dimecres, 22 d’octubre del 2008

L'acabóse o el peu a l'anganell

A poc a poc, però tot s'acaba.
La sensació d'«acabóse», que dien abans al meu poble —i com és cosa d'abans, per això he posat l'accent—, ha de ser assumida com un procés natural irreversible. En això no tinc cap problema. Per això, jo no em dedique a defendre les llengües o únicament la difusió de les llengües. Tenint en compte que totes les llengües són la llengua, és a dir, la capacitat humana, crec que el cal defendre, com en tot, són els drets de les persones.

Hui, en Zèfir, en comptes d'escriure o parlar en català m'ha semblat que hem arribat a un punt en què només som capaços de buscar combinacions de pronoms febles en els llibres. En tal lloc apareix tal, en tal altre... ¿Les diu ningú? Sembla que això no entra en l'esperit lingüístic que ens puga quedar. Això, i les companyes que conec que, adornant-ho amb totes les excuses del món —cosa que ja ens asseverava ja allò de «diners, de tort, fan veritat», etcètera, etcètera—, eduquen els fills en castellà, amb unes gotes compassives de català, perquè és la subordinació establida i «com toca», doncs, tinc clar el futur de la llengua, si no canvien les coses.

Com que tot això va lligat al respecte als drets lingüístics i a l'assumpció real del valor de les llengües com a representació del valors d'una elaboració humana culturalment enriquidora —contra el parer de Gregorio Salvador i Fernando Savater... Bé, Savater ha trobat l'enriquiment lingüístic d'una altra manera ara, amb el premi Planeta—, quan veig els diputats catalans al congrés dels diputats espanyol que encara no han fet una vaga de fem per establir eixe respecte, més enllà de la retòrica obscena del paternalisme, sé que no estem avançant massa.

Però, ¿què hi farem? Fa molts anys que m'hi dedique i ja ho sabia, aixina que açò és una bambolla momentània que m'ha eixit. Perquè, al capdavall, fins i tot qualsevol diputat o diputada, per fal·laç o demagog que siga, pot donar alguna perla lingüística. Per exemple, hui ha obert l'ostra el diputat Maluenda Verdú (pp) quan ha dit, si és que ho hem sentit bé: anganell. Com cantaven aquells quan jo era menut, «una llàgrima caigué en l'arena»...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada