dimecres, 8 d’abril del 2009

L'estrafolleria lingüística

Cendres de Xàtiva

Encara m'estic recuperant de la bona nova d'ahir que ens oferien els diaris arran de les dades que aportaven els treballs de Brauli Montoya. Pel meu compte he trobat referències que matisen l'optimisme de Lucía Gadea –la periodista que ens portà la nova–, si no és que la realitat que m'envolta no deixa de mostrar-me que els progenitors que m'envolten transmeten, en general, la mateixa subordinació lingüística que ells fan servir.

Més enllà d'això, a voltes també transmeten la llengua als seus descendents, però la continuïtat depén —li la deixen— sobretot de l'ensenyament, i ja sabem quines són eixes estadístiques (en resum: una quart part de possibilitats). Ni la recuperació de l'ús ni la pèrdua definitiva són cosa d'un dia per a l'altre, excepte en casos comptats i estudiats —com ara el cas del bretó—, aixina que més que símptomes, hauríem de poder concretar alguna dia una política que vaja en un altre sentit, tal com demana Albert Branchadell en «Fracassos lingüístics catalans» (El Periódico, 27.03.2009) i que acaba aixina:


¿Per què tant fracàs acumulat? Una resposta fàcil és donar sempre les culpes a l'enemic extern, siguin les pautes diglòssiques heretades del franquisme, els immigrants recalcitrants, les irreductibles majors, el secular uniformisme espanyol o la incomprensió de Brussel·les. Però si no volem estar tota la vida repetint campanyes idèntiques sense aconseguir cap dels seus objectius, valdria la pena que reflexionéssim sobre el que fem malament, per tal que la dosi de rectificació necessària posi terme a la frustració col·lectiva.


Una mica de frustració em llevà de colp Dani Ramírez amb la seua predicció del temps diumenge passat quan, parlant del País Valencià, digué «vesprada». El mot no és exclusiu ni excloent del País Valencià, però donà un toc d'acostament que hauria de ser més habitual en totes les seccions de tv3 i de la Generalitat de Catalunya, ells que poden, políticament, ser correctes en gestió lingüística. Naturalment, Empar Marco hi fa la seua faena (i alguns altres periodistes d'altres zones). Amb tot, en compte de cabrioles que va dir fa uns dies, haguera pogut dir volantins, però no sé si és que no el coneix o no li va vindre al cap. Coses d'estil valencianesc.

I dos paraules que he aprés llegint el bloc Ucronies de Joan Calsapeu: estrafolla i estrafolleria mots que apareixen pels diccionaris i que, ves a saber, qualsevol dia s'aviven i tot, com a mostra del fracàs d'algú altre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada