dimecres, 31 de juliol del 2013

Estalvis parlamentaris

Diu que van a reformar l'antic edifici dels grups parlamentaris. Hi traslladaran la biblioteca i alguns serveis més. Per estalviar diners. De veres, si és per estalviar, ja fa anys que ho hagueren pogut pensar i que ho hagueren pogut fer. Si realment volen estalviar, no cal reduir el nombre de diputats de les Corts valencianes, el que cal és que facen la seua faena com a poder legislatiu amb més qualitat legislativa i mirant més per l'eficiència social que pel benefici partidari.

Per contra, la major part de la seua tasca legislativa s'aguanta com un parotet, per molta solemnitat impostada que li posen. Tan evident és com el fet que el pp puga estar proposant una nova reforma de l'estatut d'autonomia que van pactar amb el psoe l'any 2006, que tenen un reforma pendent de debatre en el parlament espanyol, però que ara no volen debatre perquè ara governen ells a les Espanyes, els del pp.

Fan servir molt de tractament protocoŀlari estrambòtic i gens civilitzat, molta pompa i circumstància en les columnetes del nou edifici que ha evaporat les reserves de diners de la institució, la mesa incomplix les normes que ells mateixos aproven, no són un contrapoder que equilibre l'opacitat i la desinformació de l'executiu, no són el contrapoder que obri les portes a la participació ciutadana (una vegada a l'any es reunix una comissió de peticions bastant fantasmagòrica), excepte si són «clients», familiars i «contractats». Aixina, no en sobren vint, sobren tots. ¡I això que són imprescindibles!

dimarts, 30 de juliol del 2013

L'energia dels caps calents

Hi ha qui fa tot el contrari, però també hi ha qui es calfa el cap i posa temps i interés per a millorar la vida, la pròpia i la dels altres. Amb la calor m'ha pegat per mirar com està la cosa dels aires condicionats (i la calefacció per a l'hivern), de rebot acabes topant amb la qüestió de les energies, de la llum i de l'energia solar i el cinisme dels governants (i els súbdits, que som mosatros) segrestats per les elèctriques. I acabes topant amb alguns webs interessants. En destaque dos:

  • Cómo ahorrar cada día con los electrodomésticos
  • La estafa en los contadores de la luz
  • Aprofitant que es noten les vacances en la xarxa, regirem racons diferents.

    dilluns, 29 de juliol del 2013

    Les vies del tren

    ¿Qui decidix que el conductor d'un tren que va a vora dos-cents per hora tinga l'opció de convertir un servei públic en una arma de destrucció massiva? Ix per la tele un directiu d'Adif que diu que no calia cap sistema de seguretat més. Li ha faltat afegir eixa expressió tan adient en este cas: «A las pruebas me remito». En fi, qualsevol dia tampoc caldrà posar-li vies al tren.

    diumenge, 28 de juliol del 2013

    Cita dominical / 246: Henry David Thoreau

    Mirant el temps que se'ns mor.
    Com si puguérem matar el temps sense ferir l'eternitat.
    Henry David Thoreau, Walden.

    dissabte, 27 de juliol del 2013

    Un tàngano d'aigua

    Ma mare pretenia fer-se un «tàngano» d'aigua, és a dir, un got ben gran, perquè estava abrasida. Supose que encara es deu dir això en Carcaixent. No he acabat de fer la fitxa sobre el mot, però per ara sembla que deu vindre del castellà (no sé si també de l'aragonés). El localitze amb eixe mateix significat Briz en la comarca de Requena-Utiel.

    En el català de Carles Ros era un joc de xiquets, el tello, probablement, i tángano és com en diuen en gallec i en més llocs amb variants. En fa una descripció ben interessant Constantino Cabal en Los dioses de la vida: la mitología asturiana. Sembla que la cosa podria remuntar-se a una fórmula llatina, tango-mango, fins i tot en dret, hic ego vos tangano... Però, bé, ho deixe ací, que fa calor, i el que em tenia intrigat era d'on venia el nom del got d'aigua que es beu ma mare de tant en tant.

    divendres, 26 de juliol del 2013

    Un pessiguet de raó

    Hi ha a qui li molesta molt no tindre raó. I és comprensible, a mi també em molesta i procure sempre tindre'n una poca, no molta, però que no me s'acabe mai. Tampoc vullc tota la raó del món, com a voltes diuen, sinó un pessiguet d'eixa lluentor de veritat amb que aclarim les idees, però que mos encenga si en tenim massa.

    Per contra, hi ha qui pot viure sense ni un polsim de raó, però que té la sort que, en general, la raó no és un dels condiments necessaris per a viure. La raó i la veritat, són diferents de les certeses i els dogmes, però estos dos suplixen de manera molt avantatjosa aquells miratges de la ciència. Els dogmes són fonamentals i infal·libles, però les certeses, encara que són més flexibles i variables, també són idees que s'ajunten bé amb el caràcter i l'estat d'ànim.

    En fi, quina sort tenen alguns, bona o roín, segons com es mire.

    dijous, 25 de juliol del 2013

    La policia lingüística

    Diu que han detingut un xicon per parlar elxà en Elx. Un altre va dir que el seu nom era «Lluís Xavier», com si això fóra un nom admissible al Campello, a Barxeta o a Salamanca (Vilaweb, 22.07.2013):

    Detingut per haver parlat en català a Elx en una protesta contra el pp

    La nota marginal que acompanya la imatge d'este apunt correspon a la tramitació d'una queixa davant el síndic de greuges valencià que este, com que afectava la policia espanyola, va enviar al defensor del poble espanyol. Els símptomes són clars, ¿no? Els valencians estem finalment convençuts que la cançó d'Ovidi s'ha de complir, que «ja volem el pa sencer». Tremoleu imperis periodístics, televisius, cinematogràfics, alimentaris i medicamentosos espanyols, la catalanofonia deixa ara mateix de ser afonia i farà sentir la seua veu per tots el mitjans existents i pels que mos inventarem. I, això sí, ¡les molles volaran al vent!

    dimecres, 24 de juliol del 2013

    Sifonòfor cleptocràtic

    S'està fent llarg el final de temporada, amb els diputats del pp encara ambulants i declamant discursos carregats d'unes raons que fa anys que no tenen sentit democràtic sinó cleptocràtic. En va parlar fa quatre anys Félix de Azúa (veg. «Italia y España, una confluencia»), utilitzant exemples que podien ser premonitoris i que ja anunciaven la conclusió que haurem d'anar repetint i assumint. Tal com la va expressar Enrique Gil Calvo fa uns dies:

    La deposició del tresorer ha revelat la veritable naturalesa del nostre règim: un autèntic estat cleptocràtic de suborn, que es camufla darrere de la impecable façana jurídica d'un estat democràtic de dret.

    Per ací ha deixat l'escó Alicia de Miguel García, una nova anella de la cadena de favors, però amb mala idea, que és la manera que tenen d'entendre la política. Només caldria ara que n'escriviren un llibre, un manual de política per a apardalats, amb l'aval de la faes, pagant-li la subvenció corresponent, com és degut. En la portada podrien posar un sifonòfor, eixa cadena de cnidaris associats que adopten una aparença de medusa interminable.

    dimarts, 23 de juliol del 2013

    La privatització del Sol

    La involució carpetovetònica —abans en els tebeos denominaven aixina els retrògrades socials i polítics— no té aturador davant l'educació, la sanitat, els drets de les dones ni res que puga reportar-los un benefici econòmic que augmente la desigualtat, no té més lògica que el retorn a un feudalisme, però tecnificat. La nova bestiesa és el decret sobre política energètica que està preparant el ministre Soria. Estic que talle claus amb açò (veg. Som Energia):

    Finalment podré posar-me unes plaques per generar part de la meva energia?

    Tot el contrari! Les mesures que pren el Govern en relació a l'autoconsum van totalment encaminades a endarrerir la «revolució» energètica ciutadana que s'està produint a favor d'un model descentralitzat de generació molt més democràtic.

    A banda de l'augment de la part fixa de la factura elèctrica (comentada en el primer punt) cal afegir-hi altres mesures, com cobrar un peatge per l'energia produïda que no ha sortit a la xarxa i la no regulació d'un Balanç Net. Regulació que és necessària per facilitar petites instal·lacions domèstiques.

    Sí han creat un registre per a les instaŀlacions d'autoconsum amb l'únic propòsit d'establir un major control, acompanyat de grans sancions econòmiques per qui no hagi legalitzat la seva instaŀlació d'autoconsum (fins a multes de 30M€!!! una desproporció absoluta).

    M'he passat la vesprada instal·lant uns extractors solars. Qualsevol dia Endesa i Iberdrola envien els municipals a clausurar-me'ls.

    dilluns, 22 de juliol del 2013

    Fer ús de la mateixa... llengua

    Lingüista mimètic

    Torne a volar pel riu, però amb el motor un poc gripat: 13:01. Entre unes coses i altres, massa estrés i massa calor durant el matí de faena. Al riu a les tres i mitja passades també fea caloreta. Coses de l'estiu. I no era jo l'únic boig correguent.

    Amb la calor, em ve al cap una frase d'Artur Ahuir, acadèmic, durant els cursos d'estiu d'enguany: «La llengua està per a fer ús de la mateixa.» Supose que deu ser un lema que apareix gravat en pedra a l'entrada de l'avl, perquè no entenc com s'apega tant això. I és que te s'apega i no hi ha manera. És la llengua que anem fent, ¿no? La insolació deu tindre eixos efectes. Uf, córrec amb gorra, i vés a saber quines conseqüències en el cap tenen eixe recalfades.

    diumenge, 21 de juliol del 2013

    Cita dominical / 245: Manuel Martínez-James

    Mirant l'obertura de les llengües.
    Martínez-James insistix que allunyar el ciutadà del seu defensor representaria una pèrdua incalculable. «Ara de tant en tant mos arriba un paper quadriculat que hem de llegir en veu alta perquè no és castellà: és una transcripció tancada de l'andalús. I l'endemà eixe paper pot ser una queixa per la qual el conseller haja de donar explicacions al parlament. Això és riquesa democràtica.»
    Manuel Martínez-James, segons Jerónimo Andreu en «¿Quién defiende al defensor?», El País, 30.06.2013.
    «Transcripció tancada de l'andalús» (que trobe que significa 'l'andalús és tancat') és una figura poètica que ara no recorde quin nom té.

    dissabte, 20 de juliol del 2013

    La flor de la terra

    La «terra flor» diu que és la flor de la terra, la part superficial i agraïda pels treballs dels llauradors. Un poc enrevessat ho trobe, jo no sóc gens de llaurar, però en parlen els diputats en les Corts (una llei que estan fent a grapats) i deu ser cert, tot i que només trobe una documentació (dels professors Samuel Garrido Herrero i Salvador Calatayud Giner) que comenta que és cosa del sud, de València i de Gandia.

    La «terra flor» que conreem ara té poc a vore amb l'humus i la riquesa que s'hauria de crear i redistribuir entre els habitants del territori.

    divendres, 19 de juliol del 2013

    L'albornés wagnerià

    Afigc l'albornés, el provençal i la bocana a la llista dels vents del nord-est, amb remissió cap a gregal. Això mos faria falta ara, un poquet de vent del nord aquell, on la gent era aixina o allana, com dia el poeta. Localitze un vocabulari valencià de l'art de la navegació i de la construcció naval de Lluís P. Flores (veg. Google Llibres) que em porta l'albornés:

    És el nom que rep el gregal a la vesprada.

    Buscant vents del nord, escolte les obertures de Der fliegende Holländer, Tannhaüser i Lohengrin de Wagner. La resta del cos de les òperes no sé massa bé si tenen la finalitat d'envair Polònia, però em destorben com una ponentada valenciana a migdia.

    dijous, 18 de juliol del 2013

    Brúfols marjalencs

    Enllaçant amb això de les serps amb cabellera del poble, recorde el «brúfol marjalenc», ocellot que no he vist mai per allà, però que encara perdurava en el record dels habitants de la Vall fa uns anys. L'arreplega Joan Giner Monfort en el seu llibre El valencià de la Valldigna, on dóna com a informació complementària una de les fitxes que anem fent un poc entre tots. No m'estranya que l'haja trobada, perquè sembla que és l'única aparició que hi ha del terme fins ara en la xarxa. ¿Per què no en parlen més els vallers? Bé, fa temps que va desaparéixer la marjal i, amb ella, aquells brúfols. Hui, els pardals que mos observen són uns altres.

    dimecres, 17 de juliol del 2013

    Serps amb cabellera

    Veig que no havia inclòs en este bloc les «serps amb cabellera» de la Vall, una figura de l'imaginari fantasiós que pot aparéixer en qualsevol lloc, sobretot allà on no saps què hi pot haver, tant pel desordre com per la runa que s'hi poden acumular. «¡Serps en cabellera!, n'hi havien allí», podria dir algú que entrara en els armaris de Bárcenas (o de Blasco Castany, que també deuen estar ben roblidets). Diu que eixa figura pertany a la mitologia pirinenca (veg. Dramatúrgia al País de les Meravelles?), i em fa gràcia que haja viatjat —com tantes altres coses— cap al sud, encara que haja perdut part de la cabellera pel camí.

    dimarts, 16 de juliol del 2013

    Cudolets

    Afigc el cercador d'un diccionari nàutic del Termcat al Multicerca i amplie un poc la fitxa sobre «a tiri i bandiri», expressió que va amollar en una comissió de les Corts un diputat fa uns quants anys el diputat Peris i Garcia. No ha fet molt de recorregut l'expressió des d'aquells temps, i encara que l'escrigues «a tiri i baldiri», l'estadística no millora massa. Alícia m'envia faena per a passar l'estiu fent fitxes noves, mentres ella va teletransportant-se buscant la frescoreta entre l'Horta i la Ribera. Veig Aureli de matí capficat de fit a fit amb el seu café, pensant segurament en els cócs i les vores de Càlig.

    I demà, ja era hora, Sísif farà passar un altre cudolet sindical pel registre. Sísif, i l'escarabat piloter, segons qui ho mire.

    dilluns, 15 de juliol del 2013

    Córrer sense arribar-hi

    No dec ser un d'eixos éssers de les estreles que diuen els episodis documentals d'Ancient aliens. He repetit la marca de dimarts passat: 12:56 (6:35 + 6:31). Estic començant la temporada de córrer i em mantinc prop de les marques de l'any passat, com aquella tortuga que li guanyava la cursa a Aquiŀles. No anem malament.

    No hi havia massa personal pel riu a eixes hores, les quatre de la vesprada, amb tota la «plengina», que diu ma mare. Mentres fea l'últim tros m'ha passat un que s'entrenava amb una motxilla a l'esquena. Això sí que és inhumà, ¡alienígena! Sort ha tingut que estava contenint-me...

    Quan córrec em vénen moltes idees al cap —i se'n van ràpidament també—, com ara cap a on vaig i per què cal córrer per a arribar-hi. Senc les explicacions de Rajoy Brey —eixa mentira sempre dubtosa i rotunda a l'hora— i veig que no corre, que les diu parat davant del faristol. Mos hauríem de preparar per a fugir el dia que els pegue per córrer, o per fer-mos córrer.

    diumenge, 14 de juliol del 2013

    Cita dominical / 244: Javier Martín

    Mirant les xarxes del poder.
    A canvi de lleialtat a Mubàrak, els alts comandaments eren premiats en el seu retir amb sucosos llocs directius en l'administració de l'estat o en empreses estatals, on els alts sobresous compensaven les pensions. A poc a poc van acaparar direccions en ministeris claus i en institucions públiques estratègiques. Aixina va poder crear una extensa xarxa que amb el pas del temps li va permetre influir en política i establir mecanismes per a obstruir qualsevol tipus de reforma.
    Javier Martín, «La república castrense», El País, 05.07.2013.
    Unes quantes lleialtats semblants podem vore si obrim els ulls un poquet.

    dissabte, 13 de juliol del 2013

    Llibreries sense ciutadans

    Diu el llibreter Paco Camarasa ( El País, 05.07.2013) que València és un exemple de ciutat sense ciutadans:

    La prova d'això està en València: hi van desaparéixer les llibreries i el pp de la trama Gürtel fa anys que està manant.

    Són exageracions de llibreter, trobe. Al cap i a la fi, quan es suposa que hi havien llibreries manava Pérez Casado, Ródenas Villena, Lerma Blasco, i vaa arribar Barberá Nolla i Zaplana Hernández, per no dir-ne altres que també manaven molt i amb molta tirada cap als llibres; ah, Blasco Castany també devia rondar pels prestatges. Les llibreries, per tant, no són cap garantia de res, sense arribar a recordar El nom de la rosa, també hi havia la llegenda del llibreter assassí. Al carrer dels Catalans de València hi ha la llibreria de Nueva Acrópolis, i ja em direu quin profit ciutadà n'hauríem de traure, excepte el benefici calmant que puga tindre endinsar-se en la lectura, que sovint és millor que atendre les converses que remouen l'actualitat o els «sossuïts» del dia.

    divendres, 12 de juliol del 2013

    Romanços poc ecològics en castellà

    Li envie una queixa al síndic de greuges sobre el web d'un comité públic d'agricultura ecològica (caecv). Em contesta el conseller de tantes coses Ciscar Bolufer que busca qui t'ha pegat, que eixe organisme és públic però com si fóra no sé què i que farà per vore si no sé què. Sense acalorar-me, a pesar de l'estiu, li demane simplement que m'és igual si eixe consell depén d'ell o no, però que, en ser una «corporació de dret públic», ha de fer per complir les lleis. Bé, això sembla que no és un principi per alguns, però sí que sol ser un mal final.

    L'especialitat d'alguns són els romanços, particularment els que tenen a vore amb una legalitat opcional. Si en sap el Bárcernas del que fan «tots», eixos «tots» que ell coneix tan bé.

    dijous, 11 de juliol del 2013

    Sindicalisme de plaques

    A voltes lluites contra els elements amb la seguretat que no podràs véncer-los, perquè els elements no admeten raons, sinó circumstàncies i ocasions. Hi ha persones que són com els elements atmosfèrics o geològics, que no admeten raons, que tan sols observen les seues circumstàncies, les seues derives i les lleis de la seua naturalesa.

    Vaig demanar que el Consell de Personal de les Corts —del qual forme part en representació de l'stas— trametera un escrit a la Mesa de les Corts per a indicar-los que havien comés una irregularitat evident —per no dir una iŀlegalitat— quan van aprovar una pròrroga de dos acumulacions de tasques «d'acord» —escrivien— amb l'article 5.1.d de l'Estatut del personal de les Corts Valencianes [pdf], que diu que la durada de la interinitat per acumulació de tasques és d'un «màxim» de sis mesos en un període de dotze mesos.

    Els elements no van voler raons ni «abstraccions» tals com la legalitat, l'interés comú, la reivindicació del funcionament correcte de la gestió del personal, el perjuí que genera el compliment «opcional» de la legalitat que alguns s'atribuïxen... Les forces tectòniques van decantar la decisió cap al silenci del Consell de Personal. Al capdavall, sabia que no podia pretendre res més que aconseguir una votació que mostrara que jo no participava d'eixe silencia, que hi havien sis membres (en som nou en total, en faltaven dos) que no volien que el Consell de Personal fera res en eixe cas i un (jo) que volia fer explícit el desacord amb la irregularitat comesa per la institució. En eixe sentit, vaig aconseguir el que havia pronosticat meteorològicament. Més tard va ploure i tot sobre València.

    dimecres, 10 de juliol del 2013

    El gènere del desgavell

    Mantinc l'esperança que el meu desastre arxivístic i bibliotecari es resolga algun dia per art de màgia, perquè jo hi pose voluntat, però no trobe temps i espai per a organitzar tot el que no llegiré en esta vida al costat de tot el que he llegit i que quasi sempre he oblidat més del que voldria. Ho torne a intentar, però sempre hi ha papers, texts i llibres que no sé on posar situar seguint una fantàstica idea inicial. Amplie o reduïxc eixa idea i continue amb el desgavell. I això és continu.

    El que sí que és greu és l'hemeroteca impossible que intente fer. Escollida, és clar, no pretenc alçar els diaris complets. Però aixina i tot ja són massa carpetes, massa gruixudes i mal arxivades. Per això acabe eliminant les pàgines després de comentar-ne alguna cosa. Hui li toca a «Qué fue de la escritoras» de Laura Freixas (El País, 06.07.2013):

    Ni és cert que en el passat no hi haguera dones, ni ho és que en el futur les arreplegarà el cànon. Ara sé que en literatura, com en altre camps, la (apariència d') igualtat no és pròpia de la nova generació, la que hui és jove, sinó de la joventut: és un vell miratge que es renova cada generació, per a dissipar-se al cap d'uns anys i tornar a començar. ¿I què podem fer per a evitar-ho? Per a mi, la resposta està clara: reflexió teòrica i acció coŀlectiva. És a dir, feminisme.

    El tinc per damunt la taula i em recorda un poc el que hem tractat amb Abelard Saragossà en el curs d'este estiu: el valor comunicatiu de la marca de gènere gramatical. No en té. A més, em va confirmar que hauríem de parlar de declinacions i no de gènere masculí i femení. (No em vaig atrevir a dir-li res de la meua proposta de «gèneres el / la»).

    Em deixe dur per Freixas i Saragossà: el temps acaba ordenant-ho tot. I qui diu temps diu atzar. I qui diu atzar diu desgavell.

    dimarts, 9 de juliol del 2013

    Excrescència valenciana

    Estic en deu minuts

    Els valencians estem aveats al dispendi de mitjans, la hipercorrecció i les barates de paraules, de trets, de llengua... I mos barallarem si cal per vore si els llançols entren o no sancers en el futur diccionari de l'avl, com si mos en sobraren, de paraules i sons, com si no tingueren trellat ni ús ni justificació i puguérem anar deixant-los perdre en unes bugaes d'eixes en què perds el fregall i l'escurà.

    Era cert, es podia i es pot, ¡i tant que podem escriure aixina! —i allana—, però es veu que només ho podem fer per a les notes que deixem en la porta de la botigueta quan eixim un moment, o per a acompanyar els gomets i els imants de la nevera. Perquè el cas és que no fem en valencià ni diaris ni res que tinga pes en la comunicació general. En canvi, trobe companys i companyes ben preocupats per si afegim llançols sancers o a trossos, pesants o llaugers, i els acadèmics i acadèmiques no sembla que estiguen molt més en contacte amb la realitat que mos programa el traductor automàtic Salt, l'escriptor valencià per excrescència. Per excrescència de traduccions del castellà.

    dilluns, 8 de juliol del 2013

    Fer amb economia de mitjans

    Juan Roig presenta el projecte fer, 'foment dels esportistes amb reptes' (El País, 27.06.2013). La delicadesa amb el valencià en este cas em toca. Al cap i a la fi, estem parlant de diner, i això és una cosa que no va emparellada habitualment amb la disponibilitat econòmica —amb les excepcions pertinents dels qui trauen resquit de malmetre les ocasions d'ús de la llengua.

    En el mateix diari, però ahir, la periodista comenta que a Susana Díaz, la consellera de presidència de la Junta d'Andalusia, li molesta que, al presentar-la, «s'incidixca en el seu accent sevillà». Davant d'això, la consellera replica: «Economia de mitjans: dir més amb menys»... Una cosa pareguda al que fem els valencians, i que hauríem d'aprendre que també és economia de mitjans, i fer això hauria d'estar molt ben vist mateix. Almenys perquè ho fem amb mestria, ben pensat i ben fet.

    diumenge, 7 de juliol del 2013

    Cita dominical / 243: Joan Coromines i Vigneaux

    Mirant els noms de les nacions.
    En realitat hem de reconèixer que l'origen de «català» és encara un enigma. Si volem trobar una etimologia, ja que no mitjanament segura, almenys no desenraonada, haurem de partir de l'observació següent. Un nom tan tardà com aquest és ben difícil que pugui ser tradicional: és força més probable que vingui d'alguna iniciativa local o àdhuc individual, i en creacions d'aquestes són fàcils els errors i alteracions. El nostre nom pot haver doncs nascut d'una deformació, i haver-se generalitzat fàcilment perquè era útil i responia a una necessitat vivament sentida; la realitat de Catalunya era un fet present per a tothom, però no tenia nom (car «Marca Hispànica» no era un nom, en propietat), i la consciència de l'existència nacional exigia que aparegués un nom d'una manera o altra.
    Joan Coromines i Vigneaux, «"Català" i "Catalunya"», Estudis de toponímia, volum ii.

    dissabte, 6 de juliol del 2013

    Fer parlar

    La llàstima dels cursos d'estiu, ara que s'han acabat, és que trobe que, en concret, els acadèmics que hi han participat no mos han permés pensar que la institució estiga fent-se les preguntes adequades. Per exemple: ¿de què aprofita una normativa sense parlants? No sembla que això els preocupe massa en l'avl, i és el que és més urgent, és el problema social que una institució acadèmica hauria de tractar amb una actuació oberta, dinàmica, comunicativa, accessible, ben diferent de l'actual. Molt millor seria gastar-se els diners afavorint els intercanvis comunicatius en valencià que pretenent adscriure-mos simbòlicament a l'iberisme, el neandertalisme o l'alienigenisme. Els nostres diputats Maluenda Verdú, Ferraro Sebastiá i Giner Giner s'entretenen aixina, i dia aquell que mentres fan això, no fan coses pitjors. Però tampoc millors, que cantava Albert Pla que podrien estar «prenent el sol, prenent el sol»...

    Ei, la bona dels cursos d'estiu, la resta, tota la resta, que encara es fan i que uns quants tenen interés a fer parlar en lloc d'a fer creure.

    divendres, 5 de juliol del 2013

    Esforços articulatoris

    Hui la traca final ha estat a càrrec d'Abelard Saragossà i de Jesús Jiménez. Les mascletaes les ha pegades Abelard —eixa concordança del participi i les caigudes de la -d- són un homenatge a una de tantes regularitats de la llengua— amb el seu geni sistematitzador i metòdic. A més de les conseqüències de l'arraconament de l'-iste, un consell important: cal rellegir Sobre el llenguatge de Gabriel Ferrater i llegir Carme Junyent. Declinacions, som declinacions, no masculins ni femenins.

    Abelard allobix un poc al principi en les seues respostes, però prompte entens que el carècter embolcalla un puny de seda contra el guant de ferro de la mala praxi i de l'especulació normatives. Li demane si no haguera estat millor..., però quasi que no em deixa acabar: «Millor això que una punyà en l'ull». No m'ho ha dit aixina, però és el que hem d'entendre de la gnv.

    Al final, Jesús Jiménez ha desviat i esvanit la tensió reflexiva cap al domini dels sons. Quantes sorpreses mos amaguen les milanta i una maneres d'articular harmonies vocàliques i sonoritats sibilants. Diu que els seus alumnes reconeixeran l'al·legoria de la cortina i la porta obertes, tancades i entreobertes. ¡Pobres esforços articulatoris sense suport oficial!

    dijous, 4 de juliol del 2013

    Irrealitat africada

    Açò s'acaba, començant per la pronúncia dels plurals amb -scs, que mos ho pronostica el company Ferran. No s'atrevix, però, a dir quant més de temps sobreviurà el valencià. Això passa en la segona sessió del dia dels cursos d'estiu, que ha estat a càrrec d'Angel V. Calpe. Mos havíem d'enterar dels objectius i de la filosofia que hi havia darrere de l'elaboració de la Gramàtica normativa valenciana. De filosofia, poc, per sort; unes pinzellades d'història de la normativa i dos preguntes retòriques sobre a qui va adreçada la normativa. No ho sabem massa bé, és cert.

    Abans, en la primera sessió, ho hem pogut començar a sospitar amb Artur Ahuir, que mos havia d'informar sobre la variació en el futur diccionari de l'avl. La prova de l'ou han segut unes quantes oracions perfectament construïdes que contenien un munt de vocabulari «correcte» sense entrada en el diec: càguila, donyets, camionada, de bestreta, bancalet, dentoles, baquejar-se... Meravella, els diaris, les ràdios, les televisions i tots els mitjans que no tenim, podran fer servir eixe diccionari per a comprovar si haveren pogut dir el que no diran.

    L'anècdota: diu Calpe es deixa per als registres formals la pronúncia africada de l'aplec -tz-... ¿Quins són eixos registres formals en què tindrà trellat per a un valencià africar respectuosament? Seria ben bé el contrari, per respecte, millor seria que parlàrem com les nostres elits lingüístiques, que no són precisament les que es mereixen eixa desconsideració tan africada.

    dimecres, 3 de juliol del 2013

    Mereiximents i tal dia farà anys

    El segon dia del curs d'estiu hem arribat al cap del coneiximent amb Jordi Colomina:

    I que, almenys per una vegada, triumfara el coneiximent, per a fomentar el creiximent d'una llengua que, digau-li valenciana, digau-li catalana, des del seu naiximent no ha deixat de fer mereiximents.

    Un cloenda carregada de sentit. No cal dir que el precedent del treball de Colomina sobre la qüestió és un article d'Emili Sàez (que podeu trobar en una fitxa d'Eines de Llengua): «El valencià i l'increment -ement / -iment en els substantius postverbals derivats de verbs de la segona conjugació: la dualitat naixement / naiximent». Colomina ha matisat l'article d'Emili Sàez, ha ampliat la recerca i ha arribat a una conclusió semblant. Ah, abans d'això hem vist com mos hem velaritzat a la carrera.

    En la segona sessió del dia, Emili Casanova mos ha fet munts de les paraules que reblen els diccionaris i que se n'ixen pels descosits. I quina llàstima que no tingam mitjans ni recursos per a fer servir tanta varietat lèxica i expressiva. Un detallet que sembla que l'avl no té massa en compte, preocupada ara —em diu Takse que ha dit Ramon Ferrer— per vore com denomina l'acadèmia espanyola l'albaet que té entre mans.

    Dia 3 de juliol, ha fet solet a la plaça de la Mare de Déu per a les víctimes del metro d'aquell dia de fa ja set anys.

    dimarts, 2 de juliol del 2013

    Lexicografia i preposicions ibèriques

    Primera sessió dels cursos d'estiu, amb Josep Lacreu i Manuel Pérez Saldanya. L'avl, a més d'esmenar-li la plana a l'iberisme troglodita també està fent faena lexicogràfica, que Josep Lacreu mos ha mostrat, i mos ha anunciat que podrem utilitzar dins de poc: el diccionari «final» (que no «terminal»). Manel mos ha embolicat amb l'ús d'unes quantes preposicions fins que hem esbrinat alguns criteris semàntics indicatius que complementen les intuïcions de Pompeu Fabra. Ha pretés que la gramàtica ha de trobar «el punt dolç» d'equilibri entre les necessitats d'uns parlants i d'altres, però no he acabat d'entendre que això tinguera a vore amb la gramàtica. M'ha semblat més que això era un recurs (erroni) de política compensatòria. Coses dels ibers.

    dilluns, 1 de juliol del 2013

    Nyísprols i ambercocs

    Ja ha arribat el final de la temporada. Ara hauria de poder posar jo també algun documental com Ancient aliens, o coses per l'estil, per a omplir la «programació» d'este bloc. Esta setmana em queden uns «nyísprols» de Giner Giner en la recambra. Primer va pretendre iŀlustrar els seus coŀlegues parlamentaris quant a coneiximent i ús del valencià desqualificant-los pel cantó de l'ús del castellà traduït de maquineta que havia fet servir la diputada Crespo Domínguez. ¡Si sant Salt s'entera que traduïx al castellà! Vet ahí la ironia del valencianerista, gens preocupat pels desús del valencià i buscant la pulcritud estilística en el castellà dels altres i «de tots». Nyísprols, nyísprols i ambercocs. Amb això ho resoldríem tot.