divendres, 31 de juliol del 2015

El mesozoic fa mudança

Pluja i sol fins a l'arc iris, voltant per Oncala. Cabirols pel camí. Els pardalets estan, això, un poc apardalats: es queden davant el cotxe com sorpresos. Frene i s'envolen. Una paleontòloga que llig Las horas oscuras mos diu que "la gorda" ja no es diputada des de hui. En té per a tots, la paleontòloga. I tampoc està primeta, precisament. La qüestió és que el mesozoic es trasllada.

dijous, 30 de juliol del 2015

Oriol que fuig

Vora Sòria, camí d'El Royo, un oriol travessa la carretera i s'amaga en el bosc. El delata el groc i negre tan cridaner que lluïx. No n'havíem vist mai cap i, per tant, encara que haja segut de raspallada, calia comentar-ho. Un mare li fa un discurs recriminatori en basc al xiquet que fuig carrer avall. Una dona comenta amb ironia: "¿Te ha quedado claro?" Mentrestant una xica asiàtica que parla en una llengua de per allà passeja un xiquet en un carro. Sòria multilingüe.

dimecres, 29 de juliol del 2015

Humor ceràmic

Si el canvi climàtic ho permet, encara farem vacances enguany. L'any que ve pot que a estes hores ja mos hajam derretit. A qui no li s'ha derretit el cap és al meu antic company d'escola Clar, que em va descobrir Valen que fea de caçador de talents per a Torrecid. Valen opinava que, en el vídeo —en companyia d'un altre valler conegut—, Clar parlava amb el seu humor particular, sense riure: «¡Sense experiència!», es ria Valen, «sense vicis, el tio...». Les frites ceràmiques també tenen el seu cantó humorístic.

dimarts, 28 de juliol del 2015

Territoris contigus

Passe pel poble —«poble només n'hi ha un» diu el Rosero— i m'acoste a l'ajuntament per a tornar-los uns papers que m'han enviat per error. Ja són les dos passades i estem en època de vacances, així que no hi ha molt de personal. Una xica em du fins a Pere, a qui no vea des de fa més de vint anys. I Pere em du a vore Valen, que encara fea més anys que no vea. Sóc el més prim dels tres i el qui té menys cabell, però que encara mos podem reconéixer. Xarrem un poc sobre els anys i els amics d'escola i institut. Ells encara es veuen els caps de setmana sopant, sobretot en estiu. Són mals de trobar en la xarxa, que es veu que és més el meu territori, el del desapegats, tal com dia ma uela.

dilluns, 27 de juliol del 2015

Desdeny dels altres

La citació d'ahir fa que explique —trobe que alguna volta més es deu haver notat— que no sempre les publique perquè hi estiga d'acord, sinó perquè exposen maneres de pensar, reflexions, idees o destrellats que induïxen a la reflexió, a la rèplica o a l'acord i el record. En eixe sentit, vaig llegir l'article de Santiago Roncagliolo i em va semblar parcial, egoista, a més de desenfocat i amb una validesa tan particular que em resulta comprensible que l'autor no haja fet articles semblants parlant de Londres, Lisboa, Roma, París, Berlín o Atenes. O Madrid, ja posats, que està tancada també sobre ella mateixa, sobre el castellà i, «si escribes en» qualsevol llengua que no siga l'espanyol, ¿tu vida està en Madrid? Si la resposta és que sí, deu ser perquè a través d'internet pots viure on vullgues.

Mirant-ho bé, no entenc per què tantes ciutats del països del món «desdenyen tota eixa gent», tal com diu Roncagliolo i, suposadament, es bolquen en enaltir i difondre els qui escriuen en la resta d'eixes llengüe que no sumen cententars de milions de parlants amb estats al darrere. Ho hauria de fer Àvila, ¿no?, per exemple, oferint el danés al món. O Xàtiva, vaja, que tampoc em sabria malament que fóra el centre del melic guaraní i oblidara les seues veŀleïtats catalanòfones. No sé si els llatinoamericans s'alegrarien, però seria realment engrescador ser la porta del guaraní cap a Europa. El català, tard o d'hora, arribarà algun dia a la Unió Europea, podria ser que amb un estat darrere també.

diumenge, 26 de juliol del 2015

Cita dominical / 350: Santiago Roncagliolo

Mirant a cegues les llengües dels altres.
La proteció del català en l'educació va ser un exemple per a les llengües autòctones americanes, abans de convertir-se en tot el contrari: un esforç per esborrar l'altre.
Santiago Roncagliolo, «Perdiéndonos la fiesta», El País, 23.07.2015.

dissabte, 25 de juliol del 2015

Religions polítiques

Era previsible, i ho continuarem vegent fins que s'acostumen i ho assimilen: ha passat el temps del fingiment de la separació entre estat i confessions religioses, ara toca per fi aplicar-la amb normalitat democràtica. Allà on es puga, clar, i esperant el rebot ideològic dels qui fins ara admetien que això era un valor democràtic, a pesar que l'incomplien sistemàticament amb més o menys hipocresia.

I amb el tradicional cinisme d'alguns polítics catòlics confessos i políticament practicants de predicar i embutjacar-se el gra, tots retratats en els casos més sonats i interminables de corrupció, on pareix que si no has estafat algú és que t'han estafat a tu. Esta rima final també és corrupta.

divendres, 24 de juliol del 2015

La mà trencada

Em decidixc a comprar-me una guitarra en Fnac, per aprofitar unes rebaixes que fan. Arribe a casa amb la Yamaha C30 MAII, i està trencada, amb bon colp al cul. Les fan a la Xina i es veu que el viatge no els prova. L'hauria d'haver oberta en el mostrador mateix de la botiga. La calor que fa i mos toca tornar cap allà. Per sort, no hi ha cap problema amb el canvi. No en tenen, però me la duran dimarts que ve. A vore si aixina aconseguixc acabar d'aprendre alguna cançó, com ara Colori d'Angelo Branduardi, San Francisco Bay de Jesse Fuller, Noia de porcelana o Es fa llarg esperar de Pau Riba, sense comptar la coŀlecció completa de cançons del Beatles o unes quantes d'Eric Clapton o de Georges Brassens. Ah, i ara també he començat a malmetre'n alguna de Manel.

Trobe que això de les aficions, això de saber fer moltes coses malament, deu ser cosa de gent constant, per no dir pertinaç. Hi tinc la mà trencada. I qui em senca tocar la guitarra sabrà que és literal.

dijous, 23 de juliol del 2015

Les reedicions d'Aracil

Pegue unes quantes voltes per la xarxa i no trobe cap lloc on venguen el llibre d'Aracil Dir la realitat. Es veu que realment està descatalogat. Només m'apareix una venda que sembla que es va fer fa dos anys per 13 euros. Tinc el llibre, però em passa pel cap què passaria si el perguera, si l'atacaren els tèrmits, si me se cremara... I és llavors quan em calfe el cap per a aconseguir que funcione l'escàner, n'he de fer una còpia per a alçar en l'ordinador o, si l'ajuste bé, per a clavar-la en el Kindle. El llibre Papers de sociolingüística no el tinc ni en localitze tampoc cap còpia per la xarxa. El mateix s'esdevé amb La mort humana. ¿Què li passa a este home amb les reedicions?

dimecres, 22 de juliol del 2015

Aldeans globals

L'extensió de l'èuscar en Navarra diuen en el diari que va associada a l'extensió del «nacionalisme». És clar, no diuen que hi haja hagut un moviment espanyolista en èuscar, i tampoc no comenten l'existència del navarrisme en eixa llengua. La cosa era i és ser espanyol, i tal com diu la recepta «no nacionalista» espanyola, espanyol equival a..., sí a castellà, a español, que en diuen també. És clar, per a qui pretén que l'èuscar siga també una llengua d'ús general habitual al país i a l'aldea, seria absurd apuntar-se a una ideologia «nacionalista» espanyola. No impossible, però absurd.

Jo no sóc nacionalista, però no m'estranya que em posen eixa etiqueta: parle en valencià a tothora i amb tothom. Tal com diu Ximo Puig, no és per molestar, és que som aixina, sense nació, però amb aldea: aldeans globals en valencià.

dimarts, 21 de juliol del 2015

La cançó més sentida

M'ha alegrat saber que la música més sentida o escoltada (en este cas resulta irrellevant la diferència, ¿no?) a les Balears, segons Spotify, és el grup Antònia Font. Esperava que al País Valencià fóra Obrint Pas, però es veu que ara ja no és temps, ja que ho han deixat córrer. Segons la informació que va donar el noticiari, la cançó que es situa damunt és una versió de l'himne del València CF. Jo estic pegant-li tot lo dia a la ràdio de Sènior i el Cor Brutal, però no deu ser prou per a afectar l'estadística valenciana.

dilluns, 20 de juliol del 2015

Corts fotovoltaiques

Hem tingut la primera reunió del consell de personal amb el nou president de les Corts, Enric Morera i Català (Compromís). No vam arribar a temps d'entrevistar-mos amb el seu predecessor d'esta legislatura, el socialista Francesc Colomer Sánchez, aixina que la meua única referència per a comparar és l'entrevista que vam tindre amb Font de Mora Turón quan va ser nomenat president de les Corts.

És clar, Morera ho tenia fàcil. Mentres Font de Mora em va semblar el cas d'un polític més interessat en la seua «carrera» política que en la institució, Morera mos ha exposat brins nombrosos i encara un poc inconnexos d'idees i propostes de millora de la institució, d'implicació dels treballadors i de repercussió en la societat. Des de la proximitat, sense hieratismes ni falses solemnitats, pot ser que sense concreció encara, però amb una direcció clara d'interés social.

Els canvis hauran de ser simples i complexos, profunds i lleugers, de tot, perquè vint anys d'instauració progressiva de rutines i inèrcies necessiten una manera diferent de gestionar i de pensar. Eixe canvi destorbarà la «comoditat» de la resignació, provocarà algun curtcircuit que caldrà reparar i haurà d'alternar els errors amb les correccions, perquè sembla que estem aprenent a utilitzar les institucions de la democràcia d'una altra manera, amb pactes socials, obertes als ciutadans, fiscalitzades i sòbries. Ara cal vore fins a on arribem: espere que podrem posar plaques fotovoltaiques en les teulades dels edificis de les Corts, que estan morint-se de calor amb la solana que cau.

diumenge, 19 de juliol del 2015

Cita dominical / 349: Manuel Sanchis Guarner

Mirant la relació de la llengua amb la societat.
La llengua és un procés dinàmic igual que la cultura. Com tots els altres trets culturals, la llengua sofreix modificacions en relació amb eks canvis que experimenta la cultura en el seu conjunt.
Manuel Sanchis Guarner, Els valencians i la llengua autòctona durant els segles xvi, xvii i xviii.

dissabte, 18 de juliol del 2015

Més farts que perros

No trobe l'expressió «més farts que perros» que solia dir un antic company meu de fatigues de la Vall. No sé fins a quin punt era cosa de la Vall o de la creativitat lingüístic dels seus avis, que en sabien molt d'això de les expressions peculiars del poble. I trobe que m'ha vingut al cap pensant en el ministre alemany Schäuble i la seua recepta impossible sobre els problemes econòmics i socials de la societat europea, si és que convenim que hi ha d'haver d'això, de societat europea. Encara que a voltes n'acabem ben farts.

divendres, 17 de juliol del 2015

Prosopopeia política

El xocolate del lloro... A estes hores ja sabem que no és un lloro, sinó un estol d'ocells, un ramat d'animals diversos, una prosopopeia de veus més o menys polítiques que representen una faula democràtica de cambra alta. La moralitat es correspon amb la utilitat social de la tasca dels personatges de la faula.

dijous, 16 de juliol del 2015

Senadors amb pensió «grega»

Gràcies a la cabuderia del ministre alemany Schäuble, que està exposant sobre el tauler els defectes de construcció de la Unió Europea, que pareix que s'ha anat unflant com una bambolla, si no immobiliària, en este cas (a)política i econòmica; i gràcies a la poca traça del primer ministre grec Alexis Tsipras, estem vivint un moment de revisió i reflexió interessant. Espere que el cuc de seda estiga evolucionant bé dins del capoll. Trobe que jo no havia notat mai que la idea d'Europa fóra tan atractiva i interessant com ara.

Per cert, parlant de cucs de seda i pensant en les fulles de morera, el president de les Corts, Enric Morera i Català, està tenint algunes dificultats per a reorientar les rutines i els processos de les Corts. Era previsible, tot i que no acceptable ni raonable, que alguns diputats del pp, amb més cinisme que barra, parlaren de la poca utilitat d'alguna comissió parlamentària o dels diners que costa fer-la. ¡A fe que en saben, d'això! Ahí els teníem hui fent un examen ben inútil als que seran futurs senadors territorials. Tenint en compte la inutilitat del senat espanyol, haguera segut un bon primer pas que el País Valencià evitara l'enviament de la seua quota autonòmica de senadors. Sí, eixos mateixos polítics valencians i espanyols que remuguen de les pensions de jubilació que es suposa que es repartixen els ciutadans grecs... Schäuble deu estar pensant d'enviar algú més fora de la Unió Europea.

dimecres, 15 de juliol del 2015

La llengua dels programes

Encara que siga inicialment, indiciàriament i parlant malament, és molt fàcil comprovar què hi ha de frau ideològic i polític en les propostes polítiques que seuen en l'actual parlament valencià. Després de sentir la primera intervenció en les Corts Valencianes de Punset Bannel i la resposta de Puig i Ferrer, podem vore que algunes conclusions es fonamenten en els indicis. Però el cas és que les dades més grosses, lluminoses, les que més mos haurien de guiar a l'hora de ser exigents, poden passar desapercebudes. És el cas dels webs i dels programes electorals. Com que l'anàlisi dels webs trobe que té una interpretació més complexa, em centraré en els programes que he pogut localitzar. Una cerca ràpida, tot i que un poc entrebancada, m'ha permés recopilar (ara, quan ja han passat les eleccions: tinc el vot «domiciliat», ja ho vaig dir) els programes polítics dels principals partits presents en l'hemicicle valencià: pp, psoe-pspv, eupv, Ciutadans, Podem i Compromís. I ara, més enllà del que diuen que s'ha de fer en política lingüística, que també mereix un estudi, és clar, podem vore què fan amb les llengües, en concret, amb el valencià. Per exemple, disponibilitat lingüística del programa electoral:
Força política (escons) ca/es es
Partit Popular-CV (31) ×
PSOE-PSPV (23) ×
Compromís (19) ×
Podem (13) ×
Ciutadans (13) ×
Esquerra Unida del País Valencià (0) ×
Com a primera conclusió: els partits que tenen el programa només en espanyol actuen de manera conscientment enganyosa i incoherent. Llevat que la seua coherència radique precisament en això.

dimarts, 14 de juliol del 2015

Ara sí que toca

Una companya està entre alegre i iŀlusionada per la campanya de canvis que es preveuen en la conselleria. Jo també espere que es complixquen en les Corts les bones sensacions que mos ha deixat el resultat electoral, que eixe «règim» peper que pareixia que s'havia instaŀlat al País Valencià siga història i puga ser esmenat i reformat tant com calga.

Però supose que anirem vegent-ho a poc a poc. I cal que anem a poc a poc, sense pressa i sense pausa, que un «règim» només es demunta ràpidament si la pretensió és instaurar una estructura equivalent. I no és el cas. Per a fer canvis profunds i positius, convé analitzar, estudiar, pensar, aplicar i revisar, activitats a les quals no sembla que estem massa acostumats.

De moment, jo continue posant queixes davant el síndic de greuges. Ara la toca ja al web del presidència actual, que presentava la pàgina amb els canvis d'estructura dels govern valencià estava només en castellà. Deu ser cosa de poca traça i de falta de regulació de la gestió lingüística en el funcionament de l'administració valenciana, cosa que fa anys i panys que hauria d'estar resolta. No sé com anirà la queixa, perquè la pàgina ja està en valencià. Tal com toca. (Això sí que toca ara.)

dilluns, 13 de juliol del 2015

Vacances gregues

I ara, pensant-ho bé, tampoc seria tan estrany que feren fora Grècia de l'euro. I d'Europa no, perquè la geografia no la poden retocar, de moment. Al cap i a la fi, si els especuladors financers no s'havient atemorit per la possibilitat, si tots sabien que, passara una cosa o altra, hi ha mecanismes polítics i econòmics per a continuar amb el capitalisme borsari, la temor generada pel suposat cataclisme polític que seria l'eixida de Grècia de l'euro no era més que una manera de criminalitzar idees i polítiques.

I ara, per tant, pensant-ho bé, d'una banda, els interessa fer fora de l'euro una Grècia que ha mostrat que els pobres també poden opinar en votacions democràtiques; d'una altra banda, com que té igual si se'n van o es queden, els poden collar tant com vullguen amb condicions i retallades que malmeten qualsevol veŀleïtat social del projecte de reformes grec.

Ara cal saber fins a on consideren acceptable que arribe la contaminació, la malaltia, els dèficits educatius, la insolidaritat, la bretxa social, el socialisme dels rics i el capitalisme del pobres... N'estan parlant Merkel, Hollande, Tsipras, Schulz, Tusk, Draghi i les veus que els parlen a cau d'orella. ¿Tenen els grecs dret a fer vacances?

diumenge, 12 de juliol del 2015

Cita dominical / 348: Lluís Bernat Polanco i Roig

Mirant la normativització valenciana.
Alhora, tot i que aquesta possibilitat afavoriria l'acostament de la norma al valencià coŀloquial i per tant l'acceptació i difusió de la llengua normativa, amb el consegüent reforçament del procés de normalització social, també suposaria un augment del code-noise o interferències en la comunicació amb la resta del domini lingüístic.
Lluís Bernat Polanco i Roig, «La normativa al País Valencià. Problemàtica i perspectives», 1984.

dissabte, 11 de juliol del 2015

L'article aquell

Per fi, al cap de trenta anys m'he pogut llegir el «famós» article de Polanco i Roig de les primeres jornades d'estudi de la llengua normativa: «La normativa al País Valencià. Problemàtica i perspectives». No em va caldre per a fer la carrera, a pesar que Polanco va ser professor meu —no recorde que mos el passara. Però tanta referència que hi fan Abelard Saragossà Alba sobretot, però molts autors i publicacions més, m'han forçat, i m'han permés localitzar el llibre Problemàtica de la normativa del català per uns deu euros (i port a banda) en La Central de Tremp, a través d'Amazon. I ja està, amb la basca del dia, ha estat encara una lectura refrescant.

Encara té molta actualitat. Podem dir que hem avançat en algunes qüestions professionals, i això no lleva que algunes percepcions i discussions s'hagen congelat en el temps; trenta anys d'educació menys generalitzada del que caldria, però contínua, han tingut un efecte en el panorama sociolingüístic; l'existència temporal de dècades dels mitjans audiovisuals en català al País Valencià, la pràctica editorial i institucional permanent en valencià —en graus variables— l'existència i activitat de l'avl; i, més encara, l'arrelament de la llengua en la xarxa, són factors que permeten llegir l'article amb perspectiva. I amb nostàlgia, si vols: l'hauria d'haver rellegit, però almenys he arribat a llegir-lo. I tal com diu Polanco: «No cal dir com hi pot tenir incidència l'intercanvi lingüístic intens entre els més diversos punts del domini lingüístic precisament en aquests registres mitjans». L'aldea ciutadana reclama més intensitat encara.

divendres, 10 de juliol del 2015

Trompellots de bona fusta

Fent i refent el diccionari, tope amb «fill de poll, llémena». Veig que Víctor Pàmies no la té i li l'envie, ja que pot figurar al costat de les que recull: «els testos s'assemblen a les olles», «de porc i de senyor, se n'ha de venir de mena», «de tal riu, tal aigua», «s'espina, quan neix, ja pica» i altres. Hi afigc també «de bona fusta ve el trompellot».

Per completar-ho, després de llémena ve llenyar i em ve al cap l'expressió «llenya'l fort», que no apareix en el diccionari (ni localitze en el Tresor del valencià meridional de Carbonell, Tormo i Colomina: per cert, podríem haver fet un volum d'índex alfabètic, o una versió en línia, perquè ja tens faena si hi vols trobar res...). L'expressió pretenia incitar algú a colpejar-li a algú altre, i recorde que la díem quan era menut en la Vall. No sé si la cosa ha continuat o es va quedar en els anys setanta i huitanta del segle passat. A banda hi havia la parònima «llenya al foc», que també tenia a vore amb avivar la flama d'una discussió. I tot això, és clar, podia anar precedit o seguit del crit «¡garbera!» amb què els irreductibles gals vallers apreníem a confraternitzar.

dijous, 9 de juliol del 2015

Panorama lliure

L'esmena de restricció de panorama ha estat rebutjada en el Parlament Europeu. Vaig escriure als parlamentaris, seguint la proposta de la Viquipèdia sobre la llibertat de panorama. M'han contestat Marina Albiol (a través de Jon S. Rodríguez Forrest) i Ernest Urtasun. No ho han fet Ernest Maragall, Josep Maria Terricabras, Javier Nart ni Jordi Sebastià. Ernest Urtasun ha fet un missatge ben complet:

Gràcies per escriure i per manifestar la vostra preocupació en relació a la votació sobre la llibertat de panorama.

Us informo que avui ha estat rebutjada l'esmena per la restricció de panorama, amb el vot en contra del meu grup, Verds/ALE, juntament amb d'altres grups. Així, la proposta de restricció de la llibertat de panorama (el dret a utilitzar imatges dels edificis públics i escultures sense restriccions) de moment queda aparcdada. Vull agrair la feina feta des de la ciutadania, ja que sense la seva pressió aquests dies, el resultat podria haver estat molt diferent.

Una cordial salutació.
Ernest Urtasun, Eurodiputat d'Iniciativa per Catalunya Verds - Verds/ALE

Supose que tal com passa en les Corts Valencianes, al Parlament Europeu es repartixen la faena. I, és clar, també per allà hi deu haver alguns parlamentaris que fan més faena que altres.

dimecres, 8 de juliol del 2015

Pagar-ho amb diners públics

Estan nomenant els assessors dels càrrecs polítics de les Corts. ¿Per a què vol un càrrec públic nomenar personal eventual que li facen d'assessors? La majoria de polítics fan el nomenament per rutina, perquè està regulat aixina, perquè els han dit que hi tenen dret, per coŀlocar companys o coneguts... La cosa deu ser que en algun temps a algú li se va ocórrer pagar l'assessorament ideològic amb diners públics.

dimarts, 7 de juliol del 2015

¡Oxi!, que vol dir ¡ull!

M'(a)uelo dia: «¡Ojo!, que vol dir ¡ull!» Els europeus hauríem de vore a què equival un «oxi» democràtic contra un «oxi» de la resta dels governants dels països que integren la Unió Europea, però que no integren Europa ni els europeus, i que es mostren incapaços o negligents a l'hora de crear unes institucions europees controlades democràticament. Tal com ha dit Mònica Oltra de passada i pot ser que sense pensar-s'ho massa, podria ser l'hora de la sobrietat de tots i no de l'austeritat contra els altres.

dilluns, 6 de juliol del 2015

Oxi

Després de l'oxi arriba la calma. La por a la democràcia es conjura amb referèndums. Si tan mal fet estava el que van fer ahir en Grècia, proveu a no fer-ne... Ah, ja, que d'això es tracta.

diumenge, 5 de juliol del 2015

Cita dominical / 347: Javier Marías Franco

Mirant com són algunes persones. La gent indignada o predisposada a estar-ho és la que menys escolta i raona, i la més manipulable, i acaba sent només intolerant.
Javier Marías Franco, «Un prestigio infundado y dañino», El Pais, 05.07.2015.

dissabte, 4 de juliol del 2015

Apagar o a pagar

La pregunta és ¿quants morts hem de pagar? És a dir, en una pastera en la mar, per uns medicaments cars, per la pensió de misèria, per no tindre educació... Els grecs estan decidint si preferixen pagar tants morts o no en volen pagar. El vocabulari econòmic dels qui volen imposar el camí --sense referèndum-- que hauria de seguir Grècia, amaga que el preu que cal pagar per les seues receptes no són dos pollastres, un conill o uns ous de tant en tant, com es fea abans amb el metge del poble.
Apagar la llum del rètol que hi ha a la muntanya de Cullera, pot il·luminar un servei públic, unes hores d'un moribund, uns llibres per a algú que aprén quin valor té l'educació pública. Però la despesa que es fa i la mort que s'evita no formen part del PIB. Al contrari.

divendres, 3 de juliol del 2015

Aclarida de sous i noms

Per a començar, i aprofitant que ho estan tractant ja d'entrada, podrien optar per uns criteris objectius i públics per a fixar les retribucions dels càrrecs polítics, perquè desconcerta una mica que Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, haja de cobrar uns 37.000 euros bruts a l'any i que Joan Ribó, alcalde de València, en cobre uns 80.000.

En les Corts ja tenim l'Enric Xavier Morera Català com a president. Enric Morera i Català serà el seu nom polític a partir d'ara. Fins ara els problemes eren sobretot els accents dels cognoms, que molt sovint ni els diputats mateix sabien com posar. Esta legislatura, en canvi, és la dels noms polítics. Tenim Ximo, Toñi, Fran, Marian, i uns quants diputats més que abandonen el segon nom, com el nou president del parlament. Ara cal fer força per a que la renovació vaja més enllà d'aclarir-se els sous i els noms. Està bé això començar amb la gestió de l'accident del metro de València del 2006.

dijous, 2 de juliol del 2015

La transparència pel mòbil

La transparència i la nova política d'austeritat racional i equitativa és possible que haja donat el primer fruit: després de ser coneguda la possible compra de telèfons mòbils nous de trinca per als diputats del parlament valencià, l'han paralitzada. Se'n va el president de les Corts, Francesc Colomer —el breu, però intens—, que no ho va arribar a firmar, i ara diuen que miraran com està la qüestió abans de gastar-se més de sixanta mil euros per a unes funcions que sabem que la majoria dels diputats ni necessiten ni aprofiten. ¿Encriptació? ¿Seguretat? Home, el botó nuclear de la tercera guerra mundial no devia estar en mans de Camps, Blasco, Rita o Cotino, ¿oi? I per a la iniciar collita de caquis, doncs... Per cert, corre el rumor que ja hi ha una empresa valenciana de mòbils que ha fet una oferta millor.

Pot ser que la transparència estiga enterbolint alguna de les formes d'aconseguir «prestigi» que s'han fet servir fins ara. Haurem de vore ara què fan amb els cotxes oficials i els aparcaments llogats. Ara, la jugada fosca del president de les Corts recanviable, algun dia l'hauran d'explicar. Encara que siga amb la cara roja. Certament, això tampoc no prestigia massa la institució.

dimecres, 1 de juliol del 2015

Amb iPhone i cotxe oficial

Era evitable, però no ho han pogut evitar: la mesa de les Corts Valencianes ha aprovat una ronda de mòbils nous a més de sis-cents euros per cap. En total, més sixanta mil euros en telèfons iPhone. Ara caldrà que ho expliquen, perquè supose que eixa compra deu tindre alguna explicació tècnica i econòmica. De la mateixa manera, esperem que les paraules de la diputada Carolina Punset en el diari Las Provincias fa uns mesos vullguen dir alguna cosa:

Cal Escenificar que els polítics no viuen en una situació de privilegi que no té la resta de la ciutadania. Jo procure moure'm en transport públic. En campanya m'he traslladat d'Altea a Alacant per tal de poder usar el tren. M'agrada el model nòrdic, on fins al president va en metro.

Encara no han començat i, al costat de bones propostes, els ciutadans haurem de començar a demanar dades, explicacions, i que els fets concorden amb les paraules.