divendres, 31 de març del 2017

Punts humorístics

En lloc del multilingüisme —que tant fa cridar als «nacionals» espanyolistes d'allà i d'ací— caldria promoure l'habilitat de contar acudits. Això sí que hauria de donar bona cosa de punts en les oposicions, en els concursos i en les ofertes de treball. Hem vingut al món a patir i, per tant, el servei públic de l'humor no es pot concedir o subcontractar sense un mínim de garanties de qualitat. Encara que parega mentira, la democràcia sempre està en joc per xorrades aixina.

dijous, 30 de març del 2017

Audiència encegada

Encara hi ha una cosa en Espanya que es diu Audiència Nacional —sembla que perseguix el «terrorisme» humorístic aplicant-hi sentències sarcàstiques— que és molt «nacional», més encara, i que fa molta «audiència» a eixa «nació», i orelles sordes als suposats drets de la resta. Tot han de ser cometes, perquè les paraules les carreguen els «sentiments» ofesos, que es convertixen en accepcions anòmales de la llibertat d'expressió en una «democràcia».

dimecres, 29 de març del 2017

Les proteccions desiguals

Sembla que en la nostra societat la protecció dels drets encara s'ha de convertir en obligació d'exercici si volem continuar tenint-los. És com les vacances anuals, que si no foren obligatòries, és possible que els assalariats no en tingueren. És gros, això. El cas és que s'esdevé un cas semblant, però amb l'agreujant del sexisme: l'obligació de la dona —només de la mare, vullc dir— d'usar sis setmanes del permís per part en les sis setmanes posteriors al naiximent. ¿I per què el permís del pare no rep eixa «protecció» legal? En les Corts estem mirant de canviar-ho, si és que legalment la cosa es pot millorar. És possible que si els dos progenitors —és a dir, també el pare— tingueren eixa «protecció» obligada, algunes coses, llavors, no s'adjudicarien només a les dones. I solen ser innecessàries i inclús injustes.

dimarts, 28 de març del 2017

L'aire no s'ho emporta

La sinceritat s'ha d'agarrar amb pinces. Una vegada més hem de repassar una lliçó coneguda perquè els humans persistim en fer cas a la ràbia i la malíccia i acabem votant per impuls venjatiu. Aixina arriba Trump a la presidència dels eua. Llavors confirma que és sincer, sincer en l'ús de la mentira, i sincer en les promeses, perquè, de fet, està intentant complir totes les idees esbojarrades amb què va decorar els seus mítings electorals. Els rics, això sí, tindran purificadors d'aire, mascaretes i, si convé, exoplanetes on fugir. Molts americans estan disposats a complir la promesa de la contaminació i el canvi climàtic. Haurem de vore fins a quan. I si, ja posats, també mos hi apuntem. Diu que les falles de suro blanc fan una «una contaminación puntual rápidamente eliminada por el aire». L'aire, la mar, els rius... Sí, s'ho emporten tot. I això és la contaminació, ¿no? Per tant, mos ho tornaran.

dilluns, 27 de març del 2017

Bona cosa d'etcèteres

La gramàtica de l'iec promet una versió en línia. Esperem que ho facen prompte, ara que ja deuen haver compensat la faena editorial. Seria la manera més ràpida i eficaç de consultar i fer estendre les noves percepcions sobre moltes qüestions de la llengua que he notat de passada en molts punts d'eixos que servien per a allobir els que no seguien el criteri —dis-ne criteri, dis-ne dialecte, dis-ne registre, dis-ne...— de referència. En eixe sentit, cal agrair-los la visió extensa i intensa de la llengua que es reflectix en les mencions que fan als registres i, sobretot, a les diverses opcions disponibles territorialment: «en alguns parlars», «en els parlars septentrionals», «en alguns parlars baleàrics», «com es pot observar en els exemples baleàrics i valencians següents», «en mallorquí, menorquí i alguerès», etcètera. Bona cosa d'etcèteres.

diumenge, 26 de març del 2017

Cita dominical / 436: Alain Rey

Mirant les paraules.
Les paraules són acumuladors d'energia.
Alain Rey, «Préface», Dictionnaire historique de la langue française.

dissabte, 25 de març del 2017

S'esdevé al restaurant

Per passar anys i empényer aniversaris, Takse em convida al Sucede de València. Un lloc especial com a restaurant, enterrat entre les restes arqueològiques romanes, àrabs i gòtiques. Abans hi havia hagut el restaurant Arrop de Ricard Camarena. La cuina actual de Miguel Ángel Mayor juga amb la recreació de les receptes romanes i hi afig per a acabar dos tocs de cuina «musulmana» i «cristiana». Cada plat mos ha entrat pels ulls. I cada mos ha provocat un petit delit artesanal. Amb dos vins diferents que mos han convençut i més encara: El Sequé (Alacant; monestrell) i Valtravieso (Ribera del Duero; tinta fina). La sommelier (o passavins) va encertar la recomanació.

La pega fonamental: els falta tindre la carta en valencià. Per contra, una de les cambreres, que em sembla que és cubana, xarrava en anglés amb una parella holandesa. Sense adonar-se'n, mos se va adreçar en anglés, va canviar quan es va adonar que no érem els holandesos i mos va dir que li falta poc per a parlar també en valencià. Per a això hi havia un cambrer del Perelló.

divendres, 24 de març del 2017

Dos pigues divertides

La dermatòloga va decidir que em volia llevar dos pigues. Hui han caigut en el miniquiròfan mentres jo xiuxiuejava amb els ulls tancats. Pels voltants anaven movent-se la dermatòloga i les tres companyes que col·laboraven en l'operació. Ho han convertit en un petit espectacle teatral per a entretindre's i entretindre el pacient, que era jo fent palmes, si convenia, sense quasi mai obrir els ulls. Una d'elles, que coneixia La Gossa Sorda i posava música en francés en el mòbil, li retrea a l'altra que fóra massa pija i que no coneguera la discoteca Mirror de València. La que posava la música parlava en valencià (també la dermatòloga) de Campanar, tot i que ha dit un «cusir» que m'ha botat a l'orella.

El pitjor de l'operació han estat les punxades de l'anestèsia. Per la resta, si el m'ho cos no s'ho agarrara tan malament —jo estic tranquil, però el meu cos opina que no—, componen una peça teatral ben divertida. I encara em queden bona cosa de pigues. Però preferixc deixar pintadetes on estan.

dijous, 23 de març del 2017

Les presses i els llançols

Les presses no porten cosa bona, em dia ma mare, i encara hui, al cap dels mesos d'una urgència forçada i empipadora en les negociacions de les Corts, he hagut de comprovar que és ben cert. I llançol perdut. Provarem a recuperar-lo, aprofitant que volem tornar a «millorar» l'acord de condicions en les qüestions dels permisos per gestació, naiximent, acollida o adopció.

I ja vorem com quedem. És ben cert que, qui té boca, s'equivoca, com també dia ma mare. I que rectificar és de savis, cosa que es repetix molt, tot i que dubte que tinga un fonament massa encertat, vist que jo hauria de ser poc menys que un Salomó o un Galileu —no he aconseguit trobar un savi per antonomàsia més casolà i irònic —hi ha un Savi Camotes que no he aclarit fins a on ha arribat proverbialment. Pot ser que tinga relació amb la frase tòpica «memòria o cames».

dimecres, 22 de març del 2017

Els motius no són raons

Hui he obert els ulls com un mussol i m'he accelerat més del compte per a raonar una qüestió laboral que, després d'un any de debat i negociacions pareixia que estava resolta, però encara cueja en un aspecte marginal. És clar, precisament perquè és un aspecte marginal i fàcilment resoluble, haver d'argumentar tantes coses i no aconseguir tocar la tecla correcta que els active la reflexió per a vore que tenen la solució a l'abast, doncs, resulta que em pot provocar un cert excés d'arguments a doll.

Per sort, el meu interlocutor era raonable i espere que estenga les seues reflexions més enllà de les disputes formals. Perquè per baix dels formalismes amb què s'entretenen alguns, hi ha la faena feta per unes persones que han de rebre la retribució que s'han guanyat. A fe que no van tindre en compte eixos formalismes quan els demanaven als treballadors —als quals ara pretenen no pagar— que feren la faena.

En fi, l'atemptat de Londres m'ha fet recuperar-me d'esta acalorada de colp. Els motius no són sempre una raó per a tot.

dimarts, 21 de març del 2017

Burocràcia bancària

El sector dels bancs necessita una neteja. Estic immers en el procés de recepció dels comptes de l'herència i en lloc de la suposada (i trobe que fantasiosa o propangadística) eficàcia i eficiència del sector privat bancari, estic topant amb el burocratisme més tòpic. Els meus referents educatius de la transició espanyola em fan pensar: que torne Larra —«un altre dia»— i que en parle. ¿Algú s'havia pensat que la fama de la «gestió privada» tenia ací realment l'objectiu de millorar la vida dels ciutadans?

Llàstima. En fi, per a fer eixa neteja cal voluntat i espenta política. Si em fixe en el que passa ací, en les Corts, és evident que haurem d'espentar un poc més. Molt més. S'apunten a una apagada destrellatada de llums en dissabte —per sort les Corts estan buides—, però fins ara han estat incapaços de posar una placa solar en el terrat.

dilluns, 20 de març del 2017

Pla eclèctic

Puge al tren tornant cap a València. Una parella jove, pare i mare, amb la xiqueta, Marina, que té dents i pega crits, però que no parla. És un viri que va amunt i avall i que tot ho vol tocar. Els pares li parlen en castellà, després en valencià, després en castellà, després en valencià... No em sembla que tinguen cap ordre establit ni cap dependència temàtica o parental. Van alternant conforme els pareix. Espere que els ixca bé l'intent. Supose que deuen tindre algun pla per a la xiqueta. Eclèctic, si més no.

diumenge, 19 de març del 2017

Cita dominical / 435: Christiane Taubira

Mirant les lluites humanes.
Hi ha batalles que no es donen mai massa prompte i que sobretot no s'han de donar massa tard.
Christiane Taubira, «Introduction», Codes noirs de l'esclavage aux abolitions.

dissabte, 18 de març del 2017

Sentiments injustos

Les persones i el món són elements complexos. El món no es simplifica ni es reduïx a l'absurditat de fingir res. En canvi, hi ha molta tendència entre els humans a concloure que els nostre sentiments són el millor instrument per a entendre els problemes i donar-los una solució justa. O adequada, si més no. Progressista, fins i tot. El món no en fa cas, però els sentiments, per sort, no mos fallen ni mos falten, i podem tindre la seguretat que darrere de cada fracàs en l'apreciació del món hi haurà un sentiment a punt per a exculpar-mos dels errors. O una estadística. El cas és m'agradaria saber què haguera passat si haguérem optat per la justícia. Amb més reflexió que sentiments. Ixc a córrer pel circuit de muntanya: 14:09. Oxigen sense misericòrdia.

divendres, 17 de març del 2017

Residus de la història

Tal com diu el president dels eua, la immigració és un privilegi, no un dret. És un privilegi que es gestiona entre uns quants que «immigren» amb diners i seguici, amb prebendes i proteccions socials i econòmiques. En canvi, la resta no té dret a eixa protecció, sinó que ha de captar 🔗 amb submissió de la beneficència, de la caritat, del rebuig. Estes veritats com a punys haurien de servir, precisament, per a desqualificar i destituir a qui en lloc de denúncies i reparacions, en fa proclames cíniques. No les estava denunciant Trump, sinó que les està apuntalant com a sistema de privilegiats, llastimosament alimentat per la visceralitat del qui no té recursos per a meditar abans de defallir, abans de convertir-se en residu de la història humana.

dijous, 16 de març del 2017

L'hora mirant i escoltant

Una hora de plantó davant l'oficinista del banc esperant que la xica acabara d'atendre el client anterior i destijant que, vegent que li s'acumulava la faena, li passara pel cap que podria posar un poc més de ritme i un poc menys de conversa amb amics i coneguts. En tot cas, Takse comenta una impressió que em sembla ben probable: si això mateix passara en una empresa pública, el personal estaria rebotat renegant, criticant els funcionaris i el mal funcionament proverbial de les institucions públiques. Mos ho agarrem amb calma i passem l'hora mirant qui passa i qui torna i què diuen. Com que és en la Vall, notem la tonadeta del veïnat del poble, la dels que vénen de Simat... És dijous de Falles i, per tant, també hi ha el rebombori del mercat, que s'ha traslladat esta setmana davant del banc.

Les converses dins del banc es donen també en castellà, fins i tot de maneres inversemblants entre persones que les comencen en eixa llengua i, per algun atzar sociolingüístic, l'acaben en valencià. És clar, la retolació i els cartells del banc són invasius i n'hi han allà on mires: tot en castellà i només en castellà. I aixina veus que tenen bases sòlides la vergonya i estupefacció que sents quan alguns polítics i tertulians es dediquen a pontificar sobre plurilingüisme mentres confonen drets i educació com si foren uns derivats secundaris de les identitats i els nacionalismes. De les seues identitats i les seues inflamacions nacionals.

dimecres, 15 de març del 2017

Incomprensions i insistències

Pel que siga, em refugie en la música sueca que la ràdio d'Spotify relaciona amb el grup Raymond & Maria. I és que les converses i les telefonades em resulten confuses i insatisfactòries. Preferixc la comunicació escrita: cartes, missatges electrònics, sms... Això em resulta paradoxal, perquè no fa tants anys que em passava hores penjat del telèfon xarrant per fer passar el temps... ¡Vaja!, escrivint escrivint em sembla que ho he trobat: ho fea per passar el temps, sense més interés per la precisió o l'expressió clara i concisa. Això degué canviar algun dia sense que me n'adonara, o quan em vaig adonar que les converses telefòniques (i les altres) no solien anar tan bé com havien anat, quan el fet de no entendre l'interlocutor representava un problema, una angoixa o un disgust, en lloc d'un joc d'incomprensions i insistències. Veronica Maggio, Kent, Håkan Hellström, Laleh... Distància semàntica, però comprensió musical.

dimarts, 14 de març del 2017

Mil quatre-centes per setanta

Veig que la nova gramàtica de l'iec és molt grossa i té paper finet i lletra menuda. Ah, i no la regalen precisament: més de setanta euros. I això que em sembla que li falten unes quantes pàgines, diria jo, perquè pareix que no s'han preocupat d'aclarir del tot què volen dir quan diuen segons què. És cert que avisen: «resulta inevitable haver de recórrer a l'ús de la terminologia específica de l'àmbit de la lingüística», però si, al capdavall, diuen que s'adrecen a «un lector culte no necessàriament especialitzat», trobe que eixe lector haurà d'esperar la versió resumida i, per dir-ho aixina, «explicada».

Pel poc que he vist encara —i ja he trobat alguna novetat que farà que la llei de la gravetat comence a ser considerada inevitable—, em resulta curiós que sí que «expliquen» a què es deu l'incoatiu «no recomanable» servixca —fan bé de dir-ho, perquè l'ús habitual faria pensar el contrari, ¿oi?—, però no diuen res de l'incoatiu serveixi, que no sé si quedarà com a misteri palatal insondable.

Hi ha faena per davant i per darrere durant mil quatre-centes pàgines.

dilluns, 13 de març del 2017

Velis nolis, de la figa

Esta setmana és un poc curta, que són Falles i toca fer festa. Enguany, per sort i trellat, els fallers del carrer van posar ahir un castell unflable on els xiquets s'ho van passar d'allò més bé pegant bots. La gràcia ha segut que s'han estalviat turmentar-mos amb la música a tota pastilla. N'he vist un apanyant un endoll i he temut que encara la posarien, però no. I els xiquets no pareix que ho hagen trobat a faltar. Detalls com eixos et reconcilien un poc amb eixe món del velis nolis festiu i el seu sentit ètic. Llàstima que la ploguda de hui i l'aire han «aigualit» la jornada. Ho ha compensat, pel to exagerat i l'ànim festiu i reivindicatiu, un vídeo d'una xicona de la Marina Alta: Miss Tagless. Que li ix de la figa, això del valencià, diu.

diumenge, 12 de març del 2017

Cita dominical / 434: Vicent Boix i Ricarte

Mirant les obres valencianes.
Per un descuit en les condicions de l'obra van construir l'escala després d'alçada la torre.
Vicent Boix i Ricarte, «Catalina Mártir (Plaza de Santa)», Valencia histórica y topográfica (1862).

dissabte, 11 de març del 2017

Actituds i alegries

Mentres anem en el cotxe Takse reflexiona sobre els ingredients del benestar, fins i tot de la felicitat, si vols. No arribem a entendre els mecanismes que mos fan estar bé o malament, no sabem si són substàncies, actituds, o la combinació de les sustàncies que segreguem segons les actituds que adoptem. Podem ser els més solitaris i aspres, però, en una altra circumstància, els més socials i simpàtics del grup. I n'hi ha que mos movem entre dos aigües, amb derives cap a un cantó i cap a l'altre. Fa un pèl massa de calor, que ha arribat massa prompte, i això pareix que provoca alegries i tristors excessives. Un collistaire considera «vergonyós» que la Generalitat de Catalunya dedique (més) diners a l'àmbit «Lesbianes, gais, transgèneres, bisexuals i intersexuals» que al de la llengua. Em sorprén que li ho recriminen i que fins i tot el facen fora de la llista. Això de moure's en la línia del que és «políticament correcte» i el que és «políticament dogmàtic» no dóna per a moltes alegries.

divendres, 10 de març del 2017

Flocs i borles

La calor mos ha dut una astènia primaveral abans d'hora. A pesar d'això, deixe caure unes quantes fitxes als diferents rebosts de termes que elabore en paraŀlel. He intentat fixar un criteri estable per a les majúscules i minúscules dels noms de les guerres, que és una cosa que va com va entre unes obres i altres. I el cas de les eres i períodes estratigràfics també és cosa de vore. La cosa és reduir la «majusculització» innecessària. Per sort, en este segon cas el Termcat ha mantingut la minúscula d'estos adjectius que han esdevingut noms. No crec que quin reporte cap avantatge el fet de tractar diferent el juràssic o el campanià quan fan d'adjectiu o de substantiu. Però la tipografia és una empresa estètica i, per tant, mos agrada posar-hi flocs i borles com si això mos enriquira els sentits.

dijous, 9 de març del 2017

Venedors de deures democràctics

Les Corts han estat mitjanament àgils i s'han apuntat a la parada internacional de dones. L'hem feta durant poc més d'un quart d'hora davant les Corts, on han acudit companys del diari oficial de la Generalitat, que fea temps que no vea. Hi havia també la xica Martina Gual (de Torreblanca) que acabava d'eixir la vespra en el programa El Intermedio per a contar-li a Gonzo la seua experiència de dona transsexual.

Hem comentat amb els companys la falta de criteri i de planificació que denota l'externalització de la traducció en la Generalitat, on pareix que hagen començat el procés pel final, perquè, és clar, el que resulta complex és el procés anterior —de formació, mèrit, requisit i utilització— que hauria de desembocar en la reducció dels tècnics lingüístics en plantilla. Això, s'ho boten, i tornem a recular en el temps, a eixa «prèdica» lingüística que dien i tornen a dir «promoció», com si foren ofertes dels grans magatzems. Per a fer això no calen tècnics lingüístics —als quals demanen coneiximents de tècnics lingüístics—, sinó venedors..., o psicòlegs, sociòlegs i experts en publicitat. A fe que no es fa «promoció» del compliment dels deures ètics i legals dels treballadors públics. ¿Hi ha tècnics de «promoció» de la igualtat en l'administració?


  • Més tard, me'n vaig a córrer pel riu, on es nota que fa caloreta: 6:50 + 6:53. No avance.

Es fa llarg o curt

Em distrac amb una mosca que passa, i me s'ha fet l'hora de tancar la paradeta. Això de la mosca que passa és un dir. La distracció són unes majúscules per ací (la «Segona Guerra Mundial» però «la guerra dels Segadors»), unes concordances per allà (el verb haver que només que concordar i tot és vore-hi discordances), un «cúmpleme» més cap allà, etcètera. Òbric dos o tres diccionaris i alguns manuals de criteris, i me s'ha passat volant el dia, ocupat en traducció i correccions inversemblants.

En canvi, estic uns minuts (¡ni tan sols sé si deuen ser segons!) esperant en la cua del banc, al forn o davant de la caixera del súper, i me se «fa llarg esperar» i sense cantar. Sóc pacient, però note la inquietud que rosega el temps.

dimarts, 7 de març del 2017

Urticària democràtica

La síndrome Trump no és nova. En ocasions molt més greus ja es va aplicar el mateix patró de comportament. Tot i que podríem recular molt més i anar molt més llunt, no puc evitar pensar en l'intent de manipulació política de l'atemptat de Barajas del 2004. No cal dir que també és proverbial aquell «alguien ha matado a alguien» de Gila. I ara l'Associació de la Premsa de Madrid (poder dir «apm» i somriure si pensem en la semblança de la sigla d'eixa associació amb el programa de la tv3) deixa caure que Podem du avant una campanya d'assetjament personal contra alguns periodistes (veg. Ara.cat).

Això, la síndrome Trump, per tant, ni és nova ni és pròpia només dels eua. Podem entendre que és un «narcisisme maligne»; o podem sospitar que és una variació del mateix atzar democràtic que tant reforça la figura ideal del sistema com aconseguix debilitar-lo en el funcionament real. Dis-ne la síndrome de la democràcia, dis-ne una urticària.

dilluns, 6 de març del 2017

Vesprades murcianes

Després de sentir dos vegades les disculpes que demanaven les presentadores de les notícies de La Sexta per haver-se adreçat al periodista que informava des de Múrcia amb un «bona vesprada», els envie un missatge on els recorde que també hi ha un petit trosset de Múrcia —el Carxe— que forma part dels territoris on encara es parla en valencià. No servirà massa per a refer el mapa mental de les llengües que es deu ensenyar en escola i que supose que ja no es practica més, però almenys els ho he dit. Els he enllaçat també la informació de la Viquipèdia.

Per sort, a més de desvagats com jo, hi ha Eugeni Alemany i la policia murciana, que han tingut molta agilitat i mà per a tractar esta qüestió, tal com comenten en Vilaweb (consulta: 06.03.2017).

diumenge, 5 de març del 2017

Cita dominical / 433: Steven Pinker

Mirant la gramàtica.
No hi hi ha cap contradicció si es diu que qualsevol persona normal pot parlar alhora de manera gramatical (en el sentit de sistemàtica) i agramatical (en el sentit de no prescriptiva), talment com no hi ha contradicció si es diu que un taxi obeïx les lleis de la física però que transgredix les lleis de Massachussetts.
Steven Pinker, The Language instinct, a partir de la traducció francesa d'Odile Jacob.

dissabte, 4 de març del 2017

Entre glop i glop

Tastem el Xi'Ipal Syrah (sirà, Navarra, 2013), que mos sembla molt bo. Això no és dir massa res. Puc afegir que —pot ser a causa dels medicaments contra el refredat i, per tant, sense el seu rigor habitual en este camp— a Takse li sembla que al final deixa gust de carameŀlo de café. És un detall al qual arribe una volta m'ho ha dit. Ja mos ho va dir la nostra sommelier de capçalera: els nostres sentits són molt sensibles a la suggestió. D'altra banda, la meua gradació —amb alguna excepció— només dóna per a aquinat, roïn, fluix, bo, molt bo i deliciós. Si arriben a fer gust de pebre negre, de regalèssia, de fusta, de canyella o de fruits del bocs... Em va bé que m'ho recorden entre glop i glop.

divendres, 3 de març del 2017

El masculí marca

Ara en coses de llengua, al final de la correguda de les interpretacions que massa sovint mos estalviem, vegem que les gramàtiques parlen dels «gèneres» de les paraules i, més encara, els denominen «masculí» i «femení». Això no té res a vore amb mascles i femelles ni amb el masclisme o el sexisme, llevat que ho dugam a l'absurd de considerar-ho literalment i que pretengam que els carrers són «hòmens» en valencià, però «dones» en francés.

El llenguatge sexista té poca relació amb el gèneres gramaticals. Amb tot, sí que caldria revisar la denominació històrica que han heretat estes categories i, de passada, l'absurda consideració consegüent —i, esta sí, sexista— que pretén que el masculí és el «gènere no marcat»... Ai, des del mateix moment que es denomina «masculí», ja està ben «marcada» la confusió històrica i actual entre sexe i gènere gramatical.

Perquè, realment, projectem molts absurds en el llenguatge. I, a més, els absurds afegits amb què hi ha qui vol resoldre la qüestió sense entrar en l'arrel del problema. El sexisme no està en la marca gramatical, sinó en la discriminació real de les dones (i altres coŀlectius) en la societat. La marca gramatical no és «masculina» ni «femenina», sinó que és un record de les declinacions llatines i és la marca de la concordança que s'establix amb l'article. Cap gènere no és marcat si li poses el nom correcte: el singular distingix entre gènere el i gènere la; i el plural utilitza el gènere el amb caràcter inclusiu.

Bé, un altre dia podríem mirar de pensar un poc més en el llenguatge realment sexista, que és el que deriva de no voler acceptar que podem tractar els noms amb marca de gènere d'una manera acurada i incloent, com ara en el cas dels noms que tenen una forma singular que usem amb marques diferents per a referir-mos a hòmens o dones. Pensem en president i presidenta. En tot cas, em sembla que hi ha molts llibres i manuals que ho han aclarit prou, llevat que els vullgam interpretar-los sense llegir-los i agafant com a norma absurda les exageracions dels qui tenen més interés per semblar políticament correctes que per mostrar i aclarir els embolics de la igualtat i l'equitat.

dijous, 2 de març del 2017

Coses que no passaven a Suècia

Les paraules que llegim o que sentim costen d'interpretar. Sabem que no tan sols hem d'esperar que tinguen un sentit literal que mos semble unívoc i invariable. Ahir mateix, el president de les Corts, Morera i Català, va cloure un acte amb els treballadors de les Corts (abans de les dos del migdia) dient que ja només quedava tirar cap a la mascletà. Naturalment, podem fer una lectura literal: ¡mos estava donant permís per a eixir abans d'hora! En canvi, sabem que calia «interpretar-ho» i que no estava donant cap permís, sinó que estava fent ús d'una fórmula simpàtica per a cloure un acte recordant la festivitat de les Falles que ja està mig en marxa.

Són habituals en molts àmbits els problemes que generen confusions terminològiques paregudes. Fins i tot a voltes són confusions intencionades. No cal dir que és un maldecap en lingüística o en informàtica, però és un fenomen que també mos afecta en la llengua general, i que va de les paraules als gestos. Hi ha qui diu —com Trump— Suècia quan només vol dir una mentira que li servixca per a despertar la por i l'odi i, a més, menysprear idees diferents de les seues. Hem de fer la interpretació corresponent perquè, tant si haguera passat res a Suècia com si no, el cas és que volia fomentar la por i l'odi.

Més que riure-se'n, convindria demanar explicacions, sobretot als ciutadans que han votat el personatge, per si realment és que volien això. I, vaja, és ben possible que sí que ho vullgueren, però no per a ells, sinó per als altres. El dilema humà que mos pot destruir: la coŀlaboració o la competència excloents.

dimecres, 1 de març del 2017

Encerts i excessos

Este bloc de cabòries s'hauria de limitar un poc i no tendir tant a consignar les..., això, idees més peregrines que me s'ocórreguen. Al cap i a la fi, tot el que jo puga pensar, vés a saber si ho sabré escriure i, encara que ho fera mitjanament bé, el fet que ho haja pensat jo no indica que tinga el més mínim valor o interés —llevat del d'entretindre'm i satisfer-me, quan és el cas—. Fins i tot he de reconéixer que, si he pensat res encertat, Walter Benjamin ho degué pensar i escriure abans i molt millor. I ho fan ara mateix Joseph Stiglitz, Paul Krugman, Adela Cortina, Enric Sòria, Sílvia Senz, Elvira Lindo, Joan Garí... Això, en el cas que n'haja pensat mai una de correcta. Per a la resta, tant els tuits de Trump com les reflexions més inversemblants de qualsevol científic nacionalista castellà o valencià poden fer camí sense que jo haja d'augmentar el nombre d'estupideses innecessàries.

Un poc per això me n'he anat a córrer al riu. Malament i constant alhora: 6:55 + 6:57. Merles, corredors i passejants. Fea bon dia.