dimecres, 29 de juliol del 2009

Les normalitats diferents

Quasi sembla normal

De matí, una reunió amb un veí gens solidari i ben poc legal: les seues aigües residuals no són un problema per a ell, perquè li les tira al veí, i, llavors, el problema és del veí. ¡Quina gràcia! Com que els seus comptes són de l'estil depredador capitalista —maximitzar beneficis—, la solució haurà de ser de la jurisdicció civil.

De vesprada, una reunió més voluntarista en la Federació Escola Valenciana sobre les oficines lingüístiques i l'ús de la llengua. El discurs repatani de la promoció, la dinamització, el victimisme, la societat anormal que tenim..., que som... Això mos impedix avançar de manera positiva per a l'ús del valencià. De fet, eixe discurs és un alleujament que convida a la inacció, a la resignació.

Malauradament, el discurs sobre la «normalitat» d'exigir els drets, la «normalitat» d'exigir el compliment dels deures, la «normalitat» de fer ús dels drets i de complir els deures, és un discurs inquietant, ja que no és la recepta simple, sobretot perquè situa la responsabilitat de cadascú en primer lloc, i demana l'esforç responsable. A més, no conté l'alleujament de la lluita contra els elements, sinó la càrrega de l'esforç de ser conseqüent.

A pesar de tot, espere que s'haja entés que la faena dels tècnics lingüístics és un instrument, una possibilitat, no la finalitat ni l'objectiu de la gestió lingüística. En canvi, l'objectiu sí que és que les administracions públiques es doten dels mitjans adequats per a complir les seues funcions. Per exemple, les institucions poden considerar que les oficines de gestió lingüística són un mitjà per a valorar, exigir i aconseguir la capacitació lingüística del personal de l'administració pública. Un instrument més al costat d'altres possibles.

Ai, si aconseguírem eliminar de l'imaginari col·lectiu el costum de pensar que no som una societat normal. Al cap i a la fi, no tindrem cap normalitat més enllà del que sapiam exigir amb normalitat, ni aconseguirem cap normalització d'allò que abandonem en el sac de les impossibilitats. En el camp sociolingüística, hem acabat bastint massa discursos que estenen l'autoodi i el menyspreu de les nostres possibilitats, massa pressuposicions i temors sobre la nostra posició en el món, en el nostre propi context.

Bé, admetam-ho, és cert, no som normals: en moltes altres parts del món les persones es maten entre elles, tant si parlen com si no la mateixa llengua.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada