dilluns, 31 de desembre de 2012

De gener a...

Oferta de morir-se

De gener a..., no sé ben bé quan, però he aprés a plorar amb la segona de Mahler o amb la cinquena de Xostakòvitx, i he aprés que eixes llàgrimes són benèfiques. He aprés que no és delictiu ni iŀlegal estendre el senyal televisiu de la tv3 al País Valencià. He aprés que tenim drets i deures com a ciutadans, i que un dels deures principals és el de lluitar pels drets de tots contra els qui se'ls volen apropiar amb la coartada de la crisi econòmica. He aprés que les crisis econòmiques són crisis socials que esdevenen oportunitats per al classisme, el racisme, el masclisme i la xenofòbia. He aprés a no confondre la llengua comuna amb la que mos és imposada a uns perquè aixina ho volen uns altres —tot i que hi ha qui no hi troba la diferència—. Finalment, he aprés que res de tot açò és massa, ni molt, ni és prou, perquè acabe d'aprendre a passar d'Em7 a C#7/E# per a esgüellar Johnsburg, Illinois de Tom Waits, i això deu voler dir que tinc camí a fer encara.

I per a acabar l'any m'engulc la «Degeneració lingüística» d'Eugeni Reig (El Punt, 31.12.2012), perquè és la creu que mos ha tocat. Trobe que no ho haguera dit més clar i en francés Frédéric Baudry (De la science du langage/, pàg. 22), que escrivia a mitjan segle xix:

Si el llenguatge és un espill fidel de l'esperit dels pobles, el dels salvatges de l'Amèrica serà sens dubte ben rudimentari, ja que el seu estat de nòmades caçadors està a l'últim graó de l'escala. En efecte, la major part de les llengües americanes, construïdes seguint el mètode d'aglutinació i de síntesi, es distingixen per un tret particular, senyal de la pobresa extrema de les idees i de la molt freqüent repetició.

Té igual quin era el tret particular, el que compta és que mos podem mirar en eixe espill. Almenys fins l'any que ve, que serà un altre dia, un altre any i el mateix món possible de gener a... Ja vorem.

diumenge, 30 de desembre de 2012

Cita dominical / 217: Jordi Gracia

Mirant la democràcia.
Creure's la constitució hui, i confiar-hi, consistix segurament en reformar-la, tal com actualitzar l'estat hui és posar-lo en l'òrbita del segle xxi: que els ciutadans no sapiam de colp que la legislació hipotecària penja d'una llei de finals del segle xix, que els indults continuen sent potestat senyorial del govern o que l'evasió de capitals obtinga la complicitat activa del sistema. Estos mals eren anteriors a la crisi, però ha estat la crisi la que els ha destapat davant els ciutadans, quan el seu efecte erosiu sobre la democràcia era ample i profund.
Jordi Gracia, «La otra bancarrota», El País, 23.12.2012.

dissabte, 29 de desembre de 2012

La sinceritat del pressupost

Boira ideològica

Des de Taula de Filologia Valenciana hem enviat un comunicat contra la proposta que ha llançat Serafín Castellano de reduir el nombre de membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) i d'ampliar els anys durant els quals seran nomenats per les Corts valencianes. Tot ben malintencionat per a aconseguir —de nou— un poder polític partidista total sobre una institució que hauria de ser independent i que s'hauria de moure per interessos polítics generals relacionats amb l'ús del valencià.

De fet, els pressuposts del pp de Fabra Part d'enguany han reduït els de la institució acadèmica un 15 % i els ha deixat en un poc més de tres milions d'euros. Un dies d'estos tornaré a comparar els pressuposts d'ací amb els del País Basc, perquè realment són lletges les comparacions. Però, ai, els amors públics no són declaracions ostentoses i enganys patrioters, sinó la sinceritat del pressupost, de la gestió i de la rendició dels comptes. Diria que mai no hem tingut res d'això per ací.

divendres, 28 de desembre de 2012

Línies de bony o forat

Sentència amoixamada

S'acaba l'any 2012 i el tribunal superior de justícia valencià, on fins i tot a voltes fan sentències que tenen relació amb el dret, la legalitat i la justícia —tot junt, vullc dir—, ha dictaminat al cap de tres anys que els xiquets i xiquetes del coŀlege Sant Cristòfol de Picassent tenen dret a una línia en valencià, esmenant-li la plana a la conselleria per la seua decisió de no permetre l'existència d'eixa línia lingüística.

I com que ahir vam votar —per Internet— per a que Acció Cultural torne a posar en funcionament la reemissió de la tv3 tan prompte com siga possible, a pesar de tot el que hem de vore i sentir en l'àmbit polític, està clar que aconseguir un país més just i equitatiu no és una possibilitat malmesa pel mal oratge, sinó que té relació amb el que fem les persones. I cal intentar-ho quasi sistemàticament, és clar, moltes més vegades de les que voldríem haver d'estar intentant-ho i pegant-mos cabotades contra algunes parets.

dijous, 27 de desembre de 2012

Opinions amb solatge

Bell solatge

Dinem a Alejandro del Toro, prop del Mestalla. No està malament del tot, és a dir, que està bé, però no han tingut cura de tindre la carta en valencià —estrany, ¿no?—, s'afanyen massa a portar-mos el plat quan jo encara estava acabant-me l'últim entrant i el cambrer que porta el vi no té en compte que calia decantar-lo. El solatge malmet el final. Almenys mos porten un paperet per a què els deixem uns quants suggeriments o comentaris, aixina que li ho hem deixat dit per escrit. Vorem el cas que n'hauran fet, si hi tornem alguna volta.

Per cert, abans hem passat per les oficines d'Emivasa, l'empresa que gestiona el cobrament de l'aigua en Valencià... Però no en valencià: ni la xica d'informació, ni la de dins mos han atés en valencià, ni tenien els fulls en valencià. I abans hem hagut d'aclarir-li a un saragossà (entés en finances) d'Ibercaja que si mosatros havíem de voler la documentació en valencià i no en català, ell, per tant, la devia voler en saragossà o manyo, però no en castellà, ¿no? Sort que ell no «opinava», dia.

dimecres, 26 de desembre de 2012

Fugint de les nadales

Fugia sense èxit

Uns quants municipals de l'Ajuntament de València han fet un vídeo cantant i ballant una nadala, en les escales de l'ajuntament mateix. No diuen res d'emarsa i de l'emshi, del desaparegut Roca Samper, de les taxes injustes, de l'atur, de l'urbanisme depredador i contaminant... Es veu que eixos policies tenen la mateixa sensibilitat social que els animals del pessebre.

Parlant d'eixes coses que passen cada dia, estava decidit a descansar de l'actualitat «rabiosa», però m'han arribat sense esperar-m'ho els tíquets amb què compre el diari —amb un estalvi important— i tornaré a estar lligat l'any que ve a un règim de maldecaps informatius que espere que no me s'entravesse en la meua visió del món. Estava fruint d'un règim que em permetia llegir el diari endarrerit ocasionalment i, més encara, triar les lectures i els moments, com ara obrir Guerre et paix mentres vaig en el tren fugint dels municipals i de les nadales insolidàries.

dimarts, 25 de desembre de 2012

Democràcia meŀlíflua

Estafes quotidianes
També vaig escriure a l'Ajuntament de Guardarmar del Segura, perquè tenen un web només en castellà. A vore com es menja això, si amb torrons o amb pastissets de moniato. No m'han contestat tampoc (a pesar que el company Joan-Carles Martí em va indicar que la versió en valencià del web estava a punt d'eixir a la xarxa). No és cosa de pressupost esta vegada, sinó de la discriminació lingüística de sempre contra els mateixos de quasi sempre, els caganers del betlem, els catalanòfons del País Valencià, eixa mateixa discriminació que tant practiquen alcaldes i alcaldesses poc democràtics, jutges i policies sense fonaments culturals democràtics i lletrats prepotents i amb una sensibilitat democràtica bastant meŀlíflua... Sí, ja sé què significa meŀliflu, però és una manera de dir-ho amb una figura retòrica, que estos dies fa més bonico.

dilluns, 24 de desembre de 2012

Paulatinament

Faenes de paper

Fa uns dies (o unes setmanes ja) li vaig demanar a l'avl, a través del servei de consulta que tenen per a eixes coses, que em digueren si eixe «paulatinament» que tenen en la versió 2.0 del Salt és una errada, ja que no torna a aparéixer en les versions posteriors i tampoc el recullen en el seu diccionari ortogràfic. No m'han respost. Els acadèmics deuen estar mirant si s'han de retallar les retribucions o, per contra, ja que el govern valencià diuen que ha previst eliminar la mitat dels acadèmics, fins i tot estos podrien repartir-se el doble, a pesar de la retallada del 15 % del seu pressupost per al 2013.

Escric açò hui i, vaja, em ve al cap mirar què vaig escriure l'any passat, quan arran d'una baixa maternal estava fent de maquetador incansable. M'aborrone. Ha passat un any, el tramvia de «Sí al valencià» continua pegant voltes sense fi i sense saber encara quins passatgers perduts està buscant, la desconnexió de tv3 i les multes del doctor en dret Francisco Camps que quasi mos afonen acpv eren il·legals i la reconnexió supose que és imminent, el govern valencià continua tirant els diners en la fórmula 1 mentres deixa de pagar proveïdors, sanitat, educació i dependents. I la perspectiva és que, enguany també, tal dia farà un any.

diumenge, 23 de desembre de 2012

Cita dominical / 216: La Fuente. Diccionario enciclopédico ilustrado

Mirant un diccionari.
hitler (Adolfo). Pol. al. de origen austríaco, orador tribunicio y caudillo del partido nacional-socialista (nazi), que aspira a implantar en Alemania un régimen de gobierno análogo al fascismo italiano. Fué derrotado por Hindenburg en las elecciones para la presidencia de la República, celebradas en 1932.
La Fuente. Diccionario enciclopédico ilustrado de la lengua española, anys trenta.
En el diccionari, com podria haver quedat la cosa.

dissabte, 22 de desembre de 2012

Els animalets a fora

Els animals a fora

Abans d'entrar en Futurama, per a arredonir el cabàs de llibres que duré enguany el dia de Nadal, entrem a l'ermita de Santa Llúcia, que diu que data del 1400. Res d'especial, quadres ben foscos que deuen necessitat una restauració i una decoració ben lletgeta. Hi ha un betlem i veig que han deixat fora de l'estable el bou i l'haca, supose que seguint les noves visions vaticanes sobre eixa qüestió tan transcendent. No sé què n'opinarà l'abric de pells enjoiat que pretenia vendre els quadres en suport d'Unicef la setmana passada en els baixos del Palau de la Música de València (on havíem de sentir El Messies de Händel), però a mi em sembla un excés. Tot, l'abric que duia, les joies, que estiguera recaptant per a la campanya d'Unicef dels dies de vida que compten els xiquets (això diu l'anunci) i, ara, de colp, els catòlics deixen fora del betlem els animalets. Són senyals misteriosos.

divendres, 21 de desembre de 2012

Molts bons Nadals

Esta setmana és la setmana de les felicitacions nadalenques. Uns quants companys de les Corts les han treballades amb gràcia i s'han lluït. Els diputats d'Esquerra Unida n'han enviat una de republicana ben reivindicativa. En canvi, el president de les Corts mos ha desitjat «molts bons Nadals», alleujant-mos i assegurant-mos aixina que el món no s'acaba a pesar de la predicció dels maies. M'han xafat un ull de poll, però, les diputades populars que mos les han enviades només en castellà, i m'he decidit a respondre'ls amb la meua versió per a enguany, aprofitant com a iŀlustració la caŀligrafia exemplar de Juan Gabriel Cotino Ferrer:
Molts anys per davant, segons Cotino
Seguint l'exemple, ¡i en valencià!, del president de les Corts, que no pensa només en el Nadal d'enguany sinó en els que vindran, tant si són de continuar amb les retallades injustes i antisocials como si són de solidaritat, equitat, igualtat, justícia i redistribució: ¡que passeu unes bones festes de Nadal!, i ja vorem què vindrà després.

dijous, 20 de desembre de 2012

L'explicació del desenllaç

Socialització lectora
Coneixem el desenllaç i voldríem saber com hem arribat a este punt. No, no es tracta dels arguments de Les veus del Pamano de Jaume Cabré sinó de la realitat física i constatable de cada dia. Tot i que podríem ajornar per a més avant —molt més— el descobriment dels orígens mentres ho apanyem, si encara és possible, si és que la cosa té apanyo, que deu ser més aviat que no, almenys pel que veig hui en La caiguda de l'Imperi Romà d'Anthony Mann: la «immigració» ja era l'excusa per a les guerres, per a les mentires dels polítics i per a tombar règims polítics. Posa-li que privatitzes els beneficis socials i socialitzes les despeses empresarials, i ja tens els sistema polític que mos estan volent imposar des de la dreta més rància.

dimecres, 19 de desembre de 2012

Persones reciclables

Torne d'Abacus amb dos bosses de llibres. Sempre el mateix problema, que si quatre anys, que si set anys, que si nou, que si tretze... Hi ha lectures i còmics per edats, però les persones no mos ajustem tant com cal a les edats (llevat d'algun nebot abatollaire). Me'n falta algun i me n'he de repensar uns quants, per si aconseguixc encertar i que no passen els anys en els estants polsosos i sense obrir. Per sort, els llibre duren i són reciclables. Duren més que les persones d'usar i tirar en què mos hem convertit, segons els governs retrògrades de Fabra Part i Rajoy Brey.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Grisos

Refugis de lletra
M'arriba «La Lettre de Dialogues» d'eixe santuari de Brest on voldria poder tornar de tanta en tant a passar el dia. En uns altres missatges, Bromera m'envia en paper el calendari de l'any que ve i, per correu electrònic, em desitja bon Nadal i bones lectures amb una proposta de carta als Reis d'Orient. Trobe que faré en Abacus la recerca dels llibres que he de regalar el dia de Nadal, excepte un que encomanaré en Amazon per a aprofitar una oferta. Com sempre, i estos dies més que mai, els llibres són un refugi, ideològic sobretot, ara que estem assetjats per la dreta més feréstega des dels temps dels grisos.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Ximpanzés i bonobos

Aprenentatge cívic

Oferien l'activitat d'escriure-li al ministre Wert en El Punt/Avui, un text breu i clar, si era possible:

L'ensenyament ha de disposar dels mitjans més adequats per a garantir, en este cas, l'aprenentatge de les llengües. La immersió és el mitjà més adequat per a garantir el coneixement de més d'una llengua, en este cas, la catalana i l'espanyola. El concepte «llengua vehicular» que feu servir, amb molt de rigor judicial però gens de rigor educatiu, pretén que s'impedixca el coneixement a canvi de la garantia de la difusió d'una ideologia «unilingüística» espanyola. Eixa proposta ni és educativa ni és democràtica.

En estes qüestions no cal esperar que el ministre reba cap iŀluminació mínimament raonable —llevat que vinga dels jutjats—. Més aviat es tracta de trobar els arguments per a u mateix. Després, podem tornar a observar els ximpanzés (Pan troglodytes) i els bonobos (Pan paniscus), a vore quin camí triem.

diumenge, 16 de desembre de 2012

Cita dominical / 215: Manuel Vázquez Montalbán

Mirant la laïcitat nacional.
Més d'una volta he expressat el meu escepticisme pel que fa a les seleccions nacionals, siga l'espanyola, siga la que siga, i la meua condemna total a l'intent de crear una selecció nacional catalana o basca de futbol. Preferixc els clubs de futbol perquè són, a pesar de tot, més laics que les seleccions nacionals.
Manuel Vázquez Montalbán, La aznaridad, p.163.
Bé, podrien ser seleccions heretges, que és una variant a tindre en compte.

dissabte, 15 de desembre de 2012

Messies

La imatge és de poca qualitat, perquè la càmera, el mòbil i el fotògraf no donen per a més, per ara, però El messies de Händel amb la direcció de Spinosi superava els dos milions de píxels. El mal és que no hi havia programes en valencià en el Palau de la Música de València. Costa de creure però aixina és, enterren la llengua i diuen que suaven...

divendres, 14 de desembre de 2012

Encerrellades

Vocabularis

El diputat Torró Gil, a més de respondre als escrits dels ciutadans —i fins i tot esmentar-los durant el debat— mos ha fet el joc proustià de la magdalena amb la paraula encerrellada, que ha retornat una companya a la seua infantesa. Com que els polítics mos donen poques alegries polítiques o parlamentàries, almenys n'hi han alguns que mos fan guadir d'altres facetes de la seua activitat. Poden ser les samarretes, les pancartes, algunes idees que se'ls escapen i són bones, i en este cas ha estat el lèxic. De l'austericidi de Morera Català a l'encerrellada de Torró Gil, anem arreplegant paraules contra l'estafa social que mos ha tocat viure.

dijous, 13 de desembre de 2012

Transparència ideològica

Els escric als de l'ajuntament de Guardamar per a saber per què el seu web no té versió en valencià. A vore si diuen (o fan) res abans que li ho envie al síndic de greuges. També està Feria Valencia, que tampoc té versió del web en valencià. Ahí he topat amb el que sembla filibusterisme politicoempresarial: a pesar de les evidències, el seu president assegura que no és una institució pública i amb eixa afirmació que no fonamenta pretén no retre comptes. ¿Diuen que estos pretenen traure una llei de transparència? Deuen estar pensant l'oxímoron.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Un dia en calma

Calma, paciència i esperança
Mira, els companys de Sintaxi de Butxaca m'han donat l'apunt fet amb l'entrevista a Moreno Cabrera. Ha estat bé tindre un dia d'alleujament sentit les paraules desintoxicants del professor madrileny, el mateix dia que els tribunals sembla que han tombat la sanció administrativa de la Generalitat valenciana contra Acció Cultural del País Valencià per la reemissió de la tv3 al País Valencià, i també el dia (segons Vilaweb) que els jutjats decidixen tirar un poc més avant el cas Gürtel i processaran Vicente Rambla Momplet, Milagrosa Martínez Navarro, Angélica Such Ronda i Rafael Betoret Parreño per tot el malbaratament de diners públics en benefici mafiós. Tot això en unes poques hores sí que fa retornar un poc la confiança en eixa democràcia que no acaba d'enfilar un camí clar al nostre país (i menys encara a les Espanyes de sempre). Xarrem pels corredors amb un altre tarannà. I demà serà un altre dia.

dimarts, 11 de desembre de 2012

Assumirem la veu

Un fil de veu

Mos peguen un repàs al futbet, aixina que hauria d'estar calent d'orella, però el cas és que anàvem líders de la classificació i tampoc mos corresponia eixe lloc. Ara la cosa seria trobar un porter, perquè la mitat dels gols han estat un poc ridículs. En tot cas, això no resol que no sapiam marcar-ne. I no estic fent cap al·legoria política, que els carrers en van plens, com ara eixa de «Franco ha Werto» que diu el diari que portaven ahir per Barcelona, en una altra manifestació simptomàtica.

I el mateix símptoma s'ha vist en el parlament espanyol, diu el diari Levante, quan dos estudiants valencians, «María Amparo e Ismael» van aprofitar la lectura dels drets humans, botant-se el protocol, i els van emmirallar en la realitat valenciana que no garantix l'aprenentatge del valencià, eixa llengua per la qual demanava disculpes la consellera d'educació, cultura i esport. Per cert, eixa consellera, Català Verdet, diu el diari, va llegir en la presa de possessió el poema d'Estellés Assumiràs la veu d'un poble, poema que ara identifiquen els del pp amb no sabem massa bé quines enquestes o referèndums, segons el diputat Bellver Casaña (dscv, 24.10.2012):

I, miren, i ja sí per a finalitzar, «assumiràs la veu d’un poble» (protestes), «assumiràs la veu d’un poble», «assumiràs la veu d’un poble». Esta frase, que tant els agrada a vostés, esta frase que tant els agrada a vostés de Vicent Andrés Estellés, veritat?, els encanta, bé, doncs això és el que havien de fer vostés, això és el que havien de fer vostés. Assumir d’una vegada per totes la veu del poble valencià que ha dit una vegada darrere d’una altra, que el nostre idioma és el valencià i que som la Comunitat Valenciana. (Aplaudiments)

Deu ser cert, si ell ho diu, però a fe que no se'ls nota gens que assumixen eixa veu:

dilluns, 10 de desembre de 2012

L'ètica al nas

Buscant en un pou
Els del Termcat m'ha contestat que faran la fitxa sobre la mussolina en l'àmbit de la gastronomia. Quan una institució respon com sol respondre el Termcat, li pots perdonar desacords amb algunes de les seues propostes o decisions, perquè veus que hi treballen persones raonables i obertes al diàleg i als suggeriments. Això és habitual en les institucions públiques. Tanmateix, el que és més habitual encara, sobretot al País Valencià, és que les directrius polítiques fan malbé el comportament dels funcionaris i tendixen més als vicis polítics de l'ocultació, l'opacitat i el frau en l'ús dels mitjans i recursos públics en benefici privat i en benefici partidista —tant és si parlem del pp com del psoe, almenys pel que jo he vist massa vegades. Per sort, eixes actuacions i actituds corresponen a una casta de polítics que esperem que no duraran vint anys més. Que la crisi que han provocat servixca almenys per a això. Sí, es veu que estic un poc més indignat del compte un dilluns quasi al cap de l'any. La cosa és que després de transcriure determinades intervencions parlamentàries, te se puja l'ètica al nas.

diumenge, 9 de desembre de 2012

Cita dominical / 214: Jean-François Revel

Mirant les excuses.
¿Queda la nostra responsabilitat abolida quan els nostres comportaments s'han derivat d'una convicció sincera? Certament, un home es convertix en un fanàtic quasi a pesar seu, però això no constituïx una excusa.
Jean-François Revel, «L'échec de la culture», dins de La connaissance inutile, a partir de la traducció castellana de Joaquín Bochaca.

dissabte, 8 de desembre de 2012

Edros al pap

Dissabte faig proves amb el mòbil. No m'entén en català i pretén que li parle o que hi escriga en francés. Que encara estigam aixina és per a estar més calent que un edro, que diuen en Carcaixent. No ho faig ni amb un perdigó en cada orella... Es nota que hem vist la família.

divendres, 7 de desembre de 2012

Mussolina d'idees

La nova mussolina

Em falta fer una fitxa per a la mussolina, que per ara definiria «salsa cremosa elaborada amb nata, rovell d'ou i altres ingredients», perquè no sé massa bé si cal o es pot especificar més. De moment, el terme apareix en el Cercaterm formant part d'altres termes, però no té entrada gastronòmica pròpia. Ja els ho he dit i supose que l'afegiran.

He llegit que hi ha un petit conflicte un poc més contundent que la mussolina, que és el cas del boicot en Catalunya promogut per Toni Albà contra Carmen Machi per haver firmat aquell manifest tan «preocupat» per la independència dels catalans. Tal com reconeix Toni Albà, ell havia d'haver fet conéixer el seu boicot personal sense haver fet cap crida coŀlectiva en eixe sentit. Fa bé de reconéixer-ho. A mi em cauen bé els dos i estic segur que no combregue del tot amb les idees de cap dels dos, aixina que no sé a qui li faré boicot, si és que puc, perquè en realitat m'han llevat la tv3 —des d'eixa Espanya que no mos espolia ni mos maltracta i que va «de la ley a la ley pasando por la ley», que és on veia Toni Albà; no m'agrada la sèrie Aida de Carmen Machi, així que no cal que la boicotege.

En tot cas, Toni Albà ha deixat per escrit per tal d'explicar-se els dubtes que també a mi em vénen el cap en llegit el manifest:

1-Qui ho signava sabia què feia. La qual cosa costa de creure, atès que jo seria incapaç de signar un manifest que mirés d’impedir, amb mentides, l’exercici dels drets d’una altra nació.

2-Qui ho signava no sabia què feia. No ho vaig considerar: gent del món inteŀlectual i artistes respectables, per força havien de saber què signaven.

3-Qui ho signava no s’ho havia llegit. Una lectura transversal i ràpida cridant a la germanor i amb paraules com solidaritat, federalisme i negant l’espoli i afirmant que Espanya tenia en bona consideració els catalans, no podia ser una cosa dolenta...

En fi, no cal rellegir massa el manifest, atés que és simplement una producció dirigida a aconseguir algun efecte electoral en Catalunya i que, segurament, no tindrà més recorregut, atés que tot això que proposa d'encaixar i desencaixar és la història paternalista de sempre. El document, juga amb mitges veritats i arguments tan fàcils de girar com un calcetí, que tant donaria per a demanar que no se'n vaja Catalunya d'Espanya com per a preguntar-se per què continua Catalunya en Espanya... Ara bé, el cas és que eixa segona part sí que la tenim clara i sabem que no té a vore precisament amb cap construcció democràtica.

No, contra el que pensava Takse, mussolina no era la dona de Mussolini. Però, vaja, les paraules són aixina, comences per la cuina, però no saps on acabaràs.

dijous, 6 de desembre de 2012

Vigències

Tirant la Constitució al fem

Estic revisant el text del Tirant lo Blanch per millorar la versió per al Kindle que estic preparant. He de restituir els signes d'admiració i interrogació i fer algunes esmenes de transcripció. Seguixc les edicions de Hauf (1992 i 2005), el facsímil de París-València (2003) i el que podem trobar en la Biblioteca Valenciana Digital. És una faeneta un poc mecànica que accelere amb algunes macros en Word i fent l'edició final amb l'Open Office per a crear el pdf final. Revisant dubtes i comparant versions, veig que en el facsímil de París-València em falten almenys els capítols clviii a clxi.

Per això, hui he aprofitat per a no moure'm de casa. Malauradament han entrat per les finestres informatives l'actualitat de Wert fet un bouet —diu—, el desballestament de l'estat social i de dret, els sous de Miguel Soler i Francesc Romeu en les Corts valencianes de 2.500 euros per «assessorar», la pensió «alimentària» de 2.500 euros de Gonzalo Pascual (el còmplice de Díaz Ferrán), el dia de portes obertes de les Corts valencianes que Cotino no vol pagar als uixers, una independència política negada per a Catalunya però instaurada i ovacionada en Alcorcón per al negoci de Sheldon Adelson i còmplices polítics implicats... ¿Quina Constitució està vigent?

dimecres, 5 de desembre de 2012

Wertgonya

Aquella Espanya encara està ací
«Wertgonya» ha escrit en Twitter Carles Puyol. La cosa ha de ser ben grossa, perquè es veu que calia tapar, a més de les retallades dels serveis públics, l'augment de l'atur, que lluïxen més que el sol en l'Espanya de l'etern retorn. No pareix que ho hagen pogut amagar del tot. A més a més, pretenen retornar l'assetjament de la religió catòlica contra l'ètica ciutadana als centres educatius. Menys matemàtiques, menys química, menys literatura, menys filosofia, menys ètica, però més dogma religiós en classes amb professors precaris triats a dit per la jerarquia catòlica. I demà, qui sap si una taxa per seure en una cadira en classe, per fer ús del vàter... «Wertgonya», és clar, però alguna cosa més: el full de ruta de l'integrisme retrògrade.

dimarts, 4 de desembre de 2012

Loteria madrilenya

Agafem una oferta de l'ave i mos acostem a Madrid. Ja veus, ha de ser Madrid, jo que tinc molt més interés en tornar a Barcelona o fins i tot a París. No, a Madrid, on no és possible triar el català com a llengua vehicular. Segur que Wert ho resol ràpidament: en València, castellà; allà, català. ¿No? No, és clar. A tres-cents per hora no sap massa bé cap a on.

Bé, una volta per una exposició de Gauguin on el més interessant van ser els quadres que no eren de Gauguin i comprar la làmina del Der Traum de Franz Marc que volia la filla rossa i riallera d'una companya. Una volta pels carrers de Cervantes, de Lope de Vega, de Quevedo i voltants, Martínez Pujalte que entra a l'església del crist de Medinaceli —vés a saber per a què— i acabem dinant en la sidreria Zerain, que té vàters acceptables i molt bona qualitat en els productes i en l'elaboració. I un descobriment del seu celler, el vi Señamaría (2010, garnatxa vella): molt suau, aromàtic, redó, molt bo. El preu, doncs, alt, ajustat a la qualitat i a la quantitat.

Naturalment, peguem una volta per la Gran Vía fins arribar a la plaça de la Puerta del Sol, passant pel carrer de la Montera. Loteria, es veu que cal comprar loteria. Fem cua, com tots, i evitem les paradetes improvisades que atrauen a crits pels voltants. Tornem per un altre carrer i topem amb El Gato Negro, buit. Deu ser un senyal, un altre dècim. Ei, que jo no hi tinc el més mínim interés, perquè a mi em toca sempre la loteria del no jugar-hi. Esta volta Takse vol que faça una excepció i no puc dir que no.

dilluns, 3 de desembre de 2012

Rimes corruptes

Lliure empresa

Sheldon Adelson, Díaz Ferrán, 
Esperanza Aguirre, Ignacio González, 
Ángel de Cabo, Rafael Blasco Castany, 
José Manuel Vela, Manuel de Bustos, 
María Teresa Fernández de la Vega, 
Rouco Varela, Ávaro Pérez (el Bigotes)
Francisco Correa, Roberto López Abad, Luis Fernando Cartagena, 
Rodrigo Rato, Álvarez Cascos, 
José María Aznar, Ana Botella, Eduardo Zaplana, 
Hernández Mateo, Francisco Camps Ortiz, José Luis Olivas, 
Lluís Millet, Enrique Bañuelos, María Dolores Amorós, 
Carlos Fabra Carreras, Rita Barberá Nolla, Enrique Crespo, 
Julián Muñoz, Francisco Hernando Contreras (el Pocero)
Alfredo Urdaci, Jaume Matas, 
Carlos Dívar...
...però encara li escric a Malik al 28033.

diumenge, 2 de desembre de 2012

Cita dominical / 213: Michael Billig

Mirant les nacions.
El nacionalisme implica de manera inevitable una barreja d'allò particular i d'allò universal: si s'ha d'imaginar la «nostra» nació en tota la seua particularitat, ha d'imaginar-se com una nació entre d'altres.
Michael Billig, Nacionalisme banal, traducció d'Anna Torcal García, 2006.

dissabte, 1 de desembre de 2012

Tirant al Kindle

Sagnia innecessària

Per continuar amb les proves, convertixc la versió de text del Tirant lo Blanch que va fer Hauf en un pdf un poc editat (fa molt de temps que ho vaig fer) i adaptat a les mides del Kindle. Veig però que la grandària 14 de la Times New Roman té un traç massa prim i no es deixa llegir tan bé comparada amb la Georgia, que és la que he utilitzat per a Guerre et paix. Ho canviaré. La resta de les opcions són les mateixes: elimine totes les opcions generals i deixe les de les imatges en el 20 % de compressió i 170 dpi de resolució. El Tirant ocupa 3,3 megues. El primer volum de Guerre et paix n'ocupa 2.

Mire per Internet si n'hi ha —segur que sí— algun Tirant en pdf, però no el trobe. Només era per vore'l, però sembla que no és tan simple. No el trobe tampoc en Amazon. Ho hauríem de resoldre, això.

divendres, 30 de novembre de 2012

Anàmol

Cosim els pedaços

Anàmola, plastantemente, tregiversar, fragante, tot això i més en una entretinguda intervenció parlamentaria en castellà de la diputada Sagrario Sánchez Cortés (pp). Hi ha dies que t'entretens i veus com és de prescindible la prescripció normativa en estes coses de la comunicació. De fet, eixes «infraccions» lèxiques fins i tot sembla que haurien d'aportar eixe lubricant que el contingut del discurs retrògrad i autoritari del Partit Popular requerix per a no rovellar definitivament la maquinària del diàleg polític i social.

Pel que fa eixe diàleg, no saps massa bé on pot arribar la cosa. El govern espanyol ha indultat quatre mossos d'esquadra d'una condemna per tortures, ni més ni menys que un crim contra la humanitat. Més avant, en les notícies —no deuen haver volgut ser massa obscens— mostren uns quants policies que apallissen un pres en una presó que ara no recorde si era russa, ucraïnesa o d'on. I penses, que vinguen ací, que el govern espanyol els indultarà —si és que cap jutge comet la temeritat de condemnar-los—. Les treballadores i treballadors de les Corts hem estrenat hui una pancarta que pretén anar per un altre camí polític, parlamentari i social, que no siga tan «anàmol».

dijous, 29 de novembre de 2012

Mullant galletes

Se'n devien repartir moltes, de galletes
Un company fa memòria i em conta que va ser als vint anys i, ací, en València, en la conselleria, quan es va enterar que existia en verb acostar en valencià. Ell només dia arrimar, atansar, i alguna altra cosa més. Leo Giménez s'adona que els diccionaris més usuals no incorporen l'accepció 'parlar' per a raonar. Aprofite la seua observació i afigc en el meu diccionari 'murmurar, parlar irritadament o amb malvolença', accepció que proporciona el dcvb. A més a més, acostumat a sentir «galeta» en determinats ambients, em pensava que eixa «galleta» que havia mullat tota la vida no era tal, però, vaja, diu el gdlc que és la variant balear... Els hauré d'avisar que l'Alcover indicava una distribució més ampla de la versió amb palatal. En algun lloc es degué remullar, és a dir, palatalitzar, la forma francesa galette, però la memòria no sé si dóna per a remuntar el vol com si fóra aquella magdalena.

dimecres, 28 de novembre de 2012

Propers i acostats

Vianants de llunt

L'origen i l'antiguitat del verb apropar ha remogut les agrors de la llista Migjorn. N'hi ha els qui preferixen acostar (o altres sinònims) i, de rebot, consideren que l'ús d'apropar és un castellanisme i han pensat d'arraconar-lo abans que l'ús d'este verb faça recular la resta de sinònims. Contra esta preferència, hi hauria els qui tenen el verb ben viu i usual en la realitat quotidiana, per la Cerdanya, tal com documenta Coromines en el diccionari etimològic, o pel Vinalopó, tal com comenta Joan-Carles Martí i Casanova (i com explica en el seu bloc) —el llibre de Carles Segura Variació dialectal i estandardització al Baix Vinalopó esmenta aprop i apropet, però no el verb—. I també en fan ús en la literatura o en registres que pretenen ser més formals, on pareix que hi han vist un signe de distinció, d'elevació sobre la mitjana dels parlants.

I, bé, gràcies a la xarxa, un company collistaire, Emili Sáez, mos informa d'un ús del verb apropar en el segle xv (Google Llibres, consulta: 28.11.2012) «però Sent Lluch se aprope»; continuant la cerca en la xarxa en trobem dels anys quaranta del segle xix, que també endarrerix la datació de 1889 que dóna el gdlc.

M'acoste al teclat, i avise els coŀlegues d'Enciclopèdia Catalana de la troballa.

dimarts, 27 de novembre de 2012

Prova mòbil

Envie este apunt des del mòbil. Açò serà només per a emergències, perquè m'està costant Déu i ajuda anar escrivint amb el menudell.

dilluns, 26 de novembre de 2012

Dependència del temps

El futur allà davant

Tinc una càmera compacta Nikon Coolpix 7600. Ara li s'ha trencat el mecanisme que trea l'objectiu. Em toca fer servir una Coolpix 4600 que vaig comprar fa un temps en una botiga de segona mà per vore si Takse decidia fer alguna foto. No en fa, així que acabe gastant-la jo.

Són càmeres que fotografien el futur. Mentres les pose en marxa i enfoquen, el present ha desaparegut en l'aire, s'ha fet passat, hem arrossegat un poc el temps i, moltes voltes, no tinc interés a fer la foto de la nova realitat —just el contrari del futur que perfilen les eleccions d'ahir en Catalunya—. Però com que sempre m'han interessat els films de viatges en el temps, a pesar de tot faig bona cosa de fotos. Del futur sempre, quin remei, tot i que vist des de llunt, amb molta perspectiva i poc de zoom. No som gens independents dels temps.

dissabte, 24 de novembre de 2012

Ahir i demà

Deuen estar dormint ja els somnis dels catalunyesos sobre la seua separació indolora de la mare patriotera hispànica. Trobe que no hi haurà res a fer, no toparem amb cap lliçó històrica de civisme polític, no hi haurà una separació amistosa, no vorem nàixer una amistad veïnal que millore la indisoluble unió dels matrimonis de la història i la histèria.

Per ací, en la resta de la unió, reclamen 15 milions d'euros que els deu el Consell valencià als centres que atenen discapacitats. Han organitzat una excursió a peu travessant mig país fins a la plaça de la mare de Déu. 15 milions d'euros va cobrar Calatrava, si no ho recorde malament, per unes maquetes d'unes obres faraòniques que finalment, per sort, no es van fer. De tant en tant unes dones farcidetes de joies munten paradetes amb tendalet i arrepleguen diners per als pobres i per als malalts. Alguna deu coŀleccionar maquetes. Fins i tot de països imaginats.

El navegador Chrome funciona millor en Android que el Firefox i puc penjar hui la imatge d'ahir. Res, bona ahir i hui.

divendres, 23 de novembre de 2012

Responen

Com que m'ha anat tan bé com esperava, recomane hui que els ciutadans els escriguen als diputats de les Corts valencianes. Ahir de vesprada li vaig escriure a Torró Gil per a discutir-li que admetera i reforçara sense adonar-se'n durant un debat la idea que hi ha serveis públics gratuïts. A les poques hores em va respondre i em va comentar que el calor del debat en l'hemicicle induïx a eixos errors, perquè, efectivament, els serveis públics no són gratuïts, sinó que els sufraguem entre tots els qui paguem imposts.

Les Corts també són un servei públic que sufraguem entre tots i, la veritat, tenint en compte els diners que hi invertim i la faena que hi fan els diputats, hauríem de mirar d'utilitzar-los, de polsar-los i d'exigir-los bastant més. N'hi han que responen.

Hui no hi ha imatge de moment, perquè estic fent proves amb l'Android i n'hi ha coses que no acaben d'anar com deurien. En açò passa com amb els diputats, uns responen més que altres.

dijous, 22 de novembre de 2012

Inversions dialèctiques

Jóvens desocupats

La diputada Parra Almiñana (pp) amolla més ampla que llarga:

[...] la formació és inversament proporcional a la desocupació, com més formació tenen els nostres alumnes, menys desocupació; com menys formació, més desocupació.

Curiosament, a pesar de tota la formació i ocupació de la diputada en esta qüestió, que li permet fins i tot «filosofar» tan originalment, no trau una conclusió conseqüent respecte del nivell de desocupació del 52 % dels jóvens valencians, que un indicador prou fidel de la formació que està oferint actualment el sistema educatiu del País Valencià. No tan sols mostren que són ben eficients els nostres polítics en el govern en allò que s'han proposat, sinó que pensen continuar en eixa línia que tant de profit els proporciona, sobretot perquè això els crea aquella ¡mà d'obra! que cridava Ovidi Montllor.

dimecres, 21 de novembre de 2012

Receptes passades

Tòpics en pedra

José Álvarez Junco i Josep M. Fradera diuen unes quantes coses en «Afrontar el futuro con recetas del pasado» (El País,, 20.11.2012) que tindrien molt de trellat si nó fóra que la contrapart contractant de la primera part ni les diu ni li interessen. Això sí, li interessa que les diguen, però no farà res per fer-les realitat:

[...]

Un altre fracàs notori és el de la pluralitat de llengües. No la seua convivència en la vida diària, que no és conflictiva, sinó el seu reconeixement oficial i simbòlic. A la península es parlen des de fa mil anys diverses llengües, inclosa la portuguesa. Però l'estat nacional va imposar la idea d'establir una jerarquia entre elles, cosa que el règim franquista va portar a l'extrem de voler esborrar del mapa les no oficials. Com més ens allunyem d'aquell esperit, millor serà el futur. L'única jerarquia admissible és la que establixquen els propis parlants en la pràctica diària. L'horitzó que s'albira, i que les nostres generacions joves han comprés, és el multilingüisme, amb la gairebé inevitable necessitat d'afegir l'anglés, l'alemany i el xinès mandarí. Però l'estat central protegix el castellà, elevat a «espanyol» fa un segle, i es desentén de la resta, que eliminaria si li vinguera bé. Les comunitats governades per altres nacionalismes fan el mateix i posen les traves que poden a l'ús del castellà. Els castellanoparlants a Catalunya, que en són molts, observen com la seua llengua, tan potent socialment —i al món—, no ocupa cap espai en l'expressió i els símbols públics i se'n regateja l'aprenentatge a les aules escolars. Seria raonable una política més generosa per les dos parts: un lloc més ample en l'espai simbòlic estatal per al català —llengua parlada per milions de persones a Catalunya, Balears, València i fins i tot Aragó— i un espai més ample per al castellà en el món oficial català.

¿Per què no normalitzar l'ús de les quatre llengües en les televisions públiques espanyoles, pagades amb els diners de tots, i en les institucions parlamentàries, que han de donar exemple de pluralisme a la ciutadania? Tant castellanoparlants com catalanoparlants negocien quotidianament la seua llengua segons ho exigeix ​​la situació, sense pretendre tornar a un món unilingüe. L'existència de quatre llengües hauria d'esdevenir un fet normal i positiu, no problemàtic, i reduir el seu valor al terreny comunicatiu, evitant baralles en el dels símbols —marcadors del territori propi, i per això tan importants per als dirigents—, on tan fàcil és ofendre sensibilitats alienes.

[...]

El polp podria ser un bon animal de companyia, però és una llàstima que no sobrevixca prou de temps fora de l'aigua per a agarrar-mos estima. Una cosa aixina s'esdevé amb els desitjos dels articulistes, que tanques el diari i ja s'han secat al sol de totes les Espanyes.

Naturalment, el tòpic de la llengua «potent socialment i al món» no cal comentar-lo, perquè ja sabem que això és com les bambolles, que un dia t'alces ecològic i resulta que no necessites tanta potència per a fer anar les quatre paraules que maneges cada dia. Per cert, on diuen «Catalunya, Balears, València i fins i tot Aragó» haurien d'incloure Múrcia. En som pocs, però tampoc cal retallar més del compte.

dimarts, 20 de novembre de 2012

Deute odiós

Tots els costats són roïns
Mire a banda i banda. No sé què dir. Un d'eixos dies que pels auriculars sents això del «deute odiós» que amolla la diputada Mollà Herrera, però tampoc no sents que la realitat social haja pensat realment que vol enfilar un camí diferent per als valencians. Fa 522 anys s'obria un camí estrany, poc conegut, que no ha deixat unes roderes fàcils de resseguir. Tenim també un deute odiós envers eixe passat.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Ingredients amb pocs gallets

Vaga de la bona vida

Amb uns pocs ingredients i unes quantes bones idees es poden aconseguir bons efectes, tant si parlem d'una noveŀla d'eixes que es venen tant com d'uns platerets per a dinar o sopar agradablement. No cal molt més, un petit esforç, i tant fas una llesca amb embotit d'Ontinyent —acompanyat d'un vi de setze gallets— com aplanes personatges a la regalada per a escriure La caiguda dels gegants de Ken Follet, i et deixes caure més ample que llarg. I també pots fer vaga, però eixe esforç té més ingredients.

diumenge, 18 de novembre de 2012

Cita dominical / 211: Dictionnaire de proverbes et dictons

Mirant els polonesos.
Al llarg de la seua història de moments dramàtics, els polonesos, que són hui en dia 38 milions, han conservat el lligam amb la seua llengua, la seua fe catòlica, la seua cultura occidentalitzada i la seua consciència nacional.
Dictionnaire de proverbes et dictons, Dictionnaires Le Robert, 1989.
Un proverbi polonés: «Qui compra una gàbia, vol un ocell».

dissabte, 17 de novembre de 2012

Liquidació de pensament

Etiqueta canina

Fem servir les etiquetes per a localitzar. Amb això guiem la recerca. Però també hi ha etiquetes que pretenen definir. Amb això reduïm el pensament, el devaluem. Hi ha qui en fa liquidació total.

divendres, 16 de novembre de 2012

Serveis mínims de consciència

Vam omplir els carrers... Mos desnonaven les consciències. Serveis mínims, dien. Casualment, ressona Hold me back d'ac/dc en l'Ipod.

dijous, 15 de novembre de 2012

Taxa sobre la lletjor

S'ho cuinen

M'han proposat un pla de pensions, perquè m'ix molt bé, diuen. Estem en la campanya, abans que acabe l'any i volen recaptar diners. Mirant mirant, he pensat en Caixa Ontinyent, ja posats, l'última caixa dels mohicans. Hi ha una pàgina graciosa sobre els imposts més extravagants de la història:

A les bruixes. Les autoritats de Bucarest, Romania, van aprovar el 2011 un impost pel qual obligaven els professionals de l'endevinació a pagar un 16 % dels seus ingressos, a més d'haver de fer aportacions al servei de salut i jubilació. Va generar tantes queixes que va haver de ser suprimit.

A les finestres. A finals del segle xvii el rei Guillem iii d'Anglaterra va establir un impost als propietaris de cases que tingueren més de sis finestres. Per a evadir el gravamen hi va haver qui va preferir tapiar-les.

A la bellesa. L'economista japonés Takuro Morinaga ha proposat incrementar els imposts als solters més bells i, al seu torn, reduir el gravamen a aquells no tan agraciats. L'objectiu: incrementar la natalitat del país. La seua idea és dividir els solters en quatre categories (ben plantats, normals, mitjanament lletjos i lletjos), augmentant la càrrega impositiva en un 100 % als més guapos i reduint en un 20 % als més lletjos. D'aquesta manera, afirma, els més lletjos i els ben plantats podrien competir en les mateixes condicions per la conquesta d'una dona.

Tenint en compte les noves taxes judicials que han aprovat i les que ja n'hi havien, l'extravagància graciosa està pel cantó d'alguns imposts, però la realitat per ací no fa gens de gràcia.

dimarts, 13 de novembre de 2012

Projectes estratègics per al País Valencià

Cullerot buscant projecte de granota

A la consellera Lola Johnson li s'ompli la boca amb els projectes estratègics, que ella identifica amb els edificis de Calatrava en la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, la fórmula 1, l'edificació en Benidorm, l'auditori de Torrevella, la Ciutat de la Llum, la Ciutat de les Llengües... Mirem els comptes d'eixos «projectes» i no n'hi ha cap que haja estat útil per a la societat, no n'hi ha cap que no hagen convertit en un pou sense fons per als diners dels ciutadans i un benefici iŀlegítim per als clients del poder desregulat. Mirem per a què servix realment tot això i observem que tenim més d'un 25 % de desocupació, la caixa de la Generalitat està buida, els centres educatius no tenen mitjans ni professors, els centres de recerca acomiaden investigadors i tanquen projectes, tanquen les farmàcies, reduïxen els recursos de la sanitat, desatenen persones malaltes, augmenten les taxes judicials i bonifiquen l'evasió fiscal, els bancs rescatats desnonen els clients amb menys recursos... El principal projecte estratègic del Partit Popular en el País Valencià és i ha estat el saqueig de les arques públiques. No és cap accident, és ideologia.

dilluns, 12 de novembre de 2012

Paga completa, victimisme i falsa solidaritat

Per a tots

Errada en un cartell de l'stas per a la vaga de dimecres: «Aturem tot». Ho intentarem, això d'aturar-ho tot, però sense aturar-mos mosatros. Els escric per a dir-los-ho. No crec que tinguen temps d'esmenar-ho.

Hi ha problemes amb els serveis mínims a què obliguen les empreses. Habitualment el problema és que l'empresa intenta imposar uns serveis mínims excessius, fins i tot coercitius. Tanmateix, també hi ha algun cas en sentit contrari: treballadors que volen ser «víctimes» dels serveis mínims, és a dir, volen que l'empresa els impedixca fer vaga. D'eixa manera, pots sentir comentaris del tipus «no vaig poder fer vaga, em va tocar fer serveis mínims». Paga completa, victimisme i falsa solidaritat. L'ètica és un rebuig del capitalisme.