dijous, 19 d’octubre de 2017

Les porres amb la bandera

Pel riu, dimarts passat, note el cansament i els bessons castigats per les picades dels insectes que mos acompanyen enguany —no deuen ser mosquits com els de sempre—: 07:14 + 07:16 + 07:11 + 07:18. Des del riu també es veuen algunes de les banderes d'Espanya que hi ha qui penja dels balcons. Estan festejant o reivindicant algun nacionalisme excessiu i qüestionable... Són aixina, els nacionalismes.

Eixa bandera, certament, no representa precisament els drets humans, la terra dels refugiats, la solidaritat entre els pobles, la pluralitat lingüística i cultural ni res semblant. De moment, continua sent una ensenya essencialment agressiva i imperativa, tal com la política nacionalista que més utilitza eixe símbol. Per tant, sospitem que, tenint en compte que són les banderes oficials de l'estat, no és una reivindicació social, sinó la reiteració d'una obvietat, una militància a l'ofensiva contra la dissensió i la diversitat.

Acabe de fer els estiraments i me'n puge a casa. No he penjat mai cap bandera del balcó. Una volta, ja fa uns anys, aquell cartell contra la guerra de l'Iraq. La bandera espanyola, ai, tampoc servix contra les guerres. Ara bé, si penge un cartell contra les porrades de les forces policials, hi haurà la banderet que lluïxen els de les porres en l'uniforme. ¿Veus de què va eixa bandera?

dimecres, 18 d’octubre de 2017

El tel financer

L'art de la intoxicació m'està afectant, m'entela els ulls i les idees. Ja no sóc capaç de creure que existixquen Andorra, Hawaii, Guernsey, Hong Kong o Singapur. Ni tan sols Malta o Mallorca resulten ja creïbles. Només són realitat els intercanvis financers i els comptes bancaris. La Unió Europea és un termini fix, i haurem de vore si mos el prorroguen.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Conviccions infames

Has de llegir cada cosa... i és realment interessant fer-ho, perquè això fa que poses en contrast les teues idees, hipòtesis i conviccions. Després d'haver fet el contrast i la reflexió, les derogues i les canvies o les reforces. La cosa és deixar-se dur pels sentiments fins que topen amb les idees i els valors. Els sentiments van bé per a la ficció, però la realitat s'ha de gestionar renunciant a les neures, les devocions, els prejudicis i les malíccies. També quan els ídols de la legalitat i el nacionalisme estatal —que es pretén democràcia absoluta— pertorben les mentalitats i les apreciacions i fan que el que consideren raonable deixe de tindre relació amb la democràcia i siga tan sols coartada per a imposar la legalitat i el poder.

Recorde encara que em va semblar realment infame l'article de Félix Ovejero i Alejandro Molina «¿Dónde está la desproporción?» (02.10.2017): no van esperar ni unes setmanes per a reflexionar, ho van fer amb les porrades encara calentes! Certament, tal com diuen mostrant algun prejudici inevitable: «un antidisturbis no és un filòsof de la paraula», però es suposa que acceptem la violència legítima de la democràcia per a actuar contra els violents, no contra els votants; contra els «enemics» que maltracten o atempten contra els ciutadans, no contra els seus ciutadans pacífics, encara que estiguen debatent i provocant un conflicte legal.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Sedicions imprescindibles

Fa una dècada el polític del Partit Popular Feijóo de l'oposició declarava, segons Infolibre: «Con nosotros no moría gente en los incendios». Enguany, el governant Feijóo ha de comptar els morts en els incendis, quatre de moment, els mateixos que fa deu anys.

Manuel Valls, antic primer ministre francés, declara sobre la violència policial en Catalunya, segons Eldiario.es: «Las imágenes conmovieron pero no hubo muertos».

L'elaboració o la justificació de decisions polítiques sobre els morts pot ser un imponderable, una necessitat davant la pèrdua de vides, com una manera de compensar-les o com un reconeiximent de la desraó que les provoca. Ara bé, l'actuació política «com a conseqüència» és una actitud ben retorta políticament, cínicament —i voldria dir que ben poc democràticament— quan hi ha polítics que «demanen» que hi haja morts tant per a fer partidisme electoral com per a acceptar o permetre llibertats, drets o processos que la legalitat —o la «raó» d'estat— encara no preveu.

Ara mateix els tribunals estatals espanyols han decidit empresonar els presidents de l'anc i d'Òmnium Cultural. No hi ha morts, hi ha colpejats, un xic ha perdut la visió d'un ull, i ara hi ha empresonats. Les llibertats d'expressió i manifestació són «sedicions» imprescindibles per la justícia.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

Cita dominical / 465: Marta Meneu Borja

Mirant les prohibicions.
Ací, a la meua terra, fa anys que no se'ns permet sintonitzar TV3 ni tan sols per a suplir la manca televisiva en la nostra llengua.
Marta Meneu Borja, «Carta al poble català», Diari La Veu, 05.10.2017.

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Desinformar-se u mateix

«Desinformar-se» a consciència i pontificar (veg. Muñoz Molina ahir), eixe és un dels mètodes. Per tant, fingixen que s'ofenen quan els mostren les absurditats i els depropòsits que diuen o escriuen. Ara, per a demuntar-ho tot, no cal anar a les dades, sinó jugar amb l'exageració del que puguen insinuar i la minimització, el menyspreu, dels fets, a més de l'elevació a categoria del que només és anecdòtic.
Un film català als Oscar convalida la glotofàgia maldestra espanyolista. Una presència ridícula de les dones en els àmbits de decisió social i polític mos homologa amb no sé qui, que ja no maten tants bous en les places convalida el fet que hi vagen els jutges i governants com si fóra una «festa» presentable... Ah, la més grossa, en Espanya no arriba al 13 % d'immigrants i deporten i expulsen iŀlegalment els pobres de la frontera, però això ja és suficient per a homologar-mos com a suecs (19 %).
En fi, qui no es consola és perquè no vol, abans les votacions democràtiques no existien i ara les impossibiliten a porrades. Anem millorant.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Tornar a Flandes

La maquinària de l'«a por ellos, oé» està en marxa en els fronts asocials, polítics i judicials. Els terços de Flandes diu que van desfilar ahir. Satisfan els seus instints amb falsificacions de la derrota i acusen els altres de voler crear un país de fracassos. No accepten que la resistència i la frustració mereixquen un país democràtic i pacífic. Ràbia i sang sense raons, ho van fer i voldrien tornar-hi.

dijous, 12 d’octubre de 2017

La legalitat a porrades

La ciència-ficció deu haver predit quasi totes les diverses maneres com acabarà la humanitat. I continuen voltent fer-mos creure que els relats èpics patrioters són un horitzó de possibilitats diferent, com ara que «fora de la llei no hi ha democràcia» que repetixen com si es cregueren realment que estan diguent res de trellat. Saben que és una frase enganyosa i per això la utilitzen. Democràcia n'hi pot haver o no, fora de la llei; en canvi, qui pretén que les porrades impedixca la democràcia, per il·legal que siga eixa democràcia, no està reconstruint la legalitat, sinó tractant de desfer la democràcia. El xic agredit per la violència policial ha perdut la visió de l'ull.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Un pèl de frustració

Un pèl de frustració, sí. Però també és cert que no podien esperar arribar a port a colp d'eufòries i somnis allunats. Això sempre comença espitosament, però després ve l'abaixó i cal uns quants analgèsics de rutina burocràtica. La satisfacció, dins de la frustració, és haver aclarit gran part d'un camí democràtic poc explorat per ací. És una faenassa impagable que no poden menysprear ara només perquè el miratge d'una llibertat èpica s'haja transformat en una grisa mostra de la llibertat democràtica quotidiana. A més, hem vist que els límits i entrebancs els posen uns governants d'un estat on encara cueja l'autoritarisme del passat i de les oligarquies actuals.

Per tant, la banda sonora d'estos dies podrien ser les cançons de Xavi Sarrià, Aspencat, La Gossa Sorda, Obrint Pas i uns quants més (per no recular als precedessors més intensos encara), perquè omplin els somnis i l'ànim, però no són una recepta per a organitzar la societat. Són himnes per a cohesionar un país, activar la societat, mantindre l'esperit de comunitat, però la societat democràtica s'ha d'articular en la prosa dels dies de faena i dels conflictes identitaris i ideològics. Ara calia triar entre l'èpica del desastre i el gris del caminet dels assajos de felicitat.

La frustració és una de tantes derrotes que s'han d'acabar superant. Amb música, més encara.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Sense disturbis

No s'independentitzen hui. Algú deu haver descansat. Pense que si molts foren realment conseqüents amb la democràcia i la separació de poders, no hauríem d'haver patit els ensurts militaristes i la violència policial: es suposa que per a dirimir legalitats i iŀlegalitats hi ha els tribunals. La democràcia, per tant, es garantix i es demostra amb les urnes i no amb l'exaltació infame de les porres i les bales de goma contra votants discutibles i discutits. Si la democràcia fóra cosa només de demòcrates, els tribunals tindrien la força coercitiva de la llei contra els que es situen pacíficament fora de la legalitat.

Altrament, l'ús dels antidisturbis contra les persones que pacíficament cometen una suposada iŀlegalitat demostra que la democràcia no és només cosa de demòcrates, sinó també de dirigents que tenen una concepció atàvica, essencialista i xenòfoba de la vida en comú, que es pensen que existixen les pàtries i les nacions com a veritats objectives («unitats indissolubles» arriben a dir en les seues fantasies constitucionalitzades) i no com el que són, instruments polítics imperfectes que hem heretat i que cal anar superant. Una manera de superar-ho era anar cap a la Unió Europea (la «nostra estelada» que va dir Josep Borrell ahir), fins que els representants polítics d'oligarquies econòmiques van decidir ressuscitar esperits llegendaris per a exaltar sentiments noveŀlescs i religiosos amb què dividir i enfrontar ciutadans que podien acostar-se massa racionalment a la competència i la coŀlaboració productives i equitatives.

Els ha pegat per dir que no volen més fronteres, que treballen per eliminar-les, però es preocupen més aviat d'alçar-les a porrades: contra els immigrants pobres, contra els refugiats més pobres, contra els ciutadans rebels. Pel sedàs només passen els comptes bancaris i els diners negres. Sense disturbis.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Passa la bola

Ara els ha pegat a alguns programes informatius per dedicar-se a desmentir les boles i infundis que circulen per la xarxa. Trobe que haurien de preocupar-se més per la informació que han de difondre i provar a no jugar a la desinformació interessada, que d'això també en trobem un poc massa, perquè les boles no se les acabaran mai. Si s'hi posen, n'eixirien monogràfics interminables.

Estos dies era cosa de vora com es comentava la diferència entre una activitat «suspesa» per un tribunal i una activitat «iŀlegal», no hi havia manera d'aclarir si la «suspensió» implicava la «iŀlegalitat» o no, o si la «iŀlegalitat» la decidien els policies i els qui els enviaven —que tampoc no aclaríem si eren els fiscals o els jutges— i no les sentències judicials... I això per no entrar a aclarir quina manifestació guanya perquè hi van molts o perquè hi van els bons —es veu que ara una mani és un sistema més recomanable que els referèndums— o si és igual defendre's de la violència policial que atacar els policies que vigilen un acte on no són necessàriament aplaudits.

Alça els peus, que passa la bola, tal com es diu. A voltes són tan grosses que les hem de botar.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Cita dominical / 464: Santiago Ahuanojinou Zannou

Mirant els països que estimem.
Haurien de dir-mos què és el que els agrada de Catalunya per a obstinar-se tant en que es quede a Espanya, bé i de Galícia i del País Basc... Al segle XXI les coses no són perquè sí.
Santiago Ahuanojinou Zannou, «Una llamada al diálogo», Eldiario.es, 05.10.2017.

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Per baix de la unitat

Per sort hi ha periodistes que estan disposats a deslliurar-se de la dependència retòrica del capital nacionalista espanyol: «La unidad de España no es el principal problema». Va bé desintoxicar alguna neurona mirant-s'ho sense militar en bandositats ideològiques.

divendres, 6 d’octubre de 2017

La bugada franquista

Les bases ideològiques i sociològiques dels dirigents del Partit Popular espanyol són les que són, el franquisme, vaja. Per això, encara que hagen passat quaranta anys ja —quan jo era menut això era un eternitat, quaranta anys una quantitat de temps que em semblava que em traslladava fantasiosament a l'edat mitjana—, eixe fonament que ha sostingut posicions econòmiques, socials i polítiques de privilegi també durant la democràcia, els fa amagar darrere un tel ideològic d'ignorància innocent que el franquisme és la pervivència de la versió espanyola dels règims de Hitler i Mussolini.

I arriben al paroxisme de la manipulació ideològica quan utilitzen exemples de criminals, antisocials i antidemocràtics: citen els nazis en lloc de citar els franquistes... És a dir, practiquen alhora la xenofòbia i la manipulació històrica. Sí, xenofòbia, perquè per a posar exemples de criminals «espanyols», que és el que pretenia el portaveu del Partit Popular en el parlament espanyol, Rafael Hernando , fa uns dies, no calia recórrer als alemanys, sinó que en tenim un bon muntó a Espanya que van passar del franquisme a la democràcia indemnes i blanquejats sense despentinar-se gràcies al detergent de la transició. I continuem rentant eixa bugada.

dijous, 5 d’octubre de 2017

La droga de la nació

Els comentaris que feen algunes de les persones agredides per la policia i la guàrdia civil diumenge passat a Catalunya em van fer recordar un llibre, un documental, uns quants articles i alguna notícia que comentaven el descobriment que els soldats del règim nazi prenien drogues (metanfetamina) per a aprofitar els seus efectes estimulants.
Veig que hi deu haver alguna altra explicació per a entendre les agressions policials contra persones que només provaven a votar en un acte social pacífic i democràtic (alerta, que podia ser democràtic i iŀlegal alhora: ho haurien d'aclarir els jutges, no els polítics), com ara problemes d'empatia, falta de preparació (social i democràtica), ideologies socialment nocives, odis viscerals, fanatismes diversos... Em sembla que l'«obediència deguda» no és admissible en actes aixina en forces que supose que pretenen «defendre» la democràcia. Diu que els veien els ulls dilatats i carregats d'odi. No ho sé, no ho vaig vore, però tenint en compte la falta de raonaments i la incapacitat de ser equànime dels qui els havien enviat, les drogues podrien ser una última explicació desesperada abans d'admetre que, simplement, és que «raonen» aixina. I això de «raonar» va entre cometes...

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Devolucions en calent

Ara que els tribunals europeus han condemnat l'Estat espanyol..., és a dir, els successius governs que han practicat les «devolucions en calent», eufemisme que devia denotar que s'enduien algun colp de regal, no entenem massa bé a on pretenien, els policies, guàrdies civil i polítics que ho aplaudixen, tornar calents els votants del referèndum més o menys irregular i molt qüestionable de diumenge passat, si no fóra que qui pega la garrotada ja no té legitimitat per a determinar com s'ha de regular una autodeterminació, una independència o un amor «patriòtic» de segles.

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Repressió formulista

Mirant i sentint les declaracions polítiques d'ahir i hui, em sembla que els periodistes no els fan als governants algunes preguntes bàsiques que convindria que els polítics aclariren sistemàticament, d'entrada, com un mantra. No els costaria gens, només un petit afegit als formulismes i retoricismes habituals. Els periodistes els podrien demanar abans que res, ben educadament: ¿esteu mentint? ¿Mentiu conscientment i per pròpia voluntat? ¿Direu la veritat o donareu una versió interessada?

Seria interessant que les respongueren, perquè solen ser qüestions sobreenteses i és possible que això provoque un error de percepció. Una volta les hagen respost, ja podem saber el valor de la resta que diran. Al capdavall, si els les fan, eixos polítics sempre podrien dir que ningú els ha demanat si mentien, l'error seria dels qui sobreentenen que ells diuen cap veritat. Ah, per donar un poc més de dramatisme —i d'utilitat, qui sap—, tal com fan en les peŀlícules, els periodistes els haurien de xiuxiuejar: «Si esteu en perill, amenaçats per algú que vos està mirant o escoltant, toqueu-vos el lòbul de l'orella.» Vés a saber si no salvarien algun polític segrestat o extorsionat per alguna secta partidista.

dilluns, 2 d’octubre de 2017

L'àlbum de fotos boniques sobre Catalunya

Estic buscant l'àlbum d'imatges boniques de Catalunya en Pinterest titulat «violència policial suposadament democràtica», a més d'un altre de «fingixen que són demòcrates però són governants sense escrúpols». Segur que, per completar-ho, n'hi ha encara un altre sobre governants histriònics, que fan riure, on deuen haver posat fotos de Donald Trump, Jesús Gil, Jordi Pujol, Silvio Berlusconi, Esperanza Aguirre, fins i tot eixa cara que fa Mariano Rajoy amb els ulls oberts i un somriure beatífic... Però eixe és l'error en què mos fan caure, perquè el seu posat histriònic és tan sols un recurs més de l'engany i la mentira que pretenen transmetre. Com ara la que estan posant els membres del govern espanyol, quan diuen que consideren que era «proporcionat» trencar portes i finestres, maltractar i ferir persones pacífiques, tot per a mirar d'impedir que votaren en un referèndum que —segons ells mateixos— no tenia cap valor legal.

Deu ser això, ja sabem què pensen fer el dia que tinga valor legal. ¿No seran de goma?


Nota: classifique açò amb l'etiqueta «corrupció» perquè, a pesar que pensem que va de democràcia, va sobretot dels diners de les oligarquies.


  • Pel riu, faig un petit esforç i però el cronòmetre me se despista: 07:10 + 07:28 + ... + 07:15.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Cita dominical / 463: Agustí Calvet i Pascual, Gaziel

Mirant cap a Espanya.

He de confessar francament que, si Espanya és això, si per a ser bon espanyol cal estimar això, jo no he estat, no sóc ni podré ser mai espanyol, mal que em matessin.

Agustí Calvet i Pascual, Gaziel, Obres completes.

dissabte, 30 de setembre de 2017

No haver-hi i no deixar que n'hi haja

Un ministre espanyol ix a explicar tot el que no "n'hi ha" que garantixca el quasi nonat referèndum sobre el desig d'independència dels catalunyesos respecte a Espanya.
Em sorprén que el ministre no es penge les medalles que tant han fet per meréixer. Fa un repàs del que no "n'hi ha": no n'hi ha sindicatura electoral, no n'hi ha campanya, no n'hi ha cens, no n'hi han urnes, no n'hi han locals de votació, no hi n'ha convocatòria clara... Un munt de coses diu que no "n'hi han" per tal que es puga considerar un referèndum amb garanties... El que sorprén és que hauria d'haver dit "hem aconseguit que no n'hi haja" o "hem impedit que hi haja", segons com ho vullga fer de simple o embolicat.
Perquè si no "n'hi ha" res de tot això que diu, no és demèrit dels que han intentat que "n'hi haguera" sinó "mèrit" d'un govern espanyol que entén els referèndums i la democràcia no com a instruments per a resoldre conflictes pacíficament sinó com a entitats sobrenaturals que cal adorar però que no estan a disposició dels ciutadans sinó només a disposició del "poder" legal.
Sabem que els fonaments democràtics del Partit Popular són febles perquè provenen de la democràcia orgànica franquista (que encara lluïx en façanes i mirades interessades) i de la justificació electoral. I ara han convertit la possibilitat d'una anàlisi amb dades, debat i opinió ciutadana en una santificació d'una legalitat opcional que pretenen complir només per a impedir que els catalans "decidixquen" però no, per exemple, per a complir amb els refugiats i immigrants. Trobe que si els catalans decidiren fugir en barques, en lloc d'acollir-los com a refugiats, els deixarien enmig de la mar. Perquè pareix que se'n poden anar, mentres no s'emporten pacíficament i democràticament amb ells el seu país. El seu, el de Mariano Rajoy i "cierra Espanya". Es veu que els estats democràtics només es poden crear amb guerres. Croades, si convé.

divendres, 29 de setembre de 2017

La música dels dies que vindran

L'endemà dels atemptats de Barcelona i Cambrils d'este estiu, la cadena SER va «descobrir» («redescobrir», vaja, que ja ho sabien, però no en fan cas) que existia la música en català, i mos en van posar una bona mostra. Era cosa de vore..., de sentir-ho, més aviat. Ja els ha passat la neura catalanera i han tornat per on solien, música en anglés o en espanyol, i no ixen d'ahí. Ni deixen entrar, diríem. Esta setmana, amb la perspectiva engrescada del diumenge d'«empastre» democràtic monumental que es produirà en Catalunya, m'ha pegat per recuperar i ampliar estos dies la meua llista d'Spotify de música en català.

No crec que me se passe la neura, ixca com ixca el resultat, perquè no passaré de l'amor que ofega a l'odi que ignora. Al cap i a la fi, les meues «pàtries» són les meues llengües, començant per la meua varietat valenciana vallera cantada amb accents diversos.

dijous, 28 de setembre de 2017

Desapegat en xarxa

Ma uela em dia que era un desapegat, cosa que sap bé la resta de la meua família, sobretot perquè no em veuen el pèl i perquè sóc molt car de vore, que també diuen. De fet, practique eixe aïllament multitudinari amb tanta devoció que no tinc compte de Whatsapp (sí que faig anar el Hangouts, segurament perquè hi ha pocs que l'utilitzen) ni de Twitter.

En canvi, sí que en tinc en Facebook, però hi entre d'any en any. De fet, no sé massa com funciona ni per a què aprofita. A més, cada volta que hi entre —d'any en any, com dic— veig que tinc invitacions d'amistat de gent que conec però sobretot de persones que no sé qui són. A més, també hi ha invitacions que no he llegit que fan referència a actes ben caducats i complits, com ara quan els de la meua «quinta» d'escola o institut van fer una trobada en la Vall. El meu antic company Cebolla em va avisar, però ho acabe de vore hui. També em va avisar Francesc per correu electrònic: vaig perdre de vista el missatge i me se va oblidar. Tampoc hi haguera anat. M'agradaria vore-ho per un forat, però no estic fet per a eixes retrobades que sé que sempre acabaran tocant eixe tendre que fa mal.

A banda dels petits contactes humans de cada dia, la meua capacitat de socialització, doncs, es compon de missatges, comentaris i escrits fent anar amb el Gmail, el Blogger, el Wordpress i l'Outlook de la faena. Llàstima que les reunions sindicals encara les hem de fer com si vixquérem en el segle XVIII, amb despotisme iŀlustrat inclòs, si convé.

dimecres, 27 de setembre de 2017

Producte de proximitat

Dubte que la tàctica que havia adoptat últimament siga massa eficient: ara solc enviar ressenyes i comentaris per la xarxa sobre els restaurants i els hotels on he estat i deixe sempre un comentari sobre la disponibilitat que tenen respecte a l'ús del valencià. De moment, en general, he pogut assenyalar molta disponibilitat, amabilitat i capacitat verbal, però molta incongruència i mancança en els escrits.

Naturalment, hi ha uns casos molt cridaners: molts dels restauradors i hotelers sensibles per la cultura, l'entorn, la natura, el comerç just, els productes de proximitat, l'ecologia en general, pareix que no vegen que el valencià és un dels «productes» de la zona, un fenomen de la «natura» humana, un producte de «més proximitat, impossible», un factor essencial en l'ecologia lingüística i social del país.

Sembla que caldrà picar prou encara eixe clau fins desfer-ne la cabota. Mentrestant, per cert, també hi ha el Troballengua, que pot ser útil en eixe sentit.

dimarts, 26 de setembre de 2017

Desficacis legals i injusts

La legalitat és ben estranya, participa en la persecució dels rohingyes en Myanmar (antiga Birmània), en algunes injustícies que es cometen amb els interins en l'administració pública espanyola, en la injustícia de les clàusules sol, fins que la sentència de l'afer Bosman va fer que la canviaren, la situació d'alguns esportistes estrangers en la Unió Europea era legal i injusta... I tot això que es vea que era i és injust a una hora de camí —l'esclavitud, la discrminació de les dones, el treball infantil...—, doncs, era legal.

Escriure desficacis és legal, però sovint és ben injust. I aixina anem carregant-mos el medi ambient, amb legalitats i injustícies. El govern espanyol, que impedix legalment la promoció de l'autoconsum elèctric, és injust amb la natura i els ciutadans. Per no parlar de referèndums.

dilluns, 25 de setembre de 2017

De tots els pobles i del Kurdistan

Li estan molt de rebombori a la resposta de Carles Puigdemont a Jordi Évole quant a la votació sobre el Kurdistan i altres països en el parlament de Catalunya, però no sembla que els periodistes —sembla que ni tan sols l'equip Salvados— tenen clar que cal documentar i contextualitzar millor els fets. El Kurdistan deu estar tenint una repercussió mai vista en les xarxes arran d'això. Espere que algú es preocupe per «descobrir» què degué passar en el parlament, per si de cas el vot contrari de Puigdemont no era una demostració més de la incoherència que tenen tots els nacionalistes llevat dels propis.

N'he sentit l'explicació que fea l'alcalde de Tortosa, Ferran Bel, entrevistat pel programa Más Vale Tarde de Mamen Mendizábal. Per a la reflexió sobre què consideren important els mitjans queda el fet que en les notícies han continuant insistint en la possible incoherència de Puigdemont sense donar opció de vore si els fets no són tan simples. És possible que Javi Sánchez dona alguna pista útila en la seua informació «Recordamos a Puigdemont y a Évole por qué CiU votó "en contra" de un Kurdistán independiente» (Vanity Fair, 25.09.2017 ):

Va votar en contra de la forma i els temps (primer la llei de política exterior, després ja cada cas) que proposava ICV per a això. I va demanar a canvi reconéixer el dret a l'autodeterminació «i als drets coŀlectius dels pobles».

Certament, pregunta trampa i resposta poc acurada o poc hàbil. Els nacionalistes no són necessàriament incoherents.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Cita dominical / 462: Karl Marx

Mirant el valor d'ús.
Qualsevol que siga la forma social de la riquesa, els valors d'ús constituïxen sempre el seu contingut, que en un primer moment resulta indiferent a eixa forma.
Karl Marx, Zur Kritik des Politischen Oekonomie, a partir de la traducció en castellà de Javier Merino.

dissabte, 23 de setembre de 2017

El centre del nucli de Mart

El govern espanyol triplicarà les dietes dels policies que destine a Catalunya per a reprimir la possibilitat d'un referèndum. Aprofiten l'ocasió, doncs, per a guanyar-se'ls per la butjaca i que no protesten per no tindre armilles antibales. Al cap i a la fi, no fan falta armilles per a parar els vots. I quan els tornen a destinar a les coses «normals» de la repressió democràtica, com ara la lluita contra les màfies de la construcció, de la prostitució, del terrorisme del signe que siga, si tanta falta els feen les armilles, que se les paguen amb les dietes extres estes de reprimir drets i votacions.

Eixa és la «legalitat» que tant han descobert alguns que es troba al centre de la democràcia. Tal com fan en l'anunci de la ràdio, si això és aixina, el centre de la democràcia està prop del nucli de Mart, perquè per ací hem vist com conculcaven la legalitat des del govern i el partit del govern, que fan riure (i vergonya alhora, tal com he assenyalat en altres ocasions) les cares que posen quan parlen d'això Mariano Rajoy, Soraya Sáenz o el mateix ministre Zoido.

No cal renunciar al referèndum (com demanava Mónica Oltra), no tindria massa sentit no acabar la festa, vistos els preparatius tan emotius, però ja que no serà conforme el volien fer, haurà d'arribar l'hora de fer-ne un de bo, bonic, legal i efectiu. La cosa seria que la resta d'«espanyols» (entre cometes, perquè no mos han consultat si ho som o voldríem ser una altra cosa, com ara ibèrics, o europeus, per ampliar les referències i les mentalitats) començàrem a preparar-lo també, per tal que la democràcia no continue depenent de falòrnies romàntiques i falsàries com la «unitat» i la «pàtria», sinó de les quatre coses que cal per a anar avançant pel camí de la democràcia que mai no arriben del tot com voldríem.


  • Anem fent pel circuit de muntanya: 14:02.

divendres, 22 de setembre de 2017

Reconnexió televisiva

Això de la desconnexió de Catalunya mos ha fet «reconnectar» amb la tv3, que no véem gens des que només la rebem per la xarxa, sobretot perquè és la versió «internacional», és a dir, .cat. Curiosament, la fantasiosa «indissoluble unitat de la nació espanyola» es va dissoldre fa anys com un terròs de gel un dia de ponentada davant dels interessos de les oligarquies polítiques, financeres i empresarials, que impedixen que impedixen que eixa comunió simbòlica siga alguna cosa més que una espanyolitat lligada a la imposició lingüística i cultural.
Podien haver-ho fet bé, però els va interessar més arribar al despropòsit nacionalista.

dijous, 21 de setembre de 2017

Més democràcia per al futur

És una exageració dir que ja no hi haja democràcia a Catalunya, al País Valencià o a Espanya, és una exageració dir que uns o altres se l'han carregada. Una democràcia de llanderola seria si ja haguera deixat de ser vigent. De moment, n'hi ha. I n'hi ha també conflictes (un de ben gros, però de caràcter nacionalista, no tant de perill per a la democràcia), perquè la democràcia també és això, conflictes, debats i pactes.

Dit això, la democràcia també pot tindre més o menys qualitat, o més o menys mals usos. Un partit polític que es finança il·legalment i aprofita eixa posició econòmica i social iŀlegítima; un ministre que utilitza el seu poder per a espiar els rivals polítics o per a afavorir els seus familiars, socis i amics; algú que indulta delinqüents per partidisme; un president que reduïx la separació de poders en lloc d'ampliar-la... Doncs, la qualitat de la democràcia va baixant. Però continua havent-ne.

Amb els canvis polítics que hem tingut últimament, pots participar en els pressupostos en molts ajuntaments. Més democràcia (però no necessàriament més bona inversió). Pots proposar lleis o ordenances amb menys facilitat: més democràcia (però no necessàriament normes millors)... És a dir, si no hi ha hagut més millores és perquè els ciutadans no han votat les forces polítiques que les proposaven i també perquè les forces polítiques que no les proposaven, a més, tracten d'impedir-les.

En el cas del referèndum sobre si els catalans volen ser o no ser independents, una democràcia millor l'haguera regulat i afavorit. Una democràcia de menys qualitat, com la que tenim, permet que uns demòcrates preferixquen «menys» democràcia i aprofiten els mitjans d'un passat encara menys democràtic per a imposar un futur que no necessàriament és millor del que podria ser si facilitàrem les consultes en llocs d'impedir-les. Però els càlculs electorals, socials i econòmics que reclama el capitalisme d'amiguets no és compatible amb la participació ciutadana, sobretot si en lloc de submissa o esclava és democràtica. Amb un referèndum homologable i just, amb independència o sense, hi haurà més democràcia. Però el futur no necessàriament serà millor. Ni pitjor.

dimecres, 20 de setembre de 2017

Els catalans fan coses

Tinc un atac de vergonya sentint el president espanyol Mariano Rajoy Brey. Però s'ha de reconéixer que és un artista a l'hora de no dir res de trellat. I damunt d'eixe buit sembla ben satisfet. Es veu que dins de l'estructura del seu partit (una organització de sobresous a dojo) eixa actitud li va anar bé fins a arribar a dalt de tot. Ara pretén que mos vaja bé a tots per baix d'ell: mos hem de rendir davant d'ell i deixar la voluntat democràtica només per a les ocasions que es podien imaginar l'any 1977. Sembla que no ha plogut massa democràcia més per ací. Els catalans fan coses... ¡Ai, tant que se'ls estimava per això!

dimarts, 19 de setembre de 2017

Jarmil indecís

A Sollana li diuen «gesmil» a la planta que per a mi és «jarmil». Això és sabut i no té massa interés. La dialectologia és una disciplina plena de curiositats, marcada per les petjades de la història. La cosa és la bona olor que fa el jarmil, quanta aigua necessita i com convé anar-la emparrant. No tinc massa idea de res d'això, però hi ha llibres que ho expliquen, tant si en diuen jarmil com gesmil com gessamí. El que tinc a la terrassa de ma mare està viu gràcies a les atencions de mon tio (i fins ara ha tingut sort que no l'haja ofegat). Quan jo era menut, el jarmil era la planta més exhuberant del corral de ca ma uela. Recorria tota la paret oest des de baix fins als quartets de dalt i la terrasseta on hi havia les alfàbies que feen de depòsit d'aigua. Això d'«alfàbia» ho dic jo, perquè no sé com en dia ma uela (ma uelo parlava poc; això sí, em guanyava sempre al truc).

Ni intriga, ni debat sobre la independència del meu país, ni discussió sobre l'estafa dels qui recorren als tribunals per a imposar polítiques que no cal votar... Es poden fer apunts aixina. Ara, com que no tinc massa traça, els faig curts i torne a la lectura dels qui en saben un poc d'encerts i errors: Carles Capdevila, Richard Sennett, Tzvetan Todorov, John Gray, Saskia Sassen, Mario Bunge, Judith Butler, Zygmunt Bauman, fins i tot Richard Feynman enmig de les seues malifetes més o menys gracioses, Toni Mollà, Francesc Viadel, Joan Garí, Rosa María Artal i uns quants més. Ho hauré intentat, no resoldré res, però almenys sabré per què.

dilluns, 18 de setembre de 2017

L'escurada dels vots

Les bones intencions, les veritats a mitges, els experts que s'ho han mirat per damunt damunt, els qui pontifiquen sense saber, però sabent que no saben, els qui no deixen parlar als qui no tenen raó... ¿Con podríem decidir-ho democràticament? Referèndum: em toca escurar. I només hem votat els del pis. Uf, a vorem quan s'entere el president de l'escala de d'enfront.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Cita dominical / 461: Katharine Hepburn

Mirant les petites misèries.
Rarament podem trobar la manera d’explicar quines són les coses que mos mortifiquen profundament. En general, solen ser estúpides. Alguna petita esperança o algun petit orgull.
Katharine Hepburn, Yo misma, a partir de la traducció de Susana Constante.

dissabte, 16 de setembre de 2017

Llengua paradoxal

La periodista de la televisió espanyola fea un reportatge sobre una ciutat francesa, Leiding, on resulta que els habitants parlen en alemany. Segons la periodista, això és «paradoxal». Cal dir que la ciutat és fronterera de Leidingen (la versió bessona de la part d’Alemanya). A banda de l’explicació sobre les vicissituds frontereres que havien separat la ciutat per un carrer «neutral» entre França i Alemanya, la qüestió és que el fet que a la banda francesa es consideraren francesos però parlaren en alemany, segons la periodista, era «paradoxal». Paradoxal deu ser tindre estudis i creure encara que la uniformitat lingüística és una característica «normal» i «general» del estats.

Supose que el dia que vaja a Suïssa i no trobe ningú que parle en «suís», la paradoxa la deixarà ben torbada.

divendres, 15 de setembre de 2017

L'urna té un preu

Una urna en Catalunya costa 40.000 milions d'euros en Espanya. Per això diuen que no es pot votar, la democràcia no és el seu negoci.

dijous, 14 de setembre de 2017

Els impossibles del passat

Encara que s'afirme amb rotunditat, no s'ha demostrat encara que el futur haguera pogut ser d'una altra manera. Tant si parlem de gramàtica com si parlem de democràcia, sempre el tenim com a possibilitat indemostrable.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Coherència ecològica

Intente fer un petit gest pel medi ambient, per la natura i, en el fons i essencialment, pel benestar de les persones: quan vaig a córrer per la muntanya ixc amb una bossa de plàstic buida de casa. Una volta acabe la correguda, mentres torne a dutxar-me, vaig arreplegant de tot el que altres han tirat estúpidament pel bosc: botelles de plàstic, pots de llanda, embolcalls de condons, paper de plata, puntes de cigarreta, brics de suc... Òmplic ràpidament la bossa, ho tire al contenidor groc i me'n vaig content pels exercicis, físic i cívic.

Segur que tire al contenidor alguna cosa que no toca, però seegur que convé més que estiga en el contenidor que no entre els pins. On, per cert, encara hi ha un matalap tirat a pesar que fa ja uns mesos que vaig avisar l'ajuntament per a que el llevaren. Un ajuntament d'eixos que fa rètols sense versió en valencià. Es veu que tenen criteris clars i semblants tant contra l'ecologia general com contra l'ecologia lingüística.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Simbolisme ingenu

Apareix un aligot o una moixeta, no sé massa bé què deu ser. Per fi els socialistes, al cap dels anys, decidixen al parlament espanyol que és hora d'anul·lar la condemna de l'antic president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. Casualment, l'endemà de la diada pel referèndum i després d'haver-s'hi negat en diverses ocasions, als socialistes els pega per aprovar-ho, això sí, sense conseqüències jurídiques i esmenant-se la plana a ells mateixos sobre el que van dir en març d'enguany i anys arrere. Si no fóra perquè l'estiu s'acaba ja, eixa flor podria representar un nou estiu polític, però podem dubtar-ho prudentment, perquè l'oportunisme de l'endemà de la festa catalanista era una ocasió massa evident per al simbolisme ingenu. A més, tal com s'ha redactat la proposició no de llei, pareix que no pretén aprofundir en l'aigualiment del solatge tardofranquista que fonamenta la ideologia nacionalista espanyola, que recicla permanentment l'imperialisme i el dogmatisme, i no la democràcia, per a considerar-se legitimada.

A poc a poc, s'encén el vot.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Unanimitats democràtiques

Torna a fer una ponentada de por, més que ahir encara. Deu ser que cosa dels catalans, encara que l'aire pareix que vinga de l'interior d'Espanya. Llàstima que no es produïxquen unanimitats per a dur avant els reptes de la vida en societat, tant si són referèndums de dependència com d'independència.

Una periodista demana a una participant de la concentració pel referèndum —i pel sí a la independència, majoritàriament, pel que sembla— si no hi haurien d'estar també representats els qui no volen la independència. La dona no sembla entendre la pregunta. Al cap i a la fi, es suposa que cal demanar un referèndum democràtic, és a dir, sense un resultat predeterminat. Una cosa és manifestar-se i una altra votar. Mirant-ho des de dalt, la càmera mostra una pancarta per la «Pau»: segurament caldria que la periodista demanara on estan els qui volen la guerra... Encara que parega mentira, ni en això n'hi ha unanimitats.

diumenge, 10 de setembre de 2017

Cita dominical / 460: Manuel Vázquez Montalbán

Mirant les amenaces dels malvats.
Vullc que veja esta pistola i que comence a tremolar pensant en què pot fer un malvat com jo amb esta pistola en la mà.
Manuel Vázquez Montalbán, paraules del personatge de Rafael Leónidas Trujillo, Galíndez.

dissabte, 9 de setembre de 2017

Les gavines i l'u a zero

Després de l'empat del Madrid contra el Llevant, pareix que en això del referèndum la cosa va u a zero. Aixina ho titulen: «Referèndum 1-O». Tal com diu Feynman, cal comprovar i revisar la teoria amb els resultats de l'experiència. La teoria de la democràcia necessita practicar-se per a comprovar en què falla i com cal esmenar-la. Hi ha qui està molt còmode sense fer experiments, amb teories i memorització de drets, deures, privilegis immotivats, tradicions lamentables i criminals, fins a arribar a suposades nacions derivades de la «gràcia de déu», tal com lluïa Franco en les monedes. I els que sentencien que els experiments, amb llimonada, només estan fent gala de la seua ignorància o mala fe. La llimonada té les possibilitats de diversió que té, però no permet comprovar com van l'estat social i de dret, ni la qualitat d'una democràcia que ha de ser un consense permanent, més participativa i més transparent en lloc de passiva i fòssil.

L'estat espanyol no és cap unitat de destí en res, sinó que hauria de ser un instrument social i democràtic de convivència. La democràcia es practica, no tan sols es regula o es sobreentén. També li cal recerca i innovació. Gens de recerca ni d'innovació s'observa en els qui pretenen resoldre problemes amb les taules empedreïdes d'una llei, la constitució espanyola, a vegades eterna i immutable, a vegades tergiversada i modificada sense debat ni participació democràtica.

Veig les Chroicocephalus ridibundus (antigues Larus) pasturant per la platja quan no hi ha quasi ningú. Solen fugir del personal, contràriament al que passa amb les Larus cachinnans del nord, per Bretanya o Normandia, que pareixen xiquets (o senyors, per la mirada seriosa) que esperen que els dones alguna cosa. O que simplement es deixen observar mentres esperen que els faces cas. I, ai, malament, quan els en fem. Espere que guanyen per la mínima els ciutadans i les gavines. Ja em van bé les gavines vulgars i l'u a zero.

divendres, 8 de setembre de 2017

Ois contra vots

Fa ois vore-ho i sentir-ho, i fa també vergonya. Es posaran tan solemnes com puguen, dissimularan les seues idees ràncies en públic, però fa riure que els «campions» de la Constitució i la democràcia —s'ho diuen i sembla que s'ho creuen— siguen els mateixos que han conformat durant dècades una organització dedicada als sobresous i el finançament il·legal, a la depredació urbanística i ambiental, que han unflat i desunflat les estafes immobiliàries i bancàries, a les quals van abocar quaranta mil milions d'euros de diners públics quan han confessat que han desaparegut —i no mos diuen qui se'ls ha embutjacat— quan van dir que no costaria ni un euro. Les urnes no haurien de servir només per a avalar eixos despropòsits... ¡En poden avalar més encara!

En fi, la legitimitat democràtica no s'aconseguix només en les urnes, és cert, i caldrà que el nou estat independent d'Espanya que els catalans volen conformar es consolide un poc més que Turquia, Polònia, Hongria o Romania, fins i tot un poc més que Espanya, un estat que no prové de la gènesi descrita en la Bíblia ni, per cert, de cap votació democràtica constitutiva. ¿Quan es va votar que Espanya havia de perdurar fins a la fi dels temps tal com va aparéixer després del franquisme? No mai. Accepten que es facen estats amb sang, però no amb vots.

dijous, 7 de setembre de 2017

L'espanyol i l'aranés

La papereta de votació del futur referèndum sobre la independència a Catalunya deu haver servit, i no és poc, per a que per Espanya hi haja qui s'entere que els catalans tenen en la mateixa consideració el català, el castellà i l'aranés, que és la llengua d'eixe «estrany» text que penjava al final de la papereta. Ara cal que aparega l'home aquell de l'anunci: «¿Y, Franco, qué dice de eso?»

Tenim davant una oportunitat nacionalista, secessionista, independentista, com vullguen dir-li. I per sort vol ser democràtica. Ja era hora que puguérem vore això per ací: com es posa a prova la voluntat i capacitat democràtica de l'«espanyolisme». La cosa serà que els ho neguen els qui encara mantenen el franquisme viu pels carrers i les places d'Espanya. Curioses ideologies demòcratiques.

dimecres, 6 de setembre de 2017

La pilota del xiquet

Hi deu haver un component biològic o sociològic entorn d'una taula d'hòmens que dinen, en un restaurant de capital de província espanyola despoblada, que els fa dir: "Jo seria partidari de suspendre l'autonomia." El xiquet s'endú la pilota perquè no el deixen guanyar sempre.

dimarts, 5 de setembre de 2017

El temps no viatja

Viatjar cap al centre de la península Ibèrica en cotxe fa la sensació que és prou com obrir un túnel cap al passat. Pel pobles aquells fan mostres i exposicions molt interessants d'arqueologia, de paleontologia, d'art antic, sobre llengües mil·lenàries actuals o desaparegudes, hi ha el silenci dels morts de la guerra civil en les cunetes i les exaltacions dels morts (i els morts vivents) del bàndol colpista en les places. De tant en tant penses que toparàs amb el boticari, el metge, l'alcalde, el retor i el sergent de la Guàrdia Civil. Segurament pareix ficció, però hi ha qui intenta que ho sentim ben present i real.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Mascles com estruços

Hi ha periodistes que escriuen bovades, despropòsits, estupideses, imbecil·litats... I n'hi han que utilitzen un llenguatge no tant políticament incorrecte —que seria una de les estupideses que abunden— sinó un llenguatge que reflectix i reproduïx el seu masclisme ideològic o sociològic. Ho he llegit en la premsa en castellà: «Machada de Hamilton». Fa un temps va ser la selecció femenina espanyola de futbol la que havia fet la «machada», segons comentaren en la retransmissió televisiva. Als periodistes els va eixir aixina. No van saber dir que havien fet una heroïcitat, un esforç sobrehumà, un bon partit, una gran carrera... No, les jugadores s'havien comportat com uns mascles per antonomàsia.

Ho entenc perfectament, això de la «machada» es veu que és una qualificació que alguns periodistes es pensen que necessiten per a descriure esforços, proeses o èxits esportius. Eixa retòrica ideològica es conjuga amb la separació masclista entre dones i hòmens en la societat i en l'esport, que és una forma general de socialitzar-se, no tan intensa com fa anys, però increïblement vigent en el fons. I en la superfície de la publicitat, el cinema, la premsa, l'escola i l'institut, l'ajuntament o el parlament.

Mirant-ho bé, no m'agrada tampoc, però encara és preferible el llenguatge «animalista», el que interpreta virtuts humanes en lleons i lleones, per discriminatori que siga respecte a la resta d'animals. Les aranyes, les oques, les tortugues, els bonobos... Els malinterpretem i, pitjor encara, mos malinterpretem. Com als estruços.

diumenge, 3 de setembre de 2017

Cita dominical / 459: Richard Feynman

Mirant com aprenem.
No sé què els passa a les persones: no aprenen comprenent; ho fan d'alguna altra forma, per la rutina o d'una altra manera. ¡Que fràgil és el seu coneiximent!
Richard P. Feynman, Surely you're joking, Mr. Feynman. Adventures of a curious character, a partir de la traducció al castellà de Luis Bou García: ¿Está usted de broma, Sr. Feynman?

dissabte, 2 de setembre de 2017

Periodisme que fa mal

Una de les conseqüències de la llibertat de premsa és que Eldiario.es (com ara Rosa María Artal: «Nube tóxica tras la "exclusiva" de El Periódico», 01.09.2017) et pot explicar per què tenen alguns periodistes i mitjans tant d'interés en entretindre-mos amb el sainet dels avisos d'uns o altres relatius a possibles atemptats en Barcelona. O almenys mos podem aclarir que això no té cap més interés que crear un bullim-bullam que òmpliga informatius o diaris, a més d'alimentar una possible neura sobre la impossibilitat de l'existència de Catalunya com a estat independent. Em sap mal que les cadenes habitualment informatives que mire o escolte hagen tirat per eixe camí, el de la desinformació i la manipulació que amaga fets i en prepara.

¿Què estan preparant? Doncs, no tardarem massa a vore-ho. Per sort, són desmanotats. Malauradament, això no evita que facen mal.

divendres, 1 de setembre de 2017

Ingredients en valencià

L'ecologisme pareix que estiga mentalment compartimentat, cosa que deu ser un dels errors de base d'eixe moviment. Netege el cotxe amb l'aigua del riu i el contamine, però salve els dofins dels parcs aquàtics. Supose que això no tindria massa sentit. Una cosa semblant deu passar quan vas a un restaurant que recicla els residus, no malbarata els productes i no té la carta en valencià. Amb sort, el personal del local sí que hi parla, però l'ecologia (ambiental, cultural, sentimental) se'n va en orris pels descosit de sempre: l'ecologia lingüística. Hi ha uns quants restaurants amb interés en la cosa cultural, ecològica i sostenible. Segur que els interessarà incorporar el valor afegit dels ingredients en valencià.

dijous, 31 d’agost de 2017

Un espanyol amb barba

Me se para un mosquit tigre sobre el genoll. Un moment. L'espante amb la mà. Hi ha instal·lat actualment un debat en els mitjans que pareix un mosquit tigre: va movent-se a trompades sense saber massa bé on parar però amb ànsia de picar i traure suc. Estem assistint a la «preqüela» dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Només falta que traguen un informe on es demostre que el certificat de naiximent d'Obama té el mateix número que la matrícula de la furgoneta de les Rambles. Si els periodistes «interessats» en la qüestió no arriben a explicar la relació entre una cosa i una altra, que li ho demanen a Trump, que segur que té informació de rellevància en menys de 140 caràcters.

Tant en sabien uns i altres, l'alcalde del Vilvoorde, la cia, la policia espanyola... Ara de colp tots ho sabien tot. Només els cal afegir que li se vea en la cara a l'imam... Llavors, ¿quina conclusió hem de traure?: que la cup són el dimoni amb cua i, a més, maleducats, que un estat independent català és impossible i que la mare de déu de l'amor que Fernández Díaz va condecorar ho haguera impedit si ell continuara sent ministre: la verge ho veu tot també, però ningú no li pregunta ara.

Fa unes setmanes un turista que anava en un quatre per quatre em va demanar per l'autopista cap a Madrid. Parlava en castellà i tenia trets «espanyols» (però amb barba). No sé si professava cap religió, si era de Carmena o de l'alcalde masclista d'Alcorcón. N'hauré d'informar.

dimecres, 30 d’agost de 2017

Presons sense guàrdies

També ha plogut un poc hui, però el final del dia torna a recalfar-se. La calor encara acompanya, per tant, el debat en el parlament espanyol sobre la capacitat de mentir dels president del govern Mariano Rajoy Brey que senc de passada en la ràdio. Sabem que eixa capacitat és gran i que l'aplica amb molta calma i sense cap sentiment visible de deute d'honradesa amb els ciutadans, Es veu que, en contra del que pensem alguns que hauria de ser, el pacte democràtic que seguim no es basa en l'aplicació de l'ètica, el reconeiximent de responsabilitats i la reparació. Els ciutadans, mitjanament egoistes i satisfets, acceptem que es tracta tan sols d'«aparentar» un compromís amb uns valors permanentment infringits. Podríem pensar que tal com es fa en les misses catòliques, ideologia encara ben instituïda en el nostre ideari expressiu.

Al Brasil n'hi ha presons sense guàrdies. Tots els indicadors sobre la inversió que necessiten i els objectius que aconseguixen són favorables a estes presons, per damunt del sistema de guerra civil classista que resguarda les altres presons. Més enllà de la connivència i la impotència o la resignació, hi ha versions i opcions polítiques i administratives alternatives per a evitar i tractar la mentira i el delicte.

dimarts, 29 d’agost de 2017

Cada poll com un cigró

Les primeres pluges del final de l'estiu —això espere, que s'acabe esta calor— em porten una dita: cada poll com un cigró. Tot perquè dos tios meus s'han comprat últimament sengles cotxes. Jo els dia que pareixia que se n'eixien, de bé que els anaven les coses. Però ells s'ho han agarrat amb més mesura i em deixen caure la frase. No l'havia sentida mai, cosa que els sorprén. Sol passar que no fem cas de les dites i refranys, però no seria ben bé el meu cas, que m'he passat la vida apuntant les expressions que oferien les reunions familiars. Tot en desordre i sense mètode apuntat a trossos i mossos en papers mig perduts.

M'enduc fotos de quan era menut: Guadalest, Xàbia, Bocairent, Benidorm, Carcaixent, Torís, París... A Takse li sembla que mos féem moltes fotos. Ma uela era molt faenera, però també de viure el moment. Amb cigrons i sense polls. Li agradava eixir en les fotos.

dilluns, 28 d’agost de 2017

Les edats flexibles

La filla d'una amiga em va mostrar com creua les cames encavallant-les i nugant-les amb els peus. Té catorze anys. Fa uns anys també ho fea la seua germana major. Per a mi, això era un entreteniment a què també em dedicava quan tenia la seua edat i fins a la vintena, em sembla recordar. A més, m'alçava en equilibri aguantant-me amb les mans. En canvi, ara, en un moment d'estiu que alce en este rebost del futur, vaig provar a fer-ho, però no vaig poder. Les creue encara, sí, però no recorde com fea per a que s'aguantaren lligades. No havia pensat que no puguera fer-ho ja. Al capdavall, tampoc era un exercici que aprofitara per a res més que per a exhibir eixa flexibilitat de l'edat. La plenitud del cos, en general, ve aixina, com un descobriment i una millora possible del que anem tenint a cada temporada.

També li ha pegat ara pels unicorns. Li envie la cançó de Silvio Rodríguez sobre l'unicorn blau que li se va perdre al cubà. Em sembla que en això de la cultura també hi ha una flexibilitat que convé aprofitar i practicar. És un descobriment en què cal mirar cap a fora i des de perspectives diferents, han de ser paisatges canviants. Es tracta d'anar omplint-se amb la memòria i la vida dels altres, per a farcir i organitzar el canemàs que tenim a dins amb possibilitats que no mos vénen donades pel la inèrcia del cos i el moviment. A Takse li sembla que seria bo que escoltara «Amor particular» de Lluís Llach, perquè és una cançó d'un amor que és bo conéixer. I és una cançó que l'aborrona encara.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Cita dominical / 458: Vicent Mifsud Estruch

Mirant què diu la gent.
Cada u ha de respondre pel que ha fet ell. [...] Jo tinc memòria, perquè ho he fet. Vull dir..., clar, quan diuen: «no heu fet res»... Doncs, no sé... És a dir, possiblement..., jo dic, doncs, la gent s'enrecorda poc... La gent s'enrecorda poc, perquè alguns feen i altres no feen.
Vicent Mifsud Estruch, periodista i membre del comité d'empresa d'RTVV, ComLoc 2013, 01:52:10.

dissabte, 26 d’agost de 2017

Exportació de roses

Takse riu de vore com els manifestants de Barcelona estan omplint una furgona de la policia de roses roges, grogues i blanques. Quasi que no es poden moure, perquè el personal no para d'afegir roses en les reixes de protecció de la furgona. Roses de protecció de les llibertats... Ingenuïtat, segurament. Amb tot, caldria provar a fer que el rei espanyol i els polítics amb competències en negocis d'armes amb estats dictatorials i terroristes hi afegiren una rosa de rectificació, perquè tot el sentiment exhibit i les bones paraules que han mostrat en la manifestació no siguen només la façana que amaga el cinisme habitual.

Esperem que els titulars de la premsa puguen mostrar alguna cosa diferent del que hem de llegir actualment (Vilaweb, 22.08.2017):

L'estat espanyol va exportar armes per valor de nou-cents milions al règim saudita entre el 2014 i el 2016, malgrat les violacions de drets

divendres, 25 d’agost de 2017

La creativitat dels peixets

El desordre és creatiu, diuen els qui amunteguen papers, llibres i objectes variats. Segurament l'argument té a vore més amb una justificació de la gossera que amb una comprovació objectiva. Sí que han fet algun estudi científic sobre la qüestió que dóna suport a l'afirmació, però no crec que això faça que els qui defenen el «seu» desordre puguen pensar que l'encerten al cent per cent. Percentualment, sí, tenen moltes opcions per a encertar-la, el cinquanta per cent, vaja. I la termodinàmica i la vida mateix preferix el desastre permanent. En tot cas, la resta, els casos en què el desordre mareja, desorienta, retarda... Doncs, mos haurem d'esforçar creativament per a compensar-los, perquè no és cosa de perdre les opcions desconegudes que s'amaguen entre la pols i els peixets de plata.

dijous, 24 d’agost de 2017

Idees brunes

Des del 1998 fins al 2016 han editat 1.860.000 exemplars de Matin brun de Franck Pavloff. Són onze pàgines i té un preu de dos euros actualment. Te'l lliges en un bufit, però és cosa de vore com eixe buf es condensa en una brafada que arreplega l'alé del poema de Martin Niemöller, l'estupefacció que provoca El procés de Kafka i el mal cos que te se queda quan lliges sobre Pol Pot, els gulags soviètics o l'actual i inqualificat encara règim saudita. Massa coses he condensat en esta petita faula, però trobe que té eixe mèrit.

De passada aprens que, en francés, clebs i clébard és gos i matou és gat. Ah, i que el color bru encara té una mala fama ben injusta.

dimecres, 23 d’agost de 2017

Miratge d'analistes

Cal agrair a alguns experts que ixen en la televisió —he vist La Sexta, en concret, amb analistes competents coneixedors dels països àrabs, de l'Àfrica o del Pròxim Orient— que hagen tingut ocasió de comentar les possibles raons i desraons dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Començant per una crítica ben feta a les nostres «innocències» institucionals.

El contrast, però, trobe que va començar amb una pregunta al conseller d'Interior català que li demanava si s'havien comportant com un estat. El conseller va dir que sí, però ni més ni menys que fent ús de les competències estatutàries. Tot i que la pregunta ja respon, a algú li degué coure això.

A les poques hores o dies, després dels elogis a les forces policials, en esta ocasió, «catalanes», hem arribat al punt de l'empastre ideològic nacionalista i gens democràtic: dirigents polítics i policials que parlen en català, «tolerància» i «ajudes socials» per als musulmans, «excés» de musulmans en algunes ciutats... Segons Pedro Pitarch, Guifré el Pilós no entendria què és això de la democràcia. No cal recular tant, ¿oi? La llegenda diu que ell també en sabia del nom de Déu i la pàtria en la boca.

dimarts, 22 d’agost de 2017

L'islam de tots els colors

«L'islam és pau», hem sentit dir estos dies després que uns pretesos islamistes hagen continuat difonent la seua versió criminal d'eixa religió (ara en Barcelona, Cambrils, Subirats o a Finlàndia). En un país amb tanta història lligada al catolicisme i als seus privilegis i prebendes com Espanya, sabem que eixa religió i, vaja, totes les religions, tenen moltes versions possibles. El robatori, la discriminació sexual o ideològica, la pederàstia o qualsevol faceta humana (fins i tot les positives i beneficioses per a la societat) es coven dins de les religions, de la mateixa manera que es coven dins de les persones.

Convindria assumir-ho i, conseqüentment, no tornar a repetir que l'islam és això o allò sense més sentit que un encanteri que no es demostra. Des del moment que és una religió, sabem que són somnis o conjunts de creences més o menys fonamentades o racionals. No són això o allò en concret, sinó això o allò que en fem les persones.

El problema de l'islam ací és, però, que només coneixem la versió criminal, però desconeixem les activitats solidàries i socials que supose que realitzen els seguidors d'eixa religió. Només mos arriba que discriminen i oprimixen les dones, que tenen tabús alimentaris, que aplaudixen la pena de mort, la mutilació, els assassinats per honor... Bé, en resum, com si l'islam fóra una versió del catolicisme que coneixem.

Per tant, seria interessant que mos arribara alguna altra versió, tal com del catolicisme coneixem que hi ha criminals i persones honrades, assetjadors sexuals i persones solidàries, partidaris de les guerres santes i cooperadors per la pau en molts llocs del món, persones que delinquixen, es confessen i continuen delinquint i persones que no es confessen i que, a més, paguen imposts i exigixen polítiques justes equitatives i igualitàries. Sí, n'he vist de tots els colors.


  • I sense creure-m'ho massa, pel riu: 06:56 + 07:12 + 07:35 + 06:47.

dilluns, 21 d’agost de 2017

La música del camí

Fa unes setmanes, o uns mesos —ja no ho sé massa bé— que escolte bandes sonores de peŀlícules. Tot començà amb Elmer Bernstein i Bernard Herrmann, però m'he estés a uns quants compositors més, més antics i més moderns, dels simis de Jerry Goldsmith i abans, passant per Miklós Rózsa o Howard Shore i arribant a Jon Kull.

En tot cas hui he fet un petit canvi, he provat a trobar alguna cosa en àrab que m'agradara i, he tingut sort, he topat amb Souad Massi —سعاد ماسي; trobe que en català hauria ser Suad Massí—, que em sembla que m'ha atrapat un poc com quan vaig topar amb la cantant sueca Laleh, tot i que tinguen poc a vore.

Hi ha molta música que mos agradaria si no estiguera tan amagada. (I això que la xica no és gens desconeguda a França.) La faena de la «cultureta» que mos anem fent és també eixa, anar topant amb les pedretes del camí que mos fan caure en els detalls que l'empedren.

diumenge, 20 d’agost de 2017

Cita dominical / 457: Ágnes Heller

Mirant els propòsits humans.
Estan en contra sense saber de què estan a favor. I això és un problema.
Ágnes Heller, segons Carles Capdevila en Entendre el món.

dissabte, 19 d’agost de 2017

Idiomes oïts i inoïts

La cadena ser ha posat durant estos dos dies més música en català que en la vida. És trist i lamentable constatar-ho i inclús sentir-ho, pensar-ho. Fins i tot pot ser una pensament o una percepció injusta, esbiaxada, perquè no conec les estadístiques sobre l'ús de les llengües en les cançons en eixa cadena. La cosa es que és tracta dels atemptats de Barcelona i Cambrils. I de rebot hem sentit parlar en català en les cadenes de televisió espanyoles, diria que més que en la vida també.

Doncs, no cal que hi haja més atemptats ni catàstrofes per a plorar-les en la llengua de les víctimes (cal dir que les víctimes em sembla que han segut majoritàriament turistes estrangers). En una societat que vol ser tan «global», podrien obrir la música a tots els idiomes estatals, i anar ampliant la llista amb els idiomes dels immigrants. Cançons en romanés, en àrab, en turc, en persa, en txec o suec, sí, i en alemany, en francés, en italià, en grec, en rus... N'hi han tants encara, d'idiomes, oïts i inoïts.

Segur que amb les cançons en tantes llengües diferents, la percepció d'algunes neures nacionals, nacionalistes, culturals o xenòfobes canviaria. Si més no, permetria defendre la diversitat amb dades, amb fets, amb actituds, no tan sols amb bones intencions repetides en uns idiomes interessadament mercantilitzats i suposadament més «grans» i útils que els altres. Estaria bé que fóra cert això de «no tenim por». La por dels altres, la por als altres.

divendres, 18 d’agost de 2017

Prevencions i avisos lingüístics

Fa temps que utilitze una aplicació de reserva d'habitacions. Em funciona molt bé i m'ha estat ben útil en els viatges. A més, dóna bons resultats això deixar-se orientar pels comentaris dels usuaris. Per això, també hi he deixat els meus comentaris, fàcilment i amb totes les precisions que m'han semblat útils i convenients. Ah, en català, és clar. Per contra, eixa aplicació, a causa de l'èxit que ha tingut en el sector, m'han dit que abusa de la seua posició de referència i cobra tarifes exagerades als establiments adherits. De fet, m'ho han comentat en més d'un lloc, on m'han passat el telèfon directe, per si hi volem tornar i deixar els diners en l'establiment més que en l'aplicació. Però això és un altre tema.
Evidentment, eixa aplicació que utilitze tan a gust no és Tripadvisor. Tripadvisor em va rebutjar fa uns anys, al 2014, uns comentaris, perquè no tenien personal capacitat en català per a fer de filtre de comentaris injuriosos o inadequats. Em van dir:
Muchas gracias por escribir una opinión en TripAdvisor. Lamentamos comunicarte que no podemos publicar tu opinión, ya que, por el momento, no contamos con la infraestructura para poder procesar opiniones en tu idioma, aunque esperamos, eso sí, poder hacerlo en el futuro.
Mientras, si lo deseas, puedes enviar tu opinión en uno de los idiomas que por ahora podemos procesar. [...]
Doncs, han passat tres anys i en Tripadvisor continuen sense acceptar els comentaris en català. Vaig provar a deiar-los-en un el mes passat, A pesar que han passat de 20 llengües (2014) a 27 (2017), continuen sense acceptar el català. En canvi, Booking, Google Maps i altres webs de serveis semblants són ben amigables i eficients en la gestió lingüística del català.
En fi, els tornaré a demanar que incloguen el català. És clar, passaré olímpicament de traduir els meus comentaris a les llengües que em diuen d'utilitzar. Al capdavall, si els els puc enviar en turc —traduint-ho amb el Google Translate, per exemple—, també podrien traduir-los ells del català a la llengua que els vinguera de gust.
Si no abans, ara quan Catalunya siga independent —l'endemà de la vespra, que dia ma mare—, segur que els de Tripadvisor s'ho fan mirar.


dijous, 17 d’agost de 2017

El luxe del cine

A Tolosa (Guipúscoa), vam anar a seure al costat de dos parelles de Beniparrell. Estaven fent-se una xulla de bou (de vora un quilo) entre els quatre, per tastar eixa carn que havia tinguta tanta anomenada últimament. Estaven entusiasmats. Me se va ocórrer comentar que alguna cosa era «de cine» (crec que estava comentant les temperatures de Normandia). I em va resultar curiós que el xic de Beniparrell li donara un sentit valorariu més intens encara a l'expressió quan la va convertir en «¡de lukho!».

Em va sorprendre, perquè eixa variant de l'expressió només li l'havia sentida fa uns anys a un obrer de Gandia, Paco, que tot ho deixava aixina, entaulellat «¡de lukho!», un terrat «¡de lukho!», uns acabats «¡de lukho!»... No sé com evolucionaran eixos luxes. De moment, el dnv ja inclou de cine. No sé quan van perdre el «cine» i el van canviar per un sentit menys metafòric i més directe com és el «luxe». En tot cas, el cinema en la gran pantalla, certament, encara és un luxe per als sentits.

dimecres, 16 d’agost de 2017

L'expansió de les distàncies

Els anys passen i la cultura s'expandix com ho fa l'univers. Les meues referències fílmiques o literàries segur que no quadren amb les de molts jóvens actuals. A mi em va semblar una cosa moderna i emocionant haver de llegir La noche en casa de José Maria Guelbenzu als anys huitanta en lloc del que em pensava que tocava llegir en aquell moment. Ara veig que convé llegir-ho tot però que és impossible. Ni antic ni modern.

Això sí, la «cultureta» comuna d'aquells anys, em sembla que era prou més compartida amb la de ma mare, naixcuda als anys trenta i sense estudis, però amb el bagatge d'haver vixcut a París als sixanta i setanta. En aquell temps, l'univers no s'expandia tant com ara.

dimarts, 15 d’agost de 2017

Clòtxines de pot

Els mínims decoratius que fa el valencià en els supermercats i grans superfícies em sembla que no han aconseguit que les clòtxines deixen de ser «mekhillons» encara. Hi ha clòtxines valencianes, gallegues, també a França (les moules supose que no són «mules» ni «moles» sinó les clòtixes d'allà) De fet, en algun restaurant, les clòtxines són les del poble (com ara en Cullera), menudetes i de més qualitat; en canvi, els «mekhillons» són els de Galícia, més grans però amb menys sabor. Un tio meu fea quan jo era menut (i supose que encara la deu fer) la mateixa distinció entre les «bresquilles» valencianes i els «melocotons» de Múrcia.

L'escola no fa milacres si els supermercats no ajuden un poquet.

dilluns, 14 d’agost de 2017

Una subordinació o altra

Veig un anunci de la Generalitat valenciana en què promouen la protecció dels ciclistes. Ja l'havia sentit en la ràdio. Ara que l'he vist en la televisió m'ha semblat captar un detall d'eixes idees sociolingüístiques absurdes que hem heretat de les batalletes passades per la supervivència de l'ús del valencià. A força de mantindre's covant-se en la impotència d'una certa resistència política i lingüística, algunes idees latents no han hagut de superar cap prova d'assaig i error, només les de la repetició, l'adoració i el desig d'implantar-les. Segurament no ha segut objecte d'estudi, anàlisi o debat científic.

El cas és que en l'anunci escriuen «protegeix» però la veu diu «protegix». Es tracta de la vella idea que pretenia salvar-li la vida a la pronúncia dels incoatis en valencià salvant la idea tan estesa de considerar-la incorrecta, inútil, esmenable o perfectible, ja que quedava garantida en l'àmbit verdaderament vàlid, l'escrit.

Han passat els anys, la idea s'amollava en les llistes i els ambients voluntaristes per a no haver de discutir agrament amb els qui pretenien «depurar» la llengua que els parlants valencians malmetien quan la parlaven. O per a salvar alguns nacionalismes indòmits. Aleshores no hi havia més, perquè el poder polític promovia només el castellà i no havia arribat l'hora de fer les coses «realment» en valencià.

I va arribar el canvi polític. No diré que ara es facen les coses «realment» en valencià, perquè les dades i les estadístiques mostren que això no és cert, però si tan sensibles i doctes mos semblava que érem, hauríem hagut de comprovar que eixes idees tenen un fonament acceptable abans d'aplicar-les. Em pareix que no s'ha fet. I continuarem fomentant conscientment o inconscientment la divergència innecessària i contraproduent entre la llengua general i un registre escrit derivat del llenguatge juridicoadministratiu. Sí, perquè trobe que eixa divergència de «normatives» naix en els manualets de llenguatge juridicoadministratiu mal llegits, oblidats i, per a acabar-ho d'adobar, mal aplicats. Ai, una subordinació o altra, un complex o altre, els de costum o uns altres. Espere enganyar-me, però diria que en vorem de grosses en la nova cvmc.

diumenge, 13 d’agost de 2017

Cita dominical / 456: Travis Bickle

Mirant els diàlegs humans.
Estàs parlant amb mi? Estàs parlant amb mi? Estàs parlant amb mi? Si no, amb qui collons estàs parlant?
Travis Bickle en Taxi driver de Martin Scorsese.

dissabte, 12 d’agost de 2017

El relax del còndor


Un moment de relax i acabe The six days of the Condor de James Grady (traducció al francés de Jean-René Major i Sylvie Messinger), una noveŀleta que ara no recorde per què em va passar pel cap que volia llegir. Segurament perquè el film (Els tres dies del Còndor de Sidney Pollack) és una d'eixes referències importants per a mi del gènere d'espies, conspiratius i policíacs, d'eixos films que veia amb devoció quan a Espanya només hi havia una televisió pública i els dies de peŀlícula eren nits assenyalades, perquè tampoc acabaven a allà quina hora com ara.
Doncs, res, una noveŀleta entretinguda sense massa més. Com que l'he llegida en francés —traduïda de l'«anglais (États-Unis), diuen»—, m'ha servit per a marcar una miqueta de vocabulari d'un cert registre que no sol aparéixer en les noveŀles que solc llegir: conduite ('vehicle'), éclaboussé, bousillé, opiner du bonnet... Bona cosa de faena de repàs i recerca.

divendres, 11 d’agost de 2017

Els embats

El garbí fa unes ventades fortes a vora migdia. Es veu que en diuen «embatades» per totes les costes de la Mediterrània, començant per Gandia i Oliva i arribant a Xipre. Hauré de mirar si a la Vall tenien eixe nom, perquè no em sona de res. Encara que hem anat molt a la platja, no sóc gens de mar. L'ofici que vaig arribar a fer més a prop de la vora del mar va ser uns quants estius en un locutori telefònic al passeig de la platja de Tavernes de la Valldigna. Allà només hi havia «embatades» de turistes cap a les deu de la nit, quan les telefonades eren més barates. Ara ja no hi ha locutoris, però les «embatades» de turistes continuen donant-se per les carreteres de la costa.

El dnv sí que recull eixa accepció en embat, però no té entrada per a embatada. Ja els ho he proposta.

dijous, 10 d’agost de 2017

Dubtes de vacances

Es veu que no tenia jo molt de costum de fer consultes terminològiques en agost. Segurament perquè la tramitació documental d'estos mesos d'estius era rutinària i no requeria massa recerca. Enguany, però, tenim alguna faeneta un poc més tècnica i havia pensat de demanar-los l'opinió al Cercaterm. Però, no, resulta que fan vacances durant tot l'agost. No tan sols vacances de respostes, sinó que et faciliten també unes vacances de consulta:

Des del 31 de juliol a les 14.00 h fins al 31 d'agost el Servei d'Atenció Personalitzada del Cercaterm i el Servei de Documentació no estan actius. Us atendrem a partir de l'1 de setembre.

És a dir, ni tan sols pots enviar-los consultes i ja te les resoldran quan tornen. No m'ho esperava. Mosatros que quasi de sempre tenim tendència a posar-los —als de l'administració catalana, fins i tot amb altaret per a Pujol...— com a exemples de servei i eficàcia, mos topem amb la paradeta tancada com si estigueren adaptant-se al tòpic més tronat de l'administració en estiu... Sí, eixe que diu que quan no treballen és la resta de l'any, en estiu és que ni tan sols obrin.

En fi, quan tornen al setembre haurem de continuar necessitant-los, perquè són els encarregats de suplir les dècades de desídia i mala gestió que són els principis ja tradicionals que es veu que mos neguem a canviar per ací baix.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Burocràcia lingüística

No entenc massa la idea que tenen en les institucions valencianes del que són les seues obligacions lingüístiques. Pareix que siguen una concessió paternal que mos fan si els va bé. En tot cas, no pareix que s'ho agarren com una obligació, com podria ser no discriminar per alguna altra circumstància, com ara el sexe o el color de la pell... Estic exagerant, em sembla que això del sexe tampoc està del tot clar.

Vaig fer una reclamació al síndic sobre una pàgina de la conselleria de medi ambient. No sé a qui es va adreçar el síndic, però està setmana m'arriba un informe del director general de política lingüística —segons ell, a petició del síndic— en què m'explica que si en la conselleria tal volen res, que el ho demanen. Doncs, si no els ho han demanat encara, em sembla que estan tardant, perquè tenen vint anys de males pràctiques lingüístiques a esmenar i no és cosa d'anar perdent el temps entre si ho faig, ho demane o no en sé més.

dimarts, 8 d’agost de 2017

Insectes prejudicials

El meu descobriment entomològic d'esta temporada és l'Evania appendigaster, un insecte que, a pesar de la forma amenaçadora que té, amb les pates posteriors tan llargues i el color negre intens, l'abdomen flotant darrere, doncs, pot tindre una funció en certa manera beneficiosa: parasita les panderoles roges (i s'alimenta dels seus ous), eixes panderoles enormes que mos van envair fa uns anys, les Periplaneta americana. Els prejudicis i les neures sempre s'han de sotmetre si les dades indiquen que són perjudicials. O més perjudicials que el malestar psicològic de vore passejar l'animalet per la casa.

dilluns, 7 d’agost de 2017

Tast de Gigondas

Hem estat estos dies passats de petites vacances per França hi hem acompanyat els dinars amb diverses begudes, des d'aigua de carafe (és a dir, en un pitxer), passant per cerveses (molt bones totes), sidra (amb gas i, encara que siguen brut, dolces) i dos copes de vi negre, perquè els preus dels vins francesos no permetien més alegries. La majoria de begudes tenia una qualitat i un preu correctes i, en el cas de les cerveses, molt bons en alguns casos. En canvi, les dos copes de vi han estat prou desagradables, aigualides o dessubstanciades i, a més, a un preu excessiu. Diria que amb la copa pagàvem en algun cas la botella sancera.

Com que no pot ser que el vi francés siga això, hem parat en un supermercat i hem comprat unes botelles de vi. De moment n'hem tastat un i mos ha agradat: Les Dentellis (d'Ogier, Gigondas, 2014; garnatxa, sirà i morvedre; 11,95 euros). Als preus que tenen els vins per allà, en un restaurant hauria passat la quarantena d'euros. Des de la nostra perspectiva, sidra als restaurants de Normandia i Bretanya, cervesa més cap avall, i vins del supermercat (o del celler) a casa.

diumenge, 6 d’agost de 2017

Cita dominical / 455: Agustín García Calvo

Mirant el temps.
Mos està matant, i ¿no mirarem ni tan sols de saber-ho? T'està matant, i ¿no faràs, si més no, per saber qui és?
Agustín García Calvo, Contra el tiempo.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Dotors que n'hi ha

M'enganxa una dona major —vora la huitantena, trobe— per a explicar-me la pau i la vida eterna derivada de la fe en Jesucrist. És de Ciudad Real i viu en València des del vint-i-cinc. Entén el valencià i el català, però no els parla. Vol que els catalans es queden en Espanya, perquè va costar molta sang fer-la. Em té vora cinc minuts explicant-me religiosament (versió evangelista) això que la ciència sintetitza en les lleis de la termodinàmica. Acabe desitjant-li tota la pau per la qual prega. Supose que aixina haurà complit la seua tasca «evangelitzadora» del dia. Això és vora dels cines Lys de València. Una veïna està a punt d'entrar a vore Dunkerque. També és dotora, la xica, i m'esquadrinya les vacances. Quina calor.

divendres, 4 d’agost de 2017

Els sonem

El cambrer argentí mos demana "where do you come from?", i després diu que havia intuït que érem espanyols. El venedor de la botiga francés mos demana si parlem "espagnol", perquè li sona alguna cosa de l'escola. Els sonem, no del tot encara, però.

dijous, 3 d’agost de 2017

Capitalisme d'ostatges

He d'aclarir amb els de Facua com és possible que en les gasolineres de França em facen un emprèstit de 120 o 100 euros dels meus diners sense demanar-me l'opinió ni dir-me les condicions en què me'ls tornaran (ni quan ni res). Pose 30 euros de gasoil, però me'n lleven 120 del compte. A l'endemà, me'ns lleven 30. Als deu dies, em tornen els 120 euros. ¡Deu dies jugant amb els meus diners!, i no m'han fet cap ingrés d'interessos ni cap regal per eixe crèdit que els vaig fer. M'ho han fent en Intermarché i en Super U. Capitalisme d'amiguets i d'ostatges.

dimecres, 2 d’agost de 2017

Familiars aleatoris

A França estan mirant de reformar les cambres de representació política. La costra dels privilegis és més gruixuda que la voluntat democràtica. L'elecció aleatòria dels parlamentaris no forma part de les opcions previstes. Almenys pareix que llevaran l'opció de llogar familiars com a assessors. Xe, la família, això sí que és aleatori.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Turisme alienígena

Les meravelles de la natura, un espadat, un muntanyar de vora mar, el bosc de roures i voltors, són tan sols ja, quasi demà mateix, una simple memòria turística.

dilluns, 31 de juliol de 2017

L'accent de Fanny Agostini

L'accent en francés d'una dona del temps de BFM, Fanny Agostini, mos resulta curiós, xocant. Mire d'on és i veig que és de la Borbola, territori occità. No sé si serà l'accent dels que vénen d'allà, fa uns "di" inicials o finals estranys per a mi. És cosa de les "i" sobretot, però també de les consonants que inicien la síl·laba. Un guia francés opinava que el català que ensenyaven en escola no era com el d'Hispanoamèrica... Bé, coses de les confusions sobre les llengües. El xic ja fea prou que en parlava tres o quatre. No li he pogut preguntar per Agostini i tampoc li he aclarit que el català no és el castellà, no he volgut torbar-lo, tan segur com estava amb el que explicava.

diumenge, 30 de juliol de 2017

Cita dominical / 454: Àlex Broch i Huesa

Mirant la modernitat literària.
La paradoxa de la modernitat literària és que la «representativitat» i «temporalitat» d'una obra referent present no assegura —per llei— cap vàlua literària suficient, mentre que aquesta vàlua es pot donar en obres que no posseeixin la marca externa de «representativitat» i «temporalitat» que les fa ser i aparèixer com a aparentment «modernes».
Àlex Broch i Huesa, Literatura catalana dels anys vuitanta, 1991.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Conills cretins

El món de demà, el de hui i el d'ahir són conformats per una informació que hem d'emmagatzemar, ordenar, revisar i transmetre. No tots els mitjans han de fer eixa tasca, però convé que n'hi haja que ho facen. El panorama audiovisual francés em sembla que ho permet. Entre altres raons, perquè té Arte. La televisió espanyola pareix que només arribe als programes de realitat fingida i sobreactuada. I volem donar-mos molt de bombo seriós, quan caldria que mos miràrem en un autoretrat de conills cretins de fantasia animada.

divendres, 28 de juliol de 2017

Mirant a fora

Entre els sis dies del Còndor i les entrevistes de Carles Capdevila per a entendre el món, dos lectures d'estiu bones per a fer camí. De totes formes, no les faig avançar massa. Les vacances també són per a mirar per la finestra.

dijous, 27 de juliol de 2017

La font i la ideologia

En la ràdio francesa un escriptor francoamericà dóna unes pinzellades de l'obra novel·lística d'Ayn Rand. És molt curiós per a ell que siga una desconeguda en França i que, en canvi, als Estats Units siga un dels pilars d'una certa ideologia dretana molt rellevant dins del Partit Republicà.
Lloa tant l'obra literària, que caldrà fer-hi un acostament. Per sort reconeix que el plaer literari i la curiositat per conéixer la ideologia representada en eixes ficcions, The fountainhead i Atlas Shrugged, no obliga a acceptar eixes idees, almenys en la versió que n'han fet alguns dels seus suposats seguidors.
Vaig vore el film The Fountainhead de King Vidor i, certament, el film era ben interessant, però la ideologia de fons em va semblar fal·laç en molts aspecte i, per dir-ho aixina, adolescent. Ben actual pel que diuen alguns, malauradament, però un destrellat com a proposta per a millorar una societat democràtica de les que considerem avançades. Amb tot, sembla que sí que mos podem quedar amb la novel·la, encara que no acabem conquistant Constantinoble de nou.

dimecres, 26 de juliol de 2017

Records en fotos

Toca fer fotos i vídeos. Un descans i un patiment. La cosa és quedar-se curt d'imatges però «sastifet» (com dia ma uela) de records. I aniran esborrant-se fins que només queden les imatges.

dimarts, 25 de juliol de 2017

L'ús del desús

Tenia quatre queixes per al síndic de greuges pensades, però m'ha agarrat el bou i només n'he pogut fer una. No passa res, no és que no s'acabe mai, és que el protocol de castellanització immanent de l'administració pública fa que eixa faena no s'acabe mai. Almenys mentres no decreten que decau la necessitat d'utilitzar el valencià per a res. De moment, hi ha polítics que uns dies firmen per l'ús del valencià i unes hores més tard abonen el desús i practiquen la submissió lingüística del valencià al castellà mentres demanen un cafenet al bar. O deu ser que pensen que algú que parla en castellà no tan sols desconeix qualsevol altra llengua sinó que són tots uns xenòfobs o uns racistes. ¡Quin patiment!

dilluns, 24 de juliol de 2017

Esmenes i errades gossarres

Vora un primer tram de vacances me s'acurta el temps per a tot i per a res. Tinc pendents dos petits reculls d'esmenes o comentaris a dos llibres: una (quasi)noveŀla d'un collistaire i un llibre de filologia. Com que ho faig perquè vullc, tampoc hauria de patir massa, però intente exigir-me un poquet en estes coses, ja que n'abandone unes altres.

Hauria d'haver enviat algunes esmenes a l'esborrany de llibre d'estil de la cvmc, però me s'ha passat l'ocasió. Espere que ho facen els companys que han estat més centrats en esta qüestió i han comentat en les llistes aspectes ben esmenables en uns criteris estilístics per a uns mitjans audiovisuals en valencià. Encara que anem avançant, pareix que ha de ser perquè el clau no entra per la cabota i no perquè s'hagen decidit a aplicar una ordenació de principis que permeta arribar a unes conclusions raonades.

Per sort, no han fet com un acadèmic espanyol en el diari de fa uns dies, que dia que als espanyols els costa pronunciar «iós» i per això diuen «irse» o «iros», vist que hi ha uns contactes vocàlics (ao, eo, io ben comuns en altres grups de paraules; estranyament, això no ho aclaria l'acadèmic) que tenen «una certa incomoditat articulatòria per als hispanoparlants». No cal buscar una explicació millor si tens a mà que els parlants són, dic jo exagerant, uns gossaros mal ensenyats.

Doncs, aixina està la «filologia normativa», sempre a punt de deixar-se dur pels prejudicis i les presumpcions sobre els parlants. A voltes també fan ciència, és clar, però es veu que això ho deixen per als registres «formals».


  • Amb molta paciència i poca ciència, arribe lentament pel riu: 07:10 + 07:21 + 07:18 + 07:10.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Cita dominical / 453: Umberto Eco

Mirant els perjudicis sobre les llengües.
Si les llengües no es van diferenciar per castic, sinó per tendència natural, ¿per què hem d'interpretar la confusió com una desgràcia?
Umberto Eco, La ricerca de la lingua perfetta nella cultura europeaa (a partir de la traducció al castellà de Maria Pons Irazazabal).

dissabte, 22 de juliol de 2017

Parlem-ne bé

El sistema econòmic d'una societat podria ser bo per al conjunt de la societat. Hauria de ser, per tant roín per als que tenen privilegis i prebendes injustos i injustificats que perjudiquen l'objectiu del bé comú. Per tant, hi ha una alternativa que es practica a tothora: publicitar-lo (políticament i mediàticament) com a bo per la majoria encara que només siga «bo» per a uns quants privilegiats mentres que és injust, insolidari i perjudicial per al conjunt de la societat.

Observe que una notícia d'Eldiario.es (21.07.2017) dóna una informació sobre Suècia de David Crouch que diu: «Fins ara, les mesures a penes han tingut cap efecte en la redistribució de la riquesa cap als més necessitats, però l'oposició política que generen és ferotge.» Tant ho podem trobar a Suècia, als eua (volen retirar l'assegurança mèdica a uns quants milions de persones per a enriquir-ne unes altres), com ací mateix, on als dirigents del pp sempre pareix que els falte un privilegi més, encara que hagen de delinquir econòmicament (o encara que siga un privilegi lingüístic).

Si l'estudi Dunedin no en diu res, preferixc creure encara que és cosa del capitalisme, no de la condició humana.

divendres, 21 de juliol de 2017

Els planetes dels simis

La primera d'El planeta dels simis (Franklin J. Schaffner, 1968) em sembla una gran pel·lícula en tots els aspectes, fins i tot en els defectes i, si vols, també en els cartó pedra dels decorats. La cosa és que la música és fantàstica i la història, si la veus de menut, d'eixes que te se queden en el cap tota la vida. I sempre es pot tornar a vore. La seqüela del 1970 (crec que en els crèdits diu 1969), en canvi, és un allargament prou inútil de la primera, mal feta i prou destrellatada. Cosa de traure diners degué ser. Ah, cap de les dos s'ajusta del tot al llibre de Pierre Boulle. Això sí, trobe que la primera el millora.

Mos estan passant hui la versió de Tim Burton del 2001, que s'assembla més a una barreja d'Espàrtac (Kubrick, 1960) amb La màquina del temps (George Pal, 1960), amb tocs ben recarregats de maquillatge i escenografia i amb un guió accelerat i poc interessant que va correguent amb presses cap a una sorpresa final en contrapunt amb el film original de Schaffner. Una llàstima. No puc dir que ni tan sols arribe a millorar el llibre.

dijous, 20 de juliol de 2017

El catanyol prejudicial

Les llengües les fem entre tots. La primera faena per a fer-ne una és donar-li un nom. Si jo dic que parle en «valencià», estic expressant la varietat de català que utilitze (o fins i tot, vist des de València, que parle en català). Són denominacions establides i acceptades. Si algú bateja res com a «catanyol», està conceben o creant una altra varietat (o llengua) que respondrà al que hi vullga posar, que en este cas és principalment menyspreu i presumpció. Malauradament, trobe que no estarà fent res de positiu per l'ús de la llengua. Eixe terme només té utilitat per simplificar i evitar fer l'esforç d'estudiar i raonar. És una etiqueta còmoda amb què es pot marcar i menysprear tot el que a u no li agrade de la llengua (o dels qui la parlen).

Al País Valencià, durant molt de temps s'ha fet servir el terme «apitxat» amb la intenció de menystindre i desqualificar els parlants d'una varietat (si vols, un subdialecte), i s'hi associava qualsevol tret que es considerara negatiu, fins al punt que es volia fer entendre que en realitat era simplement un castellà dissimulat. Això s'està superant amb informació i estudi en lloc de continuar amb el menyspreu o la desqualificació.

Per tant, el terme «catanyol» només veig que és una de tantes maneres que tenim els catalanòfons de malbaratar el propi patrimoni lingüístic per quatre duros a base de menyspreu i desqualificacions adreçats, ¡vaja!, contra mosatros mateixos. No sé si ho tracta Pau Vidal en el seu llibre, però sí que sé que, si el «catanyol es cura», deu ser utilitzant la llengua i reclamant el respecte dels nostres drets lingüístics i el compliment dels deures corresponents. A la Catalunya del Nord eixa situació és diferent, com són diferents les del País Valencià, Catalunya o Múrcia.

La llengua serà com vullgam que siga, però no serà mai la que voldríem que fóra.

dimecres, 19 de juliol de 2017

La raó no sempre convenç

Agror i tòpics rancis. Les llistes de la xarxa són una lent d'augment sobre les informacions, les dades i les misèries quotidianes, però són sobretot un altaveu per a molts silencis reprimits. Per això, hi ha converses que s'han de tindre, per mal que mos sàpia, sobretot per a continuar comprovant que la raó no sol garantir el convenciment ni la persuasió. I no acabe amb un aforisme de Lichtenberg per això mateix, perquè ningú no es convença massa.