dimarts, 19 de setembre del 2017

Jarmil indecís

A Sollana li diuen «gesmil» a la planta que per a mi és «jarmil». Això és sabut i no té massa interés. La dialectologia és una disciplina plena de curiositats, marcada per les petjades de la història. La cosa és la bona olor que fa el jarmil, quanta aigua necessita i com convé anar-la emparrant. No tinc massa idea de res d'això, però hi ha llibres que ho expliquen, tant si en diuen jarmil com gesmil com gessamí. El que tinc a la terrassa de ma mare està viu gràcies a les atencions de mon tio (i fins ara ha tingut sort que no l'haja ofegat). Quan jo era menut, el jarmil era la planta més exhuberant del corral de ca ma uela. Recorria tota la paret oest des de baix fins als quartets de dalt i la terrasseta on hi havia les alfàbies que feen de depòsit d'aigua. Això d'«alfàbia» ho dic jo, perquè no sé com en dia ma uela (ma uelo parlava poc; això sí, em guanyava sempre al truc).

Ni intriga, ni debat sobre la independència del meu país, ni discussió sobre l'estafa dels qui recorren als tribunals per a imposar polítiques que no cal votar... Es poden fer apunts aixina. Ara, com que no tinc massa traça, els faig curts i torne a la lectura dels qui en saben un poc d'encerts i errors: Carles Capdevila, Richard Sennett, Tzvetan Todorov, John Gray, Saskia Sassen, Mario Bunge, Judith Butler, Zygmunt Bauman, fins i tot Richard Feynman enmig de les seues malifetes més o menys gracioses, Toni Mollà, Francesc Viadel, Joan Garí, Rosa María Artal i uns quants més. Ho hauré intentat, no resoldré res, però almenys sabré per què.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada