A més, mos han convençut que parlem perfectament en castellà, tot i que això només vol dir que parlem «de llibre» en una variant més o menys castellana. I diem estar-ne ben «orgullosos» davant dels andalusos o dels murcians. La subordinació del valencià, la no-educació en els diversos registres orals i escrits i la «compensació» amb un únic registre castellà de pronúncia «culta» o, si es vol, un estàndard «neutre», conformen la referència lingüística que molts valencians tenen d'ells mateixos. I per eixe camí, el valencià esdevindrà la «compensació» identitària que els jóvens hauran de pagar per ves a saber quina batalleta dels avis. Acabarem envasats al «vasio», que no és ben bé al buit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada