dissabte, 31 d’octubre del 2009

València amb ratlles de colors

Anant al gra, hi ha polítics que destaquen per la capacitat de cridar escarotadament durant un discurs. Tenim l'exemple de Rosa Maria, Maira, Barrieras Mombrú (pp), que durant la legislatura de Julio de España es va comportar silenciosament com a vicepresidenta, però que esta legislatura està perforant les orelles i suturant totes les demagògies en un batibull estrident permanent.

D'altra banda, de la majoria dels polítics no dubte que diguen mentires a tort i a dret, tant alguns que conec personalment, com la majoria dels que conec pels mitjans d'informació. Tanmateix, dels periodistes només espere que cometen errors i no que mentixquen.

Per tant, quan dijous passat Miguel Olivares comentava en El País que Rosa Maria Barrieras Mombrú «deixà caure una falsedat: "A més, la sentència està recorreguda"», i explicava el periodista que la sentència no admet recurs, doncs, hui dissabte he arribat al dubte sobre l'afirmació del periodista, ja que el mateix diari informa —sense més aclariments— que, segons Barrieras Mombrú, sí que han interposat un recurs davant el Tribunal Suprem espanyol.

Dit això, em puc creure perfectament que la parlamentària dretana diga falsedats, ja que, al cap i a la fi, eixa mateixa diputada formava part dels parlamentaris discriminadors dels drets constitucionals d'uns altres parlamentaris. Que jo sàpia, no ha patit cap represàlia per la seua actuació ni ha mostrat cap penediment ni ha demanat disculpes... ¡És a dir!, ¿no?

I el mateix diari raona en diversos articles sobre les causes evidents de la corrupció política que estan tractant d'acotar els jutges. Són coses evidents per als qui les volen vore, és clar. Tal com diu Xavier Vidal-Folch («Corromper la economía»):

Però mil reformes no bastaran. És urgent un canvi cultural de molts polítics, mitjançant el qual s'imposen l'imperatiu de complir la norma, l'esperit de la llei i el simple mandat de la sensatesa.

Tal com dic habitualment: l'endemà de la vespra. Al cap i a la fi, en el mateix diari m'assabente que «el Consell busca soci privat per a acabar el metro de València»... ¿Soci privat?, sí, ¿però «privat» de què? El Bigotes era una soci privat, privat d'ètica i d'escrúpols legals, tal com els seus «homòlegs» polítics. ¿Es tracta d'això?

I entre tot eixe merder de visc i vesc, la ratlla de l'accent del topònim València torna a regnar sobre el cap del casal («El PP devuelve la tilde al logotipo de Valencia», El País, 31.10.2009). I amb consens en el consistori gràcies a la decisió toponímica de l'avl. Xe, ¿de veres que no hi haurà manifestacions massives pels carrers a favor i en contra? Tanta normalitat m'espanta, perquè, vaja, no és normal per ací. Al cap i a la fi, estem pendents del tancament definitiu de la tv3, que és una de les intervencions que es permeten els governs que es denominen liberals i no intervencionistes. Bé, només intervenen quan hi ha lucre cessant per als seus comptes ideològics, vullc dir, bancaris. El cert és que eixa ratlleta mos ha eixit molt cara.

divendres, 30 d’octubre del 2009

Les fronteres del somni



Només superant les fronteres del somni podrem esquivar la veritat del desengany.




Sí, hui m'he deixat anar.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Existència atzarosa

Persistix

Un mateix dia apareixien dos notícies en el diari El País (16.10.2009) que l'atzar de l'escriptori m'ha unit. En un cas es tractava d'un crònica d'Adolf Beltran sobre les parelles lingüístiques: «En busca de pareja lingüística», campanya de voluntariat (voluntaris a una paella, díem en el meu poble) d'Escola Valenciana:


El programa consistix a relacionar una persona valencianoparlant amb una altra que vullga aprendre a parlar la llengua autòctona i necessite practicar-ne l'ús en situacions quotidianes. El voluntari o la voluntària es compromet a dedicar com a mínim una hora a la setmana, durant deu setmanes, a la seua «parella» lingüística.


No en comentaré res més, perquè em sembla que el voluntarisme és el símptoma d'una incapacitat política i, d'altra banda, d'alguna perversió comunicativa que afecta les bases ideològiques d'esta societat. Els d'Escola Valenciana van fent, això sí, i si jo no pegara tant en desapegat, segur que m'hi apuntava. Amb tot, crec que si advocaren més per la pràctica diària i concreta i menys per l'espectacularitat amb ressò mediàtic, trobe que els índexs d'ús del valencià podrien millorar de manera inversament proporcional a la reivindicació permanent.

L'altra notícia que m'encercla imaginàriament és «El tsj falla contra el Consell por reducir los límites de humos», notícia que comenta, entre altres coses, la fantasmagòrica existència de la comissió parlamentària per a l'estudi del canvi climàtic. La comissió es creà en el 2007 amb bombo i platerets impulsada per Esteban González Pons i no es reuní mai després de la sessió de constitució. Finalment, la presidenta Milagrosa Martínez, preclara i clarivident, dissolgué la comissió perquè, segons va dir, havia conclòs els seus treballs. ¡I tant que els havia conclòs!: l'única faena que degueren tindre fou la propagandística. Segur que van servir per a dir que érem el primer país que creava una comissió parlamentària d'eixe tema o algun lideratge estúpid paregut. Com si ho vegera.

Per cert, també hi ha una comissió de política lingüística, que es reunix una volta cada no sé quants anys i que aprofita per a constatar que el canvi climàtic també afecta la majoria dels diputats valencians pel que fa a qüestions lingüístiques. Poc, però els afecta, tal com diuen les estadístiques. La presidix Castejón Chaler, que és de Vinaròs i del pp i que clogué l'última, d'abril d'enguany, amb una frase ben sostenible:


Donat que no hi ha cap assumpte més a tractar, s’aixeca la sessió.


El seu corelegionari Ballester Costa (peper de Torrevella) entendrà aviat més idiomes, a banda de la seua llengua comuna (desembre 2007):


I dic jo, ¿per qué no ampliem un poc l'esmena i preveiem cursos de normalització lingüística del valencià per a les senyories d'esta cambra que utilitzen el català en la redacció de les esmenes?


El clima té eixes coses.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Negocis polítics

Qui és qui i què

El món s'acaba, però s'acaba bé, com dia el Grasset. I per recordar qui ha fet possible això, trobe que la imatge de hui (El País, «Las pruebas de la rapiña», 16.10.2009) val quasi tant com les paraules més o menys llustroses amb què mos emboliquen i mos emboliquem en discusions més o menys destrellatades.

Tot i que, parlant de destrellats, i pel que fa a les apreciacions sobre les llengües dels altres, l'indescriptible polític —per vergonya que tens de fer-ho, si això és un demòcrata— Ballester Costa ens en dóna una nova mostra (que no cal traduir, tot i que no s'entenga):


El gran esfuerzo sería el expresarme yo en valenciano, pero yo creo que usted lo tendría más sencillo. Yo, desde luego, si fuera valenciano y tuviera que interpelar a un parlamentario castellanoparlante de una zona de huerta, de río y de campo como es la mía, le hablaría en castellano. De todas formas, le agradezco, porque cada vez el conocimiento del valenciano me es más profundo, y eso bien lo sabe el señor Pañella, que consigo entenderlo a él.»


L'afectada era la parlamentària Crespo Domínguez (pspv), i la resta de valencians, que segons Ballester Costa no hauríem de parlar en valencià amb parlamentaris d'algunes zones. La pregunta és, ¿i com n'aprendrien? La resposta és clara amb el requisit lingüístic.

Certament, si hi haguera requisit lingüístic per a ser parlamentari, ell no hi haguera arribat. Segurament, si hi haguera altres requisits, tampoc. El cas és que els requisits que hi ha són els que deixen arribar els polítics acaben que hi ha en l'hemicicle, i això és el que explica la percepció que hi ha sobre els polítics, percepció que podem confirmar amb la foto tan galdosa que encapçala esta llàstima d'apunt.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Mil no sé quants milions de mandarins

Aliment humorístic

De nou, entreteniments de tècnic lingüístic... Cansats, repetitius, impossibles, però és part de la faena. Sí, somriures debades.

Lligc l'apunt que ha escrit l'alcoià Faraón Llorens i que m'ha arribat a la bústia. Diria que el que hi copse inicialment és molt sucós: compara el franquisme que vam passar (ben descrit emocionalment) amb el cas d'alguns senyors que no sabem qui són ni quins insults o mentires proferien ni quines decisions tan greus volien imposar ni si estaven en disposició de fer-ho. Una comparació, per tant, molt boirosa, atés que la primera part és coneguda i constatable, però la segona es queda en el rumor o s'acosta a l'invent d'un enemic malvat contra el qual qualsevol lluita seria legítima i justificada. No ho sabem ben bé.

En resum, i pel que fa a la raó bàsica que Faraón Llorens exposa, «el món és digital, global, mòbil, obert, connectat i personalitzable», una constatació gens evident, però que hauria de ser llegida com una valoració sense massa conseqüències argumentals, atés que el món de què parlem, esta Terra, és sempre el mateix, amb circumstàncies canviants i variables temporalment i físicament. Tanmateix, la constatació no confirmada es convertix en causa d'una decisió universitària.

El fet que un web universitari tinga versions en diversos idiomes estrangers no trobe que siga una conseqüència deduïble d'aquella visió del planeta. Sabem, però, que les universitats no poden ni solen defugir el vessant comercial de la seua missió. Tanmateix, contra una visió únicament mercantil, els drets del ciutadans no s'haurien de graduar segons el benefici empresarial, almenys d'acord amb la meua posició ideològica. Ben al contrari, no haurien de ser admissibles els beneficis econòmics que provenen de la violació dels drets (siguen humans o lingüístics) dels ciutadans, dels éssers humans.

De totes formes, per no fer massa llarg este romanç, tot això que hem comentat fins ara és un simple embolcall per a la decisió que se'ns comenta que havia pres la universitat d'Alacant: deixar la comunicació lingüística de la universitat en la xarxa en mans de tercers, les empreses que elaboren els navegadors d'Internet. És a dir, més que una decisió, es tracta de la renúncia a gestionar la presentació de la pròpia imatge i la promoció d'un cert valor del valencià com a llengua d'ús. Renúncia que, mirant-ho malament, no és gens innocent.

En el sentit que exposava un comentari de Julen al mateix apunt, l'ús de la llengua catalana no sempre disposa de les facilitats i recursos que, d'una manera suposadament neutra i sense militància, es posen a disposició dels qui vullguen fer ús de l'anglés o del castellà (i de tants altres nacionalismes lingüístics que disposen d'un estat al seu servei). Ni tan sols cal mirar els programes informàtics que cada u té en l'ordinador, sinó que simplement llegint les adreces de les pàgines de la mateixa Universitat d'Alacant podem observar que hi subjau el castellà (per no comentar que la imatge que apareix actualment en el web de la universitat sobre «La contribución socioeconómica...» no té versió en català). Això no tindria més importància si la gestió i la interferència de les llengües estiguera a l'abast i depenguera del criteri discrecional dels ciutadans. Però no és aixina.

I, bé, al cap i a la fi, no em sembla que tot això tinga cap relació amb l'embolcall inicial exposat sobre el franquisme i els posteriors neodictadors (que no dic que no existixquen: per exemple, molts dels productes d'Apple no tenen versió en català perquè no ho vol el senyor que en gestiona la distribució en Espanya), però sí que té relació amb un malentés quant al valor de les llengües i dels drets lingüístics dels ciutadans. I és en això en què una universitat, entesa com a difusora del coneiximent i de la pràctica científica, no hauria de permetre's cap subcontractació fraudulenta ni cap renúncia.

Contra els neodictadors i contra les dictadures del passat hi ha molt a fer. En este cas, des d'una universitat, gestionant sense prejuís i amb convenciment les cultures i les llengües pròpies, facilitant-hi l'accés i la disponibilitat a tot arreu, ja que un món «digital, global, mòbil, obert, connectat i personalitzable» no és cap raó o argument per a renovar les velles discriminacions que imposen els imperis. Al capdavall, parlant de llengües, tant en l'edat del bronze com ara continuem sols perduts entre el nostre cervell i l'habilitat de comunicar-les. Sols, però buscant companyia. Tanmateix, no ha parlat ningú encara amb mil no sé quants milions de mandarins ni tindríem prou coses a dir-los. Ni tan sols en la seua llengua.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Parranda



Pegue una volta per Abacus, per sorpresa, i aconseguixc superar la temptació de carregar alguns llibres. Ho lamente molt, escriptors i traductors, però vullc aprimar l'excés del rebost abans de tornar a acumular lectures futures —excepte en cas d'urgència.

Això sí, he consultat un volum de Manuel Ariza, lingüista andalús, si no m'enganye, que descobria algunes peculiaritats de l'andalús i de la percepció que se'n té. Acaba el llibre parlant de l'andalusisme chivato, mot bastant modern que s'ha estés bona cosa per la península, fins al punt que Pla Nualart pensa que també li pot anar bé al català. No sé massa bé si realment és aixina, però per ara sí que s'hi ha instal·lat, tot i que, si té altres alternatives i, si fóra possible, si canviara l'educació i els costums, potser desapareixerà tal com va aparéixer, una cosa com farem tots.

Per les Corts, poques coses destacables hui. No he aclarit per què apareix per l'hemicicle l'«impasible el ademán» del Cara al sol que em comentà Takse fa uns dies. He sentit, però, que Luna González parla de l'«assassinat» polític que Camps Ortiz ha comés amb Costa Climent... Bé, si vols, calia ressaltar la poca vergonya del president peper, però convertir-ho en «assassinat»... Total, si Costa «no estaba muerto, no, no», podríem dir, que la festa no s'acaba mai en el pp, tal com afirmà el «difunt». De parranda, doncs.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Cita dominical / 53: D. Alandete

Mirades sense censura.


L'FCC [sigles angleses de la Comissió Federal de Comunicacions del eua] va defendre ahir les normes com a indispensables per a crear una Internet oberta i democràtica. Les mesures, que encara estan en fase d'anàlisi i es consideraran definitives dins de 120 dies, prohibixen «dificultar-los als usuaris el poder de triar entre la competència de proveïdors», i se'ls obliga a tractar continguts, aplicacions i serveis «de forma no discriminatòria». No només s'aplicaran estes normes a empreses que oferixen Internet a través de xarxes de cable, com ara Comcast o Verizon, sinó també a empreses de telefonia mòbil que administren l'accés a través de dispositius sense fils. El sector s'ha rebel·lat contra este anunci. Per l'FCC assnyalà ahir a través d'una nota que estes propostes són una salvaguarda de la democràcia en la xarxa i que faciliten «la lliure competència».
D. Alandete, «ee uu impone la neutralidad en la Red», El País, 23.10.2010.



Diu que el sector s'ha rebel·lat. Ací es rebel·len els governants com Camps Ortiz (i abans Barrionuevo) contra el «liberalisme» en les ones televisives que suposa haver d'acceptar la reemissió de tv3 al País Valencià. Sense cap dubte, la salvaguarda de la democràcia no sempre està en els dirigents elegits democràticament... Si és que Camps Ortiz i el Bigotes no van violar la llei electoral, cosa que va fent-se molt evident.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Desconnexió en el núvol



Estic momentàniament desconnectat d'Internet, és a dir, que he retornat a l'estat més casolà del diàleg amb el món, els llibres, el diari i la ràdio, principalment. Per a salvar estes eventualitats m'adone que m'hauré d'instal·lar en alguna llapissera de memòria els diccionaris que més faig servir: des del la meua versió «intervinguda personalment» del diccionari del Salt 2.0, passant pel vox, l'Aurélio i els reculls personals, i arribant a la terminologia proposada pel Termcat. Tot això faria un bon suport per a moments com este, sense accés als núvols del coneiximent i l'expressió.

Pel que fa al món, el diari El País de divendres ha continuat la notícia curiosa que van donar anteriorment sobre el fet que un grup català tinguera èxit entre públic que no fa servir eixa llengua. En aquell cas es tractava de Manel; ara ja va un poc més enllà: «Normalización lingüística» de Xavi Sancho. I el subtítol ho rebla: «Sin soflamas políticas ni subvenciones, el pop cantado en catalán seduce al público español en un momento creativo especialment dulce. El nuevo documental The new Catalan song reflexiona sobre el fenómeno.» Destacaré el que em sembla el moment més clar del concepte amb què es baralla el periodista:


A ells [als grups i cantants actuals] els donaren rock català subvencionat, al dictat de les institucions, musicalment buit, un napalm sociocultural.

[...]

Conten els llibres d'història —fins i tot ho diu la Wikipedia, perquè els més postmoderns es fien de la dada— que la primera cançó de rock en català es titula Ciutat podrida i va ser obra d'un grup punk amb nom castellà, La Banda Trapera del Río. Qualsevol semblança amb tot el que vingué després és pura coincidència.


Això és, ¡sí, senyor!, periodisme cultural del bo. La crònica de la presidència d'Obama la podria resumir d'una manera semblant: el primer president negre era en realitat mig africà i descolorit. Massa per a la carabassa.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Comprovacions

¡Acció!

Comprovacions bàsiques del dia: els obrers de Xaló coneixen la fusta i el regle. A la Vall diuen «senca» (de sentir) —cosa de la qual m'havien arribat a fer dubtar— i comencen a tindre restaurants que fan les coses amb l'art gastronòmic que porten estos temps. Per ara he conegut Tomàs i Eme de Maria. Les paelles de Tomàs, molt bones.

Una altra prova del dia ha esta vore que el bou d'Osborne que hi ha camí de la Vall ha estat restituït en el cim del tossalet. Eixa idea d'un país sí que permeten que regne físicament pels territoris. En canvi, les ones i les idees que transmeten són objecte de censura —deu estar a punt de caure el que queda de la tv3 al País Valencià—, i tenim el país que volen els populars i els socialistes: censura i aculturació. La responsabilitat, però, és nostra, no cal que fugim d'estudi. Certament, ens fa falta una màquina de fabricar i difondre rumors i idees, tal com eixes que circulen que diuen que tots els forners..., perdò, els funcionaris són uns malfaeners i els polítics uns lladres.

Si això és aixina, deu ser simplement l'aplicació de la mitjana del comportament ètic de la societat, multiplicada per un cert grau d'impunitat i de poltroneria. Res que la voluntat demòtica no puga millorar. ¡Acció!

dijous, 22 d’octubre del 2009

Censors

Sort que hi ha vins a bon preu

No és estranya l'abundància de persones amb tirada a exercir la censura. Eixa actitud convertida en activitat és una de les facetes més comunes del que es fa cada dia en la política organitzada en el sistema vigent —sobretot en el valencià—, una pràctica que no consistix en exposar, debatre i votar amb transparència i publicitat, sinó en controlar, coaccionar i manipular les voluntats, els interessos econòmics i les vides des dels àmbits de poder.

L'exemple paradigmàtic el podem trobar en la confusió generalitzada que tenim amb l'ús dels termes liberal i conservador, que al nostre país serien dos qualificacions aplicades a la mateixa facció política, a pesar que els qui s'adjudiquen eixes tendències no practiquen el liberalisme ni la conservació, excepte si entenem eixos termes des d'un punt de vista paradoxal: el liberalisme dictatorial i la conservació depredadora.

A la cambra de suposada representació demòtica, les Corts valencianes, això és molt habitual. Ja fa uns anys que ens ve al cap la possibilitat que s'establiren torns de preferència per a anar al vàter d'acord amb la proporció d'escons de cada grup polític en l'hemicicle. La cosa no ha arribat encara a materialitzar-se, tot i que este comentari pot donar idees, per exemple a Maluenda Verdú (pp).

Maluenda Verdú es pensa que és el pare i àugur del reglament de la cambra, fins al punt que, segons li diu Pañella Alcàcer, ha rescatat l'ofici de censor. No sé a què es referia Pañella, però sí que vaig sentir que Maluenda Verdú considerava que el canvi de denominació del grup parlamentari que pretenien fer els de Compromís per a convertir-se en «Bloc-Iniciativa-Verds: Espai Valencià de Progrés» seria una «reforma encoberta» del reglament cortesà. És clar, el reglament és el seu fill de tants anys de vagar per la cambra i es veu que li sap mal que canvie. Molt de sentiment...

Tanmateix, consulte el reglament i no veig cap línia que impedixca el canvi de denominació dels grups parlamentaris. Aplicant la lògica mal dita democràtica de Maluenda Verdú, es veu que si eixe reglament (i la legislació general vigent) no disposen una altra cosa ni impedixen alguna activitat, cal consultar-li a Maluenda Verdú si es pot fer o no. És a dir, a vore com ho interpreta ell. Eixe és el nivell de democràcia que té en el cap el monoverí que passà de gerent d'una empresa de marbre a considerar que el marbre del palau dels Borja li deu la seua lluentor.

Finalment, busque en el mateix reglament si hi ha cap referència a normes de circulació pels corredors de l'edifici. No n'hi trobe cap. Caldrà preguntar-li a Maluenda si podem circular-hi per l'esquerra... o això també és una reforma política encoberta d'eixe reglament que només ell pot llegir en la gota de vi que s'esvara per la copa o en el solatge del café.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Rua, corrua

Impasible el ademán

Acaba el dia amb la notícia que Juan Luis de la Rúa —o qualsevol amic seu—, és a dir, el tribunal superior de (in)justícia valencià ha pensat que fóra bo escarotar el galliner amb la cosa eixa de censurar-los la tv3 als valencians. A banda d'entretindre-mos amb les rues d'eixes senyeres, serà bo que pugam fer alguna cosa real per a aconseguir que les llibertats i els drets públics es facen valdre davant els dirigents i jutges (a)democràtics del pp valencià (o del psoe espanyol de sempre). Sí, els jutges es veu que també militen en coses, molt sovint poc democràtiques. Per ara, Oltra Jarque ha denunciat De la Rúa per no abstindre's de jutjar un amiguet seu. Esperem que l'endemà de la vespra siga un bon dia per a estes coses.

Pel cantó de les llengües demòtiques, i en relació amb Costa Climent, Rambla Momplet, Serra Cervera, ha segut Morera Català qui ha volgut fer algunes gràcies amb uns cognoma tan orogràfics. A més d'això, una picada d'ull als transcriptors correctors: ha dit que els del pp eren els campions «de l'embolic, del lío»... Torna-li. És a dir, que ho ha vist, però que té molt d'amor als seus fetitxes castellans. I espere demà aclarir per què apareix això d'«impasible el ademán».

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Comerç lingüístic

Furs i furts

Qui no té faena, el gat pentina, ¿no? Entreteniments de tècnic lingüístic:


Estic interessat a incloure la clàusula arbitral en un contracte d'arrendament que es farà en la Vall. He vist que la cambra de comerç no disposa de versió valenciana del seu web, però voldria saber si disposa de personal capacitat en valencià per a dur avant un arbitratge en eixa llengua.


La cosa és que haurem d'esbrinar fins a quin punt és acceptable el que diu l'article del reglament de la cort arbitral de la cambra de Comerç de València:


Els idiomes en que es farà l'arbitratge seran el castellà o el valencià. Les parts poden utilitzar qualsevol de les dos llengües. En cas d'haver-hi discrepàncies quant a la llengua, el procediment es farà en castellà.


I busca qui t'ha pegat. Estos valencians valencianers, sempre a punt d'abandonar (de malvendre) la llengua. La valenciana, ei.

Al futbet calquem els resultats del Barça. No sé si deu ser un (bon) senyal.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Whatever works

Eixugar els caps

Tècnics lingüístics que al cap d'anys i panys no saben fer servir l'autotext (o autocorrecció) del processador de texts amb què treballen, tècnics lingüístics que en uns llocs militants es diuen Sergi i en uns llocs d'unes altres militàncies es diuen Sergio, tècnics lingüístics que no consulten les gramàtiques, tècnics lingüístics que no saben consultar els diccionaris que hi ha en Internet (o ni tan sol els cercadors), tècnics lingüístics que troben un exemple i inferixen un univers... És clar, els tècnics lingüístics són persones com totes, amb les mateixes virtuts i els mateixos defectes, tot i que solen escriure els accents amb més cura. I poc més, en general.

I sense fugir del gremi, hauria de pensar en els casos (torna-li) del bloc, que Pla i Nualart (Avui, 10.10.2009) preferix blog tot i que no dóna cap argument més que les seues preferències, a més d'una indicació errònia: «el blog viu a internet i un cercador d'internet no troba blocs sinó blogs»... Es veu que no ho ha mirat en el cercador de Google. S'ho hauria de repassar, tot i que el mal és que quan fas servir arguments que depenen de valoracions estètiques i ben poc de raons científiques, ho deixarem per a la força dels fets, i avant.

Una cosa com el plural de les sigles que a Joan Solà (Avui, 15.10.2009) li sembla bé que facen el plural afegint-hi una s minúscula, tal com proposa Jaume Salvanyà («El plural amb s de les sigles», Llengua Nacional, 68, 2009). No acabe de vore-ho clar. Diria que es tracta d'una novetat ortogràfica —si no m'enganye: ¿majúscules + minúscula?— que faria plurals ben estranys (OPAs, EPAs, APAs) i no sé si és simplement el pas previ abans de la lexicalització d'eixes abreviacions (opes, epes, apes). ¿Resol res, això?

Això, hauria de pensar-hi més. Però un altre dia. Tècnics lingüístics que van al cine: Whatever works de Woody Allen, que és una pel·lícula antiga però acabada de fer. Funciona, tot i que és només un petit entreteniment humorístic.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Cita dominical / 52: Manuel Vázquez Montalbán

Mirant la vellea.


Sartre es declarà besavi a ell mateix, no perquè tinguera mitificada la joventut i la vida, sinó perquè sentia pànic davant de la seua pròpia mort, una mort que li imposaven els altres, eixa mort que sempre t'imposen els altres oferint-te l'espill de la seua vellea perquè hi contemples la teua.
Manuel Vázquez Montalbán, «Diez años después de aquel mayo florido», El escriba sentado.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Paranys i paixarells

¿Calma?

El Tribunal Superior de Delhi va anul·lar el passat 2 de juny una llei colonial britànica del segle xix que prohibia les relacions sexuals consensuades entre persones del mateix sexe perquè les considerava «contràries a l'ordre natural». Eixa llei s'utilitzava per a reprimir la tasca de les organitzacions que treballen en la prevenció del vih/sida a l'Índia. El tribunal la ha anul·lat perquè la considera discriminatòria i «contrària a la moral constitucional».
Amnistia Internacional, núm. 98, pàg. 13.




Elimine de la taula una citació que em recorda una idea bàsica que és que no s'ha d'oblidar mai que la bona voluntat no ho és tot («El tsj arxiva la denúncia per prevaricació contra Font de Mora», El País, 01.10.2009):


Però el ple de la sala civil i penal, després de rebre la causa del Jutjat d'Instrucció número 17, ha considerat que no hi ha motius per a entendre-hi ni la prevaricació ni el desacatament. En essència, perquè les convocatòries estan emparades per una norma en vigor, perquè sobre eixa norma no s'ha sol·licitat cap modificació i perquè els tribunals de les convocatòries no s'han dirigit tampoc al conseller observant-hi cap irregularitat. Per tant, s'arxiva la causa.


És a dir, que abans de fer un ou caigut, cal preparar la paella. Però a voltes sembla que la bona voluntat, el voluntarisme, la bona intenció, els desitjos faran el miracle i l'ou eixirà fregit de la closca. No és el cas («El cas Gürtel protagonitza el 9 d'Octubre», El País, 10.10.2009):


Però el gran moment de tensió es va viure en la plaça de l'Ajuntament, quan un centenar d'afiliats i simpatitzants del Bloc va veure impedit per ultradretans el seu intent de participar en la processó. Els ultres els van amenaçar i els van llançar ous fins a traure'ls de la marxa. La policia, va contar Enric Morera, líder de la formació i diputat en les Corts, els va aconsellar que s'incorporaren al recorregut més endavant. Els nacionalistes es van dirigir al Parterre i els ultres els van seguir fins a allà. «En van arribar uns cinquanta corrent, amb indumentària feixista, a agredir-nos. La veritat és que he sentit por. I hem hagut de replegar-nos. Avui s'ha vulnerat el dret d'un centenar de persones a manifestar-se amb la senyera». Morera va agrair la faena de la policia però va preguntar al delegat del Govern, Ricardo Peralta, quantes detencions s'havien produït. «Em tem que cap», va afegir. Els ultres van cobrir el recorregut de la processó cívica, a uns centenars de metres de les autoritats.


Per cert, Morera i Català i Pañella Alcácer (que no Panyella Alcàsser, per ara) van votar (en les Corts) a favor de la caça amb parany (en les Corts). Trieu el lloc més adient per al circumstancial, perquè si els dos senyors del Bloc practicaren eixa «art» en l'hemicicle, sí que caurien bons paixarells...¡I que no s'hi enviscaren ells mateixos! Després d'això, que hi amollen un bou embolat i, llavors, el parlament sí que ofrenaria alguna cosa més que glòries més o menys ràncies.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Ulls

Coses a vore en la Generalitat

Qui tinga orelles, que escolte i qui tinga ulls, que veja, ¡sí, senyor!, ¡recontra-sí, senyor! Sadoll després d'haver acabat la Voll-Damm i el kebab, em quede mirant l'anunci de la Generalitat en el diari El País. Resistixc a la temptació d'afegir-hi o de fer-hi alguna classe de fotomuntatge. Sí, cuidem-los els ulls, perquè hi ha molt per vore encara.

Per exemple, en un altre sentit, El secreto de sus ojos de Juan José Campanella. Si no fóra perquè l'acaben d'estrenar, hauria de ser un clàssic del cinema. M'ha deixat clavat en la cadira, esperant fins i tot a vore qui era el compositor de la banda sonora (Kauderer).

I entre els detalls de llengua que quasi s'escapen, sense entrenament previ, l'ús de capaz que amb el significat 'potser'. És clar, n'hi han hagut alguns més que no recorde ara: quina sort, els dialectes que alguns castellans espanyols afirmen que no tenen... Orelles i ulls.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Mullar

Peixcant amb música

Generalment em costa més, he de buscar algun fil que tinga un ham, que hi haja enganxat algun ambuderó i, si n'hi ha sort, potser s'hi enganxa també alguna idea. No és habitual. En canvi hui ho tinc més fàcil, ja que tope amb una pàgina per casualitat i, quina gràcia —com feia la imitadora d'Imma Mayol en Polònia—, ja tinc l'escrit del dia al síndic de greuges:

Benvolgut síndic de greuges:

El web de gtp, empresa pública de la Generalitat valenciana, a pesar de presentar molts continguts en valencià, oferix informacions i documentació que només estan en l'altra llengua oficial, el castellà, fet que contravé la legislació lingüística vigent (Llei 4/1983 valenciana i Constitució espanyola, entre altres) i lesiona contra els drets dels ciutadans valencians. Els continguts són el web de plv i les instruccions de contractació, un document en format pdf que hi ha dins de l'opció «Perfil del contractant» del web de gtp.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Cosa de cinc minuts. M'estranya que no es generalitze l'afició, no tant pels resultats, que són molt poc «lluïdors» —insistixc amb l'adjectiu—, sinó per donar-li faena a sa antiga senyoria parlamentària Cholbi Diego i als col·laboradores que hi suquen. Per cert, parlant de sucar: també és mullar, ¿no?, doncs, en parlar d'això, de mullar, però en el sentit gastronòmic, no sé per què sempre he sentit un rèplica o comentari humorístic: «"¡Jesús i mulle!", i mullava en terra». No recorde si m'han contat mai la resta de la història, però eixe fragment s'ha quedat com a mostra, una tornada previsible i prevista. Una cosa com el «mig armut i quatre onces».

I en podria afegir més, però tanque la paradeta, que es fa tard i vol ploure.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Oportunitats i opcions

L'arcàngel caçava el drac

Quina tristesa, quins plors, quin pesar... Costa Climent ha dimitit. Ric ja no està entre mosatros. ¿No? Bé, continua sent diputat, però ara només serà eixe diputat més o menys lluïdor* o extravagant, pijo que li diu el Wyoming en la tele. (* Vaja, lluïdor no està en els diccionaris habituals, tot i que apareix en el dcvb, i a fe que és comú per a mi.) En resum, que no el trobarem a faltar, perquè continuarà rondant per l'hemicicle, com fan tants altres, polítics i associats.

Casualment tinc per damunt de la taula una plana del Babelia (07.03.2009) que parla de Being There (1979) de Hal Ashby i recorde quan llegíem la novel·la de Jerzy Kosinski en veu alta en el pati de l'institut durant les classes d'ètica. No sé si en vam traure molt de profit. Ací estem, Peter Sellers en el clot, jo picant cintes i pensant en les oportunitats i les opcions, i Costa Climent deixant caure una llagrimeta que no sé si haurà afectat l'acer del rellotge de vint-i-tants mils euros que també li van «regalar» (hi ha qui ho diu aixina, «regalar»).

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Les fleurs c'est périssable

Floretes de Benirrama, segons Emili

Les flors del jardí mos enganyen. N'hi han tantes i de tants colors i aromes. Totes tenen una explicació diferent del jardí. Acabe de llegir la llarga entrevista que li fan Salvador Giménez i Víctor Maceda a Josep-Lluís Albiñana en la revista El Temps (núm. 1.321) i acabe amb la sensació que les flors del jardí mos enganyen. Entre les coses que lligc i les coses que he sentit comentar o que he llegit sobre els mateixos fets, sempre hi ha un pètal de flor que canvia de color, una mica de pol·len que em fa tossir, un cuc que esdevé papallona de colp. Segurament la realitat és aixina, però sospite que encara és molt més aixina, un engany inevitable, tot i que em sap mal no acabar de tindre clara la meua veritat sobre eixos fets.

M'apunte una cosa que diu Albiñana: «[H]em estat derrotats, però ni ens han vençut ni ens han exterminat». No sé qui són eixos mosatros, però és una opció per al futur, vist el present.

Pel que fa unes altres flors enganyoses, les lingüístiques —i no faré cas del poc que en comenta Albiñana—, repasse una carta d'opinió al diari El País (03.10.2009), «Un delirio 'zeseante' por reajuste técnico» de Joaquín Gutiérrez, que em resulta interessant perquè sembla eixida d'un rebost de la memòria. Em semblava que ja havien superat eixa passa, però no:


Però el que em fa eixir del fogó ha estat enterar-me per algun els meus antics alumnes que en les proves d'accés a la Real Escuela Superior de Arte Dramático de Madrid els canaris i els andalusos que no es pleguen a pronuncia rel dialecte oficial cauen com a mosques.

Quina ignorància, quina arrogància! Com parlant mig andalús i mig canari que sóc, em senc insultat, però com a filòleg i gramàtic, me s'escapen les riallades en sentir esta tremenda idiotesa pròpia d'un minvat intel·lectual que considera sesear o cecear una falta fònica o de dicció.


Sort que en català només hi ha qui té el vici de fer sopes quan pronuncia el nom de la lletra c, sarsallosos i papissots a banda. És un descans botànic.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Grisos

Palmes grises

En tons grisos, perquè la vida, sobretot un dia de festa racial com viuen alguns encara hui en algunes Espanyes, hauria de tindre en compte també els matisos que donen els grisos. Segons Sciascia (a través de Vázquez Montalbán, El escriba sentado):

Mai no es sabrà cap veritat respecte a fets delictius que tinguen relació, fins i tot mínimament, amb la gestió del poder.


Un paradís fiscal, això podria ser una pàtria. No sé si també una nació.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Cita dominical / 51: Manuel Cruz

Mirant sense ideologia.


Si el marxisme en les seues diverses variants s'havia revelat inservible per a entendre el món, continuava l'argumentació, es recorria a l'amor pels agraviats o desposseïts per a justificar tant les mancances ideològiques com l'absència de polítiques realment avançades. Bartra denomina este entramat de passions i sentiments, en una formulació certament brillant, pobretologia (per cert: derivat de pobret).

És com si del que es tractara fóra d'una cosa semblant a açò: ja que se'ns han esvaït les formes heretades de (donar) sentit, necessitem de forma peremptòria trobar nous sectors el sofriment dels quals ens permeten re-identificar-nos a través de l'única solidaritat avui a l'abast de la mà, a saber, la basada en la mera emoció, en la simple identificació sensible. Si almenys eixe fóra un lloc ferm, potser podríem consolar-nos pensant que és el mal menor. El problema sobrevé quan la gent s'emociona més davant dels colors del seu equip que davant del sofriment alié. I és ací on, per desgràcia, sembla que ja estem.
Manuel Cruz, «Lo que trajo el ocaso de las ideologías», El País, 26.09.2009

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Errades, esmenes i ois

El paper ho aguanta tot

Els apunts d'este bloc deuen estar plens d'errades ortogràfiques i pot ser que gramaticals. Més enllà fins i tot de les discrepàncies normatives que puga jo mantindre amb alguns internautes que de tant en tant passen per ací i m'assenyalen errors on jo trobe encerts. La faena permanent, a més de pensar i d'escriure, és revisar i corregir. Si no ho fera o no sabera fer-ho, crec que hauria arribat el moment de dimitir.

El diari El País és el diari que lligc quasi cada dia, no tant perquè m'identifique amb la seua línia editorial —que no és el cas—, sinó perquè segurament m'hi he acostumat al llarg de molts anys, valore el rigor de les informacions que dóna (tant si és molt com si és poc) i perquè crec que em permet distingir què és la informació i què és l'opinió. M'ho permet, tot i que a voltes hi posa massa entrebancs.

El que no sol ser habitual —i si ho és, em tenen ben enganyat— és que s'inventen fets. I això va passar, sembla més per desídia que altra cosa, dimecres passat quan la crònica d'una sessió d'una comissió parlamentària detallava els gestos i la paraula del conseller Font de Mora Turón, ¡que no hi havia comparegut! La curiositat s'accentua pel fet que qui hi comparegué en lloc seu va ser Concha Gómez, secretària autonòmica d'educació, que ni lluïx barba ni parla amb accent valencià.

Per sort, el diari, supose que espentat per la mateixa conselleria, ha inclòs dijous una nota de rectificació. El que és curiós no és que el diari rectifique, cosa que sempre espere d'eixe diari, sinó que la conselleria es preocupe per «la realitat, si més no formal, dels fets», actitud sorprenent d'eixa conselleria, ja que mos tenen acostumats a incomplir sentències judicials amb evidències factuals molt més importants que la substitució discursiva entre el conseller i la seua secretària. De fet, no sé si en la conselleria li'n posen, però el diputat Ferraro Sebastiá (pp) deu estar contenint-se les ganes de demanar intèrpret per a Concha Gómez, qui, quan no intervé en castellà central, es veu que parla en una llengua no oficial en l'hemicicle: barceloní (o potser Ferraro hi aplica un altre nom, d'acord amb els seus filtres i interessos ideològics).

I acabant amb la neteja del diari —ja que és dissabte— indicaré, pel que fa a errades, que en el Ciberpaís hi havia «Motorota» (Motorola), «Payre» (Papyre) i «cotubre» (octubre). Pel cantó de nou de les curiositats, en el Quadern apareixia dos vegades la paraula ois: la feien servir Juli Esteve, tot i que escrivint «l'ois» (en lloc d'«els ois»: no sé si és un tret dialectal), i Enric Sòria, a qui li hauré de demanar si ha fet res per a posar un remei pràctic als ois que li provoca l'actuació retoladora de la diputació de Castelló. Segurament patix eixos ois amb resignació, i això no és bo.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Colors de festa

Festa

Molt haurien de canviar les coses per a que hui, eixe dia tan assenyalat, no estiguera jo enmig d'una festa acolorida prop d'alguna platja, un bosc o un tossalet mediterranis, sense preocupar-me per si la miniaplicació de Dixio funciona o deixa de funcionar o la mala remissió —si no circular un pèl ovoïdal— que fa el gdlc entre clarificar i aclarir, que no acaba d'aclarir del tot què és això de clarificar en coses de química.

El miniordinador Asus EEEPC em proporciona una Internet que va a ritme festiu, cosa que em permet gaudir d'altres natures químiques ben acolorides només alçant la mirada fugint dels milers de punts de suspensió de la credibilitat amb què el senyor Gates va dotar el seu sistema operatiu. Somie, sí, i a la mínima, cap a l'Ubuntu.

I somie més encara després de sentir ahir Marina Albiol intervenint en castellà en un debat polític de l'emissora ser valenciana. A més a més, hui lligc en el diari El País que el Consell retalla un 20 % les ajudes a les bandes de música. Sí, no és cap malson, ja estic segur que el país s'ha desplaçat ideològicament cap a la dreta. De fet, ho confirma una enquesta del mateix diari. Per sort les estadístiques estan fetes per a trencar-les, com diu la filosofia esportiva.

Eixa deriva afecta un poc el meu propòsit de hui que era declarar-me conservador progressista. Ahir vaig vore Fum dels Teatre de Guerrilla (obra que em va deixar despagat: semblava un treballet per a un fi de curs d'institut i poc més), i algun fragment d'eixe Fum em dia que calia aclarir-ho.

Conservador perquè contràriament als que es proclamen de dretes, a mi m'agradaria conservar el medi ambient, el coneiximent, la cultura, la vida humana... I progressista perquè m'agradaria millorar tot això en lloc d'arrasar-ho per a convertir-ho en diners o productes financers. Al cap i a la fi, el meu amic Sid, no sé si afiliat encara a Comissions Obreres (potser ja li s'ha passat), que apareix al costat d'altres companys d'rtvv amb mascareta i samarreta de «Pública, en valencià i de qualitat» reivindicant davant la direcció de l'ens televisiu partidari, crec que ho fa per conservar la salut, la dignitat, la professionalitat, i per millorar-les, naturalment.

Per tant, per a denominar aquella dreta, però sobretot les persones racistes, xenòfobes, classistes, masclistes, etcètera, convindria no barrejar-hi la conservació de res, perquè eixos personatges no conserven res, sinó que aniquilen, depreden, degraden: això, «degradadors» podríem dir-ne. És una proposta més per a la festa ideològica de hui.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Embornal

Amb casc

Embornal ambiental. Això m'he trobat en el Diccionari de ciències ambientals d'Aragó i Gassiot, i és un terme que el Cercaterm està estudiant. Hi he anat a parar després que Maluenda Verdú amollara alguna cosa d'un «sumidero de carbono» que m'ha deixat una mica parat, perquè, tal com està el pati, això queda com de regal dels reis d'Orient per portar-se malament: «Tin, enguany, sumidero de carbono», i el pobre xiquet Camps, Costa o el Serafín Castellano (¿que se n'ha fet?) allà els tens amb un bon batistot.

I, bé, demà és el dia, doncs, en què ses honorabilitats agafaran la volada moralitzant proporcional a les mentires que hagen d'amagar. Ho seguirem des d'una certa distància crítica, si és possible, i des d'un qualsevol embornal o clavegueró ambientalment sostenible.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

¡Atenció als ciutadans!

L'alcalde que oblida el valencià

El servei d'atenció 5430.cat de tv3 em respon amablement:


Resposta del Servei d'Atenció 5430:

Benvolgut,

Molt agraïts pel missatge. Ja l'hem fet arribar al Salvador.

Atentament,
Serveis Informatius. Televisió de Catalunya.

Adjuntem el missatge rebut:

Hola:

Si pot ser, feu-li un toc a Salvador Sala i digau-li que «de» + infinitiu no equival a «si» + infinitiu, és a dir, no té sentit condicional. Per tant, la seua frase en el cas del desglaç: «De seguir a aquest ritme...»; havera quedat molt millor: «Si seguix a aquest ritme...», que estic segur que també sap dir perfectament. Més perfectament.


Una resposta simple de l'ens que satisfà prou este usuari. En canvi, tot i que hauria d'esperar una col·laboració semblant, alguna cosa em diu que això no funciona igual en determinats ajuntaments, com ara en el cas d'Alboraia:


Benvolgut síndic de greuges:

L'alcalde d'Alboraia, Manuel Álvaro, ha tramés als ciutadans d'Alboraia un document per a informar sobre un denominat «Bono Deporte», document que només ha enviat en versió castellana. Amb eixa actuació, l'alcalde ha menystingut els drets lingüístics dels ciutadans i infringit la legislació vigent (Llei 4/1983 i Constitució espanyola de 1978, entre altres normes), en no haver disposat els mitjans per a atendre els ciutadans en les dos llengües oficials.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que l'Ajuntament d'Alboraia esmene la discriminació a què està sotmetent els ciutadans d'Alboraia i que adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans d'Alboraia.


Sí, els «servidors públics» en deuen estar més que farts. No és estrany que hagen pensat d'abolir el principi de «justícia universal» en el parlament espanyol:


Calia lligar curt determinats jutgetons de l'Audiència Nacional que es dedicaven a fer el que no devien.
Agustín Conde, El País, 06.10.2009



Eixos mateixos diputats del pp i del psoe —eixa gens estranya parella—, havent agafat eixa embranzida col·laboradora, podrien abolir directament el principi de «justícia» i altres tants principis que tant caracteritzaven allò que díem sistema democràtic:


La deshumanització de la víctima és respecte del delicte contra la humanitat el mateix que l'absència de tribunals respecte de la impunitat, una premissa.
Joan E. Garcés, «De impunidad y lealtades», El País, 06.10.2009



La major part dels nostres càrrecs públics i parlamentaris —cortesans tots— han aprés ràpidament a seure en l'escó: n'hi han que no saben per a què i n'hi han que no sabrem mai per què. (Llevat que mos ho conte el Bigotes.)

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Una lleona enragée

¿Enragés?

D'enragé va titllar Francisco Camps Ortiz, actual president de la Generalitat valenciana, el discurs de Margarita Sant Alonso, la nova representant d'Esquerra Unida en el ple de les Corts. Sospitava jo que podia haver volgut dir engagé, francesisme més comú en referències polítiques. A més, la veritat, la passió de Margarita Sanz tampoc era tanta.

Però, no, Camps diu clarament eixa r sospitosa, que no arriba a ser del tot la gutural que calia per a desviar el qualificatiu cap al que jo pretenia.

L'actualitat, però, mos fa pensar més encara en el lèxic del president: el veïnat de la comarca del Baix Maestrat diu que ha vist una lleona voltant per la muntanya. I, sí, diuen que era una femella, que ben bé, per tant, podria estar enragée, tal com Camps veia la representant d'Esquerra Unida. ¿Què en sabia Francisco Camps de tot això? No ho sé, però estic segur que l'adjectiu va trair alguna altra dada de l'agenda oculta de l'encara president.

Mentrestant, en l'hemicicle, ningú sembla haver-se adonat que eixe cas sí que mereix una comissió d'investigació i no el finançament de no sé quins partits polítics que vés a saber per a què aprofiten... els partits i les comissions.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

El pa



Assenyalava en un apunt de fa uns dies un error en l'actuació lingüística de la Universitat de València en el seu jardí botànic. Encara no he rebut cap resposta a la queixa que els vaig transmetre. Esperem que ho resolguen, encara que no me'n diguen res i sense que s'ofenga massa cap eminència.

Per un altre cantó tope amb una bossa de paper per a embossar el pa. Han col·laborat la Generalitat valenciana i la confederació de forners per a fer la bossa i han volgut donar-li un toc de pluralitat lingüística. I li l'han donat, el toc, i ben tocat: la banda en valencià té bona part de la informació en castellà. És a dir, el valencià és simplement informació simbòlica, però en un sentit bastant acostat al que dóna el gd62 per a l'adjectiu:


Que no és real, que no té valor per si mateix, però que és significatiu d'una intenció. Un gest simbòlic que no costa gens.


¡I tan poc que costa i bé que quedes! I més si s'acosta el dia «nacional» dels valencians. Eixe és el simbolisme de l'ús de les llengües fins i tot en una bossa de pa. Al capdavall és un símbol de la política lingüística i de la gestió lingüística que es fa en este país. Més que símbols, símptomes del pa que s'hi dóna. (¡Això sí que ha estat ben trobat!)

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Cita dominical / 50: Joan Solà Cortassa

Mirant amb compte.


[L]a funció de qui ha de posar ordre en la llengua no pot ser mai una funció merament acusatòria o repressiva. La primera cosa és saber què passa en la realitat. Després, estudiar amb molt de compte aquesta realitat i finalment actuar amb prudència i realisme.
Joan Solà, «390. Dubtes dels professionals», Plantem cara.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Igualtat, mèrit, capacitat i publicitat

Corts valencianes: ¿què estaven enterrant?


¿A on estan els liberals del pp que no encapçalen la persecució d'estes pràctiques tan antiliberals [el suborn d'empresaris a polítics en el cas de Camps i l'«amiguet de l'ànima»] que més aviat recorden el caciquisme amb què s'enriquiren molts, durant un règim tan ple de transparència i d'independència judicial com fou el franquista?
Justo Pageo Ruzafa, «¿Y qué dicen los empresarios?», El País, 02.10.2009



I a continuació un article de Roberto Saviano, «Por la libertad de prensa en Italia» que mos explica per què la faena i la responsabilitat professional dels periodistes ens pot evitar seguir pel camí d'Itàlia. Més o menys, la mateixa responsabilitat que hauríem de saber que podem exercir com a ciutadans.

Tanmateix, sembla que o n'hi ha qui no ho sap, o simplement la qüestió és que altres factors més «importants» prevalen sobre la seua actuació. I ara posaré un exemple que s'ha comentat en la llista Migjorn: diuen que hi ha periodistes de Canal 9 que han rebut instruccions verbals i escrites per a censurar l'aparició de determinades persones en el mitjà. Hem de distingir que una cosa és una ordre verbal i una altra és una prova escrita. I si tens una prova, pots dur-la on convinga i on puga ser utilitzada per a actuar contra eixa censura, tant si és els tribunals, la premsa com els sindicats (no, els sindicats del crim, no, és clar).

De fet, tal com expressava Roberto Saviano:

Per a un periodista, fer preguntes o formular opinions no és altra cosa que exercir la seua funció i un dels seus drets.


¿Què fan, doncs, eixos suposats periodistes? El cas és això, eixa és la part que em desconcertà de l'explicació del collistaire: el cas és que segons un cert «sentit comú» —denunciat per Roberto Saviano en el seu article— un treballador interí (o temporal, o laboral, o amb fills, o amb un granet al cul...) figura que tindria dret (no crec que arribe al punt de l'obligació) de convertir-se en còmplice o col·laborador necessari del censor i de la censura. Això sí que és realment preocupant. ¿Quin és eixe esquema de valors? ¿De què estem parlant? Pitjor encara, després, ¿de què es queixen?, ¿què critiquen?, ¿de què reneguen o què reivindiquen en la barra del bar?...

Espere que s'adonen aviat que eixes col·laboracions de silenci en l'àmbit de l'administració pública —el cor del sistema social—, són les ajudes inestimables que aviven i faciliten els suborns, les prebendes, els contractes a dit, els fraus socials, el desviament dels diners públics cap als interessos privats d'algunes oligarquies —antigues o noves—, la promoció sense mèrit ni capacitació, i aneu posant-hi més de la vostra collita.

Com que açò no és, tal com diu Saviano, «Xina, Birmànic, Cuba o Iran» ni, durant esta petita democràcia que vivim, han afusellat mai cap funcionari, ni tan sols interí, en eixe silenci avergonyit hi deu jaure una por irracional autocomplaent, o un cert sentit asocial i insolidari de la comoditat personal. De fet, pel que conec, si mai han fet fora algun interí —per conseqüent, rigorós i professional—, ha pogut trobar una faena molt millor —respectant els principis d'igualtat, mèrit, capacitat i publicitat, naturalment. I ara estic segur que continua treballant per fer-los respectar.

divendres, 2 d’octubre del 2009

Caixons i calaixos

Trossos de mots


Gaza. 27 de desembre del 2008. 11:30 am Israel iniciava l'operació «Plom fos», una devastadora campanya de bombardeigs contra la franja de Gaza que es va cobrar 1.400 morts, entre els quals 300 infants i al voltant de 5.000 ferits.
Amnistia Internacional, núm. 98, pàg. 34.


El diputat Sanmartín Besalduch (pspv) reclama als populars una llei que el govern valencià té amagada en un «caixó». La diputada Barrieras Mombrú (ppcv) li respon:


Parla d'una llei, una llei d'educació, que si la té amagada al calaix... ¿A quin calaix ha de tindre amagada una llei d'educació?


Caixons i calaixos podrien ser objecte d'un d'eixos debats que es donen de tant en tant en les Corts Valencianes i que no tenen més objecte que declamar sobre lletjors i bonicàries, unitats i secessions... Allò humà i allò diví, en resum. Talment com si pensaren en dedicar-se a fer la llista de totes les entrades del diccionari amb dièresi en la u (veg. el fantàstic bloc Catralan-Català):


abaixallengües ablaürat abriüllar abriülls aigüer aigüera aigüerada aigüerol aigüerol aigüerola aigüeroles aigües aigüesser altiloqüència altiloqüent ambigüitat antidiürètic aqüeducte aqüeo- aqüícola aqüicultura aqüífer aqüífug argüible argüició argüidor argüir arreüssar arxillaüt ataüllar audiofreqüència aürt aürtada aürtar baül baülada baülaire baüler bilingüe bilingüisme blaüra blaürar branquiür braquiür consegüent consegüentment conseqüència conseqüent conseqüentment contigüitat corniülls delinqüència delinqüencial delinqüent deliqüescència deliqüescent demiürg desaigüe desembaülar diüresi diürètic diürn diürnal diürnal diüturn diüturnitat dulciaqüícola egüer eloqüència eloqüent eloqüentment enagües eqüestre esgüell esgüellar etnolingüístic etnolingüística exigüitat exsangüe extralingüístic faüllada flaüta freqüència freqüencial freqüencímetre freqüent freqüentació freqüentador freqüentar freqüentat freqüentatiu freqüentment friülés garfiüt geniüt geolingüístic geolingüística grandiloqüència grandiloqüent güelf güell güellar hiperfreqüència inconseqüència inconseqüent ineloqüent ineloqüentment infreqüència infreqüent infreqüentat infreqüentment inqüestionable inqüestionablement interlingüística lingüiforme lingüista lingüístic lingüística liqüefacció liqüefer liqüescència liqüescent llaüt llaütista llegüina llengüeta llengüeteria maüix mesclantaigües metalingüístic metalingüística microlingüística miür monolingüe monolingüisme multilingüe multilingüisme neolingüístic neolingüística nerviüt nicaragüenc nicaragüeny noümen noümenal noümènic obliqüitat obriüllar obriülls obseqüència obseqüent oriünd oxiür paliür paraigüer paraigüeria paraigüets pasqüeta pasqüetes paül paüra peüc peüll peülla peüllar peüngla pingüí pingüícula pingüinera piragüer piragüisme piragüista plurilingüe plurilingüisme predelinqüència predelinqüent propinqüitat psicolingüista psicolingüístic psicolingüística qüern qüerna qüestió qüestionable qüestionador qüestionament qüestionar qüestionari qüestionejar qüestor qüestura rabiüdament rabiüt radiofreqüència redargüir resaigües reüll reüllar reüllós saltaülls saragüells saüc saücar saüllada saüquer saüquera següent semidiürn seqüela seqüència seqüenciació seqüencial seqüenciar seqüestració siliqüiforme sinagües sociolingüista sociolingüístic sociolingüística subsegüent subsegüentment subseqüent subseqüentment taül taülalla taülejar taüt terraqüi teürg transeünt traüll traüllar traüt trencaaigües trilingüe ubiqüisme ubiqüista ubiqüitari ubiqüitat ungüent ungüentari ungüenter unilingüe würmià


Avançar, no sé si avancem gens amb això, però entre la primera pedra que acaben de colgar en el solar del carrer de la Llibertat —«...la picaren», cantava Paco Muñoz– i els pastissets amb què ho celebren al pati del palau de Benicarló, el passeig seria una festa bilingüe, etnolingüística, extralingüística, geolingüística, interlingüística, lingüiforme, lingüista, lingüístic, lingüística, metalingüística, microlingüística, monolingüe, multilingüe, neolingüística, plurilingüe, psicolingüística, sociolingüística i trilingüe... Sí, també, trilingüe. ¿Qui ho dubta? Paraula de Font de Mora Turón, conseller d'Educació.

Al cap i a la fi, per a això estan els polítics, que són humans, i la política té en la polèmica un dels recursos per a justificar la seua activitat. Per exemple, jugant amb les paraules en sentit positiu es pot fer el Corpus toponímic valencià, coordinat per Emili Casanova i que es presentà ahir a ca l'avl —no hi vaig poder anar, que em tocava picar gallinàciament—, però també es pot jugar amb el topònim gallec de la Corunya (A Coruña) (El País, 01.10.2009: «A Coruña reabre la guerra del topónimo»), que estava finalment fixat en gallec, posant fi a massa anys de manipulació aculturitzadora a mans de l'alcalde socialista (afiliació que cal retindre) Francisco Vázquez. Alguns polítics, del pp i del psoe, han pensat que la seua faena real és crear problemes i polèmiques, i aixina poden justificar la seua existència, que seria intentar resoldre eixos mateixos problemes.

No res, que en tindrem per a omplir caixons i calaixos.

dijous, 1 d’octubre del 2009

El relleu

La porta de la parròquia

Era previsible, tornen els dies lamentables, «coincidint» amb el nou període de sessions en les Corts valencianes. Emmarque el «coincidint» perquè volia deixar-ho com si fóra casual, tot i que és causal. I trobe la causa en la nova diputada Margarita Sanz Alonso (eupv), el relleu de Marcos Martí, que ha començat amb bon peu, és a dir, regalant-li el cap —amb la llengua fora— en safata a Francisco Camps Ortiz, que fa encara de president del govern valencià.

La diputada d'Esquerra Unida (d'Izquierda Unida, de fet), ha fet les seues primeres intervencions i, tirant mà del manual més espés de la seua predecessora, ha portat a col·lació «la nostra llengua». Busca qui t'ha pegat. Ha dit que el Partit Popular valencià no tenia un projecte «para nuestra lengua y nuestra cultura»... Agafant-ho literalment, estava parlant en castellà i, per tant, devia parlar del castellà. És a dir, que esta dona podria tindre alguna cosa a reclamar per a la llengua castellana al País Valencià. Deu ser inspiració del corrent savaterià d'Esquerra Unida, que n'hi deu haver.

Veges quines coses, el president del Consell ha aprofitat l'ocasió d'entendre-la més del que ella es deu entendre a ella mateixa, i parlant en valencià —perquè d'això es tractava—, li ha fet una rèplica de l'estil «¡ahí tens els ous, Joana!»:


Senyoria, mire, respecte del valencià, que vosté no ha utilitzat en la seua intervenció, dir-li que hem augmentat des de l'any 1995 a l'any 2009 en un 184% el nombre d'alumnes que estudien en valencià: 211.000 alumnes a la Comunitat Valenciana. ¿Això és apostar pel valencià o no és apostar pel valencià?


I ara podem estar segurs que la senyora Sanz Alonso ni tan sols pot envidar amb el mètode Ollendorf. Entre les quantitats que ha glossat Camps Ortiz, pròpies d'una revolució cultural maoista valencianera, i el diccionari de tòpics autodestructius que són capaços de recargolar i repetir incansablement des de les files d'Esquerra Unida, em ve al cap ma mare, que ja m'ho dia: «pensa en ser papa i a retor arribaràs». ¿Què devien voler ser alguns dels que han arribat a diputats d'Esquerra Unida?

Bé, podria allargar la dosi de parlamentarisme casolà, però al cap de 7.097 paraules d'una política que m'estalviaré de qualificar —amb un empastre i liats de Morera Català, sempre entre dos focs—, estic un poc saturat per a discriminar ara el gra de la palla —i no cal agarrar-ho sexualment, això.