dimarts, 31 de gener del 2012

Mar de fons lingüístic



Estic pendent dels moviments tectònics que es donen en l'àmbit de treball dels tècnics lingüístics, tant en els municipis i com en l'administració del Consell de la Generalitat. Els casos de canvi d'ubicació dels tècnics de la Generalitat traslladats massivament a la Conselleria de Cultura és una iniciativa que, una vegada més, no reunix cap de les justificacions que haurien de motivar les iniciatives de l'administració pública. De fet, és una mesura que s'adopta només perquè algú vol augmentar el seu «poder personal» i per acabar definitivament amb la possible activitat valencianitzadora que la presència dels tècnics sempre afavoria.

No s'esdevé res de semblant en els casos dels serveis lingüístics municipals, a voltes la cosa va pitjor encara —podem pensar en els canvis que hi ha hagut, per exemple, en Alboraia, Dénia, Betxí, Meliana i Benetússer—, perquè en eixe àmbit institucional intervenen factors molt més variats, però tampoc no és estrany que els corrents polítics acaben estenent iniciatives laborals o polítiques. I a voltes són mesures adequades, cosa que la Generalitat, en canvi, no sol copiar. Malauradament, a pesar que la cdlpv ho intenta i existix per a això, la coordinació i articulació d'un coŀlectiu professional cohesionat i fort continua sent el gran objectiu pendent.

L'avl, mentrestant, pintant tramvies.

dilluns, 30 de gener del 2012

Passar en un cavallet rampant

Passant de tot

D'arròs, de baldraga, de franc, de gorra, de bobis en bobis, fins i tot en un cavall blanc... «Ells» en dirien en la seua llengua fer «un simpa», que els deu paréixer fins i tot associat a «simpàtic». No és casual, doncs, que els absolguen eixos pecats, perquè els «graciosos» i «simpàtics» mos enganyen tantes vegades... Qualsevol dia haurem de demanar governs ¡ben malcarats! Ai, també mos la pegarien, perquè no és cosa d'estètica, sinó d'ètica.

diumenge, 29 de gener del 2012

Cita dominical / 171: Alberto Fabra Part

Mirant amb cinisme.


«La credibilitat està en complir», va sentenciar. «La fórmula 1, la Volvo Ocean Race, l'Open de Tennis o el GP de Motociclisme són una quantitat petita dins del pressupost», va continuar el president de la Generalitat, que va afegir: «Hi ha hagut gent que sempre ha segut escèptica [amb els grans espectacles] però la Comunitat Valenciana s'ha conegut en tot el món gràcies a estos esdeveniments. [...] No s'ha malgastat, s'ha suplit la inversió que no fea el govern socialista per mantenir el nivell de competitivitat. Si no haguérem invertit estaríem en una situació molt complicada», rematà Fabra.
Alberto Fabra Part, «Fabra: "Reducimos el horario de los interinos para no despedir"», transcripció del diari El País d'unes declaracions a Onda Cero, 11.01.2012.



«Credibilitat», «quantitat petita», «esdeveniments»... Amb Ferrari, pegant un passeget des de Marina d'Or fins Terra Mítica —passant per l'aeroport sense avions per a caçar un conill—. Dins del sac Louis Vuitton l'alcaldessa porta cent gramets de caviar, per si tenen gana i els menjadors escolars han hagut de tancar, perquè els diners s'han «invertit».

dissabte, 28 de gener del 2012

Els mercats

Estava escrit

¿I això que cantaven en el mercat? «Timó real i poliol, sàlvia, espígol, mançanilla, herbeta de la sang, sarsaparrilla, brossetes per a la inflamació, per a la irritació, per al mal de butjaca,* per al mal d'estraperlo, per a les empatxadetes de Pasqua. L'herbolari més jovenet del món.» Això era en el mercat de ma mare, en Carcaixent. En el de la Vall, no fa tants anys: «Calcetins p'als peus, calcetins p'als peus, calcetins de milionari, de la marca del canari, ¡cuuu, cuuu!» Això eren els mercats abans. Ara són l'eufemisme que amaga els depredadors financers i associats polítics.


* Recordeu que m'indulte d'escriure-ho seguint la normativa. Aixina és com ho pronunciem molts i, a més, resulta que ho fem respectant el dialecte i l'etimologia.

divendres, 27 de gener del 2012

Auditoria de campanya

Molta gestualitat pel valencià

Sembla que l'avl té l'ànim de repetir una experiència fenomenal, un esdeveniment sense igual que tots recordareu, i m'he permés demanar-los per tan gran proesa de la «promoció» lingüística:

M'agradaria conéixer totes les característiques i el balanç de la primera edició de la campanya «En valencià», principalment tot allò tocant als objectius que pretenia, els mitjans utilitzats, les administracions participants, el cost econòmic i, principalment, el resultat aconseguit. Supose que, si se'n prepara una segona edició, deu ser després d'haver fet un balanç de tots eixos aspectes de la primera edició, però no sé on el puc trobar.


Mentrestant, l'expresidenta de l'acadèmia gestualitzarà ben a gust allà on estiga ara.

dijous, 26 de gener del 2012

Manifestació sense estalvis

Estalvi cortesà

Abans d'anar de manifestació funcionarial contra el furt i el malbaratament dels diners públics —en mans de Camps Ortiz, de Costa Climent, del seu amic Bigotes o de l'estàtua dels tres-cents mil euros de Ripollés davant de l'aeroport per a conills de Castelló— tinc temps de topar amb una altra mostra de la seua gestió lingüística. Toca queixa al síndic, per tant:


En la pàgina web de la Conselleria Infraestructures, Territori i Medi Ambient (), pertanyent a la versió en valencià del web, apareix enllaçat un document legal (la llei 13/1997, posada al dia fins a 2008, segons indica el document) només en castellà. Vaig demanar a la conselleria si pensaven enllaçar la versió en valencià, tal com pertoca d'acord amb la legislació lingüística vigent, i m'han contestat ràpidament i puntualment el següent: «El text que es mostra no és l'oficial, està pendent de traducció.» A la vista d'això he de demanar la intervenció del síndic per a resoldre el mal funcionament d'eixa administració pública que, d'una banda, enllaça documents que diu que no són oficials, a pesar que el document presenta característiques que no indiquen que no siga oficial; i, a més, només remet a la versió en castellà, amb la qual cosa incomplix els seus deures lingüístics envers els ciutadans valencians.

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.


En l'establiment 100 Montaditos, davant de les Corts, després de la manifestació, mos fem una cervesa amb uns vals que mos havien regalat. Els clients deixen uns noms a l'hora de fer les comandes. Quan ja estan a punt, sonen els noms pels altaveus: «Camps culpable» ha esta molt celebrat.

dimecres, 25 de gener del 2012

El bufacanyes de l'esmolador



A Sollana, fa ja uns anys: «¡L'esmolaooor!». Amb la bicicleta, atifells diversos, les pedres d'esmolar i el bufacanyes. Ara va amb la motet i el bufacanyes, no passa tan sovint i quan tires a portar-li les estisores o el ganivet, ja ha volat. Ara mateix deu estar esmolant la sentència del judici a Camps Ortiz i Costa Climent, això que en díem uns «dàtils» fa uns anys a la Vall. Cinc a quatre, no culpables. Al capdavall, mentir, enganyar i arruïnar els teus conciutadans no és delicte. Per tant, accepta suborns i, almenys, vés ben mudat.

dimarts, 24 de gener del 2012

Coses evengudes

S'evengué

Faig servir un moscós (l'últim de l'any passat) i visite el companys que ara estan en la conselleria en Campanar. Diuen que estan bé... D'aquella manera que es diuen eixes coses quan toca dir-les. No és moment per a polèmiques, supose, però el tema és greu i donarà per a molt més. El més important hui per a mi, però, és l'edició de Josep Lozano del dietari de Pere Joan Porcar: dos volums gruixuts de faena que li han valgut el doctorat i algun problema de salut ―insistix Palmira en això―. Sóc tan terròs que no em passa pel cap demanar-li que me'ls dedique. Espere aprofitar-los bona cosa i gaudir del disseny ideat per Josep Palàcios —a pesar que m'agradaria que les lletres foren un poquet més negres.


1.470.

Per aygua

Dijous, a 26 de octubre 1617, començaren en la Seu a cantar les misses de Goigs per aygua. Y dit dia començà a ploure un poc, que féu alguns fanguets.

dilluns, 23 de gener del 2012

Gksudo

Resolt

La «medecina» informàtica per a esborrar —i més coses— el document del Kindle ha estat fer anar la instrucció «gksudo nautilus» en l'Ubuntu. La resta, bufar i fer ampolles: he fet servir el pdf-shuffler per a retallar les vores blanques de les pàgines i per a eliminar-ne alguna que no tenia contingut. I ara ve el més important, que, tenint en compte la faena que costa arribar-hi, a voltes sembla secundari: llegir l'assaig sobre sociolingüística i política lingüística al País Valencià. En tinc uns quants carregats sobre això mateix, però encara no he pogut posar-m'hi.

diumenge, 22 de gener del 2012

Cita dominical / 170: Andrés García Reche

Mirant les retallades.


Res de televisions, ni de societats inútils, ni de fundacions buides de contingut, ni d'aeroports sense avions, ni de delegacions provincials del Consell, ni de diputacions, ni de càrrecs de confiança i empleats a dit, ni tan sols de mesures efectives contra la corrupció. Res d'això és urgent ara. És molt més fàcil i expeditiu pujar els impostos als que ja els paguen i baixar el sou dels funcionaris públics, que, ja se sap, són éssers privilegiats perquè tenen un lloc de treball assegurat, a pesar que siguen els únics membres del sector públic que han acreditat el mèrit para ser-ho, i que entre ells es troben els responsables de la nostra seguretat, de l'educació dels nostres fills o de la nostra salut.
Andrés García Reche, «¿Nos toman por tontos?», El País, 10.01.2012.

dissabte, 21 de gener del 2012

Serpico i els valencians

Ni per a aspirines

Serpico de Sidney Lumet, això tocava hui, mentres en el diari rellegim que les gravacions demostren les mentires de Camps Ortiz i Costa Climent amb el seus amics «emprenedors» beneficiats dels tripijocs que feen aquells en l'administració pública, igualet que en la peŀlícula, canviant droga i apostes per l'opi religiós i els esdeveniments més desbaratats que u puga imaginar. En altres planes del diari, el juí a Garzón Real, que té una veu trencada, no sé si revisant eixe personatge d'Al Pacino que no acceptava suborns. El temps que no passa debades, però sembla que el rèdit no necessàriament és positiu.

Es fa tard i damunt m'he de barallar amb un pdf protegit que el Kindle no em deixa esborrar. Deu ser el castic per dotorejar massa. Espere trobar algun «medicament» informàtic.

divendres, 20 de gener del 2012

I els voten

Festa econòmica

Bé, sabem de què parlàvem quan dien allò de gestionar l'administració pública com si fóra una empresa privada: nomenaments a dit de personal sense qualificació ni mèrit ni capacitat ni publicitat, buidatge del patrimoni econòmic, coŀlocació de familiars, amics i coneguts, assessors i clientela diversa. I ausades que ho han demostrat encara més: han privatitzat l'administració pública amb càrrecs de lliure designació, personal contractat a dit i personal eventual, han destinat els diners als excessos, al que és superflu, al que estava per damunt de les nostres possibilitats —com ha tingut el cinisme d'amollar Fabra Part—, i ara, quan ja no queden diners, hem de tornar a omplir-los els cabàs a fi que ells puguen continuar amb el seu negoci particular. Per això em fa gràcia —per no plorar— quan diuen els del pp que han de pujar els imposts «en contra de les seues conviccions»... Eixe és el problema, que tenien conviccions, però no tenien justificacions ni fonament creïbles per a gestionar una societat democràtica i que treballe per reduir les desigualtats. Tenen el mateix de sempre, interessos econòmics i classistes. És clar, quan ja no queden diners públics per a repartir-se n'han de tornar a recaptar, com quan els senyors feudals necessitaven liquiditat. No han canviat de sistema ni de conviccions, però ara, a més, els voten. ¡Bravo!

Per sort, hui hem guanyat al futbet i fins i tot he marcat un gol.

dijous, 19 de gener del 2012

Urinaris santorum

Urinari estupefacte

Despús-ahir, passejant per València, vaig arribar a pensar que la crisi econòmica i sociològica em fea sentir veus en valencià, més de les habituals. A causa de la desocupació, devia ser tot de personal acomiadat que, per molestar o per reivindicar, parlaven en valencià. Hi ha a qui li cou això. Parlant de la crisi i fregant-me les mans per la gelor que fa en les Corts, perquè la calefacció va com va, vaig pensar que encara era una sort que l'estat no finançara correctament el País Valencià —això debateren esta setmana els de «zombilàndia» en les Corts—, perquè les ong que pagava Blasco Castany encara hagueren comprat més pisos en València... Bé, en diuen hospitals en Haití, d'eixos pisos. En eixes clavegueres polítiques les maquetes de Calatrava deuen ser «endeutament constructiu» i les visites papals, doncs, alguna cosa com urinaris santorum.

dimecres, 18 de gener del 2012

Els mossos en Dénia

L'acomianden per treballar

Hui es complix l'amenaça de l'alcadessa de Dénia Ana Kringe —del pp, és clar— contra el tècnic lingüístic de l'ajuntament, que ha vist aixina complit el cercle de la interinitat: precarietat i comiat arbitrari. Esperem que els tribunals ho apanyen amb bon criteri.

Una cosa que també s'assemblava al capritx contra els deures lingüístics era la «mesura de pressió» dels mossos d'esquadra: atendre els ciutadans en castellà. Segons el diari (El País, 14.01.2012) això havia de molestar els dirigents del departament d'interior català. Supose que el diari no ho deu contar bé, perquè vullc pensar que els mossos no devien estar proposant botar-se les lleis. Ja posats, també podrien muntar empreses pantalla per a desviar els seus sous a paradisos fiscals... I ho deixe ací, perquè el repertori per a un museu de la innocència que féu ahir Manuel Peris és molt detallat, i si els mossos posaren en pràctica unes quantes d'eixes mesures, també molestarien, i fins i tot podrien ser denunciats per plagi pels dirigents polítics valencians del pp. En Dénia, però, no tindrien res a fer.

dimarts, 17 de gener del 2012

Parotets sobre l'aigua



Deixe els ricochets per a un altre dia i tire pel cantó dels espiadimonis, que són una variant dels parots i parotets o dels cavallets. La cosa és que un antic veí de Sueca diu que recorda que, de jovenet, als patotets grans els dien «parotes». No ho he trobat enlloc i els meus informants recorden els parots i els parotets però no sembla que tinguen en ment les parotes. Com que són records d'infantesa, tant pot ser una cosa com l'altra, perquè també fem sopetes amb els records.

dilluns, 16 de gener del 2012

Esborrant conflictes

Penons sense conflictes

Escriu Ignasi Mora en el Quadern d'El País d'esta setmana:


L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la seua missió d'anar esborrant el conflicte lingüístic, ja intervingut en un dels seus aspectes crucials: rescatar de les urpes de l'oblit els nostres escriptors, desenterrant-los d'entre els tòpics o clixés maniqueistes.


La veritat és que té poca fortuna el paràgraf, perquè començar afirmant que l'avl ha d'anar «esborrant» el conflicte lingüístic, llança un concepte que realment no sembla que tinga a vore amb una «resolució» sinó amb la victòria d'una de les parts o amb el silenci i l'oblit dels altres. Al capdavall, ¿què s'ha fet fins ara, sinó anar «esborrant» les possibilitats dels valencians de fer servir el valencià amb les mateixes condicions que «l'altra» llengua? Aixina s'esborren alguns conflictes. És sabut que hi ha acadèmics i acadèmiques que l'«esborren» cada dia un poquet més, començant per l'antiga presidenta de la institució, però que tota la institució s'hi dedique... ¡I ara!

Per acabar el paràgraf, doncs, que siga crucial «desenterrar» els escriptors valencians... Vaja, ja posats, els tindrem com a «zombis» domèstics. Voregem l'acudit.

diumenge, 15 de gener del 2012

Cita dominical / 169: Juan G. Bedoya

Mirant els diners de les religions.


A més, la història del mal denominat impost religiós és una demostració de com en tot el món catòlic la veritat pot convertir-se en mentira amb desvergonyiment. Sostenen els bisbes que són els seus fidels els que paguen eixe impost. No és veritat. El catòlic espanyol, al contrari que en Alemanya, no afig ni un euro en l'—irpf— per a la seua confessió. És hisenda qui ho deduïx dels ingressos totals de l'estat, de manera que els sosteniment del clero catòlic corre també per compte d'ateus, protestants, jueus, musulmans i tots els etcèteres que s'hi vullguen afegir.
Juan G. Bedoya, «Cerditos en la —ue—: ¿Son los países católicos manirrotos?», El País,, 08.01.2012.

dissabte, 14 de gener del 2012

El bon nyap alemany

Fets i no paraules

Ahir també va travessar Canal 9 per la meua vida més del que és habitual. Deu ser també perquè el Sid és ara president del comité d'empresa. Li he sentit ja unes declaracions en la ràdio i explica el mateix que observem en la resta de la nostra vida política «empresarial». I ara, anit, primer vam vore en versió original la de Tarantino, Inglourious basterds, que sí que va poder ser, però després tocava vore The good german (de Soderbergh), però això ja no va poder ser: ni versió original (només versió en castellà per a cegos), ni res, ni tan sols la peŀlícula: talls, pixelacions, interrupcions, volum baix que pujava de colp i més talls amb la pantalla en negre, perquè en cap moment va aparéixer un cartellet que demanara disculpes pels problemes tècnics ni van tornar a reiniciar l'emissió. Això, el primer bloc d'anuncis «quilomètric» es va emetre sense cap nyap. Fora, a fer nona.

Ara diu Alarte Gorbe (psoe) que vol una rtvv en valencià... Van fer que això fóra impossible «quan tot era possible» i ara, quan ni tan sols el que és inevitable és possible, mos vol convéncer que faran l'impossible que no han fet mai. Només cal mirar la versió «valenciana» del web dels socialistes de València ciutat: disseny, a trossos, i continguts en castellà. Trobe de casualitat el lloc per a enviar-los un missatge i els l'envie:


Si la versió en «valencià» del vostre web està en castellà, és a dir, que sou incoherents i incapaços en la gestió bàsica, no veig com aneu a convéncer ningú que teniu un mínim de coherència i de capacitat per a gestionar coses de més gruix. Alarte Gorbe parla ara d'una RTVV «cent per cent en valencià», bé, sense el valencià deu ser, ¿no?, tal com la creàreu.

No és la primera volta que m'adrece al PSPV i ja em conec unes quantes de les vostres «excuses». Estic impacient per conéixer-ne una altra del repertori. No cal dir que les agraïxc, per molt que em desagraden i que les critique, perquè el fet que accepteu les crítiques i que respongau és un mínim. Un mínim ben pobre, és clar, si només vos excuseu però no esmeneu res.


Vorem si responen esta volta i com s'excusen d'incomplir els que solen demanar amb convicció indòmita —exagerant bona cosa, vaja.

divendres, 13 de gener del 2012

El gallec

Al vol

M'he hagut d'indignar un poc jugant a futbet, la competició de funcionaris de la Generalitat. I sort que hem empatat. Una cosa és que et retallen el sou, l'horari, les condicions laborals, però que et diguen a mitjan partit: «¡Ie!, que és gallec, parla-li en castellà, que no t'entén»... Doncs, no sé per què, però hui no m'ha fet gens de gràcia i he hagut de posar sobre la taula la situació de discriminació lingüística permanent que patim els valencians al País Valencià. Ell era moreno i li he posat com a exemple que no li faria gràcia que el discriminaren per eixe fet i tampoc li farien gràcies determinades brometes. En fi, m'ha vist un poc cremat i s'ha disculpat. El gallec, al capdavall, té el mitjà de la jqcv i crec que «deu» no deu ser una xifra tan estranya per a ell. No m'he acalorat gens, simplement és que no m'ha fet gràcia esta volta. Bé, a l'altra li ho diré en gallec —varietat brasilera del Novo dicionário Aurélio—, que supose que no se n'anirà massa del gallec de vora Vilagarcía de Arousa.

dijous, 12 de gener del 2012

A espentes

Massa demanen

Hui no tinc res a dir. Ha passat el matí, la vesprada, i les quatre coses amb què he topat no han tingut gens de gruix: un pot acabar l'ensenyament en València amb menys nivell de valencià que d'anglés, i és un nivell que no permet escriure res en valencià tot i que permet una comprensió sumària del seu inesperat interlocutor. País empetitit i espentat, amb crisi o sense.

dimecres, 11 de gener del 2012

Amor de fregar els metalls

Amor amb bomba

Un poc de correspondència amb què m'honora un membre eminent de l'iec —aprofite per a donar un poc de llustre a les meues activitats; i fins ací l'autobombo—, que encara està immers en una polèmica sociolingüística i normativa que supose que va calcular però que això no fa que et deixe satisfet. Doncs, que em sorprén un poc, perquè em fa notar que el que més l'afecta és que algú «faci derivar una animadversió de part meva contra cap part dels territoris de llengua catalana o dels Països Catalans». El cas és que valora que jo no haja entrat en eixes qüestions, en «interpretacions de sentiments». I no ho he fet, és clar, perquè no ho solc fer, no hi veig la pertinència, a pesar de l'èmfasi que hi ha qui posa quan parla d'«amor» a la llengua, als valencians o a la terreta... Jo no m'estime gens la llengua, ja ho dic ara, ni la terreta, ni els valencians, ni els vallers. En canvi, m'estime moltes altres coses que no declare en fals, i tot allò ho deixe per al debat permanent sobre el que és legal, ètic i just.

En general, trobe que els «amadors» públics i cridaners d'eixes entitats coŀlectives només pretenen justificar amb eixes declaracions amoroses alguna malifeta o alguna idea (lingüística o gramatical) sense massa fonament. En un altre àmbit, per entendre-ho millor: ni Zapatero odiava els valencians —tal com hem sentit repetir a alguns politicastres—, ni els pepers que tant diuen que se l'estimen ho fan realment. Això és parlar per a confondre. En realitat es tracta d'economia, de deures, de drets, de salut, d'educació, de gestió pública. I això és el que estafen amb l'amor. ¿Amor? Amor de fregar els metalls, que diu ma mare.

dimarts, 10 de gener del 2012

La casca i l'ametló

La casca de Francesc

Un company (Francesc, de Beneixama i de la Vall) m'informa que son pare —de la Vall— anomenava «casca serpellera» al que jo simplement conec amb el nom de «casca», que és el que fea ma tia a l'Alqueria de la Comtessa i que, sí tenia forma de serp. Diria que mai no n'he sentit parlar en la Vall, però com que són coses de festes, en eixes èpoques jo sempre estava en un lloc o altre gaudint d'eixos dolços, però no en la Vall.

Les llengües s'aprenen de moltes maneres i en circumstàncies ben diverses, i cadascú la seua composició particular. Per exemple, les coques d'ametló, que és com jo les coneixia de la Vall, jo pensava que es dien coques Cristines en Carcaixent, però es veu que això també es diu en la Vall, tot i que jo no ho haguera dit mai. En fi, no m'agraden la casca ni les coques d'ametló —de fet, «ammetló» en la Vall—, són massa dolços per a mi.

dilluns, 9 de gener del 2012

Deute productiu

Cotxet oficial

Els milions que no teníem en el País Valencià eren «deute productiu», dia la cançoneta des de Zaplana Hernández-Soro (el del Vectra), passant per Olivas Martínez (el financer que afona finances), Camps Martínez (el que accepta regals i no demana tíquet) i arribant a Fabra Part (l'actual), els gestors de la «riquesa» del pp. Ara ja sabem què produïa eixe endeutament: desocupació, subcontractació, economia submergida, robatoris cap a paradisos fiscals, pobresa pública a càrrec dels qui paguem imposts, enriquiment privat de càrrecs públics, familiars i amics o acostats com Calatrava o Urdangarin, sempre amb la legislació administrativa, civil i penal a favor.

El cas és que mos augmenten els imposts directes i indirectes, mos rebaixen el sou, i a més pretenen que els funcionaris «estem» més hores en el lloc de treball. «Estar», perquè no han decidit res més per a millorar el funcionament de l'administració, només que «estem» més, que fem com si férem. És a dir, ¡com si mosatros també fórem polítics!, com si fórem assessors eventuals, càrrecs nomenats a dit. Hem d'«estar». I mentres estigam i no alcem pols ni remolí, tot «funcionarà» correctament. Perquè el mal funcionament es nota només quan hi ha compliment dels deures, exigència d'eficàcia, propostes d'eficiència. El silenci i el deixament, en canvi, engreixen la màquina i la fan anar ben fina. Allí «estarem», doncs, amb els dèficits i amb els superàvits, dos excuses per a tants que sempre estan disposats a deixar-se enganyar. Tal com diu Josep Torrent («Conductores suicidas», El País,, 08.01.2012):


Dijous passat, el vicepresident José Ciscar anuncià una sèrie de mesures, la majoria molt polèmiques perquè carreguen el pes de les retallades entre els funcionaris, singularment entre els treballadors de la sanitat pública. Altres, tanmateix, són tan sensates que cal preguntar-se per què no les adoptaren fa anys. ¿Què impedia al Consell reconvertir el sector públic, posar en marxa una central de compres per a estalviar en la despesa farmacèutica hospitalària, millorar el control de l'absentisme laboral o vincular les subvencions a la patronal i als sindicats als resultats de la lluita contra el dèficit? La resposta es: no res. Res no els ho impedia, però no van fer res per a evitar el malbaratament, l'absentisme i la lluita contra el frau.

diumenge, 8 de gener del 2012

Cita dominical / 168: Miquel Alberola

Mirant el cinisme.


Els problemes que ara te la Generalitat, i paguen els funcionaris i la resta de ciutadans, no són tan sols la conseqüència de la crisi i de la falta d'un sistema efectiu de finançament autonòmic, sinó també (en gran part) de la gestió que ha fet en els últims setze anys el pp des del Consell (on el mateix Vela que ara fa cara de sorpresa ha estat tallant abadejo com el que més). Aquell malbaratament que mos va dur al cim és la ruïna que mos està colgant.
Miquel Alberola, «Hasta aquí llegó el despilfarro», El País, 06.12.2012.

dissabte, 7 de gener del 2012

Rastre lingüístic

Alimentació lletrada

L'escriptura en català al País Valencià va incorporant-se a les franges de la vida social, cosa que no assegura que tinga lloc encara en el centre. Passe per El Rastrell —valencianització poc afortunada— i trobe que hi ha algun estudiant de filologia que ha decidit renovar-se i ha fet buidatge en la bibioteca: Introducció a la sintaxi de J. R. Ramos Alfajarín, Signes, llengua i cultura (en dos edicions diferents) de Sebastià Serrano Farrera, dos llibres de les fitxes de Ruaix i Vinyet, dos llibres de Maria Josep Cuenca Ordinyana, un de les «qüestions controvertides» Joan Solà i Cortassa i uns quants més. Hi trobe també el Curs mitjà de gramàtica catalana d'Enric Valor Vives, que hauria de tindre en la meua biblioteca però que diria que algú me l'ha perdut. Me l'enduc per tres euros.

A banda d'això, un òrgan per a quan siga major, per cent cinquanta euros. Però ho deixe estar per ara. M'apunte per a més avant que hi ha una biblioteca immensa, sostenible i reciclable —una hagiografia en forma de «perfiles» de Franco Bahamonde de l'any 1975 preparada per un «equipo cinco» sense més noms, editorial Sedmay— esperant que li llevem un poc de pols.

divendres, 6 de gener del 2012

Decoració ideològica

Decorant Europa

Tinc uns quants gràfics arreplegats del diari i afegits amb ceŀlo a un atles del País Valencià que va editar fa uns anys Edicions 62 i que jo vaig posant al dia de tant en tant. Els mire i els remire: ni abans, quan l'abundància de crèdit (i descrèdit), ni ara, quan ni tan sols tenen crèdit els bons «patriòtics» —encara que tingueren l'efígie de fallera de Rita Barberá Nolla—, els indicadors del País Valencià són referent per a res, ni en Europa ni en la «península». Ni els indicadors de condicions de vida del 2004, ni el pib del 2005, ni la renda per habitant del 2008, ni en el sistema educatiu autònòmic del 2003, ni en dèficit i deute autonòmic del 2011... Les dades, res més que les dades, contravenen el discurs polític i mentirós de Zaplana Fernández-Soro, Olivas Martínez i Camps Ortiz, els gestors dels desastres. Sort que la felicitat prové de no actuar d'acord amb les dades, de no revisar la gestió dels dirigents polítics, dels gestors públics; sort que actuem d'acord amb les apetències polítiques, amb els ídols i els partidismes confessionals. Amb eixa imatge que veiem reflectida en qualsevol reflex lluminós, decorem les nostres vides.

I ja no cal ni parlar de les dades sobre l'ús de la llengua.

dijous, 5 de gener del 2012

L'esguerro de la coca

A poc a poc

Pegue una volta, en pegue dos i en pegue tres, matí i vesprada. En la del matí m'he perdut fer la foto dels xicons i xicones del 15-M que havien penjat dos pancartes ben grans de les torres dels Serrans. En castellà, aixina que per eixe costat no avancem. Segurament parlaven la mateixa llengua que els policies locals que els volien parar els peus.

L'últim passeig del dia m'ha dut fins al forn, on he comprat dos pans i una coca d'eixa que diuen de Reis, la que té la fava. No n'hi havia casca, que és el que recorde que fea ma tia de l'Alqueria de la Comtessa. Takse volia alguna cosa per a celebrar la festa i m'he rascat la butjaca —algun dia ho escriuré com diu el diccionari, però encara no— coincidint amb les noves retallades que han anunciat en Madrid i el president de la Generalitat Alberto Fabra Part ací.

Finalment sembla que els grans events, en català de València, 'lladronici institucionalitzat', no són tan rendibles com pretenien fins ara els del pp. Diu el govern valencià que s'ha de revisar eixa política —¿o eixa apolítica?—. De moment han descobert que sobraven no sé quantes empreses públiques. Ara podrien descobrir els càrrecs i assessors que només produïxen ruïna pública. El pont de les flors de Rita Barberá Nolla està prop de la birbadora... La coca, un esguerro.

dimecres, 4 de gener del 2012

Per a que mos ho pensem

L'hivern

Visites imprevistes que s'allarguen, encara que el solet de l'hivern li lleva gelor a la cosa. Comence la preparació d'un resum de les aportacions sobre per què no mos expliquen per a què hem hem d'escriure perquè quan volem dir per a que, excepte que siga per a que mos ho engolim com solem fer els aprenents d'estes coses. En general, mos quedem sense saber per a què aprofita eixa confusió entre els valors semàntics causals i finals, que tampoc seria tan difícil d'explicar, perquè dialectament els tenim (quasi) resolts i distribuïts des del segle xv i abans. Emili Casanova en parlà ja cap al final dels anys huitanta, però la normativa que es difon habitualment en l'ensenyament no para en brosses i va passant-se les receptes prescrites per les «autoritats», i no cal calfar-se més el cap.

dimarts, 3 de gener del 2012

Una goteta de dolç

Multituds d'afaenats

Sí, hem d'insistir, la desocupació va amunt i amunt: podrien omplir unes quantes places de bous a canvi d'entrepans, si calguera. I el que és el més curiós del cas és que els que es queden sense faena no són els malfaeners, els ineptes, els qui menys aporten a la societat, els qui treballen afonant empreses i serveis públics i privats, ben al contrari, eixos continuen en els seus llocs i cobrant sous, primes, pensions i indemnitzacions. Ahí tenim els exemples paradigmàtics d'Olivas Martínez i Camps Ortiz —i podríem trobar-ne de socialistes, com ara Lerma Blasco ocupant el seu lloquet en la terra mítica de la política que és el senat espanyol—, que encara que les dades indiquen que són un fracàs com a gestors socials i empresarials, és innegable que són uns portents com a líders, com a membres d'eixa maquinària que són alguns partits polítics associats amb les oligarquies.

I tot això, a pesar de sabut, al cap i a la fi és assumit. Les formigues cuiden dels pugons a canvi d'una goteta de dolç. Alguna goteta de dolç mos donen també, i es veu que això és prou i massa:


I una cosa queda clara, en el meu partit, quan es parla en valencià, la gent està feliç i aplaudix, i diguem «¡parlem en valencià!»; en el seu partit, ningú de vosatros diu que parleu en valencià, perquè si tu digueres que parles en valencià, sí que tindries un gran problema en el teu partit, perquè vosatros no anomeneu el valencià valencià. Mosatros, sí, amb orgull i amb estima. Moltes gràcies.


Vejam-ho:


En canvi el web del pp valencià només té en valencià la façana secundària: els continguts reals només estan complets en castellà.



I Blasco Castany darrere, aplaudint els deliris demagògics i mentirosos de Camps Ortiz sobre el nom de la llengua, perquè el valencià són els últims segons de la seua intervenció i només hi parla per a polemitzar sobre el nom de la llengua, però no per parlar, conversar, dialogar, debatre, discutir sobre economia, drets socials o obres públiques, només per a l'insult, la mentira, la polèmica o l'exaltació cínica.

Un tio meu es queixava de la pensió que li havia tocat, però ahí el tens votant contra els seus propis interessos, els de la major part de la població. No mos han educat per a la responsabilitat, sinó per al dolç. I això encara ve de quan Franco.

dilluns, 2 de gener del 2012

Sous per fer-ho malament

De mal a pitjor

Ara hauria d'estar fent el butlletí sobre el resum de canvis en el web del mes de desembre, però després de llegir que l'antic conseller i president de la Generalitat i actual president de Bancaixa, José Luis Olivas Martínez cobra més d'un milió d'euros de sou anual per afonar les entitats on treballa, estic que no m'ho acabe. I em ve al cap que fa dos dijous els vaig vore de vesprada fosc entrant amb el seu guardaespatles en la seu central de Bancaixa en València, en ple període nadalenc. I em va vindre al cap la idea que anava a omplir el cabasset per als regals o per a passar les festes amb pau econòmica i religiosa. Ja, no em crec que estiguera fent hores per a restablir el crèdit de la seua entitat (o de la seua faena).

En fi, tal com diu J. Bradford DeLong («The 70% Solution», Project Syndicate, 30.11.2011):


A diferència dels actuals economistes especialitzats en finances públiques, [Adam] Smith entenia que no som calculadors racionals utilitaris. De fet, per això ho hem fet tan mal fet coŀlectivament a l'hora d'enfrontar-mos a l'enorme augment de la desigualtat entre la classe mitjana industrial i els superrics plutocràtics de què hem segut testimonis en l'última generació.


Malament és poc. I eixos mateixos polítics del Partit Popular pretenen apanyar res, això sí, reduint els sous dels funcionaris, per molt bé que fem la nostra faena. Es veu que el que cal fer-la ben malament.

diumenge, 1 de gener del 2012

Cita dominical / 167: Günter Grass

Mirant Mirant els efectes.


Mos marcaren l'època del nacionalsocialisme i el descobriment tardà, massa tardà, de tots els crims comesos pels alemanys en el transcurs de només dotze anys. Des d'aleshores, escriure exigix llegir en les empremtes.
Günter Grass, «Lo que queda», a partir de la traducció de Miguel Sáenz, El País,, 18.12.2011.



Ací no les llegim, les empremtes, les resseguim.