Ma uela em dia que era un desapegat, cosa que sap bé la resta de la meua família, sobretot perquè no em veuen el pèl i perquè sóc molt car de vore, que també diuen. De fet, practique eixe aïllament multitudinari amb tanta devoció que no tinc compte de Whatsapp (sí que faig anar el Hangouts, segurament perquè hi ha pocs que l'utilitzen) ni de Twitter.
En canvi, sí que en tinc en Facebook, però hi entre d'any en any. De fet, no sé massa com funciona ni per a què aprofita. A més, cada volta que hi entre —d'any en any, com dic— veig que tinc invitacions d'amistat de gent que conec però sobretot de persones que no sé qui són. A més, també hi ha invitacions que no he llegit que fan referència a actes ben caducats i complits, com ara quan els de la meua «quinta» d'escola o institut van fer una trobada en la Vall. El meu antic company Cebolla em va avisar, però ho acabe de vore hui. També em va avisar Francesc per correu electrònic: vaig perdre de vista el missatge i me se va oblidar. Tampoc hi haguera anat. M'agradaria vore-ho per un forat, però no estic fet per a eixes retrobades que sé que sempre acabaran tocant eixe tendre que fa mal.
A banda dels petits contactes humans de cada dia, la meua capacitat de socialització, doncs, es compon de missatges, comentaris i escrits fent anar amb el Gmail, el Blogger, el Wordpress i l'Outlook de la faena. Llàstima que les reunions sindicals encara les hem de fer com si vixquérem en el segle XVIII, amb despotisme iŀlustrat inclòs, si convé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada