Poc o molt, si ho enfoque correctament, és una sort poder estar treballant amb el material oral que amollen els parlamentaris valencians en les Corts valencianes. Poc o molt, això em fa estar en contacte amb la diversitat de llengües, varietats i estats d'ànim dels nostres representants democràtics. Poc o molt, doncs, és una sort per eixe costat, sense entrar en el contingut del que expressen, que llavors diria que més aviat poc que molt.
Eixe material, escoltat com a mínim dos voltes, mos oferix pistes de per on va la llengua de les classes benestants del país —que són les que tenen la representació majoritària de l'hemicicle, paradoxalment, si considerem que són les minoritàries: totes les paradoxes es poden explicar, és clar—, i les estadístiques sobre l'ús lingüístic són clares, amb vora la mitat de l'hemicicle que només parla en castellà (amb varietats diferents també).
Clar, pel que fa al català, s'hi poden estudiar tant els efectes de la pressió que fan els parlants i les institucions amb llengües d'ús (el castellà, principalment), com els efectes o «defectes» de la normativa catalana, que modifica formes d'expressió i de comprensió. Això darrer apareix amb més o menys intensitat en els discursos parlamentaris. Hi ha qui vol donar un vernís al seu discurs i llavors fa servir una paraula icònica (per exemple, l'adjectiu palés palesa en el cas de Glòria Marcos Martí, que ja no és diputada; o el mot castellà lío en el cas de Morera Català, que ja he comentat alguna volta) o uns trets morfològics determinats (pateix / patix, meva / meua, servisca -vesca / servixca), que solen decaure quan retornen a l'espontaneïtat expressiva, on abunden els natros, repetixo, ans, tras, peixca, insistixc, pàrlec...
Com que la meua faena consistix a reproduir-ho amb la màxima fidelitat possible, la faena dialectal i estilística és ben interessant, sobretot des del punt de vista del contrast que oferix amb la normativa i amb el que alguns pensen que ha de ser l'estàndard o amb els estàndards possibles que sentim en els mitjans. Al final, correccions mínimes i necessàries, principalment aquelles que han de permetre entendre el text, a pesar de l'entonació que solen donar diputats i càrrecs poc o gens acostumats a llegir. I em queda un pomell de trets que s'adiuen generalment amb les descripcions dialectals publicades i que són sovint un recurs molt necessari per a entendre o per a reflectir adequadament el que he sentit dir.
Amic Miquel:
ResponEliminaM'ha agradat molt aquesta entrada. Ara, m'imagine que els parlamentaris -quan parlen en castellà- s'acostaran el suficient a la norma espanyola peninsular com per no haver de fer cas de moltes coses que el qui transcriu passa també pel seu acostament i coneixement del castellà estàndard peninsular. No s'ha de patir tant i esperen -fins i tot- veure's corregit a l'escrit i millorats. Quants es lligen després i se'n queixen al transcriptor? I en quina propoció pel que fa a les dues llengües oficials? Intuesc que deu tractar-se d'un exercici sociolingüístic força interessant.
Així i tot, recorde una transcripció gloriosa que no hi hagué més remei que transcriure en castellà residual d'Oriola i que em demanares clarícia pel fort substrat català oriolà i adstrat murcià elxà doblement compartits. No li preguntes per la "bardomera" a ningú que no tinga menys de 40 anys mas que siga del camp! Tot un colp d'efecte per part d'aquell parlamentari hortolà que és com coneixem aquí avall als de l'Horta veïna.
En canvi, la transcripció de parlars catalans més o menys influïts, més o menys mediatitzats deu menar a tot tipus de cabòria del qui transcriu el qual no té cap obligació de ser cap dialectòleg malgrat que puga detectar el que li semblarà influència barcelonina o castellanisme intolerable al seu cantó. Les facultats preparen per al que preparen i no s'acaba mai. Pense que -per edat i maduresa- els parlamentaris reflecteixen poc les transcripcions d'aquí vint-i-cinc anys: sempre que un 50% de ses senyories segueixin/seguesquen/seguisquen/
seguixquen expressant-se en català a les Corts Valencianes del 25 anys. Potser algun/a parlamentari/a menor de 30 anys ens assenyale el camí d'alguna cosa. Hauríem, potser, de mirar com parlen català els adolescents valencians que el saben parlar -molt majoritàriament segons les enquestes- i fer tot el possible perquè ho facen realment amb el model que vulguen sense posar massa crits al cel! Sóc dels qui creu que deixaran na Glòria Marcos i Martí com una pionera palesa però molt superada i millorada. Als vuitanta-cinc anys els contaré com parlava el besavi -mon pare- i no s'ho acabaran de creure. Espere no haver de fer-ho en castellà. En el meu cas ho dubte.
Hola, Joan-Carles:
ResponEliminaM'alegre que t'haja agradat l'apunt i t'agraïxc el comentari.
Quant a la varietat que fa servir de tant en tant Ballester Costa no li fan falta etiquetes. Per la forma és molt interessant, pel contingut és bastant lamentable, des del meu punt de vista sobre la política democràtica. El mot bardomera, apareix en el DRAE, així que no representà cap problema de comprensió. La comprensió a l'hora de les transcripcions té a vore, certament, amb l'idiolecte parlamentari que puguen fer servir els diputats. La majoria no fa servir més recurs que el seu castellà bàsic, enriquit amb una mica de literatura escolar. De fet, poden ser les qüestions fonètiques (i sonores) —si exceptuem els desviaments del que seria les preferències de la normativa— les que més mos fan calfar-mos el cap.
Naturalment, els parlars catalans patixen simplement de desús (més encara entre les classes benestants a què pertanyen els diputats). Amb tot, quan apareixen, mantenen la gràcia que hi trobem quan notem que és una llengua variada, de pati, de casino, fins i tot localitzada territorialment. Sobre l'obligació que tenim de ser o no dialectòlegs, ho has descartat massa ràpidament, ja que jo opine ben bé el contrari, tot i que la veritat és que segons les oposicions que cal superar, no cal tindre cap titulació idiomàtica concreta (més enllà de la que es suposa per al grup C de l'administració).
Pel que fa al jovent parlamentari, la meua impressió és que n'hi ha qui ha assimilat mecànicament (escolarment) quatre coses que tenen més a vore amb un prejudici (d'algun docent i d'algun manual) que amb una voluntat de practicar algun estàndard. En general, tenint en compte els paral·lelismes, sona simplement com una traducció del castellà bàsic. Com que, a més, l'ús del valencià en alguns casos té a vore amb un posicionament ideològic conscient, estem davant d'una pràctica molt fràgil.
Estic segur que Gloria Ángeles Marcos Martí (sic) fou una pionera d'alguna cosa. El que no crec és que calguera anar per ahí.