El llenguatge juridicoadministratiu d'una administració democràtica hauria de tindre uns principis i uns criteris clars, aplicables i revisables. Es suposa que els té. Podem pensar que començarà per no utilitzar un llenguatge sexista, continuarà amb la voluntat de ser clar i precís i acabarà sent respectuós i correcte sense separar-se innecessàriament de la llengua que utilitzen els ciutadans en general.
Dit això, sembla que hi ha tècnics lingüístics que obliden que els criteris que guien i conformen eixe registre no es resumixen, per còmode que siga, en: «escriurem en català oriental» ni «seguirem els criteris del llenguatge administratiu universitari»... De fet, l'administració que utilitza els trets del català oriental —posem per cas que ho fa la Generalitat de Catalunya a Barcelona—, es suposa que ho fa seguint uns principis. Eixos mateixos principis esmentats més amunt o pareguts. Aleshores, hem d'entendre que l'aplicació d'eixos principis —que haurien de ser comuns a les institucions democràtiques— provocarà resultats diferents en cada àmbit àmbit administratiu. No serà igual escriure un ban per a Lleida que un ban per a Simat. Ni tan sols seran iguals les lleis promulgades en Barcelona que les que es promulguen en València. Perquè els principis són els mateixos, però no els destinataris ni les varietats del català que s'utilitzen en cada territori del domini lingüístic.
Doncs, tot això que són obvietats que ja mos sabem massa (si més no, des del manual sobre el tema de Duarte, Alsina i Sibina), hi ha qui les bandeja per comodidad, per oblit o, també, per desconnexió conceptual entre la teoria i la pràctica. I ahí mos tens que pareix que estigam receptant xarop de normativa en lloc de fer documents jurídics o legislatius. Per posar uns quants exemples, ¿quin principi i quins criteris derivats fan que en lloc d'accentuar «interés» calga accentuar en oriental («interès»), que en lloc dels participis com «establit» hajam de preferir «establert», que en lloc de «si és el cas» o «quan pertoque» hajam d'utilitzar formulismes críptics com «si (s')escau», que en lloc de collir «ametles» o de «vetlar les guatles» hajam de «vetllar» per palatalitzar els «ametllers» i les «guatlles»?
Conec diverses explicacions per al fenomen, començant pel «resistencialisme» heretat dels anys del franquisme, passant per un cert elitisme de llanderola dels primers governs valencians i arribant fins i tot a la comoditat del seguidisme, on es coven idees tan absurdes com que la missió dels tècnics lingüístics de l'administració és utilitzar el llenguatge perdut del valencià que haguera pogut ser si no fóra com és.
En fi, la cosa va canviant, però tan a poc a poc que, quan arribem, no sé si encara hi haurà ningú interessat en redactar i llegir les normes en «esta» llengua. I amb este renegó m'allobixc i em desbrave jo a soletes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada