Em demana un lector per què no accentue «Navellós» el nom del carrer de València. No havia pensat que puguera dur accent, però hi ha qui l'accentua. En tot cas, mire què en diu Boix en 1863 i, efectivament, podria ser amb accent, però l'edició fascsímil de la guia té el mal costum de no accentuar les majúscules i l'entrada és «Navellos», sense accent. Boix diu que pot vindre de «Navelló» o de «Navelos» (sense accent), però no ho deixa clar. Hi ha un cognom italià Navello i no seria estrany que eixe cognom fóra l'origen del nom del carrer, però això és simplement una possibilitat que no puc confirmar de cap manera. Eixe cognom hauria de pertànyer a «Guglielmo de Bas» (veg. Guida sacra alla città di Napoli), frare de Montpeller (de Florència, segons altres fonts), company de Pere Armengol, però no trobe la relació entre eixe «Bas» i el «Na Bello», «Navello», etcètera. També podria tractar-se d'un altre Guglielmo...
No crec que haja ajudat massa el lector. De totes formes he trobat unes quantes curiositats, com ara que Llombart diu que Boix dóna la possibilitat «Na Belló ó Navellós», formes que jo no he vist en el llibre de Boix. Després veig que el llibre sobre els carrers de València de Gil Salinas i Palacios Albandea (2003) escriu «Na Bello», sense l'accent. I he aprés que Pere Armengol és, segons la Wikipedia, l'únic martir cristià que no va morar durant el martiri, i això sí que és cosa de mèrit. No trobe en la transcripció de Josep Lozano que Pere Joan Porcar n'haja dit res, tot i que no crec que s'haguera preocupat molt per l'accent.
Tan sols per curiositat erudita. La cosa de "vellós" i "vellosa" són vivíssimes en valencià, si més no el meu elxà. La darrera vegada que ho vaig sentir fou ahir que sa tia de ma muller digué: "Jo l'he conegu(d)a sempre vellosa"; parlant d'una dona que encara viu i té vint anys més que ella (la centenària té 103 anys!) Que s'escriga amb betacisme a València no és d'estranyar perquè la ciutat de València ho és des de fa alguns segles. És possible que es tractés d'alguna dona jove que és casés amb un vellós. Ja coneixem l'humor valencià Na Vellós. La dona d'en Vellós... També hauria estat bé saber si hi queda algun habitant de més de vuitanta anys al carrer i nascut al carrer i com ho pronuncia o com ho pronunciaven els seus pares i avis a mitjan segle XIX. Vaig conèixer una xica de Crevillent, fa més de trenta anys, que deia que el seu avi no sabia pronunciar el seu cognom. Segons ells el cognom era Puig (pronunciat a la castellana) però el seu iaio s'entestava a pronunciar "Puch" (segons l'ortografia castellana, és clar)... També vaig conéixer un Company que deia que el seu cognom s'havia de pronunciar Compani i una Fuster que deia que s'havia de pronunciar Fúster! Són coses que passen als països en decadència lingüística i cultural. Bon Any Miquel!
ResponEliminaTot és possible, Joan-Carles. Llàstima que la documentació no siga més concloent, encara que fins ara el que he trobat apunta en un altre sentit.
ResponElimina