diumenge, 30 d’abril de 2017

Cita dominical / 441: Rosa Montero Gayo

Mirant les persones que hi ha pel món.
Hi ha persones que viatgen com si foren maletes, embolicades en l'impenetrable capoll de la seua bovera.
Rosa Montero Gayo, «De cielos y ombligos», El País Semanal, 2 d'abril de 2017.

dissabte, 29 d’abril de 2017

M'ofenc de pensar-ho

Lligc en els comentaris d'una notícia d'Eldiario.es («Patrimonio decide ignorar el veto de la Iglesia y entrar en el Valle de los Caídos para iniciar la exhumación de los Lapeña») una referència al «tripartit pp-psoe-c's». Això mateix vaig pensar ahir quan eixos mateixos grups polítics en el parlament espanyol havien rebutjat que el president espanyol, Mariano Rajoy Brey, hi donara comptes del seu estat de corrupció.

La propaganda opinadora pretenia que havíem de témer tripartits diversos que anaven apareguent com bolets a tot arreu, tripartits que eren poc menys que el preludi de l'apocalipsi zombi. En canvi, està passa bastant més desapercebut eixe «tripartit benestant» i quasi incògnit que es dedica a fer com si sense fer realment res, com ara reivindicar el corredor mediterrani i, alhora, fer-lo impossible afegint-hi el corredor central, perquè el psoe encara no sap què vol ser de major, si democràtic i progressista o burocràtic i dels llanterners del partit de tota la vida.

Per tant, Rajoy no ha d'anar al parlament, però el «coño insumiso» pels drets laborals de les dones serà jutjat perquè algú s'ha ofés... Com si la llibertat d'expressió estiguera limitada pel sentiment personal d'ofensa. M'ofenc, només de pensar-ho.

divendres, 28 d’abril de 2017

Discordances gràfiques

Fa uns dies debatíem com féem la concordança amb noms coŀlectius en algunes frases que mos arribaven per a traduir. Una companya preferia fer-la en singular i jo en plural. Coses de costums, però de costums escrits, que és quan solem canviar els usos més habituals de l'oralitat. Per un camí un poc diferent pareix que vaja una indicació de la giec (19.8.2):

[...] també seria gràficament possible: Aquesta proposta conté —o consisteix— en elements molt heretogenis.

Bé, trobe que llevat que fóra un descuit, jo haguera preferit mantindre la coherència gràfica que fa que l'incís siga un element que no intervé en la sintaxi de l'oració que el conté. Per tant, l'iec mos proporciona un altre element de debat laboral. Parafrasejant aquell valencià del pp, en la normativa, la festa no s'acaba mai.

dijous, 27 d’abril de 2017

La voluntat

Pensant en els llibres que estic acumulant en estanteries per tot arreu, m'ha vingut una ramalada de nostàlgia. Ma tia Xelo em va regalar el primer llibre que recorde formal: El lazarillo de Tormes (seguit d'El licenciado Vidriera de Cervantes) quan vaig fer nou anys. Em va semblat tot lo del món i tinc una foto amb la tortà i el llibre. Pocs anys després ma tia va voler repetir l'operació, però no sabia quin llibre amb suc em podia regalar i em va fer que en triara algun que m'interessara. Devia jo anar a l'institut i supose que les classes de «Dessam», la professora de literatura, van tindre alguna influència: La voluntad d'Azorín.

A partir d'ahí, el carro va anar pel pedregar. Em va agradar La voluntad i també m'ho passava molt bé amb les d'Álvaro de Laiglesia. Curiosament no m'ha pegat mai per allistar-me en res. Si no compte un bon grapat d'equips de futbet.

dimecres, 26 d’abril de 2017

El cel al cap

La llista Migjorn no ha tremolat gens després de l'abandó d'una collistaire a causa d'uns comentaris masclistes que va trobar insuportables. Jo li vaig escriure a la companya i algú més ho ha fet en la llista mateix, amb mostres de suport i comprensió. En general, però, pareix que estiguen tots desconnectats o xiulant per a no mirar cap a la qüestió. Segurament estem preocupats per altres bigues més grosses que mos podem caure damunt. Com ara el cel al cap, cosa que temien tant Astèrix i companyia. N'hem aprés molt, d'eixa nissaga.

dimarts, 25 d’abril de 2017

Escabotell de «feministes histèriques»

Una companya es dóna de baixa de Migjorn aprofitant un comentari masclista d'un collistaire. Dic que l'«aprofita» perquè l'ha fet servir per a prendre una decisió que li podia fer més profit que continuar aguantant determinats comentaris pel mer plaer lèxic, sociolingüístic, etimològic, etc., que a voltes duien aparellat. Se n'haguera pogut anar sense dir res, però ha fet bé de comentar els motius de la seua baixa abans d'anar-se'n. Tampoc estem obligats a estar en una llista per molt interessant que puga resultar en algun altre aspecte, que també pot ser ben interessant ocupar el temps en altres activitats, com ara xarrar en el bar o llegir llibres interessants.

Per la meua part, a pesar que també «aprofite» algunes ocasions per a ressaltar el fons masclista, racista o xenòfob d'algunes idees associades a la descripció lingüística, en esta ocasió ho havia deixat passar, perquè em va semblar una expressió tan masclista com destrellatada, i que, a més, formava la part coneguda dels tòpics immotivats que em sembla que adoben els prejudicis del collistaire que l'havia escrita. De totes formes, sí que li he fet arribar a la companya que mos ha deixat quasi «tot hòmens i sopant», com dia l'acudit, un missatge de solidaritat. En resum i versionant-lo un poc:

Entenc perfectament la teua posició. Em sembla recordar que vaig ignorar expressament l'expressió «feministes histèriques» perquè ja sé que hi ha qui no entén la distància que hi ha entre la hipocresia política i l'estupidesa, distància on caben moltes maneres de dir les coses.

A pesar que sí, que «el futur de la llengua i, sobretot, del país» depén «també» de gent com mosatros (hi ha de tot en tots els llocs), hem de procurar que vaja pel camí que preferim i, per això també, convé que no no mos aïllem ni abandonem els fòrums on mos podem expressar. Per això no he deixat la llista fins ara. Al capdavall, vaig collir la paraula escabotell en el mateix missatge. Tanmateix, em sembla que el futur de la llengua també farà que s'hi expresse el masclisme, el racisme o la xenofòbia, tal com podem vore en la llista mateix.

Fa poc més d'un més comentava jo en la llista que «estava segur» que la poca presència de dones en Migjorn no tenia a vore amb el masclisme dels collistaires. El teu abandó em fa pensar que puc estar ben equivocat. Ho lamente, i espere que trobes altres llistes i collistaires que et resulten meś gratificants i enriquidors.

dilluns, 24 d’abril de 2017

La contradicció dels liberals

«La contradicció dels liberals: no els agrada l'educació pública, no els agrada la sanitat pública, però els encanten els diners públics.» Es tracta d'un acudit del Wyoming de hui mateix en El Intermedio. Fa gràcia l'acudit, però és lamentable que l'humor siga més encertat que l'anàlisi política comuna que fem els ciutadans quan anem a votar. De fet, pareix apliquem eixe raonament, però al revés: per a evitar el malbaratament dels diners públics, pensem que s'haurien de privatitzar. I així, com que no estem a un pas de justificar el lladronici. Una cosa com els polítics que retallen els pressuposts i aproven les normes de funcionament diuen que la justícia és lenta: i van fent retalls i normes que l'alentixen més i més. Aixina es queixen amb raó, ¿oi? Tercera dimissió d'Esperanza Aguirre: la justícia és molt lenta, certament.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Cita dominical / 440: Graham Greene

Mirant l'expressió humana.
Només quan l'assassí és un bon home resulta una cosa monstruosa.
Graham Greene, The Ministry of Fear, traducció al català de Ramon Folch i Camarasa, El ministeri de la por.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Fantasia sobre la dreta

La degradació del Partit Popular que estem observant és una degradació de les nostres expectatives polítiques pel que fa a la dreta espanyola i valenciana. Qui diu expectatives diu fantasies en este cas, certament. Sospitàvem de sempre que no es tractava ben bé d'un partit polític, sinó de la continuació d'una estructura de poder econòmic i legal. I els fets han anat sempre en eixa línia. No crec que hajam de considerar que això és la política ben entesa.

D'altra banda, a pesar que un dels trets d'eixa estructura ideologitzada hereva del franquisme és l'absència de valors, encara ha segut possible que hagen colonitzat el «partit» unes persones que tenien menys valors encara, és a dir, de valors per baix de zero; per dir-ho d'una altra manera: uns valors duts a l'absurd, almenys en una democràcia. Privilegis, nacionalisme, integrisme religiós, desigualtat, discriminació, presumpció, classisme, capitalisme de monopolis i amiguets... És evident que estic fent un comentari a l'engròs. El detall és la bandera a mitja asta per la mort de Jesucrist en una institució democràtica. A mitja asta per a burlar-se de la seua «fe» democràtica, en realitat.

divendres, 21 d’abril de 2017

Per no forçar

Quan la nova gramàtica de l'iec diu que «són forçades o impossibles les seqüències de dues preposicions àtones» et pots quedar pensant sobre què deuen estar volent dir. Al cap i a la fi, si són impossibles, doncs, no calia ni esmentar-les; en canvi, si són forçades, ja sabem com va això de la «força»: a força de repetir-les, algunes expressions esdevenen ben habituals. La giec mateix admet que «s'ha de considerar normal» la seqüència «de per».

La cosa és que amb eixos «acudits» expressius deixen de comentar que la norma de l'apostrofació té validesa fins i tot quan —segons els acadèmics— forcem l'expressió, cosa que fea, per exemple, Enric Valor: «No es mostra purista [Enric Valor] amb combinacions de dues preposicions, en casos com els següents: d'a cos (O 2, 177), d'a cos i mig (P, 273; B, 423), d'a repèl (B, 265).» Cosa que solem fer els parlants, precisament per no «forçar» res.

dijous, 20 d’abril de 2017

A mitja asta republicana

La bandera republicana —que efectivament van penjar alguns ajuntaments per a commemorar el 14 d'abril passat— havia mogut el delegat del govern espanyol del pp en València a dir que denunciaria els ajuntaments que ho feren. En canvi, el mateix partit polític aplaudix que pengen a mitja asta la bandera espanyola actual —tal ha fet la ministra Cospedal en el ministeri, per la mort de Jesucrist, mostra evident de «confessionalitat» partidista—, manté tant com pot els símbols de la dictadura franquista en edificis públics i els assassinats de la guerra civil documentats que hi ha escampats en fosses anònimes.

No trien entre la hipocresia i el cinisme, perquè saben que són afectes de l'ànima perfectament compatibles i aprofitables. La republicana és la que hauria d'haver onejat a mitja asta, per tots aquells morts de la memòria democràtica.

dimecres, 19 d’abril de 2017

De natura d'anguila

No sé si hui serà possible una nova remuntada del Barça. La Juventus és un equip italià i ja sabem de què tenen fama els italians: del catenaccio, que uns diuen que va ser un invent de l'austríac Karl Rappan per a la selecció de Suïssa, uns altres que va ser idea del francés Robert Accard i segur que té més històries possibles. En qualsevol cas, no serà la primera volta que el Barça ha d'obrir eixe forrellat i ix escaldat. Si Iniesta i companyia marquen els gols que no van marcar a Torí, encara hi haurà faena a fer.

Eixa és la gràcia de les remuntades, que pareixen quasi impossibles. Per això, com que són un poc possibles, poden ser educatives quan s'esdevenen. La reorganització de les Corts valencianes, els resultats de les eleccions americanes i turques, la guerra a Síria, els refugiats que moren pel camí o els immigrants que s'ofeguen en el Mediterrani, la contaminació i el canvi climàtic, la corrupció política i empresarial... No tots fan catenaccio i segur que amb un poc d'imaginació, interés humà i un repàs a la història, es pot remuntar tot. Però som aixina, com diria l'aliacrà aquell que va popularitzar Orson Welles en Mr. Arkadin (1954), segons la Wikipedia.

I ara trauré un poc de suc d'esta pedra: localitze la faula en The hunter of the Pamirs (1944), que em sembla que és la traducció anglesa de Gerard Shelley del llibre rus Джура (1940) de Georgi Tuixkan. He tractat de trobar la història en la versió russa, però no l'he trobada en l'edició que he consultat. I açò ja no puc remuntar-ho. Tant de bo sien «de natura d'anguila», que dia aquell altre.

dimarts, 18 d’abril de 2017

Agones que van i vénen

Faig una fitxa sobre les agones, que és el nom de les ones de la mar en la Vall. Un company de Zèfir preguntava per la forma «agonada», que fea servir Joan Pellicer, el nostre malaguanyat etnobotànic de capçalera que tenia els seus moments esteŀlars en la televisió pública valenciana fa uns anys, per la intensitat i l'expressivitat amb què explicava l'«esponerós» món de la botànica i el paisatge. Supose que les «agonades» de Pellicer devien ser cosa de Bellreguard o de la contornada, perquè això de les ones de la mar va com va. Van i vénen, certament.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Errades i conceptes

El llibre La fórmula més estimada del professor de Yoko Ogawa resulta entretingut. No és una obra literària mestra, però conté un retrat d'una persona peculiar, la descripció d'una situació laboral i unes quantes dades matemàtiques enllaçades en un procés educatiu. Tot això dóna joc. Llàstima que l'edició en català (traducció de Maite Roig Costa) continga més errades del que trobe que són habituals. En tot cas, em sembla que no enterbolixen la lectura.

Pel que fa a l'altre llibre que he pogut acabar últimament, La bicicletas de Ámsterdam de Cándido Muñoz Cidad, crec que aconseguix aclarir que l'activitat dels economistes té relació amb la ideologia i amb els objectius ètics i morals de la societat. L'economia no és regida per lleis naturals, sinó per experiències i compendis sobre la reacció entre causes i conseqüències en llocs i moments diversos. L'autor proposa que pensem que les relacions econòmiques i socials es poden mirar des de punts de vista diferents i que, per tant, les solem enfocar seguint uns interessos o condicionats per unes idees. Té un estil agradable i àgil i, a més, els arguments s'entenen prou bé. Este segon llibre no té massa errades d'edició. En canvi, diria que és un poc tendenciós conceptualment en alguna ocasió, com ara quan ridiculitza l'ajuda que proporcionen algunes ong contra el sexisme o el canvi climàtic, com si no fóra possible atendre els «pobres» de manera útil i eficient atenent alhora eixes «externalitzacions» derivades del masclisme o de la contaminació. Possibilitat sexista: ¿un home no pot atendre dos problemes (econòmics, socials, ideològics, ambientals...) al mateix temps?

diumenge, 16 d’abril de 2017

Cita dominical / 439: Gabriel Ferrater

Mirant l'expressió humana.
La comprensió de les papallones pot ajudar a la comprensió de la poesia, per molt que les papallones siguin nocives a la poesia.
Gabriel Ferrater, «Les dues cultures», Cartes a l'Helena.

  • Vaig fer un trosset pel circuit de muntanta: 15:00. Només per manteniment i per matar el constipat.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Dubtes piramidals

Encara estem pegant-li voltes al documental sobre el que podríem denominar el «fet piramidal» de la humanitat. La piràmide de Gizah és una brúixola que indica els equinoccis amb el plec central de la cara sud —la piràmide és octogonal—, està alineada amb els moais de l'illa de Pasqua i amb altres construccions de pedra fantàstiques del Perú i la contornada, traçant «equador» que s'ajustaria a un pol magnètic de la Terra diferent de l'actual. A més, la piràmide conté els números π i φ, i fins i tot s'hi pot deduir la velocitat de la llum... Uns quants egiptòlegs i experts en antiguitats diuen que tot això són casualitats. Per sort, el documental no diu que ho hagen fet els alienígenes, tot i que un dels experts ho deixa caure com un sarcasme presumptuós.

En tot cas, sí que hem aprés una cosa que ja no és casual ni discutible: podem datar la roca amb què s'ha fet una obra o una figura, però no podem datar «geològicament» quan s'ha treballat eixa roca. A voltes hi ha explicacions solemnes i «científiques» que pareix que no facen altra cosa que trencar navaixes d'Occam simplement per la malíccia de no tindre encara una explicació per a tot. Davant de les alternatives entre humans amb pals i cordes o alienígenes, la navaixa talla el dilema. Mentres no ho pugam reproduir o demostrar que ho hem fet, però, és un «tall» d'incògnites gravades en la pedra. Això sí, eixa secció del museu del Louvre és meravellosa.

divendres, 14 d’abril de 2017

Suma zero

Hi ha qui insistix que el comerç o l'economia no són de «suma zero». I pareix que repetint això ja haurem resolt les desigualtats, les inequitats, les desregulacions monopolístíques, en suma, les injustícies. Trobe que eixe bagatge de coneiximents o d'idees ha de contrastar la realitat més enllà del fet econòmic, no tant amb la moral i la bona intenció, sinó amb les lleis de la termodinàmica. Eixes lleis que, vaja, es pot pensar que són injustes, si és que podem estendre eixe concepte més enllà del que és raonable. Eixes lleis, doncs, sí que diuen coses sobre la suma real. I és zero. Per tant, traure'n un altre resultat no serà una conseqüència necessària, sinó una ficció humana, social, ideològica. Eixes ficcions amb què fem economia, pàtries, guerres, religions i futbol. I un poc d'amor i pau.

dijous, 13 d’abril de 2017

Llibres i carxofes

Al mercadet de hui de la plaça dels Porxets han muntat dos paradetes de llibres vells. Un Pequeño Larousse ilustrado de l'any 1948 per dos euros. Un tal Michel Banq de «4e II» hi va apuntar el nom. Hi havia noveŀles d'Agatha Christie en castellà de l'any 1959. Fins i tot una edició de Nosaltres, els valencians de Fuster (no he mirat de quin any). L'home dia que tenia llibres del segle xviii a casa, que no els duia perquè li'ls feien malbé. M'he endut el Larousse per dos euros. M'estava dient en eixe moment que no sé a on me la vendrien per quinze. El cert és que en tinc una altre de l'any 1940 que em van vendre per set euros. Al mercat central, per comparar, les panses i les orellanes, a deu euros el quilo. Un quilo de carxofes mos hem endut, però no recorde a com anaven.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Hi haja pau

Una reunió de veïns d'escala pot tindre moltes facetes interessants des del punt de vista sociolingüístic. El més interessant, per a un observador extern —posem que l'arquitecte que ha vingut per primera volta i que és catalanoparlant—, deu ser la interacció bilingüe. Hi ha els que no canviem de llengua (valencià o espanyol) i els que van jugant entre les dos llengües, però amb un matís que fa que el joc no siga equitatiu: la submissió lingüística al castellà. En general, fa anys que mos coneixem i, per tant, ja hi ha qui va jugar eixa carta de prepotència apresa i va perdre. Només els nous hi veuen alguna cosa estranya. De moment, però, pareix que pensen: «hi haja pau».

dimarts, 11 d’abril de 2017

Models i repeticions

No estic segur del tot, però observe que mirant documentals sobre la vida i la personalitat de Hitler acabes establint massa ràpidament paraŀlelismes i conclusions simples sobre l'actual president dels eua Donald Trump. Més encara, tota eixa gent que apareix aclamant en les concentracions d'aquella Alemanya, originalment en blanc i negre i ara inclús acolorida, sembla que és el mateix gènere humà, la massa que s'individualitza com a inculta i estúpida, i que és capaç de decidir en massa que sí, que és cert, que «som» massa estúpids massa sovint. El mal és que les vides paraŀleles s'encreuen en l'infinit. O més a prop.

dilluns, 10 d’abril de 2017

La mentira és analgèsica

Entre couldines, ibuprofens i paracetamols està el joc. La cosa és quina de totes les mentires t'estimes més: per això votes a Trump i et prens un analgèsic. Un constipat dura set dies i, amb medicaments, una setmana; una legislatura americana són quatre anys i, amb premsa i un poc de sinceritat, pot acurtar-se. La llàstima és que la mentira és analgèsica.

Diu que ha mort Carme Chacón, antiga ministra amb els governs de Rodríguez Zapatero. Les causes poden haver segut problemes derivats d'una cardiopatia congènita. Tenia 46 anys i la sentim declarar que havia vixcut «una vida plena». Em sembla que va ser un exemple del fet que les millors opcions no sempre mos resulten tan agradables o atraients com voldríem. I, per dotze vots, els socialistes van triar Rubalcaba. La democràcia no és analgèsica.

diumenge, 9 d’abril de 2017

Cita dominical / 438: Manuel Lillo i Usechi

Mirant els negocis de la por.
El pas dels anys exigeix relleus, però no la modificació d'una estratègia que funciona a la perfecció.
Manuel Lillo i Usechi, «La sobredimensió interessada de l'amenaça gihadista», revista El Temps, 1.710, 21 de març del 2017.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Records amb llamàntol

Em va sorprendre l'arròs amb llamàntol de fa sis anys. És possible que fóra per la novetat, però diria que tenia un gust intens i poc normalitzat, quasi original. Els records són relatius. I els constipats com el de hui és possible que siguen absoluts.

Al final de molts dinars de diumenge i altres festius, ma mare dia sovint: «Si menjàrem prou, mos faríem grossos.» Mentres mos acabem la cassola d'arròs amb llamàntol que fan al poliesportiu de Picassent, que continua estant molt bona, Pep i Eli de Sollana em diuen que a la resta de la Ribera també hi ha la versió: «Si menjàrem prou, encara creixeríem.» El restaurant del poliesportiu s'ompli, les cassoles de fang van al vol. Alguna paella. Ho acompanyem amb el vi Ceremonia, que només taste un poquet, perquè em toca conduir. Ull de llebre, cabernet sauvignon i boval (Vicente Gandia; Utiel-Requena). Els ha agradat. Fa sis anys em va semblar «mitjanet», tal com vaig apuntar en la llibreteta. Els vins també canvien.

divendres, 7 d’abril de 2017

Molta barra

El govern espanyol —i els poders afectes al règim— no tan sols són democràtics i defensors de la Constitució espanyola i la legalitat, sinó que, a més, mantenen el monument que homenatja els vencedors d'una guerra contra la democràcia i denigra les víctimes d'aquella guerra. Més encara, pretenen aprofitar els poders de la mateixa democràcia per a blindar l'exaltació del dictador i la dictadura sobre els cadàvers dels presos i afusellats. Aixina, troben formes ben fraudulentes d'impedir que la democràcia arribe a eixa part de les clavegueres de la concepció del que és Espanya.

Diu el diari que el govern francés ha previst traslladar les restes de Francesc Boix, el fotògraf català que va documentar els crims del camp de concentració de Mauthausen, al cementeri Père Lachaise de París, cosa que és un reconeiximent molt simbòlic. Doncs, posats a exaltar valors contradictoris, atés que Boix era «espanyol», el govern de Mariano Rajoy i Soraya Sánchez de Santamaría podria reclamar-los el fèretre als francesos per a enterrar-lo al costat de Francisco Franco en el Valle de los Caídos. Un supervivent de Mauthausen, Ramiro Santisteban, diu que Francesc Boix, tenia molta barra. Maneres ben diferents de tindre molta barra.

dijous, 6 d’abril de 2017

Entrevistes innecessàriament sospitoses

Els vicis de la redacció administrativa pareixen banals i innocus. Tanmateix, convé pensar que és a través d'eixe llenguatge que s'articula el poder, i el poder no és mai banal ni innocu, ni fa res per amor a l'art. Els embolics causats per les passives i per les remissions anafòriques indeterminades pareixen errors o errades, però són un recurs de tants del poder: el poder de la interpretació. L'ambigüitat o la confusió són un de tants instruments on amagar l'arbitrarietat i l'ús del poder personal. En eixe sentit, sembla ben estrany que encara actualment es facen convocatòries (dogv 7.893, Resolució de 14 de febrer de 2017) per a accedir a llocs de treball públics on s'incloga una «entrevista personal» per a valorar la capacitat d'una persona que serà operadora de càmera-vídeo. A més:
L’entrevista tindrà caràcter preceptiu i la no-compareixença de la persona participant suposarà la seua exclusió de la convocatòria. L’entrevista es valorarà amb un màxim de 5 punts.
És cert que l'ordre que regula el procediment és del 2006, però també diu que l'entrevista es farà «si és el cas», és a dir, que no és obligat. Hi ha coses que feen mala olor quan les fea el poder «dels altres», perquè és la mala olor «del poder», no tant la mala olor dels altres. Ara que es suposa que som «mosatros» (bé, els socialistes, en este cas), eixe tipus de poder també fa la mateixa mala olor. Lamentablement, no pixem colònia.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Palimpsests de paternitat

Diu el diari que els registres civils espanyols ja no demanaran més documentació sobre els seus fills a les parelles de dones que a les parelles d'home i dona. S'estén la «presumpció de paternitat» a este cas tal com es fea amb l'altre. L'excusa per al tracta discriminatori era «protegir el menor davant una possible demanda de paternitat». Resulta curiós que això ja no els preocupava gens ni miqueta si hi havia un «home» implicat com a pare en els papers, per fictícia que puguera ser eixa paternitat que, de fet, no coneixien ni pareix que els interessara.

Els prejudicis i el cinisme s'han articulat al llarg de molts segles i de moltes normes. I les normes no s'han escrit a soles. Eixa és la sort, doncs, que fem i som palimpsests, que dia aquell.

dimarts, 4 d’abril de 2017

Me se menja la son

Me se menja el temps la son. Abdique de l'apunt de hui simplement per cansament. I això que finalment ha dimitit el president murcià peper, cosa que ja no hauria de ser notícia, perquè eixes coses mos fan oblidar que en molts llocs les coses es fan quasi bé del tot —que bé del tot no pot ser: diuen que açò no suma zero, però això deu ser en l'infinit, perquè en la Terra, tot rebota en profit d'algú i perjudici d'algú altre, per injust que semble. Les bambolles esclaten. I les reunions d'escala, doncs, cansen.

dilluns, 3 d’abril de 2017

També a la contra

Els companys d'InfoMigjorn em fan rememorar llibres que recomanaria sobre coses de la llengua. Me'n vénen al cap un fum i en trie tres: LTI. La lengua del Tercer Reich. Apuntes de un filólogo de Victor Klemperer, Llengua i política, cultura i nació. Un epistolari valencià durant el franquisme, edició d'Alfons Cucó i Santi Cortés i La lengua de tu madre de Stephen Burgen. Estic segur que n'hauria d'haver triat uns altres, fins i tot n'hi han que estan passats, no l'encertaven del tot o que estaven plens d'errors, però en més d'un cas em van ampliar el punt de vista o em va fer entendre algun aspecte de la realitat. Els llibres sempre són importants, també quan cal renegar-ne o dur-los la contrària.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Cita dominical / 437: Partit Comunista de Cuba

Mirant idees sobre l'art.

El capitalisme conduïx la creació a l'alienació, impedix que l'art assolixca el bell destí de contribuir a l'elevació de l'home, a la conquista d'una societat més justa.

«Documentos del Primer Congreso del Partido Comunista de Cuba sobre la cultura artística y literatura (tesis)», revista Materiales, número 3, maig-juny del 1977.

dissabte, 1 d’abril de 2017

Un toc de tòfona

El restaurant La Lobita de Navaleno és un lloc on cal anar i tornar en totes les ocasions possibles, que tampoc cal que en siguen moltes. Dos voltes cada any i ja tastes les reelaboracions més impensades de la cuina tradicional soriana amb els tocs de qualitat i imaginació de la cuinera, Elena. Encara hem arribat a tastar un fum de combinacions amb tòfona.
Al jardí interior, les gallines miren d'espantar els estornells però conviuen en pau amb els teuladins.