diumenge, 30 de març del 2008

La llista i els falsificadors

Els falsificadors
Li s'ocorre a Takse hui, abans que començara la pel·lícula a l'ugc de València, obrir el meu diari pel final. Hi ha la llista de les persones conegudes que vam trobar més o menys a prop el dia de Sant Jordi del 2005 per Barcelona:

El psiquiatre Rojas Marcos, Lloll Bertran, el doctor Corbella, Màrius Serra, Núria Ribó, Mònica Huguet, Javier Cercas, Helena Garcia Melero, Elisenda Camps, Sebastià Serrano (de qui no sabem encara per què apareix quasi sempre assegut en el programa El Club i sense moure les cames), Paul Preston, Manolo García, Boris Izaguirre, Toni Soler, Queco Novell, Manel Lucas, Ismael Prados, Fernando G. Delgado, Eduard Punset, Margarida Puig, Jorge Bucay, Joan Ridao, Joan Maragall i Diana Garrigosa, Joan Clos, Ferran Mascarell, Josep M. Pou, Víctor Gómez Labrado, Antonio Gala, Margarita Rivière, Eduard Estivill i Montserrat Domènech, Ramon Monton, la cantant Lucrecia, Lluís Gavaldà, Joan B. Culla, Xavier Grasset i Raül Romeva.


Va ser un dia ben bonic. No vaig apuntar la llista llavors en este bloc i per això ho faig ara.

Després de vore la llista i de fer servir el cine com a sala de lectura durant uns minuts (amb el llibre de Jesús Moncada), comença la projecció de Die Fälsher (Els falsificadors), que és una pel·lícula sorprenent, impressionant, amb una actuació «granítica» de Karl Markovics. Sis persones corpreses a la sala un migdia de diumenge.

divendres, 28 de març del 2008

El Diari de Sessions número 26 ha aparegut

DS 26/2008
Fent altres coses, me s'havia despistat ja l'assumpte del Diari de Sessions (el número 26 de l'any 2008) que volien censurar a les Corts. La censura no ha anat finalment avant i podem consultar tant el vídeo (cap al punt 01:45:35, quan Albiol comenta la situació d'Hernández Mateo), com el document (html | o en pdf, des del web de les Corts).

Hem estat de sort i a pesar del que Maluenda Verdú i la presidenta, María Milagrosa Martínez Navarro, pretenien, ni Hernández Mateo ha volgut retirar l'insult a Albiol, ni Albiol Guzmán ha volgut que li esmenaren les paraules sobre Hernández Mateo. Poca transparència n'hi ha en la vida pública valenciana i només faltava que anaren mutilant transcripcions, esborrant cintes, maquillant fotos i altres modificacions interessades dels fets, que són coses que pertanyen a l'art o a la dictadura i no haurien de ser un recurs de la política democràtica. En este tipus de societat, els ciutadans hauríem de tindre la consideració d'adults i, per tant, la responsabilitat i el plaer de saber, d'exigir, de jutjar i de decidir.

Tancaré l'anotació deixant constància del que diu en El País (27.03.2008) Joan Subirats («Poder i bon govern»):

«Bon govern», per tant, és el reconeiximent que els poders públics no poden canviar les coses ells a soles. «Bon govern» implica reconéixer que per a que es facen coses no servix només la jerarquia i l'autoritat, sinó també la deliberació, la participació social i l'acord social. Com més reforcem la capacitat social i ciutadana d'exigir transparència i de retre comptes, millor funcionarà tot. En definitiva, «bon govern» implica modèstia i voluntat d'aprenentatge col·lectiu.

dimarts, 25 de març del 2008

Diputats, senadors i altres ocells

Gavines bretones
Per València he vist les oronelles ja, però no els falciots que acostumen a omplir els voltants de la plaça de l'Àngel. Amb tot, tornen els diputats hui a les Corts a fer dos plens. Es tracta del nomenament com a senador d'un antic alcalde de Borriana del pp, actualment imputat en delictes diversos, segons comenta el diari El País (25.03.2008). Vaja, el senyor Alfonso Ferrada ocuparà el lloc a què ha renunciat Andrea Fabra, la filla del president de la Diputació de Castelló, que ara serà diputada en Madrid, ni més ni menys. A banda d'això, juraran el càrrec de diputats valencians pel pp els substituts de González Pons, Pedrosa Roldán i Peralta Viñes: Vicente Parra Sisternes (Xàtiva), Yolanda Violeta García Santos (Alacant) i José Ciscar Bolufer (Moraira-Teulada).

El diari, a més d'això, fa pensar que en el psoe de València alguna cosa comença a moure's —ja vorem amb quina espenta i a qui espanta això—, ja que l'article de Francesc Romeu i Martí deu ser un article de «mèrit» amb intenció. Es titula «A partir d'ara, futur» i aposta per tres t: talent, tecnologia i tolerància. Hi haguera pogut afegir tarannà, per a fer més mèrit encara. A banda d'eixe joc amb les lletres, poca cosa a dir més.

I més directament relacionat amb el dia a dia de les Corts, sembla que el redisseny de la cuina estan donant problemes de diversa mena. La causa, la de sempre, que no han consultat els especialistes i entesos que l'havien de fer servir. Un costum que esperem que no es reproduïxca amb el projecte de nou edifici per a les Corts que han encarregat a l'arquitecte Julián Esteban Chapapría, perquè llavors tornarem a tindre oficines fosques, sense espai per a armaris i sense ventilació adequada. Un goig.

Finalment, si no fóra perquè no n'hi ha temps per a tot, m'agradaria aprendre suec, ara que escolte la llista de Last.fm relacionada amb Lisa Ekdahl.

dissabte, 22 de març del 2008

Aigua per a les falles i els blocs

Tirant coets pel centre de València
Torne a descobrir el Writely de Google per a fer anotacions en este bloc. Hem renaixcut de les cendres falleres sense més danys que haver vist en Canal 9 el començament de la cremada de la falla de la cruïlla de Periodista Azzati amb Sant Vicent. La periodista, disfressada de bombera, va exposar més o menys la seua concepció del periodisme quan, davant de la tímida demanda d'uns individus del públic, volia per tot i per tot que un bomber es dedicara amb jugar amb l'aigua arruixant-los. Immediatament un faller de més edat, no sé si el president de la falla, va intentar evitar que el bomber caiguera en la provocació de la periodista, però la periodista insistia i el bomber, fent també tota una demostració, ¡li va donar la mànega a la fallera! El president de la falla va tallar el desficaci immediatament, però la periodista i el bomber van quedar retratats. Una falla que cremava en una situació compromesa, amb tendals ignífugs davant les façanes properes i una periodista que no volia fer la crònica d'un fet,  l'alegria de la festa, l'exaltació del malbaratament de diners, d'aire i d'aigua, sinó ni més ni menys que provocar-ho. L'únic dubte que em va quedar és el motiu pel qual el faller no volia jugar amb l'aigua: ¿per la sequera?, ¿per la reivindicació del transvasament de l'Ebre?, ¿per simple responsabilitat en una situació de risc?

D'altra banda, continue sorprés per l'agror i la bel·licositat dels «defensors» de la forma anglesa blog en lloc de la forma adaptada bloc per a denominar estos quaderns d'anotacions —amb l'excepció ben raonable i raonadora de Xavier Rull—. La veritat és que no entenc massa què defenen ni què els impulsa a afegir un mot més a la llista de les excepcions ortogràfiques del català, un sac (de cultismes) que es creà un dia d'un any per desig de Pompeu Fabra, amb alguns altres manlleus, però que a pesar de les irregularitats de les ortografies romàniques derivades del llatí haguérem pogut resoldre ben bé d'una altra manera més previsible en català.

Així, un dels suposats arguments per a defendre la forma blog, la reivindicació d'internacionalitat i coincidència amb les «llengües de cultura» (una presumpció un pèl passada), no veig en què s'aguanta. En un cert sentit d'eixa idea d'internacionalitat, això té a vore amb la difusió de l'ús, no amb la forma. Els termes que es fan internacionals actualment tenen a vore quasi sempre amb la difusió de la llengua anglesa o, més concretament, amb les decisions dels mitjans de comunicació americans. En eixe sentit, Vilaweb —on va nàixer l'adaptació bloc (que era previsible, d'altra banda)— barreja dos opcions d'internacionalitat: «Vila» i «web». Crec que no podem dir que la seua internacionalitat no reeixirà per culpa del «Vila», sinó simplement per limitació de mitjans econòmics o de màrqueting, si es vol. Tot el contrari del que s'esdevingué amb «Wikipedia», creat amb un mot hawaià i un sufix llatí. ¿Cap problema d'internacionalitat? No cap, ja que els americans ho volgueren així.

En un altre sentit de la idea d'internacionalitat, la semblança de les formes catalanes amb les formes «internacionals», vaja, també el trobe boirós, perquè aplicant eixa màxima no adaptaríem cap manlleu i avant. No entrarem a parlar del lèxic de la ciència, perquè també en eixos àmbits tendim a no vore que l'objectivitat i la facilitat de comunicació internacional és moltes vegades una disfressa dels interessos econòmics.

En canvi, una raó ben apamada que dóna Gabriel Bibiloni és quan diu: «Perdem la possibilitat de distingir dues coses que, per molt que s’assemblin, són completament diferents, com és un bloc fet de fulls de paper i un blog d’internet». Malauradament —o no— la cosa ha donat lloc a la difusió de la forma bloc, la qual amplia així les seues accepcions. Tal com demanava Xavier Rull, la normativa (el Termcat) podria donar l'opció de triar als usuaris fent dos entrades, bloc i blog. Per exemple, ho han fet en portugués: blogblogue; però no ho han fet en francés: blogue —Quebec—, bloc-notes i bloc —França—, ni per ara s'ha fet en català, però seria una opció.

Amb tot, dins de les possibilitats de la llengua, i per mantindre el que Bibiloni es pregunta retòricament, «No havíem quedat que una llengua de cultura ha de distingir conceptes i expressar amb precisió el major nombre possible de matisos?», doncs, tant parlant com escrivint —si escrivim bloc— podem fer ús d'un altre procediment aclaridor i explicarem a què mos referim quan diem bloc, si és que cal i els blocs d'Internet no es mengen la resta de blocs, ¡fins i tot els polítics i els de formigó!


Alguns enllaços:

dimecres, 19 de març del 2008

Falles de paper sobre l'escriptori


Tinc una sèrie de retalls de diaris ací i allà dansant per l'escriptori que me s'ocorre ara alçar-los i que un bon lloc per deixar-ne memòria i constància és en una entrada del bloc. Ahí van, doncs.

En primer lloc, el més antic, recuperat per curiós com a documentació sobre llenguatge sexista: «Lo correcto es decir 'médica' o 'técnica', según una orden de Educación» (El País, 30.03.1995).

A continuació, «Nieves contesta a sus señorías» de Pablo Ximénez de Sandoval (El País, 06.01.2008 dg.), que m'alce perquè parla d'una dona que és subdirectora general de Control Escrit de la Secretaria d'Estat de Relacions amb les Corts, dos qüestions, doncs, entrellaçades.

Després m'apareix la necrològica d'Elisabeth Hardwick, editora i crítica del The New York Review of Books, que signa Barbara Celis —per error, Bárbara apareix sense accent— (El País, 28.12.2007 dv.). Esta necrològica hauria de fer companyia a la d'Octavia Butler, escriptora de ciència-ficció, també de Bárbara Celis (ara amb accent), que he apegat en el meu quadern de lectures com a incitació.

Ara un petit canvi, «Ninguno estamos libres de caer en la maldad», frase de l'ecriptora croata Slavenka Drakulic ressaltada en el títol per Jacinto Antón (El País, 22.02.2008 dv.), que ha escrit un llibre en anglés sobre els criminals de guerra de l'antiga Iugoslàvia, They would never hurt a fly: War criminals on Trial in the Hague. Puga ser que m'impulse a alçar-me'l la foto de Carme Secanella que il·lustra l'article.

Finalment, dos articles sobre el sexe dels àngels: «Por una ciencia angelical» de Rolf Tarrach (El País, 07.11.2007 dc.) i «El podel local, cosa de hombres» de Carmen Morán (El País, 07.11.2007 dc.).

Bé, i coincidint amb la crema (o cremada o cremà), hem aclarit una mica els papers, mentres contrareste amb Nolwenn Korbell en l'Ipod els sorolls de València en guerra de falles.

dilluns, 17 de març del 2008

Falles, llengua i Salt


Les falles han aparegut per a cremar les males idees que tant hem sentint durant la campanya electoral. Al País Valencià, malauradament, continuaran circulant moltes d'eixes idees a pesar de la cendres que deixaran les idees i les glosses de molts texts fallers —i gràcies a tants d'altres, és clar—.

La falla de la plaça de l'Àngel reclama en el buit l'atenció de l'administració valenciana als problemes que el veïnat exposa en sol·licituds que cauen en el silenci administratiu. Una falla reduïda, amb pocs ninots, però molt ben plantejada i ben coherent amb l'entorn, la plaça i els que viuen al barri. Menuda, però plena de sentit, com ja és costum.

A prop, en la falla de la plaça dels Furs (o la falla de les torres dels Serrans), hem trobat:

  • [...] i no és cert que el xafarà a Pulgarcito
  • [...] li arravatament la glòria


  • Una falla amb una intenció poc costumista i amb missatge ètic —el peu esquerre—, si es vol, però, per contra, ens trobem ací entre la traducció automàtica, les faltes l'ortografia, la falta d'una revisió mínima adequada i un bastant estés i incomprensible criteri de no-ús dels recursos de correcció dels processadors de texts. És a dir, el text de la falla devia estar redactat en castellà: «el xafarà» devia ser originalment «el pisará» (en lloc del correcte «él pisara») i «arravatament» proclama que prové d'un «arrebato» (que hauria d'haver segut «arrebató»). Una passada de Salt sense revisió, i ací tenim el resultat. Per tant, no és estrany que tingam un cert sentiment de tristor, perquè no es tracta que les persones coneguen les llengües, sinó que les parlen, escolten i escriguen, i qualsevol persona és capaç i qualsevol dia és bo per a deixar d'usar una de les llengües que coneix.

    Per sort, la fantasia de la «normalització» o del tipisme faller (encara), van consentir a publicar les falles en valencià. Algun dia no caldrà fer la mistificació amb cap programa de traducció, potser perquè el valencià serà la llengua d'ús normal i general, els dies de festa i els dies laborables.

    divendres, 14 de març del 2008

    La noblesa de l'administració pública


    La noblesa forma part de l'administració pública. Ai, però no la noblesa com a qualitat, sinó la noblesa com a sentiment de pertinença a una classe social preeminent. Això no ho explicaven els temes d'oposicions.

    Pel que sembla, el treball manual correspon als plebeus o a les castes inferiors —potser té a vore amb l'Índia, no ho sé—. Més simplement, el treball, no fer-ne, és un indicador de noblesa. D'altra banda, la noblesa s'adquirix —és un avantatge sobre l'antiga noblesa feudal— per inacció, o per l'acció del xarrar incontinent. Fa quaranta minuts, quaranta-un... que una pretendenta a marquesa administrativa del potet xarra i xarra (amb una companya, és clar, que encara no ho poden fer a soles), metres altres piquem gal·linàciament.

    L'administració pública no hauria de ser una estafa
    Per un altre costat, una «companya» de picatge ha entrat al despatx a les 09:15 i ix a almorzar a les 09:40, després d'haver anar amunt i avall —la seua rutina diària— a beure, pixar o saludar el veïnat, i potser ha fet cinc minuts de faena fins i tot. Puc dir que hui això ha segut lleu, perquè com que tenim horari reduït per les Falles, tocava entrar a les nou. En dies normals, en què l'horari comença a les 08:30, ella entra a les 08:52. Hui no ho ha precisat tant com sap. Però la cosa, és clar, no són les hores, sinó la quantitat i la qualitat de la faena, i eixes coses no quadren gens tampoc. És l'hora d'esmorzar per a elles. Quin descans! —per a tots.

    És cert, i ho tinc molt clar, els que piquem som uns esclaus, molt més encara des del seu punt de vista. Amb tot, jo crec que l'administració pública no hauria de ser una estafa, com he sentit dir. Ara bé, si la ciutadania està d'acord que ho siga, ¿què hi farem? Els ciutadans tenen l'exemple a seguir de la majoria dels polítics —i faig una generalització que crec fonamentada en el sistema de partits que premia els llepons, perdó, la fidelitat, diuen—, dels càrrecs polítics i dels funcionaris amb capacitat de decisió —quasi tots decidim alguna cosa, certament, encara que siga treballar o no—: aconseguixen tindre els ciutadans fotuts, però sotmesos, i fins i tot feliços si els acudits dels seus «líders» són graciosos.

    Una oligarquia o altra dirigix les societats

    Per exemple, l'emissora ser de València, suposadament de servei públic, fa un programa setmanal amb la participació d'un regidor de l'ajuntament que obri la seua finestreta a les telefonades dels ciutadans amb problemes relacionats amb la ciutat. De passada, a més de privatitzar els procediments administratius i de demostrar que són una estafa —¿per a què servixen, si cal acudir a la ràdio a demanar-li informació o solucions al bon Déu?—, el regidor amolla dades i consignes polítiques que no tenen més valor que l'interés propagandístic. Casualment, no hi ha cap regidor de l'oposició que puga matisar o comprovar que el que diu el regidor és cert. De fet, ni tan sols la periodista —crec que era Amparo Bou— sembla que tinga cap informació a l'abast per a repreguntar i aprofundir en les qüestions.

    Ja ho sé, una oligarquia o altra dirigix les societats —Luciano Canfora, dixit— i controla els mitjans d'informació i comunicació, i la gent tria qui creu que els entreté millor —només una minoria, a voltes, articula els seus renecs contraris—. Això és la vida. Abans d'uns set mil milions d'anys la cosa s'haurà resolt a la Terra. Puga ser que allà on vagen després els humans faran alguna cosa un pèl més justa. Bé, això de la justícia és un concepte humà també, així que vés a saber què vol dir llavors.

    dimecres, 12 de març del 2008

    Demagògia, vots i representativitat


    Per a compensar de l'opacitat real, de l'absència de mecanismes de participació, control i fiscalització en la vida política, reduïda al partidisme i a la votació periòdica estèril, tenim, en canvi, una allau d'informació sobre els resultats de les eleccions, valoracions sobre qualsevol petit aspecte del recompte, sobre les justícies i injustícies del sistema proporcional, comparacions per a tots els gusts i sense cap mania de barreja d'impossibles, que si pobra Esquerra Unida i malvats convergents o sorprenent Rosa Díez, etcètera. Tot el circ, doncs, per a entretindre els votants vençuts i desarmats del seu vot fins a d'ací quatre anys.

    Vaja, les coses estan aixina. A les Corts han tornat i ningú sap com ha estat. No fan plens, però fan comissions per a poder insultar-se a gust i poca cosa més de trellat. Per cert, encara no ha aparegut el diari de sessions on constatarem el primer retall censor en el parlament valencià. I ja fa quasi un mes.


    És cert, no cal insistir tant, que ho sabem massa a què es dediquen la majoria dels diputats i diputades d'amén. En eixe sentit, fan pràctiques d'una de les poques coses que trobe ben detallades en el llibre El llenguatge dels polítics de Margarida Bassols: demagògia. I estes són les pistes amb què diu que els podem detectar:


    1. Està subjugat per alguna creença, alguna missió.
    2. Creu que és l'encarnació del bé, enfront dels altres, que són el mal.
    3. Juga molt amb els valors (la justícia, la seguretat, el progrés, la família...).
    4. Usa Déu en les seves explicacions i com a justificador de les seves accions.
    5. Diagnostica la decadència del sistema i la proximitat d'un seguit d'amenaces.
    6. Munta veritables espectacles per fascinar els seguidors.
    7. No pretén l'adhesió intel·lectual de l'auditori sinó la ressonància emocional; per tant, no argumenta, provoca i fascina.
    8. No marca etapes, només indica objectius.
    9. Es presenta com a algú que no és un professional de la política, sinó del poble, de la gent senzilla.
    10. Fa creure que les seves idees són les de la gent que l'escolta.
    11. Recorre a llocs comuns, als temes de què es parla al carrer.
    12. Planteja la vida política com una batalla entre contraris.
    13. Crea un enemic comú i absolut.
    14. Denuncia complots contra ell forjats pels oponents.
    15. Presenta el seu combat com a defensiu.
    16. Usa l'efecte bumerang, retorna les crítiques que rep a l'adversari.
    17. Desqualifica aquells que no pensen com ell, sovint amb ironia.
    18. Evita els mots tabú (feixisme, guerra, atac, racisme...).
    19. Usa comparacions, analogies i metàfores.
    20. Deixa entendre moltes afirmacions sense demostrar-les.



    Estes pistes es veu que no les vam tindre en compte fa uns dies —obviant el fet que ningú pot afirmar que els demagogs no tinguen raó alguna volta en alguna cosa, per molta casualitat que siga—. Vam votar i ens vam quedar a gust. I ací deixe els resultats que més m'interessa recordar (trets del diari El País, 11.03.2008). En primer lloc, en la imatge de dalt, el preu dels escons vots, una falsificació de la realitat per a consol victimista d'iu: 69.253 vots. En segon lloc els resultats del País Valencià en general, que és cosa de goig per als amants de les estabilitats amorfes, com ara els socialistes i la seua gestora encapçalada per Joan Lerma. I finalment els resultats per circumscripcions —les províncies—, amb noms i cognoms dels representants de no-ningú —i de tota la valenciania, és clar— al congrés espanyol, on acataran les decisions dels seus partits, dels seus governs, la discriminació lingüística dels ciutadans del seu país, i unes quantes mes, esperant, això sí, els rampells republicans i ètics del senyor Zapatero —a pesar del «apoyaré» que puga assoltar i que mos puguen fer tremolar.

    dilluns, 10 de març del 2008

    Eleccions quadriennals i opacitat política

    Isaura en castellà al centre de València

    Anàrem a la taula on es recomptaven els nostres minsos vots. Sols o units, en som menys (i si es tracta de publicitar-se en castellà al centre de València, aixina anem). Després dels primers sondejos per tv3 i tve, que donaven vencedor el psoe, volíem saber què havia passat al nostre coŀlege. Hi arribem però tenia les portes tancades i no quedava rastre dels indicadors que allí hi hagueren hagut taules electorals. ¿Això del recompte no és un acte públic?, ens preguntem.

    Per casualitat topem amb la xica de l'administració de l'estat que ha d'enviar les dades amb la pda. Està tocant a la porta i li obrin, així que peguem una correguda i ens tornen a obrir i ens deixen entrar. El xic mos confirma que allò és públic, però no entén que això siga contradictori amb el fet de tindre-ho tancat i barrat i sense indicacions per al «públic» que hi vullga accedir. Això deu ser el que entenem per transparència democràtica: transparència opaca.

    A dins, cada taula s'organitza i s'embolica d'una manera diferent. Entre els vots, alguns amb paperetes duplicades o triplicades, algú que havia adjuntat el rebut de la llum, algú que havia inclòs la carta del partit polític i algú que havia posat una papereta del 2007. Com que això de les votacions és tan ocasional, no ens ho acabem d'ensenyar, diu la gallega que representa l'administració de l'estat. Potser si n'hi hagueren més sovint, de votacions, tindríem més costum de decidir coses, en lloc d'esperar milacres. La xica del psoe està nerviosa i diu que escolta l'emissora dels bisbes, a vore si els sap greu haver perdut les eleccions: res, diuen que el pp arrasa. Als quadres, sant Josep i família i santa Joaquima de Vedruna de Mas no mostren cap inquietud. I, al final, els resultats en cada taula: Bloc (13+11), eupv (27+28), pp (136+145) i psoe (180+198), a més d'algun de solt per als antitaurins, Sentandreu o onv.

    Per cert, i com a nota per al futur, vam buscar informació sobre els suposats candidats al senat espanyol entre els que proposava el Bloc i algú altre. En general, però, un erm informatiu en la xarxa, cap dels candidats sembla que tinga res a escriure o a transmetre políticament. Deu ser reflex de la utilitat del senat.

    dijous, 6 de març del 2008

    Una sessió fruchtbar amb Terricabras a l'OCCC

    Climent, Terricabras i Ponsatí-Murlà
    La presentació del llibre Idees de combat de Josep Maria Terricabras Nogueras fou prou al·licient per a véncer el ventet fresc que fa esta setmana per ací València. Una quarantena de persones —me se va descuidar contar-ho més exactament— al colomer de l'Octubre (la seu d'Acció Cultural del País Valencià, al carrer de Sant Ferran de València), una sala agradable per a estes coses, allà dalt...

    Féu la presentació Eliseu Climent, que comentà el record de Fuster que el llibre li havia provocat. Entre altres coses, afegí que no compartia tant les aproximacions polítiques catalanes del professor, però, en qualsevol cas, el llibre, que va llegir en una nit, convida a una rauxa que, com dia Llull, hem de saber quan hem deixar anar.

    Terricabras, a propòsit de la referència a Fuster, afirmà que l'assaig català «és Joan Fuster», i ja li agradaria a ell acostar-li-se. D'altra banda, la seua guia per a pensar és —seguint Foucault— «penser autrement».
    Les reflexions «d'una persona ofesa»
    I quant a la follia i el seny, completà la referència a Raimon Llull amb una citació de Ferrater Mora en el mateix sentit: el seny no és altra cosa que la capacitat que ens farà saber quan és l'ocasió per a la rauxa.

    A Terricabras l'enxisen les novetats tecnològiques, i per això va obrir ja fa anys el seu portal en Internet. Amb tot, no només per això, sinó que també per seguir Sòcrates o molts filòsofs posteriors: perquè cal estar on està la gent, tant a la sauna, al mercat com a la ràdio o a la xarxa. Abusant d'això, el llibre que presenta s'origina en un excés de presència i d'escriptura, ja que durant dos anys i mig va mantindre un compromís de reflexió diària en el seu portal. Una càrrega que arribà a semblar-li una condemna.

    A pesar de l'excés, una volta alliberat —ara només publica els dilluns—, en recull els fruits, els fruits d'escriure amb franquesa, amb llibertat —la llibertat de ser funcionari, glossarà més avant, fent referència a Hegel: l'estat és llibertat— i tenint cura que l'anècdota no supere la reflexió, sinó que la precipite, que la provoque. Considera, per tant, que eixa intenció final ha fet que els seus articles no hagen envellit, com temia en algun moment, quan li proposaren la publicació del llibre. ¿I, llavors, quina és la flaire del llibre?, es pregunta. Doncs, es tracta de les reflexions «d'una persona ofesa», ofesa per la mediocritat, el mal argument, la bestiesa i la ruqueria, que és el que troba principalment entre els dirigents del seu país —com ara el president José Montilla, que tractant d'homenatjar Palau i Fabre homenatjà «Palau i Febré».

    La seua llibertat té, a més, l'avantatge derivat del poc cas que li fan, ¡a pesar de les seues bones idees! Per exemple, considera que ha arribat el moment que les persones ens plantegem si volem ser súbdits o ciutadans. Els temps han canviat i ara no es tracta de les posicions econòmiques que donaven noms als carrers dels Ciutadans (Girona), de la Prohomonia (Palma de Mallorca) o dels Cavallers (València), sinó que es tracta d'una conscienciació moral i política. En eixe sentit, valora sobretot que les persones pensen, encara que pensen el contrari que ell. Que pensen i, si és així, ja arribaran les complicitats. Tal com dia Leibniz, «je ne mépris presque rien», citació que enllaça amb una altra de Popper: «You may be right; I may be wrong.»

    Pel que fa a l'editorial que publica el llibre, Accent Editorial, l'editor, Oriol Ponsatí-Murlà, aprofità per a presentar també altres llibres: La claredat d'Heràclit de Palau i Fabre, El nebot de Rameau de Denis Diderot, primera traducció al català, i també la primera edició catalana d'Ecce homo de Nietzsche, traduïda pel mateix Terricabras amb l'arriscada intenció —comentà el professor— de fer sentir al lector català l'emoció estètica del lector alemany.

    En resum, la presentació no respon al costum que tenen a Alemanya, tal com ens vam assabentar durant la passada fira de Frankfurt, ja que no hi va haver lectura dels llibres. Tanmateix, si l'excusa eren els llibres, les conseqüències van ser la reflexió en veu alta i l'engrescament polític i literari. Una sessió, sens dubte, furchtbar i fruchtbar, furiosa i fruitosa, seguint l'exemple de la traducció de Terricabras.


  • El llibre costava 13 euros i presentava un format agradable, a pesar de la lletra del pal sec de l'edició en paper, que recordava innecessàriament l'origen de text per a ser llegit en la pantalla de l'ordinador.
  • dimarts, 4 de març del 2008

    Grossman i Littell, traduccions i Mètode

    Vida i destí bretons
    Elvira Lindo («Las niñas de ahora», El País, 02.03.2008 dg.) ens descobrix la traductora de Vida i destí de Vassili Grossman —supose que eixe serà el nom de l'autor i el títol de l'obra en l'edició que estan preparant en català (des d'octubre del 2007, segons Vilaweb)—:


    Dissabte passat vaig telefonar a una d'aquestes dones poliglotes. No la coneixia de res, però vaig esbrinar el seu telèfon perquè tenia moltes coses per a agrair-li. Es diu Marta. Marta Rebón. El seu nom apareixia escrit en la novel·la Vida i destino, de Vassili Grossman. N'és la traductora. Al principi no vaig pensar en ella, i crec que aquesta és la floreta més gran que li se pot llançar a un traductor: el no notar la seua presència, al contrari, sentir que el llenguatge amb què ha recreat un text literari sona tan natural com si eixe fóra l'idioma en què fou inventat. Ja dic, vaig cridar un matí a un telèfon de Brussel·les per dir-li una cosa molt senzilla, gràcies. El periodisme em va donar des de molt jove el coratge per a trucar a cases que no conec, i la vida m'ha ensenyat que quan s'admira algú es troba una felicitat especial dient-ho. Gràcies. Una traducció pot ser eixa arma letal que es carrega la vida d'un llibre a l'estranger, però també el visat perquè arribe al cor de molta gent. Marta, la jove a qui vaig cridar, viu a Brussel·les, ciutat prou petita per a poder treballar en pau, però que oferix al foraster la possibilitat d'entaular amistat amb gent de tot el món. Allà, fa un any, estava ella, en un barri anomenat la Muntanya de les Arts, amb l'encàrrec de passar del rus a l'espanyol esta Guerra i pau de la Unió Soviètica. Només li van donar cinc mesos de termini, però no pogué dir que no a una cosa que era un somni per a esta dona que va estudiar filologia eslava i que va sentir la crida de la literatura russa perquè sí, sense que existira tradició o cap llaç familiar, només per eixe amor que li provocà Doctor Zhivago, que és una cosa així com una bíblia de la ficció. La passió que ha posat en la seua faena es respira en la nostra conversa telefònica. Marta fa un descans en la faena que li dedica ara a la traducció catalana del mateix llibre, i em parla amb emoció de l'habilitat de Grossman per a penetrar en els cors dels hòmens.


    I ja posats, podem completar la nota dient que Joan Garí («De guerres i de paus», El Temps, 1.236), que supose que l'ha llegida en castellà, recomana que, posats a llegir totxos, millor la novel·la de Vassili Grossman en lloc de Les benignes de Jonathan Littell —que no sé si ha llegit en francés o en català, ja que no diu res de la traducció—. Jo continuaré amb Les Bienveillantes, encara que a siga a trompades més esparses del que voldria. I quan ixca la versió catalana de Grossman, doncs, això, més faena de comparació de traduccions.

    I ja que parle de traduccions, torne a insistir en la meua protesta —que ja li vaig manifestar a Martí Domínguez— pel fet que la revista Mètode no indique el nom dels traductors dels articles que publica (o el fet que siguen traduccions). Una pràctica poc curosa i, evidentment, contrària al «mercadeig» lingüístic que també s'hauria de poder fer en català.

    dilluns, 3 de març del 2008

    «Preperència» valenciana i limitació lingüística de Trados

    Preferència per l'error
    L'ajuntament de València m'ha posat el comentari fàcil en la punta de la llengua. La imatge de la foto ja indica per on van els trets. La «preperencia» és només una errada de picatge, un descuit. Naturalment, el fet que ajunte dos p a poca distància no té res a vore amb motivacions polítiques, però sí que hi té a vore que l'indicador estiga únicament en castellà —com sol ser habitual pel centre, fet que obliga a la queixa persistent dels ciutadans—, contràriament amb el que passà amb les plaques dels noms dels carrers, que poc després de les eleccions autonòmiques passades van experimentar una valencianització massiva —de caràcter epidèmic; i epidèrmic alhora, diríem.

    Per cert, va vindre fa unes setmanes un representant de l'empresa SDL Trados que gestiona ara el programa de traducció de més anomenada, Trados (que treballa amb memòries de traducció). Naturalment, va fer la lloa de les excel·lències i una petita, però intensa, demostració del programa. Un programa amb moltes opcions i possibilitats per a la faena de traducció... Ai, amb un problema conceptual o d'imatge bastant sagnant: ¡no té versió en català! —ni en italià, pretenia consolar-mos Gustavo—. Bé, la paradoxa és evident: el gran programa traductor que no és capaç de traduir-se, no és capaç d'oferir una traducció del seu entorn, que és un conjunt ben limitat de paraules. I el seu web només té versions en anglés, alemany i xinés, hui en dia, quan qualsevol web amb una mica d'interés té versions en qualsevol idioma del món, com aquell que diu.

    És clar, si hi haguera clàusula de respecte a l'ecologia lingüística, els senyors de Trados puga ser que s'hagueren d'aplicar a ells mateixos el seu programa, i els quedaria un «quod erat demostrandum» ben exemplar.

    Continue constipat. Espere rematar-lo definitivament esta vesprada al futbet.