dijous, 29 d’octubre del 2009

Existència atzarosa

Persistix

Un mateix dia apareixien dos notícies en el diari El País (16.10.2009) que l'atzar de l'escriptori m'ha unit. En un cas es tractava d'un crònica d'Adolf Beltran sobre les parelles lingüístiques: «En busca de pareja lingüística», campanya de voluntariat (voluntaris a una paella, díem en el meu poble) d'Escola Valenciana:


El programa consistix a relacionar una persona valencianoparlant amb una altra que vullga aprendre a parlar la llengua autòctona i necessite practicar-ne l'ús en situacions quotidianes. El voluntari o la voluntària es compromet a dedicar com a mínim una hora a la setmana, durant deu setmanes, a la seua «parella» lingüística.


No en comentaré res més, perquè em sembla que el voluntarisme és el símptoma d'una incapacitat política i, d'altra banda, d'alguna perversió comunicativa que afecta les bases ideològiques d'esta societat. Els d'Escola Valenciana van fent, això sí, i si jo no pegara tant en desapegat, segur que m'hi apuntava. Amb tot, crec que si advocaren més per la pràctica diària i concreta i menys per l'espectacularitat amb ressò mediàtic, trobe que els índexs d'ús del valencià podrien millorar de manera inversament proporcional a la reivindicació permanent.

L'altra notícia que m'encercla imaginàriament és «El tsj falla contra el Consell por reducir los límites de humos», notícia que comenta, entre altres coses, la fantasmagòrica existència de la comissió parlamentària per a l'estudi del canvi climàtic. La comissió es creà en el 2007 amb bombo i platerets impulsada per Esteban González Pons i no es reuní mai després de la sessió de constitució. Finalment, la presidenta Milagrosa Martínez, preclara i clarivident, dissolgué la comissió perquè, segons va dir, havia conclòs els seus treballs. ¡I tant que els havia conclòs!: l'única faena que degueren tindre fou la propagandística. Segur que van servir per a dir que érem el primer país que creava una comissió parlamentària d'eixe tema o algun lideratge estúpid paregut. Com si ho vegera.

Per cert, també hi ha una comissió de política lingüística, que es reunix una volta cada no sé quants anys i que aprofita per a constatar que el canvi climàtic també afecta la majoria dels diputats valencians pel que fa a qüestions lingüístiques. Poc, però els afecta, tal com diuen les estadístiques. La presidix Castejón Chaler, que és de Vinaròs i del pp i que clogué l'última, d'abril d'enguany, amb una frase ben sostenible:


Donat que no hi ha cap assumpte més a tractar, s’aixeca la sessió.


El seu corelegionari Ballester Costa (peper de Torrevella) entendrà aviat més idiomes, a banda de la seua llengua comuna (desembre 2007):


I dic jo, ¿per qué no ampliem un poc l'esmena i preveiem cursos de normalització lingüística del valencià per a les senyories d'esta cambra que utilitzen el català en la redacció de les esmenes?


El clima té eixes coses.

2 comentaris:

  1. Amic Miquel Boronat:
    "Dius: amb tot, crec que si advocaren més per la pràctica diària i concreta i menys per l'espectacularitat amb ressò mediàtic, trobe que els índexs d'ús del valencià podrien millorar de manera inversament proporcional a la reivindicació permanent."

    No parlaré per mi que vaig estar desdejunant tres mesos amb una ordenança de l'ajuntament d'Elx dos dies per setmana perquè practicara el seu valencià. No tan sols el practicà amb mi si que vaig aconseguir que una dotzena de companys de la casa també li parlaren en valencià.
    A ma muller -na Lídia- li tocà una dona de la seua mateixa edat de l'alta burgesia local mentre ella és delCamp d'Elx. Havia d'examinar del Mitjà de la Junta Qualificadora i no havia aconseguit que ningú a casa -pares i oncles catalanoparlants- li parlaren en valencià i a ella li costava horrors fer-ho en públic. Dos dies a la setmana quedaven una horeta per la vesprada tardet. Pense que aprovaria el mitjà perquè malgrat estar molt agraïda no n'hem tornat a saber res.
    D'això, a més de la pràctica diària i concreta se'n diu espectacularitat absoluta. Na Lídia fa anys que té els pares malalts, dos fills, una casa, què et dic! En sa vida no ha cobrat un cèntim per la seva militància lingüística i si surt de l'anonimat és perquè té un marit que sap que no n'hi ha prou amb fer-ho sinó que s'ha de saber. En som uns poquets milers als llarg del País Valencià i no tots vivim en un semi-paradís comarcà.

    ResponElimina
  2. Hola, Joan-Carles:

    Precisament d'això es tracta, de poder-ho contar. Tanmateix, pel que veig diàriament, n'hi ha que et poden contar els papers que han firmat, els actes on han anat, els mítings en què han aplaudit, els lemes que han cridat amb il·lusió, però no et podrien explicar que això s'ajuste gens a la seua pràctica diària.

    Sort que n'hi ha els que sí que ho podeu comentar.

    ResponElimina