dimarts, 30 de juny del 2009

L'endemà d'un fracàs



Hui, que és l'endemà d'ahir —veges quines coses—, Ferran Suay i Lerma mos descobrix els dimonis que punxen en el comportament d'alguns «compatriotes» valencians que no volen ser «activistes», que volen viure amb «normalitat» la seua vida, i que la viuen... ¡en castellà! sempre que els seus prejuís els fan concebre alguna perspectiva de «conflicte» lingüístic. Ai, quines fatalitats té la vida.

Gràcies a eixa remoguda intestinal, hem confirmat de nou que la història de la política i la gestió lingüística del País Valencià s'adiu amb els prejuís i les percepcions d'unes quantes persones. En canvi, no s'adiu gens amb l'anàlisi, la recerca, l'aplicació i la revisió de programes fonamentats. Més encara, hem hagut de tornar a sentir, amb vergonya aliena, arguments com «en aquell moment», «fa trenta-un anys que treballe en el valencià», «es féu el que es podia fer», «haguérem volgut fer més, però no era possible»... Cap rastre d'una desitjable valoració crítica. I, verdaderament, són frases que haurien de ser un punt de partida per a la revisió de la faena feta i l'autocrítica necessària.

Però, ben al contrari, sembla que plantegen l'autocrítica com un reconeiximent de «culpa» i no com un mecanisme d'esmena i de millora. I això que, vista l'actualitat, ens han portat al bon no res en què continuem instal·lats al cap dels anys, en una supervivència interina i precària. Però es veu que ja és un èxit per a ells.

Estic segur que no tenien cap futur tan terrible en perspectiva que faça que açò els semble acceptable, sinó que, simplement, la possibilitat de fer el cor fort per a superar el que pot semblar un fracàs, és una actitud que no correspon a la seua educació política, partidària i personal. Sense adonar-se, són l'espill dels profetes de la catàstrofe, que també abunden en l'altra banda, en una posició abrandada i perfectament compensatòria.

Per resumir, la frase del dia: «Si els valencians fórem negres, votaríem el Ku Klux Klan».

dilluns, 29 de juny del 2009

Estadístiques i contextos

No, no fem el curset de xinés mandarí

I passem del foc a les brases, és a dir, d'un curset de l'ivap a un de la conselleria d'educació, els vint-i-sisens cursos d'estiu.

Hui, en la secció de la llengua en el seu context hem fet un repàs amb Xavier Sanjuan Merino de les estadístiques sobre el coneixement, l'ús i la valoració de la llengua que mos proveïxen els censos i les enquestes. L'objecte és, com és habitual, «la llengua» i no les «dos» llengües oficials actuals. Es suposa que això es deu a l'objectiu amb què es fan eixes enquestes, però és un objectiu que no hem sabut aclarir (o que hem aclarit d'una manera que no mos ha fent gens de gràcia).

Altrament, també pot ser que es dega al fet que l'anàlisi de les dades oferix un resultat suficientment bo per a la política lingüística actual de la Generalitat valenciana, una política d'«omissió», de «desplanificació» o de «contraplanificació» —termes que caldria adjudicar i definir adequadament.

Hi ha hagut escaramusses enmig de la discussió (en el sentit més francés del terme) sobre el passat, en què on jo veia mancances altres veien èxits conjunturalment possibles. Si és eixe l'abast de l'(auto)crítica per a preparar el futur, crec que no en traurem l'aigua clara. Perquè la situació en què mos trobem, en què hi ha hagut un canvi de valors en la societat (a partir de mitjan dècada dels huitanta) i s'ha tornat a produir la marginació de l'ús del valencià (a partir de mitjan dècada dels noranta), no són fenòmens meteorològics imprevisibles i sense actuacions polítiques implicades, si no detonants. D'ara encara, però també d'abans.

I ara faré un comentari arriscat: les campanyes i la política lingüística del psoe no van fer avançar l'ús i la penetració de la llengua de manera que fóra un fonament indiscutit del país, entre altres coses, perquè era fàcil comprovar que no hi havia una implicació ètica ni política reals en els lemes «Parlem» i «Visquem» de llavors.

Bé, Tracy Chapman versioneja en l'Spotify The times they ara a-changin'. Per tant, continuarem.

diumenge, 28 de juny del 2009

Cita dominical / 36: Joseph E. Stiglitz

Mirant la caritat per als rics.


Alguns han batejat este nou règim econòmic «socialisme amb característiques dels eua». Però el socialisme es preocupa pels individus corrents. En canvi, els eua han proporcionat poca ajuda per als milions d'americans que estan perdent les cases. Els treballadors que perden la faena reben només 39 setmanes d'ajudes limitades per desocupació i són després abandonats a la ventura. I quan perden la faena, la majoria d'ells perden també l'assegurança mèdica.

[...]

De fet, açò no és socialisme, sinó una continuació de la permanent assistència social a les empreses. Els rics i poderosos sempre que poden busquen l'ajuda del govern, mentres que les persones necessitades reben poca protecció social.

Joseph E. Stiglitz, «America's socialism for the rich», The Guardian, 12.06.2009.

dissabte, 27 de juny del 2009

El gemec i la nyonya

Paraules a través del vidre

Anava a escriu un apunt anodí, i, sí, ho faré. Acabe de vore el reportatge d'Informe Semanal (tve) sobre l'espanyol (eixa llengua que, vaja, sense traumes, també es diu castellà) i he tornat a sentir una de les «imbecil·litats» més esplèndides que cimenten la consideració que tenim de les llengües.

Resulta que el còdex de cap allà el segle x en què es documenten les primeres paraules del que seria el castellà (i del basc), són el primer «vagido» d'eixa llengua. A partir d'ahí, és fàcil arribar a transmetre una ideologia paternalista sobre el passat: hi havia una llengua infantil, en conformació, un món medieval on la gent a penes s'entenien entre ells, perquè amb eixe trosset de llengua no eren capaços de mantindre un discurs adult... És a dir, una de les metàfores més tronades sobre les llengües.

Ara, plenament adult, l'Institut Cervantes fa díhuit anys, i ho celebren amb un reportatge en què els entrevistats apareixen sobre un fons de paraules que porten la lletra ñ. No hi apareixen coño ni ñoño, però sí que apareixen els 450 milions de parlants —se n'han estat d'afegir-ne per fer compte redó— i l'afirmació que és la segona llengua de comunicació internacional (i no vullgues aclarir a què es deu això).

I, bé, tinc davant un article del diari El País (12.06.2009):


Quasi 80.000 alumnes no poden estudiar en valencià en secundària



[...]

La matrícula global d'ESO és de 198.106 alumnes, 55.786 en batxillerat i 50.873 en FP. En valencià, 58.626.


En el reportatge de la tele ix un poeta anglés que diu que el castellà té més possibilitats per a la poesia que l'anglés. Deu ser això.

divendres, 26 de juny del 2009

Minestra de paraules

(Co)minestra i olives Corbí

«Cominestra» de verdures. Hem acabat l'esprintada de curset sobre tipografia i Indesign amb José Luis Martín i Carlos Rosell. A més de fer bona cosa de pràctiques, ens caldria una segona edició per a aprofundir en algunes de les possibilitats més generals de la maquetació i l'edició. Ho proposarem.

I, sí, la «cominestra» en tipus de pal sec inclinat ha segut la troballa que hem fet hui en un pot de Consum (les olives Corbí, de Carcaixent, tenen una qualitat inesperada). En els diccionaris, però, només he trobat minestra i Google no dóna cap resultat. Deu ser una proposta recreativa de l'estil de les «risses i rissoies» de Sanmartín Besalduch (psoe-pspv) en les Corts. L'usem menys del que caldria, però la recreem, vaja, això sí.

dijous, 25 de juny del 2009

Les nostres paraules ens delaten

Paraules d'Eugeni Reig i de tots

Visions de les denominades i venerades senyes d'identitat, segons Martínez Rodríguez (pp) (22.06.2009):


La pólvora és tan inherent als valencians, doncs, com ho són els bous, el parany o la música de banda. Tant és així que..., i ho aportaré també com a informació, el nostre partit va engegar, en concret, a nivell provincial, en la província de Castelló, una sotssecretaria concreta per a tractar totes les qüestions lligades a les tradicions populars, perquè vam pensar que és important no perdre senyals d'identitat. No estan al mateix nivell, indubtablement, però, sens dubte, els valencians tenim algunes qüestions que estan institucionalitzades i que són inamovibles, afortunadament, com el nostre idioma, el valencià, que és cooficial, juntament amb el castellà, en tota la Comunitat Valenciana, el nostre himne i la real senyera, la nostra bandera.


Un detall gens marginal: el senyor Martínez Rodríguez, que figura que és de la Vall d'Uixó, ha explicat tot això en castellà, segurament fent un exercici d'identificació amb el que ell anomena «nació»; o potser de desidentificació respecte dels valencians. I tampoc es menyspreable la tria identitària que fa: bous, parany, música de banda, la llengua que no usa, himne i bandera.

I té tota la raó, al bon home li agrada vore com maten bous, li agrada vore com cacen ocells (del fet que siga il·legal no en diu res: el respecte a la legalitat no deu ser una senya d'identitat seua), li agrada que li amenitzen la vida amb música tradicional i li agrada parlar en castellà i enyorar segurament el valencià que es veu que li han furtat i que tant l'identifica en no fer-lo servir... O pot ser que siga això, que només fa servir el valencià cantant l'himne mentres branda la bandera contra algú, que per a això s'inventaren les banderes.

En un hemisferi paral·lel d'este país, reflectint gestos i calcant resultats —però malament—, es troba Pepa Chesa, que puc confirmar que es dirigix en castellà als desconeguts amb qui topa pel bar de les Corts. O és que m'ha vist cara de monolingüe toledà. No sé si per Oliva es comporta igual la companya d'eixe Bloc que no sabem cap a on va. Si és que sí, apanyats estem —almenys escriu en valencià en el seu Blog de Pepa Chesa—, i no hi ha independència que ho resolga això, a pesar del que diu Joan Solà i Cortassa.

Per sort, i amb una miqueta de voluntat personal de cada u, només cal un petit canvi d'actitud. Eixos petits detalls sí que són poderosos.

dimecres, 24 de juny del 2009

Faust al parlament

Faust valencià

Encara m'arriba hui un regal inesperat. No, no es tracta d'un quoque tandem intel·ligible de Mundo Alberto o de Torró Gil, que seria més aviat un misteri de la religiositat pagana. Ni tampoc ha segut que m'hagen explicat racionalment el desinterés per resoldre les mancances i injustícies del reglament de provisió d'interins de les Corts. I menys encara —regal inversemblant— que un escrit meu a la mesa de les Corts haja estat atés amb objectivitat democràtica. Tot això no podien ser regals, tan sols fantasies. (Confie que la realitat supere la ficció, és clar.)

És més directe en mans de Taksenet: un llibre que descriu la vida del transcriptor corrector parlamentari, segons la gec, «l'avidesa de viure, el terror del més enllà i la preocupació per la presència del diable en la vida de l'home». I no cal dir res més.

dimarts, 23 de juny del 2009

Un petit fracàs

Sense punxes

El diari El País (19.06.2009) du una notícia que no sé si podem dir que és esperançadora, a pesar que deu semblar tot el contrari:


Punxada de la protesta contra la política educativa de Camps



A penes un centenar de persones, entre les quals hi havia directors de centres educatius, representants sindicals i de partits polítics d'esquerra, es concentraren ahir en la plaça de Manises, baix del despatx del president Francisco Camps, per a protestar per la seua política educativa. La concentració resultà un fracàs sense pal·liatius per als organitzadors, que criticaren Rita Barberá per practicar la censura.


Ja era hora que una concentració de les «nostres» ixquera malament, perquè la veritat és que semblàvem ja uns polítics professionals d'eixos que tot els ix de cine, però que ni resolen res ni aconseguixen el poder suficient per a intentar-ho, però sempre estan satisfets de la seua actuació.

Per fi, des d'un petit fracàs (més) podria ser que intentàrem redefinir el camí de l'èxit. Hi ha alguna cosa que em diu que podem dubtar-ho bona cosa.

dilluns, 22 de juny del 2009

Adreços poc adreçats

Adreç valler

No he sentit massa virtuosismes parlamentaris últimament, si exceptue l'habilitat d'Ovejero Adelantado amenaçant[1] Albiol Guzmán, o Gerardo Camps retraguent-li Lenin com si fóra el santet en capella de la diputada d'Esquerra Unida. És a dir, poc de virtuosisme dialèctic i menys encara intel·lectual. Però eixe és el paisatge que votem i que mos fan votar.

En canvi, a voltes el diari El País està inspirat i ens regala algun article més o menys documentat. És el cas de «Mentires atòmiques» de Rafael Méndez (19.06.2009). Només en citaré dos fragments:


Des de 1997, amb la liberalització elèctrica, qualsevol pot construir una nuclear. I, tanmateix, cap empresa ha presentat cap projecte. Una cosa és prolongar la vida d'una central amortitzada, i una molt distinta, mor més arriscada, és construir-ne una nova.

[...]

El líder de l'oposició, Mariano Rajoy, va afirmar que tancar Garoña seria «un destrellat». Sentint-lo, sembla que clausurar una nuclear siga una cosa insòlita. I, tanmateix, Rajoy era vicepresident del govern en 2002, quan l'executiu va decidir el tancament de Zorita, en Guadalajara.


I, bé, que anem passant entre amenaces, desqualificacions, falsejaments ideològics i mentires. I per això acaben molts refugiats en la literatura o en el cinema, que deu ser un dels camins que ens evita acabar ben bojos. Això no ho adreçarem.




1. (18.06.2009) «Les urnes, la veu del poble, ho impedix elecció rere d'elecció, encara que no oblidarem, i jo no oblide, que en passades èpoques ni això els va detindre a vostés. Però sàpien que, si no varien la seua actitud, si seguixen vilipendiant-mos, contribuint a tot el contrari del que arterosament pretenien amb esta proposició no de llei, que és sembrar el descrèdit de part de la classe política, ens defendrem de la que comence a creure, i m'ho comence a creure, que és l'única manera en què cal fer-ho, i serà arremetent contra vostés.»

diumenge, 21 de juny del 2009

Cita dominical / 35: Rafael Méndez i Mónica Ceberio Belaza

Mirant el cinisme.


Però, a pesar que segons les autoritats sanitàries abans de 2003 no havia passat res irregular en l'hospital, Lamela diu en un moment de la seua declaració que la denúncia anònima de 2005 indicava que en el Severo Ochoa «continuaven fent el mateix». Amb eixes paraules, sembla que el conseller posa en dubte les conclusions del seu antecessor en el càrrec.

Si insistix que hi havia irregularitats després de 2003 i abans es feia «el mateix», també n'hi hauria abans d'eixa data i no van ser detectades per l'anterior conseller. O bé continuaven fent «el mateix»", és a dir, no res, i Lamela es va obstinar a seguir avant amb la seua croada.
Rafael Méndez i Mónica Ceberio Belaza, «Lamela: "Jamás insinué que hubiera eutanasia en Leganés"», El País, 28.06.2009, dj.



L'antic conseller de sanitat de la Comunitat de Madrid, Manuel Lamela, practica un cinisme retòric de manual de polític professional.

dissabte, 20 de juny del 2009

Renda de records

Tan fàcil com ho volen fer

Dissabte fent declaracions de renda en català per Internet. I penses en com les coses tan simples i accessibles de hui en dia eren motiu de discussions i baralles a mitjan dècada dels noranta i abans, quan anaves a l'estanc a buscar els impresos. Almenys en alguns estancs del centre de València.

Es suposa que hem avançat amb l'accés casolà a eixa documentació. Pot ser, però també ha perdut una miqueta l'encant aquell de confraternitzar amb el dependent o la dependenta que s'alegraven de compartir el mateix desig que tu, o l'encant de demanar-li el llibre de reclamacions en l'estanc on t'esgrimien una «gran i lliure» (sí, fins i tot en valencià) melancòlica per a negar-te els papers en valencià.

De totes formes, ara et venen que és més fàcil que mai llegir en valencià els mateixos que impedixen al 75% dels estudiants tindre la capacitació per a fer-ho, i, bé, és cert que continuem trobant el mateix paisatge en altres dependències que visitem cada dia, tot i que ara és més habitual la tolerància dels qui no saben o no volen parlar en valencià, mostren vergonya fins i tot, i, més encara, a voltes es disculpen per no atendre't en valencià. No sé si és un avanç o la misericòrdia que mos tenen perquè som ocellets en perill d'extinció.

divendres, 19 de juny del 2009

El gat perdut



Res de massa nou a descobrir, només unes variacions de la mateixa natura humana..., a estes edats ja puc dir-ho, la natura de sempre. I com que no he llegit el diari, no he pogut alimentar el meu vici perceptiu del que som o deixem de ser. (Amb tot, recorde que tinc apuntada un trampa retòrica típica que apareix en les excuses i defenses patètica de l'antic conseller de sanitat madrileny Manuel Lamela: «Continuaven fent el mateix», diu.)

Hem anat al cine, i eixes hores de la vesprada, només hi havia d'acceptable 7 minutos Daniela Fejerman, una comedieta ben feta, però poc més que entretinguda.

I al futbet, després d'una remuntada espectacular, hem perdut en els penals l'ocasió de jugar la final de la copa. I hi ha qui ha perdut un gat.

dijous, 18 de juny del 2009

Alçar un nino gegant

D'esquena al carrer dels Roters

El diari El País deixa caure una indicació al psoe («El pp impedix de nou que es vote Leire Pajín com a senadora», 17.06.2009):


Mentrestant, el PP ha guanyat un senador més pel País Basc gràcies, precisament, als vots del psoe d'Euskadi. Així és sempre en aquest tipus de nomenaments, en els quals els partits no qüestionen els altres candidats. Per exemple, María Dolores de Cospedal i Javier Arenas, números dos i tres del pp respectivament, són senadors designats per parlaments amb majoria absoluta socialista. I deixarien de ser senadors en el moment que ho decidiren eixos parlaments.


És a dir, que si Camps i la colla de València continua entrebancant la poltrona que tant desitja Leire Pajín, ja ho saben. M'ha semblat un final de notícia molt curiós. En tot cas, fa semblar els del psoe uns apardalats... I no deu ser aixina, ¿no?

En sentit contrari, en el mateix diari, per fi, algú que no semba gens apardalat («En valencià i en la parròquia»):


El sacerdot Vicent Cardona, exdirector de la revista Saó, i en l'actualitat titular del col·legi parroquial Sant Cristòfor Màrtir de Picassent, ha remés una carta a la secretària autonòmica, Concha Gómez, responent-li a la negativa oficial a autoritzar un grup de valencià per a atendre la sol·licitud de 25 famílies. En la missiva, Cardona adverteix Gómez que ni ella ni ningú poden «conculcar» el dret a rebre classe en valencià.

«Comunicar-li», diu, «que en cap cas, la titularitat del centre li ha demanat permís per a posar en pràctica una possibilitat legal, atés que complix tots els requisits legals establits», perquè la decisió es va prendre en el consell escolar del centre.


«Comunicar-li»... Un verb ben usat. És a dir, hi ha gent molt esforçada al nostre país. Una altra cosa serà si mai podrem valorar eixe esforç i el resultat que tinga. I, pensant en això, sents que Pepa Chesa (Bloc) parla en castellà amb els cambrers de les Corts, o que Gloria Marcos Martí fa el mateix amb la seua futura substituta parlamentària Marga Sanz, i t'adones de l'esforç que fan per a perdre eleccions, per a perdre el país que tant proclamen que desitgen.

El nino gegant representa alguna cosa.

dimecres, 17 de juny del 2009

Tipus i ocells



Després de la tercera vesprada de curset, entre les merles, tórtores turques, cotorres, teuladins, verderols o gafarrons i coloms variats, travessem el riu topant amb tipus de pal sec allà on mires. En arribar, la realitat s'imposa i hem de redactar reclamacions, reivindicacions i queixes. I poc de temps més per a res més. Només per a endormiscar-se mirant L'Hora del Lector.

El programa es veu que no té traducció simultània a eixes hores. Doncs, no sé per què no apliquen eixe «servei social» lingüístic. Al capdavall, si n'hi ha maquilladors, càmeres i electricistes...

dimarts, 16 de juny del 2009

Curset i l'efecte Pau Casals

Lectura a Sant Mateu

El segon dia del curset, amb Carlos Rosell, ha tingut un vessant molt més pràctic, tot i que encara introductori. Hem conegut què són les fonts True Type i Open Type i què és la gestió de color i hem començat a utilitzar l'Indesign, l'Illustrator i el Photoshop, tot alhora. A segons qui i a eixes hores de la vesprada, això pot semblar molt àrid. En canvi, amb els meus raquítics coneixements del programari que hi ha en Mac i en Linux, vaig enterant-me del servei que fan els milers de caselles que no sé mai per a què les toque.

La veritat és que després de la faena, dinant al bar, el passeget pel riu i les dos hores i mitja de classe, em queda poc més a fer en casa, sobretot si torne amb mal de cap, després d'un petit embolic epistolari que hem tingut este matí. Sort que Quim Roig mos regala dos peces de Pau Casals en L'efecte Jauss 2.0.

Una companya rellig Matèria de Bretanya. Diu que és molt tendre, fantàstic. La sorprén que jo no l'haja llegit. Ah, les coses que no hem llegit... i les que no llegirem mai. Una llàstima.

dilluns, 15 de juny del 2009

Aixina és ka nostra



La visita al nord va ser bastant apressada, aixina que no vaig arribar a escriure cap nota ni recorde alguna cosa que volia apuntar. A Sant Manteu, una «peixateria» darrere la font de la plaça i un creatiu «Ka Nostra». Tenim pendent aprofundir per cals ibers, ceràmiques diverses, tasts d'oli i rius d'aigua ben fresca.

Per ací, doncs, esta setmana i la que ve toca que mos submergim en el món de la tipografia i l'Indesign en un curs de l'ivap amb José Luis Martín i Carlos Rosell. Hui hem tingut el primer acostament. L'única curiositat ha estat no sé si la pregunta o la resposta al fet que, en publicacions bilingües, calga distingir gràficament les llengües. Des d'una perspectiva decorativa, hi trobe alguna explicació, però des d'una perspectiva de política lingüística igualitària hi tinc molta més prevenció, sobretot arran de les opcions habituals que patim.

Tinc un plantejament preventiu, perquè, com dia aquell de Sueca, la política que no fem mosatros, es farà igual i contra mosatros. Això és el que ens sol passar als catalanoparlants del País Valencià, que ens fan polítiques a la contra, com ara suprimir el valencià per a ensenyar anglés (made in Font de Mora: això de suprimir és un dir, ja que molta vegades ni tan sols cal, ja que no n'hi ha), o com ara escriure el valencià en cursiva, a la banda dreta o en lletra més menuda.

En eixe sentit, i com que ja vaig dir la meua, no repetiré res sobre l'editorial Campgràfic, que, si no vaig errat, continua més igual que mai.

diumenge, 14 de juny del 2009

Cita dominical / 34: Ángel López García-Molins

Mirant amb comprensió.


Permeteu-me un exercici de política-ficció. Imaginem que la lletra [de l'himne espanyol] consta de tres estrofes, una en espanyol, una altra en català, la tercera en gallec i que la tornada està en basc.

[...]

En el parlament, en els mitjans de comunicació i en els símbols comuns només existix un idioma, a pesar que el 40% de la població espanyola n'aprengué un altre dels llavis de la mare. ¿Tan difícil seria que els diputats s'expressaren de manera indistinta en qualsevol dels romanços peninsulars i que en els mitjans de tota Espanya convixqueren sense estridències? ¡Però, home, si s'entenen perfectament sense necessitat de traductor!
Ángel López García-Molins, «Matas al mensajero», El País, 23.05.2009.



Bé, pel que fa a l'himne, això ja està fet, «na, na, na, na, ni, na, na, na, na...». Quant al basc, no és un romanç tan comprensible per als romànics, però també n'hi ha qui diu que no entén els de Càlig.

dissabte, 13 de juny del 2009

Estranya forma de vida

Visió alcohòlica

Estem de volta per cals del nord o del sud, segons com es mire el país o els països. Gent d'identificació estranya, que diu aixins i natros i que viu encavallada entre oliveres mil·lenàries i destruccions mil·limètriques.

divendres, 12 de juny del 2009

Coits a dreta i esquerra



El diputat Cortes Llopis fa ús en una intervenció seua davant el ple d'una de les tècniques de la manipulació política, falsificar la posició de l'adversari per a poder-lo ridiculitzar. Una mostra:


Per a l'esquerra, senyories, tot ha de ser partit i tot, si és el cas, ha de ser govern, alineant la persona, l'individu, i mediatitzant els col·lectius i les associacions ciutadanes amb l'únic fi de convertir-los en un pur instrument per a una causa partidista i sectària. L'esquerra té com a màxima i premissa que els col·lectius ciutadans treballen per un ideari polític amb un únic fi i per tal d'utilitzar-los en la seua ja coneguda campanya d'agitació i propaganda.


El cas és que tampoc podem dir que siga del tot mentira això si mos referim a alguns casos del que s'entén per esquerra (i molt més cert encara sobretot si parlem de la mateixa dreta). La realitat és que hem d'assumir que hi ha gent per a tot i, per tant, que el problema és més aviat que el ridícul puga ser cert i que no siga una falsificació. Si fóra fals, si no tinguera cap fonament, no costaria gens demostrar que el númeret còmic ridícul l'està fent el diputat Cortes Llopis. Tanmateix, si l'oposició encara està presa de les seues demagògies particulars, antigues i, per desgràcia, recurrents, eixa suposada esquerra no deu estar en disposició de desmentir res de manera massa creïble.



Certament, el web de les Corts, en este sentit, dóna algunes solucions plenes d'alegria erotitzant respecte als interessos que s'hi fan i s'hi desfan. Però he de reconéixer que m'agrada més la versió de la nostra societat que donen el Rafi i el Fali (veg. el vídeo), que no són diputats... per poc, per poc.

dijous, 11 de juny del 2009

Qualsevol vida, qualsevol llengua

Serhs en valencià

Segons algun article de diari, el roig que sol lluir l'actual alcaldessa de València, Rita Barberá, fou idea de José Luis Masiá —antic cap del servei de publicacions de les Corts, que faltà ahir o despús-ahir—. No en sé res del fonament real, perquè no mos ho contà mai.

També diu l'article que Masiá va superar unes «duríssimes» oposicions a les Corts, i d'això crec que puc assegurar que les oposicions de les Corts —la que vaig fer jo mateix— són més dures del que és habitual en la Generalitat valenciana... És cert, tot i que no crec que es puguen qualificar de «duríssimes» amb caràcter general. Hi ha moltes oposicions i faenes molt més «dures».

Bé, tot és relatiu, que no vol dir inconcret o indeterminat, sinó que tot depén dels punts de referència. La filla d'una amiga fa hui una analogia: «venders» ('venedors'). Alguna cosa sap de la llengua. Amb tot, no li arriba per a fer ús del partitiu en. Tampoc sap escriure el seu cognom, perquè és ortogràficament complicat encara per a ella, «Baixauli». Té cinc anys. Tot és molt fàcil i molt complicat alhora, a eixes edats i durant la resta de les que vindran.

Finalment, confirmant les enquestes de l'avl, veig en el Telenotícies del migdia que l'iec ha fet un estudi que detalla el nombre total de parlants de català i la situació als territoris on es parla. Rescate la notícia d'El Singular Digital perquè el vídeo del TN encara no està en xarxa:


Segons l’estudi, uns 11 milions de persones entenen el català; 9 milions de persones el saben parlar; i uns 6 milions l'utilitzen a la llar. D'aquests 6 milions, 5 el parlen de forma prioritària, i la resta l'usa conjuntament amb la segona llengua.


Com que tot és relatiu, podem pensar positivament: encara estem ací, editem gramàtiques i diccionaris, novel·les, fullets, cartells, anuncis i programes informàtics... I, bé, qualsevol dia també ho podrem fer en qualsevol altra varietat de qualsevol llengua.

dimecres, 10 de juny del 2009

La crida malquista

Per una Normandia virtual

Morera Català té una tirada molt forta cap a les citacions en castellà, sobretot, i en altres llengües que puguen fer docte. Ahir va ser «a la chita callando» i «in voce», com si no hi hagueren prou maneres de dir eixes coses en el català de no sé on que parla (diria que no és ben bé el d'Oliva; jo tampoc parle ben bé el de la Vall).

Per un altre costat, en el Quadern del diari El País (04.06.2009), en l'article «Els records d'Alejandra Soler» (Emilia Bolinches i F. Pérez i Moragón) apareix sobtadament un mot curiós, malquisto, aixina, sense marca, com si fóra valencià de tota la vida:


Ens acollí Laín Entralgo, José, el comunista, que també havia estat a Rússia; no Pedro, però Pedro ja estava malquisto.


Doncs, és una paraula castellana que no havia sentit mai. Tanmateix, hi ha bona cosa de diccionaris bilingües o multilingües que la recullen. I fins i tot en un diccionari menorquí, espanyol, francès i llatí d'Antoni Febrer i Cardona resulta que dóna «malquist», també incorporat per Magí Ferrer (al costat de «malvolgud»).

Finalment, una mort inesperada: la de l'anterior cap de publicacions, José Luis Masiá Alonso, jubilat a la tardor del 2005. No arriba a quatre anys els que ha sobrevixcut sense el seu ritme obsedit, sense la seua call of duty (si el Nice Translator diu bé, hauria de ser call for duty, sembla). Llavors, tal com ho vam escriure quan la seua jubilació, ací pau i allà glòria.

dimarts, 9 de juny del 2009

Informàtica i confusió

Merla pausada

Dia de pausa. Aconseguixc fer anar el Windows, al cap de mitja hora d'eixes coses que fa que només aprofiten per a fer-te perdre el temps. Desconnecte Internet i desconnecte l'antivirus i puc fer funcionar el Call of Duty 2, el programa que no sé per quin motiu m'ha regalat Emili. Bé, és una mica exigent amb la mà esquerra, però t'ho passes bé. Una forma entretinguda de continuar perdent el temps.

Com que l'Ubuntu m'ha desaparegut de l'Asus, veig que Intel ha tret un sistema operatiu nou en Linux: Moblin. Crec que, abans de tornar a l'Ubuntu, el provaré, a vore què em convenç més. En l'ordinador gran continue amb l'Ubuntu per a treballar (i el Windows per a perdre el temps, com he dit).

D'altra banda, espere que es resolga el cas de l'oficina lingüística d'Alboraia. Algú em pronostica que potser col·locaran la tècnica interina (?) en altres faenes d'alguna altra àrea. En tot cas, tal com assenyalen diversos articles, l'objectiu polític o vital és aconseguir, això, els objectius i no tant ser-ne el mitjà. Això té a vore tant amb la pretensió de tindre un lloc de treball més o menys inútil com amb el fet que, al cap i a la fi, les polítiques que es diuen d'esquerres pot ser que les apliquen governs que es suposa que són de dretes. Això ha passat sempre, i és un consol per a les esquerres (i la desil·lusió habitual quan s'esdevé el contrari).

El mal és que la confusió entre una cosa i l'altra és el que du a la manipulació de les persones i a convertir els mitjans en objectius. Per exemple, l'existència d'un lloc de treball en l'administració pública té sentit per la funció que durà a terme. Si el lloc perd eixa funció o la funció deixar de ser necessària, l'objectiu no ha de ser mantindre eixe lloc de treball.

Tanmateix, sol passar que hi ha qui arriba a pensar que la persona és el lloc, o que el lloc és la funció. I aixina vivim, entre drames i desídies.

dilluns, 8 de juny del 2009

Vides exemplars

Idees murals

En la secció de necrològiques —«obituaris», que en diuen— d'El País (06.06.2009) apareixen la mort de George Tiller, metge «avortista» de Wichita (eua), assassinat al 67 anys, i de Tránsito Amaguaña Alba, líder indígena equatoriana, morta vorejant el centenar d'anys. M'han sobtat els articles que narren les dos vides perquè tenien el paral·lel la lluita pels drets i per la llibertat de les persones.

És clar, després de llegir que el cap de llista a les europees pel Partit Popular, Jaime Mayor Oreja diguera, segons el mateix diari (05.06.2009):


La píldora [postcoital] és una bomba avortiva.

[...]

Hi ha espanyols amenaçats en algunes comunitats per parlar en castellà.


I és llavors, doncs, quan em ve una sensació intensa d'obscenitat. Més encara, si tinc en compte que Tránsito Amaguaña Alba es dedicà en els anys cinquanta a fundar escoles bilingües en quítxua i espanyol, activitat que molestà els dirigents equatorians de l'època. I, llavors, no puc evitar establir un lligam entre eixa llengua imperial i imperiosa, els anys cinquanta al País Valencià, la ideologia que emparenta Mayor Oreja amb el franquisme i les oligarquies equatorianes, tot en un farcellet de sensacions.

D'altra banda, entre les sensacions que no mos fan ni fred ni calor, haurem d'afegir el resultat de les eleccions europees d'ahir. Podem pensar que la ciutadania que hi ha votat busca opcions «segures», no necessàriament bones per a tots, sinó que garantixquen quatre idees «fortes»... O, simplement, quatre paraules clares. Tot això de la seguretat, la força i la claredat, és relatiu, s'entén per comparació o per oposició. I, això deu ser, que alguns no ho tenim gens clar, almenys tan clar com altres. O, com diuen al meu poble, ho tenim molt clar, massa clar.

diumenge, 7 de juny del 2009

Cita dominical / 33: PSPV-PSOE

¿Els socialistes valencians no juguen en valencià?

Hui són les eleccions al parlament europeu. Segons es pot vore en la seu del pspv-psoe de València, al carrer de la Blanqueria, este partit no anem a guanyar-lo els valencians: es juga en Europa i només en castellà. ¿Què mos volia vendre Crespo Domínguez en la seu d'acpv fa uns dies?

dissabte, 6 de juny del 2009

La prevenció dels traductors valencians

Joan Solà previngut

Dimecres passat, carregats de son, vam vore de casualitat que en L'Hora del Lector Emili Manzano entrevistava el Joan Solà. I va fer els ulls de mussol per a escoltar un dels nostres lingüistes de capçalera. L'entrevista va anar bé, més aviat cap al costat de l'edat i la faena que cap al cantó de la reflexió lingüística. Joan Solà va comentar uns quants dels hàbits que l'ajuden en la seua tasca de recerca, a més de fer alguna mostra de pràctica científica: el dubte.

Deixant a banda eixa part de l'entrevista —que potser anava més adreçada cap als devots del Joan Solà (en som bona cosa)—, abans de tancar l'aparell, que és el que havíem previst fer només obrira la boca Víctor Amela, va intervindre Mita Casacuberta. ¡Ai! Presentà una nova traducció de Faust de Goethe. Traducció valenciana... ¡Ai! De Joan Ortolà (ed. Riurau). Va dir que excel·lent. Però, ¡ai!, valenciana.

Després diuen de l'autoodi i del menfotisme dels valencians. La xica va explicar la «seua» reacció en agafar una traducció «valenciana»:


Aquesta traducció és una traducció al català, però és una traducció valenciana, ¿eh? Llavors, és magnífic, perquè tu comences a llegir, segons com, amb una certa prevenció, a dir, a veure ara què em trobaré, ¿eh? El Faust, diguem-ne, en valencià... No, no... És que, és igual, és el català amb tota la riquesa lèxica, òbviament, i morfològica del valencià...


És a dir, els lectors catalans, quan topen amb un llibre valencià, comencen «amb una certa prevenció, a dir, a veure ara què em trobaré»...

Bé, ho reconec, té raó la xica, quan veig un llibre d'un autor valencià o traduït per un valencià, també me l'agafe amb una certa prevenció. El cas és que, de fet, en ser una traducció al català, sempre tinc alguna prevenció, a vore què em trobaré, ¿haurà posat els per i per a de manera comprensible?... ¿O seguirà el criteri de Solà? ¿Tindrà un to lingüístic català o haurà calçat una llengua ortopèdica? ¿Posaran els interrogants a les dos bandes o apareixeran a l'atzar?... En resum, detalls d'editorial. El que fan falta són editors que revisen la faena i acorden uns criteris i un nivell.

La resta de varietats d'encisam de la normativa em sobten tant com sentir la directora general d'educació de la Generalitat valenciana, la barcelonina Concha Gómez, dient mirin, fagin, vostès, don (verb donar), aviam*, vec i altres tants detallets de la llengua. No gens, no em sobta gens. Al contrari, és ben agradable i il·lustratiu sentir-ho al costat dels repetixo de Sanmartín Besalduch, els haguéssem de Mundo Alberto, dels estara de Pañella Alcàcer o d'alguns verbs en -eixtre que dia Oltra i Soler.

Bé, a voltes, hi ha qui té unes prevencions que, vaja, mos agafen desprevinguts.

divendres, 5 de juny del 2009

Traduint a cals notaris

Tocant a cals notaris

Els notaris que parlen en valencià no són estranys en València. Fins i tot estic segur que la majoria d'ells tenen aficions erudites amb vessant lingüístic. Per cert, la millor manera per a detectar que un notari entén el valencià o fins i tot el parla és la mateixa que amb la resta de la humanitat: parlar-li en valencià. Ho dic, perquè hi ha —tècnics lingüístics i tot— qui té el costum de guardar-se el valencià per a la faena, o per a la intimitat, com dia aquell. Exposeu-lo, parleu-lo, rieu-hi, i voreu com ressona pels carrers i les cases...

Anem al tema. Quan vols fer una escriptura, una hipoteca o qualsevol d'eixos documents que passen per les notaries, no n'hi ha prou amb parlar en valencià, cal dir que vols els documents en valencià, perquè els notaris i el personal de la notaris tenen el costum de tirar pel dret —que es veu que és redactar-ho tot en castellà ací, igual que al Rosselló deu ser fer-ho en francés—. Els notaris diuen que sí immediatament, però perquè ho redactaran en castellà, sinó perquè, sa graciosa Generalitat valenciana els ha fet arribar alguna vegada alguna versió del programa de traducció Salt. ¡Festa!

El mal és que el programa sol fallar, no tan sols en la traducció, sinó en l'execució informàtica (sempre hi ha alguna versió que falla en alguna versió del Windows). I fallarà més encara amb els documents notarials, que tenen uns vicis de redacció verdaderament pertorbadors. Llavors puga ser que de la notaria t'envien el document original, a vore si tu saps fer anar el programa o, directament, si vols fer la traducció.

I, clar, davant el format de la «cosa» que t'envien, també tires pel dret i fas la traducció amb l'Internostrum, que en cosa de segons et retorna el document bo per a pergar-li un repasset. Quan li'l tornes al notari, no et farà cap rebaixa, però segurament et farà algun comentari lingüístic, generalment agraït per haver descobert que hi ha coses que es poden dir d'una manera ben planera i correcta, amb les comes al lloc, els accents, sinònims casolans i tantes altres brossetes de cada llengua.

Naturalment, tu també hauràs fet algun que altre descobriment, que això de traduir enriquix... els teus coneixements lingüístics, perquè el que són doblers, ai, «de seguida voleu fer sang», t'ha dit el notari quan li has insinuat una rebaixeta sobre els seus honoraris. I sort que la simpatia te la regalen.

dijous, 4 de juny del 2009

Humor estrany

Humor valencià

Les persones som molt estranyes, totes, però som «igualment» estranyes. Són coses del llenguatge i de les reflexions que mos du. Jo tinc un sentit de l'humor peculiar i trobe molt estrany el sentit de l'humor de moltes persones que conec. He de dir que les coses que em fan gràcia, també fan gràcia a altres persones, amb la qual cosa tampoc som tan estranys estranys.

En el programa Polònia, per exemple, em pot gràcia la imitació del Tomàs Molina, o la dels polítics catalans o valencians (Francisco Camps i Rita Barberá). Em canvi, que el Minimolina es tire un pet i s'enlaire, no ho sé agafar humorísticament.

En un camp veí, estic segur que hi ha molts polítics valencians (i de la resta de l'estat), que es baquegen prou de la ciutadania que tenen. Ho fa Alfonso Rus quan promet la platja en Xàtiva (i es burla dels seus votants); ho feia Joan Ignasi Pla quan declarava que el català i el valencià no eren els noms d'una llengua comuna; i ho fa Jorge Alarte quan determina que el grup parlamentari socialista vote contra la petició que la Generalitat forme part de l'Institut Ramon Llull... Ah, ho fa eixe grup parlamentari acceptant de votar eixa bajanada.

En Europa, segons un estudi universitari, no hi ha cap altre estat —entre els que volem imitar— que restringixca tant i tan desigualment —amb criteris electoralistes i ben poc democràtics— l'accés de les forces polítiques als mitjans d'informació públics com es fa en Espanya. En sabem alguna cosa perquè hi ha la protesta periòdica i simbòlica dels periodistes de tv3, que es veu que tenen eixe dret —i l'exercixen— en eixe país de més al nord. I, d'això, també en fan broma en el Polònia.

Al País Valencià tenim també una gran collita d'acudits possibles, però estan per fer. Jo n'escolte uns quants cada dia: això diu que era un ajuntament que guanya un recurs en els tribunals per a mantindre el nivell superior de valencià dels llocs de secretari i arquitecte. Li costa temps i diners defendre-ho. Ho guanya. Al cap d'un any, la mateixa alcaldessa reforma el perfil d'eixos llocs i establix el nivell mitjà. Sé que hi ha alguna acudit amagat ací.

dimecres, 3 de juny del 2009

Llocs per al repòs lingüístic



En en sentit molt diferent de les badomeries que assolten en qüestions lingüístiques alguns nacionalistes de la llengua —de les seues—, trobem l'article de Xabier Zabaltza «Per una llengua comuna europea» (El País, 30.05.2009).

Zabaltza tracta de posar cada llengua en el lloc de les altres, és a dir, que cada llengua és compartida i es pot compartir, però si es té en compte eixa qualitat i no la possibilitat que és que cada llengua és imposada i es pot imposar, situació inevitable si parlem d'alguna eliminatòria tenística, però del tot prescindible si parlem de les llengües i en les llengües.

En qualsevol cas, un comentari punyent:


En Europa hi han tant parlants natius d'ucranià o de polonés com de castellà. Però, adormits en els còmodes llorers de la Hispanitat, gran part dels espanyols continuen mantenint deliris de grandesa lingüística. En total, el 9 % dels ciutadans comunitaris tenen el castellà com a llengua materna, però només un altra 6 % el parlen com a segona llengua (les xifres per a l'anglés són del 13 % i el 38 %, respectivament). Encara no ens hem enterat que el castellà pinta molt poc en Europa.


Parlant de llengües europees, hui hem fet el nivell intermedi a l'eoi de València. Crec que la part de redacció m'ha eixit un nyap. Últimament no he llegit gens en francés i a eixes hores, després d'un matí atrafegat entre faenes i converses de tot tipus, m'he quedat sense recursos suficients per a recordar el munt de diacrítics de la selva ortogràfica francesa. Ja vorem com que la cosa.

I abans de tancar, una perla dels presentadors del tn del migdia: els títols dels quadres de Sorolla i algun altre pintor espanyol, en castellà. Espere vore com parlen de De Nachtwacht de Rembrandt o de La Liberté guidant le peuple de Delacroix. Guia'ns, tv3.

dimarts, 2 de juny del 2009

Idiolectes idiotes

Més llengües en Carcaixent

«La demanda de classe en valencià desborda l'oferta de la Generalitat»... ¡Xe, quin gran titular! El diari El País (28.05.2009) ha descobert una nova mancança de la Generalitat en dos puntals de la nostra societat democràtica. Un és l'educació i l'altre, els que ocupen la Generalitat ho solen dir, la nostra «senya» d'identitat. El cas és que les majories absolutes es construïxen aixina per ací: amb menyspreu i desatenció envers els ciutadans.

Tinc un altre article memorable de Fernando Savater en la cartera: «Lament per Babel» (El País, 26.05.2009) on l'il·lustre professor de filosofia continua amb una de les seues croades cansoses on declara que li interessa més allò que coneix que allò que desconeix —gran troballa, sens dubte—. Més encara, afirma que l'idiolecte no s'entén. Bé, sembla que no s'entén més aviat «la llengua monocomprensible del perfecte idiota», que ell denomina «idiolecte».

I ara, fent un esforç d'empatia, diré que entenc Fernando Savater, amb la qual cosa no sé si perdré el dret al qualificatiu d'idiota —es veu que els idiotes no s'entenen entre ells—, però tampoc crec que haja avançat gens. Al capdavall, entenc que les reduccions absurdes i les confusions terminològiques de Savater (veg. la definició d'idiolecte) en la qüestió de les llengües que no siguen la seua, activitat a la qual es dedica de tant en tant, tenen un abast simplement humorístic, còmic.

És clar, no deu ser humor idiota, ja que l'entenc. Per exemple, entenc que juga a confondre causes i conseqüències, o que juga també a ser contradictori. Pel poc que sé, no hi ha cap llengua que només «oferixca» desavantatges, ni —confirmant el que afirma— hi ha cap llengua que «patixca»:

[...] hi ha parlants que preferixen canviar d'dioma quan el que tenen no els oferix més que desavantatges. Les llengües no patixen per deixar de ser parlades, però, en canvi, hi ha moltes persones que patixen si, per raons d'arqueologia, se'ls intenta mantenir parlant la que menys els convé... [...]

Tant si són raons d'arqueologia com altres (nacionalisme, al·lofòbia...), el que convé o deixa de convindre no són les llengües, sinó la regulació o el compliment dels drets i deures que establim en societat, que poden ser justs o injusts. Si algú patix, caldria vore si es tracta del patiment que comporta aprendre (una llengua, matemàtiques) o del patiment de ser tractat injustament.

He dit que l'article de Savater era memorable. Ara hauré de reconéixer que les meues raons son monocomprensibles, idiotes.

dilluns, 1 de juny del 2009

Tergiversacions polítiques poc polides

Català i xinés a Carcaixent

David Serra (diputat del Partit Popular en les Corts, 25.05.2009):


[...] crec que estarem complint amb el manament que els valencians ens han donat en este cas al grup parlamentari popular i, de manera directa, al president del govern de la Comunitat Valenciana.


Vejam fins a quin punt és fals que els valencians hagen pogut manar-li res de manera directa al president del Consell:


  • El president del govern valencià (el Consell) és elegit pels diputats de les Corts.

  • Els diputats de les Corts són elegits en llistes tancades que pertanyen a partits polítics.

  • Els ciutadans han de votar una d'eixes llistes completes i no poden votar per les persones en què confien.

  • Els diputats, en les Corts, s'agrupen en grups parlamentaris (que solen equivaldre a les llistes electorals).

  • Cada grup parlamentari manté una relació de submissió respecte al partit polític que elabora la llista electoral.

  • Els diputats dels grups parlamentaris mantenen un relació de submissió respecte del grup parlamentari al qual pertanyen.

  • Els diputats dels grups parlamentaris voten en el sentit que indica el cap del grup parlamentari.

  • Els diputats que emeten el seu vot acceptant la decisió del cap del grup parlamentari fan deixament de funcions i, per tant, la seua presència és inútil, atés que el grup parlamentari podria emetre un vot ponderat: el vot del grup tindria el valor dels resultats electorals.

  • Els diputats que no voten d'acord amb la decisió del cap del grup parlamentari són sancionats i fins i tot poden ser expulsats del grup parlamentari, expulsió que pot comportar reducció de mitjans i drets.



  • Eixa llista de fets es pot llegir cap amunt i cap avall. I més avall encara és on cau la democràcia i la representació ciutadana en el parlament valencià quan la presidenta actual de les Corts, Milagrosa Martínez Navarro, aprova una resolució que diu que els alts càrrecs de La Generalitat tenen prioritat a l'hora d'accedir a les sessions «públiques» de les comissions parlamentàries. Per tant, deixen de ser públiques i esdevenen espai d'esbarjo discrecional dels alts càrrecs: quan vullguen o els semble necessari, poden evitar la presència ciutadana en l'hemicicle.

    I, aixina, una darrere d'una altra. Segure que costarà menys aprendre xinés que resoldre açò. Ja veus com estan les coses per la Xina.