dissabte, 16 de juny del 2012

Independència solidària



Tinc un retrat de Carlos Dívar sobre el minifaristol que m'aguanta uns quants fulls de diari que van engroguint damunt la taula. És eixe que diu que ni el president ni els vocals del Consell General del Poder Judicial espanyol estan obligats a retre comptes de les seues despeses —es referix a les despeses fetes amb diners públics—. Per tant, no cometen cap delicte malbaratant els diners públics. És el paradís en la terra per a ells, el pressupost de lliure disposició. I el que és més gros: ¿eixa norma qui l'ha redactada?, ¿qui ha permés que siga legal?, ¿qui permet que continue vigent? Doncs, sí, eixe president del poder judicial, els vocals que hi habiten i els polítics del parlament espanyol que cohabiten en eixe món, eixa colla que, és clar, tampoc no pot demanar comptes als coŀlegues que s'han polit els diners de les caixes i que ara safunyen per a aconseguir més pressupost per a les jubilacions, indemnitzacions o per a reflotar el negoci bancari. Es veu que ara cal tornar a retallar el sou dels funcionaris, eliminar mestres, eliminar prestacions socials, eliminar totes eixes inversions supèrflues que aportaven un lleu vernís d'humanitat al capitalisme desregulat.

Algú deu estar pensant que una guerra en alguna Kakània propera rellançaria els nostres patriotismes, la indústria, el pib, l'ocupació i, en conseqüència, unflaria una nova bambolla de felicitat. És clar, els valencians, ¿com ho podríem fer, això de la independència?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada