diumenge, 10 de febrer del 2008

L'home en Super Conquérant

_Der Bücherwurm_ de Carl Spitzweg

Cap de setmana prodigiós. Lligc L'home manuscrit de Manuel Baixauli i La perla de John Steinbeck, a més d'un trosset de Les Bienveillantes, on continue marcant diferències entre la versió original i la traducció. Per exemple:

Ce matin, le Generalfeldmarschall a donné l'ordre de mener une action de représailles pour les dix soldats allemands trouvés mutilés à la forteresse.

Aquest matí, el Generalfeldmarshall ha donat l'ordre de dur a terme una acció de represàlia pels deu soldats morts i mutilats a la fortalesa.


A més, descobrixc el grup Phish en Last.fm, que és un dels que apareixen en companyia de Pink Floyd o Grateful Dead.

Quant a L'home manuscrit (editorial Moll, 2007), veig que altres: Llegit, El Blog del Comandant Rampas, Invasió Subtil, La Segona Perifèria, s'han emocionat molt més que jo; i que altres que no s'han emocionat tant —puga ser que menys que jo—: El Lamento de Portnoy o Entrellum, han provocat un debat on fins i tot sembla que ha participat Manuel Baixauli, amb molta elegància, per cert.

Versió puntejada del meu bloc, com la portada de Moll Jo, naturalment, que sóc la mitjana justa dels dos sectors, citaré el que he consignat en el meu bloc Super Conquérant (versió del 2003) —és a dir, de boli i paper—:

Si me l'he pogut llegir entre ahir i hui deu ser perquè està ben escrit i molt ben estructurat. Dic això perquè la història, la «temàtica», no m'interessa més que a trossos. En canvi, la narració, els mots —per vici professional— i l'estructura del ser i no ser que vol ser un misteri evident però insoluble, ens aguanta l'interés i de tant en tant és un rampell de lucidesa, de plaer evocador, de plaer lector. Amb tot, al final notes la concentració d'un dubte: tenim idees i ens fem palles mentals que volen ser narracions. Fins i tot a voltes aconseguim que s'aguanten «dempeus» —que escriu Baixauli— amb tapes i facen un llibre. Sort.


Com a crític literari, un desastre prescindible. Amb tot insistiré en alguns dels detalls de llengua que he anotat en la pàgina de respecte del començament:

  • Un «de què» lleig: «Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi.»
  • «maromo», «apreta»: ¿calien? Crec que no.
  • tes/tesa: adjectiu inusual que sembla que encobrix el castellà tieso.
  • «diumenger»: diria que també s'haguera pogut estalviar l'únic cas en què apareix.
  • «nutria»: si no vaig errat, havia de ser «nodria».
  • «trafegut»: no he acabat de saber què volia dir. El fragment era: «un dona madura, prima, d'aspecte fràgil i trafegut».
  • abocar: verb que he localitzat més de catorze vegades, en suplantació evident de asomar. L'autor no ha volgut usar guaitar, traure el cap i altres fórmules, i només en un cas fa un ús natural d'una altra forma: «s'arrima a la finestra i mira.»
  • Preposició «en» (en lloc de amb) en quatre casos. Per exemple: «en veu poderosa de baix».
  • I un cas emotiu per a mi d'ús natural de l'ordre pronominal: «de fet, a la tele no li se notava».

¡Què hi farem!, són les coses en què també em fixe.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada