dimecres, 17 de gener de 2018

En segon lloc

Com sempre, tinc massa coses encetades o a mitges, si damunt pretenc vore algun film de tant en tant. Bé, veig peŀlícules quan els ulls no donen per a més, que sol ser a última hora de la vesprada, quan ja es fa fosc. Aleshores em centre en una pantalla o altra. Si és l'altra, doncs, els escric als de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, perquè em sembla que alguns dels qui componen el consell rector de la institució tenen la mateixa idea de gestió lingüística que jo de dret eclesiàstic. No em sorprén, l'ocupació en eixa qüestió requerix pràctica, constància i coherència, no tan sols oportunitat o ocasió d'ocupar un lloc on mostrar un interés més o menys militant.

En fi, com que el síndic de greuges ja va gestionar una queixa referida a una actuació poc curosa —ho van admetre, però va dir que era «una errada»—, ara els escric directament:

Observe que els models de documents que feu servir per a difondre les puntuacions definitives de les borses d'À Punt mostren en primer lloc la versió en castellà dels epígrafs i el valencià en segon lloc. Per exemple, on diu:

DOCUMENTO INTERNO (SAMCCV) / DOCUMENT INTERN (SAMCCV)
Hauria de dir:
DOCUMENT INTERN (SAMCCV) / DOCUMENTO INTERNO (SAMCCV)

I aixina en tots els epígrafs dels models de documents.

No cal que vos recorde quina és la importància d'aplicar correctament els procediments per a afavorir l'ús i reconeiximent del valencià i com enllaça això amb les finalitats de la CVMC ni què indica el Decret 61/2017 sobre l'ús de les llengües en este àmbit.

Encara que és preocupant que no siga la primera mostra de descurança en la gestió lingüística de la corporació (queixa número 201713531 al Síndic de Greuges), vos anime a que milloreu i esmeneu les pràctiques que provoquen que el valencià aparega en segon lloc en la documentació de la institució.

A vore com responen.

dimarts, 16 de gener de 2018

El mal arxiu

Em quede un poc torbat intentant completar la pàgina sobre l'històric de queixes que he presentat davant el Síndic de Greuges. N'hi han un fum i només l'òmplic una miqueta més. Es veu que no puc confiar en l'arxiu de la institució, perquè és un petit desastre: tenen molts buits i moltes pàgines inexistents, sobretot amb les queixes anteriors a l'any 2003. La gestió de la institució devia ser tal com la imaginava quan els enviava la documentació. A més, veig en el web que les meues queixes estan classificades amb temes realment curiosos que no tenien res a vore amb les queixes. Un bon nyap de gestió, trobe, que espere que estiguen apanyant.

Em costarà regirar les meues carpetes i escanejar els documents, cosa que es veu que el síndic només ha fet a partir del 2004 o 2005, almenys en el cas de les meues queixes.

dilluns, 15 de gener de 2018

La república com a cloenda

Un esborrany de debat entre Marina Garcés, Sònia Andolz i Cristina Sánchez-Miret al final del programa d'anàlisi dels fets de l'1-O en tv3, Veus de l'1-O, dissabte passat, em sembla que va ser la millor pinzellada per a acolorir amb bones idees el quadre d'una societat crítica moderna i democràtica, no sols catalana, sinó també europea, tant per les reflexions que van fer com per la manera d'exposar-les. I fins i tot la síntesi necessària de Marina Garcés al final va tindre el seu punt d'emoció: «república» va dir que era la paraula que triava, entesa en el sentit llatí de cosa pública (res publica), com a expressió que havia de condensar la necessitat de revisar el funcionament de la societat i l'estat de dret. Ja eren vora les dos de la nit i em va paréixer que mos feren patir un poc massa de son. Tot siga pels somnis republicans.

diumenge, 14 de gener de 2018

Cita dominical / 478: Joan Burdeus Soler

Mirant les nacions democràtiques.
Si Catalunya aconsegueix el reconeixement que demana primer, i la independència després, la Constitució de la República faria bé de donar exemple i regular mecanismes de secessió o de cessió de sobirania en termes raonables per, arribat el moment, guanyar-lo o perdre’l a les urnes, escoltant i seduint als ciutadans. L’alternativa és l’essencialisme, que sempre acaba amb porres.
Joan Burdeus Soler, «Què podem aprendre de Tabàrnia?», Núvol, 29.12.2017.

dissabte, 13 de gener de 2018

A temps i a destemps

Un «molt bé» deixat anar a temps fa aparéixer la lleidatana que regenta el local en Madrid, La bodega de los Secretos, situat en un antic celler que després va ser refugi durant la guerra civil espanyola. Una cuina ben elaborada de receptes tradicionals amb les innovacions habituals pel cantó dels peixos.

El local és sorprenent i cal un recorregut pels passadissos del celler amb capelletes per a tauletes en la intimitat. Bon ambient i servei eficient.

Al Caixafòrum madrileny òmplic l'enquesta amb satisfacció i aprofite per a demanar retolació en català. Que no siga perquè ningú els ho ha demanat, però sé que això tindrà menys efecte que el «molt bé» a temps. Les llengües dels «altres» espanyols sempre cauen a destemps en eixa Espanya.

divendres, 12 de gener de 2018

La banalització de la presó preventiva

La banalització de la presó preventiva s'ha instal·lat en un cert discurs polític i periodístic. Ja tan sols falta ja que demanen la presó preventiva perpètua contra els polítics que algú (polític contrari o jutge...) puga sospitar que són «desafectes» a la Constitució espanyola o a l'ordenació legal vigent.

A més a més, tal com estan les coses, sembla que Catalunya deu estar entrant en la condició de colònia rebel, ja que té el jutge del suprem espanyol que denega les peticions de Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart —com més va més políticament presos— atén precisament a la seua condició política de líders socials. La concepció democràtica del nacionalisme espanyol és tan dubtosa que és capaç d'aplaudir la repressió preventiva d'una possible decisió d'independència catalana democràticament votada. Més encara, el jutge considera adequada la presó preventiva dels qui podrien estar pensant alterar socialment l'statu quo institucional amb la idea de construir un nou estat per mitjans democràtics.

En el rerefons ideològic sembla que hi ha la consideració que els estats creats i sostinguts amb la força dels exèrcits i les policies que han de defendre el «mapa» territorial i que han de reprimir amb l'ús de la violència els seus ciutadans, tenen dret i legalitat. Naturalment, un estat que es constituïx aixina no li ho pot posar fàcil a una democràcia pacífica. Contràriament al que diuen que va dir Churchill, a voltes sembla que encara estan pensant que no van guanyar la guerra per a que els ciutadans triaren democràticament.

dijous, 11 de gener de 2018

«Bica-me o cu»

Estava fent una fitxa sobre el gest que es fa amb el «digitus impudicus», que habitualment en la meua contornada era un element que acompanyava l'expressió «puja ahí dalt i voràs a ta uela» i, per tant, propose que se'n diga puja-ahí-dalt. Em molesta tant de guionet, però supose que tot és començar, vorem com va i podríem acabar llevant-los. La fitxa eixirà demà de matí, i m'estalvie el gest ara mateix, però vos en deixe una imatge.

Bé, la cosa és que això m'ha fet vore que eixa expressió és equivalent de «besa'm el cul» (diccionari d'Espinal; consulta: 11.01.2018) i, vaja, això m'ha recordat una expressió que dien les filles franceses d'uns amics gallecs dels meus pares quan jo era menut en París: com a resposta a l'agraïment tradicional francés «merci beaucoup» elles responien rient «bica-me o cu». Fa d'això molts anys, vora quaranta. Uf.

dimecres, 10 de gener de 2018

Bou o vaca

No he aconseguit trobar en el web de la cadena ser qui estava parlant poc abans de les onze que ha amollat: «Preferixc ser un bou espanyol que una vaca holandesa». Algú ha aplaudit la idea, com si eixa frase tan «enginyosa» —de l'estil d'aquell Felipe González que va dir que preferia el risc de morir apunyalat al metro de Nova York que d'avorriment al de Moscou— reforçara la validesa humana de les corregudes de bous i, per contra, desmuntara els arguments dels qui consideren que les corregudes són un acte violent, injust i recriminable, si no criminal.

No cal dir que resulta trist sentir persones intel·ligents que s'entretenen i pareixen molt pagades amb frases com eixes, tan ocurrents com faŀlaces, com si les úniques opcions del món en què vivim foren morir decapitat en la França del 1977 —quan Felipe va anar a Moscou, per cert— o gasejat a l'estat que siga dels eua. I podem anar adaptant el fals dilema, tal com es fa des de sempre, però això no lleva que siga fals i que tinga més mala intenció que validesa intel·lectual. Llevat que l'única opció vital que tenim és triar de quin mal hem de morir. I bo, si puguérem triar. Podríem triar també la vida, ¿no? Llevat que sigues bou o vaca, que no podràs triar mai, pel que sembla.

dimarts, 9 de gener de 2018

Monòxid en un got

L'osmosi, l'entropia i el segon principi de la termodinàmiques em maregen una miqueta. Estava repensant com podia fer un minirelat de ciència-ficció, però més que ficció científica només arribe a fer ficció de cames curtes. Em pensava que trobaria alguna anècdota respecte al físic Richard Feynman i el monòxid de dihidrogen, però es veu que degué ser una versió meua d'alguna altra cosa que els devia explicar als seus alumnes brasilers. Després veig que el fet d'ofegar-se en un got de monòxid de dihidrogen no és res que haja inventat jo per primera volta. Això passa, que qualsevol fabulació que faces sempre l'ha millorada algú fins i tot abans que l'hages pensada.

dilluns, 8 de gener de 2018

Una abraçada presa

Vullc donar-los suport amb una missatge i fer-los una gràcia als «presos polítics» o «polítics presos» de la indissoluble unitat nacional espanyola —fantasia teleològica retrògrada que espere que no coincidixca del tot amb això que diuen l'Espanya democràtica—, però em deixe anar i els envie quasi el discurs d'un míting:

Vos agraïxc l'actitud coherent i ferma en la defensa dels procediments polítics pacífics i democràtics. Vos ho agraïxc més encara pel preu personal que vos està fent pagar la utilització retrògrada, nacionalista i antidemocràtica de les forces repressives del govern i els tribunals de l'estat espanyol, un estat que ara mateix està mostrant que és un instrument per a restringir i contravindre els drets humans i les llibertats polítiques en lloc de servir per a ampliar les opcions democràtiques d'estructuració social i política dels ciutadans que el componen.

No crec en la independència de Catalunya com a objectiu de caràcter nacionalista i identitari. Eixa independència ha de ser un instrument de denúncia democràtica de l'actuació immobilista i repressiva de l'estat espanyol, actuació que caldrà salvar per a impulsar el camí d'una integració política intensa que reforme i amplie l'entitat política i social de la Unió Europea.

Espere que una experiència tan injusta com la que esteu patint es convertixca en una oportunitat personal i humana per al futur.

Des del País Valencià vos envie una abraçada ben forta.

Sort que me s'ocorre mitigar-ho amb una abraçada. Molts polítics, opinadors i teletubbis ho hagueren dit millor i sense tantes pretensions iŀluses, però la meua abraçada té l'esperit pacifista i reivindicatiu dels ninos.

diumenge, 7 de gener de 2018

Cita dominical / 477: Adolf Beltran Català

Mirant els fanatismes nacionals.
La veritat és que l’espanyolisme navega ara mateix entre la bel·ligerància pseudofeixista de l’«a por ellos, oé» i la ràbia patètica de la Tabàrnia (alguns fins i tot fan el ridícul argumentant en nom d'una hipotètica balcanització que cal prendre's seriosament la broma)”, mentre els apòstols de la secessió tanquen files i fan proclames de fe sense assajar la més mínima autocrítica.
Adolf Beltran Català, «La contrareforma de Rajoy i els seus costos», Eldiario.es, 30.12.2017.

dissabte, 6 de gener de 2018

Vivint, vixquent i vivent

Havia de comentar què em sembla la decisió del tribunal suprem espanyol sobre l'empresonament «preventiu» d'Oriol Junqueras (i companyia), però ho ha comentat amb perspicàcia Vicent Mengual en «Per les idees» (Diari La Veu, 06.01.2018). Per les idees i pels somnis.

Per tant, canvie un poc de tema, però no d'idees: per ara, la gramàtica de l'AVL dóna les indicacions següents sobre les formes velaritzades del gerundi:

Observació: És convenient recordar que no és acceptable normativament cap gerundi amb increment velar (–guent o –quent). Així, gerundis com ara diguent, vinguent o visquent han de ser substituïts pels tradicionals i vius en la major part de parlars valencians dient, venint o vivint.

Observació: Les formes sense i són les clàssiques i es mantenen en el valencià meridional, en el valencià septentrional i en tortosí. En el valencià central, en canvi, en lloc de les formes amb i s’han adoptat formes velaritzades o palatalitzades del tipus caiguem, caigueu, caiguent; vegem, vegeu i vegent. Les formes velaritzades i palatalitzades no són acceptables. Pel que fa a les altres variants, les formes amb i són les més generals en l’actualitat en els registres formals.

Concorda la nova gramàtica de l'iec en eixa recomanació: «Aquesta tendència, que varia segons els parlars i no té la mateixa intensitat en totes les formes, no és acceptable en els registres formals.»

Seria bo que eixes institucions feren periòdicament una certa revisió sobre què consideren que és «formal». Em sembla que, tal com sol ser comú en escola —i més amunt: institut, universitat...—, no estan aplicant un concepte sociolingüístic sinó un prejudici literari. Tal com diu el Diccionari de sociolingüística d'Enciclopèdia Catalana: «Aquest quatre factors [tema, grau de formalitat, canal de comunicació i intencionalitat] es poden combinar de maneres molt diverses que produiran un ventall amplíssim de registres». Aixina fóra.

De totes formes, acabarà passant el que podem preveure: a força de repetir-ho, els quatre valencians que quedaran parlant en valencià és possible que no velaritzen. O és més possible encara que sí que velaritzen i, a més, que lamenten bona cosa la insistència a posar entrebancs normatius als registres i la falta d'espenta a l'hora d'usar la llengua amb normalitat i en tots els registres —no tan sols per a complir amb el manualet que van haver d'estudiar per a l'examen que fóra.

A pesar de les restriccions estilístiques recomanades per als registres formals (més suposats que reals), el gerundi «caiguent» és usual a tot el domini lingüístic català (llevat de l'Alguer; veg. dcvb), encara que ja fa quasi un segle que a Pompeu Fabra li semblava malament tant de gerundi velaritzat. I aixina continua vivent, vivint i vixquent la llengua.

divendres, 5 de gener de 2018

Que en venguen molts

Amazon m'envia un missatge —l'ham per a que compre alguna cosa— amb els llibres electrònics més venuts en català:

  • Les set caixes de Dory Sontheimer
  • Operació Urnes de Laia Vicens i Xavi Tedó
  • La noia del vestit blau de Laia Vilaseca
  • Pa amb xocolata de Teresa Roig
  • Origen de Dan Brown
  • Ocell blau de Benet Martín
  • L'elefant blanc de Rubén Chapela
  • El noi del Maravillas de Lluís Llach
  • Herr Pep de Martí Perarnau
  • El secret dels bons homes de Xavier García Asquerda
  • Els vells amics de Sílvia Solera
  • Gran diccionari de la llengua catalana d'Enciclopèdia Catalana
  • Transforma la teua salut de Xevi Verdaguer
  • Una columna de foc de Ken Follet
  • Un país en joc d'Albert Gener
  • Mestra d'L. S. Hilton
  • No tinc cap referència sobre la qualitat i l'interés de les obres, llevat del llibre del Llach, que em sembla que algú dia que estava bé. Es veu que n'hi ha diversitat en els gustos. Em sorprén que continue apareguent el diccionari, ja que es pot consultar en línia. En tot cas, no és la meua llista per a enguany. De moment, no havia pensat en cap d'eixos llibres, tot i que el de Les set caixes el vaig tindre fa uns mesos en les mans i quasi el vaig agarrar per a regalar-li'l a Takse. Supose que acabarà caiguent.

    dijous, 4 de gener de 2018

    Metamorfosi climàtica

    M'arriba la revista d'Eldiario.es, que va del poc de temps que mos queda sobre el planeta en condicions mínimament saludables. Hui pensava anar a córrer pel riu, fa bon dia. Tenint en compte, però, el temps que fa que no plou com toca, no sé si estic fent esport i millorant la meua salut o augmentant la càrrega de partícules nocives en el cos. Perquè el problema de la contaminació i el canvi climàtic no és que siga roín per a la natura —a la natura li tenen igual la radiació gamma, la beta o l'àcid sulfúric—, és que és roín per a la salut de les persones. I eixa és la gran estupidesa de la societat que tant de «progrés» injust i desequilibrat mos ha proporcionat.

    En fi, tal com diuen els còmics més clarividents, mos hauran d'eixir ganyes, filtres contra pols, fum, partícules nocives i radiacions diverses i qualsevol d'eixes substàncies que tan alegrement inventem i deixem anar al medi. O desapareixerem com a espècie i els fem un favor a la resta d'animals.

    El company Víctor s'ha pogut tombar enguany, més content que un gínjol, sobre el gel de la llacuna «Helada» a Urbión. Espere que ho pugam fer encara uns quants anys més.


  • M'arrisque amb la contaminació i reprenc la rutina esportiva amb mesura (28:43): 07:14 + 07:01 + 07:37 + 06:51.
  • dimecres, 3 de gener de 2018

    Il·luminar i encegar

    Debaten en Catalaunya Ràdio, hui de matí, si l'estat espanyol té algun dèficit democràtic. El cas és que hi ha qui ho nega. I sembla clar que ho nega perquè la qüestió està relacionada amb el procés inconclús d'independència de Catalunya. Pareix que pense que reconéixer els dèficits democràtics justificaria l'escissió. Trobe que un demòcrata ha de saber que les democràcies sempre són deficitàries. Una altra cosa és que eixos dèficits poden ser d'estructura o de complements, com ara de separació de poders o de renda mínima. I tampoc no és el mateix fer eleccions i fer referèndums.

    Certament, el procés d'independència de Catalunya ha mostrat uns quants dèficits de l'estat espanyol. Pretendre que els independentistes no tenen raó perquè l'estat espanyol ha esdevingut una democràcia perfecta, és quasi com donar la raó al desig d'independència: cap democràcia no és perfecta i, pitjor encara, l'estat espanyol ha estat condemnat en més d'una ocasió (sense buscar massa: 2004, 2013, 2017) pels tribunals de drets humans.

    Els debats «democràtics» també contenen moltes faŀlàcies. Com ara que hi haja coses que no es poden votar. La democràcia s'hauria de pensar com la ciència: la podem utilitzar per a fer bombes o per a generar electricitat. Per a iŀluminar o per a encegar.

    dimarts, 2 de gener de 2018

    Espenta lectora i reculada informàtica

    El primer dia de moscós de l'any i pegue una petita espenta —un capítol només, però llarguet— al Guerra i pau de Tolstoi. L'estic llegint en francés en el Kindle (un pdf mig editat per mi). M'està costant avançar com de costum quan es tracta de noveŀles llargues. Amb tot, ja m'he marcat un punt d'arribada per a canviar la versió d'Irène Paskiévitch que tinc en l'aparell per la versió en paper de Boris de Shclœzer (Gallimard, 1960). He llegit que és més completa. I podré ratllar el paper roïnet de l'edició Folio.

    En canvi, pel cantó de les mamonades, me s'ocorre posar al dia el Lubuntu de l'Asus Eee PC-1000H i es veu que li faig engolir una versió massa moderna al miniordinador. No està per a eixes càrregues. Deixa de funcionar correctament, aixina que li torne a endollar la llapissera on tinc la versió 16.10 que li vaig instal·lar l'última volta. «Tank you for choosing Lubuntu». Funciona. L'any promet.

    dilluns, 1 de gener de 2018

    L'inici dels interrogants

    El dia 28 passat una broma del dia era la suposada recomanació de la Fundéu per a utilitzar només els signes d'interrogació i admiració inicials. En eixe sentit, en català vivim en una broma semblant permanent: per tal de fugir de semblar-mos més del compte a la normativa del castellà hi ha qui es conforma fent servir només el signe del final. Estava tan satisfet llegint una frase d'Aldolf Beltran que només el final m'ha deixat un poc decebut:

    Es va trencar el pacte que va fer possible la Transició a la democràcia quan la dreta i una bona part de l'esquerra van posar la proa amb tanta virulència a l’intent d’un govern de la Generalitat transversal, de nacionalistes i no nacionalistes, com el que encapçalava Pasqual Maragall al començament del segle?
    Bé, he de dir que la posició inicial del verb ja em va fer sospitar i vaig haver de mirar cap avall per a comprovar si era una afirmació o una interrogació. Supose que no era eixa la intenció de l'autor. Per tant, crec que no té cap interés el fet de regatejar-mos el signe d'interpretació del sentit des de l'inici. Com a broma, vaja, ja fa massa temps que dura i no fa tampoc tanta gràcia.

    diumenge, 31 de desembre de 2017

    Cita dominical / 476: Luci Anneu Sèneca

    Mirant de fer bé les coses.
    Hi ha mercès perjudicials als qui les assoleixen; el benefici consisteix no a donar-les, sinó a negar-les; per això tindrem més en compte la utilitat del demandant que el seu desig. Car sovint desitgem coses nocives i no ens és llegut de conèixer el mal que ens fa, perquè la passió pertorba el coneixement; però quan la cobejança s'encalma, quan s'esmorteeix aquell emportament de l'ànima inflamada que foragita el seny, maleïm els funestos donadors de mercès malastrugues.
    Luci Anneu Sèneca, Dels beneficis, segons la traducció de Carles Cardó.

    dissabte, 30 de desembre de 2017

    Llibres amb l'excusa nadalenca

    Aprofite que el dia no ha tingut res sociolingüísticament rellevant —o és que hui no he fet massa cas de res— per a fer un sumari dels llibres que he comprat per a regalar este Nadal, i aixina intentaré evitar repetir-los l'any que ve, almenys a les mateixes persones:

  • Aquesta és la meva carta al món d'Emily Dickinson (trad. ca.: Marcel Riera)
  • Joc de trons. Cançó de gel i foc 1 de George R. Martin (trad. ca.: Mercè Santaulària, Esther Roig i Anna Llisterri)
  • L'imprevist cas del noi a la peixera de Lisa Thompson (trad. ca.: Joan Josep Mussarra Roca i Esther Roig Giménez)
  • Matilda de Roal Dahl (trad. ca.: Ramon Barnils)
  • Comptem! (¿sense autor?)
  • Arrugues de Paco Roca (trad. ca.: Tina Vallès)
  • La casa de Paco Roca (trad. ca.: Tina Vallès)
  • Els llibres d'A de J. L. Badal
  • La invenció de l'Hugo Cabret de Brian Selznick (trad. ca.: Josep Sampere i Martí)
  • Astèrix a Itàlia d'R. Goscinny i A. Uderzo (trad. ca.: Daniel Cortés Coronas)
  • Bola de Drac 01 d'Akira Toriyama (trad. ca.: Helena Jürgens i Batlles)
  • Com a nota final, com sempre, fent això de les bibliografies m'adone de la invisibilitat editorial habitual dels traductors. Haurien d'aparéixer al voltant del nom dels autors i a voltes no apareixen ni a les pàgines web de les editorials.

    divendres, 29 de desembre de 2017

    El deute que no acabem de pagar

    La segon tongada de llibres que escampe enguany com unes llavoretes que espere que tinguen una formigueta o un gafarronet que les aprofite. Molta gent al restaurant i, malauradament, la sociolingüística explica què havia de passar i, efectivament, està passant sense remei. El bilingüisme passiu és el favor que a voltes mos fan; en canvi, pareix que els apeguem mosatros mateix un monolingüisme castellà actiu, no com un favor, sinó com un deute, de tants interessos que els paguem.
    Quatre llibres per al silenci. Un silenci elegant i literari, vaja, que no mos abandone l'estètica.

    dijous, 28 de desembre de 2017

    Les raons que es perden

    A força de participar sense gens de ganes en estes coses sindicals, estic concloent que, molt sovint, una de les tàctiques del debat i la negociació més efectives és el silenci. No parle del fenomen sonor, sinó de callar a temps.

    És habitual que hi haja qui entenga el debat com una competició en què u ha de resultar vencedor dialècticament —i no tant per la força o validesa dels arguments—. Una volta detectat això, convé intuir què dirà l'altre o deixar-lo dir en primer lloc, perquè si resulta que el seu argument era el teu, el que anaves a exposar, t'estalvies haver-lo de donar i pots reforçar-lo amb la teua adhesió.

    Sol passar que m'avance massa, pensant que l'exposició que faig és ferma i resistent com una mata de joncs. M'adone massa tard que no he tingut en compte que l'altra part pensa més que jo en la competició i no en les raons que componen la mata. Observe que desviarà l'afer de manera que la meua exposició siga accessòria i insuficient. És possible que es centre en un cas paraŀlel que no s'ajuste a la qüestió que del debat, però que siga vàlida en un altre àmbit i en el nou al qual m'estarà portant. És clar, com que no solc debatre aixina, faré per admetre-ho i renunciaré a tornar a l'exposició inicial, perquè sé que he comés l'error d'enraonar massa prompte.

    Estic parlant, per tant, de perdre la competició a canvi d'aconseguir l'objectiu en debat. Es suposa que és més important l'objectiu que el debat sobre com aconseguir-lo. Per exemple, observe que en una proposta hi ha una disfunció, però no l'assenyale directament. Això sí, esmente els elements que la componen (que si això va seguit d'això altre, que si això ha de combinar amb això altre...), i espere que l'altre veja la disfunció i l'expose ell mateix. Llavors, li done la raó i ja li puc demanar com corregir-la. M'evite que, si esmente directament la disfunció —certament, que es veu a una hora de camí— l'altre la negue, em diga «exagerat» o «tremendista» i busque qualsevol mitjà per a convertir-la en un símbol de la seua víctòria dialèctica.

    Bé, este debat no el guanyaré tampoc, perquè tot açò són impressions variables que no arriben mai a formar una badia de coneiximent tranquil·la i segura.

    dimecres, 27 de desembre de 2017

    El braseret que no s'apaga

    Amb una raó que sona a excusa anuŀlen al reunió negociadora de hui: no tenen la documentació. Amb tot, hem vist que continua vigent en alguns sindicats apegats a la nostàlgia l'estil típic de les negociacions per darrere, de taula braser —ho solen denominar aixina—: s'han quedat a parlar de les seues coses amb la representació empresarial. Algun empastre deuen estar preparant.

    Per tant, puc dir que he descansat un poc, perquè anava a la reunió amb una perspectiva lamentable al vore que, mentres em preocupe pels drets, l'eficiència i l'equitat, estan apanyant-se els saquet i els prejudicis. El relax m'ha deixat atovat. I per a tancar el dia lligc amb un poc de confort el titular d'Eldiario.es (27.12.2017): «Pedir que los médicos y enfermeros hablen la lengua autonómica es cumplir con la ley». Complir la llei és notícia lingüística. ¡I tant!

    dimarts, 26 de desembre de 2017

    Al gra

    Al gra, això m'agrada, com un pardalet. Al mateix, una paciència molt flexible i extensible per a presenciar amb amabilitat i cara de circumstàncies les exhibicions de festeig i encantament sense niu que fan alguns polits incansables. Ah, no els talles la cerimònia, que no te la resumiran, sinó que l'ampliaran. I jo patint, que els grans se'ls endú el vent. Els pardalets provenen dels dinosaures, perquè volien anar al gra. Els remugants persistixen.

    dilluns, 25 de desembre de 2017

    Estrena amb gràfics

    Toca de nou el repartiment dels llibres nadalencs. Enguany hi ha poca novetat extraordinària. El cas més extraordinari ha segut com ha botat algun dels nebots amb les estrenes després de quedar-se més o menys parats amb els llibres. Ai, capitalisme de nebots més que d'amiguets. Al final, la dita de la nit: «Quan la uela torne de missa», és a dir, puga ser que no mai.

    diumenge, 24 de desembre de 2017

    Cita dominical / 475: Gordon Gordo Mosley

    Mirant el verí de les idees.
    ¿Veus què passa quan enverines els caps dels altres amb idees?
    Gordon Gordo Mosley, personatge del film The gift de Joel Edgerton.

    dissabte, 23 de desembre de 2017

    Entonant i a ritme

    Assage «Bizkaia maite» de Benito Lertxundi amb la guitarra i provant a entonar i mantindre el ritme. És cosa de contraatacar el clima de Nadal —¿ja són «Nadals» en lloc de «Nadal»: pluralitat emocional—, tan convencional i que tant trastoca la competència entre certeses amargues i falsedats fantasioses. Es inevitable caure en els tòpics en un sentit i altre, perquè la vida és possible que s'alleuge en algun sentit, però no es paralitzen el clima hivernal ni el capitalisme fred d'amiguets i misèries.

    I faré un cap de setmana un poc més llarg per mirar d'allunyar el cap de les negociacions laborals que continuen envitricollant-se sense atendre a raons ni pactes, com si les veritats dels qui més criden són més certes i menys negociables. Dilluns tastarem un poc de vi negre dolç que promet. Espere que mos se regire l'esperit per la bona cara per a les reunions sindicals i laborals que s'acosten.

    divendres, 22 de desembre de 2017

    Ecologia entre taules

    El cambrer de Sueca treballa amb una xica croata jove. Li sol parlar en castellà, però es veu que també parla sovint en valencià, perquè mentres estem parlant amb ell la xica entén què estem diguent. Ell mos està fent un repàs a tota la maldat política que hi ha «escampà» pels carrers i les places de València. I quan Takse li diu que un problema és que l'esquerra té massa mirament quan governa, ell assentix. Allà en el bar n'ha de vore i de sentir de tots els colors. Però sobretot agraïx poder notar la resposta amable i agraïda dels qui poden parlar amb ell en valencià. A pesar de tot, pensa que la ciutat està perduda.

    A més, somia que l'emt amplie i millore el parc mòbil amb vehicles elèctrics; i que millore les rutes. Un bon servei públic permetria fer un gran centre per a vianants i, a més, llevar bona cosa de la poŀlució que ofega la ciutat. Ara, quan es jubile, se'n van a la tranquiŀlitat del poble d'Extremadura de la dona. Un cambrer per l'escologia lingüística i ambiental.

    dijous, 21 de desembre de 2017

    La terra es desfilassa

    El món, la terra ferma del globus terraqüi, s'estreny i s'allarga o s'eixampla i s'acurta segons la perspectiva que fem servir, segons la projecció cartogràfica utilitzada. Vullc pensar que eixa terra ferma ho aguanta tot i continua terra i ferma, perquè només s'altera o varia el punt de vista, la manera de mirar el mateix objecte. Al final, és cert també, el concepte es concreta d'acord amb una perspectiva o altra, i la discussió es pot embrancar si no estem atents al fet que depenem de la manera d'aprendre, de captar els objectes de la vida, de mirar-ho i pensar-ho tot.

    Hui hem de mirar de nou cap a Catalunya. Mentrestant, topem ací i allà amb idees tan estretes com un món que no s'aguanta i es desfilassa mentalment i ambientalment.

    dimecres, 20 de desembre de 2017

    Mosques i maldecaps

    No sé per on començar, aixina que millor que ho acabe ràpid: me s'excusen perquè em parlen en castellà, i com són tantes voltes, no deu ser tant que es pensen que jo sóc un racista lingüístic sinó una manifestació d'algun prejuí que tenen ells mateixos. En fi, això té a vore amb les coses que hauria d'estar tractant jo, perquè la indignació laboral i sindical —i el maldecap consegüent— m'obliguen a distraure'm amb qualsevol mosca lingüística que passe. En faré una fitxa, de la mosca i de la indignació.