diumenge, 17 de desembre de 2017

Cita dominical / 474: Daniel Innerarity Grau

Mirant els valors polítics.
La legalitat és un valor polític quan inclou procediments de reforma de resultat obert; si no, apeŀlar a ella és pur oportunisme.
Daniel Innerarity Grau, «Contra el antipopulismo», El País, 09.12.2017.

dissabte, 16 de desembre de 2017

De bar en bar

Takse opina que mosatros ja no ho vorem i, per tant, podem sentir un cert alleujament davant la perspectiva que, al final, al centre de València desapareixeran els usuaris del valencià. M'ho diu mentres parem a fer-mos dos cerveses al mercat de Mossén Sorell, inaugurat en castellà —tal com indica la placa— per l'anterior alcaldessa, Rita Barberá, que exhibia un valencianisme castellà peculiar com a arma contra el valencià i els qui el parlen.

Les cambreres mos diuen «adéu», tal com ha fet el de la botigueta on hem comprat aiguada destiŀlada. Per contra, en un altre baret, del carrer dels Serrans, el xicon s'ha posat a parlar en valencià (¿de la Safor?) quan m'ha sentit parlar, però el seu hàbit és atendre directament en castellà.

La recepta de Takse, lògica i festiva, és que hem d'anar de bar en bar, pel futur de la llengua. Jo tinc més afició al tecleig que a la conversa, però està clar que mos haurem de fer «eixidors», tal com dien abans dels qui no paraven en torreta.

divendres, 15 de desembre de 2017

Ventilació imprescindible

Arriba la revista Mètode, excel·lent en tantes coses, però que, quan la trac del parquet de plàstic en què te l'envien, continua desprenent una olor petroquímica insuportable que m'obliga a deixar-la una nit oberta en el balcó ventilant-se. Els ho he dit alguna vegada, però no m'han respost mai. No sé quina classe de paper deuen fer servir, però diria que convindria millorar-ho.

Per a ventilar-me jo també de la setmana laboral i sindical, me'n vaig a volar un poc al riu. Ho faig més llarg (50:03): 14:34 + 15:07 + 15:18 + 05:04. I a rastrons vaig repassant les inconseqüències interessades que ha hagut de llegir estos dies. Hi ha qui sap com s'ha de fer bollir l'olla: com menys arguments té, més indignació exhibix. La qüestió és saber-ho detectar i contindre's.

Estornells pasturant i parelles de merles que em miren passar i no s'espanten. El riu em deixa més baldat que relaxat.

dijous, 14 de desembre de 2017

Al servei de l'ús i del desús

La Generalitat valenciana té un Servei d'Ús i Drets Lingüístics. La informació que donen en el web sobre eixe servei és:

Vetla per l'aplicació de la normativa legal sobre l'ús de les llengües, assessora sobre els drets lingüístics i canalitza, en l'àmbit administratiu, les reclamacions per discriminació lingüística. Fa el seguiment de la normativa legal per a garantir la transversalitat de la política lingüística de la Generalitat. També dóna suport tècnic a la Comissió Interdepartamental per a l'Ús del Valencià en l'àmbit de la Generalitat. Cap del servei Ferran Bargues Estellés (tel 961970093)

¿No té adreça electrònica ni pàgina web? Ah, té un número de telèfon. ¡Vaja, sí que s'ho han agarrat seriosament!

dimecres, 13 de desembre de 2017

Dret a renunciar-hi

Ja vaig comentar l'altre dia que el Síndic de Greuges valencià ha renovat el seu web sense control de qualitat lingüística —estèticament pots dir que és més bonic, però si no funcione correctament, és un error de disseny—. No podíem esperar que l'alta institució que ha de vetlar per fer que l'administració pública valenciana respecte els drets dels ciutadans fóra la primera que els incomplira. Sí, l'última frase és retòrica, ja que està clar que mos en podíem esperar d'eixes i de pitjors encara, ja que els drets lingüístics no pesen com un kilo de ferro o un kilo de palla sinó d'acord amb el volum dels prejudicis i presumpcions de la llengua de què es tracte.

M'ha fet tornar a pensar en això la notícia del juí al suposat instigador dels xiulits durant la final de futol masculí de la copa del 2015 entre el Barça i el Bilbao, Santiago Espot. La cosa era la forma com donaven la notícia en alguna televisió, en què insistien que l'acusat, a pesar que li van insistir per a que parlara, si volia, en castellà, no va voler... Els periodistes no es fixaven en el fet que un jutge persistia en intentar que un ciutadà renunciara als seus drets lingüístics. Ja ho dia aquell, els espanyols eren lliures de triar la religió que vullgueren, mentres triaren la catòlica.

dimarts, 12 de desembre de 2017

À Punt Ràdio no està a punt

La nova ràdio pública en valencià À Punt Ràdio ha començat a emetre. La periodista Jèssica Crespo no ho fa malament. Segurament devia estar un poc nerviosa i encara no té el rodatge suficient ni l'equip de suport necessari. Haurem de confiar que amb un poc d'estudi i pràctica millore l'estil locutiu fins a aconseguir una personalitat i un ritme que no sonen a l'estil juridicoadministratiu tan típic de la contornada, fins i tot que no sone al programa La Llavor en valencià de la ser en castellà, programa en què pareix que ho proven, però es veu que realment no ho intenten: mos fan un favor i poc més. Llàstima, perquè trobe que podrien arribar a fer-ho bé.

De tant en tant tope amb locutors que sonen a parlants reals interessats pel mitjà i per la llengua que fan servir de suport comunicatiu i cultural. En general, tot això s'aprén, perquè no ve donat per haver naixcut ací o allà. Al cap i a la fi, si jo em posara a fer ràdio en castellà o francés, dos llengües que parle de tard en tard, trobe que tampoc no donaria el nivell requerit per a fer de periodista radiofònic.

Bé, es tracta d'un mitjà public de la Generalitat. El president de la Generalitat, Ximo Puig, està demostrant amb els fets quin és el rigor de la seua administració en este tema i pareix incapaç d'aconseguir que els continguts que elaboren i pengen en el seu web estiguen en valencià. —Ara mateix, la versió en valencià del web presidencial té tres notícies en castellà: he hagut de reobrir la queixa que el síndic es pensava que havia resolt.

dilluns, 11 de desembre de 2017

Abans del juí escrit

Acabe el dia amb mal de cap. No m'acabe d'acostumar a la tensió de les reunions sindicals. I això que hui han estat més plàcides del que preveia. Pareix que hi ha qui comença a entendre la faena de transcripció correcció parlamentària —podem debatre si no és una recialla d'altres èpoques— és una faena especialitzada que requerix formació i professionalitat i no tan sols un menyspreu mecanicista pels prejuís sobre la naturalitat dels discurs oral i la reproducció escrita. I és més prejuí encara si és que cal gestionar eixos coneiximents en dos llengües oficials.

No em confie, però, espere que la resposta em farà parlar més del que voldria. A pesar de tot, anem avançant. Al parlament espanyol, al basc, al català. Al valencià li ha d'arribar l'hora.

diumenge, 10 de desembre de 2017

Cita dominical / 473: Keetie Roelen

Mirant la pobresa política.
Només quan els gestors polítics comprenguen que la dignitat i l'autoestima són requisits previs i inevitables en la lluita contra la misèria —i no el resultat d'alleujar-la— el món tindrà una oportunitat real d'erradicar totes les formes de pobresa.
Keetie Roelen, «Poverty Is Also a Psychosocial Problem», Project Syndicate, 20.11.2017.

dissabte, 9 de desembre de 2017

Ocells calcats

Trobe que hui hem vist uns uns tords. Pensava que serien estornells, però no, em sembla que eren tords. Sort que en castellà es diuen tordos, perquè si els picaports es digueren picaportes en castellà no serien tan recurrent sentir que els anomenen «morets».

Un company em demanava que corregira una frase en castellà, perquè havien fet un canvi de redacció. El canvi consistia en una sinonímia més llarga i embolicada. Coses de l'estil administratiu i dels qui encara en fan un recurs classista. El company volia canviar també la redacció en valencià i li vaig dir que no calia, que el valencià no és un calc del castellà... Ho pense, però no sé si m'ho crec sempre.

divendres, 8 de desembre de 2017

Picaports pasturant

M'he firat una tauleta Fire d'Amazon. No té configuració en català i la deixe en francés perquè no me se perga el costum. Sí que permet tindre el teclat, els suggeriments d'escriptura i la revisió ortogràfica en català. Hi ha una diferència respecte al francés que no sé si deu haver segut induïda per la interferència espanyola: l'apòstrof apareix en el teclat numèric i no en el teclat de lletres.

A banda d'això, em sembla que és un trastet aconseguit, a bon preu, amb algunes mancances de connexió, segons alguns comentaris que he llegit (no té HDMI) i sense Google Play d'entrada, però que s'hi pot instal·lar fàcilment. I això faig: ja tinc el Blogger, el Drive, el diccionari de l'AVL... Poc més li posaré, que la volia per al maneig documental de l'activitat sindical: gastava un Kindle, per em resultava poc àgil a l'hora de localitzar res.
I amb un suport per a mòs i tauletes de bambú d'Ikea i la llapissera Jot Pro d'Adonit —per a teclejar sense el corrunxet—, la cosa pareix que funcionarà.

Ha fet un dia de ponentada i no m'he enterat de si ha passat res d'interessant. M'ha arribat el llibre Els estranys de Lluís Garrigasait, per la subscripció a Núvol, i esperava poder-me'l llegir, perquè no arriba a dos-centes planes, però també és possible que em distraga amb qualsevol mosca que passe, com ara vegent com pasturen els picaports (Plegadis falcinellus) per l'albufera, prop de Cullera. I les gavines marejant-los i llevant-los el menjar del bec.

dijous, 7 de desembre de 2017

Bricolatge ideològic

M'he agafat el matí de moscós. Me s'ha passat volant fent alguna d'eixes faenetes casolanes que fa temps que tinc pendents: una estanteria allà dalt de tot. Hi havia massa coses a fer en un matí i sort que n'he acabat una. Roba estesa i cartons de retallar. S'acosta el Dia dels Drets Humans, el dia 10, i continuem amb polítics presos i molts catalans manifestant-se en Brusseŀles per a demanar que els alliberen. L'estat espanyol continua amb el pas tentinejant dels zombis ideològics: lloes a la sentència argentina que condemna els crims contra la humanitat de la dictadura i n'empresona els culpables mentres ací el president «M. Rajoy» dels papers de Bárcenas exhibix un cinisme immensurable en pretendre salvar el carrer dedicat a un colpista franquista.

Almenys, a pesar del bricolatge del dia, he pogut fer una petita lectura profitosa, d'eixe pediodisme que tant necessitem per a combatre la demagògia dels polítics sense escrúpols: «Las medias verdades de Ciudadanos sobre el adoctrinamiento: así crean su discurso contra la escuela catalana» de Pau Rodríguez (Eldiario.es, 06.12.2017). Fan bricolatge ideològic amb fantasies i mala intenció.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Gestió lingüística sense control de qualitat

El síndic de greuges ha renovat el web de la institució. No puc dir que no m'ho esperara, sinó que, al contrari, tenia la iŀlusió que eixa institució hauria actuat amb més rigor del que habitualment fan servir les administracions públiques en este país i en este estat espanyol. Rigor entés en positiu, no el rigor que apliquen a desatendre les seues obligacions envers els ciutadans en molts aspectes bàsics i essencials alhora. Doncs, la iŀlusió de nou s'ha vist frustrada, tal com havia previst per al cao d'una administració, la de la Generalitat valenciana, que encara no ha incorporat realment la gestió de les llengües oficials de manera sistemàtica i protocolitzada a totes les seues actuacions i produccions.

En este cas del síndic, són qüestions menors, però simptomàtiques, i més simptomàtiques encara perquè no les han vistes després del meu primer avís. Els he hagut d'enviar les imatges d'una pàgina web amb els errors encerclats en roig a fi que es fixaren en el detall, perquè pareix que, quan es tracta de la gestió del valencià, fan alfarrassos i senten campanes. Amb la rèplica que m'han obligat a fer hi hauria d'haver prou. Són amables en les respostes; per al futur —primer desig per a l'any que ve—, que siguen eficients.

dimarts, 5 de desembre de 2017

En valencià passat per Requena

La dependenta que mos atén en la crisi xocolatera al centre de València comença parlant en castellà d'algun lloc que no identifique, però canvia al català de Barcelona per a respondre-mos. Takse li demana d'on és i mos diu que de Barcelona, que es considera castellanoparlant i ni allà ni ací sol parlar en català. Dit això, mos informa que, curiosament, va aprendre i practicar el català de menuda amb l'àvia, que era de Requena. Ja fa anys d'això —deu rondar la quarantena— i sa uela va morir, aixina que no li pot demanar com és que parlava en català.

Abans, sense tanta conversa, el cambrer del baret on hem parat a pegar un mos després del cine ha seguit un camí paregut: comença en castellà i continua en valencià. Hem parlat poc i no hem pogut localitzar de quin lloc.

Com a conclusió podem pensar que, a pesar de la submissió lingüística evident, es suposa que conéixer les dos llengües ha de permetre obtindre llocs de treball, ¿oi? Bé, no posaria la mà en el foc. Deu ser més casualitat afortunada que una selecció de personal que avalue eixa capacitació.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Els noms que no volem escoltar

Estava pensant en la meua quotidianitat laboral i sindical, però veig en les notícies que el jutge deixar anar —amb fiança— uns presos polítics catalans, però en manté uns altres en la presó. En dic «presos polítics» conscient que els «demòcrates» d'etiqueta s'escandalitzen d'eixa denominació, que no ho volen escoltar. S'haurien d'escandalitzar de la institució legislativa i judicial que engarjola persones sense cap fonament objectiu que això siga útil i just per a millorar una societat en cap sentit polític o organitzatiu. Cap dada objectiva, i una renúncia evident a evitar el prejudici i la faŀlaçament carregada d'ideologia.

diumenge, 3 de desembre de 2017

Cita dominical / 472: Paul Krugman

Mirant semblances.
Si preferiu la cultura popular a les estadístiques dels sondejos, penseu en això: Déu solia semblar-li a Charlton Heston, però ara li té una retirada a Morgan Freeman, i crec que això és important.
Paul Krugman, «On Feeling Thankful but Fearful», The New York Times, 23.11.2017.

dissabte, 2 de desembre de 2017

Mos fem fora

Algun dia demanarem no que incloguen el valencià, sinó que no l'expulsen. La convivència cultural hauria de ser igual de bona si u recorda la seua infantesa en castellà de Jaén com si és valencit dels Ports. El detall que resulta molt rellevant és que ací escoltem i entenem el castellà de Jaén, però en un restaurant de Jaén no trobarem la carta en valencià... Ai, no mos hauríem d'expulsar mosatros mateixos, però ho estem fent tan bé...

divendres, 1 de desembre de 2017

Une pouillerie pleine de chaleur humaine

La faena mal fet sempre porta destorb. La negociació sindical i laboral en l'administració pública sempre entropessa amb el fals dilema entre correcció i perjuí, confusió terminològica que massa vegades amaga l'opció pel favor personal a pesar de la incorrecció que això implica. Al cap dels anys invertim temps i paciència per a mirar de resoldre el dilema sense ofendre a ningú.

En pressupostos, temps d'esmenes. A vore si l'encertem esta volta.

dijous, 30 de novembre de 2017

Teranyines als ulls

L'alcaldessa i els serveis jurídics de l'Ajuntament de Benicàssim em responen que han donat les ordres pertinents per tal que l'ajuntament complixca els seus deures lingüístics en tota la seua producció documental. Es suposa que amb això estan començant a complir amb la legalitat lingüística, si no fóra per un detall que fa pensar que tenen teranyines, si més no, als ulls: els vaig escriure en valencià i em responen que sí, però en castellà.

Si foren teranyines, encara les podríem espolsar, però ara ja crec que sabem massa que són totxos legals i d'obra mental que ja em pense que ja fa temps que han resolt que desistirem o, per imperatiu biològic, desapareixerem.

dimecres, 29 de novembre de 2017

El debat de la moixama doctrinària

El cuiner argentí del restaurant on peguem un mosset al carrer dels Roters de València entén la llengua i la possibilitat que existixquen i siguen clients seus els parlants d'eixa llengua. Ho accepta amb normalitat i com un fet social del lloc on viu. Ho fa un cuiner argentí molt més que algunes de les persones que es dediquen a la política en l'hemicicle valencià, com ara Beatriz Gascó i Mercedes Ventura, dos polítiques de doctrina —sí, elles sí— dretana que s'han posat a barallar-se en el parlament sobre qui denuncia més l'«adoctrinament» al País Valencià i han mostrat que són d'eixos polítics que omplin hores de misèria i buit inteŀlectuals perquè no tenen cap interés relacionat amb el servei als ciutadans.

Han fet una exhibició ben lamentable dels seus principis i valors amb la intenció de presentar-se com a heroïnes contra un retòric i instrumental «adoctrinament educatiu». La moixama preparada pel cuiner estava crua al costat de la rancietat del debat en la cambra.

dimarts, 28 de novembre de 2017

La polida de les pensions

El govern espanyol del Partit Popular i «M. Rajoy» dels papers de la comptabilitat B del mateix partit, s'ha polit el fons de les pensions. És el govern que aplica arbitràriament la seua ideologia i el seu partidisme als comptes de tots, als drets humans, a l'educació... Això sí, perquè la resta de partits del parlament espanyol, que haurien se proposar alternatives efectives, ja que no hi ha una majoria absoluta, el deixen fer. No és, per tant, responsabilitat seua només, ja que no tenen majoria absoluta. És un problema polític compartit per altres formacions que desemboca en problemes socials i econòmics.

Mentrestant, es suposa que el nacionalisme (espanyol, constitucional, antireferèndums..., hi ha dogmes per a triar) mos ha d'entelar l'enteniment.

dilluns, 27 de novembre de 2017

Sindicalment en fire

M'acoste tard a la botiga on arreplegue el nou Fire 8 d'Amazon que espere que per un preu raonable em servixca per a millorar la gestió documental en la meua tasca sindical. Els Kindles me se quedaven molt limitats a la lectura i difícils de manejar en la recerca textual. Un company de l'stas fa servir un Fire i diu que li va bé. Em deixe dur, després de vore que les limitacions que té no m'afectaran per al que pretenc.

I, això,. poc més que faena i negociar sindicalment. M'obligue a pegar una correguda pel riu: 07:11 + 07:05 + 07:08 + 06:52.

diumenge, 26 de novembre de 2017

Cita dominical / 471: Julieta, personatge d'Elena Fortún

Mirant la part important de la vida.
Les paraules i els pensaments són la part important de la vida... els actes en són la conseqüència... i tenen menys importància de la que els donem.
Julieta, personatge d'Oscuro sendero d'Elena Fortún.

dissabte, 25 de novembre de 2017

Les llums de la fosca interior

Hui encara ha fet bon dia. Poc de sol, però temperatures altes. Escric este apunt amb el dit corrunxet en el mòbil, per gossera de posar en marxa l'ordinador o d'enllaçar el teclat sense fils amb el mòbil. Acabe Oculto sendero d'Elena Fortún, regal d'aniversari de la meua companya Belén.

El pròleg de Capdevila-Argüelles conté, a més, un bon grapat de referències bibliogràfiques per a ampliar la lectura i la mirada més directa i reflexiva a eixos temps del segle passat que prompte seran poc més que un recull de noveŀles passades d'època.

Anote en les pàgines en blanc de cortesia quasi un centenar de trets d'un castellà elegant i senzill alhora que em resulta curiós.

No sé massa bé per què l'he llegit amb intensitat i constància. M'ha agradat tant per l'estil narratiu tan simple com per la intriga sentimental de la trama que retratava una societat passada en el temps, però present en els efectes, tant en el masclisme sociològic com en el classisme econòmic capitalista.

divendres, 24 de novembre de 2017

Filtres contra les males idees

El Diari.es comentava que hi havia una espècie de filtre en les proves d'accés al policia municipal per a detectar els feixistes. No sé massa si això és realment possible, però supose que qualsevol actuació delictiva en democràcia que siga pròpia de la ideologia feixista serà bandejada com a actuació correcta en la policia espanyola. Anar més enllà, fins al punt de considerar que el pensament feixista és delictiu, crec que seria passar-se'n no ja democràticament sinó, ben al contrari, totalitàriament.

Amb tot, després de conéixer per la premsa que el substitut del fiscal general de l'estat Maza —que va morir fa uns dies— seria un personatge implicat en la defensa de la doctrina Parot, doncs, em fa pensar que un filtre adequat seria tirar-ho a sorts, perquè està vist que la tria que fan els governants del Partit Popular actuals sí que té uns quants filtres, no precisament per a afavorir la independència, la separació de poders i la promoció dels drets humans.

Amb tot, està clar que el filtre contra el feixisme són diversos i cal aplicar-los: la raó, la crítica, la reclamació, el respecte als drets, el compliment dels deures, el debat i els procediments democràtics de decisió. I per a avançar, doncs, triar les persones que tinguen eixos objectius i no uns altres. I per ahí mos desviem.

dijous, 23 de novembre de 2017

Ciutat giroscòpica

Fa uns dies elogiava la dinàmica imposada de Giuseppe Grezzi en l'Ajuntament de València, a pesar que puga cometre errors. Si encerta de tant i en tant i, més encara, esmena els errors, trobe que eixa hauria de ser l'actitud del govern. A pesar que no em caiguera bé com a rival en el camp de futbet, on el trobava massa aficionat al teatre dels futbolistes de la televisió. Per contra, com a governant de la seua parceŀla, per fi tenim una línia clara per a la ciutat de València, que ha d'anar a millora el medi ambient, la salut i la convivència en la ciutat amb l'ús de totes les possibilitats de la gestió urbana.

Fins ara havíem tingut una combinació de mala bava, interessos espuris, estupidesa i demagògia. I aixina anava l'espai en la ciutat, la mobilitat, l'aire i la salut dels ciutadans. Encara hi ha molt a fer, però pareix que Andreu Escrivà haja descrit millor que jo en un article la idea de fons de Grezzi i de la seua gestió i la sensació que me se queda a mi quan tope amb els embolics de carrils en què em posa quan prove a eixir en cotxe de València. Uns embolics que, vaja, agraïxc anant a peu a la faena cada dia per carrers per a vianants. A pesar dels ciclistes o dels usuaris de plataformes giroscòpiques que no saben comportar-se. I gràcies als que sí que saben fer-ho. Un poc com Grezzi, quan l'encerta o l'endevina i va equilibrant giroscòpicament la ciutat.

dimecres, 22 de novembre de 2017

In dubio, pro garrotada

Hi deu haver estudis que faculten per a opinar i dictaminar de tot i sobre tot un poc. Jo només vaig estudiar un poc de filologia i després m'he posat a llegir coses sense massa ordre ni concert. Per tant, sé que no estic en disposició de dictaminar sobre res. Tinc només un pobre punt de vista i, sempre provisionalment, unes quantes intuïcions i conclusions que m'arriben quan lligc o quan mire per damunt dels llibres (i ara ja també per damunt de les ulleres).

Estos dies em sorprén que hi haja periodistes i polítics capaços de sostindre opinions personals com si foren fets o lleis fonamentades i contrastades. N'hi han que s'exalten i veuen com una impossibilitat quasi natural que hi puga haver «presos polítics» en Espanya. Em sembla que cap governant, democràtic o no, reconeixerà mai que manté presos polítics, perquè això és una cosa que no es diu: es fa, es comet. I hi ha organitzacions internacionals, a les quals donem més o menys crèdit, que consideren si algú és o no és pres polític. Només cal preguntar-los-ho i ja tindrem una referència. El fet que açò no siga l'infern tampoc mos convertix en el paradís dels drets i les llibertats.

Si es tracta d'opinar, no cal arribar a tindre presos polítics per a vore que s'està fent un ús partidari o ideològic dels instruments judicials. Com a mostra només cal vore que el principi de in dubio, pro reo, ja se'l van carregar per a expulsar a Garzón de la carrera judicial. Ara seguim la mateixa senda, esta volta aplicada a la presó incondicional del govern independentista català. És a dir, es suposa que si una cosa és discutible jurídicament, el dubte raonable hauria de servir per a no fer mal a les persones en lloc d'utilitzar-lo com una confirmació que hi ha la possibilitat legítima de castigar algú.

¿La imatge de Barcelona es malmet per l'independentisme? ¡A fe que no els molesta l'independentisme contra els francesos! Deu ser perquè els agrada més la sang i les garrotades. La imatge que fa mal és la incapacitat de gestionar els conflictes pacíficament.

dimarts, 21 de novembre de 2017

Lògica baratada

Les mentires, com sempre, són els elements principals de la propaganda política. Lamentablement, també en els règims democràtics. A més, la velocitat amb què circula i es fa recircular qualsevol suposada notícia actualment, sembla que condiciona el rigor dels periodistes, que posen la immediatesa o la rapidesa per davant de la veracitat. I aixina convoquem els dubtes i la desconfiança generalitzada i interessada. Si dos dones van ser expulsades o no d'un vol de Vueling per parlar en català em sembla que arriba a ser instrument per a transmetre un missatge: la idea de fons és que no existix la discriminació lingüística injusta dels catalanoparlants.

Hi ha mitjans que difonien vídeos d'agressions policials com si foren del dia 1 d'octubre en Catalunya. Com que no ho eren, la conclusió és que la policia no va agredir ningú en Catalunya el dia 1 d'octubre passat. Hem baratat la lògica per un nacionalisme ben estúpid. Cosa que era previsible, tenint en compte en què consistix la «lògica» del nacionalisme. Com ara, podria consistir en posar en presó provisional incondicional persones pacífiques sense cap més intensió que reprimir la seua llibertat ideològica. Una lògica ben carcerària, però no massa democràtica.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Passant sense filar

M'adorc i me se passa el temps de pensar. De matí és més fàcil, les coses van rodades, vaig irritant-me escoltant la ràdio o repassant —encara!— el diari del cap de setmana, i vaig filant quatre indignacions amb alguna resposta que em sembla encertada. Però si me se'n va el cap en drets laborals perduts o en no caure en abonar privilegis injustos, arribe a l'hora de la becadeta amb el temps just de tancar els ulls. Després estic per a poques coses, perquè no m'agrada que me se faça de nit amb els ulls com un mussol i el nervi preparat per a esbrinar tots els casos possibles d'objecte directe preposicional fins a no sé quina hora de la matinada... Sí, l'objecte directe preposicional, cada volta que ho mire me n'apareix un altre.

Au, massa sovint mos entretenim lligant mosques. Passa la vida, que cantaven aquells.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Cita dominical / 470: Fernando González, Gonzo

Mirant els nacionalistes espanyols.
La fundació dependent del pp i dirigida pel pilarista Pío García Escudero va rebre donacions d'empresaris fins a sumar cinquanta mil euros durant aquell any 2003, que van permetre pagar actes de campanya del pp organitzats per empreses de Francisco Correa.
Fernando González, Gonzo, ¡Todo por mi país!