dimarts, 16 de juny del 2015

El paradigma de l'exigència

Pareix que estem canviant el paradigma de l'exigència política, és a dir, l'exigència sobre els usos i costums dels polítics clavats a governants. I hem topat amb el fet que molts ciutadans anem a valorar l'actuació dels polítics amb un paradigma diferent del que fan servir els «tertulians a crits» dels programes de ràdio i televisió. Ara toca que els polítics entenguen que no poden continuar amb suposades línies roges i llistons d'exigència pirotècnics per a altri.

Per això, ara que n'hi han que ixen a demanar que dimitixca una «imputada» per participar en un acte reivindicatiu —com fan amb Rita Maestre en Madrid—, hauríem d'assimilar que no té massa sentit que dimitixquen els qui reivindiquen millores socials per imputacions, al cap de quatre anys, de suposats delictes que no tenen cap relació amb la gestió dels béns públics. La justícia funciona amb retard, la legislació i la seua aplicació són molt millorables. Seria més convenient explicar-ho bé i demanar solucions per a això.

De fet, els qui demanen eixes dimissions apeŀlant a línies roges i llistons d'exigència absoluts i sense detall de supòsits, haurien d'explicar amb concreció quin és l'avantatge social que proporcionarien unes destitucions o dimissions que eliminarien de la política precisament els qui participen més activament en reivindicacions que proposen la millora de la societat. L'explicació raonada dels actes i la concreció de les propostes, això també hauria de formar part del nou paradigma d'exigència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada