Acabe de sentir la cançó de Coldplay de casualitat, fa menys d'una hora, no sé en quina emissora. M'aborrone, ahir va morir Tito Vilanova. Va ser Carles Francino qui mos va donar la notícia per la ràdio del cotxe. Takse va deixar anar unes llàgrimes, i encara hui, amb els reportatges de la tele i dels diaris. I això que no li interessa gens el futbol, llevat de saber que el Barça guanya... O, si això no és possible, doncs, que el Madrid perga.
En fi, és lògic, és cosa d'identificar valors, i els que vénen de Madrid, a pesar de la bona gent que hi ha allà, són encara els que podem identificar amb Florentino Pérez i companyia. En canvi, d'una forma més o menys enganyosa, més o menys fantasiosa, primer amb Rijkaard i després amb Pep Guardiola i Tito Vilanova, el Barça mos va captivar pel joc, però també perquè realment va ser llavors més que un club, van ser uns sentiments que vam associar amb uns valors personals i professionals. Els estem trobant a faltar i ara més encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada