dimecres, 28 de juny de 2017

La seguretat en la xarxa

Els de Movistar m'han volgut posar fibra òptica i m'han canviat l'encaminador. M'ho van oferir mantenint-me la quota després que els diguera que no volia cap oferta que me la pujara. Ara estic mirant d'informar-me sobre les coses de la seguretat de la xarxa, això de les adreces ip i mac. El xic que m'ho ha instaŀlat en plena ponentada —sabia parlar en valencià, tot i que es notava que no tenia costum de fer-ho— m'ha comentat quatre coses sobre les millores, ha fet menys runa del que podia haver fet i ho ha deixat tot ben pulcre. Només en falta per identificar una de les adreces que apareixen en la xarxa local que apareix en el navegador teclejant 192.168.1.1. Ja he batejat tots els aparells, però n'hi ha connectat que no identifique. Ja eixirà. Si no, quan faça la llista d'adreces mac supose que s'aclarirà l'accés a la meua xarxa. I amb coses d'eixes, mentres vas desxifrant la informació, les hores et fan mossegar la terra, que dia aquell antic.

dimarts, 27 de juny de 2017

Quasi entesos en valencià

Estic detectant que les telefonistes —em sembla que solen ser xiques— que m'atenen en relació a serveis diferents, no em diuen que no m'entenen en valencià ni que els parle en castellà, cosa que no fan tants anys era un costum habitual. Fins i tot era habitual que et recriminaren que els parlares en valencià, no tant els qui no l'entenien, sinó més encara i més agrament els qui sí que el sabien parlar però tenien el prejuí de la submissió davant del castellà massa metabolitzat.

Pel que em responen actualment, dubte sovint si m'han acabat d'entendre. Em fan dubtar també els silencis que fan. En tot cas, es conformen. És possible que li ho consulten a algú, però no em diuen res. Vullc pensar que és un avanç en el respecte a la diversitat lingüística. Ja vorem si es confirme i un poc més avant fins i tot m'entenen i m'atenen en valencià. Em va passar no fa massa amb una telefonista de Movistar. Anem fent.

dilluns, 26 de juny de 2017

Demà un poc més de tot això

Em telefona un antic professor de la facultat i em demana si tinc documentació sobre l'ús de la llengua en les administracions públiques al País Valencià. No en tinc que siga massa recent o que siga de molt abast. Unes disposicions per ací, uns articles per allà, uns comentaris més cap allà. Això fa que m'adone que tinc pendent l'estadística sobre l'ús del valencià en l'hemicicle d'esta legislatura. A més, encara no he posat al dia la pàgina sobre legislació lingüística amb les últimes novetats. Uf, es veu que és temporada de gossera. Faig alguna consulta, recopile articles i disposicions d'última hora, faig una miqueta de reflexió, li ho deixe llegir a Takse, que em fa les esmenes adients, i li ho envie. Ara mateix, la millor informació és que hi ha un camp per córrer. Espere que li faça paper la informació i, més encara, espere s'haja adonat que hi ha molta faena per fer i que la universitat hi hauria de clavar cullerada. A mi, vaja, m'ha fet recordar la faena pendent i això ja és un pas per a continuar-la.

Mentres he fet la cerca, he topat amb tres webs municipals que no tenen versió en valencià. Això, demà.

diumenge, 25 de juny de 2017

Cita dominical / 449: Enric Sòria Parra

Mirant els imperis i les religions.
Com és obvi, abans d'atresorar-los, els coneixements que hem d'adquirir ens són aliens.
Enric Sòria Parra, «Temps i relat», L'Espill, número 1, hivern 1999.

dissabte, 24 de juny de 2017

El rostre delictiu

Algú explicava en alguna peŀlícula o en algun reportatge que no sabíem interpretar el somriure dels xinesos. De fet, és una mala pata, vaja, que no pugam jutjar les intencions. Jutgem la bellesa del rostre, el to de la veu, les cares que fan, els ulls com miren, el ritme de la paraula, i mos pensem que ho hem vist tot. Només al final, quan et semblava que te l'estimaves, t'adone que el botxí t'està ofegant amb les seues pròpies mans i un somriure a la cara. Les intencions, això sí que deu ser un repte per a la ciència. Mentrestant, hauríem de valorar els resultats, els fets, la història. A pesar de les males cares. Més encara, ¡a pesar de les bones! En tot cas, encara és més alarmant la qüestió quan mires les cares en les fotos i, en el fons prejudicial, encara arribaries a confirmar les teories de Cesare Lombroso.

divendres, 23 de juny de 2017

Falconet planejant

Possiblement, el soriguer o moixeta que vea estos dies pel centre de València de bon matí no siga un falco tinnunculus sinó alguna altra varietat de falcó. L'he tornat a vore planejant mentres corria pel riu. És a dir, no l'he vist per ara parat en l'aire aletejant, sinó sempre planejant o batent les ales amb normalitat. No crec que puga fer-li cap foto, aixina que espere que algú el veja i en deixe constància en algun lloc. Jo, sense poder-lo vore parat i quetet, no aclariré res. M'agraden molt els pardalets, però no arribe a memoritzar tanta varietat: consulte les guies d'ocells.


  • Pel riu, amb bona cosa de calor i merles encara: 7:20 + 7:08 + 7:12 + 7:05.

dijous, 22 de juny de 2017

Riscos semblants

Continue renyant els dirigents i funcionaris que discriminen injustament els valencians. Esta volta han estat els plans de prevenció d'incendis:
El web de la Generalitat valenciana relatiu als «Plans de prevenció d'incendis forestals de la Xarxa d'Espais Naturals Protegits» no té versió en valencià en la majoria dels continguts rellevants. Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.
Es veu que en lloc de tindre un protocol per a evitar la discriminació lingüística injusta en tenen un de discriminació lingüística injusta ben sistemàtic. En general, sembla que els humans són molt més eficients a l'hora de fotre els congèneres que a l'hora d'actuar amb un mínim criteri democràtic i de justícia. Els canvis polítics es suposa que haurien de servir per a millorar en això. Però cal començar per intentar-ho, i mala cosa és que els caps que hi ha baix dels barrets tinguen, en el fons, idees massa semblants.

dimecres, 21 de juny de 2017

Minuts i percentatges

Dia el Google Maps que m'havia de costar quaranta minuts arribar al taller a peu. Hi arribe en trenta sense forçar gens i a pesar de la solana que fa a les quatre passades. Pel camí, turistes en bicicleta i en plataformes de manillar fent voltes pel riu. Una merla ajocada en la gespa refrescant-se amb el bec obert. El cel no m'ha calfat el cap, pel riu hi ha prou ombra. Amb tot, sí que estic mig marejat, però a causa dels percentatges del llibre de Jordi Colomina sobre el sufix -al/-ar: els recomptes quasi sempre sumen més de cent. Cert que no sóc matemàtic. De fet, vaig abandonar eixos comptes en segon de bup quasi de milacre. Però no em quadra que unes dades percentuals siguen útils si no són homogènies amb el conjunt que pretenen descriure, és a dir, si no sumen cent. Continuaré calculant minuts i percentatges.

dimarts, 20 de juny de 2017

Embotinant el soliguer

Este matí he confirmat que el soliguer (Falco tinnunculus) que em va semblar vore fa unes setmanes era real. Hui l'he vist llançar-se des d'una barana cap a la muralla àrab, ha desaparegut darrere de l'edifici i ha tornat a aparéixer per damunt la muralla, ha volat cap a mi fins que ha girat a la dreta i se n'ha anat pel carrer de l'Àngel Custodi. Pareixia com si fugira de les falcies, que volaven i cridaven prop del falconet, com si l'estigueren embotinant.

Parlant d'embotinar, la resposta que m'han enviat per a justificar que facen una entrevista en un procés de provisió d'un lloc de treball de la Generalitat té l'aroma de la vella política dels fets consumats: en síntesi, que és legal, ja que el procediment el va regular aixina (les normes són del pp). Resulta embotinador que, vaja, els qui s'han preocupat de l'estilística d'esmenar «subsecretaria» amb «sotssecretaria» no tinguen espenta per a corregir les qüestions rellevants i necessàries, com ara els procediments arbitraris i subjectius en els concursos del personal que ha de treballar en la Generalitat.

dilluns, 19 de juny de 2017

Que tot siga això

Els profetes del desastre sempre l'encerten, perquè els humans tenim sempre ocasió de tirar pel camí d'un desastre o altre. Per això sol ser tan comuna, en qualsevol barra de bar o en qualsevol llista d'Internet on el rigor i el criteri científic siguen somnis anecdòtics, la figura de l'atrabiliari catastrofista sobre qualsevol tema. En el cas de l'ús de la llengua pretenen ser les figures que tot ho saben, que tot ho veuen vindre i que tot ho havien predit. Al capdavall, eixes prediccions són gratuïtes, no requerixen cap suport documental ni científic. De fet, l'absència de dades és la seua millor basa: sense informació, qualsevol por és possible. Ah, la gràcia: no poden ser mai desmentits, perquè, ¡ai!, el temps i els actes dels humans sempre estan a punt de complir una malvestat més grossa que l'anterior. I això no és una predicció atrabiliària, sinó un pronòstic optimista, com quan diem «que tot siga això».

diumenge, 18 de juny de 2017

Cita dominical / 448: Jordi Miralda Escudé

Mirant la ciència literària.
Probablement, Llull en tenia prou dibuixant amb compàs i regle les seves figures, i afegint a la seva impressió visual de la igualtat de les àrees la seva inspiració en Déu, que el convencia d'haver trobat la veritat.
Jordi Miralda Escudé, «L'obra luŀliana i la ciència moderna. Una revisió crítica sobre el pensament de Ramon Llull», Mètode, número 93, primavera 2017.

dissabte, 17 de juny de 2017

Silencis apresos

D'uns pocs anys cap ací la llista Migjorn s'està endormiscant. Sempre hi solen escriure els mateixos collistaires (hòmens tots, quasi sense excepció). S'hi solen donar més els aplaudiments acrítics i les desqualificacions igualment acrítiques que els debats raonats. Això sí, quasi sempre s'hi poden collir dades rellevants de dialectologia, terminologia, història de la llengua o filologia europea, dades que molts collistaires pareix que preferixquen desatendre quan el prejuí els és més complaent. Eixes dades, però, són la gràcia que fa que continuem connectats a la llista. Sol tindre igual, doncs, que a voltes parega que és un lloc on s'esbraven autohagiografies impúdiques, exposicions sexistes o nacionalitàries i dogmes normativistes encantats d'haver-se conegut.

Els silencis van estenent-se i allargant-se. Seria un bon senyal si foren la mostra de les lliçons apreses.

divendres, 16 de juny de 2017

Asus i mosquits

Fa molta basca quasi de colp. El mosquit tigre vola per les oficines de les Corts. Me s'ha escapat. El Termcat em deixa mitjos dubtes per resoldre, com ara que no accepten «uniformitat» amb el valor d'«uniforme» ('vestit específic i distintiu') en singular o com a coŀlectiu. Algú s'ho haurà d'engolir, els qui fan les lleis o els qui fan la terminologia, vist que les lleis de policies que van fent han trobat que això s'ha de dir aixina, per poc útil que siga fer eixos jocs de paraules.

A pesar de la calor, agarre l'Asus Eeepc 1000-H, que no sé què li ha passat que s'ha polit el sistema operatiu Mint. Li pose el Lubuntu, que diu que també és llauger. L'instaŀle amb un usb. Eixe petit ordinador quasi no té res del que sembla necessari actualment per a funcionar, però encara aguanta per a les coses més rutinàries i senzilles.


  • Innove pel riu, per mirar que no m'agarre una torba: 07:26 + 07:04 + 07:05 + 07:52.

dijous, 15 de juny de 2017

Peatge a l'ombra

Les llengua s'estira i s'arronsa... Bé, som mosatros que li fem eixe favor seguit seguit. Hi ha qui mira de tarús una paraula que algú va fer servir una volta al segle xiv i sense saber ben bé si ni tan sols significava el que ell es pensa, ja ha trobat un substitut imprescindible per a que mos desfem del terme ben corrent que es fa servir actualment. No cal dir que restituir els mals provocats per la interferència del castellà (no tant del francés, ¿oi?) és un dels deures del profeta de la llengua antiga. A banda, supose que deu escriure ben satisfet de posar-se ell mateix per damunt de la tropa de parlant ignars. La història de la llengua aprofita, si més no, per a inventar remordiments històrics.

Per un altre cantó, la interferència permanent dels mitjans en castellà allà on mires i escoltes, mos fa oblidar si les dents van amb l'article el o la (amb bràquets, això ho tenim clar, perquè ve de l'anglés), si olorem bé o mos oloren a una hora de camí i si tantes altres coses que, si vixquérem en un altre món on no haguérem de traginar tot lo sant dia amb la sensació que mos estan cobrant sempre un peatge per parlar en valencià, doncs, és possible que no passaren.

Per sort, la realitat i la llengua existixen, d'alguna manera newtoniana, més enllà de les nostres neures d'amargs genis ordenadors.

dimecres, 14 de juny de 2017

La casa en català

L'editorial Norma em comunica que no tenen previst traure en català el còmic de Daniel Torres La casa. Crónica de una conquista. Veig que sí que n'han tret la versió en anglés. Llàstima, me l'havien recomanat, hauré de mirar alguna altra cosa per a regalar. La mateixa editorial sí que té còmics en català en el web normaeditorial.cat, tot i que en la meua família, com que és llarga i d'edats consecutives, el Persèpolis de Marjane Satrapi comença a semblar massa recurrent.

Hi ha una coincidència de títol que pot ajudar: La casa de Paco Roca (editorial Astiberri), que sí que té versió en català. S'assemblen només en el títol. En fi, segur que fa el fet.

dimarts, 13 de juny de 2017

El corn del com

Els descuits i errors en la correcció i la traducció són instructius i, sovint, divertits. Depenent del tipus de lletra, és fàcil vore un «corn» com si fóra un «com». La gràcies de passar-ho pel programa de traducció Salt és que et torna un «turullo» en castellà, que és una paraula que, vaja, fa gràcia, ¿no?, sobretot si l'associem al molt semblant zurullo. Aixina sí que és útil el Salt: et permet localitzar errors i t'ensenya vocabulari curiós.

dilluns, 12 de juny de 2017

En cas de discrepància

Em responen una pregunta que vaig enviar a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià. Els demanava on havien publicat o on es podien conéixer els criteris que tenen per a valorar les proves de llenguatge administratiu. La resposta ja la sabia, i me l'han confirmada: no és pot saber, això, no tenen cap document de referència. Amb tot, em van alleujar: si en algun punt de l'examen descobrixen que és possible aplicar criteris diferents (com ara els de la dgpl, els de l'avl o els de les universitats valencianes, tal com els vaig mostrar), no comptarien eixa pregunta. Per tant, si l'encerte, l'endevine.

Trobe que, al cap dels anys, no podem continuar improvisant com si encara estiguérem estudiant les bases de la gramàtica amb les campanyes de resistència d'aquells temps del Centre Carles Salvador.

diumenge, 11 de juny de 2017

Cita dominical / 447: Zygmunt Bauman

Mirant la fal·làcia de la nació.
Quan la societat falla, la nació apareix com l'última garantia.
Zygmunt Bauman, Desconeguts a la porta de casa.

dissabte, 10 de juny de 2017

El prejudici de la lectura

La lectura és un instrument al servei del cap de cada u. A pesar de la fama que té, els seus efectes no són tan greus com es diu: estigues tan convençut com encabotat en unes idees i, no patixques, que la lectura no te les farà canviar sense que tu ho acceptes. Pots continuar llegint durant molta anys i molts milers de pàgines sense que això et faça canviar ni un «ansigne» (o insígnia, accepció 3) les teues idees, ara ja elevades a la categoria de prejudicis.

divendres, 9 de juny de 2017

Demagògia de rics

Diu que un ric regala uns equips per a detecció del càncer a la sanitat pública. Els dirigents polítics, sense fer cap estudi de necessitats, pressionats per la sensació que políticament no s'entendria que rebutjaren la donació, els accepta i, clar, es veu obligada a dedicar diners i personal a utilitzar-los i mantindre'ls, tot i que no necessita tants aparells per a detectar eixa malaltia. En conseqüència, els gestors polítics lleven recursos d'altres necessitats i suspenen vies de recerca per a poder sufragar eixa despesa induïda pels aparells regalats. Hisenda li desgrava el regal al ric, que s'ha fet immensament ric de manera inversament proporcional a la justícia en la redistribució de la riquesa. A partir d'ara, a més, la sanitat serà directament proporcional als interessos i necessitats del ric.

No sabem massa bé si això va passar al Sudan, a l'Afganistan o al costat de casa, però això és com el canvi climàtic: passa sense que te n'adones. Fins i tot sense que vullgues adonar-te'n.


  • Amb calma, però sense pausa pel riu. I esta volta me s'ha oblidat el rellonge en casa.

dijous, 8 de juny de 2017

Cansera vivificant

L'excés de pràctica normativa i la mancança de pràctica «científica» són els llasts que més cansera provoquen en els debats sobre la llengua i la gestió lingüística. Els científics estan farts de «descobrir» i de repetir quines són les formes que més afavorixen l'aprenentatge i l'ús de les llengües, però pareix que no ho vullgam sentir ni llegir perquè hem convertit eixe debat en un penjoll de la «identitat», de la «nacionalitat» o de qualsevol altra creença dogmàtica o estètica, (com ara sobre la genuïnitat o la puresa). Això sí, en cosa de drets anem de gairó i a voltes a recules, pel mateix motiu, perquè la ceguera de la justícia és molt selectiva.

En fi, tornant a la ciència (que es suposa que fa temps que va deixar arrere els mites, però torna-li...), hauré de mirar si els creacionistes americans —als eua es veu que tenen molta parròquia encara— no estan passant-se al castellà o al català, que es veu que, cada una d'elles, és per a alguns la llengua més genuïna, pura i necessària per a qualsevol pàtria de mèrit. Això sí, la llengua medieval que imaginen i recreen en els seus somnis. O malsons, vist que no hi ha res a fer per ahí.

No res, que per ara no podem fugir de l'augment de l'entropia que tant vivifica com destruïx. Ja ho dia Joan Fuster: «La veritat engendra violència».

dimecres, 7 de juny de 2017

Profusament escrit

Aconseguixc que el meu barber —que és de vora Xàtiva— em pronuncie espontàniament «l'Énova», i ho fa aixina, amb e tancada. No sé com degué anar la cosa, però la cosa és que, si ho he vist bé, l'any 1989 van decidir fixar el nom en valencià, però van escriure «l'Ènova» (amb e oberta). En aquells temps supose que tot era possible i no ho va ser, i per això arrosseguem un munt de traumes resignadament. Com que en l'avl van traure una llista de noms de municipis on distingien entre «nom oficial», «nom en valencià» i «nom en castellà». Curiosament, en este cas usen el nom oficial com si fóra també la forma en valencià.

L'argument més sorprenent per a mi és que la forma amb accent obert «és una forma documentada profusament a nivell escrit», cosa que seria un fet tangencial ben explicable perquè, al capdavall és la forma oficial. Amb tot, reconeixen que: «No obstant això, si el municipi iniciara un procediment de canvi de nom, la Secció d’Onomàstica valoraria positivament el fet que la pronúncia majoritària de la zona és amb e tancada a l’hora de prendre una decisió sobre esta qüestió.»

En fi, l'Énova és un poble que no arriba al miler d'habitants, l'ajuntament no té adreça electrònica. No sé si tenen mitjans i interés per a revisar la decisió del 1989. Em sembla que l'acadèmia hauria de coŀlaborar un poc més en eixa qüestió. Es suposa que eixa és la seua funció, sobretot per ajudar a no embolicar innecessàriament la percepció que tenim els valencians a través de la llengua de mosatros mateixos.

dimarts, 6 de juny de 2017

Espanya desconnectada

El nacionalisme (dels altres, ¡sempre!) es veu que consistix sovint a fer el mateix que jo faig (o a ser com jo), però jujtant-ho des de la hipocresia o la tergiversació (El País, 02.06.207):

Vivir en España al margen de España

Em sembla que en Sòria (en Burgos, en Toledo...) hi ha una llibreria que no té cap llibre en català. ¿És això Espanya? ¿Quan es va «desconnectar» Espanya?

dilluns, 5 de juny de 2017

Sobrecàrrega sentimental

Si els periodistes i els telenotícies mos relataren tots els atemptats terroristes d'arreu del món amb el mateix detall: identitats, biografies, comentaris dels familiars i de les amistats, costums, aficions..., és possible que no mos sentírem tan llunyans i freds respecte a les víctimes dels crims que passen de fora del nostre país o del veïnat europeu. Supose que la quantitat sempre insensibilitzarà algú respecte a eixes notícies, però diria que la «qualitat» de la informació seria una sobrecàrrega ètica i moral tal que possiblement mos obligaria a no acceptar les simplificacions i banalitats malvades que acompanyen el racisme i la xenofòbia més o menys subtils. O el cinisme i la hipocresia dels polítics tan habituals, explícits i acceptats.

diumenge, 4 de juny de 2017

Cita dominical / 446: Llucia Ramis i Laloux

Mirant la morfologia dels llibres.
Quan m'atabal, o simplement vull posar-se de bon humor, no entr a Twitter, que augmenta el meu neguit, sinó que agaf Novelistas malos y buenos, trii qualsevol fragment a l'atzar, i ric.
Llucia Ramis i Laloux, «Escriptors dolents i bons», El Temps, núm. 1.720.

dissabte, 3 de juny de 2017

El pou i la nuclear

Una arquitecta, Anne Lacaton, considera (El País Semanal, 28.05.2017) que cal fer el que és necessari, cosa que possiblement és més ètic que estètic: com ara fer un pou d'aigua a l'Àfrica en lloc d'una obra en la Biennal de Venècia. En un altra banda de la mateixa publicació, Milagros Pérez Oliva cita un estudi de Bloomberg que diu que l'electricitat que genera l'energia nuclear no produïx emissions. Certament, sí que produïx la invisibilitat del que no es vol vore.

En tot cas, són visions de l'ètica i l'estètica que s'haurien de complementar. Ja posats, a més d'un pou —que no van fer, per cert—, podrien posar-los al costat una central nuclear. L'Àfrica, ben mirat, que és un nom tan inconcret per a un espai tan gran, sense haver de concretar massa a on, podria acollir de tot ben escampat per allà on faça falta. Mos hi podríem «refugiar» un poquet. Aixina és possible que arribaren a tindre alguna cosa més que un pouet o un escoleta, com a cosa estètica. ¿Un poc més d'ètica del capitalisme? Tot és possible.

divendres, 2 de juny de 2017

M'enfoque mentres córrec

Volar baix pel riu és un moment que aprofite per a pensar i repassar qualsevol xorrada que m'haja passat pel cap durant el dia. Em ve al cap allò de «s'escolta quan parla». Trobe que, moltes vegades, hi ha qui ho fa, però no sent el que diu. Eixe sentir no és de tindre sentiments, sinó de captar per les orelles. Curiosament, en este cas el verb sentir li furtaria un poc de significat a escoltar. Ja dic que vole baix.

Més avant de les merles, «enfoque» una altra qüestió: una petita discussió absurda —que va provocar l'apunt de dimecres passat— em fa tornar a topar amb persones que tenen algun manualet que els diu que hi ha una cosa que es parla però que ja no és ni llengua, sinó tan sols un aplec de sons que consideren sobrers, aliens i —també ho sembla, pel que diuen— inclús àliens lingüístics.

Em retrauen la suposada maldat d'enfocar i em proposen la bondat de focalitzar perquè és més antiga i «adaptat» al català. En canvi, l'altra paraula vindria del castellà... (Quan lligc això no puc reprimir-me les carasses, però no dic res.) A banda que eixes dades no acaben de ser massa encertades (enfocar és més antic), sembla que algunes persones solen utilitzar l'excusa de la llengua i la normativa (i de la pretesa «puresa» o genuïnitat del seu model lingüístic) per a passar amb el seu vehicle «depurador» autopropulsat a tota virolla arranteret de la vorera escampant els tolls d'un dia de pluja. I qui diu un dia de pluja, diu uns quants segles de discriminació lingüística. Acabem xopats per tots els costats.


  • M'escolte les alenades: 6:54 + 6:45.

dijous, 1 de juny de 2017

Resclosit lingüístic

Certament, ha canviat el «règim» polític al País Valencià, i des del primer moment vam sentir eixa alenada d'aire fresc que pareixia que no arribaria mai. I la vam sentir en molts àmbits, començant per la percepció psicològica amb què tornàvem a mirar la política.

Malauradament, ara, al cap de dos anys, de tant en tant sentim que en alguns àmbits continuen respirant un ambient resclosit que pensàvem que no tornaríem a sentir. Molts càrrecs polítics «professionals» ja han «apamat» els nous dirigents i suposa que els consideren «desactivats», si és que no venien aixina ja, sobretot pel que fa a la gestió lingüística de les administracions públiques. Pel que sembla, encara no han implantat cap reglament o protocol d'actuació que aplique uns criteris de respecte i compliment dels drets lingüístics dels ciutadans.

Per això em veig obligat a comentar en algunes queixes al síndic de greuges algunes coses com les següents:
Lamente haver de constatar que, una vegada més, alguns dirigents i càrrecs polítics del País Valencià desconeixen o infringixen els seus deures pel que fa a la legislació lingüística. La directora de la Fundació Comunitat Valenciana Regió Europea, en resposta a la queixa 201702642, apeŀla a un tripijoc per a justificar el seu incompliment: el fet que el web de la fundació que representa reproduïxca informacions que han aparegut en castellà en altres webs no l'eximix d'haver de complir els deures lingüístics que ha de complir la Generalitat valenciana. De fet, el tripijoc és més evident i trist encara si observem que les informacions de l'apartat de notícies són elaborades per la mateixa Generalitat valenciana. Dit això, he de fer notar també que, a més, m'han traduït el nom, supose que accidentalment, tot i que em senc benèvol pensant aixina, vista la poca responsabilitat i la lamentable gestió de la Generalitat pel que fa a la gestió lingüística.

Lamente haver de constatar que, una vegada més, alguns dirigents i càrrecs polítics del País Valencià desconeixen o infringixen els seus deures pel que fa a la legislació lingüística, vist que la conselleria ha utilitzat només el castellà davant el requeriment del síndic de greuges en un procediment que s'hauria d'estar seguint en valencià, que és la llengua triada pel ciutadà que l'ha iniciat. Eixa actuació devalua la resposta del subdirector general a la queixa 201705910, ja que mostra que en eixe departament no han establit un protocol d'actuació per a respectar els drets dels ciutadans: els lingüístics, si més no.

dimecres, 31 de maig de 2017

Escòries lingüístiques

Els tècnics lingüístics aficionats a fer i revisar la normativa no haurien de deixar arrere els llibres de sociolingüística, de llengua i de lingüística. No sóc jo qui els convencerà de res que no vullguen sentir, està clar, però descobrint o repassant Moreno Cabrera, Lluís-Vicent Aracil, Josep-Lluís Ninyoles, Steven Pinker, Noam Chomsky, Guillem Calaforra, Abelard Saragossà (i molts més) podran evitar confondre la ciència amb la religió o els raonaments amb els dogmes.

Encara que semble un debat tronat (n'hi ha que no recorden allò de la intervenció d'Stalin en lingüística), he hagut d'argüir hui encara que Pompeu Fabra va fer ciència i va fer normativa, dos aspectes diferents amb què mirar un mateix objecte. I que són aspectes que tenen requisits i objectius diferents. Per això podem dir que Fabra no va depurar la llengua: Fabra va fer propostes normatives.

Les llengües no es «depuren» més que metafòricament. La «puresa» aplicada a qüestions humanes (com és la llengua) no té cap fonament científic. Les llengües no són pures ni impures, són part de la nostra condició humana i es regulen per mitjans socials i per les normes que mos imposem socialment. En fi, a mi ja em va bé la tasca d'estudiar la llengua, fer propostes normatives i treballar contra la discriminació lingüística. Trobe que a Pompeu Fabra també li semblaria bé.

dimarts, 30 de maig de 2017

Retrets que són trets

Em diu Víctor que corregixca les «ammèrŀleres» que vaig escriure ahir amb «ammeŀleres». Fet. El cas és que ho havia apuntat bé en les notes que vaig prendre amb boli i paper mentres mos ho contava fent-mos unes cervesetes. Més tard, però, em va semblar que me s'havia despistat l'accent —per a fer-la esdrúixola— i una r per allà dins. Em vaig deixar dur per les inèrcies pròpies del meu dialecte i de la meua percepció de la llengua.

Coincidix que un poc d'això mateix mos passa a molta gent, però la gràcia deu ser contindre's si només pretenem imposar-li a algú la nostra percepció del que ha de ser la llengua sense atendre al fet que la llengua no serà mai com volem. En una nota Jordi Colomina mos envia un enllaç a un vídeo («per a que el vejau si voleu») on fa un resum del seu nou llibre sobre el sufix -al/-ar. I un dels «convidats», J. G., té l'humorada de respondre:

La frase «Vos envie el vídeo de presentació, per a que el vejau si voleu» no invita precisament a veure res.

En una altre lloc, un amic d'infantesa massa fa que em felicita l'aniversari: «¡Felicitats!» I un altre membre de la xarxa social no té altra idea més bona que retraure-li que això és castellanisme —¡damunt s'escuda en Gabriel Bibiloni!—. Em veig amb cor de replicar que l'expressió apareix en els diccionaris. Daltra banda:

Només falta que els qui volem promoure l'ús del valencià mos dediquem a retraure un suposat mal ús que només està en la nostra visió de la llengua i no en la llengua.

dilluns, 29 de maig de 2017

Cirers i ammel·leres

Pels voltant de Benissili, a la Vall de Gallinera, al maig pots sentir molts pardalets cantant. Deuen ser menudets, perquè només els podia sentir, quasi que no els veia ni tan sols volant. El company Víctor, després de fer un tomb amb bicicleta per les muntanyes i més amunt, mos obsequia amb la petita història dels cirers i amb dos duplicacions: els cirers que donen dos varietats de cirera, primerenca i tardana, i les «ammeŀleres», que no les vaig vore, però que que tenen una presència contundent en la pronúncia.

diumenge, 28 de maig de 2017

Cita dominical / 445: Karelia Vázquez

Mirant el futur professional .
Per a triar estudis, no penses en professions, pensa en ser professional.
Karelia Vázquez, «Qué hacer cuando no sabes qué hacer», El País, 21.05.2017.

dissabte, 27 de maig de 2017

Tolls infectes

Pel que diuen en la ràdio, està creixent el sector de l'agricultura «ecològica». Deu ser una dada certa, però com que eixa «notícia» em sona des de fa vint anys, més o menys, sembla que també està afectada per l'inconvenient del creixement escarransit que s'adjudica a la producció ecològica. És un sarcasme més del capitalisme, que és capaç de fer-te maleir l'ecologia perquè no dóna la producció suficient, mentres l'alternativa «normal» que oferix és una alta producció que malva el camp, l'aire, l'aigua i, en definitiva, les persones. Aquells són «ecològics» però el cas és que els altres haurien de ser «contaminants». El mercat i la propaganda preferixen estalviar-se la lògica, la salut i el medi ambient. Són aspectes que s'externalitzen, a la (mala) salut de tots.

Això sí, «la pàtria», «la nació», encara que els convertim en tolls infectes, són sagrats.

divendres, 26 de maig de 2017

Llepolies polítiques

Escriu Soledad Gallego-Díaz —curiosament sol pronunciar «Díez» el cognom de la dirigent socialista Susana Díaz— que la política està en un estat «zarrapastroso», adjectiu que convindrà entendre més en l'accepció 'miserable, menyspreable', 'vil' fins i tot. Avisa que el govern de Mariano Rajoy està fent més mal que un pedregada. També em sembla que la seua barreja de desídia fingida, mala idea i corrupció persistents estan degradant la qualitat de la democràcia. Amb algunes excepcions ben raonables (com Compromís i algú més), però, sembla que l'oposició formada per Podem, el psoe i companyia, estan pensant més en les seues baralles pels vots o pels beneficis institucionals que en la seua capacitat d'oferir un —digam-ho aixina— «menor mal possible» per al govern espanyol.

Els llépols s'haurien de dedicar a la pastisseria o al quiosquet de gorrinades, no a la política. Les llepolies no els deixen vore la gent que s'ofega en la mar.

dijous, 25 de maig de 2017

Relax per a un viri

Un cosí meu necessitava centrar-se i se n'ha anat a unes jornades de meditació i relax a Tarragona. És el cosí que em va deixar el Kybalion. Era evident que el meu cosí necessitava alguna cosa que el centrara, que li llevara o li alleujara el nervi. Ja en tenia massa de menut —era un viri, que dirien ma mare o ma tia—, però es veu que l'edat no li l'ha calmat. Espere que li faça efecte.

Si no, em sembla que li deixaré el número 92 de la revista Mètode, on podrà trobar coincidències amb alguna de les coses que diu el llibret dels hermetistes americans, però amb un afegit de dades i experiències científiques que fan un poc més creïble qualsevol fantasia que tingam sobre un món que, sí, sovint resulta inquietant, estrany, fantàstic, aŀlucinant, però també el podríem fer d'una altra manera. I com que no ho fem, ja entrem en l'absurditat humana, que trobe que no s'analitza en este número de la revista.

dimecres, 24 de maig de 2017

Sense padrins

La millor notícia de hui no ha estat precisament la proposta de no fer res respecte a la reorganització de les Corts. Per a fer això no calia que moguérem. La política la fan persones, i si tens sort —abans era «si tens padrins», però això dels padrins ha adquirit uns connotacions procel·loses...—, et bategen. La primera institució de la democràcia valenciana, les Corts, necessita moltes millores polítiques, administratives i de gestió. Sembla que, almenys esta legislatura, no donen per a més i no arribarem a rams a beneir, ja mos han deixat caure que la muntanya de la negociació que havíem mamprés parirà uns ratolins (funcionaris), però no farà res amb la gàbia.

dimarts, 23 de maig de 2017

L'edra i la parra

L'edra va foradant la paret. Eixa és una de les facetes que coneixem de la planta i que mos fa desconfiar de la planta del veí. Hi ha però parres americanes (ara no sé si eixe nom és massa precís) que s'agarren superficialment a la paret amb unes petites patetes amb forma de ventosa. No fan malbé el suport i es poden assoltar estirant-les. (No localitze el verb «assoltar» en cap lloc, però no crec que me l'ha(va)ja inventat.) El prejudici, però, és més fort que la comprovació: estires el llepó i quasi podries endur-te tota la planta darrere sense que la paret ho note, però no ho veus, el record dels efectes de l'edra supera la teua capacitat d'observació. I per poc no insultes i escridasses el veí jardiner que t'assegura que la parra —per molt que et recorde l'edra— no li fa res a la paret.

La por defuig les dades i convoca l'agressivitat.

dilluns, 22 de maig de 2017

Alguna volta sona

Al final, complint els pronòstics més optimistes, els socialistes s'han apanyat cristianament, amb tota la càrrega de «pecats» i «virtuts» que tenen eixes eleccions plenes de cerimonials democràtics que tenen més a vore amb la religió que amb la iniciativa política. Ho haurien d'haver fet a sorts i entre tots els militants. L'atzar, això sí que és una garantia d'encert innocent. Almenys alguna volta, encara que siga per casualitat.

diumenge, 21 de maig de 2017

Cita dominical / 444: Jules Romains

Mirant els temps prosaics.
Senc que em falta un plaer familiar, la felicitat m'arriba a les mans quan òbric un sobre, la pell me s'alegra tocant el paper, on persistix, enmig de les pàgines plegades, la presència immaterial d'un altre home.

dissabte, 20 de maig de 2017

Oronelles i falcies

Amb un poc de sort i d'escola, no acabarem observant el vol dels «vencells» i «golondrines», sinó que sabrem que són falcies i oronelles els ocells que s'acosten per ací cada primavera. Segons mon tio, en Carcaixent fa temps no havia «vencells», només «golondrines». Mon tio té molta tirada a la ciència heterogènia i heterodoxa, a les dades que confirmen la seua percepció sobre com de malament va el món i com de roïns som les persones.

Segons conta —i m'ho crec, perquè n'hem vist de més grosses— els generadors eòlics són un engany per a fer-mos creure que es genera electricitat amb el vent. En realitat, en generen una poca, però sense l'eficiència que seria suficient per a deixar de dependre d'altres fonts ni per a que deixara de ser tan rendible per a les empreses d'electricitat. ¿La prova? La diferència de grandària dels molins de gra antics —que movien la mola— amb quatre pales ben grans, en contrast amb les tres pales «menudes» que tenen els molins de l'electricitat.

Evidentment, conec prou bé les idees de mon tio i, al cap i a la fi, ha fet la faena d'adaptar morfològicament al valencià les paraules del castellà, llengua que és la via per la qual li arriba la cultura i la ciència que llig i escolta. La lingüística i la filologia també han de fer servir el mètode científic: amb eixe argument li puc recordar en algun moment que, si no ho diguem en valencià, és també perquè mos estan estafant. Científicament.

divendres, 19 de maig de 2017

El planeta de les mones

La música del film Planet of the apes (1968) és de Jerry Goldsmith. La pel·lícula m'agrada i em fa patir alhora. Diria que envellix prou bé, sobretot perquè m'he acostumat als moments de cartó pedra —al mateix Charlton Heston—. Més enllà d'això, es tracta de la banda sonora, una música que em resulta relaxant, quasi hipnòtica; quan pense en la història que narra, sobretot quan recorde el final del film, em fa vindre una sensació de justícia aterridora.

dijous, 18 de maig de 2017

Entropia de fitxes

Faig recompte i tinc més de dos mil sis-centes entrades en el bloc Fitxes de Dubtes i Terminologia. Tenint en compte el temps i els maldecaps que tinc amb això de les fitxes, em pensava que en tenia més. En realitat és que vaig fent fitxes en eixe bloc i en dos blocs més de caràcter professional i d'accés restringit. Al final me se multiplica l'activitat «fitxaora», però també me se dispersa. ¡I encara intente «fitxar» tots els llibres de no-ficció de la meua biblioteca! M'adone que em ric del vici de les llistes que, segons els films i les sèries americanes, pareix que tinguen molt arrelat per allà. Li diu el mort al degollat.

Bé, per sort no sóc tan sistemàtic com voldria, més aviat pegue en desastre, un desastre ben entròpic i viu, això sí. I si ho mire malament, encara podria repetir allò que dia ma mare —a algú, no a mi, ¡ei!—: «¡la runa et traurà a passejar!»

dimecres, 17 de maig de 2017

Merles cantadores

En la vida havia vist tanta merla mascle cantadora, o pot ser que siguen també festejadores. Consulte Els noms dels éssers naturals. Recerques etnobiològiques a la Vall d'Albaida d'Oltra, Durà i Conca. Per fi me l'han dut en Fan Set (havíem acordat que m'avisarien per correu electrònic, però no ho han fet: es veu que això no ho gestionen massa bé). El llibre no diu res sobre la vida i milacres de les merles. Sí que dóna unes quantes de les pronúncies habituals: [az'mεrla, al'mεrla].

Doncs, això, anote per al futur que el dia 17 de maig canten i ballen bona cosa pel riu de València. Fins i tot quasi entropesse amb una que planava creuant el circuit.


  • Planant pel riu al ralentí: 7:03 + 7:06.

dimarts, 16 de maig de 2017

Esperança en la ficció

Podríem fer un max-mix (vaja, diria que eixa paraula ha passat de moda) de les rodes de premsa i declaracions als mitjans en què apareixen polítics exhibint la seua honradesa, honorabilitat i honestedat (que es veu que són termes que han d'anar juntets, com podrien anar tots els delinqüents del pp que hem conegut estos últims anys). Al final voríem que no en podem traure l'aigua clara. No és en les declaracions, sinó en les proves, els documents i els fets, on es demostren els delictes, les irresponsabilitats i les responsabilitats. La bona o mala cara, la simpatia, el somriure o el morro tort, mos fan la visió més o menys agradable, però es suposa que la funció dels periodistes hauria de ser, precisament, que tot això no mos despistara del moll de la qüestió. Tanmateix, no podem deixar passar una bona mentira ben simpàtica i enginyosa, estem educats per a la ficció i la ficció és el fonament de la vida. De l'«esperança» de vida, si més no.

dilluns, 15 de maig de 2017

Cibernètica evolutiva

L'atac cibernètic d'este cap de setmana passat mos ha deixat sense Internet en la faena. No mos ha arribat el virus, però sembla que s'estan preparant a fons per a evitar-lo. La millor mesura davant d'eixe problema sembla evident: la desconnexió. Això de viure «connectat», en contacte amb propis i estranys, és una font de virus i bacteris de tot tipus. I sembla que hauríem de saber que aixina hem arribat ací. Però també és cert que cada «contaminació» ha tingut efectes negatius, quasi tants com ara pretendre evitar-los. La termodinàmica, la biologia, la física, la cosmologia... Tenen eixes coses, que no n'eixim indemnes.

diumenge, 14 de maig de 2017

Cita dominical / 443: Gustavo Esteban Romero

Mirant la mort termodinàmica .
Quan el nostre cos arribe a una temperatura uniforme i aquesta temperatura siga la mateixa que la de la cambra on ens trobem, llavors aquesta cambra contindrà el nostre cadàver.
Gustavo Esteban Romero, «Espai, temps i irreversibilitat. Problemes filosòfics de l'astrofísica contemporània», Mètode, número 92, hivern 2016-2017.

dissabte, 13 de maig de 2017

Nursery rhymes

El llibre National nursery rhymes set to music by J. W. Elliot Illustrated que tinc, que no recorde ara si ve de França o me'l vaig trobar en algun altre lloc, té una dedicatòria en la guarda anterior que no es llig massa bé:

To dear little Sillie & Arthur with aunt [un nom que no endevine] best love. April 8th 1874

El llibre és ja antic, diríem, però no té massa valor. Es veu que se'n degueren vendre molts. És bonic, això sí. Encara té una altra dedicatòria en la pàgina següent:

Del 1877 ai 10 marzo. Sovenir de la siniora Elvira Cabrino al signor Campagna. Luigi.
Supose que no incorporen massa d'això en els formats amb què es fan (o al qual es convertixen) els llibres electrònics, ni dedicatòries a mà ni l'olor ni el daurat de la vora de les pàgines. Amb tot, trobe que un bon pdf que incloguera les il·lustracions també resultaria atractiu encara que no fóra en paper. Bé, motes voltes pareix que, hui en dia, això d'editar és un malson de persones que no somien. Ni canten cançonetes als xiquets.

divendres, 12 de maig de 2017

Cal dir «grok»

La paraula del Merriam-Webster de hui ha segut grok ('to understand profoundly and intuitively'), que diuen que deu ser l'única paraula anglesa que prové del marcià...:

Grok may be the only English word that derives from Martian. Yes, we do mean the language of the planet Mars. No, we're not getting spacey; we've just ventured into the realm of science fiction. «Grok» was introduced in Robert A. Heinlein's 1961 science fiction novel Stranger in a Strange Land. [...]
Això de tindre paraules marcianes és ja un altre nivell. Es veu que són previsors, estos americans. Anem a degradar el planeta a base de carbó, plàstics i radiacions diverses, però ells ja estan pensant en tot, encara que ho neguen (Eldiario.es, 12.05.2017):
ENTREVISTA | Gavin Schmidt, directivo de la NASA
«Emigrar a Marte por culpa del cambio climático es pura fantasía»
Això sí que són «fake news» que diu aquell. Mos volen enganyar. ¿«Fantasia»? ¡Està clar que no hi ha més alternativa! Això també, no tots podrem fer eixe viatge. Només els qui aprengam marcià a temps.

dijous, 11 de maig de 2017

Estols cridaners

Fa una setmana que han arribat els falciots, però enguany em sembla que hi ha també una novetat: dos aratingues de màscara roja (Aratinga erythrogenys; Psittacara erythrogenys) fan escalada per les parets de rajoles antigues del centre de València. Dos el primer dia. Un altre dia ja n'eren quatre. De moment, però, no sembla que hagen fet niu per ací, pel centre antic. A voltes passa un estol d'una xixantena d'exemples per allà dalt cridant sense parar, mentres estic estenent la roba en el terrat. Em pensava que devien ser cotorretes de pit gris (Myiopsitta monachus) (o cotorres argentines, que diuen també), però també pot ser que siguen les aratingues.

Hi ha diputats que fan preguntes al govern com si foren un estol de psitaciformes d'eixos: una pregunta per cada poble del País Valencià; fins i tot es decuiden i en fan més d'una. Hui m'ha sorprés una pregunta que demanava per la situació dels llibreters «de la Comunitat Valenciana». El diputat ha estat capaç de contenir-se. Deu ser això la diferència amb la xarrera de les cotorres.

dimecres, 10 de maig de 2017

Bona intenció i molta idea

Hem tingut una conversa prou depriment a l'hora de l'almorzar. Resulta que el canvi polític al País Valencià, que esperàvem que tinguera algun reflex en una millora institucional de les Corts Valencianes, és possible que es quede només en un alleujament psicològic personal dels funcionaris. (Dels funcionaris que no siguen del pp, és clar.) Perquè es veu que hi ha qui té bona intenció, però poca idea, hi ha qui té mala intenció i poca idea, però també hi ha qui té mala intenció i molta idea. És evident que només falta una combinació. Doncs, no l'han trobada, de moment. I la legislatura va avançant.


Me s'està fent costera amunt això d'anar el córrer al riu: 6:54 + ? Toque malament el mòbil i me s'esborra la segona part.

dimarts, 9 de maig de 2017

Carnets i lectures

Perc dos hores instaŀlant el lector de carnets electrònics. Ara sembla que finalment funciona. Però em sembla que he d'aconseguir un certificat que ara mateix no tinc. També ho haguera pogut pensar abans de posar-me a trencar-me el cap amb tot això del libpkc i tota la peixca. Per sort el web Llavors per al Canvi ho explica prou bé i pareix que el lector funciona.

Ara el navegador es dedica a preguntar-me: «Please enter the master password for the Software Security Device», cosa que crec que no em demanava abans o que no ho fea tan seguit. A més, sembla que és una contrasenya que cal recordar. Mira, l'apunte ací i aixina no me s'oblida: «termcatfaenatermcatfaena4». Evidentment, no és la contrasenya, sinó la manera que tinc de recordar-la.

He pensat de reprendre Schumpeter (Capitalisme, socialisme i democràcia) des del principi. Al cap del temps ja no recorde quasi res del centenar de pàgines que vaig llegir, que anaven sobre Marx. Tornaré a començar, repassaré les notes i —si és tinc res encara viu en d'eixa lectura— refrescaré algunes idees. Per sort, això no és com les contrasenyes: no convé tant recordar-ho com rellegir-ho.

dilluns, 8 de maig de 2017

Contaminació mental

¿Per a què servixen els «errors» dels governs? (Eldiario.es: 05.05.2017):

El Ciadi multa a España con 128 millones por el recorte de las primas a las renovables
Fa uns dies va ser la indemnització i la factura social permanent pel fiasco del projecte Castor davant de Vinaròs. I pel cantó de l'ètica, apareix la pornografia íntima dels Pujol-Ferrusola, cap a l'any 1995, aquells temps d'uns socialistes valencians mig decandents enfangats en la desídia i la corrupció al detall. S'anunciava la corrupció a l'engròs que va arribar a continuació.

Els diaris no en parlen prou, però la sort farà que la capa de contaminació, que embolica la franja nord del planeta, mos ofegue lentament. Tot i que la corrupció, principalment, contamina les ments.

diumenge, 7 de maig de 2017

Cita dominical / 442: Snoopy (Charles Monroe Shulz)

Mirant les idees sobre u mateix .
Quan em muiga, vullc que diguen de mi alguna cosa diferent de: «Era un bon gos, ¡mos tornava totes les branquetes que li tiràvem!» Snoopy, segons Charles Monroe Shulz, en Peanuts à vendre.

dissabte, 6 de maig de 2017

Servir en valencià

Fa uns anys començaven a ser habituals els jóvens dependents que t'atenien en un valencià d'escola molt formal i limitat. Això continua, però pareix que la fluïdesa va millorant, tot i que continua sent valencià d'escola. Una dona major li agraïx al caixer de Consum que li parle en valencià i ell li confirma que ho fa perquè ho ha aprés a escola, perquè ell i la seua família parlen en castellà en casa. Podem dir que anem millorant, però sense oblidar que és la dona major la qui parla en valencià i que el jove només està disponible en eixe context. Més val això que una punyà en l'ull, que diria ma mare.

També s'estila últimament que els cambrers més o menys castellanoparlants responguen en català oriental. Es suposa que aixina són les societats modernes, composter per persones multilingües i obertes a la llengua pròpia i la forana. Un canvi en la situació sociolingüística: mos havien educat per a «servir» en castellà, però ara resulta que hem arribat a l'edat que mos atenen en valencià. Sí, d'acord, per simple educació comercial. Com dia ma mare... No, que ja ho he dit. Això sí, la llengua és un mercat, que dia aquell.

divendres, 5 de maig de 2017

La conquista interminable

És cosa de vore com passa el temps mentres fas qualsevol xorradeta. Ara mateix, aclarir en el paper del Sermó de la conquista de Gaspar Albuixech que el Cival conté una errada, ja que dóna «assumpte» allà on el paper diu «assumpt». Estava pensant d'enviar una queixa al síndic de greuges per la manipulació interessada i tendenciosa que fa de la documentació de l'avl sobre el nom de la llengua. ¿El síndic de greuges (Cholbi Diego) vol fer entrar el clau per la cabota políticament quant al nom de la llengua? Pareix que sí, ja que admet una queixa per «catalanismes» i, a més, en la seua recomanació, «oblida» citar el dictamen de l'acadèmia que resolia la sinonímia denominativa. Caldria vore si admet una queixa en castellà per «veneçuelanismes» o «peruanismes»... Ara me s'ha passat la vesprada i no vaig a embolicar-me en això. Eixa «conquista» interminable de la raó, un altre dia.

dijous, 4 de maig de 2017

Enfits d'irrealitats

Ho confesse: a més dels llibres que consigne en la secció de la franja d'este bloc titulada «I ara hauria d'estar llegint», encara vaig llegint-ne més. El desastre argumental i temàtic en què acabe podria explicar moltes de les meues divagacions sense rumb o les eixides destarotades que adornen estos apunts. Podrien, però tampoc vaig a llevar-me mèrits. La cosa és que si ara barrege la traducció del Mein Kampf de Hitler al francés, les eleccions franceses amb qualsevol dels Le Pen, la invasió de tórtores turques que mos fa pensar en el president Recep Tayyip Erdogan i un grams de bonigismes estrafolaris —Isabel Bonig Trigueros fa mèrits per a tindre el seu propi corrent demagògic—, pots acabar pensant qualsevol cosa i component qualsevol apunt.

Sort que les lectures mal digerides també es poden porgar: algun episodi de Big Bang Theory i avant. L'excusa de la ciència no tan sols crea monstres, també fa somriure sobre les irrealitats que mos enfiten.

dimecres, 3 de maig de 2017

Falciots accentuals

Han arribat els falciots que recorren el centre antic de València, el rovellet del jardí que envolta el tros de muralla àrab que no s'acaba de restaurar mai. Des de fa anys que apunte el dia en el bloc de notes en paper. Faig un dibuixet amb més o menys poca traça, però que deixa clar que ha arribat el dia. Espere no cometre tants errors escrivint a mà en el paper com els que faig en este bloc digital. El corrector desmanotat, seria el meu cas per als meus papers.

A banda de València —que fa poc que ha fixat la forma oficial del seu nom en valencià, amb un accent obert escrit habitual però, de moment, més militant que encertat—, veig que també l'Énova ha fixat un nom oficial que s'adiu més amb les burocràcies normatives i les inèrcies ortogràfiques que amb els criteris habituals en toponímia: «l'Ènova». També és possible que en els últims anys haja canviat la pronúncia del nom del poble. És possible. Per si de cas és aixina, o hi ha alguna altra raó, els ho demane als de l'avl. Hi ha qui s'esforça a dir «València». Els falciots han tornat. Tot és possible.

dimarts, 2 de maig de 2017

Dretans d'esquerres

El suposat auge de l'ultradreta entre els votants de l'extrema esquerra mos fa patir les neurones. Els mitjans en van plens. Però tampoc és un fenomen tan nou. Les idees i les actituds són les que tantes voltes hem vist repetir-se. No fa tant, quan mos iniciàrem ací en això de la democràcia i anàvem de míting en míting, recorde que hi havia en la Vall una dona ja majoreta que era «comunista» (com l'alcalde, i ben devota seua). El cas és que aquell alcalde es va retirar i la dona, no m'estranyaria que moguda per les mateixes idees, donava suport no ja al pp, sinó a Fuerza Nueva. Més tard ja no sé què va fer. Però el pòsit de les idees estava en el seu vot. I això mos hauria de fer pensar per què hi ha qui li té tanta fe a l'autodestrucció.


Hui, amb molta calma, autodestruint-me pel riu: 14:02 (7:04 + 6:58).

dilluns, 1 de maig de 2017

A punt per al valencià

Intervinc amb una síntesi d'este apunt en els comentaris de La Veu que seguixen la notícia «L'AVL recomana a À. que utilitze un valencià "pròxim" per a "guanyar credibilitat"» (28.04.2017), on comence assenyalant que la nova televisió hauria començar per contractar el personal legalment seguint els principis de mèrit, capacitat i publicitat. A continuació, quant al personal que ha de ser la veu del mitjà (locutors, presentadors i periodistes), caldria seguir el «sentit comú» que heu comentat, però eixe sentit comú que permet pensar que són les persones que parlen en valencià espontàniament i quotidianament (en la varietat dialectal que siga) les que tenen l'estil de pronúncia que preferim. Són persones que és possible que cometen errors de normativa, però que no solen cometre errors de llengua. A més, diria que són més fàcils de resoldre els errors de llengua (habitualment deguts a la interferència del castellà) que els de normativa, sobretot quan la normativa és entesa com si fóra una matèria docent que cal anar aprovant dia a dia.

La llengua no és la normativa (ni en valencià ni en cap altra llengua), és molt més que eixa síntesi de prescripcions i preferències. I molt més encara si la normativa pretén imposar arbitrarietats dialectals o filològiques més o menys tradicionals o repetides, però que ni tenen fonament ni consistència.

El llibre d'estil de l'AVL per als mitjans és una bona base per a començar. Per exemple, per a evitar transmetre la confusió en les pronúncies de València, Dénia, Novetlè, etc. Sabem massa bé que el fet normatiu que València s'escriga amb accent obert a pesar de la pronúncia és conseqüència de la trista història de l'ús del valencià fins ara. A mi m'és igual que s'acabe pronunciant de manera general València o Dènia, si és que hem de tirar per eixe camí i els parlants més jóvens ho aprenen aixina (també aprenen «olora» en lloc de «fa olor», «els dents» en lloc de «les dents», «hombros» en lloc de «muscles», «antonses» i no «aleshores» o «llavors»...), però preferiria que sabérem que ho fem perquè triem eixe camí i no perquè siga un fenomen natural que no podem controlar o evitar ni perquè tinga més fonament que una interpretació correcta de les dades i les possibilitats.

Tenim exemples que no hauríem de seguir, com ara la poca traça en valencià de molts locutors de la ser quan pretenen deixar volar un poc de valencià per la ràdio (una miqueta de bona voluntat, d'això sí que en deuen tindre) o la mala tria general dels locutors que fan les campanyes de publicitat institucional: hui, després de molt de temps i unes quantes campanyes d'este nou govern, he sentit una veu (masculina) que no estava impostant la llengua. Això hauria de ser normal, si és que hi ha res normal en este món. «Normalment» amb mitjans audiovisuals democràtics i bona cosa d'ús del valencià, segur que es poden resoldre les discordances derivades del desús del valencià i la discriminació lingüística.

diumenge, 30 d’abril de 2017

Cita dominical / 441: Rosa Montero Gayo

Mirant les persones que hi ha pel món.
Hi ha persones que viatgen com si foren maletes, embolicades en l'impenetrable capoll de la seua bovera.
Rosa Montero Gayo, «De cielos y ombligos», El País Semanal, 2 d'abril de 2017.

dissabte, 29 d’abril de 2017

M'ofenc de pensar-ho

Lligc en els comentaris d'una notícia d'Eldiario.es («Patrimonio decide ignorar el veto de la Iglesia y entrar en el Valle de los Caídos para iniciar la exhumación de los Lapeña») una referència al «tripartit pp-psoe-c's». Això mateix vaig pensar ahir quan eixos mateixos grups polítics en el parlament espanyol havien rebutjat que el president espanyol, Mariano Rajoy Brey, hi donara comptes del seu estat de corrupció.

La propaganda opinadora pretenia que havíem de témer tripartits diversos que anaven apareguent com bolets a tot arreu, tripartits que eren poc menys que el preludi de l'apocalipsi zombi. En canvi, està passa bastant més desapercebut eixe «tripartit benestant» i quasi incògnit que es dedica a fer com si sense fer realment res, com ara reivindicar el corredor mediterrani i, alhora, fer-lo impossible afegint-hi el corredor central, perquè el psoe encara no sap què vol ser de major, si democràtic i progressista o burocràtic i dels llanterners del partit de tota la vida.

Per tant, Rajoy no ha d'anar al parlament, però el «coño insumiso» pels drets laborals de les dones serà jutjat perquè algú s'ha ofés... Com si la llibertat d'expressió estiguera limitada pel sentiment personal d'ofensa. M'ofenc, només de pensar-ho.

divendres, 28 d’abril de 2017

Discordances gràfiques

Fa uns dies debatíem com féem la concordança amb noms coŀlectius en algunes frases que mos arribaven per a traduir. Una companya preferia fer-la en singular i jo en plural. Coses de costums, però de costums escrits, que és quan solem canviar els usos més habituals de l'oralitat. Per un camí un poc diferent pareix que vaja una indicació de la giec (19.8.2):

[...] també seria gràficament possible: Aquesta proposta conté —o consisteix— en elements molt heretogenis.

Bé, trobe que llevat que fóra un descuit, jo haguera preferit mantindre la coherència gràfica que fa que l'incís siga un element que no intervé en la sintaxi de l'oració que el conté. Per tant, l'iec mos proporciona un altre element de debat laboral. Parafrasejant aquell valencià del pp, en la normativa, la festa no s'acaba mai.

dijous, 27 d’abril de 2017

La voluntat

Pensant en els llibres que estic acumulant en estanteries per tot arreu, m'ha vingut una ramalada de nostàlgia. Ma tia Xelo em va regalar el primer llibre que recorde formal: El lazarillo de Tormes (seguit d'El licenciado Vidriera de Cervantes) quan vaig fer nou anys. Em va semblat tot lo del món i tinc una foto amb la tortà i el llibre. Pocs anys després ma tia va voler repetir l'operació, però no sabia quin llibre amb suc em podia regalar i em va fer que en triara algun que m'interessara. Devia jo anar a l'institut i supose que les classes de «Dessam», la professora de literatura, van tindre alguna influència: La voluntad d'Azorín.

A partir d'ahí, el carro va anar pel pedregar. Em va agradar La voluntad i també m'ho passava molt bé amb les d'Álvaro de Laiglesia. Curiosament no m'ha pegat mai per allistar-me en res. Si no compte un bon grapat d'equips de futbet.

dimecres, 26 d’abril de 2017

El cel al cap

La llista Migjorn no ha tremolat gens després de l'abandó d'una collistaire a causa d'uns comentaris masclistes que va trobar insuportables. Jo li vaig escriure a la companya i algú més ho ha fet en la llista mateix, amb mostres de suport i comprensió. En general, però, pareix que estiguen tots desconnectats o xiulant per a no mirar cap a la qüestió. Segurament estem preocupats per altres bigues més grosses que mos podem caure damunt. Com ara el cel al cap, cosa que temien tant Astèrix i companyia. N'hem aprés molt, d'eixa nissaga.

dimarts, 25 d’abril de 2017

Escabotell de «feministes histèriques»

Una companya es dóna de baixa de Migjorn aprofitant un comentari masclista d'un collistaire. Dic que l'«aprofita» perquè l'ha fet servir per a prendre una decisió que li podia fer més profit que continuar aguantant determinats comentaris pel mer plaer lèxic, sociolingüístic, etimològic, etc., que a voltes duien aparellat. Se n'haguera pogut anar sense dir res, però ha fet bé de comentar els motius de la seua baixa abans d'anar-se'n. Tampoc estem obligats a estar en una llista per molt interessant que puga resultar en algun altre aspecte, que també pot ser ben interessant ocupar el temps en altres activitats, com ara xarrar en el bar o llegir llibres interessants.

Per la meua part, a pesar que també «aprofite» algunes ocasions per a ressaltar el fons masclista, racista o xenòfob d'algunes idees associades a la descripció lingüística, en esta ocasió ho havia deixat passar, perquè em va semblar una expressió tan masclista com destrellatada, i que, a més, formava la part coneguda dels tòpics immotivats que em sembla que adoben els prejudicis del collistaire que l'havia escrita. De totes formes, sí que li he fet arribar a la companya que mos ha deixat quasi «tot hòmens i sopant», com dia l'acudit, un missatge de solidaritat. En resum i versionant-lo un poc:

Entenc perfectament la teua posició. Em sembla recordar que vaig ignorar expressament l'expressió «feministes histèriques» perquè ja sé que hi ha qui no entén la distància que hi ha entre la hipocresia política i l'estupidesa, distància on caben moltes maneres de dir les coses.

A pesar que sí, que «el futur de la llengua i, sobretot, del país» depén «també» de gent com mosatros (hi ha de tot en tots els llocs), hem de procurar que vaja pel camí que preferim i, per això també, convé que no no mos aïllem ni abandonem els fòrums on mos podem expressar. Per això no he deixat la llista fins ara. Al capdavall, vaig collir la paraula escabotell en el mateix missatge. Tanmateix, em sembla que el futur de la llengua també farà que s'hi expresse el masclisme, el racisme o la xenofòbia, tal com podem vore en la llista mateix.

Fa poc més d'un més comentava jo en la llista que «estava segur» que la poca presència de dones en Migjorn no tenia a vore amb el masclisme dels collistaires. El teu abandó em fa pensar que puc estar ben equivocat. Ho lamente, i espere que trobes altres llistes i collistaires que et resulten meś gratificants i enriquidors.

dilluns, 24 d’abril de 2017

La contradicció dels liberals

«La contradicció dels liberals: no els agrada l'educació pública, no els agrada la sanitat pública, però els encanten els diners públics.» Es tracta d'un acudit del Wyoming de hui mateix en El Intermedio. Fa gràcia l'acudit, però és lamentable que l'humor siga més encertat que l'anàlisi política comuna que fem els ciutadans quan anem a votar. De fet, pareix apliquem eixe raonament, però al revés: per a evitar el malbaratament dels diners públics, pensem que s'haurien de privatitzar. I així, com que no estem a un pas de justificar el lladronici. Una cosa com els polítics que retallen els pressuposts i aproven les normes de funcionament diuen que la justícia és lenta: i van fent retalls i normes que l'alentixen més i més. Aixina es queixen amb raó, ¿oi? Tercera dimissió d'Esperanza Aguirre: la justícia és molt lenta, certament.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Cita dominical / 440: Graham Greene

Mirant l'expressió humana.
Només quan l'assassí és un bon home resulta una cosa monstruosa.
Graham Greene, The Ministry of Fear, traducció al català de Ramon Folch i Camarasa, El ministeri de la por.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Fantasia sobre la dreta

La degradació del Partit Popular que estem observant és una degradació de les nostres expectatives polítiques pel que fa a la dreta espanyola i valenciana. Qui diu expectatives diu fantasies en este cas, certament. Sospitàvem de sempre que no es tractava ben bé d'un partit polític, sinó de la continuació d'una estructura de poder econòmic i legal. I els fets han anat sempre en eixa línia. No crec que hajam de considerar que això és la política ben entesa.

D'altra banda, a pesar que un dels trets d'eixa estructura ideologitzada hereva del franquisme és l'absència de valors, encara ha segut possible que hagen colonitzat el «partit» unes persones que tenien menys valors encara, és a dir, de valors per baix de zero; per dir-ho d'una altra manera: uns valors duts a l'absurd, almenys en una democràcia. Privilegis, nacionalisme, integrisme religiós, desigualtat, discriminació, presumpció, classisme, capitalisme de monopolis i amiguets... És evident que estic fent un comentari a l'engròs. El detall és la bandera a mitja asta per la mort de Jesucrist en una institució democràtica. A mitja asta per a burlar-se de la seua «fe» democràtica, en realitat.

divendres, 21 d’abril de 2017

Per no forçar

Quan la nova gramàtica de l'iec diu que «són forçades o impossibles les seqüències de dues preposicions àtones» et pots quedar pensant sobre què deuen estar volent dir. Al cap i a la fi, si són impossibles, doncs, no calia ni esmentar-les; en canvi, si són forçades, ja sabem com va això de la «força»: a força de repetir-les, algunes expressions esdevenen ben habituals. La giec mateix admet que «s'ha de considerar normal» la seqüència «de per».

La cosa és que amb eixos «acudits» expressius deixen de comentar que la norma de l'apostrofació té validesa fins i tot quan —segons els acadèmics— forcem l'expressió, cosa que fea, per exemple, Enric Valor: «No es mostra purista [Enric Valor] amb combinacions de dues preposicions, en casos com els següents: d'a cos (O 2, 177), d'a cos i mig (P, 273; B, 423), d'a repèl (B, 265).» Cosa que solem fer els parlants, precisament per no «forçar» res.

dijous, 20 d’abril de 2017

A mitja asta republicana

La bandera republicana —que efectivament van penjar alguns ajuntaments per a commemorar el 14 d'abril passat— havia mogut el delegat del govern espanyol del pp en València a dir que denunciaria els ajuntaments que ho feren. En canvi, el mateix partit polític aplaudix que pengen a mitja asta la bandera espanyola actual —tal ha fet la ministra Cospedal en el ministeri, per la mort de Jesucrist, mostra evident de «confessionalitat» partidista—, manté tant com pot els símbols de la dictadura franquista en edificis públics i els assassinats de la guerra civil documentats que hi ha escampats en fosses anònimes.

No trien entre la hipocresia i el cinisme, perquè saben que són afectes de l'ànima perfectament compatibles i aprofitables. La republicana és la que hauria d'haver onejat a mitja asta, per tots aquells morts de la memòria democràtica.

dimecres, 19 d’abril de 2017

De natura d'anguila

No sé si hui serà possible una nova remuntada del Barça. La Juventus és un equip italià i ja sabem de què tenen fama els italians: del catenaccio, que uns diuen que va ser un invent de l'austríac Karl Rappan per a la selecció de Suïssa, uns altres que va ser idea del francés Robert Accard i segur que té més històries possibles. En qualsevol cas, no serà la primera volta que el Barça ha d'obrir eixe forrellat i ix escaldat. Si Iniesta i companyia marquen els gols que no van marcar a Torí, encara hi haurà faena a fer.

Eixa és la gràcia de les remuntades, que pareixen quasi impossibles. Per això, com que són un poc possibles, poden ser educatives quan s'esdevenen. La reorganització de les Corts valencianes, els resultats de les eleccions americanes i turques, la guerra a Síria, els refugiats que moren pel camí o els immigrants que s'ofeguen en el Mediterrani, la contaminació i el canvi climàtic, la corrupció política i empresarial... No tots fan catenaccio i segur que amb un poc d'imaginació, interés humà i un repàs a la història, es pot remuntar tot. Però som aixina, com diria l'aliacrà aquell que va popularitzar Orson Welles en Mr. Arkadin (1954), segons la Wikipedia.

I ara trauré un poc de suc d'esta pedra: localitze la faula en The hunter of the Pamirs (1944), que em sembla que és la traducció anglesa de Gerard Shelley del llibre rus Джура (1940) de Georgi Tuixkan. He tractat de trobar la història en la versió russa, però no l'he trobada en l'edició que he consultat. I açò ja no puc remuntar-ho. Tant de bo sien «de natura d'anguila», que dia aquell altre.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Agones que van i vénen

Faig una fitxa sobre les agones, que és el nom de les ones de la mar en la Vall. Un company de Zèfir preguntava per la forma «agonada», que fea servir Joan Pellicer, el nostre malaguanyat etnobotànic de capçalera que tenia els seus moments esteŀlars en la televisió pública valenciana fa uns anys, per la intensitat i l'expressivitat amb què explicava l'«esponerós» món de la botànica i el paisatge. Supose que les «agonades» de Pellicer devien ser cosa de Bellreguard o de la contornada, perquè això de les ones de la mar va com va. Van i vénen, certament.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Errades i conceptes

El llibre La fórmula més estimada del professor de Yoko Ogawa resulta entretingut. No és una obra literària mestra, però conté un retrat d'una persona peculiar, la descripció d'una situació laboral i unes quantes dades matemàtiques enllaçades en un procés educatiu. Tot això dóna joc. Llàstima que l'edició en català (traducció de Maite Roig Costa) continga més errades del que trobe que són habituals. En tot cas, em sembla que no enterbolixen la lectura.

Pel que fa a l'altre llibre que he pogut acabar últimament, La bicicletas de Ámsterdam de Cándido Muñoz Cidad, crec que aconseguix aclarir que l'activitat dels economistes té relació amb la ideologia i amb els objectius ètics i morals de la societat. L'economia no és regida per lleis naturals, sinó per experiències i compendis sobre la reacció entre causes i conseqüències en llocs i moments diversos. L'autor proposa que pensem que les relacions econòmiques i socials es poden mirar des de punts de vista diferents i que, per tant, les solem enfocar seguint uns interessos o condicionats per unes idees. Té un estil agradable i àgil i, a més, els arguments s'entenen prou bé. Este segon llibre no té massa errades d'edició. En canvi, diria que és un poc tendenciós conceptualment en alguna ocasió, com ara quan ridiculitza l'ajuda que proporcionen algunes ong contra el sexisme o el canvi climàtic, com si no fóra possible atendre els «pobres» de manera útil i eficient atenent alhora eixes «externalitzacions» derivades del masclisme o de la contaminació. Possibilitat sexista: ¿un home no pot atendre dos problemes (econòmics, socials, ideològics, ambientals...) al mateix temps?

diumenge, 16 d’abril de 2017

Cita dominical / 439: Gabriel Ferrater

Mirant l'expressió humana.
La comprensió de les papallones pot ajudar a la comprensió de la poesia, per molt que les papallones siguin nocives a la poesia.
Gabriel Ferrater, «Les dues cultures», Cartes a l'Helena.

  • Vaig fer un trosset pel circuit de muntanta: 15:00. Només per manteniment i per matar el constipat.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Dubtes piramidals

Encara estem pegant-li voltes al documental sobre el que podríem denominar el «fet piramidal» de la humanitat. La piràmide de Gizah és una brúixola que indica els equinoccis amb el plec central de la cara sud —la piràmide és octogonal—, està alineada amb els moais de l'illa de Pasqua i amb altres construccions de pedra fantàstiques del Perú i la contornada, traçant «equador» que s'ajustaria a un pol magnètic de la Terra diferent de l'actual. A més, la piràmide conté els números π i φ, i fins i tot s'hi pot deduir la velocitat de la llum... Uns quants egiptòlegs i experts en antiguitats diuen que tot això són casualitats. Per sort, el documental no diu que ho hagen fet els alienígenes, tot i que un dels experts ho deixa caure com un sarcasme presumptuós.

En tot cas, sí que hem aprés una cosa que ja no és casual ni discutible: podem datar la roca amb què s'ha fet una obra o una figura, però no podem datar «geològicament» quan s'ha treballat eixa roca. A voltes hi ha explicacions solemnes i «científiques» que pareix que no facen altra cosa que trencar navaixes d'Occam simplement per la malíccia de no tindre encara una explicació per a tot. Davant de les alternatives entre humans amb pals i cordes o alienígenes, la navaixa talla el dilema. Mentres no ho pugam reproduir o demostrar que ho hem fet, però, és un «tall» d'incògnites gravades en la pedra. Això sí, eixa secció del museu del Louvre és meravellosa.

divendres, 14 d’abril de 2017

Suma zero

Hi ha qui insistix que el comerç o l'economia no són de «suma zero». I pareix que repetint això ja haurem resolt les desigualtats, les inequitats, les desregulacions monopolístíques, en suma, les injustícies. Trobe que eixe bagatge de coneiximents o d'idees ha de contrastar la realitat més enllà del fet econòmic, no tant amb la moral i la bona intenció, sinó amb les lleis de la termodinàmica. Eixes lleis que, vaja, es pot pensar que són injustes, si és que podem estendre eixe concepte més enllà del que és raonable. Eixes lleis, doncs, sí que diuen coses sobre la suma real. I és zero. Per tant, traure'n un altre resultat no serà una conseqüència necessària, sinó una ficció humana, social, ideològica. Eixes ficcions amb què fem economia, pàtries, guerres, religions i futbol. I un poc d'amor i pau.

dijous, 13 d’abril de 2017

Llibres i carxofes

Al mercadet de hui de la plaça dels Porxets han muntat dos paradetes de llibres vells. Un Pequeño Larousse ilustrado de l'any 1948 per dos euros. Un tal Michel Banq de «4e II» hi va apuntar el nom. Hi havia noveŀles d'Agatha Christie en castellà de l'any 1959. Fins i tot una edició de Nosaltres, els valencians de Fuster (no he mirat de quin any). L'home dia que tenia llibres del segle xviii a casa, que no els duia perquè li'ls feien malbé. M'he endut el Larousse per dos euros. M'estava dient en eixe moment que no sé a on me la vendrien per quinze. El cert és que en tinc una altre de l'any 1940 que em van vendre per set euros. Al mercat central, per comparar, les panses i les orellanes, a deu euros el quilo. Un quilo de carxofes mos hem endut, però no recorde a com anaven.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Hi haja pau

Una reunió de veïns d'escala pot tindre moltes facetes interessants des del punt de vista sociolingüístic. El més interessant, per a un observador extern —posem que l'arquitecte que ha vingut per primera volta i que és catalanoparlant—, deu ser la interacció bilingüe. Hi ha els que no canviem de llengua (valencià o espanyol) i els que van jugant entre les dos llengües, però amb un matís que fa que el joc no siga equitatiu: la submissió lingüística al castellà. En general, fa anys que mos coneixem i, per tant, ja hi ha qui va jugar eixa carta de prepotència apresa i va perdre. Només els nous hi veuen alguna cosa estranya. De moment, però, pareix que pensen: «hi haja pau».

dimarts, 11 d’abril de 2017

Models i repeticions

No estic segur del tot, però observe que mirant documentals sobre la vida i la personalitat de Hitler acabes establint massa ràpidament paraŀlelismes i conclusions simples sobre l'actual president dels eua Donald Trump. Més encara, tota eixa gent que apareix aclamant en les concentracions d'aquella Alemanya, originalment en blanc i negre i ara inclús acolorida, sembla que és el mateix gènere humà, la massa que s'individualitza com a inculta i estúpida, i que és capaç de decidir en massa que sí, que és cert, que «som» massa estúpids massa sovint. El mal és que les vides paraŀleles s'encreuen en l'infinit. O més a prop.

dilluns, 10 d’abril de 2017

La mentira és analgèsica

Entre couldines, ibuprofens i paracetamols està el joc. La cosa és quina de totes les mentires t'estimes més: per això votes a Trump i et prens un analgèsic. Un constipat dura set dies i, amb medicaments, una setmana; una legislatura americana són quatre anys i, amb premsa i un poc de sinceritat, pot acurtar-se. La llàstima és que la mentira és analgèsica.

Diu que ha mort Carme Chacón, antiga ministra amb els governs de Rodríguez Zapatero. Les causes poden haver segut problemes derivats d'una cardiopatia congènita. Tenia 46 anys i la sentim declarar que havia vixcut «una vida plena». Em sembla que va ser un exemple del fet que les millors opcions no sempre mos resulten tan agradables o atraients com voldríem. I, per dotze vots, els socialistes van triar Rubalcaba. La democràcia no és analgèsica.

diumenge, 9 d’abril de 2017

Cita dominical / 438: Manuel Lillo i Usechi

Mirant els negocis de la por.
El pas dels anys exigeix relleus, però no la modificació d'una estratègia que funciona a la perfecció.
Manuel Lillo i Usechi, «La sobredimensió interessada de l'amenaça gihadista», revista El Temps, 1.710, 21 de març del 2017.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Records amb llamàntol

Em va sorprendre l'arròs amb llamàntol de fa sis anys. És possible que fóra per la novetat, però diria que tenia un gust intens i poc normalitzat, quasi original. Els records són relatius. I els constipats com el de hui és possible que siguen absoluts.

Al final de molts dinars de diumenge i altres festius, ma mare dia sovint: «Si menjàrem prou, mos faríem grossos.» Mentres mos acabem la cassola d'arròs amb llamàntol que fan al poliesportiu de Picassent, que continua estant molt bona, Pep i Eli de Sollana em diuen que a la resta de la Ribera també hi ha la versió: «Si menjàrem prou, encara creixeríem.» El restaurant del poliesportiu s'ompli, les cassoles de fang van al vol. Alguna paella. Ho acompanyem amb el vi Ceremonia, que només taste un poquet, perquè em toca conduir. Ull de llebre, cabernet sauvignon i boval (Vicente Gandia; Utiel-Requena). Els ha agradat. Fa sis anys em va semblar «mitjanet», tal com vaig apuntar en la llibreteta. Els vins també canvien.

divendres, 7 d’abril de 2017

Molta barra

El govern espanyol —i els poders afectes al règim— no tan sols són democràtics i defensors de la Constitució espanyola i la legalitat, sinó que, a més, mantenen el monument que homenatja els vencedors d'una guerra contra la democràcia i denigra les víctimes d'aquella guerra. Més encara, pretenen aprofitar els poders de la mateixa democràcia per a blindar l'exaltació del dictador i la dictadura sobre els cadàvers dels presos i afusellats. Aixina, troben formes ben fraudulentes d'impedir que la democràcia arribe a eixa part de les clavegueres de la concepció del que és Espanya.

Diu el diari que el govern francés ha previst traslladar les restes de Francesc Boix, el fotògraf català que va documentar els crims del camp de concentració de Mauthausen, al cementeri Père Lachaise de París, cosa que és un reconeiximent molt simbòlic. Doncs, posats a exaltar valors contradictoris, atés que Boix era «espanyol», el govern de Mariano Rajoy i Soraya Sánchez de Santamaría podria reclamar-los el fèretre als francesos per a enterrar-lo al costat de Francisco Franco en el Valle de los Caídos. Un supervivent de Mauthausen, Ramiro Santisteban, diu que Francesc Boix, tenia molta barra. Maneres ben diferents de tindre molta barra.

dijous, 6 d’abril de 2017

Entrevistes innecessàriament sospitoses

Els vicis de la redacció administrativa pareixen banals i innocus. Tanmateix, convé pensar que és a través d'eixe llenguatge que s'articula el poder, i el poder no és mai banal ni innocu, ni fa res per amor a l'art. Els embolics causats per les passives i per les remissions anafòriques indeterminades pareixen errors o errades, però són un recurs de tants del poder: el poder de la interpretació. L'ambigüitat o la confusió són un de tants instruments on amagar l'arbitrarietat i l'ús del poder personal. En eixe sentit, sembla ben estrany que encara actualment es facen convocatòries (dogv 7.893, Resolució de 14 de febrer de 2017) per a accedir a llocs de treball públics on s'incloga una «entrevista personal» per a valorar la capacitat d'una persona que serà operadora de càmera-vídeo. A més:
L’entrevista tindrà caràcter preceptiu i la no-compareixença de la persona participant suposarà la seua exclusió de la convocatòria. L’entrevista es valorarà amb un màxim de 5 punts.
És cert que l'ordre que regula el procediment és del 2006, però també diu que l'entrevista es farà «si és el cas», és a dir, que no és obligat. Hi ha coses que feen mala olor quan les fea el poder «dels altres», perquè és la mala olor «del poder», no tant la mala olor dels altres. Ara que es suposa que som «mosatros» (bé, els socialistes, en este cas), eixe tipus de poder també fa la mateixa mala olor. Lamentablement, no pixem colònia.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Palimpsests de paternitat

Diu el diari que els registres civils espanyols ja no demanaran més documentació sobre els seus fills a les parelles de dones que a les parelles d'home i dona. S'estén la «presumpció de paternitat» a este cas tal com es fea amb l'altre. L'excusa per al tracta discriminatori era «protegir el menor davant una possible demanda de paternitat». Resulta curiós que això ja no els preocupava gens ni miqueta si hi havia un «home» implicat com a pare en els papers, per fictícia que puguera ser eixa paternitat que, de fet, no coneixien ni pareix que els interessara.

Els prejudicis i el cinisme s'han articulat al llarg de molts segles i de moltes normes. I les normes no s'han escrit a soles. Eixa és la sort, doncs, que fem i som palimpsests, que dia aquell.

dimarts, 4 d’abril de 2017

Me se menja la son

Me se menja el temps la son. Abdique de l'apunt de hui simplement per cansament. I això que finalment ha dimitit el president murcià peper, cosa que ja no hauria de ser notícia, perquè eixes coses mos fan oblidar que en molts llocs les coses es fan quasi bé del tot —que bé del tot no pot ser: diuen que açò no suma zero, però això deu ser en l'infinit, perquè en la Terra, tot rebota en profit d'algú i perjudici d'algú altre, per injust que semble. Les bambolles esclaten. I les reunions d'escala, doncs, cansen.

dilluns, 3 d’abril de 2017

També a la contra

Els companys d'InfoMigjorn em fan rememorar llibres que recomanaria sobre coses de la llengua. Me'n vénen al cap un fum i en trie tres: LTI. La lengua del Tercer Reich. Apuntes de un filólogo de Victor Klemperer, Llengua i política, cultura i nació. Un epistolari valencià durant el franquisme, edició d'Alfons Cucó i Santi Cortés i La lengua de tu madre de Stephen Burgen. Estic segur que n'hauria d'haver triat uns altres, fins i tot n'hi han que estan passats, no l'encertaven del tot o que estaven plens d'errors, però en més d'un cas em van ampliar el punt de vista o em va fer entendre algun aspecte de la realitat. Els llibres sempre són importants, també quan cal renegar-ne o dur-los la contrària.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Cita dominical / 437: Partit Comunista de Cuba

Mirant idees sobre l'art.

El capitalisme conduïx la creació a l'alienació, impedix que l'art assolixca el bell destí de contribuir a l'elevació de l'home, a la conquista d'una societat més justa.

«Documentos del Primer Congreso del Partido Comunista de Cuba sobre la cultura artística y literatura (tesis)», revista Materiales, número 3, maig-juny del 1977.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Un toc de tòfona

El restaurant La Lobita de Navaleno és un lloc on cal anar i tornar en totes les ocasions possibles, que tampoc cal que en siguen moltes. Dos voltes cada any i ja tastes les reelaboracions més impensades de la cuina tradicional soriana amb els tocs de qualitat i imaginació de la cuinera, Elena. Encara hem arribat a tastar un fum de combinacions amb tòfona.
Al jardí interior, les gallines miren d'espantar els estornells però conviuen en pau amb els teuladins.

divendres, 31 de març de 2017

Punts humorístics

En lloc del multilingüisme —que tant fa cridar als «nacionals» espanyolistes d'allà i d'ací— caldria promoure l'habilitat de contar acudits. Això sí que hauria de donar bona cosa de punts en les oposicions, en els concursos i en les ofertes de treball. Hem vingut al món a patir i, per tant, el servei públic de l'humor no es pot concedir o subcontractar sense un mínim de garanties de qualitat. Encara que parega mentira, la democràcia sempre està en joc per xorrades aixina.

dijous, 30 de març de 2017

Audiència encegada

Encara hi ha una cosa en Espanya que es diu Audiència Nacional —sembla que perseguix el «terrorisme» humorístic aplicant-hi sentències sarcàstiques— que és molt «nacional», més encara, i que fa molta «audiència» a eixa «nació», i orelles sordes als suposats drets de la resta. Tot han de ser cometes, perquè les paraules les carreguen els «sentiments» ofesos, que es convertixen en accepcions anòmales de la llibertat d'expressió en una «democràcia».

dimecres, 29 de març de 2017

Les proteccions desiguals

Sembla que en la nostra societat la protecció dels drets encara s'ha de convertir en obligació d'exercici si volem continuar tenint-los. És com les vacances anuals, que si no foren obligatòries, és possible que els assalariats no en tingueren. És gros, això. El cas és que s'esdevé un cas semblant, però amb l'agreujant del sexisme: l'obligació de la dona —només de la mare, vullc dir— d'usar sis setmanes del permís per part en les sis setmanes posteriors al naiximent. ¿I per què el permís del pare no rep eixa «protecció» legal? En les Corts estem mirant de canviar-ho, si és que legalment la cosa es pot millorar. És possible que si els dos progenitors —és a dir, també el pare— tingueren eixa «protecció» obligada, algunes coses, llavors, no s'adjudicarien només a les dones. I solen ser innecessàries i inclús injustes.

dimarts, 28 de març de 2017

L'aire no s'ho emporta

La sinceritat s'ha d'agarrar amb pinces. Una vegada més hem de repassar una lliçó coneguda perquè els humans persistim en fer cas a la ràbia i la malíccia i acabem votant per impuls venjatiu. Aixina arriba Trump a la presidència dels eua. Llavors confirma que és sincer, sincer en l'ús de la mentira, i sincer en les promeses, perquè, de fet, està intentant complir totes les idees esbojarrades amb què va decorar els seus mítings electorals. Els rics, això sí, tindran purificadors d'aire, mascaretes i, si convé, exoplanetes on fugir. Molts americans estan disposats a complir la promesa de la contaminació i el canvi climàtic. Haurem de vore fins a quan. I si, ja posats, també mos hi apuntem. Diu que les falles de suro blanc fan una «una contaminación puntual rápidamente eliminada por el aire». L'aire, la mar, els rius... Sí, s'ho emporten tot. I això és la contaminació, ¿no? Per tant, mos ho tornaran.

dilluns, 27 de març de 2017

Bona cosa d'etcèteres

La gramàtica de l'iec promet una versió en línia. Esperem que ho facen prompte, ara que ja deuen haver compensat la faena editorial. Seria la manera més ràpida i eficaç de consultar i fer estendre les noves percepcions sobre moltes qüestions de la llengua que he notat de passada en molts punts d'eixos que servien per a allobir els que no seguien el criteri —dis-ne criteri, dis-ne dialecte, dis-ne registre, dis-ne...— de referència. En eixe sentit, cal agrair-los la visió extensa i intensa de la llengua que es reflectix en les mencions que fan als registres i, sobretot, a les diverses opcions disponibles territorialment: «en alguns parlars», «en els parlars septentrionals», «en alguns parlars baleàrics», «com es pot observar en els exemples baleàrics i valencians següents», «en mallorquí, menorquí i alguerès», etcètera. Bona cosa d'etcèteres.