dimecres, 31 d’agost del 2011

Escuts lingüístics

Toquen a la porta

En el diari d'ahir («Circo, sí; pan, no», El País, 29.08.2011), Javier Martín exposava una mica més la seua desinformació i el seu punt de vista:

«Bascos, catalans, valencians i gallecs s'han escudat històricament en la seua singularitat lingüística. Antigament l'argument era de pes; hui, no. No cola gastar tants milions quan la tdt permet canviar-se d'idioma, fins i tot triar el comentarista radiofònic preferit en la llengua vernacla. Té igual, el malbaratament continua.»

Javier Martín es veu que no ha provat a canviar d'idioma ni en la televisió pública espanyola ni en la valenciana. Ni en la tv3, que és on funciona raonablement bé, parlant de peŀlícules i amb l'excepció dels films espanyols —coses de contractes que ja vam comentar ací.

Per cert, la primera singularitat lingüística i més greu és la que mos enganxa el sistema polític espanyol i consistix a estar singularment discriminats com a usuaris de llengües diferents de l'espanyol. Antigament, més; ara, un poc menys. Però no som només mosatros qui mos «escudem» darrere de les llengües. En tenim bona mostra en les televisions: ¿qui s'escuda només darrere del castellà?. I els parlaments d'arreu de l'estat: ¿quins s'escuden darrere del castellà? Toc, toc, ¿qui és?

dimarts, 30 d’agost del 2011

La llum a fosques

Llum entelat

Estar desinformat o informat a mitges deu ser mala cosa per a un periodista. Per això encara no sóc periodista, perquè no aconseguixc estar massa ben informat de res. Una cosa aixina crec que li passa al columnista del diari El País Javier Martín que comenta coses de les televisions públiques i privades espanyoles.

Fa unes setmanes em sorprenia que pretenguera que la televisió estatal espanyola mantinguera la neutralitat en la retransmissió dels partits de futbol entre equips espanyols i europeus... Bé, ara que hi pense, més aviat es tractava que la tv3 havia de ser neutral en la retransmissió dels partits entre el Barça i el Madrid, ja que segons Javier Martín hi ha molts seguidors de cada equip en Catalunya i és una televisió que paguen «tots» els catalans. Em resulta curiós que no pense el mateix respecte de la televisió espanyola quan retransmet partits entre el Vila-real i l'Odense, per posa un exemple proper. Al cap i a la fi, és una televisió pública europea, ¿no? És clar, Javier Martín només concep que hi ha els nacionalismes dels altres. El seu és simplement un estat natural, i ser espanyolista és l'única cosa seriosa que es pot ser en este món, tal com dia aquell que encenia llums de fosca.

No comentaré la qualitat de la retransmissió de tv3, però diré que en això sí que compartixc amb ell que no m'agrada l'estil de Bernat Soler i companyia. Criden, confonen i tenen poca traça per a distingir entre els fets i les passions.

dilluns, 29 d’agost del 2011

La gossa i l'amo

Brossa anàrquica

«¿Com li diuen?»... «¿El nom?» —«Il nome? Kila.» La gossa no és gens agressiva, et mira i t'olora. Espera els moviments de l'amo.

Evidentment, no calia fer un referèndum per a desallotjar més de tres-centes mil persones de Nova York. En ple estiu, després dels moviments ciutadans per les millores democràtiques que hi ha des de fa mesos, era previsible que l'ocurrència de les majories polítiques de l'estat seria pactar una reformeta constitucional per a fingir que garantixen uns dèficits raonables dels comptes públics, que podia ser l'aparença de la intenció, tot i que l'objectiu aconseguit ha estat un altre.

Han actuat en la línia del film American Pshyco que vam poder vore ahir, eixe moment en què els executius financers fan una demostració de qui té la targeta de presentació més enlluernadorament polida, amb el paper més fi i la tipografia més exquisida. En este cas, es tracta més aviat d'una targeta de representació «democràtica», i els nostres polítics mos han mostrat la seua targeta de demòcrates: fugen dels procediments, dels controls i de les responsabilitats, però abusen de «representar-se» com a demòcrates. Tal com fa la gossa, hem d'esperar els moviments de l'amo.

diumenge, 28 d’agost del 2011

Cita dominical / 149: M. Á. Bastenier

Mirant les nacionalitats.


Les grans nacionalitats occidentals han patit —de manera pareguda als autors de la Bíblia— una morbilitat recurrent, que podria denominar-se síndrome del poble elegit, cosa que també és una forma de racisme. La Castella imperial la va patir en el seu segle: «L'espanyol és la llengua per a parlar amb Déu»; un grapat d'inteŀlectuals i revolucionaris francesos pogueren sentir que només un poble excepcional podia donar-li al món la declaració dels drets de l'home; i la Gran Bretanya s'inoculà també el virus, puga ser, amb el triomf de la Reforma. Vegeu el God's Englishman de Christopher Hill, el gran historiador marxista del mesianisme purità anglés en el segle xvii.
M. Á. Bastenier, «Un fantasma europeo nuevo», El País, 12.08.2011.

dissabte, 27 d’agost del 2011

Imitació de la lectura

Formes de lectura

Amb la llum filtrada pels núvols i el vent d'entretemps que han arribat hui, després de la ponentada d'ahir, acabe el primer volum d'Anna Karénine. Pensant en el que veig que hi ha als expositors dels supermercats Consum, es tracta d'una lectura d'altres estius, d'altres temps, fins i tot d'altres persones que llegien d'una altra manera, que voltaven amb els dits les pàgines, el paper, dels llibres o dels diaris. No crec que Levin estiguera del tot content de vore's en un Kindle.

divendres, 26 d’agost del 2011

Coses que du el ponent

Receptes ortogràfiques

La ponentada de hui assenyala el final de la temporada estiuenca, de les vacances, si més no. No serà estrany que prompte apareguen les típiques pluges que un dia tot ho ofeguen i a l'endemà deixen anar les primeres frescoretes. Poc més que calga comentar estos dies. Un premi literari per a Sico Fons, un homenatge a Enric Valor, les siluetes del Mondúber i de Penyalba, les tonyes i el vi El Bon Homme (bo, a pesar de l'ortografia duplicant); ah, i una frase interessant abans que me s'oblide o que s'oblide de què podia anar la cosa:


At any rate Cody asked him a few questions (one of them elicited the brand new name) and found that he was quick, and extravagantly ambitious. A few days later he took him to Duluth and bought him a blue coat, six pair of white duck trousers and a yachting cap.
Francis Scott Fitzgerald, The Great Gatsby, 1925.



Això de la compra de roba em féu pensar.

dijous, 25 d’agost del 2011

Grills acalorats

Oracions naturals

Més enllà de la laguerstrèmia del jardí, el matapoll, el blauet i la garrofera, l'arítjol i el lligabosc. La solana colpeja la muntanya i mos torra l'esperit juvenil. Tenim el cap més dur que una tremuja i la televisió pública espanyola no aconseguix fer-mos combregar ni amb misses dites ni amb reformes constitucionals que semblen preconstitucionals: sense votacions ciutadanes i amb una disciplina més pròpia dels bavosos «procuradors» del franquisme que dels suposats socialistes i assimilats.

A l'Ikea de Múrcia —visita vacacional—, la xica de l'enquesta aprén a lletrejar el valencià seguint el basc: «Mikel». La mort de Miquel, diríem. Entén el «quatre» quasi permanent amb què valore els serveis del negoci. Les Billy reblixen el Corsa. En la gasolinera de Venta Román no tenen premsa i em perc el diari del dia per matinejar massa. Havia de passar: zum-zum de grills.

dimecres, 24 d’agost del 2011

La pràctica possible

A poc a poc

L'apunt de hui el marca l'alcalde de Camigliano, Vincenzo Cenname, retratat ahir al final del diari per Lucia Magi (El País, 23.08.2011):


La política ha de saber indicar la via. Si els expliques l'alternativa i la fas possible en la pràctica, els ciutadans escullen el que és millor per als seus fills.


Una petita veritat que, al cap i a la fi, observem cada dia: el peix pudent que volen vendre els qui tenien tantes raons i idees per a fer-ho altrament aconseguix que preferixques estar fotut igualment, però que no et prenguen el pèl. Encara recorde quan Zaplana dia allò de «los pisos se venden, ¿no?». Això, tornaran les oronelles a fer niu.

dimarts, 23 d’agost del 2011

Convivència lingüística

Multilingüisme improvisat

Veig que Javier Cercas fa un article en el suplement d'El País de diumenge passat («¿Podríamos dejar de hacer el ridículo, por favor?») que no sé si tindrà èxit en el que demana, però crec que indica per on hauria d'anar la normalitat institucional, llunt de la «neutralitat» interessada del no fer-hi res.

Hi haurà qui opinarà que, quan convé l'austeritat —això és un dogma molt repetit tot i que encara no s'ha explicat per què convé ara i no convenia abans—, doncs, en lloc del monolingüisme imposat, Cercas tria la versió més cara de la «democràcia» i proposa un acte bilingüe —o multilingüe, supose— amb traducció simultània. Però es veu que, segons la propaganda més comuna, tot el que no siga contaminar o alicatar el paisatge —físic, mental o lingüístic— sempre és massa car.

dilluns, 22 d’agost del 2011

Natura especular

Piscines per a mosquits

Llentiscle, ricí, oliveres i aladerns, són les espècies que Enric Valor haguera reconegut hui en el passeig que hem fet. A més, les piscines a mig fer o amb aigua pudenta d'algunes urbanitzacions no ocupades o mig desocupades. Estan esperant les larves del mosquit aquell que siga, tigre, sarvatxo, neoliberal o dimoni amb cua. Els especuladors, els regidors municipals i els constructors sense manies ambientals van fer l'agost i la destrossa. Per sort, quan governen els qui ho van provocar, decretaran que n'hem d'estar orgullosos i lligarem els gossos amb llonganisses. En concret, no n'hi haurà prou gossos per a tantes llonganisses. Un altre homenatge impossible a Enric Valor.

diumenge, 21 d’agost del 2011

Cita dominical / 148: Günter Grass

Mirant els perills per a la democràcia.


Una cosa em sembla segura: si les democràcies occidentals demostren ser incapaces de fer front amb reformes fonamentals als perills reals imminents i als previsibles, no podran suportar el que en els propers anys resultarà ineludible: crisis que covaran altres crisis, l'augment irrefrenable de la població mundial, els fluxos de refugiats desencadenats per la falta d'aigua, la fam i l'empobriment, i el canvi climàtic fabricat per l'home. No obstant això, una desintegració de l'ordre democràtic faria sorgir —n'hi ha prou exemples— un buit que podrien ocupar forces la descripció de les quals ultrapassa la nostra imaginació, per molt que sigam gats escaldats i estem marcats per les conseqüències encara visibles del feixisme i l'estalinisme.
Günter Grass, «La piedra de Sísifo», a partir de la traducció castellana de Miguel Sáenz, El País, 24.07.2011.

dissabte, 20 d’agost del 2011

Beneficis espirituals

Esperit jove a la platja

Es torren els peus al sol els devots de les vacances papals pel centre peninsular espanyol. Uns quants revoltats d'idees laiques esvaloten més del compte perquè els diners i béns públics que els poders públics malbaraten en honor d'un governant teocràtic, gens democràtic i sexista. Mentrestant els primers recomptes de beneficis que la religiositat catòlica romana havia de retre a la religiositat capitalista madrilenya confirma que el catolicisme de Ratzinger no repartix beneficis, sinó que només els arreplega. Enyorem els temps de la cadena de televisió única en blanc i negre que emetia el missatge espiritual amb la plenitud que demanava i mereixia, abans i ara.

divendres, 19 d’agost del 2011

Sabem el que fem

Expressió

«¿Saps?» «¿Sats?» «¿Sas?»... Sabem tot el que cal saber del País Valencià. Els contenidors són de quatre colors, gris, groc, blau i verd. Arriba la primera tongada de treballadors, els que lliguen les quatre bosses negres i les deixen vora el contenidor. Més tard, arriba el vehicle que carrega les bosses negres. Les afig a la càrrega, tot de bosses negres. Els quatre colors dels contenidors distingixen diferents elements lingüístics. A dins, però, ara mateix, la mateixa bossa negra.

dijous, 18 d’agost del 2011

Tota l'ètica

Per a vosatros, per a tots

En Xile els estudiants desconfien dels polítics; a l'Índia, la credibilitat de la «classe política» està molt desmillorada; a les Canàries, un ajuntament s'ha negat a donar-li cap explicació a una dona que demanava per la supressió d'un servei social a sa mare; en Madrid, un advocat assenyala que les lleis sancionadores no es poden deixar a la lliure interpretació dels qui les apliquen, cosa que ha sentenciat un jutge davant del destrellat de la redacció legal. I, finalment, José María Ridao (El País, 17.08.2011) mos descobrix que Ortega y Gasset usurpà metàfores a la ciència per a fer estilisme polític, com ara amb una «llei de gravitació espiritual» o, millor encara, eixa que diu que «en tota agrupació humana es produïx espontàniament una articulació dels seus membres segons la diversa densitat vital que posseïxen»... El papa dels catòlics romans diu que la crisi té relació amb la falta d'ètica, però això deu ser una metàfora també, perquè l'anell d'or que lluïx mentres ho diu es nota a simple vista que conté tota l'ètica del món.

dimecres, 17 d’agost del 2011

A little spanish

Finestra lingüística

Les genives, el pronom en, fer olor en lloc d'olorar, aleshores o llavors, les ones i les onades, algues, meduses... El vocabulari valencià de sempre continua articulant-se a la vora de la mar un poc com els borrissols que fa l'aigua circumstancialment.


«Allez-vous-en! Allez-vous-en! Sapristi! That's all right!»

He could speak a little Spanish, and also a language wich nobody understood [...].
The Awakening de Kate Chopin.



Els noms de les llengües no fan la cosa.

dimarts, 16 d’agost del 2011

Lectura de l'estiu

Exhibició lectora

La segona quinzena de l'agost comença amb bona cosa de calor, però segur que, com quasi sempre, els núvols i les pluges alleujaran el tràmit cap a la tornada. I llavors, com sempre, vorem que després del segon parèntesi continua la mateixa oració que vam abandonar abans esperant que el tall narratiu canviara, més que de capítol, de noveŀla.

dilluns, 15 d’agost del 2011

El basoler i les abelles

Mel!

Aprofite l'estranya oportunitat que em dóna Simyo de connectar-me sense problemes per a anticipar un apunt, este. Atesa la qüestió que em passa pel cap hui, dissabte encara, abans del quinze d'agost que marca el retorn climàtic i laboral cap a la tardor i l'hivern, no es tracta tant d'una predicció lligada al dia, sinó una dada per a més avant i, per tant, l'avançament no ofegarà les possibilitats dels futurs més reals.

Descarte plasmar hui, cansat després de l'excursió per les itv d'Alzira i Xàtiva, la meua inquietud pel cicle permanent d'agarbuixada de dades que alguns escriuen en les llistes i que massa voltes mos sembla que «signifiquen» per elles mateixes, sense fer cas de l'elecció, de la interpretació, de la finalitat del llautó. Un altre dia, puga ser.

Apunte un nou terme «descobert» en Migjorn i aclarit per a les abelles collistaires i per als usuaris en general: en lloc del «vasoler» proposat per un company, una primera aproximació, el dcvb mos oferix basoler -ra 'apicultor' i baso 'rusc d'abelles'. Tot i que el diccionari adjudica la -o a aquell mossàrab desconegut, cal tindre en compte que l'aragonés coincidix en este buc i mos dóna, per tant, una explicació més «apegalosa».

diumenge, 14 d’agost del 2011

Cita dominical / 147: Fernando Vallespín

Mirant el polític estrafet.


Camps se'ns presenta així com el prototip del polític que construïx el seu perfil públic més per l'exteriorització del subjectiu i personal, l'«íntim», que per la seua activitat política pròpiament dita. És una forma d'individualització o subjectivització del públic que encaixa com un guant en estos moments de personalització de la política. Ja sabem que les audiències preferixen que en el nostre espai públic traguen el cap els vicis i les passions privades abans que allò que mos és comú com a coŀlectivitat. Quan esta mateixa síndrome es trasllada als polítics, quan importa més qui és i com és que el que fa —i se'ls avalua en conseqüència— hem fet ja un pas de gegant cap a la despolitització completa.
Fernando Vallespín, «Camps como síntoma», El País, 22.07.2011.

dissabte, 13 d’agost del 2011

Sense respondre

Darrere del vidre

Posats a «arriscar», qualsevol pot fer l'imbècil amb noranta, dos-cents o mil milions d'euros, especialment si —com ja hauríem de saber massa i no hauríem de continuar consentint— són diners públics i no ha de respondre públicament pel resultat de la gestió, i menys encara si la gestió és desastrosa per als interessos públics. ¿Qui ha fet la valoració de la gestió de Canal 9? ¿Quin resultat ha donat aquell etern tramvia repetitivament «En valencià»? A partir d'ahí ho pots explicar tot, des del mur de Berlín, que es va alçar etern i va caure passatger, fins a Somàlia, caiguent sempre en la mateixa eternitat dels pobres.

divendres, 12 d’agost del 2011

La irregularitat del benefici

La flor del negoci

La fórmula 1, l'America's Cup, Terra Mítica, les paelles i els edificis gegantins en el riu de València, les croades modernes de les visites del papa de Roma i tots eixos «negocis» tan suposadament rendibles —per a uns quants mentirosos, és clar; per això no hi ha mai recomptes reals sobre el rendiment social de la despesa: els valencians encara estem esperant que el govern valencià mos explique el cost de la visita d'eixe mateix papa el 2006—, que els promoguen i se'n beneficien —si això és possible— els empresaris realment «emprenedors» i atents a les necessitats de la societat, els que treballen verdaderament per a obtindre beneficis i no subvencions, prebendes, riqueses o suborns. Contava el diari que les empreses, després de fer totes les «trampes» possibles, cotitzen realment el 10 % del que deurien cotitzar. Alguns funcionaris cotitzem el 21 % del nostre sou regulat. El benefici irregular és un gran què.

dijous, 11 d’agost del 2011

Idees fixes

Interferències

[A causa de les interferències sense línia, no aconseguixc connectar amb el servei de Symio.]


El problema, com sempre, és que u preferixca prendre decisions o informar-se a partir de la fe (o la militància política) —les «idees fixes», que dia John Carlin en El País de hui— en lloc de fer servir les dades econòmiques, educatives, laborals o sanitàries. El retall del dèficit eliminant inversions i serveis públics no és cap solució, sinó la continuació de l'abús classista. El que cal és posar els diners públics on són beneficiosos, útils i productius per a tots: regulació i inversió transparents i fiscalitzades en els mitjans d'informació com rtvv —on el secretisme és l'instument de desviació de diners d'uns polítics que es pensen que mos semblen demòcrates—, la sanitat, l'educació, els tribunals de justícia, la recerca científica i tecnològica, la inspecció laboral i fiscal, el medi ambient en què tots volem saludablement, les condicions de treball, etc. Mos cal un relat diferent del de la «creació de llocs de treball» en obres contaminants, guerres, accidents, especulació, prostitució i violació de drets socials, laborals, lingüístics i, sí, humans, més humans.

dimecres, 10 d’agost del 2011

S'imposen les taxes

Taxes festives

Des que sabem que els policies anglesos mentixen quasi tant com alguns molt honorables valencians, tant com l'empresari australià Rupert Murdoch i uns quants dels seus treballadors o com Standard & Poor's —ai, i això que la «triple A» ja no és, per sort, el que era—, als nostres sants patrons de l'honradesa i l'honestedat els cal una bona emblanquinada. I si són dels qui fan l'onada a les declaracions de qualsevol afiliat al pp, doncs, encara en vorem de més grosses. Per exemple, un regidor de l'Ajuntament de València podria proposar que els «imposts» es diguen «taxes» a partir d'ara, amb el canvi de nom es justificaria que els del Partit Popular apugen els imposts..., perdó, les taxes, el que siga, això que ells diuen que no apugen mai, encara que les dades indiquen ben bé el contrari i de la manera més injusta i desigual.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Passejar

El blau que obri alguns panys

En Poyales del Hoyo, que deu ser un municipi «entranyable» de les Castelles espanyoles, encara tenen plaça del Generalísimo —segons el diari El País de hui—. Tot el sarau que hi ha amb l'exhumació i trasllat d'unes restes a una fossa comuna, o l'embolic de declaracions en un sentit i el contrari de l'alcalde del Partit Popular tampoc no són, doncs, cap novetat. Al cap i a la fi, no fa tant que Francisco Camps Ortiz, quan vestia el títol de «molt honorable» amb roba regalada, discursejava els seus malsons en les Corts i mos contava que els socialistes el volien vore «passejat», tal com es feia durant i després de la guerra civil espanyola del 1936. Al final sí que passejarà, però entre les mentires públiques i els suborns de la trama Gürtel. ¡Ah, blau!

dilluns, 8 d’agost del 2011

Vitalitat lingüística

Confecció d'idees

En un Magazine (revista que venen o venien el caps de setmana amb el Levante) de maig del 1997, Alberto Suárez (d'Astúries) escrivia:


Vullc agrair-los sincerament la inclusió de llibres en bable en l'especial del dia del llibre del Magazine. Va ser una sorpresa agradable vore dignificada per fi la literatura en asturià, en oferir-la al lector amb la literatura que es realitza en la resta de llengües de l'estat, abandonant el menyspreu perpetu a què estem acostumats els asturians. Sense dubte tot un gest de sensibilitat amb una llengua marginada per les institucions del principat, que cada dia està més viva i que cada dia té una creació literària de més qualitat.


No tinc notícia que la iniciativa s'haja repetit cada any, però segur que encara compartim l'alegria del lector i la podríem compartir si es repetira. Vist a distància, quasi em sembla entendre que la marginació institucional és un factor positiu per a la vitalitat d'una llengua com l'asturiana. Eixes tergiversacions compensatòries deuen ser útils en alguns moments, sobretot com a instrument de difusió ideològica. En fi, al cap dels anys, encara esperem per a poder gaudir de l'èxit de les marginacions.

diumenge, 7 d’agost del 2011

Cita dominical / 146: José Ignacio Torreblanca

Mirant els líders.


Per tant, si la democràcia és el govern de la majoria, la faena d'un líder és molt menys èpica del que sembla: ha de governar amb transparència d'acord amb els desitjos de la majoria i retre comptes davant dels ciutadans.

[...]

Paradoxalment, acceptar la necessitat de lideratge suposa reconéixer que les nostres institucions no funcionen tan bé com deurien, que les nostres societats civils són febles i que les nostres democràcies són més imperfectes del que creiem. ¿I si els necessitàrem per a suplir les nostres deficiències?
José Ignacio Torreblanca, «Líderes contra corriente», El País, 22.07.2011.

dissabte, 6 d’agost del 2011

Microbis intestinals

Microbis valencians només en castellà

Diria que quan es parla d'imposts, pensem només en l'impost directe, en la renda, i quan alguns partits polítics com el Partit Popular, seguint la seua estratègia habitual de prometre el contrari del que fa —vegeu la taxa del fem que acaben d'apujar, amb el vot contrari i indicador del que és la coherència de l'alcalde de Paterna del pp, Lorenzo Agustí—, doncs, això, que mos se posen els ulls com a plats pensant que ja no pagarem mai més en la declaració de la renda, que tindrem sanitat, educació, biblioteques, piscina municipal, dotacions esportives, parcs i jardins i fins i tot aire condicionat pels carrers i vacances pagades a vora mar, i tot pagat per la Generalitat. És a dir, pagat pel president o per no sé ben bé per qui, però jo no amolle un duro...

Bé, certament, eixe punt de vista té fonament. Només cal vore els diners que ingressen els directius bancaris que afonen les entitats, els polítics i gestors públics que requalifiquen terrenys en perjudici del conjunt de la societat i del medi ambient, que aproven infraestructures ruïnoses o jardins de floretes que cal regar i reposar periòdicament per a benefici del florista agraciat i perjudici general, que s'endeuten sense límit, amb obscurantisme i opacitat i en perjudici de l'economia social. Ara diuen que «trauran l'estisora», i és per a tallar el que és bàsic i és comú: la fórmula 1, les fiances dels presumptes delinqüents oficials, els cotxes polítics, els palaus d'òperes i d'exhibicions de vestuari de gala, les mascletades, les paelles gegants, els aeroports sense avions, els trens elitistes per a passatgers rics... Ai, no, no és això del que parlen. I mosatros satisfets, que no mos apugen els imposts.

Estem en estiu, però en un estiu de crisi. Veus la gent a la platja i penses en la prima de risc —els informatius no en saben altra—, però saps que, mentres et torres al sol, tot està resolt, fins i tot encara que l'aigua cada dia siga més un pixum que una praderia de posidònia, encara que els peixos siguen de mercuri i que hi haja més bosses de plàstic que meduses, encara que preferim directors d'orquestra a milers d'euros per nit en compte de professors per als alumnes, arquitectes a milions d'euros per projectes fantasmes en compte d'atenció per a la tercera edat en casa, assessors i beneficiats polítics a preu d'or en compte de depuradores, un mentirós com un president de la Generalitat, diputat i membre de parròquies diverses, en compte de la separació de poders —laics i religiosos— i la justícia ràpida i per a tots.

divendres, 5 d’agost del 2011

Calor articular

Tramvia tacat de valenciania

La temperatura de treball està arribant als límits en què fins i tot la gossera s'ha de moure. Immers en El gran Gatsby només em ve a la mà el teclat per a fer una disquisició més o menys repetitiva sobre l'escriptura de la majúscula inicial en castellà en els noms dels municipis, tant si són articles o no.

Eixes notes decoratives de la llengua mos donen faena a uns quants, a pesar que en valencià no es quantifica mai eixe aspecte de la nostra economia, no fóra cas que descobrírem que en lloc d'una inutilitat ideològica és un valor afegit, un sector econòmic, fins i tot ara, en temps de crisi bancària i financera, tal com s'esdevé, poc o molt, amb totes les llengües que es parlen i s'escriuen pel món. Tampoc en això som massa especials.

dijous, 4 d’agost del 2011

Reciclatges

Portada trencada

M'he trobat pel carrer dos fragments de la portada d'un llibre, una noveŀleta d'espases segurament. L'altre dia un xic agafava llibres d'un contenidor de la contornada. Jo també en tinc uns quants trobats de contenidor en contenidor. És un deport a què mos hauríem de dedicar, ja que hi ha qui és capaç de tirar obres d'art al fem, o simplement, que tira la biblioteca dels avis sense mirar pèl, i no crec que eixe producte siga molt «valoritzat» en les empreses de reciclatge.

Un poc aixina com anem tirant la llengua pel desaigüe. Hui li tocava a l'heura, que he sentit que només era reconeguda com a hiedra, planta que es distribuïx en un envàs més «comú» en els punts de venda. Per contra, ahir mateix, vora Sueca, un forner que no devia ser de la Vall es pensava que una tonya era una classe de pa. Ell en dia panou. No sé d'on s'ho ha tret, això de la tonya. Ho deu haver reciclat malament.

dimecres, 3 d’agost del 2011

L'article i altes insectes

Gat que estiueja

El municipi del Puig es diu oficialment Puig, sense article inicial, cosa que despista bastant veïns i forasters, perquè fins ara sempre li l'hem posat, fins i tot en la documentació oficial apareix amb article ben sovint. Però el cas és que encara no s'ha fet oficial eixa petita crossa inicial.

En ple estiu, toca fer vacances, i això fa el personal. Envie el missatge sobre les novetats de les fitxes de dubtes i terminologia i comencen a entrar-me avisos de «no estic a l'oficina» o «estic de vacances». Bé està. Tot i que no ho vaig dir en el missatge, jo també faré vacances fins a l'octubre. Fins llavors hi haurà temps per a aclarir un poc algunes fitxes i afegir-ne alguna, com ara una de cutimanyes, berfulls (marfulls o cuïcs) i arabics, que espere que em piquen només l'interés lingüístic.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Arramblir

L'aigua arramblix

Les faenes d'estiu donen tombs inesperats i interessants. Hui van d'uns tacs del cinc que entraran en uns foradets de la paret i aguantaran el clau i, per extensió, la cortina. De colp una ploguda, un bon arruixó, i l'has de llevar.

Fa uns dies localitzava l'accepció 'rebutjar (alguna cosa); desfer-se'n' que apareix en la definició del verb tirar del diccionari del Salt 2.0. Deu ser que la subtilesa de la distinció normativa entre llançar i llençar l'hem resolta d'una altra manera.

Ara, en canvi, busque el verb arramblir —'cobrir d'aigua', pel que em diuen per la Ribera: «Estava arramblit (un lloc)»—, però no apareix en el Salt. He de recórrer al dcvb. El mòdem Toshiba G450 reacciona a la quarta i em permet la connexió. Òbric el Firefox i busque en el Multicerca. L'Alcover no m'ho resol, però és que tampoc ho trobe en la xarxa. Bé, ja tenim un petit entreteniment estiuenc, més gros, certament, que el tac del cinc.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Per a fumar-se l'estiu

Estiu de paper

Havia de passar i, sí, ha passat, l'agost i les vacances, unes certes vacances, estan ací. Fa no sé quants anys ja que estem en xarxa i continuen repetint-se els cicles estacionals i laborals —sort en tenim alguns, d'això últim, és clar—, però també es repetixen les trifulgues polítiques i lingüístiques. Això podríem fer mentre suem l'estiu, repassar amb calma quantes suposades novetats no són sinó reedicions o plagis. Ara bé, com que sabem que els sinònims no existixen, també podrem vore que allò que mos sembla una repetició té matisos i sentits sempre diferents.

Per exemple, la dimissió de Francisco Camps Ortiz en la presidència de la Generalitat valenciana deu ser una variació adaptada de la dimissió d'Eduardo Zaplana Hernández-Soro —o «Eduardo Andrés Julio», si mos recreem en el nom de la cosa— allà pel juliol del 2002, que mos va deixar un president satisfet de ser interí fins a les eleccions, l'antic conseller José Luis Olivas Martínez, que contribuí a unflar la bambolla valenciana i que més tard unflà i féu esclatar Bancaixa. Camps Ortiz ha tirat pel camí del tremendisme religiós, temptat pel dimoni i assetjat pels filisteus. Un paperot exagerat fins i tot en el festival polític valencià.

D'ací a un temps, en el cas que el condemnaren, Francisco Camps Ortiz també podria rememorar que això és una variació —amb moltes ressonàncies— de la condemna de Luis Fernando Cartagena Travesedo, antic conseller amb Zaplana condemnat per embutjacar-se uns quants milers d'euros. En este cas la cosa no tenia a vore amb el neoliberalisme del Bigotes i companyia, que socialitza les pèrdues i privatitza els diners públics, sinó amb un altre credo religiós, el catolicisme, molt emparentat en tantes coses: vestits, rituals, parafernàlia, dogmes, faŀlàcies, prepotència, guies iŀluminats...

Uf, tot l'agost encara per davant. M'esperen el tal Gatsby —traduït per Folch i Camarasa— i la senyora Karènina, que són plagis molt més honorables i que ressonen molt millor.