDocument.Bookmarks("\Sel") = _
ActiveDocument.Bookmarks("\EndOfDoc")
NÚMERO = NÚMERO + 1
Selection.Find.ClearFormatting
With Selection.Find
.Text = "1<"
.Forward = True
.Wrap = wdFindContinue
.Format = False
.MatchCase = True
.MatchWholeWord = False
.MatchWildcards = False
.MatchSoundsLike = False
.MatchAllWordForms = False
End With
Selection.Find.Execute

If Selection.Find.Found = True Then
Selection.MoveRight Unit:=wdCharacter, Count:=1
Selection.MoveLeft Unit:=wdCharacter, Count:=1
Selection.TypeBackspace
Número_$ = WordBasic.[LTrim$](Str(NÚMERO))
WordBasic.Insert Número_$
Else
Exit Do
End If
Loop
GoTo eixir

eixir:
WordBasic.MsgBox "C'est fini!", "Vaig dir", 16


Amb això, la macro canvia el número u (en el context «1<») pel número corresponent d'ordre del començament al final del document (he fet que comence amb el 145). Una obvietat per a molts, però, per a mi, una necessitat que no sabia com resoldre. Fins que he trobat el Zawawi, una referència per al futur, perquè supose que hauré de continuar amb les macros de Word, almenys mentres l'Open Office no done les mateixes facilitats de configuració.

Finalment, com podeu observar, vaig canviar el disseny del bloc fa uns dies (si no recorde malament, dilluns 11 de febrer del 2008). He posat per a arribar-hi una imatge que trobe molt agradable, que correspon al món que es veu des d'un lloc de la Bretanya que denominen la butte de César en francés (i no sé si tumiac en bretó).

diumenge, 10 de febrer del 2008

L'home en Super Conquérant

_Der Bücherwurm_ de Carl Spitzweg

Cap de setmana prodigiós. Lligc L'home manuscrit de Manuel Baixauli i La perla de John Steinbeck, a més d'un trosset de Les Bienveillantes, on continue marcant diferències entre la versió original i la traducció. Per exemple:

Ce matin, le Generalfeldmarschall a donné l'ordre de mener une action de représailles pour les dix soldats allemands trouvés mutilés à la forteresse.

Aquest matí, el Generalfeldmarshall ha donat l'ordre de dur a terme una acció de represàlia pels deu soldats morts i mutilats a la fortalesa.


A més, descobrixc el grup Phish en Last.fm, que és un dels que apareixen en companyia de Pink Floyd o Grateful Dead.

Quant a L'home manuscrit (editorial Moll, 2007), veig que altres: Llegit, El Blog del Comandant Rampas, Invasió Subtil, La Segona Perifèria, s'han emocionat molt més que jo; i que altres que no s'han emocionat tant —puga ser que menys que jo—: El Lamento de Portnoy o Entrellum, han provocat un debat on fins i tot sembla que ha participat Manuel Baixauli, amb molta elegància, per cert.

Versió puntejada del meu bloc, com la portada de Moll Jo, naturalment, que sóc la mitjana justa dels dos sectors, citaré el que he consignat en el meu bloc Super Conquérant (versió del 2003) —és a dir, de boli i paper—:

Si me l'he pogut llegir entre ahir i hui deu ser perquè està ben escrit i molt ben estructurat. Dic això perquè la història, la «temàtica», no m'interessa més que a trossos. En canvi, la narració, els mots —per vici professional— i l'estructura del ser i no ser que vol ser un misteri evident però insoluble, ens aguanta l'interés i de tant en tant és un rampell de lucidesa, de plaer evocador, de plaer lector. Amb tot, al final notes la concentració d'un dubte: tenim idees i ens fem palles mentals que volen ser narracions. Fins i tot a voltes aconseguim que s'aguanten «dempeus» —que escriu Baixauli— amb tapes i facen un llibre. Sort.


Com a crític literari, un desastre prescindible. Amb tot insistiré en alguns dels detalls de llengua que he anotat en la pàgina de respecte del començament:

  • Un «de què» lleig: «Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi.»
  • «maromo», «apreta»: ¿calien? Crec que no.
  • tes/tesa: adjectiu inusual que sembla que encobrix el castellà tieso.
  • «diumenger»: diria que també s'haguera pogut estalviar l'únic cas en què apareix.
  • «nutria»: si no vaig errat, havia de ser «nodria».
  • «trafegut»: no he acabat de saber què volia dir. El fragment era: «un dona madura, prima, d'aspecte fràgil i trafegut».
  • abocar: verb que he localitzat més de catorze vegades, en suplantació evident de asomar. L'autor no ha volgut usar guaitar, traure el cap i altres fórmules, i només en un cas fa un ús natural d'una altra forma: «s'arrima a la finestra i mira.»
  • Preposició «en» (en lloc de amb) en quatre casos. Per exemple: «en veu poderosa de baix».
  • I un cas emotiu per a mi d'ús natural de l'ordre pronominal: «de fet, a la tele no li se notava».

¡Què hi farem!, són les coses en què també em fixe.

divendres, 8 de febrer del 2008

Les conseqüències a l'Àfrica

Tres cooperants morts
M'arriba un missatge de Metges sense Fronteres, organització on cotitze una mica. El traduïxc amb l'ajuda de l'Internostrum i el penge:


In memoriam. La tràgica pèrdua dels nostres tres companys en Kismayu, Somàlia


MSF - 07.02.2008

Dilluns, 28 de gener, el programa d'MSF Holanda es va veure sacsejat i horroritzat per la notícia d'una explosió que va afectar a vehicles d'MSF en la ciutat de Kismayu, Somàlia.

El brutal atemptat es va produir quan l'equip de Kismayu es dirigiria a esmorzar després d'un frenètic però productiu matí practicant cirurgia d'urgència en l'hospital de Kismayu. De camí a casa, l'equip va ser afectat per un artefacte explosiu situat a la vora de la carretera que va destrossar el segon vehicle del comboi. En el vehicle viatjaven tres treballadors internacionals d'MSF i el conductor. L'explosió va provocar la tràgica mort de Damien Le Halle, el nostre logista franceés de 27 anys, de Victor Okumu, el nostre cirurgià de 51, i de Mohamed Abdi Ali (Bidhaan) el conductor del vehicle. Charles Macharia (Charlie Tango), l'altre logista internacional del programa que també viatjava en el vehicle, va sobreviure a l'explosió amb ferides lleus. Els altres quatre membres de l'equip que es trobaven en Kismayu quan es va produir l'incident van resultar il·lesos.

Kismayu en Google Maps
Tant Victor com Damien eren relativament nous en el projecte de Kismayu, però no en la família d'MSF. Victor sempre serà recordat per la seua integritat i dedicació als seus pacients a Sierra Leone, en Darfur i durant molts anys al sud de Sudan. Damien també es va incorporar a l'equip de Kismayu al començament d'enguany, després de finalitzar la seua primera missió en la República Democràtica del Congo l'any passat. En poc temps Damien es va convertir en una peça clau de l'equip. Serà recordat pel seu infatigable treball, la seua tendresa i els seus riallers ulls blaus. Bidhaan, tal com se'l coneixia en l'equip, era el conductor somali. Deixa dona i tres fills en Kismayu, i serà recordat per la seua dedicació a MSF. Dos transeünts també van perdre la vida com resultat de l'explosió.

La resta de l'equip va actuar amb rapidesa i professionalitat durant este tràgic succés i va poder ser evacuat a Nairobi unes hores després d'haver-se produït l'incident. Amb ells van viatjar els cossos de Damien i Victor que ara ja reposen prop de les seues famílies i éssers estimats. Els seus funerals se celebraran la setmana que ve. Bidhaan va ser enterrat d'acord amb les pràctiques locals en Kismayu directament després de l'incident.

Este brutal atac ha suposat un dur colp per a tots i ara és el moment del record i la reflexió així com de l'agraïment per la dedicació demostrada per Damien, Victor i Bidhaan en la seua aportació d'ajuda i restauració de la dignitat a les persones que més ho necessiten a Somàlia.

Les circumstàncies exactes del dramàtic incident no estan clares encara però ara com ara la nostra prioritat és ocupar-nos d'aquells més afectats per la tragèdia, en particular les esposes i fills de Victor i Bidhaan, la nóvia de Damien, també membre de l'equip, així com els seus pares i familiars a França. Trobarem molt a faltar Victor, Damien i Bidhaan. De nou fem extensiu el nostre condol més sentit als seus familiars i amics.


¿Per quins camins, per quines lamentables connexions, per quins lligams globals arriben les riqueses de l'Àfrica a les societats benestants del denominat Primer Món, mentres que les tornes són misèria, explotació i esclavitud? Estic segur que quasi tot deu començar en un poblet de la Plana o de la Safor el dia que uns quants fan els ulls grossos quan veuen nomenar algú a dit —o en unes oposicions apanyades— per a una faena en la funció pública.

I és que costa molt de vore les conseqüències, sobretot si no les vols vore.

dijous, 7 de febrer del 2008

Faltà el whisky Jaume I i altres maldecaps

Whisky de Jaume I
Una comparació afortunada d'algú recordava la previsió, l'organització i la parafernàlia quan la visita del papa —aquella que havia de tapar l'accident de la línia 1 del metro de València del dia 3 de juliol del 2006— i el dia de commemoració del naixement de Jaume I (que no era Borbó encara) allà pel 2 de febrer del 1208. No hi ha hagut color, ja que quan el papa hi hagué molt de groc i blanc, obres majors i menors i vàters portàtils a dojo. Encara no sabem que va costar la salvació espiritual de Francisco Camps (i el parenostres que degueren haver de resar alguns per hipòcrites), però podem pronosticar que les quatre coetades de divendres passat i els 800 músics tocant pasdobles no van suposar una despesa comparable —ni calia repetir-la, és cert—, però sí que deixen la impressió que qualsevol excusa per a desorientar, desinformar i aculturalitzar el personal és bona per als interessos del poder, tant de l'absolut com del democràtic de baixa intensitat que tenim al País Valencià. Amb una mica de whisky Jaume I la festa haguera estat més sonada.

Per cert, parlant valors democràtics, una valor deu ser defendre la responsabilitat professional. Hi ha tant el cas Lamela a Madrid —un conte a banda: «El malalt terminal va despertar i Lamela continuava patint amb ell.»—, que seria la mostra negativa, com els casos positius, esforçats i valents dels tècnics i tècniques lingüístics que es fan valdre durant la realització d'unes oposicions municipals o en l'elaboració i defensa d'una relació de llocs de treball. Són aquells que mantenen la seua posició professional enfront de les intromissions i manipulacions d'alguns secretaris d'ajuntament, regidors de personal (o fins i tot tècnics de personal que volen fer «mèrits» amb llagoteries ideològiques) contra la gestió lingüística que s'espera d'un país democràtic.

Costa alguna nit en blanc i algun mal de cap prendre la decisió de fer el cor fort, temperar la veu i argumentar o deixar en evidència les desraons amb què algunes ideologies volen imposar criteris poc confessables. N'hi ha tècnics lingüístics que n'haurien de copiar l'exemple dels col·legues, però els resulta menys agosarat i més a l'abast lamentar-se i compadir-se d'ells mateixos i de com de malament va el país. Tan bé o malament com entre tots fem que vaja i poc més.

Tot açò és un memento que em deixe escrit per a recordar el dia de demà el cas de les oposicions en un ajuntament del pp on, gràcies a la serenitat, oportunitat dialèctica i professionalitat de la tècnica lingüística (i de la resta dels membres del tribunal, que no eren de l'ajuntament), la prova de valencià es féu amb normalitat i seguint criteris objectius i més o menys adequats per a l'accés a la funció pública valenciana, on cal respectar i facilitar l'exercici dels drets lingüístics dels ciutadans.

dimecres, 6 de febrer del 2008

València, mapa d'ombres

Cinema en valencià a València
Cinema en valencià a València, cosa que no hauria de ser cap notícia ressenyable, però ni el mercat ni la Generalitat (psoe abans i pp ara) ni altres ens reguladors de la riquesa cultural i lingüística han posat el mínim sentit democràtic en la qüestió.

Uns tres quarts de sala plena d'estudiants d'universitat, que tenen l'entrada gratuïta, ja que és una iniciativa de les universitats. Vam anar a vore la pel·lícula de Ventura Pons Barcelona (Un mapa). I la sensació permanent durant la projecció era «ara començarà la pel·lícula»... I aixina es va acabar. És una obra teatral de Lluïsa Cunillé passada al cel·luloide: Barcelona, mapa d'ombres. Sense més, podríem dir. I s'aguanta per la qualitat dels actors, per les actuacions de tots, però principalment les de Josep Maria Pou i Núria Espert, els protagonistes. I els dos fan molt i molt per a que la cosa s'aguante, un gran treball de veu i de gestualitat. Amb tot, haguérem agraït que el cinema fóra cinema i no únicament teatre enquadrat.

dilluns, 4 de febrer del 2008

Xiulant

Viatge cap al poble sense ràdio en el cotxe i xiulant: Tous les garçons et les filles de Françoise Hardy; Smoke on the water de Deep Purple; El cant dels Maulets d'Al Tall; i In the summertime de Mungo Jerry. Quin despago l'endemà del renaixement de Jaume I de la Comunitat Valenciana i no cap del País Valencià ni de cap regne d'este món, a pesar del milacre del valencià de Garcia-Gasco, que haurem de ressenyar tal com el milacre que li va passar al pare Julien Maunoir, que va aprendre el bretó gràcies a un àngel en només una nit, tal com es pot vore en un gran quadre a la catedral de Kemper. Això de Gacia-Gasco deu haver estat, en ser de nit, un malson. Bé, això queda del bretó, el milacre i poca cosa més. Déu no permeta que Garcia-Gasco s'hi aficione.

divendres, 1 de febrer del 2008

Francisco Camps no respon


Tot i que és per a oblidar, com es sol dir, convé recordar-ho i tindre-ho present, ara que diuen que Francisco Camps torna a respondre preguntes dels periodistes. Caram, un empleat públic que no responia davant d'un dels pilars de la democràcia, la premsa lliure —i no tan sols l'altaveu institucional—, de lliure empresa, si més no, però, al capdavall, la font d'informació i l'eina d'investigació de la ciutadania. Francisco Camps preferia els mítings o la propaganda, i ho han hagut de posar en evidència alguns periodistes que saben què hauria de ser l'ofici de periodista.