divendres, 28 de febrer del 2014

Alguna volta

Diu que farà ponent hui, i que demà tornarà a fer fred. M'he estat repassant el concert d'Elgar per a violoncel i orquestra interpretat per Jacqueline du Pré en diverses versions. A partir d'ahí un documental sobre la violoncelista i més obres per a violoncel. Mor Paco de Lucía, però em pose l'últim de Cristina Lliso, Si alguna vez, que resulta un disc ben redó —encara que ja no tenen ni forma física i tot vaja per la xarxa—.

dijous, 27 de febrer del 2014

Conversió de sambori

La conversió del llibre per al Kindle (i també, és clar, la versió pdf) esta volta ha passat per la conversió del típic pdf en A4 al format rtf de Word. D'ací el passe a l'Open Office i l'alce en el format html (de pàgina web). Llavors, des del Word faig l'edició dels codis html i li incorpore un full d'estil css. El resultat és un document agradable i llegidor en el navegador. El copie i l'apegue en un document d'Open Office, li lleve els comentaris i en faig una versió doc. L'edite finalment amb el Word i l'envie a transformar al web d'Amazon (amb l'Open Office faig la nova versió pdf). Espatarrant.

Ja ho sé, és un mareig, però quan t'hi acostumes, li trobes el trellat i la seguida. L'única curiositat en esta tranformació ha estat la conversió del codi «page-break-before: always;» que he aplicat per a separar els capítols en html s'ha convertit en un salt de pàgina que no he pogut manipular ni amb el Word ni amb l'Open Office. Per sort, el conversor d'Amazon l'ha entés correctament (contràriament al que li ha passat al d'Online Converter).

Unes quantes hores de codis, un aprenentatge lent, candenciós com el sambori. I un altre llibre al sarró.

dimecres, 26 de febrer del 2014

El descrèdit oportunista

Arran del documental de ficció Operación Palace hi ha qui ha aprofitat per a pretendre tombar la credibilitat com a periodista de Jordi Évole. Hi ha qui ha arribat a mostrar-se molt dolgut i solemne pel fet que haja caigut el referent de la credibilitat espanyola. Bé, tinc quimera que són llàgrimes de cocodril, que es pensen que han aconseguit un punt de suport per a compensar el malestar —que s'abstenien de declarar— que els provocava... ¿Qui? ¿Jordi Évole? ¿O més aviat el Follonero?

Crec que eixe és el mèrit del periodista Jordi Évole, del Follonero, que ha treballat i bastit la seua credibilitat a partir d'un personatge fictici i humorístic, bufó de simple entreteniment per als seguidors dels programes de Buenafuente, que s'ha treballat l'humor a partir del respecte a les persones i, a continuació, amb la recerca sense censures i la confrontació de les opinions i les declaracions dels poders que afecten la vida dels ciutadans, exposant i qüestionant dades i posicions alternatives. Sense tremendismes ni falòrnies malcarades, sense les submissions resignades que practiquen molts mitjans. I sense adjudicar-se l'exclusiva de la veritat ni de l'ètica periodística.

Ni Jordi Évole i el seu equip eren uns herois infaŀlibles de la veritat ni ara són uns periodistes falsaris. Les veritats i les ficcions són dos facetes del pensament.

dimarts, 25 de febrer del 2014

Brossa no procedent

L'Amaranthus blitum, és una brossa no procedent, diuen. Una mica com això és el debat que ha sorgit en les corts espanyoles, que no sé en què devia estar pensant jo, però no m'esperava que espigara de colp ara, al final del mes de febrer. Els reductes litúrgics i cerimonials en què s'han convertit els actes polítics, que no tenen possibilitat d'incitar a res de bo, són herbes no procedents que omplin els camps, que triomfen en certa manera, però que no convencen de res. Una bona birbada democràtica mos hauria de permetre ordenar —i adornar— el trosset que mos toca.

I no cal arribar a fer un esclat èpic ni ucraïnés, tan sols cal un poc de pràctica de l'ètica i la democràcia, exercici previ i superior a l'estat de dret, eixe estat que invoquen eixos que tan arbitràriament l'incomplixen. Garbiñe Biurrún li ho va recordar a l'antic ministre d'Aznar Eduardo Serra Rexach durant el debat posterior al documental de ficció de Jordi Évole «Operación Palace» —entretingut i inquitetant—. Per cert, en el mateix hotel Palace va festejar l'any 1975 la seua boda la germana María Concepción Serra Rexach (abc, 16.12.1975; pdf). Pinet.

dilluns, 24 de febrer del 2014

Fabra i Ciscar romancegen en castellà

José Ciscar Bolufer, doblement conseller em respon per partida doble a les queixes que vaig enviar al síndic perquè no tenen els webs en valencià. M'amolla alguns romançosi no resol res. Com que, ai, sóc aixina i no em satisfà, li replique:

La resposta de l'administració tergiversa tant la legislació com l'actuació en este cas de la institució. No és l'article 6 de l'estatut d'autonomia valencià qui ha de garantir l'ús normal i oficial del valencià, tal com diu, sinó que és una obligació de la Generalitat valenciana, obligació que incomplix en este web, atés que els continguts que elabora i oferix a la ciutadania no estan en valencià.

La cooficialitat de les dos llengües oficials l'establix la legislació, però mala garantia oferix el web del president de la Generalitat valenciana, ja que una vegada avisats del seu incompliment continuen oferint la informació en castellà en el que hauria de ser la versió valenciana del web. A més, l'enllaç corresponent a l'«Agenda» mos envia a la versió en castellà d'eixa pàgina.

I continuaran romancejant sobre el nom d'una llengua que menyspreen.

diumenge, 23 de febrer del 2014

Cita dominical / 276: José Ignacio Torreblanca

Mirant el masclisme.
Reconegam-ho: els hòmens són la major arma de destrucció massiva que ha vist la història de la humanitat, i n'hi han uns tres mil cinc-cents milions per ahí solts.
José Ignacio Torreblanca, «El varón, arma de destrucción massiva», El País, 16.01.2014.

dissabte, 22 de febrer del 2014

El trage a mida

Hi ha tres paraules en català que acaben en -age. Dos porten a més ele geminada, per això no les puc escriure amb el mòbil Samsung. L'altra és trage, que hem agarrat del castellà. Podria no haver segut una excepció, l'haguérem pogut escriure tratge, però supose que trajo i traju van guiar cap a l'absència de la te. També mos haguérem pogut conformar amb el vestit de jaca i pantaló. Les normatives han de tindre alguna complicació, això les fa misterioses, atractives... Injustes ben sovint, però ho vegem massa tard, quan ja mos n'hem enamorat.

divendres, 21 de febrer del 2014

Temps imaginaris

Davant d'això (El País, 20.02.2014, foto d'Alexey Furman) no saps si podràs superar l'emoció, la intensitat que imagines, la tristor per la situació, el plor perquè no es tracta d'un film èpic. D'alguna manera, es tracta de persones que miren d'arribar a una costa, la del paradís en la terra, i moren ofegats d'enganys i pilotes de goma. I es tracta de persones que estan a tocar de la democràcia, i moren afusellats per la ranera dels autoritarismes.

dijous, 20 de febrer del 2014

País apamat

L'anterior president valencià, Francisco Camps Ortiz, tenia una política lingüística per als cartells que encomanava a la trama Gürtel (El País, 17.02.2014): a la província d'Alacant, 100 % en castellà-espanyol; a la de València, 50 % en cada idioma; a la de Castelló, 100 % en valencià-català. Posa-li un floc, si no t'agrada. Ell devia creure que això anava aixina i, tenint en compte els resultats, ho tenia ben apamat. Fins i tot Alberto Fabra Part, l'hereu, que és de Castelló de la Plana, proclamava el seu desig que pel nord entraren les emissions públiques catalanes, i després va tancar tots els mitjans de ràdio i televisió en valencià-català. Apamat al cent per cent, ell també. Ara cal que els ciutadans mos mirem les mans també, a vore si fa un pam.

dimecres, 19 de febrer del 2014

Cadenats de silenci

La pobresa (econòmica, social i educativa) ha estat la conseqüència de l'edifici de lluentons que van alçar les polítiques de caramull durant els anys de la rajola. Podem constatar ara que el rajol del diccionari de l'avl és volàtil, s'esvanix en la xarxa, no admet que mos encadenem a cap paraula, i ni tan sols existix en paper, físicament, encara que fóra un primer rajol d'una bambolla lingüística que esclatara avalencianadament, que obrira els cadenats que lliguen les paraules al silenci.

dimarts, 18 de febrer del 2014

Normes i sensibilitats

El diccionari de l'avl ha dictat una lliçó sobre el que poden fer els qui fan normes —paradoxalment— sense el poder d'aplicar-les. I això ha ferit les «sensibilitats» d'alguns que no poden fer normes i que voldrien fer servir el poder que tenen per a aplicar-les. En resum, que no acaben d'acceptar això de la separació de poders.

Quant a les sensibilitats, van per barris, i ací, jo mateix, sóc perfectament capaç de sentir-me català (en el sentit lingüístic, forme part d'eixa comunitat lingüística) i supose que em puc incloure (sense fer-hi massa èmfasi) en això que diuen «poble valencià», ja que també forme part d'eixa comunitat política.

En realitat m'identifique amb la llengua, independentment del nom i dels territoris on és oficial o on deixe de parlar-se. Aixina, sí que m'identifique com a català (i no com a catalunyés, que podria ser el gentilici més adequat), perquè la llengua depassa fronteres i divisions ètniques. Excepte que mos ho agarrem com un fet natural... Acabe de descobrir un exemple del GDLC (s. v. natural) que no acabe d'entendre: «El català és la nostra llengua natural». Maneres de ser històriques que confonem amb l'eternitat, amb una natura ideal.

A la resta del món, això del nom de les llengües també ha despertat, històricament, sensibilitats diferents i ha provocat polèmiques. Al final, eixos conflictes, els modula el «poder» (polític i social), és a dir, el que mos falta als qui treballem per l'ús de la llengua al País Valencià, que difícilment podem regular el rumb d'eixa tendència. De moment, el fracàs de l'ús emboira els petits èxits de la denominació composta o de la sinonímia.

dilluns, 17 de febrer del 2014

Taisez-vous

He estat pegant-li voltes al campionat de definicions que hem començat des de l'aparició del diccionari de l'avl i, vaja, renuncie, no aconseguixc definir la llengua. Totes les aproximacions que faig són aplecs de dades conjunturals, polítiques, socials, històriques, ideològiques inclús. Em pensava que en trauria l'entrellat lingüístic o filològic, però tot això han estat derivacions més o menys formals d'una matèria que sembla delimitable en el pensament, que fins i tot és la forma del pensament... No l'he poguda fixar d'una manera neutra, formal, general i generalitzable.

Vist això, supose que només hauria de ser «això que vullguen els...», els valencians, els catalans, els balears, els francesos, els suïssos, els belgues, els jueus, els alts, els baixos, els morenos... Mentrestant, haurem de continuar fent de la millor manera amb els contrapesos de la història, la política, la filologia i l'interés general. No hi ha races, no hi ha llengües, hi ha colors, olors, sons, afectes i desafectes.

diumenge, 16 de febrer del 2014

Cita dominical / 275: Miguel-Ángel Bastenier

Mirant els països amb llengües.
Tots els flamencs aprenen en escola un francés molt decent, encara que siguen mal correspostos per Valònia. Res a comparar amb els vincles íntims i materials que unixen Catalunya amb la resta d'Espanya.
Miguel-Ángel Bastenier, «El último belga, el rey», El País, 12.02.2014.
Excusatio non petita...

dissabte, 15 de febrer del 2014

Les definicions polítiques

Fragments d'una carta que no voldria haver escrit:

Per sort, vivim en una democràcia i eixe poder està limitat quant a la seua capacitat d'intervenció en els afers ciutadans. En eixe sentit, el Tribunal Constitucional ha invalidat sis vegades per vulneració dels drets fonamentals dels diputats i diputades unes decisions adoptades per la mesa (del PP) de les Corts. Segons la meua experiència, veig que no accepten el diàleg, llevat que els reporte una (nova) subalternitat de l'interlocutor i un reforç polític davant dels seus coreligionaris. Quan no tenen eixa perspectiva, sort tenim els altres de la democràcia i dels contrapesos de poders.

He dit que em semblava correcte «quasi» tot el contingut de l'escrit. «Quasi», perquè les definicions que proposes per a les entrades em semblen de caràcter enciclopèdic. Cert, fer enciclopèdies o aportacions amb eixa voluntat erudita i informativa també hauria de ser una tasca de l'avl, tasca que podria reflectir-se, per exemple, en un annex al diccionari (recorde amb estima el diccionari Larousse francés que aportava eixos dos vessants en un sol volum), annex que serviria per a emmarcar culturalment i socialment els conceptes tractats. Entenc que si hem de complir les dos funcions només amb la part del diccionari, no en complirà cap adequadament, perquè trobe que són obres complementàries més que intercanviables.

El cas és que de moment han intentat fer un diccionari general de caràcter normatiu. Segons jo ho veig, haurien d'haver fet moltes altres coses abans de traure el diccionari. Ja que l'han tret, el que haurien de fer ara és millorar-lo lexicogràficament i, per un altre costat, actuar en el sentit que proposes, establint un diàleg amb tots i entre tots els que hi vullguen participar, obert a tota la societat (polítics inclosos), promovent mil i una actuacions que anaren en el sentit de fer que l'ús del valencià fóra el fonament per als sentiments d'orgull i satisfacció.

L'exaltació orgullosa, i sovint la prepotència, s'han fonamentat sobre l'ús habitual i corrent del castellà i la simbolització dogmàtica d'una relíquia denominada valencià. El menyspreu pedant o victimista ha estat la contrapartida sorgida des de la impotència. Crec que els sentiments falsos i enganyosos proposats fins ara des del poder polític, que s'adoben amb la demagògia i el cinisme, acaben malament, sobretot per als ciutadans. Són posicions polítiques que hem d'aprendre a salvar des de la reflexió i l'acció sinceres i coherents. Això evitaria les bombolles de satisfacció i les posteriors depressions destructives. Tal com deduïxc del teu escrit, l'oportunisme és bo per a les formes i encara estem aprenent a fer-lo servir sense fer malbé el fons.

En fi, el diccionari de l'avl, al capdavall, és complementari del diccionari de la rae. El drae assenyala, també amb caràcter normatiu, que el valencià és una varietat del català. Les entitats normatives principals de l'estat compartixen quant a la llengua un fons raonable. Les definicions són millorables (el drae no té en compte la sinonímia entre valencià i català i afig una apreciació sociològica discutible i que no definix l'objecte). La teua proposta és la base per a una enciclopèdia que ara mateixa seria més necessària socialment i políticament que el diccionari.

divendres, 14 de febrer del 2014

Consideració poc especial

Derivat de l'absurd dictamen del cjc sobre el dnv de l'avl, mire com definix llengua el dnv i veig que els hauré d'enviar una altra esmena:

llengua f. LING. Sistema de signes orals, reflectit sovint en un codi escrit, propi d'una comunitat, que servix bàsicament per a la comunicació.
idioma m. LING. Llengua, especialment considerada com a pròpia d'una comunitat determinada.

Hi ha una precisió realment «propi d'una comunitat» en el cas de la llengua. ¿Si és propi de dos comunitats, deixa de ser propi o deixa de ser llengua? De fet, si la llengua ja fóra «pròpia» —en el sentit privatiu que hi volen vore els del cjc—, idioma no tindria res «d'especialment» considerat.

dijous, 13 de febrer del 2014

Propi de juristes valencians

Envie un grapat d'esmenes i propostes al diccionari de l'avl, entre les quals la petició que incloguen el Carxe (Múrcia) entre els territoris on hi ha parlants de la llengua eixa diferent i pròpia gens coincident amb la d'Alberto Fabra Part, eixe president de la Generalitat valenciana tan paradoxal parla en castellà assegurant que «hablamos en valenciano».

Aprofite per a pegar-li una llegideta al dictamen del Consell Jurídic Consultiu —i una queixa al síndic pel seu web que discrimina els valencians amb llengua pròpia—: com que les llengües pròpies no es poden parlar enlloc més que on diuen les lleis que són pròpies, els qui parlen en valencià en el Carxe, no parlen en valencià; els qui parlen en valencià quan ixen de la frontera administrativa de la «Comunitat Valenciana» no parlen en valencià.

I amuntegant absurditats una damunt de l'altra, resulta que el valencià és la primera llengua del món sense parlants, atés que si és «pròpia de la Comunitat Valenciana» no pot ser de ningú més, ni tan sols dels valencians, ja que deixaria de ser d'aquella i no d'un altre, i si és d'algú altre, com ara dels parlants que la parlen, encara podríem pensar que les entitats abstractes —com una comunitat política— és un ésser humà que parla... En fi, destrellats en tirereta.

dimecres, 12 de febrer del 2014

Descansa, Tatiana

Emili mos diu que Tatiana Sisquella havia mort. No mos ho esperàvem, no mos havia arribat la notícia. El tall a les emissions catalanes, no vam vore el parlament de David Trueba quan li van donar el Goya... Res, que mos hem quedat de pedra, perquè esperàvem poder tornar a connectar algun dia La Tribu amb la ràdio del cotxe, per sentir-la a ella i als seus companys Xuriguera i Faixedas.

Ixen de sentir la novena de Mahler, enmig del cor de tossidors oficials del Palau de la Música de València. Mentrestant jo avançava un poc amb Guerre et paix de Tolstoi. Per desemboirar-me un poc del recull de propostes i esmenes que he començat a enviar-los als de l'avl. Però hi ha coses que no tenen esmena. Mònica Terribas ho va dir: «Descansa, Tatiana.»

dimarts, 11 de febrer del 2014

Tirant en lo web

Hui, que no crec que siga una data massa assenyalada per a res relacionat amb esta faena, penge finalment l'última revisió del Tirant lo Blanch en format html. Ha estat un goig acabar de dissenyar la pàgina, afegir els codis d'estil (css) i pujar-ho tot al servidor. Ara caldrà continuar revisant i ampliant l'edició en línia (i les versions pdf i per a Kindle que hi he enllaçat). I supose que algú, quan siga, voldrà pegar-li una llegideta al «nostre» clàssic per exceŀlència.

dilluns, 10 de febrer del 2014

Confluència

Comence a arreplegar les novetats (i les errades) del Diccionari normatiu valencià de l'avl. Hi ha qui no entén que siga «normatiu» i que continga gran quantitat de vocabulari que consideren que no és normatiu... Crec que eixa paradoxa es pot resoldre pensant que l'origen de la contradicció prové d'una confusió amb el concepte «estàndard».

Per exemple, segons Martínez de Sousa en el seu Diccionario de lexicografía práctica (1995), un diccionari normatiu és aquell que «registra el lèxic que es considera estàndard». L'estàndard, segons Moreno Cabrera (El nacionalismo lingüístico) «no és una llengua natural, sinó una construcció artificial que no complix el requisit fonamental que caracteritza les llengües humanes com a construccions naturals».

Espere que l'avl vullga dedicar-se a la llengua en un sentit extens, a ampliar els àmbits d'ús i a promoure una koiné on participem totes les versions de la llengua, perquè, tenint en compte el Diccionari de sociolingüística d'Enciclopèdia Catalana (2001), «en una comunitat d'una llengua subordinada [...] la llengua dominant actua com a estàndard dels parlants de la llengua subordinada». L'«estàndard» és ara un «projecte ideològic» que mos deixa fora, perquè tracta de la imposició, mentres que la koiné prové de la confluència, que és el que mos cal ara mateix, confluència en l'ús sobretot.

diumenge, 9 de febrer del 2014

Cita dominical / 274: Pere Puigdomènech

Mirant la política sense ciència.
En molts països la ciència informa internament les decisions polítiques en els temes en què té alguna cosa a dir, que són molts. I potser per esta raó en països com el nostre, on els conflictes d'interessos es mouen en un entorn confús, la funció de la ciència es pot vore com una cosa innecessària o com un obstacle per als propis interessos. És potser una raó més del poc interés dels actuals poders públics per una investigació científica forta i independent a Espanya.
Pere Puigdomènech, «Política con criterios científicos», El País, 24.01.2014.

dissabte, 8 de febrer del 2014

La femella de

L'elefanta és la femella de l'elefant, diu algun diccionari. El de l'AVL, per exemple. I bé, mos falta saber quin ésser viu és la dona de l'elefant. Té igual, ¿no?, és d'algú, el propietari s'en farà càrrec. La rosca és la femella del caragol.

divendres, 7 de febrer del 2014

Coneiximent en la beguda... i en l'ús de la llengua

El silenci els separava. La normativa embasta els registres, el registre formal fanfarroneja mirant per damunt del muscle el registre coŀloquial. La llengua s'esmicola en milions de persones que es miren als ulls i s'adonen que s'entenen sense punts ni comes. Només amb un poc de coneiximent i bona cosa de llibertats.

dijous, 6 de febrer del 2014

No ser valencià

El fiscal superior de la Comunitat Valenciana, Antonio Montabes Córdoba comenta en una comissió de les Corts valencianes:

Pero me tiene que disculpar, porque aunque el valenciano lo entiendo bastante bien, soy cordobés, pero llevo aquí desde que tenía cuatro años. Expresarme, estoy acostumbrado a expresarme en castellano. pero lo entiendo perfectamente, prácticamente la totalidad de lo que ustedes me digan. Pero no quiero destrozar el valenciano hablándolo yo.

Segons com, és molt simple ser i no ser valencià. Va bé no agarrar-se això del valencià pel cantó essencialista.

dimecres, 5 de febrer del 2014

El diccionari que quasi ni cal ja

El diccionari que no té qui el consulte —periodistes, guionistes, locutors, actors— ha acabat apareixent, a pesar que semblava que uns ulls de poll escaldats de tant refregar-se podien retardar-ne el llançament. No té qui el consulte, el Diccionari normatiu valencià de l'avl, o tampoc no tant, que sí, que podem pensar que hi ha qui el consultarà. Puga ser fins i tot que, si s'edita, hi haurà qui se'l comprarà, encara que siga per a fer un altar lingüístic baix del televisor i del tapet de punt de ganxo, que és com recorde jo que tenien els meus avis un diccionari heretat que no sé si van obrir mai en la vida.

En fi, els qui tot ho consultem i ho tornem a consultar, podem començar a confeccionar la llista d'errades (i suggeriments), com la de «deduixen» que ja ha trobat Taksenet. O la indicació innecessària (i dubtosament vàlida) que hi ha termes comuns que sempre s'escriuen amb majúscula inicial: «[escrit amb majúscula inicial]». Això són criteris de publicació i no és cosa de la normativa: estat i administració volen dir el mateix si van en minúscula. De moment, mos quedem sense saber si és que Geòrgia és un estat «minúscul».

dimarts, 4 de febrer del 2014

La metadada catalana

<>Finalment —per ara— per ara, faig totes les combinacions possibles amb el programa Calibre per a aconseguir un pdf que el Kindle associe al diccionari català. No hi ha hagut manera. Tan sols ha estat possible fer eixa associació en el cas de la conversió pdf > azw3. D'altra banda, els resultats han estat roïns en el casos pdf > EPUB i epub > pdf (segurament cal afinar en les opcions de format del programa). Més acceptables han estat les conversions doc/odt/html > pdf, però ixen millor creant el pdf directament amb l'Open Office.

I quant al format Kindle, les millors versions les he aconseguides fent el document en Open Office i passant-lo a .azw3 amb el Calibre. Una altra possibilitat, ha estat convertir el document d'Open Office a Word (que permet detalls d'edició diferents) i passant-lo pel servei de conversió d'Amazon a través del correu (al document azw3 resultant li se pot canviar la metadada de l'idioma amb el Calibre).

Bé, en resum, tot un mareig ben innecessari i, a pesar de tot, instructiu, si tens interés en la informàtica i l'edició en valencià. No és el cas de Serafín Castellano Gómez ni de tota la colla de despitralats idòlatres del nom d'una llengua que tan sols fan servir per a provocar enfrontaments socials irracionals que els puguen beneficiar electoralment, hui contra el diccionari de l'avl i mai prenent cap iniciativa política que afavorixca l'ús del valencià en el cinema, en la ràdio, en la televisió ni en els diaris. Paradoxalment, per a ells, el més important no és el contingut sinó la metadada.

dilluns, 3 de febrer del 2014

La normalitat aliena

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua sembla que llançarà demà finalment el seu diccionari. L'ús normal del valencià —que és pel que ha de «vetlar» la institució, segons la seua llei de creació— va com és normal en este país sense diaris, sense televisió, sense ràdio, sense cinema en valencià. La pràctica i la disponibilitat preparen per a l'ús del castellà i el desús del valencià. Normal... Vejau la «normalitat» del desastre, segons amolla Maluenda Verdú (en una comissió que presidix en les Corts, 11.12.2013) amolla:

Hui, en esta sala, tots els membres de la comissió tenen una reproducció fotocopiada en castellà i en valencià, perquè hem introduït en la cambra..., hem introduït també l'altre idioma usual nostre, que és el valencià.

«L'altre idioma»... Som els «altres», tenim la vida dels «altres», la llengua dels «altres». Alienació en dien fa uns anys, quan encara volíem que la «normalitat» no fóra açò.

diumenge, 2 de febrer del 2014

Cita dominical / 273: Francesc Xavier Vila i Moreno

Mirant els estats lingüístics.
Una de les novetats del nou estat seria que desapareixeria l'obligació constitucional que tots els ciutadans sàpiguen castellà, entre altres coses perquè en el moment de la independència aquesta exigència seria difícil de sostenir per al català. Aquesta obligació, que no existeix pràcticament enlloc del món, no té res a veure amb la desitjable promoció de l'aprenentatge de llengües, que és una tasca sobretot del sistema educatiu. Ara com ara aquesta obligació condemna el català a una posició secundària en el món socioeconòmic, perquè els organismes internacionals, començant per la Unió Europea, entenen que, en un país on tothom té l'obligació de saber castellà, l'exigència d'una altra llengua —per exemple en l'etiquetatge— només és un factor de proteccionisme comercial. Suprimida l'obligació, seria molt més fàcil d'estendre l'ús del català en aquest sector.
Francesc Xavier Vila i Moreno, «L'endemà de la independència», Les llengües en el nou Estat.

dissabte, 1 de febrer del 2014

Diccionari del desús

Diu que dimarts que ve és el dia, faran aparéixer, cofó un joc de mans, el diccionari de l'AVL. Em sorprén la notícia com si m'hagueren dit que eixe retors era mon pare, un d'eixes coses que fa temps que sabem que són possibles i no per això desitjables. Eixa herència inesperada em deixa tan perplex com quan un dels acadèmics no em va saber detallar a quins «diaris» inexistents s'adreçava la seua tasca normativa i lexicogràfica. Fa dos estius d'això. Ara, al País Valencià, ni diaris ni ràdios ni televisions ni cinema ni... Un diccionari per al desús, una obra paradigmàtica, no apta per a ociosos, és clar.