diumenge, 31 de març del 2013

Cita dominical / 230: Abelard Saragossà Alba

Mirant els fonaments de la normativa.
En la sintaxi, les normes sempre haurien de ser posteriors a l'explicació del fenomen. Si en el segle xx haguérem practicat eixa prudència, la llengua culta actual seria més natural i no circularien tantes prohibicions infonamentades.
Abelard Saragossà Alba, «La construcció "article + modificador qualificatiu"», esborrany sense data.

dissabte, 30 de març del 2013

Això de llegir

Les milotxes s'enlairen bona cosa. Fa vent i hui no hi havia diari, així que és un descans, podem dedicar un poc de temps a avançar amb Guerra i pau de Tolstoi (versió francesa) i Hay alternativas de Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa; també li pegue una mirada a La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera.

I amb un interés més acadèmic, m'engulc un esborrany d'article d'Abelard Saragossà sobre «La construcció "article + modificador qualificatiu"», que deixa uns quants aclariments essencials a tindre en compte, com ara dir-ne «article nominalitzador», que té un ús diferent de l'article «d'unicitat» (que habitualment podem substituir amb això, que és el que solc fer jo). Té molta més substància l'article, però caldrà esperar la versió definitiva per a rellegir-lo, tot i que la meua decisió d'ús és clara, que això és l'estil de cada u.

divendres, 29 de març del 2013

Confiança negativa

Estava transcrivint no recorde què i me s'apareix el monstre de les galetes on menys me l'esperava, en una metamorfosi de les anses de la meua cartera. Immediatament he pensat en l'eurogrup i el ministre Montoro arrasant amb la suposada «confiança» que hauríem de tindre en els comptes i els que els conten.

Per la part valenciana, encara tinc malauradament presents els antics presidents Zaplana i Camps, que van aconseguir que eixa confiança fóra negativa, que es convertira en la convicció que qualsevol cèntim públic que caiguera en les seues mans passaria a la caixa B, als comptes d'eixa societat paraŀlela que conformen les elits extractives. En fi, tal com deu estar passant ara mateix amb els pocs calerons que entren en la caixa comuna: no poden pagar escoles, professors, centres de salut, però en l'administració continuen existint els càrrecs de —vaja— «confiança». I ja sabem massa què podem confiar d'ells. I del monstre de les galetes.

dijous, 28 de març del 2013

Tement algun déu

Els de l'associació d'antics «col·legials» del Col·lege Imperial de Xiquets Orfes de Sant Vicent Ferrer m'envien Timete Deum, el seu butlletí. Alguna cosa deu haver canviat en l'associació —en dec ser membre per haver segut alumne quan tenia nou anys— ja que la carta la firma un tal Marc Estruch —pel cognom, podria ser de la Vall—. I hui això del nom en valencià encara és malauradament indicatiu. El butlletí, però, està només en castellà —llevat de Picanya, miracle, panou... i paella, bé—. Amb tot, allà pel 2007, quan la presidenta era Josefa Serra Crespo, tenien el web en valencià —un valencià d'aquella manera.

M'informen que s'acosta l'1 de maig, el dia de la seua festa anual. En el plec hi ha unes quantes fotos de festes anteriors. La piscina està oberta enguany. Després d'algun escabussó encara arribaríem a temps d'anar a les manifestacions «obreres», secció consciència catòlica, si més no.

dimecres, 27 de març del 2013

Pensar en valencià

Em passe el dia meravellat de la faena i els esforços esmerçats a ataüllar en el camp de la història de la llengua les conseqüències reals d'un fet irreal com és l'autonomia o la dependència de les llengües entre elles. Arribem a tindre uns debats molt interessants —fins i tot des del meu punt de vista reaci a eixes elucubracions— on es mira d'aconseguir a través del debat filològic un resultat que no es produí en l'esdevenir històric, social i polític. El cas és que hi posem molt de pensament, però la realitat mos supera.

Amb tot, podria ser que fent anar un poc més les neurones arribàrem a explicar què pretén demostrar la consellera de cultura valenciana Catalá Verdet (Ferran Bono, «Català no descarta que el Consell pueda intervenir en la elección de rectores», El País, 07.03.2013):

Va parlar en valencià quan quan va tractar temes de cultura i en castellà durant la resta de la seua intervenció, encara que va assegurar «pensar en valencià», al ser llengua materna.
Ai, això s'estén, la mala bava sembla que no està mai en crisi.

dimarts, 26 de març del 2013

Acotació neutra

Em done permís per a fer-li un comentari acotació a l'article sobre el lo neutre que ha enviat Pla Nualart a la revista Núvol. Cap novetat, és clar, però torne a dir el mateix amb una altra disfressa i des d'un altre mitjà, que això és que sembla que fem alguns, repetir-mos més que l'allioli.

Ja que hem topat amb la gastronomia, vam dinar ahir a l'Abadia d'Espí (plaça de l'Arquebisbe, València), molt bé i amb la carta en valencià —que necessita alguna esmena, com tot en esta vida—. El vi Valtosca (Jumella, sirà, 2009) mos va semblar, després d'airejat, aromàtic i sedós —que diuen—, és a dir, ben bo. Això degués inspirar la visita posterior al Rastrell, on vaig aconseguir quasi a euro per cap tres vinils: la tercera de Brahms, la cinquena de Xostakòvitx i la música per a cordes, percussió i celesta de Bartók. A més, La cour/ d'André Ribaud i dibuixos de Moisan; Les navires de guerre de la coŀlecció L'Encyclopédie Permanente de la Vie Quotidienne, que és una idea de coŀlecció que em va resultar curiosa i em féu pensar en Perec; i, bé, agafat al vol i per voluminós, Los cipreses creen en Dios de José María Gironella, que és un d'eixos llibres que em sona que hi havia en la biblioteca de la Vall quan jo era menut i que no vaig arribar a llegir. Evocacions etíliques, segurament.

dilluns, 25 de març del 2013

Això que no és gens neutre

Després de La passió segons sant Mateu de Bach, que ahir mos va deixar «apassionadament» baldats amb la interpretació que en féu l'orquestra King's Consort anglesa al Palau de la Música de València (mecenatge d'Emili, ¡ei!), em trobe una petita tempesta en un got d'aigua provocada per l'article «Lo de l'article neutre» d'Ignasi Moreta en la revista Núvol. També és apassionant, i per a tractar la qüestió convé sobretot no embolicar-se en fantasies sobre el que hauria pogut ser la llengua si no vixquérem on vivim i com vivim. Certament, podem aclarir molts caps llegint les faenes de Josep Martines (L'anomenat «lo neutre»...), d'Abelard Saragossà (per exemple, «Visió panoràmica de la construcció de + adjectiu qualificatiu» o el llibre El valor comunicatiu de la construcció «de + adjectiu qualificatiu» (¡De més verdes en maduren!)) o de Mar Batlle («A propòsit de l’article neutre»), però això no evitarà que hajam de resoldre si volem continuar fent anar l'evolució de la llengua cap ací, cap allà, o ja vorem cap a on tirem i cap a on mos deixen tirar la falta d'ús i l'absència de mitjans de comunicació.

Realment, ni el lo neutre és necessari ni és fàcilment substituïble. Si no vaig errat, jo no l'he fet servir mai en este bloc, tot i que reconec que en algun cas, a pesar de la pràctica que tinc a evitar-lo, he hagut de pensar com fugia del que es suposa que és un calc innecessari... «Innecessari», d'això es tracta, que és innecessari, a pesar que sí que necessitem un instrument per a marcar el concepte neutre que a voltes volem expressar. Com que la llengua d'ús comú que més mos influïx és el castellà, està clar cap a on havia d'anar la tendència, fins i tot quan es suposa que en volíem fugir, tal com assenyala Abelard Saragossà en alguns casos d'«al més + “adverbi”»:

Ara bé, en arribar ací estarem incorrent en la contradicció de bandejar el lo castellà i, alhora, practicar-lo (i encobertament, cosa que agreuja la contradicció).

Eixes contradiccions formen també part del joc de poders socials que es manifesten a través de la gestió de les llengües i de les normatives lingüístiques. Malauradament, ja sabem com van estes coses actualment i què acabarà sacrificat en este cas.

diumenge, 24 de març del 2013

Cita dominical / 229: Pilar Blanco-Morales

Mirant les oligarquies.
El president del govern és registrador de la propietat i titular del registre de Santa Pola. El ministre de justícia és sogre d'una registradora de la propietat i cunyat d'un registrador de la propietat, el director general dels registres i del notariat és registrador mercantil, el subdirector general de notariat i registres és registrador de la propietat. Estos són els responsables polítics i administratius que han pres la iniciativa d'encarregar la redacció d'un avantprojecte de llei que té com a objecte la «reforma integral dels registres». Una conspiració florentina en tota regla.
Pilar Blanco-Morales, «No con mis datos», El País, 23.03.2013.
Una..., una més.

dissabte, 23 de març del 2013

Gravat a foc

Ahir vaig sentir que havia perdut alguna cosa que retinc ja tan sols en la memòria: aquella final de Moscou en què vaig descobrir els dos-cents metres, i no sé si també l'atletisme, gràcies a Pietro Menea. No sabia qui era aquell Pietro Menea, però me se va quedar gravat. Coses de l'edat, segurament. I a força d'insistència també se me se quedarà gravat a foc en l'ànima —és un dir— que hi ha persones que són conflictives, problemàtiques, que destorben —rèmores, vaja: «indígenes»— perquè no saben parlar en espanyol. Això escriu José Elías des de Guatemala («Los soldados nos quemaban vivos», El País, 22.03.2013):
El fet que els supervivents, indígenes, no parlen espanyol incidix en la lentitud del juí.
Sigues un «indígena» que sobreviu al genocidi i a la dictadura en el «teu» país...

divendres, 22 de març del 2013

Escratxos

Autoescratx de Loly
Sembla que a algun polític li s'ha encés ràpidament la llumeneta i ha dit que eixos «escraches» americans que han arribat ací no estan emparats per la llibertat d'expressió... Vaja, això sí que ho han «pensat» ràpidament, en canvi no han patit gens incomplint la directiva europea del 1993, ceguera i sordera legal que ha facilitat el desnonament massiu de la gent gràcies a una legislació de principis del segle xx, constantment validada pels polítics i pels banquers. Quant a la llibertat d'expressió, la cosa és clara (veg. El País, 22.03.2013):
La catedràtica d'ètica Victòria Camps creu que es tracta d'un exercici de llibertat d'expressió, sempre que s'ajuste a uns límits precisos. «És legítima si és pacífica, es produeix a la via pública i no es viola l'espai privat. Ells són els nostres representants. Si la gent vol que coneguin la seua realitat, tenen tot el dret d'informar, encara que siga de manera tan directa.»
Al cap i a la fi, amb el nostre sistema polític sotmés a la denominada «disciplina de vot», tal com assenyala Juan José Toharia, catedràtic de sociologia:
El fet que el diputat pense que ha de retre comptes només davant dels seus caps suposa una fallida en el sistema.
Si falla el sistema, els «escratxos» no són la solució, sinó tan sols una conseqüència del mateix sistema. Per tant...

dijous, 21 de març del 2013

Contraccions

Per a agarrar-s'hi

Per cert, ¿és possible la contracció «pel» quan la preposició té valor final o de destinació? Diria que la normativa no ho valida, però el moviment tectònic en este àmbit mostra molta inestabilitat per la part de dalt dels països. Tot i que m'estranyen no em sorprén trobar-ne mostres d'ús que reflectixen una simplificació que no sé si els du mai a cap confusió, que trobe que sí. Ara, no cal acalorar-se tampoc, que això d'expressar-se sempre induïx a la confusió. I, si hi ha voluntat i som de bona pasta, podem intentar l'aclariment.

I intentar aclarir-ho com fa el ministre de justícia espanyol Gallardón és absolutament el contrari del que s'esdevé amb l'estafa diària de la política:

Una pressió per a que un parlamentari vote una cosa diferent de la que ell pensa en consciència que ha de votar no és en absolut el que marca l'ideal democràtic del nostre país.

Parla de la pressió ciutadana a crits (en els parlaments o en el carrer). Anem a pams: no és l'ideal democràtic, certament, però tampoc és cert que els diputats voten «en consciència», ja que voten seguint allò que en altres països és iŀlegal i que en el parlament espanyol (i valencià) denominen «disciplina parlamentària». Que els diputats mentixquen tan descaradament sobre la realitat subalterna de la seua activitat és una mostra més del resultat polític que dóna l'elecció negativa (contrària al mèrit, capacitat, publicitat i responsabilitat) a què estem sotmesos per un sistema que ja fa massa anys que dura. Eixa contracció sí que és greu.

dimecres, 20 de març del 2013

Formats de llengua i dret

Els escric als de la Revista de Llengua i Dret per a suggerir-los que facen diverses adaptacions del pdf de la revista per a diversos lectors electrònics. Pense en el meu Kindle, és clar, i en la faena que m'està donant passar els articles al format B6. Em responen ràpidament, sembla que ho tenen «previst...», amb punts suspensius i tot, i això pot voler dir qualsevol cosa. Tenint en compte que entre cada número passen sis mesos, n'hi ha massa temps per a preparar-ho, així que espere que el pròxim número mos el podrem descarregar sencer (o per articles) i adaptat al meu lector electrònic (i a diverses grandàries de lletra).

dimarts, 19 de març del 2013

Balada salvatge

Mentres ressonen els coets pel carrer, continue repassant en Spotify el primer disc de Jean Elliot Senior, Balade sauvage, al qual vaig arribar buscant alguna cosa de Senior i el Cor Brutal. Fins i tot la portada és bonica, hui en dia que ja no tenen l'interés que tenien quan els discs eren de vinil i l'àlbum era molt més que la capsa que protegia un contingut tan fràgil.

Acabe el diari amb la «balada salvatge» dels ministres de finances europeus que volien obligar Xipre a un «robatori legal» (res de «quitança» com volen vendre-ho alguns i que és ben bé el contrari) d'un percentatge sobre els depòsits bancaris de menys de cent mil euros. L'animalada era grossa i sembla que la colla d'allunats ministerials han reculat ara una miqueta. Anem de salvatjada en salvatjada.

dilluns, 18 de març del 2013

Les raons de les persones

La implosió ha començat en Xipre: mos podem clavar la mà en la butjaca i traure-mos els estalvis per a pagar la mascletada de torn, la festa d'uns quants —més de dos-cents molt euros per formar part de la cúpula d'un partit polític d'eixos que paguem tots—, perquè res de tot això és per a educació, sanitat o cohesió social, sinó per a unflar els comptes bancaris i financers que han segrestat els governs europeus. Veig una pancarta en les notícies sobre Xipre. Si no ho he memoritzat malament: «O λόγων στον λαο»,* que segons el traductor de Google vol dir 'les raons de les persones' o 'les raons per a les persones', que el traductor no sap massa bé amb quina carta quedar-se en cada idioma. Ja veus, allà i ací, els vianants demanen el mateix, però, és clar, els polítics i governants generats amb el mateix sistema donen el mateix resultat.


*Dos Poals aclarix en el comentari que la frase era: «ο λόγος στο λαό», i aixina sí que apareixen les pancartes que vaig vore per la tele.

diumenge, 17 de març del 2013

Cita dominical / 228: José Luis Pardo Torío

Mirant el romanç de la crisi.
Pel que sabem, fins ara [el relat de la crisi] ha servit per a deixar sense expectatives a una bona part dels jóvens del país, per a llevar-los la faena o la casa a capes àmplies de la població, per a mutilar, desqualificar i desacreditar a totes les institucions de naturalesa pública (inclosos els serveis públics com sanitat, educació o justícia) i per a empobrir les classes mitjanes i miserabilitzar les més desfavorides.
José Luis Pardo Torío, «Había una vez una crisi», El País, 15.03.2013.

dissabte, 16 de març del 2013

Sense samarreta en les Corts

Ara als ciutadans que s'acosten a les Corts Valencianes per a vore què fan els seus suposats representants en les comissions o els plens, si li pega al policia de la porta et fan alçar el jersei o llevar-te la jaca per a mirar quina samarreta has triat per a eixe dia. Supose que el policia no ho fa per plaer o per avorriment, sinó per ordre del president de les Corts, Juan Gabriel Cotino Ferrer, que es veu que considera que la policia no treballa per a preservar els drets dels ciutadans —els d'expressió escrita, si més no— sinó la seua tranquiŀlitat presidencial dorment de l'escó parlamentari.

Per la porta de les Corts poden passar els estafadors i els lladres de corbata i ong, però el sedàs és per a la samarreta, essencialment perquè sospiten que és la mateixa que cantava Ovidi Montllor.

divendres, 15 de març del 2013

Abús clausular

Paradís bancari

Podrem renegar bona cosa dels europarlamentaris i de les institucions de la Unió Europea, però encara sort que existixen, perquè el retorn al feudalisme bancari haguera arribat al punt dels favors sexuals i el dret de cuixa. Com si ho vegera. El tribunal de Luxemburg, però, ha dit que no, que si hi ha clàusules abusives, no s'hi és vàlid. Ara només cal que el ministre Gallardón en prenga nota i que moga els fils per a posar una taxa com un piano als ciutadans que vullguen accedir a eixa justícia antibancària. ¡Antiespanyola!, de fet, tenint en compte que tant els governs del psoe com els del pp són els que mos han enclausulat abusivament la ¡legalitat! vigent.

Vaig a vore què en diuen Beppe Grillo i companyia en La Sexta.

dijous, 14 de març del 2013

Desunflar-se de perdre

Blocs i rajoles

S'ha estés com l'habemus papam la decisió de l'iec d'adoptar blog en lloc de validar-la al costat del propi bloc (veg. gdlc). No sé quins són els arguments per a eixa decisió a mitges, però he de fer notar que sempre m'havia inquietat la beŀlicositat dels arguments contra el bloc (només cal fer una ullada als fòrums on s'ha debatut la qüestió, fins i tot en l'asserenat Gazophylacium). Li he deixat un comentari a Núria Puyuelo sobre la qüestió:

Per a mi, la vehemència prova de refermar uns arguments inestables i que tant aprofiten per a un trau com per a un descosit. Tal com comenta Xavier Caballé, en l'àmbit de la informàtica resulta que fem servir un ratolí, obrim i tanquem finestres, tractem d'eliminar virus, i més que n'hi han, com ara que pugem, abaixem o descarreguem, el cursor fa reviure un vell llatinisme, el salvapantalles recorda un drapet de la llar... Són un fum d'adaptacions possibles i que es resolen de maneres diverses en cada llengua (en francés i portugués també tenen blogue). No cal acalorar-se, ja que és acceptable que tant es pot adaptar semànticament com adoptar la forma anglesa (seguint la via de l'smog, el grog i unes poques paraules més).

D'altra banda, les coses de l'etimologia tenen moltes curiositats, com ara que el log anglés també té a vore amb un tronc de fusta (en els vaixells), amb la qual cosa, no sé si hauríem trobat una relació acceptable (amb el neerlandés) per als (lingüistes) que tant valoren la continuïtat en l'etimologia.

Bé, la cosa no acabarà ací, fins i tot perquè qui mos assegura que d'ací a no res no desapareixen estos blocs i es transformen en no sé què, i quasi sense deixar rastre, com tantes coses que ja no sabem què són. Per exemple, la filla d'una companya no entenia l'acudit sobre «la roda de darrere perd», perquè només entenia perdre en oposició a guanyar i no amb el valor absolut, que en este cas vol dir 'desunflar-se'. Espere que este bloc no perga.

dimecres, 13 de març del 2013

Diagnosi impotent

L'embolic del dia

Els cardenals catòlics trien papa argentí, Jorge Mario Bergoglio, àlies Francesc i*, la mitat de la colla de ja no sé què demana comptes perquè Folgueral ha aconseguit l'alcaldia de Ponferrada fent fora un condemnat per assetjament sexual de l'ajuntament i Blasco Castany continua sense dimitir. Coses del dia que no s'acaben d'entendre. Per contra, acabe de llegir els dos articles sobre política i planificació lingüístiques del número 56 de la Revista de Llengua i Dret:

  • «La gestió normativa de la llengua catalana. Unitat en la diversitat o diversitat d’unitats?» de Miquel Àngel Pradilla Cardona (veg.)
  • «El model valencià de política lingüística» d'Anselm Bodoque Arribas (veg.)

Res que no sapiam, diagnòstics de la impotència, perquè en la ruta que assenyalen, més enllà de les preferències estètiques i estilístiques i de les percepcions que en tenim, el resum és coincident: «El problema, doncs, no el tenim en la norma, sinó en la seua vehiculació» (Pradilla); «No sembla que la societat valenciana estiga especialment preocupada per l'ús i el futur del valencià si atenem les tendències sociolingüístiques pel que fa al procés de substitució lingüística o si valorem la indiferència dominant respecte a l'ús actiu del valencià» (Bodoque).


* Tindrà la xifra romana de primer (i) quan n'hi haja un segon (ii).

dimarts, 12 de març del 2013

Socialització del partidisme

Partidisme brufolenc

Quant a la socialització de pèrdues, el rebombori sobre el canvi en l'alcaldia de Ponferrada em fa pensar que sí que cal una refundació democràtica, però abans hauríem de fer neteja mental i ètica els votants, els ciutadans, perquè si no ho fem, la refundació tindrà poc de fonament. Podríem començar per no deixar les caguerades del gos en el carrer, per pagar els imposts, per no deixar el fem fora del contenidor, per reclamar els deures dels organismes públics, per no pixar pels racons ni aparcar damunt de les voreres ni espolsar l'estora quan passa algú per baix... Podem començar per les més simples i lògiques, va, no cal tirar escopinyades a tort i a dret.

Després tocarà reclamar canvis legals a fi que els evasors fiscals, els governants subornats i corruptes, els homòfobs, els xenòfobs i els assetjadors sexuals, entre altres, hagen d'abandonar els càrrecs públics. Ara mateix, ho patim cada dia, no ho solen fer, i mal estarà que ho facen si els ciutadans no estan segurs si han pagat l'iva de l'advocat o de l'arquitecte. Al cap i la fi, ara que en Ponferrada l'alcalde socialista ha fet fora del tauler l'antic delinqüent sexual tan elogiat pels populars, em sembla que tot el que està ressonant contra Folgueral és només hipocresia interna dels socialistes. I cinisme dels del pp, tal com els mana el manual de la política partidista. Ah, i estos també podrien començar pel més simple, pels ajuntaments, posem que eliminant les regidories de festes, que deu ser on més fàcilment es fabriquen eixes amistats tan festives i malbaratadores dels diners de tots.

dilluns, 11 de març del 2013

Greuges editorials

En el retall que tinc damunt la taula diu que l'editor de Pre-Textos li va fer un raonament curiós a Winston Manrique Sabogal («El sector del libro dejó de ganar 350 millones por la piratería», El País, 17.01.2013):

Cal fer una distinció entre les llengües cooficials i l'espanyol. És un greuge comparatiu respecte als suports que reben les edicions en eixes llengües que és més gran comparat amb les de castellà.
Pel que sembla, les 88.349 obres editades en espanyol-castellà l'any 2011 i tota la maquinària estatal i autonòmica espanyolera de discriminació contra els usuaris del català no són prou, i encara són uns agreujats si l'edició en català-valencià aconseguix editar 8.389 títols. Fantàstic. Perquè, és clar, el negoci és el negoci, i la subvenció, la subvenció. I maximitzar els beneficis és la lògica més simple del capitalisme (cultural inclòs). I si, a més, socialitzem la pèrdua dels drets lingüístics i de la llengua, mel sobre okhueles.

diumenge, 10 de març del 2013

Cita dominical / 227: Andrés García Reche

Mirant el sistema.
S'ha dissenyat un sistema de regulació i control que no regula ni controla res, des del mateix Banc d'Espanya, fins als tribunals i sindicatures de comptes, que no només no tenen poder d'inspecció en temps real, sinó que a més emeten els seus informes amb un desfasament temporal tan llarg que quan descobrixen irregularitats, han prescrit. I aixina, successivament.

De veres, ¿algú pretén convéncer-mos que sobre els fonaments d'un sistema institucional tan exòtic com este es pot construir una verdadera democràcia?

Andrés García Reche, «Es el sistema, estúpido», El País, 05.03.2013.

dissabte, 9 de març del 2013

Tirant al Yahoo!

I hui, dissabte, d'eixos dies que t'agarres faenes rares, doncs, amb un poc de traça —els anys t'ho donen, això— i un poc més de sort, trasllade el Wordpress i la plantilla a Yahoo! i torne a començar el bloc sobre el Tirant. Eixa és la continuació per a mi lògica de l'adaptació que vaig fer i vaig refent en pdf per al format del meu Kindle, fer-ne una altra adaptació llegidora en Internet. Una altra, dic, perquè ja n'hi ha una, impulsada per Manuel Sanromà i preparada amb la versió del text de Martí de Riquer. Trobe que és poc disposar només d'una opció, així que n'afegiré una altra amb un disseny diferent i una transcripció que en algun cas no coincidirà amb la versió de Riquer. Com sempre, ho comence i ja vorem fins a on arribe.

divendres, 8 de març del 2013

Trencadís bufat

Es nota també en el Google Street View La diputada Vidal Causanilles en les Corts (28.02.2013):
Per descomptat, els alts càrrecs han patit més retallada, des de l'any 2008, pel que fa al sector funcionarial, i el govern valencià, per descomptat, a ningú del govern valencià, a ningú, li agrada aplicar aquestes mesures, ben al contrari, mos agradaria poder dir el contrari, que l'economia anara bé i que poguérem tots tornar a la situació del 2008.
Hi ha aquella convenció de les noveŀles que diu que els delinqüents sempre tornen al lloc del crim. Sembla que la idea ve de més arrere, segons comenta Martin H. Hanser, de la Bíblia (Proverbis, 26:11) fins i tot: «Com gos que retorna al seu vòmit, el neci repeteix la seva niciesa.» Sembla que la diputada vol recular allà mateix on es va la niciesa de les oligarquies polítiques i econòmiques valencianes va engendrar les malvestats que mos estan fent patir ara, però no amb intenció d'evitar-ho, sinó per nostàlgia del malbaratament iŀlimitat. El casc operístic de Calatrava (te la clava) que hi ha al llit del riu de València està omplint-se de bufes que amenacen una trencadissa.

dijous, 7 de març del 2013

Mentires per a tots

Es queixa i s'ufaneja en les Corts Vidal Causanilles (pp) que els diputats, alts càrrecs i membres del govern valencians són dels que menys cobren d'Espanya. Fins i tot ploriqueja sobre la reducció del sou dels alts càrrecs, que diu que ha estat major que la dels mateixos funcionaris —eixos...—. El que no es fa difícil d'explicar, per tant, és per què n'hi han tants suposats portaestendards del capitalisme desregulat, de la inanitat de l'estat i de la insaciabilitat de l'empresa privada que estan ben disposats a botar a la poltrona pública. Una de dos, o eixe personal és incoherent —i s'autolesiona psicològicament— o hi ha alguna cosa que no acaben d'explicar clarament. La veritat, però, és que ja no cal que l'expliquen, que mos la sabem massa i cada dia en tenim un episodi més vergonyós que el de la vespra. L'aigua no era per a tots, només la mentira.

dimecres, 6 de març del 2013

Melville per a Tirant

Agafe la plantilla Melville i li canvie un poc els colors de fons, perquè la blancor de les pantalles d'ordinador habituals ja sabem que no és massa agradable per als ulls. Naturalment, no serà estrany que la resta d'afegitons que faré rebaixen un poc la pulcritud inicial del tema, però no tinc esmena en eixes coses i em deixe dur. Modifique la imatge de fons, els tipus d'enllaços per a que agafen el nom del capítol i vaig fent els primers esborranys.

dimarts, 5 de març del 2013

Cacics en salmorra

Són tantes les opinions que li peguen voltes a la refundació, refundició, regeneració, revisió, reversió, reforma i moltes més variacions de l'obra d'apedaçament d'això que hauria de ser la democràcia, que podria ser que, com en Islàndia, ací també eixes bones intencions es materialitzaren en algunes normes i actuacions concretes d'economia i política del bé comú.

Les oligarquies polítiques han anat desviant a poc a poc el solc fins a aconseguir fer anar un sistema de control de la ciutadania i de generació de rendes públiques en benefici privat, eixe sistema de remuneració i enriquiment instaurat en els grans partits polítics que ara —¡ara!, per fi— sembla que escandalitza un poc més que abans al personal.

I hui m'ha tocat picar una intervenció de Ballester Costa, que si no fóra perquè són les Corts, diries que està actuant en una tertúlia de cacics de poble, fent riure els amics i còmplices a costa de denigrar la morralla ciutadana de qualsevol pelatge i condició per a la qual l'activitat política pública imposa restricció, reprimenda i submissió. A voltes es fa massa evident que la mitat de la colla són personatges foscos disfressats de polítics. Un poc com eixa cua-roja fumada (Phoenicurus ochruros) que es camufla entre els pins.

dilluns, 4 de març del 2013

M'aborrone

Repasse les cançons de Tracy Chapman, de qui no sé què se n'ha fet. Fa fred, plou de tant en tant, dinem amb Emili en l'italià Casa Tua —mos entenen amb paciència, tot i que només roseguen el castellà, l'anglés i, és clar, l'italià d'on siga— que hi ha prop de la faena, on ho fan senzill i molt bo. 10 euros. Al cap dels mesos m'adone que sí, efectivament, la revista Presència, ha eliminat des de l'estiu passat (crec que des del número 2.105), no sé per què, la secció que més m'interessava, la de llibres. Fea mesos que obria la revista esperant que tornaria a aparéixer, però només hui he pensat de mirar-ho més en concret. No sé què deu haver passat, perquè si és que l'han substituïda pel recull de festes de poble «Sortim», doncs, trobe que la subscripció m'està semblant un erro de comptes.

Elimine un diari que tenia damunt la taula. Hi havia encerclat el paràgraf següent, que em recordava uns diaris d'altres èpoques que quasi no he vixcut (El País, 25.02.2013):

Previamente y también en un correcto valenciano normativo, la alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, había caldeado el frío ambiente con su convocatoria a «todo el mundo» a que venga a la ciudad a disfrutar y participar en las fiestas. Los himnos de Valencia y España dieron paso a un castillo de fuegos artificiales.

¡M'aborrone!

diumenge, 3 de març del 2013

Cita dominical / 226: Sebastà Serrano Farrera

Mirant els sistemes.

Un sistema tendeix a convergir, a tancar-se sobre si mateix. Si no té aquest comportament —tendència a la convergència— es desfà i res no reconeixem com a sistema.

Sebastià Serrano Farrera, «La primera meitat del segle xx», Comunicació, societat i llenguatge, 1993.
Per sistema.

dissabte, 2 de març del 2013

Clavill en la finestra

Allò que mos pensàvem que podien ser valors, eixa convicció que mos venien sobre un fons ètic que formava part definitivament de la manera de pensar d'un coŀlectiu tan important com el Barça, vegent el final del partit de hui contra el Madrid, sembla que fóra simplement una infecció, una passa, un estat mental transitori provocat per l'estacionalitat favorable dels resultats esportius. Simplement, només era una ficció, com ho és el mateix entreteniment a què es dediquen els clubs de futbol i els que mos mirem el joc pensant que movem les cames sobre el camp. En fi, espere que aquella ètica sí que siga un component de Guardiola (i de Tito, quan torne) i mos podrem aficionar també al Bayern München. I tant de bo que el que feen hui Valdés i companyia insultant i cridant-li a l'àrbitre al final del partit de hui haja estat un clavill en el marc de la finestra que es puga apanyar.

divendres, 1 de març del 2013

Garantint la ignorància

Recopile unes quantes notícies del diari referides a la càrrega contra el models de gestió lingüística en l'educació. D'una banda (El País, 21.02.2013):

La normalització lingüística arriba per fi a l'ensenyament secundari

Diu que per fi es catalogaran els llocs de treball docents amb el requisit per a impartir la docència en valencià. I uns dies més tard (El País, 28.02.2013):

El xiquet que demana les classes en castellà les rep en català

Estem «espanyolitzats», en el mal sentit de l'expressió —posant que en tinga de bons— entre el model valencià que no arriba i el model català que volen desballestar. En els dos casos la garantia ideològica és la garantia de la ignorància. I el que em sembla més trist és que només al final, de casualitat, apareix el sentit comú de la directora d'una escola:
Jo si em trobara un cas d'estos intentaria parlar amb la família i els faria entendre que aprendre dos llengües és un avantatge i que amb el nostre mètode els garantim el coneixement de les dos. Però no m'imagine un nen demanant les explicacions en castellà, tots saben català. Per això el que aquí es planteja és una opció política i res de pedagògic.