dissabte, 31 de gener del 2009

Ossets de peluix

Peluixos

Casualment, hem tornat a caure en Canal 9. Està clar que això és festival de l'humor lingüístic, atesa la llengua que fan servir. I eixa és la part divertida de la qüestió, juntament amb un retolet de «Mamica* de Medi Ambient» que es referia a la consellera Maritina, que parlava en eixe moment: no s'aclarixen ni amb els retolets, podríem dir dogmàticament. Dissortadament, tenint en compte la resta dels continguts informatius, hem de tindre clar que reflectixen simplement la ideologia de la força política que guanya les eleccions, i no la pluralitat del país ni la voluntat de tindre un país plural. Aixina que qui vullga una altra política i una altra televisió pública, ja sap per on ha de passar per a canviar-ho: per les Corts.

I, ja posats, supose que també podrien canviar una mica les Corts valencianes, com ara refent el nou reglament de fa quatre dies, que no tan sols té les llacunes pròpies de qui l'ha ideat, com es posà de manifest quan la creació del grup dels no adcrits o quan la votació a distància —fracassada— d'una diputada socialista, a més de ser un reglament que ni la mateixa presidenta de les Corts respecta, com vam vore dimecres passat, quan Ricardo Costa (pp) tingué barra lliure per a fer un numeret histriònic en què apareixia un pirata amb l'ull tapat, que va voler identificar amb Carlos Fabra, a pesar que la diputada Mollà Herrera (Compromís) —que havia représ la imatge bucanera del conseller Gerardo Camps— no havia esmentat ningú. Demanà Ricardo Costa de manera tan improcedent i fora de lloc a la diputada que retirara les seues paraules, que ni la presidenta, Milagrosa Martínez, s'atreví a complir el tràmit de preguntar-li si les retirava.

És clar, a més del funcionament parlamentari de la cambra, hi ha el funcionament administratiu, on s'acumulen les mancances, que van des de qüestions de salut laboral fins a mancances en l'aplicació dels principis d'igualtat, mèrit i capacitat en la provisió interina dels llocs de treball. Naturalment, a més de la mesa de les Corts, ahí hi ha altres responsables funcionaris que volen trobar alguna virtut en la inacció. Espere que la sàpien trobar.

Després de tot això, és natural que les empreses privades, com ara les de telefonia i Internet, mos xollen cada dia —diners i respecte— en connivència evident amb els dirigents polítics. No és possible pensar que els polítics que haurien de regular la qüestió perguen un segon telefonant a Simyo o a Orange i tinguen els problemes de qualsevol mena que tenim la resta per a resoldre qualsevol tràmit, a més de la pèrdua de temps i de diners. El dia 3 de setembre de l'any passat en van fer una trastada en Orange i encara estic esperant que me la resolguen. I el dia 7 de gener d'enguany vaig encomanar un mòdem mòvil a Simyo, i no n'he tornat a saber res. La resta, telefonades sense fi a desconeguts aleatoris que no saben on tenen la mà dreta.

divendres, 30 de gener del 2009

Fragments de dia

Fragment

Passe un dia fragmentat, d'una cosa a altra, situació que trobe que és pròpia de l'activitat de la xarxa i del treball amb ordinador. Que si configura la còpia de seguretat de les plantilles, que si modifica-les, que si recorda actualitzar la llista de contrasenyes —després de posar-les al dia—, corregix una fitxa o fes-ne una altra, afig una entrada al diccionari sense fi, redissenya una imatge amb el Paint o amb el Gimp, troba documentació i descarrega-la, esbrina les possibilitats de les eines de Google i de Firefox... No t'ho acabaries mai.

M'he activat l'extensió Gspace en Firefox per a gestionar l'espai de servidor que t'oferix Gmail. He tonat a Slideshare, on tenia un compte i documentació que no recordava. I ara, en lloc d'estar provant a escriure esta nota amb el Google Docs (acabe de descobrir que també transforma documents al format PDF), hauria d'estar lluitant amb alguna plantilla de Wordpress, però ho deixaré per a un altre moment.

En resum, que hui he vist poc més enllà del meu nas. En concret, poc més enllà de la pantalla de l'ordinador. Les previsions de lectura que tinc, continuen entaranyinades, segurament perquè m'ho he posat difícil enguany. No sé si per sort o per desgràcia, m'alimente d'alguns blocs, de Paul Krugman, Paul A. Samuelson, Soledad Gallego-Díaz i d'alguns quants articulistes més.

Més tard, passem per l'Fnac i òbric un llibre de J. M. G. Le Clézio, L'inconnu sur la terre:


Il y a des arbres si beaux qu'on aimerait les appeler des dieux.


Finalment, en La Casa del Llibre hi ha Santiago Posteguillo que presenta el seu llibres Africanus. La conversa deriva cap a qüestions de veritat històrica de les dades, i recorde que hi ha qui vol aprendre història amb les novel·les i hi ha qui fa novel·les per a convéncer-se d'alguna història. En fi, senc que hi ha compradors que li parlen en valencià i Santiago Posteguillo els hi parla. El premi Ramon Llull d'anit, Carles Casajuana, trobarà d'eixa manera casual l'últim parlant de català.

dijous, 29 de gener del 2009

Ple amb pocs dubtes innocents

De la finestra a l'arbre

El ple d'ahir va ser curt, no ha donat per a molt. No hi ha ombra encara per al govern de Francisco Camps, excepte les seues tenebres i la nostra desfeta ambiental, econòmica i política. Ho documenta una mica una carta d'Iván Martínez de València (El País, 28.01.2009):


I ara, les coses que no es retarden: donar un xec en blanc a un arquitecte per a que construïxca un edifici horrorós i inundable (Ciutat de les Arts), 760 milions d'euros; barallar-se per un campionat en el mar que només va tindre una audiència del 4 % i que no entenia ningú (1.500); acceptar el xantatge d'un vell raquític amb pasta per a que vejam com 24 cotxes a 300 km/h passen per les nostres platges (100); portar un home amb sotana durant un dia per a que beneïxca totes les seues obres (100); crear una necessitat per a un estadi nou per al València, quan ha estat a punt de fer fallida (400); crear l'Àgora per a l'Open de Tenis que altres ciutats han rebutjat (113).


En són poques encara. I la resta de polítics d'altres partits de poca cultura democràtica, entre la dilució, l'autodestrucció i la imitació pretenciosa.

Si no fóra aixina, en un altre país més responsable, no podria ser que Fernando de Rosa permetera la ruïna com a conseller els jutjats i, ara, elevat o evacuat al Consell General del Poder Judicial, de visita propagandística, resolguera amb una telefonada a la seua antiga conselleria el problema que no atenia com a conseller (El País, 17.01.2009).

Tampoc podria ser que Montserrat Nebrera (El País, 14.01.2009), que té un verb fàcil però ben poc objectiu, mantinguera el seu esvaró respecte de l'accent dels andalusos com la ministra Magdalena Álvarez. Per algun motiu, contaminada de la cultura política habitual, no va ser capaç de dir que s'havia enganyat i prou. Es veu que es pensava que no podia fugir. Més avant, en el mateix diari expliquen que a l'Iran, de tant en tant et lapiden, perquè és una cosa que et pot passar més d'una vegada en la vida, ja que si estàs en forma i aconseguixen pegar a fugir, segons alguna llei islàmica, això et salva i t'exonera. No sé massa bé quina relació hi veig ací.

En el diari del 28.01.2009 hi ha qui parla d'un llibre: Appetite for self-destruction. D'això n'hi ha bastant. En tot cas, la traductora Ana María Bejarano ens documenta amb la novel·la Khirbet Khizeh (1949) d'S. Yizhar, «obra clau de la literatura hebrea, perquè se'ns hi revela, com en tantes altres d'eixa mateixa literatura, el dubte moral del qui creient, en principi, defendre una causa justa, no és alié al patiment de tants innocents». D'això no n'hi ha tant.

dimecres, 28 de gener del 2009

Traduccions i confusions

Carrer confús

I ara deixe apuntat ràpidament que el títol del llibre de Siri Hustvedt The Sorrows of an American és Elegía para un americano en castellà no sé si d'Espanya (traducció de Cecilia Ceriani) i Elegia per un americà (traducció de Ferran Ràfols) en alguna variant de català, perquè en algunes altres no sabem si és 'per ell' [per ell] o 'per a ell' [pa ell], cosa que diria que els altres tampoc ho saben del tot, però es veu que hi ha a qui no li molesta gens la confusió. N'hem parlat i en parlarem, que això de les llengües són confusions compartides.

Parlant de confusions, Bienvenue chez les Ch'tis de Dany Boon hi juga a fons, tot i que l'humor a més de lingüístic té altres tocs. No sé com deu resultar doblada, però deu haver estat una faena. En realitat, no sé si la cosa hi té molt a vore, però m'ha fet pensar en el Tio Masclet, humor traduït a un estereotip, però càustic.

Per can «seu parlamentària», han tornat ses senyories, com diuen, per a llevar la pols dels escons eixos on tenen ordinadors per a rastrejar botigues i enviar missatges i poca cosa més —segons ens comentaven ahir uns tècnics—, perquè per ara no se'ls ha ocorregut que hi podrien llegir la documentació sobre la qüestió que estan debatent en l'hemicicle.. Bé, no cal, que el «diputat penell» ja ha decidit el sentit del vot.

En tot cas, la paraula en castellà-espanyol del dia és una de les que sembla que s'ensenya en dijous Ricardo Costa (pp), que fa uns mesos era postín i hui ha estat yincana, que ha repetit almenys dos voltes, fent-la masculina, tot i que el dpd diu que és femenina.

dimarts, 27 de gener del 2009

Molts uns i unes fan un bon munt

Molts uns i unes fan valencià al carrer de Sant Tomàs

Finalment el Wordpress s'ha comportat. M'he passat la vesprada aclarint caps, enllaços, extensions i daixons (widgets). Tenint en compte que el matí ha anat de demostració de les virtuts del sistema de gestió de transcripcions (i altres coses) Séneca, hem estat ben entretinguts.

I, sí, este matí també hem notat que la iniciativa personal fa. En un moment determinat m'he adonat que un tècnic té idees i actituds professionals que tenen conseqüències polítiques i socials.

Si un tècnic informàtic (o lingüístic) no proposa maneres «ocultes» de censurar la informació, si no es trenca les banyes per a evitar que la informació ixca amb transparència, puguera ser que al tècnic jurídic o al càrrec polític de torn no li s'acudira que això fóra possible o factible. En canvi, si ho proposa de manera «neutra» com a opció —sense plantejar-se que la censura no és cap opció, que la desinformació no hauria de ser una opció—, està aplicant també idees polítiques, ètiques, professionals, però retrògrades. Tot lligat.

Aixina avança o deixa d'avançar la democràcia. Per exemple, per si molts partits polítics no eren encara prou unes estructures vergonyoses i degradants, opaques, sense cap relació directa amb el vot ciutadà, simples fàbriques de sous i privilegis, mos assabentem que en alguns parlaments el vot ja no depén de la pulsació afirmativa, sinó simplement de la indicació de presència. És a dir, el diputat portaveu o penell (que indica el sentit del vot) és qui marca el vot amb el botó corresponent. La resta de diputats del seu grup disposen dels mateixos botons de votació, però, per defecte, tenen predeterminat el vot del diputat penell. Només han de polsar el botó de presència i, si no ho canvien expressament, el seu vot serà el mateix que el del portaveu. Un gran avanç, ja no cal ni que voten, només que hi vagen.

Per favor, un pas més, que se'n vagen a casa els que no vullguen tindre responsabilitat ni criteri, els qui no vullguen assumir la responsabilitat de treballar per millorar la democràcia i la justícia social. Amb els penells en tenim prou per a saber d'on ve i cap a on va el sistema en alguns llocs.

Per sort, tot això depén de cada u, comença i acaba en cada u. La suma és fa amb molts uns i unes.

dilluns, 26 de gener del 2009

Rebots informàtic

La meua pantalla indòmita


Estic embolicat de nou amb el Wordpress, aixina que ho farem curt. No me se va ocórrer fer una còpia de seguretat despús ahir i, d'altra banda, tampoc no sé com fer servir la que vaig fer el dia cinc de gener. Ara em vénen el cap els àlbums d'Asterix, «¡gestioneu-vos el bloc vosaltres mateixos!, dien, i voreu no sé quines meravelles»... En realitat era un legionari que parlava de vore món viatjant amb l'exèrcit.

Coses sense importància, sobretot des que vaig llegir que en lloc de big bang hi ha la possibilitat que més aviat fóra un gran rebot (big bounce), teoria que resol alguns problemes de l'anterior i de les idees d'Einstein, segons explica Javier Sampedro en el diari El País. Tenint en compte això, no sé en què mos entretindrem quan arribe la fase de compressió fins que rebotem i tornem a començar. Caldrà pensar-hi... amb calma, que n'hi ha temps. Mentres, me se rebota la informàtica.

Bé, si he de reconéixer que hem tornat a empatar al futbet. És que no em fan cas.

diumenge, 25 de gener del 2009

Cita dominical / 14: Barak Hussein Obama

Mirant il·lusionats.


Mentres sigam depositaris de la confiança pública, no hem d'oblidar mai que estem ací com a servidors públics i que el servei públic és un privilegi. No és un mitjà per al benefici propi, no és un mitjà per a afavorir els amics o els clients, no és un mitjà per a promoure una ideologia o els interessos particulars d'un grup. El servei públic és, simplement i absolutament, un mitjà per a fomentar els interessos dels americans.
Barak Hussein Obama, 21.01.2009, bbc i Mobias.

dissabte, 24 de gener del 2009

Fanfara comuna

L'Asus.

Mentre sona Fanfare for the common man de Copland en l'Ipod el vent assola les antenes de València. Després canvia a Den enda som ser de Bo Kaspers Orkester, que em sembla que vol dir alguna cosa com 'l'única visible'. No sé a què es referix, però és un dels tants temes de la banda que em torben des que els vaig descobrir. Passen els núvols a tota virolla contra el sol espentats pel vent de ponent.

Toca fer dissabte, com diuen, aixina que pose l'Asus en marxa amb el Windows xp, per a que s'actualitzen la caterva d'estupideses que s'hauran de posar al dia i que ajudaran a entrebancar el funcionament de l'ordinador, que és que sol fer el Windows i que és el motiu, entre altres, pel qual faig servir l'Ubuntu habitualment.

Vaja, Alba Camañas (Canal 9) diu que el vent ha tombat un «poste» de formigó vora Cullera. I una notícia esperançadora, també ha tombat el bou d'Osborne, «emblemàtic» diu, i lamentablement té raó, és emblemàtic d'una ideologia que no voldríem tindre tan tatuada al moll del nostre territori. Més avant, una altra intrèpida locutora parla d'unes «tarees» de neteja de les destrosses del vent. El vent s'endú les paraules també, però mos deixa meravellats de la capacitació lingüística que cal per a posar-se davant la càmera.

Parlant de capacitacions i diners públics, El País (20.01.2009) destaca per algun motiu que desconec els diners que s'embutjacaran alguns membres polítics de l'administració valenciana: 79.546 euros el president Francisco Camps Ortiz; 67.764 euros els vicepresidents i consellers; 63.984 euros els secretaris autonòmics; 62.728 euros subsecretaris; 60.207 els directors generals. Esmenten un portaveu d'ugt... Caram, el sindicat que ha firmat en les Corts que no ens pagaren un 0,5 % de la massa salarial pactat en l'acord de condicions de treball. Bé, fa uns dies un tècnic municipal ens explicava —parlant de la gestió lingüística— la política d'imatge d'eixos sindicats i la dels fets, del tot discordant.

Ja posats a perdre el temps, faig una còpia de la música del meu Ipod en l'Asus. Hi ha més de vint gigues, aixina que la cosa tardarà.

divendres, 23 de gener del 2009

Embarbussaments americans

Obres parlamentàries

Respecte del jurament d'Obama —que va haver de refer despús-ahir en privat per a evitar impugnacions—, no havia acabat d'aclarir quin va ser l'entrebanc en eixa petita peça de trenta-cinc paraules, però he trobat un vídeo (Youtube) que funciona raonablement bé i, tal com explicava el New York Times (21.01.2009), resulta que qui ho trabuca tot i després es deixa una paraula no és Barak Hussein Obama, sinó el jutge John G. Roberts, cosa que el jutge va reconéixer i per això mateix es mostrà disposat a repetir la faena en la Casa Blanca, per tal d'evitar cap problema legal.

La veritat és que des del punt de vista de la transcripció, com que ho he pogut entendre tot —a pesar del meu anglés d'anar per Internet—, Obama havia dit realment el que calia dir, incloent-hi el mot canviat de lloc. Més enllà d'això, el que més gràcia fa és el gest d'Obama, el somriure amb què convidava el jutge a resoldre l'entrebanc. El jutge fa botitges, reprén, però es deixa el verb execute:


I, Barak Hussein Obama, do solemnly swear / that I'll faithfully [← ací és on anava el mot] execute [← este se'l deixa el jutge en la represa] the Office of the President of the United States faithfully [← ací és on el diuen el jutge (1) i Obama], / and will to the best of my Ability, / preserve, protect and defend the Constitution of the United States.


Tot es resol més o menys bé finalment... O quasi, perquè la pregunta final del jutge, «so help you God?», no forma part de la fórmula que calia repetir, sinó que és una incursió habitual i sobrera de la religió en l'acte. I també amb un matís: l'any 2001 amb Bush, i des de Roosevelt [Wikipedia], fou «So help me God», perquè ho repetira el president; enguany ha estat una pregunta, una innovació més del jutge, a la qual ha contestat Obama «so help me God».

Realment, el més important, de nou, no són els formulismes o les peces oratòries, sinó els fets, els actes jurídics i legals, com ara les seues primeres decisions, que per ara s'ajusten a les promeses fetes durant la campanya electoral. I esperem que continue en eixa línia, com ara a vore si pot resoldre la qüestió de l'«arbre enverinat» de què parlava José Yoldi en el diari El País (19.01.2009):


[...] el suprem dels Estats Units establí allà pel 1920 la teoria dels fruits de l'arbre enverinat, que ve a dir que el verí de l'arrel contamina fins a l'última fulla i que, per tant, una prova obtinguda per mitjans il·lícits és també il·lícita i no pot tindre validesa en el procés. Eixa doctrina va ser assumida tant pel suprem com pel constitucional espanyol.

[...]

I ara, eixa construcció jurídica d'anys es clavilla als Estats Units. Amb un punt de vista extremadament conservador, el suprem ha considerat que l'exclusió de les proves obtingudes il·lícitament per la policia no és automàtica, sinó que ha de ser l'últim recurs i que els jutges han d'utilitzar una escala flexible per a valorar si la irregularitat policial invalida la prova o no. És a dir, que l'arbre enverinat jo no ho està tant.


Com dia Antoni M. Alcover, «tornam a la parada de les cebes», això de l'arbre enverinat és una metàfora semblant a la de l'efecte papallona, a la inexistència de compartiments estancs en este món ple de mones.

dijous, 22 de gener del 2009

Emocions i picors

Homenet passant del valencià

Aclarida ahir la presència d'un o altre dels bons déus en l'èter que mos bressola, el dia de Sant Vicent de la Roda és festa en València, aixina que aprofitem per a anar al cine, Defiance d'Edward Zwick, amb Daniel Craig i Liev Schreiber, basada en fets reals, que diuen. Està ben feta, tot i que té una narració previsible i un to èpic que empalaga un poc. I resulta que, a pesar de tot, alguna cosa deu tindre el guió que t'emociona en diversos moments. O vés a saber. En el doblatge castellà, un «discutir» que devia ser simplement «parlar» i un «se aproxima el invierno» que supose que només devia ser que «se acerca», que això d'«aproximarse» no els parava precisament bé als xicons que no anaven escola i passaven el temps pels boscs, trobe jo. Ah, i un predictible «progromo»* en lloc de «pogromo», que ja és un detall menor.

D'altra banda, alguna cosa d'emocionant deu tindre l'arribada d'Obama a la presidència dels eua, però també té alguns moments curiosos, com l'entrebanc del jurament, que ha fet que hui el repetiren; o com la firma del tancament de Guantánamo, amb una legió d'hòmens blancs encorbatats envoltant el negre que firmava. Vaja, blancs, un negre... cap dona.

En canvi, segons la informació d'El Temps que em comenta Takse, és poc emocionant rellegir els vaivens castellaners de Francisco Camps, que finalment ha donat ordre que li diguen aixina en Canal 9, on l'havien batejat Francesc per alguna picor estranya no vullgues saber a on.

Abans, en el Maramao, una parella de japonesos multilingües anaven del japonés al castellà i aterren en l'italià. Em ve al cap el «po:'kɵ» japonés d'un anunci de rentaplats que passen per la tele. Segur que no m'haurien entés si els ho haguera imitat. Per contra, Francisco (Enrique) Camps Ortiz convenç tant amb la seua imitació de president dels valencians... Tant com la resta dels que hem tingut fins ara, sense oblidar José Luis Olivas Martínez, que tingué el detall de no fingir gens.

Vaja, m'està afectant saber que la setmana que la previsió és que ens plouran els diputats. I no s'hi valens els botons verds per a passar d'ells.

dimecres, 21 de gener del 2009

¡Existixc!

¡És clar que existix, atés que s'anuncia! (busateu.org)

Davant d'eixe pronunciament, no tinc paraules.

dimarts, 20 de gener del 2009

Repetim i oblidem

L'oblit i la repetició

Després de vore ahir el web de Favide, una fundació d'eixes de la Generalitat valenciana que centrifuga els recursos de tots, i vore que només estava en castellà, els vaig enviar un missatge que van tindre l'amabilitat de no contestar, aixina que hui envie la queixa a la síndica de greuges:


He observat que el web de la Generalitat Valenciana www.favide.org té només versió en espanyol i no en té en català (a pesar de les banderetes valenciana i Union Jack que lluïx inútilment: en este cas l'anglés i el valencià estan ¡al mateix nivell de desús!), fet que atempta --una vegada més en el cas de la Generalitat Valenciana-- contra els drets dels ciutadans valencians i que infringix la legislació lingüística vigent el nostre país i a la Unió Europea.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.


Observareu que la queixa és poc original, més aviat repetitiva, però, ai, és al que m'obliga la Generalitat valenciana i el Síndic de Greuges mateix, atés que en lloc de resoldre la qüestió amb una gestió lingüística general per a tots els serveis que oferix, m'obliga a detallar que si ara este web, que si este paperet, que si aquell cartell, que si un altre paperet... És a dir, tal com tractaven de dilucidar l'altre dia, com si cada acte de l'administració estiguera en un departament estanc diferent i no mantingueren cap lligam entre ells.

Seguint eixa idea el síndic de greuges em va desestimar una queixa, amb una humiliant reflexió sobre la «discriminació provisional» que els ciutadans valencians havíem de poder-mos engolir. De fet, és seguint eixa idea també, però al revés, que es publiciten repetidament les mateixes inversions i actuacions en la premsa o en els pressupostos, i cada any representen un nou èxit de gestió, cada any resolen els mateixos problemes que dien que ja havien resolt l'any anterior, cada any tornen a crear el món en set dies... O siga, ¡fins i tot cada setmana!, si convé.

I tenen tota la raó, ja que hui és el dia que torna Abraham Lincoln a la Casa Blanca... Això és la cultura, que no s'hereta genèticament, sinó que s'aprén de nou cada dia. Quasi com la memòria dels peixos, però amb una miqueta més de temps per a oblidar.

dilluns, 19 de gener del 2009

Tindre-hi a vore

Tot hi té a vore

Esperant l'Obama i mentres s'incrementa la massacre de palestins a Gaza, passem les hores amb les ocupacions quotidianes, llegint coses al vol.

Per exemple, l'última Mètode que m'ha arribat, «Comprovat científicament», amb articles molt interessants, tant si van de magranes (Ferran Zurriaga i Agustí) com de repassos històrics a les relacions entre la ciència i la propaganda. Com és habitual en la revista, no sé per què no indiquen qui són els traductors dels articles, que n'hi han que són traduccions. No sé si deu ser perquè els autors els envien ja traduïts o per algun altre motiu justificat. En tot cas, em sembla estrany... No sé si s'esdevé com en l'article d'Albert Pla Nualart tan comentat, que no dia qui eren els traductors de què parlava.

A més de gaudir del fons dels articles i de les fotografies que els il·lustren, descobrixc un «onsevol» (pàg. 78) inesperat en l'article de Mark Walker «Ciència i propaganda a Alemanya»:


Onsevol que anara el rebien amb tots els honors [...]


És un mot corrent per alguns llocs del País Valencià —diuen les referències—, tot i que com si no l'haguera sentit mai. A banda d'això, observe que és un dels mots que decoren l'aïllacionisme castellanista, que tot ho aprofiten. La curiositat que més m'ha sorprés és la forma verbal «repel» (pàg. 123; supose que hauria de ser «repel·lix») que m'ha sorprés perquè no sabia com pronunciar-la fins que hi he caigut.

En tot cas, res ha estat comparable al fet de sentir la Raquel Sans anunciar que la cerimònia de presa de possessió de Barak Obama serà «subtitulada pels sords»... Sí, supose que sé què vol dir, perquè és això la llengua, navegar entre incomprensions mútues.

Podríem concloure amb Wagensberg (pàg. 128), qui, després de fer-nos comprendre com es pot entendre un arbre amb branques i fulles matemàticament, resol que «un món totalment inintel·ligible és aquell en el qual res no té res a veure amb res». I amb això acabava l'apunt, però Takse em fa saber a través de Joan-F. Mira, «Quatre-cents morts» (El Temps, 13 de gener del 2009) que hi ha més morts al Congo ara (o a Txetxènia llavors), que no ixen retratats, però que mos retraten. ¿Té a vore amb res, això?

diumenge, 18 de gener del 2009

Cita dominical / 13: Soledad Gallego-Díaz

Mirant al buit.

El mal que han fet als drets humans universals la presó de Guantánamo, les denominades «lleis patriòtiques» o les noves regles d'immigració ha segut profund perquè n'ha minat, precisament, la credibilitat universal. En 1948, pocs posaven en dubte l'esplendor de l'estat de dret. Hui, són molts els que saben que eixa brillantor s'enfosquix molt fàcilment en els mateixos països occidentals que es presentaven com a campions de la llei. Estats Units és, segurament, el gran responsable d'eixa traïció, però Europa tampoc pot amagar la seua culpa.
Soledad Gallego-Díaz, «Las plazas de la memoria», El País, 14.12.2009.

dissabte, 17 de gener del 2009

Una cosa du l'altra

Llançamíssils valencià

Si bé per coses de l'oficialitat lingüística es suposa que mos aniria bé que Andorra s'apuntara a la Unió Europea, per una altra part, espere que això no duguera cap «contrapartida» com esta (El País, 15.01.2009):


La prohibició a gais de donar sang en Andorra és legal



El tribunal Constitucional d'Andorra ha sentenciat que la prohibició que donen sang les persones homosexuals o transsexuals no suposa un acte discriminatori. [...]


Al capdavall, hi ha coses que costa molt que «s'apeguen» entre persones i entre països. En el mateix diari, unes pàgines abans, «¿Más flexibilidad laboral en tiempos de crisis» d'Amanda Mars explica una part dels problemes polítics i socials que tenim:


La Comissió Europea ha fet, al seu torn, crides per a emprendre reformes estructurals en les economies, però ha pres la bandera de la flexiguretat, un concepte que agrada a la patronal i als sindicats europeus i que combina mobilitat i protecció, que va inventar Dinamarca. En eixe país, l'empresari acomiada sense pagar res (encara que amb un preavís de tres mesos), però el desocupat rep com a subsidi el 90 % del seu salari fins a un màxim de quatre anys, durant els quals té l'obligació de seguir formant-se i de cercar una altra ocupació. El resultat és una taxa d'atur de només el 2,7 % i una gran mobilitat laboral.

Però, per a finançar un sistema així, el tan celebrat cas danés gasta en polítiques d'ocupació ni més ni menys que el 5 % del seu producte interior brut (pib), segons l'ocde, i per a això requerix potents ingressos fiscals. En un moment que a Espanya també es reclamen noves rebaixes d'impostos, es presumix molt improbable assolir la quadratura del cercle.


Però el que crec que no hauria de ser possible és que hajam «descobert» l'efecte papallona i que alhora pensem que vivim en un món —un univers— amb compartiments estancs. M'han proposat boicotejar l'empresa que mos subministra l'aigua mineral perquè diuen que és israeliana i, més enllà de les resolucions de l'onu sempre incomplides, això els afectaria la butjaca i aixina sí que traurien altres comptes. Llavors, ¿té raó el govern d'Israel?: ¿tots els palestins són terroristes o formen part de Hamàs?... Perquè trobe que eixa proposta aplica eixa «lògica».

Puga ser que això ocórrega en el cap d'algú, diuen que sobretot en el cap dels hòmens, però estic segur que podem millorar.

divendres, 16 de gener del 2009

Reciclatge, liquiditat i liquidació

Liquidació de tot un poc
He acabat la setmana laboral a pica virolla, com és habitual, que sempre tinc alguna cosa a escriure en l'últim moment, abans de tancar l'ordinador i tirar cap al dinar. Hui el dinar s'ha ajornat perquè havíem d'empatar abans —en l'últim minut— el partit de futbet. El nostre porter té eixes coses, una habilitat reconeguda per a fer-se algun gol estrany. Hui li ha pegat per eixir a collir figues i mos ha caigut un baló bombejat.

Després de dinar uns fideus de caldo d'api amb soja texturada (sembla una gran cosa, ¿ei?), hem pegat un volteta cap a El Rastrell. Hi havíem vist farà dos setmanes un moblet de fusta que podia fer de suport per a testos i per a un bafle, d'estil senzill, pobre. Havia desaparegut. Però per quinze euros m'he endut una mena de banquet individual de reixeta de cordellet i un exemplar de Colomba de Prosper Mérimée (edició de 1925; traducció de Luis de Terán) per dos euros.

Finalment, i per reciclar un diari d'esta setmana, en El País (12.01.2009) va aparéixer dilluns una carta d'Antonio Rodríguez Almodóvar, «Oportunisme», en què puntualitza i qualifica clarament un article anterior de Martín Villa (que havia estat replicat adequadament per José Vidal-Beneyto) on l'antic ministre de l'Interior escampava un fum com una boira sobre el seu passat franquista ara reconvertit en causa de la democràcia. El resum en paraules de l'antic dirigent comunista Armando López Salinas (2004):

Doncs, desmuntaren el Règim per a apoderar-se del Sistema.


I la pàgina següent del mateix diari encara conté una consideració més interessant (que utilitza el terme crash i no es confon amb el crack). Segons Ramon Marimon, «Del crash de 1929 a la crisis de 2008»:


[...]

El crash del 29 obrí un període de proteccionisme. Entre 1929 i 1932 el comerç internacional disminuí un 65%, fet que va impossibilitar que la recuperació recolzara en l'exportació. Més pernicioses van ser les polítiques d'ocupació i industrials que afavoriren l'augment de preus i de salaris reals en diversos sectors industrials en Estats Units. El New Deal tingué un important element d'afavorir els insiders, en les empreses càrtel, a costa dels outsiders, en les cues de l'atur. Quan en 2009 de nou colpegen vents proteccionistes, s'obri el vedat a les «ajudes industrials», i la destrucció d'ocupació és majoritàriament d'outsiders precaris. Eixes lliçons no s'han d'oblidar.

[...]


I en la pàgina següent tenim un altre article de J. J. Mateo i J. Morenilla, «Vetats per a la política», que ressalta que els governs utilitzen l'esport però pretenen que els esportistes no opinen. L'article conclou:


Li tragueren la groga [al jugador egipci de futbol Abou-Treika] i va ser esbroncat «severament». Li s'havia passat pel cap opinar.


Més avant mos assabentem que la mitjana valenciana de despesa en llibres per família ha passat de 171 a 152 entre 2006 i 2007 (mitjana estatal 2007: 154 euros; ¡no som líders!, som els huitens). Però conclouré amb la resposta d'Albert Riba, dels ateus de Catalunya:


P. ¿Què diria a qui pensa que és millor una campanya frívola i que millor destinar els diners [dels autobusos ateus] a Gaza?
R. ¡Són només 13.000 euros! Renunciarem si els cardenals invertixen en Gaza els 18.000 euros que, segons la premsa, es gasta cada un en toba per a assistir a l'elecció de papa. ¿Què fan amb els diners que els dóna l'estat? Una part anà a pagar les indemnitzacions per pederàstia dels Estats Units.


Un diari condidor.

dijous, 15 de gener del 2009

Pegant-li voltes

Escales de valors en Sant Miquel dels Reis
Entre la classe del màster d'ahir, que va ser de relacions exteriors, diríem, i la visita de hui a l'avl, tinc un cansament que els acudits del Polònia quasi ni m'han fet gràcia, i això que ha tornat l'Acebes.

Abans hem comprat una edició de butjaca Madame Bovary de Flaubert en l'Fnac: 4,93 euros. N'hi havia dos edicions més de butjaca. No entenc com es poden posar eixos preus sent un producte d'importació. Hem triat la més barata perquè tenia la lletra més negra. Després, l'entrepà de La Xirgu —que estava molt bo, però mos l'haguérem pogut estalviar i no mos haguérem mort de gana— ha resultat més car que el llibre. Coses del mercat.

No és cosa meua només, que Takse ha hagut d'explicar en francés la seua lectura del llibre del Pennac, Comme un roman. Entre unes coses i altres, quan ha hagut de posar un exemple de lectura que l'haja colpida, ha recordar amb llàgrimes als ulls Se questo è un uomo (Si això és un home) de Primo Levi. (Quan m'ho ha contat, ha plorat i tot. Cosa dels nervis, dels dies i de lectures que et toquen. Recorde que Manuel Baixauli també tenia eixe llibre entre les seues lectures attachantes.) La resta de la classe ha tingut interés després per saber quin llibre era eixe. Vaja, n'hi havia a qui no els sonava gens.

Els despatxos dels tècnics de l'avl són llargs, amb diversos tons de fusta, llum de matí i emissors tèrmics a les parets. Sembla un lloc molt agradable. Llàstisma. «Oh! oh! Dieu nous délaisse, Dieu nous renonce!»

dimecres, 14 de gener del 2009

¿Què n'hem de dir...?

La força de la traducció
En el llibre de Daniel Pennac Comme un roman (Com una novel·la) Takse troba una mostra de traducció que supose que degué posar problemes al traductor, Sergi Pàmies, tot i que sembla que no tants als traductors a altres llengües. El que en francés era «Le qu'en-lira-t-on» ha esdevingut:


ca Les males llengües (Sergi Pàmies)
es El qué se leerá (Moisés Melo)
it Il cosa-leggerà-la gente (Yasmina Melaouah)


No he trobat què han fet anglesos, portuguesos o alemanys, i ja no he buscat més. Amb estos tres casos ja en tenim prou per a adonar-nos del tomb formal que li ha donat Sergi Pàmies i, a més, podem valorar si la seua decisió s'ajusta al que nosaltres donaríem com a equivalent de l'expressió francesa. Jo trobe que no ben bé. Però el cas és que les traduccions són útils en el cas que no pugam accedir al text original. O si mos dediquem professionalment als jocs lingüístics, però ara seran útils d'una altra manera.

El lector que ultrapasse la barrera del plaer de la lectura, del joc de la reflexió o de la ficció, sempre serà traït en descobrir el filtre que fins llavors era «invisible», en el cas de les bones traduccions. Tal com comentaven alguns companys fa uns dies («La traducció visible»), s'esdevé massa vegades que les traduccions tenen una autoria editorialment invisible, no apareixen en les referències, però, en canvi, són massa «visibles» en el text a causa d'errors lingüístics o de mancances en el contingut.

La solució de Sergi Pàmies respon, doncs, al risc de la traducció que es fixa en el fons i en la recreació en català del que Pennac concebé per a un altre món. Puc dir que, personalment, no entenia exactament això de «les males llengües», perquè hi trobe a faltar el verb «dir» que em sembla essencial per al sentit. Però això ho dic havent llegit la versió original, aixina que no sé què en deuen pensar els lectors que no ho hagen fet. Segurament, cadascú haurà trobat la seua interpretació o la seua incertesa particular. Això de llegir traducció i versió original és un vici amb conseqüències.

dimarts, 13 de gener del 2009

Genuflex esborranyat

Un dia de sol
Repasse una miqueta un esborrany de la nova llei de la funció pública valenciana. Observe que la redacció de les lleis continua perpetrant-se amb criteris arbitraris, oportunistes i classistes, però sense un tractament global que s'ajuste a una societat que vullga ser igualitària, social i justa. Hi apareixen majúscules genuflexes —en terminologia de Martínez de Sousa— i alguna que altra curiositat, com el fet que l'administració ha d'actuar amb transparència, però no els treballadors públics, fet que ja ens indica quin serà, per tant, el resultat. Ja vorem com queda finalment la cosa.

D'altra banda, aconseguixc actualitzar la llapissera usb Cruzer amb què vaig amunt i avall amb el Firefox i altres aplicacions que funcionen en qualsevol ordinador amb Windows. Com que no tenia antivirus en l'Asus EEEPC sembla que s'hi havia introduït algun virus. Li passe el Panda i sembla que la qüestió s'ha resolt.

Quant a la transcripció, ara que hi ha un moment de pausa, espere que pugam vore com funciona el Nuance Dragon Naturally Speaking. La idea és aplicar-ho al que diuen els diputats, però no sabem si el producte arribarà a cobrir les nostres necessitats. Estic segur que, si és pels diputats, no hi ha més nivell que les nostres orelles, i cal dir que alguns som especialment bons evadint-mos del sentit de les paraules i fixant-mos en la música de fons (actualment variacions sobre Pat Martino).

Finalment, després de passar pel bloc Vent d Cabylia i fer-me una ració d'albades al·lucinants (sobretot les de La Florida), descobrixc de rebot des d'el bloc d'un polític futbolísticament bocamoll un bloc que em sorprén i m'inquieta alhora, Der Zauberberg. Conté una d'eixes anotacions que són tan agradables de retrobar al cap dels anys:


Sis coses que em feien feliç
- Els dilluns quan esperava ja desperta que sonara el despertador i passar-me les hores de barcella amb la mar davant, sentadeta al taburet on el meu nom està gravat a navaixa, reparant les xarcies.
- Els diumenges que començaven fent l’amor, esmorzant sense presses per a anar després al rastro de La Nucia. Mirar i remirar, comprar coses inútils però boniques, anar passant discos i emportar-se a casa els elegits, dinar arròs amb espinacs i boquerons al San Miguel, a Altea. I passar la vesprada abraçaets al sofà escoltant les noves adquisicions.
- Anar en cotxe en bona companyia i bona música per la carretera que va d’Alacant cap a la Vila, Benidorm, Altea... paral·lela a la mar nostra.
- Anar a collir taronges i estar a totes hores fent sucs batejats amb Bombay Sapphire, que va bé per a previndre els costipats.
- Les barbacoes a casa de Jon i pujar després al castell a fumar i xarrar sense parar amb vistes a eixa ciutat tan lletja que és Alacant.
- La platja d’Urbanova a l’hivern, sentar-se a mirar la mar i Tabarca, fer res més i sentir per dins que no podies estar a altre lloc, que tot estava bé, tot era perfecte, i que a les xispetes que tenies als ulls sels deia felicitat.


Res, viure i avant.

dilluns, 12 de gener del 2009

La traducció visible

Traductor empresonat
Ha aparegut un llibre que hauré de consultar, Català jurídic de Josep Salom i Ges. Segons diuen en l'e-buc:


Aquest llibre aplega els apunts de l´assignatura Català jurídic del postgrau en dret andorrà de la Universitat d´Andorra i s´ha de considerar com el suport didàctic de l´esmentada assignatura. S´estructura en quatre seccions: introducció, criteris d´estil i de redacció, convencions i aspectes gramaticals.


Vorem si és una referència que cal tindre en compte en estes coses del llenguatge jurídic i administratiu que tant arriben a afectar la llengua política i general.

I parlant de llengua, però més directament pel que fa als problemes de la traducció, un problema seriós és la invisibilitat dels professionals de la traducció, de la seua professió, de la seua relació amb la qualitat de les lectures que fem i que nodrixen la nostra visió del món.

Com a indicador agafaré el cas de l'article d'Albert Pla Nualart «Aviciar una flor» (Avui, 10.01.2009) que fa un repàs anecdòtic però d'interés general de la traducció al català d'Els homes que no estimaven les dones (Män Som Hatar Kvinnor). Doncs, ni dóna el nom original de la novel·la ni el nom dels traductors, traductors que són, sembla, els protagonistes de l'article.

Bé, per no mantindre l'oblit els esmentaré: Alexandre Gombau i Arnau i Núria Vives, tal com apareixen en un catàleg en línia de biblioteques. Es veu que eixe detall interessa els bibliotecaris més que fins i tot els crítics.

En tot cas, a mi també em passa que he deixar de llegir llibres a causa de la traducció, però crec que cal parlar-ne i valorar la seua faena, tant si és positivament com si no ho és. Crec que això ajudaria a resoldre alguns problemes de la faena de traduir, derivada de la seua posició en el mercat. Per tant, no crec que siga del tot cert el que diu Albert Pla Nualart:


El traductor, com l’àrbitre, ho fa bé quan és invisible. I per ser-ho ha de fer servir un llenguatge que es creu, que té a dintre i és el pòsit d’innombrables lectures. Un llenguatge que ha assimilat la normativa amb prou sentit crític per tenir-la en compte sense perdre autenticitat ni deixar-se intimidar per una correcció mecànica.


Aconseguir això, contràriament, els hauria de fer visibles i ben visibles.

diumenge, 11 de gener del 2009

Cita dominical / 12: Paco Ibáñez

Mirades obertes.

¡Mira, ací està el meu oncle Gorostidi al costat del gran Txirrita! Sóc bascoparlant. I també parlo el català, a vore. Jo posaria com a obligatori estudiar una altra llengua espanyola, a banda del castellà. ¡Perquè, fotre, és castellà i no espanyol, ja els ho pots dir als teus caps, a vore què és això de «diari global en espanyol», com si el català, l'èuscar o el gallec no pertanyeren a Espanya!
Paco Ibáñez, entrevista d'Agustí Fancelli, El País, 21.12.2008.

dissabte, 10 de gener del 2009

Gèneres humans

Sexes i gèneres
Tenim, per a començar, que ha tornat el nostre admirat Sérgio Mendes amb un bloc nou, Hepáticas, retorn que mos alegra i que estic segur que ha de ser un goig de llegir, tal com ho era el seu Granada de Bolso anterior.

Després, m'adone que me se va passar fer una rèplica en la llista Migjorn sobre el sexisme en el llenguatge. N'hem parlat, de sexisme, relacionat amb el vestit de la ministra Chacón, i en tornarem a parlar segurament durant molts anys, perquè això té molts segles per darrere i sempre dóna per a les justificacions més injustificades. Per exemple, ahir, en l'excel·lent pel·lícula Milk sobre el regidor de San Francisco assassinat Harvey Milk, hi ha un moment interessant quan es plantegen llogar com a cap de campanya electoral una dona..., ¡lesbiana, és clar! Curiós moment de dubte masclista, on fins i tot el món gai masculí prenia com a referència del món només els homes.

Pel fa a la pel·lícula, ja ho he dit, excel·lent, amb una actuació de Sean Penn fascinant, i amb un Diego Luna molt bo en un paper que posa nerviós, almenys a mi. A més, m'estic acostumant a les versions originals, i el fet de sentir-los expressar-se sense filtres aporta un plaer afegit —amb remordiments apegats per no entendre'ls millor. Bé, la pràctica fa mestres, que dia ma mare.

Quant a la rèplica de Migjorn, ja la faré en una altra ocasió, tot i que sé que hi ha qui no l'haguera entesa, ja que pareix que una volta has «descobert» el suposat argument que els gèneres gramaticals no representen «sexes» humans, sembla que has arribat al cap de la igualtat entre els sexes. Amb tot, potser «masculí» i «no marcat» volen dir alguna cosa, ¿no? ¿Per què no es denominen «gènere la» i «gènere el», agafant el nom dels articles que ens l'indiquen? Coses de la història, no dels universals lingüístics.

Qui pretenga que milers d'anys de sexisme no ha tingut reflex en la gramàtica de les llengües, trobe que té una pretensió ben absurda.

divendres, 9 de gener del 2009

Fer-se la foto amb la llúdria

Al sol i a l'ombra

Les coses es fan com es fan, més malament que bé. D'això diuen que en sap alguna cosa el Consell valencià, entre els membres del qual, el conseller Blasco Castany, que igual es presenta com a heroi salvífic d'una dona sense mans —i sabem per un reportatge de TV3 que la cosa no va anar com el conseller la volia pintar— o legisla amb redundància sense regular res, tal com vam vore amb una llei sobre immigrants al País Valencià.

El cas és que la pàgina 4 de la secció «Comunidad Valenciana» del diari El País (07.01.2009) és un mostrari. Dalt a l'esquerra, la diputada Marcos Martí vol pal·liar els «baixíssims» índexs d'ús del valencià, diria que seguint una estratègia més tendent a l'eutanàsia que a l'alta del pacient. Baix d'això, les editorials valencianes —que es veu que per al diari només són hòmens, «los editores»— 3.707 títols, dels quals n'hi havia en valencià 815. Com que editem massa, vullc pensar que en sobre encara molts en valencià, i moltíssims més en castellà. Al mig, Ripoll està fent porgar no sé què a Camps. Una lluita intestina que no sé si sortosament no afecta gens el país... O siga, l'afecta perquè no li resol res, però poc més enllà.

Finalment, baix, al centre, eixa és la bona, Rafael Blasco fent-se la foto amb el missioner Vicente Ferrer, a qui han «reconegut la tasca solidària». Bé, és bo que reconeguen en altres allò que no reconeixen quan ixen al carrer del seu poble, com poden certificar els immigrants que vivien o viuen baix dels ponts del riu de València.

Moltes llúdries maten alguns.

dijous, 8 de gener del 2009

Anar a matar la llúdria

Les causes i les ombres
Repasse el diccionari, costum habitual i ofici permanent, i tope amb l'expressió anar a matar la llúdria 'mamprendre grans coses' (salt 2.0), 'anar a fer els gegants' (dcvb). Sobre la llúdria coneixia la variant associada a la negror negre com una llúdria, que dec haver llegit en algun lloc. La que havia sentit a algú de la meua família era més negre que un tió.

No matarem la llúdria, no, que no sé si en queden, però ja no tocaria. En canvi, hi ha activitats que poden arribar a semblar impossibles, però la realitat és que t'ho volen fer creure i no que realment no es puguen acomplir. Com ara això des desmuntar una institució en mil bocins. Això ho fa la Generalitat valenciana per a maquillar els pressuposts i amagar els deutes, però també ho fa —i no deuria— el Síndic de Greuges pel que fa a les queixes dosbre discriminació lingüística, que et fa alçar queixa de cada clau i de cada rosca que no funciona, i no arribar a «renyar» mai els responsables generals de la gestió lingüística «delictiva» en general de la institució, que no són altres que els dirigents polítics, actualment del Partit Popular.

En este àmbit, la cadena de les causes i les conseqüències només funciona per als èxits; en canvi, els errors i els fracassos no arriben mai a la causa que els origina. És això que diuen que la victòria té cent pares i la derrota és òrfena, expressió que féu famosa en 1961 John F. Kennedy i que és una variació d'una frase del comte italià i feixista Galeazzo Ciano La vittoria trova centro padri, e nessuno vuole riconoscere l'insucceso. Vaja, deixem este cadena. Només diré que ja hem tingut ocasió de presentar la primera queixa de l'any pel web d'Anetcom:


El web de l'associació pública Anetcom (www.anetcom.es) només té versió en espanyol i no en català, fet que crec que no cal que detalle la normativa autonòmica, espanyola i europea --sense anar més llunt-- que transgredix.

De fet, per provar, agrairia que el Síndic de Greuges fera una crida general al compliment de les obligacions lingüístiques de la Generalitat valenciana, per a mirar estalviar-me una mica haver d'anar detallant un a un els casos d'empreses, associacions, entitats, fundacions i altres dependents de la Generalitat valenciana que no complixen les seues obligacions lingüístiques, segurament a conseqüència de la manca d'un criteri general, pla de treball o protocol d'actuació que tinga sempre en compte la natura de disponibilitat necessàriament bilingüe en el cas l'activitat de l'administració pública adreçada als ciutadans.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que les institucions públiques responsables resolguen estes mancances i adopten les mesures adequades per a corregir i renyar els responsables de la gestió lingüística de l'entitat.


No és res impossible, simplement és una mala pràctica més. I el tedi ciutadà és la seua principal victòria, però no és cap excusa. Hui em talle els cabells, que tampoc no tinc excusa, més enllà de la gossera.

dimecres, 7 de gener del 2009

El vestit llarg d'algunes idees

Idea de prohibició
Dos hores per a fer no res, tot mirant les tarifes de Simyo, Orange i altres. Al final, quan ja havíem triat el número de Simyo, es veu que hi ha hagut algun problema i hem hagut de tornar arrere i triar un altre número per a la targeta sim. Bé, en cosetes d'este tipus se'n va volant el temps. I ara recorde que no havia fet cap propòsit concret per a enguany... ¡Quin descans!

És clar, este matí, que hem tornat a la tasca transcriptora, no hi hagut més novetats que arruixar un poc les plantes. Encara hi ha molta gent de festa. Una comanda de llibres i un miqueta de revisió del vocabulari del Diari de Sessions, un bloc que tenim en Wordpress i que mos fa paper de base de dades. Caviar el calendari, revisant a vore si perdia alguna nota important de l'any passat, i buidar la taula d'algun paper oblidat. Després, i més aviat per a demà, pensar en el vocabularis que mos convindria compilar entre les opcions que mos donen el Termcat i altres recursos que podem trobar en Internet.

I del poc que hem vist del diari, doncs, que si M. Á. Basternier posa alguns punts sobre les is en «La guerra del torna-li» (El País, 07.01.2009; la traducció és una provatura meua) quant a la posició d'Israel i de massa israelians, observe que tot això no s'acabarà mai (pàg. 10 del mateix diari):

Segons la invitació, les dones hi havien d'acudir amb un «vestit llarg».


I tot i que no duia camal curt, la cosa no anirà bé mentres hi haja qui es pense autoritzat a exigir un vestit protocol·lari discriminant per sexes, que es permeta, a més, criticar el vestit de Carme Chacón durant la Pasqua militar i que no reba la resposta adient en eixe cas: «Escolta, eixe protocol, te'l confites.»

I fins ací, un dia sense més aclariments. El millor que puc fer és triar la foto, vaja.

dimarts, 6 de gener del 2009

Els missatgers i les idees

Angelets
Una cosa és matar el missatger i una altra pretendre que el missatger no pot ser mai el missatge. Ni una cosa, ni l'altra. Els periodistes parlen del que volen o del que els deixen, però proveïxen d'idees els lectors o oients. El periodisme que coneixem no és tan sols el reflex de les dades o de les opinions d'altres.

Ara, en el cas de la proporció o la desproporció de la resposta israeliana contra els bombardejos de Hamàs hi ha qui està interessat, com André Glucksman (El País, 06.01.2009, «¿Què significa desproporcionada?»), a denunciar el debat sobre les proporcions, amb la intenció bastant clara de confondre les obligacions dels estats democràtics amb les «obligacions» de les organitzacions terroristes.

Si bé, és cert, que on hi ha adversaris o enemics, poc hi compten les regles, crec que alguna humanitat es sentia orgullosa d'haver superat fins i tot eixa fatalitat amb les típiques convencions que havien de limitar fins i tot allò que no tenia límits. Els estats que incompliren eixos mínims —els seus dirigents— podrien ser perseguits i jutjats per això mateix. ¿És el cas d'Israel o de Hamàs? Crec que està clar.

En tot cas, dir que la resposta d'Israel ha estat desproporcionada és un error, però també s'ha d'entendre com un eufemisme per no dir que ha segut prepotent, abjecta, inhumana o assassina. El Roto ho explica millor en la seua vinyeta:

¡No cal que escolteu les víctimes, són tremendistes!


En un sentit tremendista menys acusat però bastant temible, Joaquín Estefanía (El País, 05.01.2009, «Cassandra: crisi, ¿fins a on?») aclarix la lògica d'algunes paraules que poden semblar farcides de sentit comú i lògica i que, de fet, són el preàmbul del racisme, la xenofòbia i les guerres:

La història mostra que les grans depressions econòmiques han donat pas primer al proteccionisme, després al nacionalisme i posteriorment als enfrontaments, moltes vegades violents.


En canvi, un tio meu pensava que si els empresaris d'«ací» invertiren i crearen empreses «ací» amb treballadors d'«ací», no es perdrien diners i el benefici es quedaria «ací». I em va dir que ja podia dir-li el que vullguera, que ell estava convençut d'«això». Naturalment, contra els «ací» i els «això» no hi ha dades ni raons que hi puguen fer res. Amb tot, he de dir que almenys et deixa parlar (abans del bombardeig), i això no és poc.

dilluns, 5 de gener del 2009

Bombes i altres regals poc transparents

La transparència del gingko en hivern
Comença l'any i el diari El País (04.01.2009) insistix encara en la reclamació de la transparència de l'administració pública:

El Consell aposta per l'apagada informativa



L'executiu de Camps respon amb evasives a les preguntes de l'oposició en les Corts Valencianes




Esta volta es centra en l'administració valenciana, on ja sabem d'altres ocasions com va la cosa: encara estic esperant. Per cert, vist com van les coses, he modificat l'etiqueta de comentaris «transparència» per «opacitat», que descriu millor la situació.

A més, en el mateix diari, però en el suplement del diumenge, podem llegir un fragment de Julián Casanova:

El reconeixement de la derrota va caure com una bomba entre la població alemanya, que fins a l'últim moment havia segut enganyada amb promeses de victòria per la propaganda oficial. La gent es va llançar als carrers a protestar contra la guerra, a demanar la pau a qualsevol preu i a reclamar una profunda reforma de l'ordre polític i social.


Això era 1918. Al País Valencià hem arribat al segle xxi i no dubte gens que en qualsevol moment descobrirem per a què van aprofitar les «noves formes de gestió», «l'endeutament productiu», els «esdeveniments», ser falsos «líders» o «pioners» ens les més variades pràctiques de la inutilitat. En resum, tota la retòrica de la nostra «classe» política —obcenitat que hem reeditat, segons indiquen les dades de polítics sense ofici conegut, d'una banda, i els cognoms heretats, d'una altra—, que hem de recordar que estava encapçalada primer per Eduardo Zaplana i ara per Francisco Camps, però que ha estat corejada i acompanyada per l'eco convenientment desafinat de l'oposició socialista i d'Esquerra Unida.

A banda d'estes idees repetitives i inútils, he resolt hui el problema del bucle de redirecció que dóna el Wordpress 2.7 gràcies a l'extensió «disable-canonical-redirect.php», cosa que ha segut un descans, realment.

I ho tanque ací, nit de míssils, trets, joquets i llibres injustament repartits.

diumenge, 4 de gener del 2009

Cita dominical / 11: José Dalmau Carles

Mirades heretades.

Hi ha idees heretades que tenen un valor incalculable:


70. Què deu Espanya als visigots.— Els visigots llegaren a Espanya estes tres bases en què es fonamentà la nova societat espanyola: el Catolicisme, el Nacionalisme i la Monarquia.
José Dalmau Carles, Enciclopedia Cíclico-pedagógica, grau mitjà, ed. Dalmau Carles, Pla, 1943.

dissabte, 3 de gener del 2009

Arrop i pluja

Gelats a ca Tano, Gandia Hem tingut la pluja habitual dels dies que decidim anar a Gandia. Hui es tractava una mica de tornar a visitar el restaurant Arrop, per tindre una referència quan l'òbriguen a València. S'ha convertit en Arrop Tradició, que vol ser, doncs, una versió de la cuina tradicional. En València ens han dit que hi haurà més innovació. La qüestió és que tot i que no podem dir res roín, esta vegada mos hem quedat una miqueta despagats. Tot el «menú concertat» nadalenc estava ben bo, però una miqueta desangelat, sense el toc de qualitat o de sorpresa que esperàvem. En canvi, el vi, San Román (Toro, 2004) ens ha encantat. Després, hem passat per la botiga Rituals, que té cremes, gels i altres productes amb aromes irresistibles. Continuava plovent. Mos hem acostat a Tano, on l'Emili ha comprat torró blanet i jo he aprofitat per a fer la foto oportuna a la màquina giratòria dels gelats. En resum, un dia entretingut que ha acabat amb la victòria del Barça contra el Mallorca —combinació d'imàtgens de TV3 i de veu de Catalunya Ràdio en la tdt..., encara al País Valencià—. I, mentrestant, els israelians han passat a l'«ofensiva» terrestre en Gaza. És a dir, que els palestins ho tenen magre, siguen homes, dones, infants o suposats terroristes. És clar, això diuen que és la vida.

divendres, 2 de gener del 2009

Wordpress i altres jocs de paraules

Madoff contra «Made of»
Com que hui no compre el diari, m'estalvie diners —i aixina recupere l'augment de preu injustificat que apliquen en can Prisa— i alguna lletania sobre les bondats i immensitats mai vistes de l'espanyol, eixa llengua que mos ha de portar a no sé quin paradís.

Però, vaja, com que estic de vacances, no tinc molta matèria a repensar, perquè me se'n van les hores en alguna reunió necessària i en quatre problemes tècnics amb l'ordinador. Per exemple, estic reinstal·lant el programa de blocs Wordpress 2.7, a vore si aclarixc per què em dóna l'error de bucle de redirecció, tot i que supose que no ho podré aclarir. Hauré d'esperar les noves versions.

A més, m'entretinc amb la traducció al català del programa de blocs. Corregixc una «autorizació» i canvie la majoria dels infinitius d'ordre («canviar, publicar, identificar-se, veure») per indicatius i subjuntius («canvia, publica, identifica't, veges»), a meś d'altres petites modificacions («facilment» > «fàcilment»; «ha ocorregut un error» > «hi ha hagut un error»; «Ho sento» > «Em sap mal», «Sisplau» > «Per favor»). Coses d'estil i de comoditat de cadascú.

Ah, i acabe de recordar ara, després de l'homenatge a Brossa, que els del diari El País o els de la marca de rellotges Tag Heuer sembla que li'n van fer un també fa uns dies amb un Madoff contra «Made of», com és pot vore en la imatge. Sorprenent. ¿Engany i publicitat? ¿Casualitat?

dijous, 1 de gener del 2009

Intercanvis

Continua igual el 2009

Quasi quasi comencem l'any al cinema. De fet, el començàrem brindant amb Cava Ponsalet (brut, etiquetat en valencià), després d'haver sopat amb Bassus (pinot noir, 2007, d'Utiel-Requena), vi que mos va recomanar la Teresa d'Envinarte, botiga del carrer dels Serrans de València.

I el món, un dia després, continua com uns mil·lennis abans, tal com deixàvem caure ahir, amb els bombardejos israelians en Gaza. M'arriba un missatge d'Amparo Salvador Vilanova que recorda el rostre del «genocidi de Gaza», que seria Ehud Barak. I entre altres detalls curiosos:


No hauríem d'oblidar que l'actual govern d'Israel els componen dos organitzacions polítiques, el Kadima (de centre) i el Partit Laborista (socialdemòcrata). Cal recordar-ho perquè encara no s'ha sentit cap veu per a allunyar el partit de Barak de la Internacional Socialista.


En fi, que hem comprovat que el ginkgo de l'Hort de Romero, l'arbre més vell de València, està completament despullat. I des d'allà, passejant, cap als ugc. Hem vist al cinema una gran interpretació d'Angelina Jolie en The Changeling de Clint Eastwood. Una pel·lícula ben feta, intensa, amb una ambientació extraordinària i un ritme molt ben portat. Ah, i John Malkovich, un secundari de luxe. Molt de personal a la sala, cosa que no és habitual.

Abans, de matí, perquè no ens pensàrem que el món faria cap canvi, relligc l'enèsima incongruència entre dades objectives i argumentació en una carta d'Antonio-F. Ordóñez Rivero (El País, 30.12.2008) que retrau l'«evidència» dels problemes de convivència lingüística en Catalunya. Naturalment, hi ha una «evidència» de curta volada, com és el cas de l'escriptora Cristina Peri Rossi, que no volia expressar-se en català en Catalunya Ràdio i va ser donada de baixa com a col·laboradora de l'emissora. Segons un estudi anual del Departament d'Estat dels eua això és una violació dels drets humans. ¡Caram!, posats aixina, podríem classificar la situació de molts ciutadans del País Valencià directament de genocidi o una cosa semblant. Estos americans tenen unes coses...

D'altra banda, en el mateix diari (31.12.2008) tanquen l'any amb una nova entrega de la sèrie com la tenim de grossa, «L'espanyol, un filó orfe de prestigi», on Tereixa Constenla torna a repassar el catecisme economicolingüístic sobre l'espanyol, en esta ocasió la quarta llengua més parlada del món i la segona més estudiada. No descansen mai.

Canviant cap a altres cantons, vaig resoldre l'actualització del Wordpress, que només he pogut fer fins al 2.6.2, perquè a partir de la 2.6.5 la cosa em dóna un error de bucle en el navegador. Bé, només em queda connectar a Simyo l'Asus EEEPC 1000H i ja podré enviar cròniques des del carrer mateix.

El cas és que hui havia pensat d'escriure d'alguna altra cosa, però me se n'ha anat el sant al cel i el temps al cinema. Observe que no he fet balanç anual del 2008 —marejos personals inesperats—, però llegint el del 2007, m'adone de les coincidències i dels desencerts en alguna previsió. I llegint la primera entrada del 2008 veig que puc repetir la il·lustració, i això faig.