L'oratge era el mal temps, hi havia coses que feen olor i les persones que les olíem o les olóravem, alguns amaneixien a bon hora, és a dir, que arribaven tard, però el sol eixia sempre a l'hora, i tot el dia era un «bon dia!» fins que es fea fosc i, llavors, tocava la «bona nit!», sense que calguera ni «bona tarda!» ni «bona vesprada» ni «bon vespre!», ni tan sols feem «bon cap de setmana», que això ho va dur la televisió i les modes urbanites. En aquell temps, «ma uela» encara dia allò d'«antonses, mig armut i quatre onces» i em contava què feen Peret i Catalineta, què passava a la panxa del bou, que ni neva ni plou, i m'adaptava «la gallinita o el cigronito». Ma tia jugava a fendis i a xurro, o botava a corda, mentres que jo vea els meus amics que jugaven a xulla, al sambori i a tello (i hi havia qui matava sagristanes a perdigonades). Algun sarvatxo vaig vore prenent el sol vora el camí del Pla. Passà el temps i va deixar de passar la xica que venia «verdura bollida, ¡dones!».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada