Molt diferent és l'economia de les centrals nuclears en funcionament, especialment en el cas de les espanyoles, que començaren a operar fa més de vint anys i que han arribat a esta etapa daurada a través d'un procés continuat de suport públic sufragat pels consumidors. Este procés s'hagué d'iniciar en els anys huitanta per a evitar la fallida de les empreses privades promotores, en aflorar amb la seua posada en marxa els interessos intercalaris excessius que havien acumulat durant els deu anys de construcció.
La parada nuclear, tatxada d'ideològica, va ser producte d'una mera imposició de bones pràctiques comptables i financeres, afavorida per la recuperació de les inversions en els reactors parats a través d'un complement de tarifa. La situació d'algunes de les empreses estava tan deteriorada que, per a que ixqueren avant, va caldre, a més, forçar intercanvis d'actius per a que les elèctriques públiques assumiren, amb el corresponent suport tarifari, part de la càrrega nuclear.
[...]
És precisament este marc el que podria justificar un manteniment de les centrals nuclears, si en compte de produir un benefici regulador injustificat a quatre empreses elèctriques, els seues menors costs operatius contribuïren al finançament d'un desplegament ben encarat de les renovables.
Martín Gallego Málaga, «Argumentos para un debate nuclear y energético», El País, 24.04.2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada