dimecres, 16 de juliol del 2008

Intel·lectuals pongos: quènfaig

Pegant-li voltes des de València
Em pensava que ja ho deixaria córrer, perquè ja són massa dies pegant-li, però en el diari de dilluns encara vaig tindre ocasió de gaudir amb una mica de l'humor que poden proporcionar alguns desficacis solemnes com el Manifest per la llengua comuna de Fernando Savater, Mario Vargas Llosa i altres nacionalistes lingüístics. El document va ser «Dame la lengua» de Gonzalo Pontón (El País, 14.07.2008), del qual destacaré un fragment una mica llarg:


I quant a la llengua vehicular en educació, és clar que els pares tenim tot el dret a decidir en quina llengua han d'estudiar els nostres fills. És més: els pares analfabets de llengua castellana han de tindre la llibertat d'exigir que els seus filles siguen analfabetitzats en llengua castellana, i els pares antropòfags de llengua castellana tenen tot el dret a demanar que els seus fills s'eduquen en el canibalisme en llengua castellana. Si la llengua vehicular en l'escola és exclusivament el català, els xiquets no tindran cap possibilitat d'aprendre castellà, perquè quan arriben a casa parlaran amb els pares només català i li pegaran a la play station exclusivament en català. Situació agreujada per les cangurs que els cuiden, totes procedents de la Garrotxa o del Solsonès. Com és ben sabut, quan un cervell infantil es conforma a l'estructura gramatical del català, eixe cervell queda automàticament incapacitat per a aprendre qualsevol altra llengua, perquè els infants no tenen cap capacitat lingüística innata, sinó que aprenen la llengua mecànicament (Descartes, Leibniz, Humboldt o Chomsky sostenien tot el contrari, però no eren intel·lectuals espanyols ni els feia mal la llengua.)


Hi ha més dades a retindre en l'article, però ara ho enllaçaré amb una definició que féu sense saber-ho Joan Pera en un acudit de la seua sèrie d'humor Tretze anys i un dia. Més o menys la cosa era:


(En un bar)
—¿Què vols?
—¿Que què vull? Cianur, posa'm cianur, però amb sacarina, que després el sucre em puja fins a ací dalt. (Assenyalant-se el nivell del cap)


Doncs, això, el manifest castellanista, una mica de cianur amb sacarina.

Respecte d'altres coses, Madeleine Peyroux al Palau de la Música de València anit. M'agrada tant com en els discs, tot i que demostra que sobre l'escenari també té moltes qualitats i porta uns músics molt bons. He de millorar —i molt— el meu anglés, perquè no acabava d'entendre els seus comentaris. En tot cas, actualment estic encara amb els suecs: l'Esbjörn Svensson Trio que em va descobrir Emili, i la resta de coneguts de Last.fm, que no sé per què no apareixen en Icat.fm. Els ho hauré de dir: Lisa Ekdhal, Laleh, Håkan Hellström, Bo Kaspers Orkester, Lars Winnerbäck, Veronica Maggio, etc.

Mira, ara els escriuré. I també a Mabel Martí (El Club, tv3), per a recordar-li que fins i tot van fer un concurs per a posar-los noms a les gallindaines eixes que fan més nosa que servei en la decoració de les cases. Van triar quènfaig, que no estava malament. Hui ho ha oblidat i ha caigut en el pongo castellà.

5 comentaris:

  1. Ets un pou de sorpreses. Eixe "manifest" irònic és ben divertit. Per cert, que és un "quènfaig"? És de collita pròpia? Salutacions i no li pegues més voltes a "la llengua del comú".

    ResponElimina
  2. No, el quènfaig és una proposta que va eixir del programa de TV3 El Club. Quènfaigs són les galindaines que et porten a voltes d'un viatge (o d'un bateig o comunió) com a obsequi i que no saps on posar: un gall de Portugal, un bou i un torero... Coses aixina.

    I espere no pegar-li més voltes.

    ResponElimina
  3. Saps com en diuen dels "Quènfaig" unes amigues meues mallorquines? Doncs, en diuen: "Semehancaidos". De fet, un dia li van muntar una festa sorpresa a una amiga amb tot de "Semehancaidos" i va ser un riure.

    ResponElimina
  4. Això de "bibelot" m'ha fet gràcia. Recordes que fa molts anys regalaven a les bodes i comunions eixos detallets de porcellana de Manises tan coents, horribles... De l'època de mestra de ma mare en vaig arreplegar un munt. Un dia me'n vaig fartar i li'n vaig regalar una caixa plena a una veïna de València que en va fer un almerç gros. Mira, tot és reciclable...

    ResponElimina
  5. Doncs, les teues amigues mallorquines tenen una opció també en català --i més que en deuen haver, dic jo.

    I tots eixos bibelots, ves a saber si no te'ls tornes a trobar voltant d'aparador en aparador.

    ResponElimina