Si no és per alguna estranya conjunció astral, no veig com s'explica que podem haver arribat a tindre un país democràtic. Supose que quan es va iniciar el procés de transició cap a les llibertats i la democràcia, no serien pocs els qui continuarien pensant que «Espanya és diferent». Ací teníem unes «lleis fonamentals», un sindicat vertical, una democràcia ja, adjectivada «orgànica», una amputació territorial denominada Gibraltar (i, ¿per què no?, també Portugal), un exèrcit que havia guanyat una guerra contra els seus ciutadans... Érem tan diferents que semblava clar que ací no podia instaurar-se una monarquia democràtica —¡cosa mai vista!— en un estat democràtic. I ací estem, encara sense Gibraltar (ni Portugal) i prompte podríem continuar avant sense Catalunya. La cosa és que es deixen de romanços nacionalistes i fronterers, sobretot i inicialment, els espanyols, i a vore quan esdevenim realment europeus, encara que siga començant per desunflar Espanya, tanta Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada