La dièresi amb un canut

Esta setmana ja s'ha produït —divendres— la provisió interina del lloc de cap de Publicacions. La Mesa de les Corts ha fet cas del reglament i fet ús de la borsa de treball —eixes borses que no caduquen mai, a pesar que no es fan oposicions; però això és un altre tema— i ha col·locat la traductora que hauria d'haver segut la cap fa quinze anys. Per ara ha anat fent els trasllat amb tranquil·litat des de l'altra banda del servei i deu estar avaluant què pot canviar i què pot aprofitar del llegat que ha rebut.

Per altra banda, el coordinador de transcriptors no ve este dilluns, i per tal que pugam acabar el ple que estem transcrivint amb un mínim de cohesió, va tindre la pensada d'improvisar una reunió per a passar-mos un full amb algunes de les errades que més sovintegen en les transcripcions. (Un full amb errors, també cal dir-ho). M'ofén —no personalment, sinó professionalment— descobrir que hi ha qui no sap posar la dièresi amb un canut o que no s'ha assabentat que el diputat Maluenda diu «auia» en lloc de «aigua» —tots dos recollits el Diccionari valencià, (ed. Bromera, 1996)— i més encara que el coordinador escampe eixe desficaci en un full sense dir-li a la persona responsable que menys males cares i més responsabilitat professional de tècnic/ca lingüístic/ca que és molt a pesar seu.

El mal és que el lloc que ocupa el coordinador no supera el llindar psicològic mínim de remuneració superior que permet assumir responsabilitats i tindre discussions professionals amb els companys suposadament coordinats. Tanmateix, no és disculpa si no hi ha reivindicació d'eixe greuge. I no n'hi ha.

Arteta i la poca ètica

Pel que fa a altres temes, cal conservar en la memòria —per a res de bo, és clar— l'article d'Aurelio Arteta «Cooficiales porque sí» (El País, 26.09.2005 dl.) que com ja anuncia el títol va de no dir res de trellat, però de voler tindre raó «perquè sí». Vaig escriure una carta a El País, més per esbravar-me que perquè veja que siga raonable dir-li res a tot un catedràtic de filosofia moral i política que insinua que potser és «demasiado tarde para el debido regreso», però que no aclarix si vol tornar a 1975, 1939, 1707 o a alguna altra caverna, quan ell devia ser feliç amb les llengües d'Espanya, Portugal, Andorra, França i Itàlia prohibides, totes llevat d'una.

Per compensar, Moisés Naím (El País, 28.09.2005 dc.) en «Cuando lo normal es raro»:

En temps com estos, en què els valors han esdevingut tan habituals en la retòrica política, és important estar molt alerta davant la possibilitat que les nostres opinions, plans i decisions es fonamenten en suposicions falses sobre allò que és normal. Quan això ocorre, els valors conduïxen a males decisions i no a una major claredat moral.

Estatuts

Per cert, tenim estatut català. Un referent i un consol per als valencians que encara aspirem a tindre un País Valencià i no una llicència per a matar urbanitzar, eufemisme que encobrix les pràctiques mafioses més diverses.