dimarts, 30 de novembre del 2010

Paraules i saialades

Cementeri de paraules

El diputat Vilaplana Gironés mos dóna una petita explicació sobre el «seialà» que va dir l'altre dia, referint-se a una llei que es veu que li semblava això mateix. Segons ell, que mos localitza el terme a Alcoi —els alcoians que hem consultat no en sabien res— és un participi derivat de saial, i per tant, segons el diputat, va voler dir «saialà» —tot i que sonà com ho he transcrit més amunt—. Saial és el mot que mos va suggerir Eugeni Reig que podria tindre-hi relació, tot i que ell tampoc no coneixia l'adjectiu. En fi, esperem poder documentar millor el mot en el futur, no fóra cosa que es perguera pels descosits de la història per on s'escolen els mots en desús de totes les llengües.

Per cert, mirant la repetició del partit Barça-Madrid d'ahir —això és vici, ho reconec— entens que és això dels mots en desús (fins i tot les llengües en desús) quan sents Pitxi Alonso comentant el partit ¡en tv3! Ja veus si ha tingut anys per a aprendre quatre coses bàsiques, i alguna ha aprés quan diu «això és un antes i un després»... La segona se l'ha ensenyada, però, vaja, no ha pogut encara neutralitzar l'antes.

Ei, i no dic que això siga cap perill per a res —i menys per a la llengua—, perquè és un simple reflex, un símptoma del perill democràtic real, que és la falta de mitjans, espais, ocasions i respecte als drets lingüístics dels catalanoparlants. Hi ha qui preferix, però, entretindre's culpant les paraules... ¿No deu ser l'aire amb què les pronunciem, el culpable?

dilluns, 29 de novembre del 2010

Opinions i documents

Música entelada

Escriu José Lázaro un article interessant titulat «La evolución de Savater» (El País, 26.11.2010). El trobe interessant i que fa cosconelles alhora, perquè es tracta d'una proposta de perspectiva sobre un dels articulistes que lligc amb més paciència i fins i tot a vegades coincidència... Moltes vegades, o siga, sempre que no estiga parlant de llengua o sociolingüística, que és quan entra en contradicció amb els criteris que aplica en altres àmbits i, pitjor encara, quan fonamenta les seues reflexions sobre bases errònies, documentadament falses i banals. Pitjor encara, si ho podia ser ser en este cas: no pot ser que ignore la banalitat sobre la qual es recolza.

Perquè, per a parlar de la persecució del castellà en Catalunya, no pot ser que et bases simplement en opinions indocumentades que proclamen la persecució dels castellans en Catalunya, sense més. Una cosa aixina com feia Aristòtil, que diuen que proclamava que les dones tenien menys dents que els hòmens i no es preocupava d'obrir-los la boca per a contar-les. Jo no sé si això que conten d'Aristòtil és cert i, per tant, me n'estaré molt d'assegurar-ho. En tot cas, això només em fa opinar contra els qui no comproven les seues hipòtesis. És el cas de Savater, que es veu que no necessita comprovar la certesa de les premisses i els axiomes que aplica a les seues demandes sociolingüístiques per a Catalunya, que, curiosament, són d'un tarannà «valencianitzador» que fa feredat, si entenem eixa qualificació com la persecució lingüística que s'aplica al País Valencià.

Perquè al País Valencià, contra el que pot opinar Savater, els valencianoparlants denuncien, fonamenten i guanyen queixes contra l'administració valenciana, administració que es vanta de contravenir les seues normes referents a la formació lingüística dels estudiants i que viola la Constitució espanyola (article 14) quan discrimina sistemàticament els ciutadans valencians que volen fer servir el valencià, fet que és observable tant en les queixes al síndic de greuges com en una visita a les administracions públiques o una consulta ràpida als seus webs.

Llàstima que l'evolució de Savater, que li ha permés opinar el contrari del que opinava fa trenta anys, no l'haja dut a comprovar si actualment les seues opinions tenen més fonament que abans, o són simples propostes d'encert. En fi, espere que lligga el diari de dissabte:


Invent espanyol, patent en anglés


Espanya lluita per a que el seu idioma servixca per a registrar invents




Supose que mos podria detallar que, si les coses ja es fan en anglés, deu ser de nacionalistes que no fan altra cosa que mirar-se el melic pretendre fer-ho en espanyol i augmentar una despesa per a donar satisfacció a les seues vanitats sempre assoleiades. I això, hui, l'endemà de les eleccions catalanes, deu ser com anar a fer caragols després d'una ploguda.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Cita dominical / 110: Ray Human Capital

Mirant ofertes.


  • Cerquem un/a Llicenciat en Dret que aporti amplis coneixements en legislació contractual del sector públic, procediments administratius i dret privat. En requereix domini del català (parlat i escrit), àmplia experiència en la gestió d'equips i en el desenvolupament d'una posició de responsabilitat similar en empreses del sector públic, no descartant candidatures de l'empresa privada que aportin els coneixements esmentats. Es valorarà experiència prèvia en l'àrea de compres. El candadit/a haurà d'aportar unes exceŀlents habilitats per a la gestió, lideratge i alta orientació a resultats.
  • Oferim incorporació en una empresa de referència en el sector, que valora la millora contínua, l'ètica professional i la qualitat, integrant-se en un equip de professionals altament qualificats.
    Ray Human Capital, «Cap d'àrea de Contractació i Compres», El País, 14.11.2010.



  • La força del català.

    dissabte, 27 de novembre del 2010

    El mapa dels rebuigs

    No l'erren, no

    Cal reconéixer que tenen els diners i la barra de gastar-se'ls en profit propi. I, al cap i a la fi, si ho permetem, doncs, segurament no hauríem de sentir-mos agreujats, si no fóra que ho fan contra els interessos lingüístics i econòmics de la resta d'espanyols plurilingües. Perquè «la resta» d'espanyols som plurilingües, però ells, torna-li la trompa al xic, «La fuerza del español» es diu el suplement Babelia de hui del diari El País, però no paren esment que és una força subvencionada, engrossida amb l'espoliació fiscal que es practica contra els parlants de les altres llengües de l'estat. Ja ho diuen (Leila Guerriero, «De Cervantes a Calle 13»):


    Si la llengua és la manera en què un país fa negocis, establix relacions i dibuixa el seu mapa d'afinitats i rebuigs [...].


    Sí, en eixe punt dels rebuigs mos trobem els valencianoparlants, i catalanopalants per extensió, que es veu que formem part del compte de muts que tenen totes les llengües, ja que finalment enguany toca ja afirmar que són «450» milions de castellanoparlants, cosa que fins ara havia causat un poc de vergonya hiperbòlica de dir.

    ¿Vergonya de tindre-la tan gran? ¡I ara! Si no han tingut cap complex fins ara —des de 1707 o des de 1939, té igual—, no havia de ser per uns pocs milions dalt o baix. Al cap i a la fi, cap d'eixes unitats que componen eixos milions sabrà mai si eixes milionades són certes o simples deliris. Sí que sabran que aprofiten per a fotre els qui —i el nombre no importa— estan sotmesos a la discriminació legal, política, econòmica i social, que per a això no cal ser ni cinquanta milions, perquè només cal viure a l'estat espanyol per a notar-ho. Més en concret, al País Valencià. A la ciutat de València, si volem més precisió.

    Bé, ja m'he fet el bany de greuge i victimisme. Ara he de precisar que me la bufen prou els centenars de milions de parlants de castellà amb qui parlaré tant com amb els milers de milions de xinesos. El que m'interessa és el que faig cada dia amb cada mot català que escric, quin benefici social pretenc, quin plaer egoista i particular em proporciona, quin retorn econòmic crea... I tot això està al meu abast, en la punta de la llengua i dels dits. És a dir, que en la llengua i les mans de tots. És a dir, que és una decisió política. La sort i la responsabilitat de viure en una democràcia fa que eixa decisió —activa o passiva— sempre tinga conseqüències. Això és.

    divendres, 26 de novembre del 2010

    Salleier -ra

    A gust...

    La recerca de la seialada (/seialà/) que ha amollat el diputat socialista Vilaplana Gironés per a referir-se ara no sé a quina llei, sembla que serà més àrdua del que havia previst. El personal alcoià que he contactat no en sap res, i això que el diputat diu que això hi diuen al seu poble. Bé, vorem si respon el mateix diputat.

    El company Elxà Joan-Carles Martí ho ha volgut relacionar amb salleier -ra que seria un adjectiu elxà covat emparentat amb la locució de sa llei de què parla Jordi Colomina. En tot cas, no veig com passa d'una cosa a l'altra en les muntanyes d'Alcoi.

    En fi, que hui divendres, entre les transcripcions, els apunts i les consultes urgents, hem tingut un dia més mogut del que esperava. Per sort, al futbet hem sumat una victòria... Ridícula, sí, perquè jugàvem contra sis, però victòria. El problema enguany és que cada u veu el joc d'una manera diferent. Bé, normal, ¿no?, com tot en esta vida.

    dijous, 25 de novembre del 2010

    Som traduïts

    Traduir en colors

    Vivim en traducció permanent, de fet vivim en un món traduït. Tanmateix, fem com si no ho sabérem o, més fàcil encara: de la mateixa que no vegem l'aire —en concret, l'oxigen—, doncs, ens passa desapercebut el medi en què ens movem, la traducció. L'excepció seria quan fa olor. ¿A què pot fer olor? Doncs, tractant-se de llengua, al que no quadra amb el consens social que assumim en eixa qüestió.

    Per exemple, quan entre en una botiga del carrer de Colom de València, no sé si amb molt o poc estrés —cada u ho porta d'una manera diferent, però Ferran Suay i Gemma Sanginés teoritzen que en tenim una mica més del que toca—, he descobert que em sorprenc. ¿Per què, si a mi això no em passava? Doncs, perquè en la llista d'Internet que freqüente s'insistix tant que en les botigues d'eixe carrer —i també en eixe carrer i en tota València— que no hi ha ningú que parle en valencià i quasi ni t'entenen —axioma fals d'entrada, perquè ells hi passen i jo hi passe— que arribe al punt de sorprendre'm si m'atenen amb normalitat, és a dir, sense fer-me repetir el que dic, sense que m'acabe de sentir estranger. És a dir. en realitat, en el noranta i tants per cent de les ocasions no he de repetir el sis que es confon amb el set (o al revés). I fins i tot s'esdevé moltes voltes que em parlen en valencià, no diré que en un cinquanta per cent, però possiblement en més d'un trenta per cent d'ocasions.

    Me n'he anat de la qüestió. El cas és que el «consens social» que estenen els parlants valencians —fins i tot els preocupats per canviar eixe consens— és que, per a evitar-se problemes —encara no sé de quin tipus— millor serà parlar en castellà en eixe carrer o eixa ciutat, perquè, «tots» sabem que és castellana, ¿no? I, per tant, tot el que hi diuen en valencià, és una traducció del castellà. I això ja arriba al punt de no adonar-se que totes les llengües són traducció d'una altra llengua anterior, d'un missatge anterior, d'un pensament anterior. (I, els pensaments, són traduccions del que captem amb els sentits.)

    És més valenta que la ginesta, plouen gats i gossos o fa un sol de justícia, com que resulta que són expressions que coneixem en altres llengües, que es poden pensar en totes les llengües, per cert, doncs, no són valencianes. El valencià ha de ser genuí, original, originari. Si ho hem sentit en castellà, ¡mosca! En canvi, si ho dien els grecs antics, els llatins, fins i tot els francesos..., doncs, el deixem entrar a casa. ¡És valencià perquè viu i treballa en valencià!

    Jo ja sé que voldríem viure amb uns altres veïns menys empapussats per un estat que els ensenya la prepotència de la llengua de no sé quants milions de no saps mai què, però això no ho aconseguirem refent la gramàtica, retocant el lèxic o conformant-mos amb un victimisme filològic derivat de la discriminació legal però injusta a què estem sotmesos els que volem fer servir el valencià al País Valencià. No és un problema de traducció, sinó de legalitat, de dret. La facultat de traduir amb els sentits i amb la llengua, la tenim al lloc com qualsevol altra persona, i seria una sort si ens n'adonàrem coŀlectivament i centràrem els esforços sobre el problema real.

    En fi, amb el valencià podem anar per tot el món i hi podem traduir tot el que vejam i sentim, tant si la ginesta és valenta como si ho és l'aigua de la glacera, mentres n'hi haja, que el canvi climàtic no perdona res.

    dimecres, 24 de novembre del 2010

    Filtres i sedassos

    Distorsions

    Pendents de delatar castellanismes de la nostra llengua, oblidem que el contacte entre les persones «malmet» totes les enaltides pureses idiomàtiques, les nostres i les dels altres. Hem cossificat de tal manera les llengües —vinguen diccionaris i receptes normatives— que perdem de vista l'entorn humà en què es produïxen i reproduïxen. Continuem buscant l'indígena pur, la saviesa de l'analfabet que no ha tingut contacte... ¡amb nosaltres! Ai, l'observació modifica l'objecte observat, no el mata, no el destruïx, perquè l'energia no desapareix, sinó que es transforma en un altre objecte. I llavors apareixen els -ismes i les fòbies amb que mirem i avaluem el món, que eixos són els filtres amb què aprenem a menjar amb els coberts i a demanar «per favor»... Bé, sisplau, en honor i memòria de Joan Solà, i aixina evitem sentir-mos colonitzats encara —per eixos, potser per uns altres...—. Sort que tot ho resoldrem amb una bona gramàtica que «fixe» la verdadera sintaxi, el morfema genuí, la pronúncia originària, ¿oi?

    dimarts, 23 de novembre del 2010

    Qualssevol altres formes

    Línies de trencament

    En una de tantes queixes (esta, números 106620 i 106637, a més, repetida, perquè es tractava de dos webs diferents pertanyens a la mateixa institució, si no ho recorde malament), el síndic de greuges recorda a la Conselleria de medi Ambient, Aigua, Urbanisme i Habitatge valenciana, i, en concret, a l'Institut Cartogràfic Valencià:


    ...els deures legals que la Constitució i la legislació vigent li imposa de respectar els drets lingüístics dels administrats, i d'utilitzar en tots els procediments i en qulssevol altres formes de relació amb ells, la llengua (castellana o valenciana) triada per ells.


    Tot i que diu i repetixen que invertir en educació dóna més rèdits que no sembla, a voltes sembla que s'invertix en mala educació, que això i poc més són les actituds que motiven les queixes davant el síndic de greuges, ja que només s'entén per mala educació el fet que hi haja funcionaris disposats a incomplir les lleis, més enllà fins i tot de les decisions dels càrrecs polítics.

    Fa uns quants anys que sóc funcionari i, vaja, des de la meua primera faena interina em vaig adonar de la capacitat que tenia d'adoptar les meues pròpies decisions sobre l'aplicació de la legislació lingüística, és a dir, sobre el fet de respectar-la o de no respectar-la, més inclús en este àmbit en què la regulació legal responsabilitzava la coŀlectivitat de l'administració i no cada funcionari concret.

    Si no l'erre ara, que parle de memòria i no tinc la documentació davant —l'afegiré en nota* després o demà— això ha variat una miqueta amb els nous estatuts dels treballadors públics que s'estan aprovant, i és una via que hauré d'explorar en les queixes als síndics. Ho he de mirar.



    * Article 141.b de la Llei 10/2010 valenciana, que declara falta molt greu dels funcionaris: «b) Tota actuació que supose discriminació per raó d’origen racial o ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual, llengua, opinió, lloc de naixement o veïnat, sexe o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.»

    dilluns, 22 de novembre del 2010

    Assacanat sense guiato

    Camins irregulars


    Walid Iunis Ahmad, de 52 anys i pare de tres fills, fa més de deu anys que està empresonat sense càrrecs ni juí, des que, el 6 de febrer del 2000, va ser detingut a Erbil, capital de la regió semiautònoma del Kurdistan, per mebres de l'Assajix [la policia de seguretat kurda]. És el detingut que més temps fa que està reclòs sense juí en Iraq dels que Amnistia Internacional té coneixement. Tres anys després de la seua detenció la seua família va descobrir que estava viu i el va poder visitar.
    Amnistia Internacional, 26, pàg. 31.



    Mentres dinem una paella amb bona cosa de verdures ma mare em demana si conec l'expressió «anar assacanat», que és quan vas de bòlit, amb presses, perquè tens faena al coll. La cosa és que es veu que això és o era comuna a Carcaixent. Que si venia de l'àrab, segons havien comentat enla televisió per a la forma azacanado -da castellana, que, per la documentació que he trobat, és l'origen de la versió catalana (o aragonesa), que es coneix almenys des de Tortosa cap avall, tot i que per allà li donen un significat un pèl diferent, 'escarrassat, cansat de treballar', segons el dcvb.

    Tanmateix, més que assacanat, estic com el protagonista de Die Blendung de Canetti, que no sé on tinc la mà dreta simplement perquè he hagut de moure els llibres de lloc. Ara vaig perdut mirant amunt i avall i de costat, cap als dos costats, i no trobe res, o més haviat ho retrobe tot on no ho havia trobar. Ja em passarà, però estic realment imbècil amb això. ¡Ei!, és a dir, tal com diu Jean-Pierre Colignon en Étonnantes étymologies, sense guiato.

    diumenge, 21 de novembre del 2010

    Cita dominical / 109: John Carlin

    Mirant el poder del periodisme.


    Podria ser que fóra millor un sistema de control mediàtic en què estes coses no tan sols no siguen permeses, sinó que als periodistes que caiguen en la temptació d'enfrontar-se al poder els condemnen a uns bons assots (n'hi ha precedents a l'Aràbia Saudita). Pot ser que hi haja polítics en les democràcies occidentals (per exemple, en el Partit Popular de València) que estiguen a favor d'eixos mètodes.
    John Carlin, «Los canallas de la fifa, El País, 14.11.2010.»

    dissabte, 20 de novembre del 2010

    Allà i ací

    Diversió

    Mentres passegen les dones riques per la televisió —quins exemplars de Nannis, Segura, Valère i Romanov; sí la tv3 s'ha tallat momentàniament—, recorde l'anunci en oriental que hem sentit esta setmana de Gas Natural-Fenosa en la ser de València. Per un moment pense que he posat Catalunya Ràdio, però en comprovar que no m'adone que, al cap i a la fi, per a mi —acostumat a viure més allà que ací— eixe anunci és ni més ni menys que un símptoma fantasiós d'una normalitat que voldria.

    He inclòs en acotació això de «viure més allà que ací», i hauré de precisar que això ho fem tots, per molt que mos pensem que triem la informació amb què alimentem el que pensem cada dia i el que creiem que és important per a mosatros. Vivim allà on mos porten uns i altres, els mitjans de transport ideològic que triem, tant si és una emissora de ràdio, un diari o el veí mitiner, que sempre n'hi han.

    Parlant de tot això de les idees que mos porten ací i allà, esta vesprada han fet un documental sobre Jaume Vicens i Vives en La 2 espanyola. Ha estat interessant tant pel cantó del contingut (les idees de Vicens i Vives i el seu esforç cívic) com pel vessant lingüístic, ja que quasi tots els entrevistats, deixebles, familiars i coneguts, parlaven en català i han subtitular el que dien. Un error curiós: crec que era un «mostren» que s'ha convertit en «muéstrame» que no lligava massa. Una altra mostra de normalitat vaja, com el fet que un retor de la Vall d'Uixó recorde «la mort en Crist» de Francisco Franco Bahamonde. Si no fóra pels diners que els socialistes paguen a l'Església Catòlica, ¿a qui, sinó, li havia de dedicar la missa?

    En fi, una dependenta d'El Corte Inglés de València que no mos entén —«colze», «colzera»...— no mos diu res i demana a una companya que mos atenga. En canvi, m'arriba un missatge escombraria en suport d'unes declaracions de Kevin Rudd —antic primer ministre australià i actual ministre d'afers estrangers— contra els musulmans, per cert, contraposats als «australians», que es veu que són cristians... Que els ho pregunten a aquells que en dien «aborígens». O a Joan-Carles Martí Casanova, marsellés australià que parla català d'Elx, qui, segons el diari abc, ha participat en l'elaboració de la campanya del Tempir d'Elx «Fes teu el valencià» amb diners del tripartit català i amb el suport dels socialistes d'Elx, els quals fa uns mesos compraren l'arxiu del documents etarres d'Eliseu Climent. Ça va de soi, ¿no?. Periodisme es deu pensar que fa «M. A. R.», que més que signar eixa plana hi deixa la seua empremta.

    Si n'és de rara la normalitat.

    divendres, 19 de novembre del 2010

    Indígenes autòctons

    Bones intencions

    La bona voluntat, el macadam que empedra l'infern, no podem evitar tant com voldríem que mos semble lloable o acceptable. Amb tot, convé sempre repassar-la críticament, a vore si volent fer una gràcia, estem traguent-li un ull a algú. Per exemple:


    [...] el perfil de l'agressor musulmà no es diferencia molt de l'autòcton.


    Doncs, diria que hi a diverses confusions en eixe fragment. La bona voluntat és la que fa que la persona que ho diu, que pertany a un gabinet psicosocial que tracta problemes relacionats amb la violència masclista («de gènere», en diuen), no siga conscient que no fila tan prim com convindria. El cas és que equipara musulmà amb 'aŀlòcton, estranger', que no són precisament termes ni sinònims ni antònim d'aquell. Per sort, els perfils dels agressors que esmenta són pareguts, tot i que mos quedem sense saber si l'autòcton és catòlic, budista o té algun altre tret especial.

    D'altra banda, això de ser autòcton és una cosa aixina com ser un indígena, però sense eixa connotació negativa o salvatge que hem aprés en les noveŀles i fims d'aventures de menuts. En fi, en formar part d'Europa, autòctons, que és un estatus que mos creiem. No fa massa anys sentia jo per la Vall la conversa d'uns homes majors —quarantena, cinquantena, sixantena— que comentaven les xiquetes jovenetes que havien arribat a no sé quin local de prostitució de la rodalia (crec que no era Ca la Pelicana). Parlaven més o menys en l'estil que Sánchez Dragó ha utilitzat últimament per a les seues aventures japonenes dels anys sixanta. I això mos hauria de recordar que els termes, en general, són confusos, molt confusos, i que els hem d'anar redefinint amb cada ús.

    dijous, 18 de novembre del 2010

    El paisatge i l'optimisme

    Optimisme paisatgístic

    Publica Abelard Saragossà un article (Levante, 18.11.2010) sobre la consolidació de Taula de Filologia Valenciana (tfv). Com que encara no li he fet arribar les meues apreciacions sobre com em sembla que anà la jornada de l'altre dia, 23 d'octubre, en Alzira, he de dir que el seu punt de vista optimista, no va desencaminat. Amb tot, hi ha una petita exageració que supose que és comprensible:


    Finalment, dos professors jóvens (Alícia Martí i Antoni Rubio) parlaren sobre dos qüestions tècniques (les preposicions i la terminologia); lligaren la temàtica a les necessitats de la societat valenciana, cosa que atragué els assistents (entre cinquanta i cent) i generà debat.


    ¿Entre cinquanta i cent? Hauré de repassar les meues notes, però, si no ho recorde malament, el moment de màxima afluència rondava la sixantena... En fi, no ha errat tampoc la xifra Abelard. I ha confirmat el seu optimisme pel que fa a la força de la naixent Taula de Filologia Valenciana.

    Això passa, que mires el paisatge i el verd et fa nàixer un bri d'optimisme. Tanmateix, no saps mai com anirà això que besllumes al fons.

    dimecres, 17 de novembre del 2010

    Això nostre

    Temps circular

    Sembla mentira que estigam hui pensant en una altra cosa que Guillem, Kate i l'anell de Diana de Gaŀles, però ahí estem, pegant-li voltes a les normes de la futura revista de de la Taula de Filologia Valenciana (tfv). Més que fer una tasca clara i simple per a l'ús, sembla que amb cada passa hem de revisar si hem posat bé els peus sobre els fonaments d'alguna interpretació de la història de la llengua i del nostre país. Segurament és que estem buscant un espai on exorcitzar algunes percepcions de tot això «nostre» que no acabem de saber què és.

    En eixe sentit, doncs, vore Marceŀlí Iglesias, president catalanoparlant de l'Aragó, parlant en castellà en un míting de Montilla a Catalunya dóna un aire de «normalitat» avalencianada realment preocupant. Per sort, Montilla, tant si repetix com si no, ha fet camí en el maneig positiu de la dialèctica entre les llengües i les identitats, tot i que per a compensar hi havia els que denunciaren aquella «crosta» (Joan Ferran dixit) que era una manera de desviar l'atenció de la molla. O de les molles aquelles que ja no volíem, tal com cantava Ovidi Montllor.

    Bé, eixe molles són una part important del que transcrivim cada dia en el parlament valencià. Per exemple, un morguera i un sapigut de Pañella Alcàcer, que no acaba massa bé les seues oracions, però que a voltes t'ix per on no t'ho esperes.

    dimarts, 16 de novembre del 2010

    L'organització del llenguatge

    Escalons del llenguatge Sembla cert que, tal com diu Jorge Wagensberg (El País, 07.10.2010) una innovació renova tot el llenguatge, i amb eixe canvi perdem part del llenguatge precedent, deixem de poder-mos-el explicar. Segurament, al mateix temps que ha canviat la societat i la política valencianes, han canviat els llenguatges amb què s'articulaven les majories i les minories, el joc democràtic, en suma. Però encara necessitem metabolitzar eixe canvi i aprendre a articular les noves paraules en un llenguatge diferent que puga anar per a on volem, perquè uns volem unes coses i altres una de contrària. No sé massa bé com va la cosa, però a pesar que em sembla que Taula de Filologia Valenciana apeŀla formalment al vell llenguatge, podria ser que simplement estiguera ajudant a assimilar una possible conjunció entre una tradició abandonada pels màrgens del valencianisme —elitista com a conseqüència de l'aïllament franquista— i les particularitats de les identitats modernes, lligades als canvis sobre la reflexió que ha introduït la xarxa informàtica de comunicació en les nostres vides. Ja no agarrarem un llegó de la mateixa manera, i menys encara els que no n'hem agarrat mai cap en l'horta.

    dilluns, 15 de novembre del 2010

    El model lingüístic d'una revista

    Llampec lingüístic

    El debat en Taula de Filologia Valenciana (tfv) sembla que serà l'eina per a perfilar cada un dels posicionaments polítics, lingüístics o fins i tot estilístics que han de conformar la nostra activitat. No sé si les conclusions i les accions seran del tot encertades, però l'animació inteŀlectual està garantida.

    Ara hem encetat el debat sobre el model lingüístic de la revista que estem preparant, Aula de les Lletres Valencianes —no explicaré en este apunt fins on m'agrada el nom o no: és el que n'hi ha, qüestió de noms—, i espere que no mos pergam analitzant si el Noucentisme o el valencianisme dels anys quaranta van fer una cosa o altra, perquè això no ha de ser excusa o rèplica per a la tria de model que fem ara, per molt que pugam arribar a valorar si aquelles persones, que van intentar fer valdre el seu sentiment polític i lingüístic en un moment en què això estava prohibit, van optar per uns models que ara sabem que van fer bollir l'olla d'aquells anys —i això és un gran què—, però que podem dubtar que siguen els models que necessitem en l'actualitat per a... ¿Per a què era? ¿Per a fixar un model lingüístic? Espere que no confonfam de nou causes i conseqüències.

    El model lingüístic pretén no ser elitista i ser «identificador i assimilable», però serà tot això només si té ús, i tindrà ús si tenim mitjans de difusió, i tindrem mitjans si tenim mitjans econòmics, i tindrem mitjans econòmics si tenim patrimoni social, empresarial i polític, i si no m'enganye, no tenim res de tot això, almenys en la quantitat suficient que faça que l'ús del valencià no continue reculant a pas de puça o a pas de pardal. És a dir, que serà elitista o no serà.

    Per tant, qualsevol tria que fem serà bona, si així mos ho sembla i s'ajusta als nostres principis o criteris, però no cal que hi posem més retòrica hiperbòlica sobre les seues virtuts, que malament arribarà a ser res més que una de les diverses propostes que van ser i no seran mai més.

    En resum, que podrem posar-hi els flocs que vullgam, que els calbots que mos voldran pegar amb raó, però sobretot sense, estan garantits. És el que n'hi ha.

    diumenge, 14 de novembre del 2010

    Cita dominical / 108: Joaquín Ferrandis

    Mirant la corrupció institucionalitzada .


    Costa, per la seua banda, va agrair al pp que li permeta continuar fent «l'única cosa» que sap fer, que és treballar pel partit, i va expressar el seu agraïment a la direcció del grup, a Rafael Blasco i al pp valencià i nacional per haver pogut recuperar protagonisme. Va remarcar que «ve a sumar» i assegurà que està a disposició del partit «per al que ells consideren».
    Joaquín Ferrandis, «Camps rehabilita en las Cortes a Ricardo Costa», El País, 07.10.2010.



    Després diuen que si la política està desprestigiada: no sap fer res (de bo: el Bigotes té clar què sap fer Costa), és agraït (respecte dels seus afavorists o dels qui l'afavorixen) i està disposat al que faça falta (no és un representant polític, sinó un manat, un sequaç).

    dissabte, 13 de novembre del 2010

    Més del que pareix



    Hi ha quelcom més del que pareix, quecolm put... Bé, una infeliç expressió d'un collistaire per a mirar de concloure un debat sense afinar massa els arguments i passant al menyspreu personal, al debat d'intencions i a la sembra de sospites. N'hi ha d'especialistes, com aquell del còmic d'Astèrix La zitzània, però tots en coneixem algun (no cal dir que he notat que en les Corts, a més dels polítics, es veu que això ha arribat a apegar-se'ls a alguns funcionaris).

    El debat són les intencions «fosques» de Pla Nualart. Jo vote per que es vol apoderar de l'or valencià, tal com ha denunciat el pp valencià en l'hemicicle, un or incommensurable si parlem de les obres de Joanot Martorell, Ausias March, Isabel de Villena, Jaume Roig i fins i tot Xavier Casp o els trobos del meu amic Aureli de Càlig. Perquè, per al pp valencià, eixe or és per a tindre'l en una capceta, no per a llegir-lo, conéixer-lo i difondre'l, no, es tracta més aviat de posar-los en formol i tancar el pot. Això és la llengua eixa per a la major part d'ells, i per als del pspv, pam dalt, pam baix.

    I això és el que no volen entendre, que el que put és molt simple i ja ho diu Albert Pla Nualart: que no aconseguirem una llengua d'ús generalitzada amb varietats cultes i de prestigi simplement perquè es tracta d'una qüestió de dret i d'economia, i per les dos bandes mos peguen bons calbots, i més encara als valencians.

    Fa riure, per no plorar, que hi haja qui pense encara que els morfemes o els pronoms són intrínsecament cultes, populars, coŀloquials, prestigiosos... Xe, això és com menjar abadejo, que abans era menjar de pobres i ara te'l trobes a preu de criatura. Doncs, amb els morfemes passa el mateix, que si els diu la que neteja l'escala, són populars, però si els diu el tararot que presidix un tribunal, són jurídics, i si els amolla el president de la falla, doncs, com si foren paraula d'algun déu.

    De la mateixa manera que les classes d'educació física són un recurs molt més interessant i àgil per a aprendre una llengua que deu classes de llengua, doncs, tindre mitjans d'informació i comunicació (¿quants diaris tenim en valencià?), relacions comercials, econòmiques i culturals, són les formes com es modulen i recreen això que diem llengües. Ja podem fer gramàtiques i llibrets sobre l'estàndard unitari o desconjuntat, que si no mos toca la loteria, els diners —sí, els nostres també— els tenen els de la rae i els de l'espanyol, que és una llengua amb valor econòmic —i conforme ho afirmen, sembla que la resta de llengües provoquen fallides comercials... Bé, la responsabilitat i les possibilitats estan on estaven, en la boca i en les mans dels catalanoparlants.

    divendres, 12 de novembre del 2010

    L'estrés del cambrer

    Llums de nit

    Facun, el cambrer, acaba entenent què són els cércols de ceba i la creïlla torrada. Té accent argentí, però la política de l'empresa, tot i l'error de no disposar de carta en valencià, sembla que dóna alguna mérit al coneixement idiomàtic, en este cas, del valencià.

    Això passa més sovint del que l'estrés habituals ens permet pensar. Al cap i a la fi, contra el recurs fàcil de fer culpables els immigrants, el discriminador més conscient i agressiu és l'espanyolista que entén (i fins i tot parla) perfectament el valencià. Això és una generalització injusta i sense valor, però representa la major part de la meua experiència. A poc a poc canviarà, i ja vorem com.

    dijous, 11 de novembre del 2010

    Abatoll espanyol

    Derrocs gloriosos

    Havia d'estar avançant en altres pensaments de més gruix, com ara la imponent maquinària mediàtica a càrrec de tots els espanyols que es llança contra les altres llengües espanyoles sense cap vergonya, cosa que es fa evident quan els de la rae fan un sarai o altre, tal com podem vore estos dies. Per sort, Sílvia Senz ens manté al caire de la reflexio indòmita en Addenda et Corrigenda.

    Mentrestant jo continue amb les meues activitats tocadallonses:


    He pogut observar que el web de la Institució Alfons el Magnànim (ací) conté botons de tria que no complixen la designació idiomàtica que indiquen i botons d'enllaç en la suposada versió valenciana que estan només en castellà; a més, el web conté pàgines informatives redactades únicament en castellà (ací o ací) i altres deficiències en de no correspondència entre la tria idiomàtica i el contingut real.

    Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Diputació de València resolga estes mancances i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

    dimecres, 10 de novembre del 2010

    Els deures i el poc estil

    Andròmines

    Regire els webs de la conselleria de cultura i de la d'educació valencianes i, sí, també tenen pàgines que discriminen lingüísticament els ciutadans catalanoparlants del País valencià. Ho he fet perquè un dels caps de política lingüística està preocupat pels pronoms i pels incoatius que apareixen en els documents de la Generalitat valenciana i té la barra de dedicar a això el seu temps i els nostres diners, quan podria justificat molt més la seua activitat si, abans de per l'estil, es preocupara pel compliment dels deures lingüístics de la institució.

    dimarts, 9 de novembre del 2010

    Gerardo Camps Devesa només en espanyol

    Hui recicle una mica de la meua faena quotidiana i empelte este tros de rèplica al conseller d'economia valencià:


    Queixa núm. 100342

    Benvolgut síndic de greuges:

    Em sap greu constatar que en la conselleria d'economia valenciana perden un llençol amb cada bugada. Si per una banda m'alegre un poc que finalment, al cap de més de dos dècades d'autonomia i de la Llei 4/1983 valenciana, hagen estat capaços de publicar els pressupostos en valencià --bombos i platerets per això, ¿no?--, una obligació lingüística que és antiga i que no sabem encara per què incomplien, podem constatar que l'impuls de compliment de la legislació lingüística vigent és de curta volada i que no som precisament «pioners» o «capdavanters» en esta qüestió respecte d'altres autonomies, si no és per tot el contrari, per la violació dels drets.

    Per exemple, el senyor Gerardo Camps Devesa --o qui li redacte els papers-- es veu que desconeix la Llei 30/1992, que, com bé sabeu, obliga a seguir el procediment en la mateixa llengua que l'ha iniciat este ciutadà. Per això deu ser que podem vore que el document remés està redactat en espanyol i no en català.

    D'altra banda, el compliment de la conselleria només es podria considerar satisfet si esta institució haguera establit un protocol d'actuació administrativa que respectara els drets lingüístics dels ciutadans, tal com supose que eixa administració respecta la resta d'obligacions que té, és a dir, d'inici i no a remolc i com a conseqüència de les queixes ciutadanes o de les sentències judicials. En eixe sentit infractor podem trobar documentació informativa i oficial en el mateix web de l'administració que està redactada únicament en castellà com el manual d'usuari de wRedas (ací), el contingut de la secció denominada «Control d'Ajudes de l'Estat» (ací ), un botó que diu «Entrar a la aplicación» (ací), l'«Esquema simplificat de procediment de gestió d'ajudes» (ací), la Ge-factura (ací), i crec que no cal continuar, perquè la llista d'incompliment és terminable, però només quan la conselleria decidixca complir les seues obligacions pel que fa als drets lingüístics dels ciutadans valencians que volen fer servir el valencià.

    Voldria tornar-li a assenyalar al síndic de greuges que quan la discriminació lingüística que practica injustament la Generalitat valenciana sempre afecta els ciutadans que volen fer ús de la mateixa llengua, es tracta d'alguna cosa més greu que un error puntual, atés que en fer-se una pràctica institucional habitual esdevé discriminació, és a dir, una violació flagrant de l'article 14 de la Constitució espanyola per raó de llengua.


    Com sempre, en les llistes de filòlegs i saberuts de normativa i d'estàrndards podem continuar preocupant-mos per com de perillosos són els «calcs» lingüístics, però crec que és evident que on hi ha un calc hi ha un joc lingüístic, intercanvi, creació i recreació. Si tant mos preocupen, en el futur pot ser que no fem ja calcs en valencià, si tant fem per eradicar-los...

    dilluns, 8 de novembre del 2010

    Gràcies i titlles

    Mecànica gràfica

    Un dilluns mirant d'aclarir la conversió dels números en lletres o xifres —i al revés—, que és una de les petites incomoditats d'escriure amb pulcritud i un cert sentit de l'estètica comunicativa. També podem triar un criteri general que no faça cas de la convivència de quantitats diverses en una mateixa línia però que mantinga un criteri sòlid i ben evident. Això últim diria que no s'ha fet quasi mai, però podria ser una solució i permetria eliminar tants que n'hi ha que viuen d'eixa farina.

    El cas és que no sé per què diria que en esta ocasió això del criteri més general donaria lloc a una lectura molt peculiar, per poc habitual, més que res. En fi, som capaços de transcriure el discurs oral i convertir-lo en innombrables lletres, xifres i altres signes de grandàries i formes diverses. Tanmateix, l'operació contrària té alguna limitació que ja no és lingüística sinó simbòlica i estètica i per això l'escriuptura dóna tant de joc a la intervenció d'experts incansables en vírgules, titlles i altres gràcies gràfiques.

    diumenge, 7 de novembre del 2010

    Cita dominical / 107: Michel de Montaigne

    Mirant els àtoms.


    Si els àtoms, per casualitat, han format tantes figures diverses, ¿per què no s'han ajuntat mai per a fer una casa, una sabata? ¿Per què, així mateix, no creiem que un nombre infinit de lletres gregues abocades enmig de la plaça haurien arribat a la conformar la Ilíada?
    Michel de Montaigne, Essais de Michel de Montaigne, Gallimard, 1965, llibre segon, capítol xii, pàg. 276.



    Bé, en realitat, els àtoms ho resoldran tot, com sempre.

    dissabte, 6 de novembre del 2010

    Flors i violes ètiques

    Carrers

    Lliges el diari i trobes que és innegable, que els nostres polítics ho «saben», que volem viure millor encara que siga sobre la destrossa de les vides de milions de congolesos, sudanesos o xinesos (El País, 05.11.2010):


    Xina firma contractes amb França per valos de més de catorze mil milions




    I no molt lluny d'això estan els milions de valencians que no saben que podrien viure millor —molt millor— si en lloc de pretendre aconseguir els. Privilegis i fraus dels delinqüents polítics, feren per eliminar-los:


    Detinguts dos caps del cas Brugal per blanqueig de diners




    Per tant, en lloc de tant d'actuar seguint les consignes del victimisme indolent i demagog amb què tant mos controlen els polítics —la majoria, no tots—, si assumírem la part de responsabilitat i accions positives que mos han dut —en tant que espanyols: l'esdística valenciana sabem que va per la cua— estar per damunt d'Austràlia, Japó, França i els eua quant a drets fonamentals (The World Justice Project), podríem comprendre millor el valor que tenen alguns «valors», sobretot quan els apliquem en benefici dels altres i en perjudici dels propis privilegis i prebendes.

    divendres, 5 de novembre del 2010

    Educació constructiva

    Panorama educatiu

    Un recurs retòric que he sentit últimament és el següent:


    Mosatros, doncs, continuarem fent el mateix esforç, mantenint la mateixa dotació pressupostària, en absolut, perquè, a pesar de la crisi, no es menyscabe la qualitat d'estos programes tan importants.


    És el conseller Font de Mora, que es veu que posarà diners de la seua butjaca... No, no, en realitat només es retòrica faŀlaç, ja que el que no explica el conseller és d'on mos agarrarà els diners per a posar-los en eixos programes educatius que considera tan importants i que tant d'«èxit» estan donant-mos en la cua educativa estatal (38,7% de fracàs escolar, segons corregix el conseller a la diputada Noguera Montagud, que havia «exagerat» amb un 40%). Que jo sàpia, els diners no desapareixen de la fórmula 1, de la despesa farmacèutica dels hospitals privats amb diners públics o dels edificis interminables de Calatrava, però sembla que pot ser de la llei de dependència, de la recerca científica i altres qüestions realment banals.

    Un altre recurs que també és destacable és el següent:


    La Generalitat en estos moments és líder a Espanya en la construcció d'infraestructures educatives.


    Com que els resultats educatius són un desastre, almenys que algú en traga resquit, com ara el pou sense fons de les empreses constructures gestionades amb diners públics, com ara ciegsa.

    En fi, que la nostra falta de vergonya i d'escrúpos es veu que encara no ha arribat als límits democràticament assumibles:


    Per cada dia lectiu d’un alumne, en el nostre sistema educatiu la Conselleria d’Educació invertix o ha invertit l’any passat 1,19 milions d’euros.


    Si tenim en compte els sobrecosts de ciegsa, podem començar a pensar de què parlen quan parlen d'educació.

    dijous, 4 de novembre del 2010

    Al servei del públic

    Sí, el forat està dalt

    L'única cosa que em ve al cap hui és que ahir vaig sentir Ferran Pina comentar que Mourinho estava mascant un xiclet. La veritat és que això em passa per tindre la veu posada, ja que si el que m'interessava era el partit, doncs, els periodistes i comentaristes de Canal 9 me'ls podia estalviar perfectament. Lamentablement, eixa casa que tanta ruïna pública ha creat en benefici de quatre aprofitats, és simplement un reflex del que es suposa que no volem com a societat. Es suposa.

    Segons reproduïx Fernando Gualdoni, Joel Mokyr, historiador econòmic va dir en l'entrevista que li fea (El País, 16.10.2010):


    En un economia sana, l'estat treballa per a crear un major benestar, però en Xina treballa per a omplir les butjaques dels seus funcionaris... La corrupció en el gegant asiàtic no és nova ni va ser creada pel Partit Comunista. Comença a mitjan segle xvii amb la dinastia Qing. La història del país des de fa segles no és molt encoratjadora, no han forjat la tradició de servei públic que hi ha en Alemanya, Holanda o Europa en general.


    Jo sóc funcionari de la Generalitat valenciana i puc assegurar que ací l'estat no m'ompli massa les butjaques, però que treballa per a omplir-los-les a les elits empresarials i econòmiques, una minoria que s'embutjaca els diners de la resta de cotitzants, incloent-hi la major part dels funcionaris. (Per cert, algun dia haurem d'aclarir què és un funcionari, perquè hi ha qui els confon amb polítics o amb treballdors empreses públiques.)

    En fi, no cal dir que al País Valencià això del servei públic és una plaqueta que porten els taxis i poca cosa més. Bé, podria ser un eufemisme per a dir vàter... Europa, Europa.

    dimecres, 3 de novembre del 2010

    La pràctica fa els mestres

    Fugint

    Si la demagògia és la «política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i faŀlaciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi», segons l'entenem modernament i segons la practiquen uns quants polítics valencians en l'hemicicle, principalment els qui guanyen les eleccions, que d'això va la cosa, podem pensar que hauríem de ser molt demagogs, moltíssim, per a aconseguir els nostres objectius polítics.

    El cas, però és que trobe que la definició s'ha de completar amb la concepció aristotèlica que indica el mateix diccionari (gdlc), és a dir, «exercir el poder a profit de les masses indisciplinades», tenint en compte, però que no es tracta ben bé de masses, sinó més aviat de grupuscles de poder que controlen els mitjans de comunicació que alimenten la ideologia quotidiana de les «masses» de veritat.

    Curiosament, en som uns quants que formem part d'altres masses que no arriben a meréixer eixa denominació, però que mos alimentem de propagandes semblants sobre la composicionalitat, l'estàndard únic, la unitat lingüística, la convergència i uns quants tòpics pareguts més amb què vegem etiquetats els nostres discursos a fi que aconseguixquen el segell de la militància, a pesar que diria que els redactors no s'han preocupat de comprovar prou ni què vol dir tot això ni si, una volta sabut a què fa referència, és realment positiu per a res.

    En fi, demagògies per allà i clixés per ací. Jorge Moragas Sánchez, diputat del pp en el parlament espanyol ha dit que ell es declarava «catòlic liberal». Deu ser una cosa com els valencians d'ara, que són capaços de proclamar que Blasco Ibáñez era monàrquic i devot de la Geperudeta.

    dimarts, 2 de novembre del 2010

    La llengua del client

    Perills lleus

    És curios el to agressiu que adopten algunes persones quan perceben una inesperada divergència lingüística. I el que resulta més sorprenent és que ho facen alguns forasters castellanoparlants cambrers o cambreres que t'han de servir un tallat... ¿Un tallat?, «que serà un cortado»... Sí, reina.

    Mirant-ho bé reunixen totes les cartes per a estar en disposició de pressuposar que el client valencianoparlant del país on han arribat té algun dret a no parlar en castellà amb ells, ja que és el que és habitual en eixa situació típica de la relació client-cambrer, i, tanmateix, hi ha alguna cosa que no va com semblaria que ha d'anar en este país, ja que no és tan estrany que el client reba un renec o un bonegó a causa de la llengua que ha fet servir.

    Fes cursos d'espai lingüístic personal, doncs, perquè, si no, acabaràs estressat, que és el que diuen Ferran Suay i Gemma Sanginés que els passa als catalanoparlants. No sé si realment passa tant això com diuen, però sí que tinc la sensació que es continuen donant i conreant les condicions per a transmetre l'omnipotència apresa que ens provoca un poc de desemparança, per exemple, en un bar de Manises.

    dilluns, 1 de novembre del 2010

    La llengua en l'era

    Caragol amb banyes

    Catanyol, poc genuí, emmirallats en l'espanyol... No, el mal no és això, que la llengua que parlem es module segons els factors que condicionen les nostres vides, el mal és que hi ha massa «defensors» (això de «defendre» s'ho haurien de fer mirar) del català que amb cada estendard «defensiu» que planten fan una trinxera on es perden les ganes d'avançar en la senda de l'ús de la llengua.

    Hui estava un poc de festa, però ha segut obrir el correu i vore els missatges tan «constructius» contra el català que parlen els polítics, els habitants de no sé quin catau i els pobres ciutadans immersos en un món ple de televisions, diaris, revistes, ràdios i webs que ens relacionen amb el món en castellà, curiosament, eixa llengua que arriba al cent per cent de l'ensenyament de la població i de cada acte administratiu. I altretant diríem, canviant la casella de l'espanyol, si parlàrem de Constantinoble, de Perpinyà o d'Atenes...

    Hi ha qui no vol la pols, però no fa res per eixir de l'era.