És ben possible tindre raó, però no saber per què o no tindre arguments vàlids per a exposar per què. Fins i tot, és ben possible tindre raó però disposar d'un bon cabàs d'arguments sense fonament o inútils que només servixen per a adornar el contorn de la raó que no trobem.
Per exemple, quan algú afirma o repetix:
De la mateixa manera que la unitat de la llengua castellana és una cosa que no es discuteix mai i enlloc, la unitat de la llengua catalana ha de ser un fet igualment indiscutible.
Eixe argument conté no sé massa bé si un desig o una proposta obligatòria que, curiosament, depén d'una premissa circumstancial —és a dir, gens consistent—, i que, a més, és externa a l'objecte que es suposa que mos preocupa, la llengua.
En fi, part del problema és precisament la preocupació per la llengua, que és una metonímia o una sinècdoque —mira-ho com vullgues— de la preocupació per les persones. Tanmateix, una volta preocupats per eixa vora de la personalitat, perdem el fil amb l'accident i oblidem que la qüestió essencial són les persones, més en concret, els drets que volem per a les persones —espere que algun dia em cansaré de repetir-ho, i que siga perquè haja trobat una manera millor de dir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada