Sabem que els fets no signifiquen, però que cal analitzar les causes dels fets, que eixes sí que signifiquen. Un accident que provoca 41 morts a la línia 1 del metro de València (ja en són 43), és una tragèdia, però no significa res, és una dada més, un recompte segurament innecessari, perquè per a l'estadística només cal la unitat, el fet. En canvi, per a la significació fan falta els precedents, simples o complexos.
I, així, ¿on està el significat? Doncs, en les causes, ¿no? En les responsabilitats o les irresponsabilitats de la gestió. Les responsabilitats s'han d'assumir respecte de la gestió prèvia, respecte de la previsió. No hi havia en la línia 1 el sistema de fre automàtic que havien instaŀlat en altres línies. Crec que, tenint en compte la possibilitat que hi haguera un accident amb greus conseqüències, cal que els gestors públics ens expliquen per què van decidir invertir els diners en altres projectes. Resultat de la seua gestió: palaus, paelles descomunals en el riu Túria, propaganda a dojo; i pregant perquè la línia de tren més insegura no tinguera cap accident.
Causes i conseqüències. Zidane li pega una cabotada a Materazzi en la final del mundial de futbol. ¿La causa són els insults de Materazzi? Diria que no. La causa de la cabotada és una educació determinada que fa pensar a un individu o a un país que tenen legitimitat per a exercir la violència davant un ús del seu dret d'expressió —que és el que féu Materazzi—. Pel que sembla, un ús del dret d'expressió que podem qualificar de punible, sancionable. Qui ho havia d'haver sancionat? Doncs, l'àrbitre, sense violència, amb una targeta de colorets.
En canvi, Vidal-Beneyto ens sorprén (El País, 14.07.2006 dv.):
Que no es considere acceptable en este cas [l'ús de la violència] suposa fer prevaldre els interessos professionals-corporatius, de condició reglamentària, sobre els valors eticofamiliars vinculats a la persona. ¿Per què ningú no ha elogiat que Zidane haja sacrificat la glòria del seu comiat, el punt zenital de la seua carrera i la seua imatge de marca a la lleialtat d'uns principis i a uns afectes per a ell innegociables?
És clar, si en el mateix diari llegim la crònica de Dan Bilefsky sobre els suïcidis induïts —o els assassinats disfressats de suïcidis— de xiques en famílies turques amb la pretensió de «netejar» l'honor de la nissaga, doncs, encara hauríem d'agrair el gest de Zidane, una cabotada i prou. Zidane no va induir Materazzi a suïcidar-se ni el va lapidar. Això sí, Materazzi no és una dona i —aixina va el món— pot anar insultant per la vida vestit amb calça curta o despullat, actituds que en famílies de les esmentades per Vidal-Beneyto, amb «uns principis i uns afectes innegociables», que n'hi han a Turquia o a València mateix, podrien causar molt d'honor i de víctimes mortals.
Al País Valencià queda clar, doncs, que si un gestor públic actua a la perfecció —segons la seua falta d'autocrítica els fa dir— i com a resultat de la seua actuació hi han 43 morts, no hi ha cap déu professional que l'obligue a suïcidar-se i ni tan sols a explicar per què no van instaŀlar el sistema de seguretat que protegix del mateix perill els viatgers de la línia 3, però que van decidir ajornar per als de la línia 1 quan la van remodelar. Els dirigents públics de la mateixa corda ens explicaran les virtuts de la seua gestió i demanaran la dimissió dels qui —diuen, sense complexos morals— fan ús polític dels morts. Ells no en fa ús polític, ni tan sols per a això els interessen les víctimes de la seua gestió, perquè els interessa més, molt més, el seu poder, mantenir-s'hi.
En canvi, i fent un salt que no ho és tant, podem començar a intuir que Cristòfor Colom era català. Els indicis són, en el mateix exemplar d'El País, quasi definitius: «Un document revela la crueltat de Colom en el seu govern d'Amèrica»; a més, hi ha la seua «enorme avarícia». Podem avançar, per tant, que les proves sobre l'ADN de la família el deuen haver emparentat amb la branca catalana dels Colom. Ara ja podem traure els draps bruts amagats per la història a Simancas. (Bé, ara m'he cregut massa perspicaç.)
Per cert, Cristòfor Colom enllaça amb determinades concepcions de l'honor que porten a pegar cabotades o a barbaritats pitjors:
«Bartolomé, germà de Colom, s'enfadà i ordenà que li tallaren la llengua a la dona [per haver menyspreat Colom]. Abans la van passejar nua pels carrers damunt d'un ase, Cristòfor va felicitar el seu germà per haver actuat en defensa de l'honor familiar.»
Finalment, hem enllaçat en un mateix exemplar de diari la supèrbia i la presumpció personal o coŀlectiva en àmbits diferents, a més del menyspreu dels procediments democràtics d'aquells que es pensen que tenen dret a ser jutge i part en les nostres vides. N'hi ha com els israelians, que mantenen en coma Ariel Sharon però volen posar el punt final dels palestins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada