Passe de les llistes de ràdio de l'Spotify relacionades amb Michel Petrucciani i amb Pat Metheny i m'entretinc uns dies amb la música electrònica que tinc recopilada en una de les meues llistes. Per a entendre-mos, Vangelis, Mike Oldfield i Tangerine Dream essencialment. Tope casualment amb la ràdio de Bénabar —a qui li agradava la trompeta de menut: ara no sé per què, però jo li'n demanava una a ma mare—, on tope amb cançonetes més o menys apegaloses d'Alain Souchon, Renaud, Thomas Fersen, Renan Luce, Amélie-Les-Crayons, Olivia Ruiz, Zazie i uns quants més.
Veig en una revista la llista de cançons que diu que li agraden al socialista Pedro Sánchez. No en conec quasi que cap. La primera impressió que tinc és que ell tampoc. És una impressió que tinc, que deu ser la llista que suposa que deu connectar amb el suposat públic de la revista. Tinc una companya que fa la seua llista només amb Queen i Estopa. S'acosten les eleccions autonòmiques i pareix que serà difícil que no mos deixem dur per les «eleccions» rutinàriament. En coses de música, això és explicable i, molt sovint, útil. La política, però, no hauria de ser tan sols la cançoneta que mos agrada sentir. Per molt que mos agrade Mediterráneo de Joan Manuel Serrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada