divendres, 31 de desembre del 2010

El sarró d'enguany

Passem plana

Això, ja hi tornem, s'acaba l'any 2010. Mire la llista de lectures, real o imaginada, i trobe que l'únic hàbit que he mantingut amb un poc de constància és la lectura del diari. Fins i tot, vaja, per tal d'estalviar, he acabat per subscriure-m'hi (i uns tres-cents euros que no em gastaré els pròxims dos anys), amb la qual cosa, a més del diari, rebré algunes subscripcions més que m'acacen en el cabàs de lectures sempre pendents o fetes en diagonal, com ara la revista Presència (setmanal), la Revista de Llengua i Dret (semestral), butlletins diversos (Acció Cultural, Ca Revolta...) i, últimament, els llibres que edita Scaterm.

És a dir, que si hi afigc els llibres, revistes i diaris que rescate de tant en tant d'algun contenidor, no hauria d'alçar el cap dels papers (papers encara) en tot el dia. Bé, si no fóra que treballe, no sé com podria fugir.

I una altra constància que tampoc sé massa bé si té cap objectiu sòlid o profitós, és el manteniment d'este bloc («amb c», seguint l'exemple dels romancers de la g final). Com a mínim, la faena ompli el buit del ciberespai amb lletra en català (versió valenciana vallera adobada). Tenia l'objectiu d'omplir-lo més encara amb altres capçaleres (emblocades o no), però no he aconseguit consolidar els projectes encara. L'any que ve.

En fi, enguany espere reordenar i tornar a memoritzar la disposició dels llibres en la biblioteca, aixina que espere tindre ocasió de traure-li més profit. Regalaré uns quants llibres i espere trobar-ne algun que me s'ha despistat enguany, i que l'any siga llarg i, tal com encara asseguraven en 1931:


Parte oficial


------

S. M. el Rey Don Alfonso XIII (q. D. g.), S. M. la Reina Doña Victoria Eugenia, S. A. R. el Príncipe de Asturias e Infantes y demás personas de la Augusta Real Familia, continúan sin novedad en su importante salud.
----------<>-o-<>----------



¡I bon any!

dijous, 30 de desembre del 2010

Les llengües s'apeguen

El temps dins d'una bufa

S'acumulen els cables i els aparells més o menys destarotats sobre la taula, a més de les revistes, fulls de diaris amb articules subratllats i andròmines diverses. És Nadal i estem de moscosos, però no hi ha manera d'aclarir el panorama. Com que es tracta d'aprofitar que no estem a la faena per a avançar aquelles coses que habitualment no podem fer, doncs, l'abatoll és excessiu i la frustració creixent, ja que els matins volen en comandes diverses (i les vesprades, les d'hivern més encara, són per a anar tancant els ulls).

En les llistes hi ha qui amolla imprudentment que les llengües —el català— són obertes en el lèxic i tancades en la morfologia, la sintaxi i la fonologia. No sé d'on s'ho ha tret, això, però em sona haver-ho llegit fa temps. En realitat, hi subjau una qüestió de fons que no sé si haurem de reconéixer alguna vegada definitivament: les llengües són la normativa que fixa els límits i el contingut de les llengües, almenys tal com s'entén per ací això de la llengua.

Perquè, si no és això del que parla, no veig quin és el tancament a què es referix. Allò que entra (a pesar que està tancat) és, en fi, una infracció normativa, que és la «institució» política que fixa la tanca i barra el pas dels llenguatges. Jo, és clar, adoptaria una normativa un poc menys resclosa i lluitaria en l'àmbit social i polític per tal d'aconseguir que els drets lingüístics tingueren vigència. No sé, podria ser una manera de no passar el temps lamentant «filològicament», amb llamps i trons de tant en tant, un fet que pot ser una gràcia o un destorb, segons com ho manipulem: que les llengües s'apeguen.

dimecres, 29 de desembre del 2010

La forma del cap i les idees

Idees diverses

De nou faig una volta per Carcaixent. La fresqueta fa que el sol siga ben agradable. Res de sorprenent, excepte uns quants gitanos (romanesos?) que no he arribat a sentir bé quina llengua parlavan. Això de romanesos ho he deduït per la forma del cap del xic, una forma aixina com de cabota de misto. Eixa forma, compte, no té res de genètica, sinó que vaig vore en un documental que corresponia al costum d'embolicar el cap del xiquets precisament amb eixa finalitat. No recorde ara on era, si a l'Àfrica o en algun altre lloc, on aconseguien pel mateix mitjà unes testes amb forma de meló de tot l'any impressionants.

Segurament amb les idees passa prou com amb eixos ossos en formació i per això acabem tenim moltes vegades idees de cavallistes —tal com es dia a la Vall—. Per exemple, deu ser per això que ixen els del tribunal suprem espanyol i companys de viatge que, més enllà de tota comprovació educativa i social, mantenen que, per simple «dret de conquesta» (o una excusa semblant), a Catalunya l'ensenyament s'ha de vehicular (també) en castellà. Eixa raó de conquesta és una bena que conforma les idees, i em sap mal que l'inefable Fernando Savater encara la duga, al cap del anys, i tinga la gossera inteŀlectual de comprovar si això que demana té cap fonament positiu per als individus i per a la societat que ho ha d'aplicar. Només caldria que mirara els resultats educatius del País Valencià per a comprovar que això és un destrellat.

Bé, dolicocèfals o braquicèfals, tot això és decoració i el que compten són les idees que tenim i si les apliquem adequadament. Abans com ara (Rosalind Thomas, «La ciudad clásica», dins de La Grecia clássica de Robin Osborne): «Certa normativa tebana, per exemple, exigia que un candidat a ocupar un lloc públic no haguera exercit cap tasca comercial durant els últims deu anys, tot i que u pot imaginar-se fàcilment eixos aspirants mirant de posar un testaferro per a continuar amb el negoci.» Encara ho estem revisant.

dimarts, 28 de desembre del 2010

La realitat inèdita

Decoració natural

Segons explica Paul Krugman (The New York Times, 19.12.2010):


El personal tendeix a oblidar que Ronald Reagan sovint cedia terreny en el fons polític —en particular, va promulgar diversos augments d'imposts—, però mai va dubtar quant a les idees, mai no es va retractar de la posició que la seva ideologia era correcta i que els seus adversaris estaven equivocats.


És a dir, que va aconseguir imposar la ideologia del retall d'imposts, tot i que va fer el contrari. Al País Valencià mos passa prou això, que tenim uns ideòlegs al palau de la Generalitat que proclamen coses tan curioses com la inversió en educació o serveis socials —ja veus, qui els ha de dir que no ho facen— però fan exactament el contrari. O segurament és que es referixen a una altra «educació» i a uns altres «serveis socials»: Orange Market, fórmula 1, Terra Mítica, fundacions sense ofici però amb molt de benefici, el forat de Canal 9, el cas dels fems Brugal, etcètera.

Pel cantó de la llengua tenim també el mateix cabàs parat per a rebre les declaracions d'amor lingüístic pel valencià que, ben evidentment, solen dir-les en castellà —i això no és un factor determinant, és clar—. Certament, hi ha moltes altres variants d'això d'estendre una ideologia que contradiu la pràctica pròpia dels seus ideòlegs. Ideòlegs sense ideologia. Si no fóra que això és un clàssic polític, quasi que mos podríem indignar. I qui diu polític, diu social, humà.

Al cap i a la fi, tal com assenyala Luciano Canfora, «guanyen les oligarquies vinculades a la riquesa, perden les ideològiques». Però, també, «la realitat és sempre inèdita respecte del que s'espera».

dilluns, 27 de desembre del 2010

Haüts e per haver

Llenguatge subterrani

Com quasi sempre que et penses que faràs alguna faena interessant perquè tens temps, l'ordinador et fa perdre el temps amb una mala passada. Segurament també és cosa de cabuderia personal, perquè, total tampoc no necessitava imperativament fer anar el bluetooth per a connectar els auricular jbl, però ja està fet, m'hi he passat mitja vesprada i no hi ha hagut res a fer amb el Blueman de l'Ubuntu, que no va.

Bé, perdent el temps amb això he evitat tornar-lo a perdre tractant d'explicar que els verbs ser i estar tenen vida més enllà del que diuen les normatives escolars que mos embolicaven la troca a l'hora d'entendre si les taronges estaven o eren verdes o si algú estava o era al poble... Com si això és puguera tallar amb un ganivet lingüístic existencial. ¡Ah, blau!, que diuen per la Ribera, si això fóra possible, estaríem parlant ja de la llengua d'un redol de parlants i no d'uns quants quilòmetres i milions d'usuaris diversos.

Això, si busqueu prescripcions, n'hi ha bona cosa de personal a fer anar la llengua al revés, que si «la biblioteca és tancada» vol dir... i que si «està tancada» vol dir... Al final mos voldran descobrir que «oblic a vós e als vostres, en nom de la dita ciutat, mi e tots mos béns, mobles e no mobles, haüts e per haver, on que sien» seria la llengua intrínsecament evolucionada si no haguérem hagut de pagar el peatge polític de les successives discriminacions lingüístiques que hem patit i patim, per la qual cosa, més que la llengua que tenim hem de somiar la llengua que haguérem tingut... Com si per a això no calguera tindre el país que voldríem tindre.

diumenge, 26 de desembre del 2010

Cita dominical / 114: Pablo Ordaz

Mirant cap a Mèxic.


Tal com sol passar en estos casos, aquells que en vida no la van saber protegir ni donar-li justícia, van plorar la seua mort amb grans paraules. El governador de Chihuahua, César Duart, va declarar: «Fou un exemple de vigor, de fortalesa per a buscar al qui va assassinar la seua filla fa dos anys».
Pablo Ordaz, «"Que me maten, pero aquí"», El País, 20.12.2010.

dissabte, 25 de desembre del 2010

Persèpolis de Nadal



Dia de Nadal, dinar de família, ha fet solet, però l'hem deixat passar. La Niña de la Puebla mos ha amenitzat les postres amb els pajarillos. Curiosament, a Carcaixent, només un tio meu sabia què era un sisàs (...com el braç). A la resta no els sonava de res. La distància de la Vall a Carcaixent (una vintena de quilòmetres) a voltes és molt significativa.

En fi, les estrenes al final: Formes, Anna la sargantana, La Casa, un manual de supervivència i Persèpolis. Este últim el vaig localitzar en Futurama, on una dependenta no sabia ni que existia la versió catalana; en Fnac, el dependent estava convençut que era fàcil de localitzar en qualsevol botiga de còmics, i, per tant, vam anar a una que hi ha nova per allí prop. Li vaig demanar si el tenien en valencià i em va dir que «en català», no, no el tenien. Curiós que es decidira a precisar-me la versió lingüística. Vam anar a parar a Futurama.

divendres, 24 de desembre del 2010

L'alcig

Un alcig frondós

Hi ha un mot que desconeixia fins ara i que mos ha acostat Eugeni Reig, alcig. Segons diu (Lèxic valencià d'ahir i de hui), hi ha una dita:


Afig eixe mig a l’alcig que tota pedra fa marge.


No l'havia sentida mai. Més avant afig açò:

«La paraula castellana que dóna com a equivalent, alcijo, no l'he trobada en cap diccionari de la llengua espanyola, no l’he sentida mai de la vida, no l’he vista escrita enlloc i no he trobat cap persona que la conega.»

Llavors és quan he fet una petita cerca ràpida i he trobat més informació que supose que serà útil per a completar la fitxa. Per exemple, en el llibre de Josep Martines El valencià del segle XIX (pàg. 307, nota 597), que remet a l'aragonés alcijo, terme que ara sí que podem trobar com a mot de Terol [pdf]. Josep Martines parla, a més, de la variant alçaïllo, que diu que es pot sentir a la Marina.

Eixa dada que mos recorda el parentiu migrant que tenim amb l'aragonés i que explica moltes més coses que el mossàrab imaginari de «nos ancêtres» o que les voluntarioses intencions reactives que mos fan desitjar una llengua «intrínseca», que seguixca una evolució «interna»... És clar, algunes idees massa serioses del camp de la filologia política han convertit les llengües en símbols, en bombolles que mos protegixen de la intempèrie de l'intercanvi comunicatiu, més encara, en bombonetes que alimenten les nostres estufetes patriòtiques.

Per metonímia, la llengua és, doncs, la bombona, és a dir, la normativa, el diccionari. Ja no és el gas, l'aire que articulem, les connexions neuronals que creem i recreem. ¡No!, la bomboneta. Una bomboneta que mos ha de calfar i que s'ha de reomplir i distribuir «unitàriament», per «unitats», totes igualetes i homogènies. I si els veïns les compren en un altre mercat, d'un altre color, això és una altra llengua, ja que la bombona és diferent, ¿no?, i no s'ha de barrejar els gasos de cada una.

En fi, òbric el gas, però també les finestres, que no voldria que m'agarrara cap soneguera massa patriòtica.

dijous, 23 de desembre del 2010

Una maranya anormal

Normalitats envejables

Escric i envie unes quantes paraules als presos polítics o de consciència que em proposa Amnistia Internacional. Un mínim per la consciència, un petit gest més que no s'ha de menysprear mai.

Després, mire la «maranya» que ha amollat Morera Català en l'hemicicle. La documenten alguns diccionaris antics, però és veu que no ha passat el sedàs dels més moderns, per ara.

Les últimes sentències del tribunal suprem espanyol també faran una maranya en els mitjans. Sembla que, a pesar de tot, el tribunal no diu res de l'altre món, segons la versió més pacificadora de la qüestió. En canvi, segons López Tena, o segons Ciutadans, això enterra el model d'immersió. Pel que he pogut llegir, la cosa va més en el primer sentit, tot i que es pot llegir entre línies el desig del tribunal d'acabar imposant la segona interpretació, perquè, segons el diari, tot depén del grau de «normalització» que el govern català puga apreciar. Si és suficient, es veu que caldrà recular cap a la no-normalització. S'ha de mesurar com si el grau de normalització fóra una magnitud física, encara que el tribunal no sap com fer-ho. Coses de la fe patriòtica espanyola.

Deu ser per això, pel grau de normalització, que la País Valencià anem reculant en l'ús del valencià fins a aconseguir l'anormalitat i, llavors, tornarem a començar. És tan divertit i beneficiós que no entenc per què el suprem no imposa això mateix a Madrid o Extremadura: normalitzar l'anormalitat.

dimecres, 22 de desembre del 2010

Xoferes

Escales cap al reflex

Estic seguint l'evolució del resultat de les eleccions catalanes. He sentit un poc de passada que comentaven en la ràdio la trajectòria política d'Ernest Benach de xòfer a president del parlament. Ho explicaven en sentit negatiu, certament amb raó, tenint en compte com funciona això dels partits polítics, però el cas és que eixos canvis de possibilitats d'intervenció social haurien de ser més comuns, contra la idea que transmeten les elits econòmiques sobre el funcionament de la societat. Al cap i a la fi què ha de dir un tècnic lingüístic preocupat per la intervenció social contra l'ús social del català que duen a terme algunes elits socials i, per emulació, la major part de la societat valenciana

Això tenim, doncs, Núría de Gispert i Català allà i Milagrosa Martínez Navarro ací. Allà és la primera dona en la presidència del parlament; ací, la segona. Les dos són llicenciades en dret; no han estat xoferes.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Participi del tot present

Osmosi humana


A alguns presoners serbis, els soldats kosovars de l'uck (Exèrcit d'Alliberament Kosovar, en les sigles albaneses) els retenien en granges, en fàbriques buides de Kosovo o d'Albània, en cases apartades; els tractaven mitjanament bé: els deivaven dormir, els donaven de menjar i els permetien descansar. Després, quan els metges de les clíniques etaven preparats i la venda aparaulada, els soldats traslladaven els presoners al centre d'Albània i els pegaven un tret al cap. Llavors, extreien els renyons dels cadàvers i els venien a l'estranger.


Ho comenta Antonio Jiménez Barca des de París (El País, 17.12.2010) i m'ha fet vindre al cap un dels arguments dels defensors de les corregudes de bous. ¡Vixca l'animalada!, he pogut pensar al mateix temps, però, ¿què vols?, és el mateix argument i, al cap i a la fi, per als qui feien això, els presoners serbis eren com uns bouets i això ho fa més greu, però també manifesta la veritat de l'argument sobre la bona vida de curt termini i la solució final.

En realitat, la narració que llegim en la notícia és com una vinyeta d'El Roto, però més extensa i detallada. Dibuixant, participi present.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Les ales de les mosques

Mudar xiquets

Hui també farem una volta amb el tren, de rodalia, que amb l'ave no és per a cada dia, ¿no?, és només per a mudar... els polítics. Abans, però, a la faena he pogut sentir el diputat Asencio Adsuar:


Els àrabs, que sol ser un poble molt culte, especialment corrents com els sufís, d'ampla reflexió, bé, una dita molt coneguda entre ells és que un grapat d'abelles val més que un sac de mosques.


La saviesa amb què alguns diputats assaonen els discursos i els oients mereixeria més atenció pel poble valencià en general. És una llàstima que altres diputats no declamen més sovint poemes i adagis que, atés que no servirien tampoc per al bon govern i per a la funció de control que es suposa que el poder legislatiu té també sobre l'executiu, almenys convertirien els plens en verdaderes sessions de cultureta utilitària, que no estaria malament.

Per cert, sembla que en occità provençal hi ha la versió següent: «una manado d'abiho vau mai qu'un sac de mousco». En tot cas, segons el diputat, les mosques es veu que es dediquen a coses desagradables:


Les abelles són les que fabriquen la mel, i com tots sabem les mosques a què es dediquen, especialment, les verdes, les molt verdes...


No ha tingut en compte el diputat el refrany que diu: «Les abelles fan la mel i les mosques se la mengen.» En fi, els diputats s'entretenen amb això, lligant les ales de mosca dels seus subsidis.

diumenge, 19 de desembre del 2010

Cita dominical / 113: Carlos Arribas

Mirant les trampes .


Fins a hui, els sistemes de detecció de substàncies prohibides no han proporcionat els resultat desitjats de prevenció. Els tramposos han vixcut amb una impunitat desesperant per a la resta d'esportistes, que es veien condemnats a competir en inferioritat de condicions pel simple fet de respectar les normes. Este procés dóna llum al final del túnel i mos proporciona una nova esperança per a un futur més net.
Carlos Arribas, «"30 años esperando esto"», El País, 11.12.2010.



Podria no estar parlant d'atletisme, vaja.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Reclams

Reclam

Vivim en la tergiversació permanent, de les dades o dels fets. Ara el Consell catòlic de Francisco Camps, per a major glòria dels diners públics que s'embutjacaren uns quants amb la vinguda del papa poc després del pitjor accident de metro d'Europa del 3 de març del 2006, doncs, eixe govern valencià tan pietós, com que no pot esborrar les víctimes hi va decidir amb els correligionaris de les Corts (Maluenda Verdú al cap) que eren uns «irresponsables» —cosa que ja sabíem—, ha esborrat el nom de l'estació on es va produir l'accident. Bé, encara tenim les hemeroteques i els arxius per a exigir comptes quan pugam.

Poc més faig hui, recompte de queixes al síndic de greuges d'enguany: deu. Em pensava que n'havia fet més:100342, 104501, 106190, 106620, 107392, 107401, 108203, 108382 i 108689. Bé, encara queden uns quants dies.

divendres, 17 de desembre del 2010

El jolivert de Voltaire



Hui he agarrat el tren després de treballar, pleníssim, jo amb la bici, i sort que és plegable. I, doncs, poca cosa més que comprovar que els de la Pobla Llarga encara fan servir la o tancada per al nom del seu poble. I una falca convesacional per a mostrar imprecisió: «Jo voré algo o algo...» Coses aixina es diuen a tothora i s'entenen d'allò més bé.

Amunt i avall, doncs, i poca cosa més a banda d'un julivert que vol ser jolivert i no sap explicar per què té tant d'interés l'etimologia per a validar la llengua. El vaixelt té un forat, però mos dediquem a pintar-lo.

dijous, 16 de desembre del 2010

Velocitats

Fruits valencians

Més maldecaps, sí, amb el canvi de la codificació de les pàgines del Termcat. Estic mirant d'adaptar-m'hi ràpidament, a pesar que hi haurà conflictes inevitables en la secció de cerca lexicogràfica i terminològica, tal com vaig comentar ahir. A més d'això, ara no localitze el diccionari de noms de plantes que no fa tant que el Termcat va incorporar al seu web. No sé si ha caigut o no l'han incorporat encara.

Bé, ara m'adone massa tard que no hauria d'haver deixat passar l'ocasió de descarregar-me'l sencer en el meu ordinador —eixe i uns quants més —, tal com tenia costum de fer fins que em va semblar que el Termcat no em farial la mala passada que solen fer altres òrgans de les administracions públiques, que pengen recursos en xarxa i els eliminen sense cap avís ni explicació convincent.


Més tard m'entretinc mesurant la velocitat d'algunes connexions: http://www.testsdevelocidad.es/:


Orange (cable):
Velocitat de descàrrega: 15368 kbps (1921 KB/sec Velocitat de transferència)
Velocitat de pujada: 694 kbps (86.8 KB/sec Velocitat de transferència)


Movistar (sense fils):


Velocitat de descàrrega: 6805 kbps (850.6 KB/sec Velocitat de transferència)
Velocitat de pujada: 680 kbps (85 KB/sec Velocitat de transferència)

Velocitat de descàrrega: 8114 kbps (1014.3 KB/sec Velocitat de transferència)
Velocitat de pujada: 652 kbps (81.5 KB/sec Velocitat de transferència)


Velocitat de descàrrega: 8517 kbps (1064.6 KB/sec Velocitat de transferència)
Velocitat de pujada: 683 kbps (85.4 KB/sec Velocitat de transferència)


Movistar (cable):

Velocitat de descàrrega: 7147 kbps (893.4 KB/sec Velocitat de transferència)
Velocitat de pujada: 675 kbps (84.4 KB/sec Velocitat de transferència)

Velocitat de descàrrega: 7500 kbps (937.5 KB/sec Velocitat de transferència)
Velocitat de pujada: 668 kbps (83.5 KB/sec Velocitat de transferència)

dimecres, 15 de desembre del 2010

Solsint webs

Lleixes saboroses

Sí, els canvis i els redissenys de webs tenen sempre alguna pega. En el cas del redisseny que ha dut a terme el Termcat ara han canviat la codificació de les seues pàgines, que era iso-8859-1 i ara és utf-8. Supose que el canvi deu tindre a vore amb la internacionalització o perquè oferix més possibilitats de caràcters, però això té efectes curiosos que mos fan calfar-mos el cap als que intentem crear recursos amb l'html.

Perquè ara, per exemple, tenim que les fitxes de la cdlpv, el gdlc, el diec o el dcvb tenen les pàgines amb la codificació iso-8859-1, i, clar, el fet que el Termcat haja adoptat la codificació alternativa provoca inconvenients en els resultats de les cerques si no tens en compte eixe petit detall. En fi, açò d'Internet és com els estants de la biblioteca, que els mous i tremolen les pàgines i fins i tot les lletres de tots els llibres. O com la vida, que l'anem solsint.

dimarts, 14 de desembre del 2010

El web del Termcat es renova

Amb llums

El Termcat s'ha renovat, cosa que ha dut els maldecaps habituals quan estes institucions decidixen renovar els seus webs. Per sort la renovació no ha modificat res d'essencial i l'accés continua estant en la mateixa adreça (www.termcat.cat). En esta ocasió no se'ls ha passat pel cap desaparéixer i portar el contingut a un altre web, que és el que solen fer les administracions moltess voltes.

En el cas de la Generalitat valenciana, per exemple, hi havia un servei interessant i útil de documentació, el cidaj, però batalletes internes de caràcter personal i egoismes diversos l'han fet desaparéixer el cap dels anys —tant l'òrgan com el web— i ara es suposa que has de trobar el mateix en el web del docv, però, lamentablement, això no és cert.

On abans hi havia un cercador àgil i profund, ara hi ha un cercador superficial i poc clar i que dóna resultats que no funcionen. Abans tenies un servei d'informació periòdic que podies precisar temàticament, i ara has de rebre informacions per tipus documentals sobre qüestions que en general no t'interessen. Un gran pas sense dubte per l'ascens funcionarial o polític d'algú, però un perjuí per a la qualitat de la informació a què haurien de tindre accés els ciutadans.

En el cas de la Generalitat de Catalunya, on també són habituals les aparicions enlluernadores i les desaparicions estrepitoses, hem pogut gestionar els canvis del web del Termcat amb facilitat i sense perdre la pista del web del servei. ¡Oli en un llum!

dilluns, 13 de desembre del 2010

A prova de filtres

Pas anivellat

L'actualitat rebota entre la mort d'Enrique Morente, les relacions amb el dopatge de Marta Domínguez, la negativa a declarar davant els fiscals dels controladors aeris militaritzats i les revelacions interminables de Wikileaks, que mos se fan fins i tot insuficients. Hem arribat a somiar que un dia descobríem per què Casp i Adlert es van inventar el blaverisme, o per què és un mèrit per a un polític del Partit Popular declarar que parla igual el valencià des que va nàixer (Ferrada), o fins i tot que algun dia aprendrà a parlar en valencià (Rodríguez Marín)... En fi, per què fins i tot ser corrupte és un mèrit per a un polític del Partit Popular. Això eixirà segur en els papers més ocults de l'administració americana.

En fi, misteris que algun dia deixaran de ser-ho. D'ací a poc, els tècnics del diari oficial començaran el teletreball. És una fita laboral. Esperem que tinga èxit, sobretot per a reproduir-ho i millorar-ne les condicions en el parlament, que hi ha dies en què agrairíem una mica de distància. No deu ser ben bé el mateix sentir la cançoneta en un entorn més allunyat, més descontextualitzat, filtrat per realitats diferents.

diumenge, 12 de desembre del 2010

Cita dominical / 112: Helen Darbishire i Pam Bartlett

Mirant la veritat amagada.


La informació mai no hauria de ser filtrada i Wikileaks no hauria de ser necessari. Però fins que els governs no apliquen les regles adequades de transparència i informen la societat sobre el que fan amb els poder i els diners públics, les filtracions continuaran existint. La quantitat d'informació filtrada no hauria de ser un indicador de l'activitat criminal dels funcionaris o dels periodistes, sinó un indicador del fracàs en el respecte del dret de tots a saber.
Helen Darbishire i Pam Bartlett, «El derecho a la informació diplomática», El País, 07.12.2010.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Petits fets

Català al quadrat

L'Emili mos descobrix l'Enópata (sense carta en valencià), on tastem alguns vins per a acompanyar uns platerets ben apanyats. Els vins són el més important, el Domaine de la Perruche, el Vallejondo, un Binner i un fondellol de Poveda. El lloc és molt còmode, amb vistes agradables i, bé, tranquil a l'hora de dinar, no sé si a causa de la crisi.

El butlletí d'Acció Cultural informa de la queixa al síndic de greuges presentada per la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna contra la Diputació de Valèncià per publicar webs només en castellà. No és la primera queixa que fan pel mateix motiu. I puc dir que no són els únics, ja que no fa massa que en vaig envia una per les mateixes deficiències en el web de la institució Alfons el Magnànim.

Espere que a més de semblar «queixons» —qualificació que a un collistaire de Migjorn li semblà adient atribuir-me— aconseguirem els petits canvis de fet —que són els importants—, més enllà de les inevitables i irresolubles intencions. (Per cert, al fons a la dreta, en la foto de la notícia que du el butlletí, un servidor es toca la barbeta.)

Al futbet, el genoll respon bé —i sense dopar-me massa—, però pareix que hajam fet renàixer els mítics Arreplegats que espantàrem l'estil i el bon joc cap al final del segle passat en els campionats d'empresa. Fins i tot pitjor encara: patà i avant, no en sabem més com a conjunt.

divendres, 10 de desembre del 2010

La separació de poders

Religions de taulellet

Una citació que els parlamentaris no es cansen repetir, amb to pedant i saberut, sempre que els convé, és allò de Montesquieu i la separació de poders. Però la realitat i les seues pròpies paraules —el wikilleaks parlamentari que apareix en el Diari de Sessions és suficient— aclarixen el valor real d'eixos principis democràtics. El diputat Marí Olano —conegut en este bloc per la seua faceta prepotent— explica:


Nosaltres i el govern venim a ser, francament, el mateix. Vam formar part de la mateixa llista, el president de la Generalitat i els tres vicepresidents del Consell són membres del nostre grup parlamentari i la majoria dels consellers també són membres del nostre grup parlamentari i són tan diputats com ho puga ser jo o qualsevol dels meus companys del grup parlamentari popular que estan ací presents. Anem a una i anem una des del principi i sense embolics.


Vist això, i tenint en compte les paraules de Julio de España sobre el «agradecimiento» i que hi haguera una «cultura del agradecimiento» política en la seua «nación», doncs, explica moltes coses... Coses que ja sabem i que podem confirmar mirant els documents de Wikileaks o simplement mirant per la finestra. El patxanó monumental que mos fan...

dijous, 9 de desembre del 2010

Lletres en joc

Jogetxs

Si ahir era el patxanó hui he recordat que tenia el quisqui apuntat en el calendari per a fer-ne una nota. Me se n'havia anat el mot al cel i ara estava embolicat amb l'ha-hi del sud valencià, que n'he fet una collita gràcies al diputat Asencio Adsuar (de Crevillent). El quisqui per sort apareix en el dcvb i, per tant, l'afigc a la meua versió del diccionari que vaig fent sobre l'esquelet del que venia amb el Salt 2.0, l'única versió d'eixe diccionari considerada oficial per l'AVL (els Salts posteriors incorporen altres versions, que ja no són oficials).

De passada, he trobat uns quants ésser imaginaris com ara bubo (sereno) o buberota, he mirat on diuen vec, i és una forma tan general que no sé per què deu ser que no la recullen els models de conjugació, ni tan sols en diu res el Manual pràctic de Josep Lacreu. En fi, la hi afegirem amb llapissera, tal com hem fet amb moltes altres formes. I em deixe per a un altre dia el fuler -ra del Campello que m'ha comentat una companya.

En fi, un poc aixina es deu haver trobat l'alcalde barceloní hereu quan algú li deu haver dit que la sigla del seu partit polític, psc, no té cap interdental, que és com ell pronuncia l'última lletra, com si fóra en castellà. ¿Deu ser l'alcalde de Barθelona?

dimecres, 8 de desembre del 2010

El patxanó

Ha plogut sobre València

Dia del ramell de margarides amb una gerbera. Fa trenta anys de la mort de John Lennon, quan ma mare feia quaranta-dos anys. Crec que no es va entusiasmar amb la música dels Beatles; era més de Brel o Brassens, i, és clar, de Llach o Raimon. Ara li pega a Andrés Segovia amb la guitarreta, que sembla que no en sàpia altra.

I dia també per a saber que la «patxana», un eufemisme per a l'òrgan sexual femení, la figa, no apareix en el dcvb. I d'ahí podem arribar al «patxanó», que deu tindre alguna relació amb la patxana, o no, i que significa estafa. Diuen que no fa massa un regidor de Carcaixent li ha pegat un patxanó a un Albelda de la mateixa població, encara que la primera versió era la contrària, que diuen que també havera pogut ser possible. Tot este «tuiacte» —variant de tuacte i de tuàutem— el contava mon tio. Coses del poble.

dimarts, 7 de desembre del 2010

Mot català sense ortografia

Excepcional


Una sentència emesa el passat mes de juliol prohibix l'ús d'armes amb dispositius d'energia conduïda —conegudes com a Taser— a la policia metropolitana de Buenos Aires. La jutgessa va acollir el recurs presentat per l'Observatori dels Drets Humans.
Aministia Internacional, núm. 105,pàg. 13.



Hui, fent ús dels meus privilegis de funcionari controlat m'he agafat un dels matí d'afers propis que hem queden encara enguany. Per tant, me s'ha passat el matí fent l'orso i intentant avançar en un matí uns quants mesos de faena. Naturalment, no ha pogut ser.

En resum, me les apanye per a associar la combinació de tecles Alt+majúscula+F per a que em mostre el quadre de tria dels tipus de lletra (pòlisses o fonts) en l'Open Office. Estaria bé que l'Open Office tinguera un poc més d'agilitat —com el Word— a l'hora d'associar les combinacions de tecles. Tot arribarà.

I a banda d'algunes altres manualitats, poc més. Sort que he trobat per damunt la taula —el desastre té eixes coses— La terminologia i la documentació: relacions i sinergies de Jaume Martí i Marina Salse (coord.) —no fan el plural de l'abreviatura— i això em recorda que li he de comentar a un company del Termcat per què no crec que puga aplicar en la meua faena el criteri sobre manlleus que apliquen en la Neoloteca.

Els del Termcat conviden un poc a la confusió quan diuen que inclouen una indicació posposada i entre claudàtors de l'idioma originari en el cas dels mots «catalans» que s'han de pronunciar segons les normes de la llengua de partida. Eixos mots, per cert, no s'escriuen seguint les normes ortogràfiques del català. Llavors, ¿de què estan parlant? De manlleus no adaptats, i d'acord amb els criteris habituals, no són mots catalans. Mots catalans que no són mots catalans. Sembla un poc paradoxal.

En realitat, entenc que el Termcat no utilitze la cursiva per a marcar els mots que no adapta. Però, al capdavall, sí que marca eixos mots en posar-los la indicació d'idioma posposada i demanant que es pronuncien d'acord amb les normes de la llengua d'on provenen. Per tant, jo continuaré marcant-los amb la cursiva, que és un criteri d'ús general més conegut i que evita haver d'explicar que «de minimis» s'ha de pronunciar /demínimis/ tot i que no incloga l'accent en l'escriptura «catalana». Que cada u ho pronuncie com bonament puga, però almenys que veja que el mot té alguna particularitat.

dilluns, 6 de desembre del 2010

Fer un barret

Ho haurem de vore

Estic recopilant els dossiers del diari sobre els papers que ha filtrat Wikileaks. Si puc, algun dia en faré una lectura seguida, noveŀlada. Per ara en tinc prou amb els titulars i alguns paràgrafs, i té una molla interessant, tot i que pugues dir que semblen moltes voltes recopilacions dels barrets que es fan i es desfan cada dia en qualsevol cantó del poble. Tal com recorda Soledad Gallego-Díaz, a causa d'eixos barrets hem tingut molts maldecaps, i dels forts.

Perquè l'opacitat de la gestió pública només hauria de tindre una justificació temporal, és a dir, el temps que es tarda en fixar el moment de retre comptes. O de posar els comptes a disposició pública. Res més. El que no pot ser és que en algunes qüestions o àmbits de decisió sembla que estigam en estat d'alarma o setge permanent.

Al País Valencià encara no ha arribat el moment de saber els diners que se'n van i per a on en àmbits tan propis de la «seguretat nacional» com són la construcció de centres educatius, la visita del papa de Roma a València en l'any 2006, el cost i beneficis de la privatització dels hospitals valencians i un llarg etcètera de diners públics. Es veu que no volem saber-ho i que mos agraden més les explicacions en forma de fullet de propaganda o del tipus «xe, ho han fet gran, açò».

En les Corts mateix, a pesar de la retallada, no mos podem queixar, però el cas és que mos regategen alguna reclassificació i algunes millores laborals, mentres estan posant una columnes decoratives, ben ajustades a la coentor i la falta de funció que, en general, té esta cambra, que són diners que es resten als àmbits en què hauria d'invertir una administració pública.

En fi, que hui ha segut festa. A migdia hi havia prou de personal pel carrer, però no estaven demanant reformes constitucionals ni estatutàries, i, en canvi, el pp valencià vol reformar l'estatut que va aprovar amb els socialistes fa pocs anys..., ara no recorde quan exactament. De fet, mire el suplement dels vint anys de suplement valencià del diari El País i no hi trobe cap referència. A vore si més que reformar-lo encara està per aprovar o s'ha autodestruït, tal com indicava la seua clàusula derogatòria.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Cita dominical / 111: Josep Torrent

Mirant els últims anys valencians.


Els déus enceguen els qui volen perdre. I els polítics de la Comunitat Valenciana els van eixir cataractes després de ser enlluernats pels diners. La vanitat, l'avarícia i l'enveja van dur a molts al costat fosc de la vida pública i el resultat ha estat el més gran escàndol de corrupció conegut en la Comunitat Valenciana des de la recuperació de la democràcia.
Josep Torrent, «Ací ens pariren, ací estem», El País, 27.11.2010.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Controls

L'ombra

Els controladors aeris espanyols quasi han comés un delicte de sedició, ja que quan s'ha proclamat l'estat d'alarma estatal, han passat a dependre dels comandaments militars. El dia que els transcriptors correctors fem una vaga salvatge, no vullc pensar-ho. La magnitud de la catàstrofe seria tan gran que segurament no la farem mai, per molt que estigam mal classificats en les Corts valencianes, on hi ha personal que decidix sobre la nostra faena sense saber de què parlen, és a dir, sense saber què fem. Això és el poder en molts llocs, poder decidir, que va aparellat sovint amb el no voler saber.

Per exemple, els ciutadans hauríem de voler saber d'on ix la possibilitat que un controlador aeri puga embutjacar-se vora nou-cents mil euros anuals. ¡Com si foren banquers, futbbolistes, presidents de diputació o prínceps d'una monarquia! Segons diuen, això té a vore amb el conveni del 1999 —amb el ministre Álvarez Cascos—, una data interessant, perquè pertany a l'etapa de govern del pp estatal. En eixa època, també governava el mateix partit al País Valencià, Eduardo Zaplana en concret.

I en eixe temps es covaven i s'oficialitzaven les desregulacions que tant d'èxit ens ha proporcionat ara mateix gràcies a les fallides immobiliàries, constructores i financeres, la depredació territorial i mediambiental, l'endarreriment en serveis socials i educatius. Això ho patim ara, des de fa uns anys, uns anys poc aprofitats a causa de la ineptitud socialista en l'estat des del 2004 i l'acceleració ideològica en el pendent desregulador i privatitzador amb el pp de Francisco Camps al País Valencià: Carlos Fabra i els seus ingressos inexplicables, Gürtel, Brugal, Terra Mítica, Mundo Ilusión, Fórmula 1, Ciutat de les Arts i les Ciències, Ciutat de la Llum, Ciutat de les Llengües... Els jutjats no tenen mitjans ni personal, i pels forats liberalitzats de les fundacions i els fòssils monumentals esmentats se n'han anat bona part dels diners i dels drets dels valencians.

El cas serà que els valencians, enlluernats pel record de l'època depredadora sense fi —en el pp la festa no s'acaba mai, tal com diu Ricardo Costa, un d'eixos dels cotxes i els rellonges regalats— no vullguen fer el canvi cap al pp espanyol, els que van idear i conrear eixe fals liberalisme basat en la dictadura de la cleptocràcia. El liberalisme dels lladres.

Eixos que tant es proclamen liberals, que tant ho proclamen... Si tant ho han de dir, és que no es deu vore gens que ho siguen realment.

divendres, 3 de desembre del 2010

Filologia fugissera

La llengua del carrer

El titular del diari Levante ha segut:

Filología catalana en Lo Rat Penat



Notícia de Sergi Pitarch, que ha esmentat entre els presents en la conferència d'Abelard Saragossà «de la parte técnica, acudieron Lleonard Giménez, técnico lingüista del Ayuntamiento de Alzira y Glòria Uchan, técnico lingüista de la Diputación de Valencia». Curiós, si més no, que Glòria siga «técnico».

La primera conseqüència de la reunió, veges quines coses, ha afectat la llista Migjorn, de la qual s'ha donat de baixa un dels collistaires més actius i prolífics. No entraré en les seues raons perquè tinc una barreja de desconeiximent i incomprensió que no em permet tindre una opinió clara sobre el manifest final que ha enviat com a comiat.

Una verdadera llàstima, doncs. Però aixina són les coses, la discrepància i el debat es veu que és matèria peluda. I, pitjor encara, si mos hem de fiar de les paraules d'un de tants socialistes que mos han de salvar el país:


Y usted dice «yo aplaudo a Paco Camps por lo de la lengua»... Y yo le digo a usted, mire, cuando la senadora Pajín propone en el congreso..., en el Senado, que se utilicen el gallego, el castellano, el valenciano, el catalán, es la primera vez que un dirigente político español, «español», en el ámbito nacional propone que el valenciano se equipare al catalán y a otras lenguas a nivel de igualdad.
(Mata Gómez, Corts valencianes, 19.11.2010)



Tanta escola i tanta advocacia només aprofiten per a fer d'aprenents de bruixot. El pitjor del cas és que apareixen com els bolets els defensors del valencià sense el valencià, entre Mata Gómez i Rodríguez Marín (pp),això, estem aviats. Este també té les seues debilitats:


[...] pero le puedo asegurar que quiero a Valencia como el primero, que quiero al valenciano como el primero, y acabaré hablándolo bien..., y poder instrumentar un discurso en valenciano con la fluidez que tienen algunos de ustedes. Porque me gusta..., y además, aunque no fuera mi lengua familiar, pues, me gusta, suena bien, es poético, es dulce, ¿eh?


Es veu que hem de viure pendents tots dels seus desitjos i les seues debilitats.

dijous, 2 de desembre del 2010

Lo mocigaló

Reaccions en l'aigua

Hui havia de clavar-se Abelard Saragossà en una de les goles dels llops que assetgen els drets lingüístics dels ciutadans valencians, és a dir, a la seu de Lo Rat Penat, cantonera amb el carrer del Miracle, un dels carrers de València on he passat uns quants anys ben a gust, abans que la institució del mocigaló s'establira al casalot. Com que no hi he pogut anar, no sé quin èxit deu haver aconseguit Abelard amb la seua proposta d'encomanar-los la seua idea de model compartit i compartible de valencià culte per a ús general.

De fet, tinc quimera que el menys important actualment per a res és tindre un model més si no tenim llocs, mitjans i ocasions de fer servir els models que ja compartim. D'adobs formals, literaris, festius o poètics, en tenim un fum. El cas és si les teranyines del desús no estan cobrint-los a poc a poc. I això depén de tantes artimètiques, començant amb la parlamentària i acabant amb la personal, que, com diu un escriptor valler de família melera, aviats estem.

Ja vorem, doncs, com reaccionen els del muricec. No cal esperar conversions massives. Tan sols si practicaren el que diuen que somien... Bé, mentres no facen mal a ningú.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Elssalaris

J'accuse

El diputat Morera Català diu: «presentarem una proposta de resolució perquè se mantinguen els salaris...»; ¡molt bé! Però, alerta, que està parlant de trens:«... i els trens convencionals»... Vaja, quina confusió, i això que és d'Oliva. ¿Per què ha ensordit l'esse del plural de l'article? Diria que, simplement, perquè, per a ell, Alaris és una paraula castellana i, en conseqüència, no pot fer lliga amb una sonorització. No és cap lio dels que li agrada traure a la llum, però sí que denota els trets educatius i comunicatius en que vivim immersos. Pensant-ho bé, tenint en compte com fa les pauses durant el discurs, deu ser cosa dels seus èmfasis. Però jo m'he deixat dur per l'adagi aquell: l'ocasió fa el lladre.