El mateix negoci

El temps m'acaça. Hui tenim futbet i després la pel·lícula francesa Entre les murs (que en castellà han titulat La clase no sé per què). El matí ha passat entre preposicions i locucions. Hauria de pegar una mirada a la premsa que no compre els divendres, però preferixc la visita accidental a alguns blocs, tot i que recorde ara que hauria d'haver consultat el bloc My Society, perquè segons comentaven ahir en el Ciberpaís es tracta d'una iniciativa britànica per la transparència i la millora del seu sistema democràtic. També avisava el mateix article que el trasllat d'això a l'estat espanyol podia ser frustrant, atesa de la falta de mecanismes polítics de control i exigència a l'abast de la ciutadania.

És clar, això em recorda que en juny de l'any passat vaig presentar una petició a la comissió de peticions de les Corts valencianes, i encara estic esperant que em diguen si l'han rebuda, si els sembla bé, qualsevol cosa que els puguera semblar. Pels fets, sé que l'han rebuda i que l'han atesa en part, però la qüestió és que ben bé podria ser que fóra casualitat. El cert és que tenen obligació de respondre, tal com diu el reglament de la cambra:

La comissió examinarà cada petició individual o col·lectiva que reben Les Corts i n'acordarà la tramesa, quan escaiga, mitjançant la cambra, a l'òrgan competent. En qualsevol cas, hom n'acusarà recepció i comunicarà al peticionari l'acord adoptat.

Però, el cert també és que no ho fan i es queden més amples que llargs, sobretot perquè confien en els desistiment de la ciutadania davant la seua prepotència i la seua activitat permanent de desinformació i d'incentivació de la desídia. El sistema és eixe i a això juguen. ¿Sap ningú qui és el seu representant polític? És fàcil trobar els diputats i diputades de cada circumscripció provincial i fins i tot saber més o menys de quin poble són i quina llengua parlen habitualment. El que és vergonyós, respecte de l'exemple britànic, és que tot això no aprofita per a res. Saps què votaren no perquè ho hagen fet públic o ho hagen consultat amb els seus votants, sinó perquè voten en grup —«disciplina de vot», que en diuen— i, per tant, sobren tots ells i elles (i el seus sous), ja que això no ja no és ni representació democràtica, sinó simple votació accionarial i, per tant, els seus partits polítics s'acosten més aviat a les societats anònimes que a altra cosa.

Per tant, no és estrany que hi haja qui es pren la política com el futbol. I no és estrany que hi haja tants empresaris del futbol fent política de masses, ja que és el mateix negoci.